Amb motiu del seu desè aniversari, l’Azkena Rock Festival presentava el millor cartell dels seus deu anys de vida, i això va quedar palès en el record d’assistents (58.000 persones) i en l’alt nivell de les actuacions que van tenir lloc durant els tres dies de festival, on van destacar Rob Zombie, Queens of the Stone Age, Brian Setzer, Band of Horses, The Avett Brothers i Cheap Trick, i on les decepcions van ser mínimes (encara que una d’elles considerable, Primus). Un any més, passat, present i futur del rock convergien a la ciutat de Vitoria-Gasteiz per fer-nos gaudir a tots aquells que creiem i vivim la música més enllà de modes i tendències.
Els navarresos Bizardunak van ser els encarregats d’obrir el festival amb el seu folk-punk d’herència The Pogues. Amb un considerable estat etílic van animar el cada cop més nombrós públic que s’anava apropant fins l’escenari amb les seves cançons carregades de consignes nacionalistes i anticonstitucionals, i pel caos que regnava en l’escenari, convertint-se en un bon aperitiu per els grans noms que vindrien a continuació. El primer d’ells van ser Eels. Tot i que jugaven en camp contrari per la clara orientació cap el metal del primer dia d’actuacions, Mr. E va sortir sens complexes acompanyat per la seva banda de barbuts arrancant el seu concert amb Mr E’s Beautiful Freaks i apostant pel seu repertori més rock, on no hi van faltar Prizfighter o Tremendus Dynamite, ni el seu gran hit, Novacane for the soul, ni el record per un dels seus grans ídols, Sly Stone, del qual va interpretar una excel·lent versió de Hot fun in the summertime. Millor inici de festival impossible. De Black Country Communion poc a destacar. Glenn Hughes i el seus aposten per un hard rock carregat de tecnicisme força avorrit que va fer que fugis de la seva actuació. A continuació Ian Atsbury i Billy Duffy, és a dir, The Cult, apareixien sobre l’escenari, i el seu va ser un concert força contradictori per culpa de l’actitud d’Ian Atsbury. El cantant, amb un clar estat de fora de forma, es va mostrar com sí tot allò no anés amb ell, mostrant-se de tornada de tot, una actitud que contrastava amb la resta de la banda que sonava força potent, entregada i compacte, i que juntament amb un repertori impecable, on no i van faltar Fire Woman (que va obrir el concert), Rain, Wild flower, War, Sweet soul sister, Lil’ devil, Dirty little rockstar, Electric ocean, Ghost dance, She sells sanctuary o Love removal machine, van contrarestar l’efecte negatiu de l’actitud del seu líder, fent que la seva actuació un autèntic divertiment per nostàlgics del grup i un bon escalfament per el que vindria desprès: Rob Zombie.
L’actuació de l’ex-lìder de White Zombie era sens dubte un dels plats forts del festival, i va quedar demostrat en el temps record en que es van esgotar les seves samarretes en l’estand de merchandising del festival i per l’aglomeració de gent que es va concentrar davant l’escenari decorat amb les imatges del King Kong de la RKO, i l’Home llop i el Frankenstein de l’Universal. La seva va ser l’actuació més salvatge dels tres dies, amb un so atronador i la seva imatge característica a mig camí entre un mort vivent i els seus renegats del diable, obria el concert a ritme de Superbeast, Scum of the erath i Living dead girl, per tot seguit atacar de manera demolidora amb dos clàssics de la seva antiga banda, More human than human i Super-Charge heaven, fent embogir als 18.000 assistents, convertint-se en una dels grans moments de tot el festival. Al crit de rock motherfucker encarava Sick Bubbelgum, House of 1000 corpses, Never gonna stop, per rematar la seva actuació amb un altre clàssic de White Zombie, Thunder Kiss ’65; pels bisos Dragula. Rob Zombie no va defraudar, mostrant actitud, passiò, carisme i entrega, i confirmant que la llegenda la la bèstia és totalment certa. Tot el contrari del que va demostrar Ozzy Osbourne. Cal dir que Ozzy ha esta una de les figures claus del rock, i que sense ell segurament no existiria sense anar més lluny Rob Zombie, i el respecte que sento per ell es total; però l’actuació que va oferir va rosar el patetisme i el ridícul (em sap molt greu dir això). Repàs als seus gran èxits i algun tema de Black Sabbath, però hi ha vegades que el passat és millor deixar-lo allà on està i no desenterrar-lo. Però el mal gust deixat per Ozzy va durar fins que Kyuss Live! van pujar a l’escenari i van atacar amb una brutal Spaceship Landing. Poderosos i implacables, però amb una actitud un pel gèlida (normal per l’hora que era i per la temperatura, feia fresca) van oferir un concert intens, on no van faltar cap dels seus temes insígnia: Gardenia, One Inch Man, Freedom Run… fins l’apoteòsic final amb Green Machine, posant punt i final a una jornada inaugural memorable.
