Crònica Primavera Club 2009

La cua per entrar a la Sala Apolo el mateix dimecres que s’iniciava el Primavera Club anticipava l’èxit d’assistència que ha sigut el festival. Per horaris, goegrafia, situació, el Primavera Club esdevenia una proposta arriscada i incòmoda. No obstant, Barcelona s’està acostumant a moure’s per la música, però nosaltres vàrem, decidir començar a fer-ho dijous, perquè dimecres, els ‘musicòlegs futboleros’ teníem un assumpte pendent des de Kiev i postposàvem aquest excel·lent vermut del Primavera Sound, aquest any més esperat que mai.

Dijous 10

Dijous, The Pastels repetien concert, aquest cop a Bikini. El dia abans obrien el festival a l’Apolo. El Primavera Club recuperava una banda mítica de l’escena indie de finals 80′s i inicis dels 90′s, els citats The Pastels. La banda d’Stephen McRobbie i Katrina Mitchell va repassar la seva trajectòria, amb temes com Two Sunsets, Fragile Gang i The Viaduct, però va ser amb les tonalitats més  pop com Nothin’ Be Done i la carregada Baby Honey on van demostrar que la seva inclusió al cartell del festival no havia estat un capritx. El posat afable i humil dels escocesos, els arranjaments a càrrec de la petita secció de vent, amb trompeta i una flauta travessera, juntament amb el punt amateur de la banda, i Gerard Love dels Teenage Fan Club a la guitarra, ens van oferir la primera gran sorpresa del festival.

Com el primer dia, després dels escocesos van aparèixer en escena els The Black Heart Procession. Els de San Diego, amb el nou The Six sota el braç, van apagar la pompositat i la dolçor indie dels The Pastels i ens van recordar que la vida no són flors i violes. Densitats tenebroses a ritme de rock clàssic i primitiu, atmosferes sinistres i reflexives, tonalitats pròximes als Bad Seeds, Twilight Singers, Wovenhand i Murder By Death, melodies amb aromes Johnny Cash i en definitiva un so solemne, grandiloqüent que reunia melancolia i profunditat en uns desenvolupaments intrumentals que conduïen a uns in crescendos èpics. Isolació, desesperació, les lletres i la música, a ritme de blues decadent, arriba a tocar la fibra i d’una forma honesta et fa tocar de peus a terra d’una forma meravellosament aspre. Drugs, Suicide, Release My Heart, Heaven and Hell i Forget my Heart van marcar definitvament una nit que dimecres va acabar amb els sorollosos Health, als que vàrem despatxar de seguida per la seva proposta nerviosa, efectista i incòmode, i més després de l’excel·lència madura i reposada dels The Black Heart Procession.

Dijous, nit, després de la Processió de Cor Negre, la reflexió vital la volíem continuar amb la Banda sonora de les nostres vides. Soundtrack  of Our Lives tornaven a Barcelona per 3r any consecutiu, i per 3r cop consecutiu, el seu rock clàssic que recorda tant als seus adorats The Who com al hard rock de Led Zeppelin , amb un punt de psicodèlia sempre interessant, donaven aire fresc i energia per acabar la primera petita marató del festival amb ganes de continuar amb el folklòric i festiu divendres que hem programat: a l’Apolo, amb Little Joy, Devendra Banhart i Jeffrey Lewis…o el que les cames i oïdes aguantessin.

Divendres 11

Divendres, cap a l’Apolo de nou. Little Joy es va mostrar com el grup ideal pels amants del pop amb aromes bossanova. La banda liderada per Rodrigo Amarante i per l’ex-bateria dels Storkes Fabrizio Moretti ha trobat un so que barreja el so Strokes i tonalitats pròximes a l’escola Joao Gilberto i Caetano Veloso, fins i tot amb una mirada directe al neo-folk que ha saturat el mercat musical. El resultat és un combo de pop-rock fusionat amb el toc brasiler que segurament farà les delícies dels que opinen que l’art ha d’expressar la cara més cool, amable i naïf de la vida. Little Joy milloren el seu únic disc en directe, i aquest és un fet que no totes les bandes poden dir. El bis final, amb Devendra Banhart i components dels seus The Grogs van acabar animant a una audiència que ja s’ahvien ficat a la butxaca primer pel seu càlid i contundent concert, i més, després pel comentari que van fer elogiant el millor equip de futbol del món, el Barça.

Devendra Banhart es presentava gairebé com el rei del Primavera Club, a més de ser l’Emperador del Bon Rotllo i del freak folk. Afortunadament, sembla que s’ha oblidat de donar la nota i de fer monòlegs, per centrar-se en la seva música. Una posada en escena d’allò més sòbria, unes llums vermelles fixes i una actitud gens frívola és el posat de l’actual Devendra Banhart. Amb un últim treball que recupera el so del seus inicis, Devendra Banhart & The Grogs van oferir un concert un tant descafeinat, al recórrer a temes de poca intensitat. El públic va trigar en connectar amb una música que fusiona el folk i els son llatins d’una forma prou contundent, però que és amb les sonoritats més elèctriques del seu repertori quan la intensitat sí que es transmet per la sala, en quest cas l’Apolo. I així va ser quan Devendra i els seus van interpretar Rats amb un enfoc Dead Meadow, tema cabdal del seu darrer disc, on la psicodèlia i les tonalitat més rock es van fondre per oferir un dels moments del festival. El final, I Feel Like A Child, amb els Little Joy als cors, va ser una encertada guinda final per un concert que recordarem pels últims 15 minuts, circumstància que es d’agraïr.

Dissabte 12

Dissabte l’escapada va ser a última hora, cap a l’Apolo 2, on els A Place to Bury Strangers havien de confirmar la condició de banda amb directe implacable. I així va ser, durant una hora, repàs a temes dels seus dos discs, amb especial èmfasi al seu Exploding Head, que és així com ens varen fer sentir gràcies al seu atronador so. In your Heart, Keep Sleeping Away, Ego Death, temes que van sonar amb una ràbia i una intensitat que fan d’aquesta banda de Beooklyn com un ferm candidat a banda imprescindible per la següent dècada. L’Apolo 2 va ser un lloc ideal per confirmar A Place to Bury Strangers com hereva digne del directe de bandes com My Bloody Valentine i Jon Spencer Blues Explosion. Els de Brooklyn són el remei ideal per l’ excés de folk i música indie afable i fàcil d’escoltar. Una mica de mala llet i agressivitat són sempre positives, sempre i quan, s’expressin amb la classe i entrega d’aquesta banda.

Diumenge 13

Diumenge a les 20 h., els californians Port O’Brien obrien la jornada de cloenda. Per ells, no era només el final del Primavera Club, també era el final d’una gira de tres mesos presentant el seu tercer àlbum, Threadbare. Els primers temes ja eren l’anunci que aquell seria el millor concert dels que havíem vist fins ara. El seu directe entusiasta, enèrgic i amb un so que va de Blind Melon a Neil Young, va transmetre una vitalitat i energia que durant una hora un es va oblidar de tot, fins i tot de que demà havia d’aguantar 7 hores de gris, trista i depriment oficina, fet del que m’he enrecordat ara.

Fent memòria del concert dels californians, suportar el contrast entre el record Port O’Brien interpretant Oslo Campfire, Stuck on a Boat, My Will is Good, Close The Lid, Tree Bones, Sour Milk / Salt Water, Pigeonhold, The Rooftop Song i el pensament sobre un dia de feina d’oficinista gris, i demà serà un d’aquests dies, em deixa exhaust i cap cot, amb l’energia justa per dir que Port O’Brien seran una enormíssima banda, que segurament donaran uns discs imprescindibles en el futur…i citar que Cass McCombs i Standstill es mereixen un aplaudiment, els primer pel seu rock americà entre Ryan Adams i Roy Orbinson, i els segons, els barcelonins, per consolidar-se disc rere disc dintre del panorama musical mundial. I plego veles amb el bon sabor de boca del Primavera Club, que el recordaré per uns quants moments, però em guardaré el final del concert de Port O’Brien, on tot l’Apolo hem cridat I Woke Up Today com si fos el darrer crit abans d’entrar a la maleïda, aniquiladora i avorrida gruta on alguns hem de picar pedra per pagar menjar i sostre, i que respon al demoníac nom d’oficina.