Blue Rodeo era el primer gran nom de la segona jornada, i no van defraudar. Grans melodies i un so impecable van fer de la seva actuació una de les més càlides de tot el festival. Rock tradicional americà sense complicacions ni pretensions altament efectiu. Tot el contrari que Reverend Horton Heat que va protagonitzar la primera gran decepció del festival (la d’Ozzy Osburne en certa manera era previsible), oferint un concert lineal i marcat per problemes amb el so, que afegit a la pèrdua de força dels seus inicis va fer que la seva actuació passés a l’oblit ràpidament. A l’Azkena no hi ha pausa, i tot just acaben Reverend Horton Heat, Atom Rhumba apareixien a l’altre escenari fent gala de la seva visceralitat. La veritat sigui dita, poc grups nacionals tenen un directe tant entregat i poderós com el seu, però els seus temes sonen massa repetitius i poc a poc el seu concert va anar perdent interes per culpa d’això, i per culpa de mirar l’hora, ja que a l’altre escenari tota era a punt per l’aparició de Cheap Trick. Els d’Illinois porten ja unes quantes dècades en això del rock i van sortir a l’escenari com si fos el seu primer concert, impressionants. El seu gran poder melòdic i el seu carisma van fer del seu concert una autèntica festa, sobretot quan van interpretar els seus grans himnes: One Top of the World, I Know What I Want, Surrender i Dream Police, amb la que van tancar el seu concert. La seva actuació segurament passarà a la memòria del festival com un dels grans moments viscuts mai, ja que sens dubte Cheap Trick aglutinen gran part de l’essència d’aquest. El hardcore cada cop més caducat de Bad Brains, i la proposta stoniana dels australians Dirty York, a qui els hi sobra posat i els hi falten temes, van servir de passatemps fins que Primus van pujar a l’escenari principal. La seva actuació va ser la gran decepció del festival per culpa del so. La veu de Les Claypool i la guitarra de Larry LaLonde tant sols s’intuïen, mentre que el so del baix ho tenyia tot. En aquestes condicions la proposta de Primus perd molt impacte, i al seu concert li va faltar grans dosis de potència i força. Un altre dia serà, una llàstima. Però no hi ha cap pena que no puguin curar Josh Homme i els seus Queens of the Stone Age.
You Think I Ain’t Worth A Dollar But I Feel Like a Millionaire, No One Knows, First It Giveth, Feel Good Hit The Summer i The Lost Art of Keeping a Secret, sense pausa, van marcar l’inici de l’actuació de Josh Homme i els seus. Demolidor. Aquestes alçades no hi ha cap dubte que Q.O.T.S.A. són la millor banda de rock de l’actualitat, per actitud, i per l’impacte, de la seva proposta que ha encertat de ple en renovar el discurs d’un gènere en el qual semblava que tot estava dit. El que van oferir va ser una lliçó de tensió elèctrica, d’intensitat punk, en definitiva de rock n’roll. El repertori en el seu cas no importa, triïn el que triïn encerten de ple perquè els hi sobre les grans cançons. Varen repassar tots els seus treballs i a les anteriors citades cal sumar-li, Mexicola, Make it Wit Chu, 3’s & 7’s, Go With the Flow, Little Sister, Better living through chemistry, entre d’altres que no cito perquè tinc dubtes, ja que l’impacte de la seva actuació va fer que la majoria dels que estàvem allà perdéssim el cap. Brutals.
Per sort l’última jornada és presentava més relaxada però no menys intensa. New Bomb Turks obrien amb el seu punk-rock imposant un ritme vertiginós. Els d’Ohio, liderats per un explosiu Jim Weber, són un dels grups de culte del punk rock garatge americà, i el seu directe no permet cap mena de pausa. Amb The Avett Brothers arribava un altre dels moments més esperats del festival, gràcies a la fama dels seus directes i les grans virtuts del seu últim treball I And Love And You. Tot i que la expectació era màxima no van defraudar, i segurament van aconseguir tenir més admiradors un cop acabat el seu concert. Des de l’inicial And It Spread, el seu va ser un dels moments més viscerals i passionals viscuts durant els tres dies. La força que desprenen a l’hora d’interpretar les cançons, sentint cada una de les notes que toquen i cada una de les paraules de les seves lletres, els fa únics, i encomanen la seva vitalitat al públic. Si això li afegim composicions tant rodones com anteriorment citada o Kick drum heart, I and I love and you (impressionant) o Talk on indolence, amb ells el futur del rock està assegurat. Al final del seu concert Scott Avett es desfeia en elogis cap el grup que actuava darrere d’ells: Band of Horses. Un cop vist el que van oferir, els elogis no van ser gratuïts. Al igual que els germans Avett, Band of Horses viuen la música de la mateixa forma, amb passió. El seu concert va estar a la mateixa alçada. Les seves cançons agafen una nova dimensió en directe, gràcies a la seva aposta per les guitarres; intensos i carregats de força va repassar el seus tres treballs, oferint moments inoblidables amb les lectures de The Funeral, Is there a ghost, Older i Factory. Enormes.
Després de l’intensitat elèctrica de Band of Horses, Gregg Allman demostrava a l’altre escenari perquè és una de les grans llegendes de la història del rock americà. Al contrari que Ozzy Osbourne, company de generació, Gregg Allman viu del present, i el seu concert va estar carregat de classe. Va repassar el seu últim treball, però també va tenir temps per clàssics del seu passat en solitari i amb Allman Brothers. La seva plàcida actuació va ser perfecte per agafar les últimes forces per encarar les següents. Primer, Bright Eyes, que van aconseguir que perdés el poc interès que em despertaven amb una actuació forçada i sense massa a dir. Desprès vindria un Brian Setzer imparable, i amb les primeres notes el record de Bright Eyes ja estava esborrat. El seu rock n’ roll clàssic té un efecte immediat. Va dividir el seu show en dues parts: la primera on va interpretar cançons de la seva etapa en solitari, i una segona on va repassar els grans clàssics de Stray Cats, acompanyat d’Slim Jim Phantom a la bateria. La presència d’Slim Jim sobre l’escenari va fer pujar la temperatura d’una actuació que va tenir com a moments culminants les interpretacions de Runaway boys i Rock This Town. Paul Weller ho tenia força complicat desprès de la celebrada actuació de Brian Setzer, però l’ex-lìder de The Jam va tirar d’ofici i classe per oferir un concert força notable davant un públic que poc a poca anava abandonant el recinte. Desprès vindrien Thin Lizzy, però un servidor ja estava camí de l’hotel.
En definitiva, millor celebració pel 10è aniversari de l’ARF impossible, aconseguint consolidar-se any rere any com el millor festival de rock d’aquestes terres, com la gran cita ineludible i esperada per tots el amants del gènere. Hail Hail Azkena.
