L’ Alternativa 2010: Inèrcies i detalls

0

Acabat el Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’ Alternativa, fer balanç permet endreçar idees, reflexions i detalls que ens permeten segons quin tipus d’ expressions artístiques. Primer, recordem que els guanyadors a Millor Llargmetratge de Ficció i a Millor Documental de Ficció han anat a parar a mans de Viajo porque preciso, volto porque te amo de Marcelo Gomes i Karim Aïnouz i de Glubinka 35×45 de Evgeny Solomin, respectivament. També hi ha hagut menció especial del jurat pel film Verano de Goliat de Nicolás Pereda i pel documental Les racines du brouillard de Dounia Bovet-Wolteche. En quant als curts, Time’s Up de Marie-Catherine Theiler i Jan Peters i a Triumph of the Wild de Martha Colburn. Així mateix, una menció especial a l’obra For Cultural Purposes Only de Sarah Wood; el premi del públic ha estat per Un monde pour soi de Yann Sinic.

Nosaltres voldríem destacar els llargmetratges Bi, Dung So, de Phan Dang Di, i sobretot, Huacho, de Alejandro Fernández Almendras. Totes dues són bones mostres de cinema independent, destinat a observar els detalls i matisos de la vida. Dos retrats de família immensos, realitzats amb una capacitat de suggestió que ens ha recordat a Pedro Costa, el primer, i al gran Jean Renoir, el segon. Cinema majúscul. En l’ apartat documental, ens quedem amb Piombo fuso d’ Stefano Savona , on mostra la terrible realitat de Gaza i els seus habitants, al més pur estil Joe Sacco. En quan als curts, destaquem també Un monde pour soi i Triumph of the Wild, així com Pickpocket de Joao Figueiras, L’art délicat de la matraque de Jean Gabriel Périot i Les Journex de Lipsett de Theodore Ushev. I també voldríem fer una menció especial a To Shoot an Elephant d’ Alberto Arce, documental imprescindible per aproximar-se a Palestina. D’altra banda, descobrir dos fenomens del cinema documental com Alexander Kluge i Raymond Depardon no només obren els ulls i la ment, sinó que ofereixen una forma diàfana de filmar i narrar.

L’ Alternativa ha suposat un altre cop una lliçó de cinema i de vida. No és exagerat afirmar, per qui entengui el cinema i l’art com una gran possibilitat per aprendre, sensibilitzar i encendre ments, aquest és un festival que durant una setmana permet a l’ espectador créixer com a cinèfil i com a persona. En temps de fredor i individualisme excessius, reconèixer que un ha viscut sensacions i emocions durant una o vàries pel·lícules pot resultar incòmode. Però segurament és una veritat afirmar que no obrir-se a altres realitat i punts de vista dificulta el creixement personal i per tant, posa traves en el desenvolupament d’ una societat més justa i interessant per tots. Films com els citats, i torno a insistir en Bi, dung so i Huacho, permeten a l’ espectador no només a conèixer una evidència tan insultant i imprescindible com la de que el món ni comença ni acaba en una citat com Barcelona, sinó que empeny a sincerar-se amb un i analitzar les relacions personals de la pel·lícula i per tant, les que un viu a la vida real. Sense amor, passió, compassió, inquietuds i curiositat, en què ens convertim? L’ Alternativa ens mostra el camí contrari, tan a nivell cinematogràfic com vital. Cinema que explica històries no mastegades, pel·lícules càlides, entranyables, austeres, on el que no es mostra és tant o més important que el que es mostra, personatges interessants, situacions reals, mirades profundes,… cinema que convida a pensar, en l’ art, en la vida i en analitzar què fem aquí i perquè som d’una manera o d’una altra. Qui demani un cinema d’ aquestes dimensions, que s’ assabenti que existeix L’ Alternativa.

Secció Oficial

Viajo porque preciso, volto porque te amo, de Marcelo Gomes i Karim Aïnouz (Guanyador Secció Oficial Llargmetratges Ficció)

Filmat bona part amb súper 8, l’enyorança d’un temps passat, la nostàlgia i el buit dels indrets que visita i el del mateix protagonista, narren una història de records, somnis i pensaments que empenyen a l’espectador a un viatge introspectiu pels sentiments de cadascú. La vida sedentària ens frena emocions, i la vida nòmada és una font de nostàlgia. Karim Aïnouz i Marcelo Gomes creen un collage de fotos i imatges a través d’un home al que no li veiem mai la cara però que resulta ser decisiu al narrar les emocions que l’ envaeixen en un trajecte ple de lirisme i records. Ell s’enrecorda de la seva estimada, amb qui manté un diàleg unilateral, observa la pobresa, i travessa el seu estat d’ànim i les seves preocupacions a través d’un conjunt d’imatges sòrdides que evoquen a la inestabilitat emocional de la persona, així com la condició efímera de la vida i les circumstàncies. Un film pur, noble, que deambula per les penúries interiors i exteriors de la humanitat, sense caure en tòpics. La natura i l’home es donen la mà per consolidar un exercici sobre la solitud, la desesperació i el temps fugit.

Estrada para Ythaca, de Guto Parente, Luiz Pretti, Pedro Diógenes, Ricardo Pretti

Quatre amics s’embarquen en un viatge iniciàtic per retre homenatge al seu amic i al cinema auster i compromès. L’ únic homenatge que es fan és a ells mateixos, en un film que si demostra alguna cosa és la valentia dels seus realitzadors. Qui no fa una pel·lícula és perquè no vol. Càmera en mà, cotxe, quatre amics i poca cosa més és el que ofereix.

Francesca, de Bobby Paunescu

Al més pur estil dels germans Dardenne, Francesca és un film que narra la història d’ una jove rumana que ha de trencar amb molts condicionants que la lliguen al seu país per poder mirar el futur amb optimisme. Peca en algun moment de ser massa contemplativa, tot i que el rerefons, suggerent i realista, ofereix prous motius per aguantar fins un final tan pla com metafòric. El destí de la vida el tria un? Francesca potser sí. Narrativament pausada, la pel·lícula recorda a Cómo celebré el fin del mundo. El film reflexiona sobre la immigració, els problemes per prendre decisions en un sistema rígid i conservador, així com la importància de ser dur i saber escollir una decisió òptima, valoren que el marge d’ error és enorme. L’ actriu protagonista, Monica Birladeanu, un gran descobriment.

Woman on fire looks for water, de Woo Ming Jin

Dues històries paral·leles d’amor, contextualitzades en un petit poble de pescadors. Per una banda, un home que veu la mort molt a prop va a buscar el seu gran amor. D’ altra banda, el seu fill viu enamorat d’ una noia del poble que treballa amb els pescadors. El film posa sobre la taula l’ evidència de com el pas del temps imedeix el fet de tornar enrere, detall obvi que sovint se’ ns passa per alt. Les oportunitats sovint passen una vegada. Narrativament poc àgil, el plantejament del film queda clar d’ inici, però no avança i tan la trama com el tema del film es fan més que previsibles.

Verano de Goliat, de Nicolás Pereda

En un poble de Mèxic, se succeeixen els enfrontaments verbals i físics, i en alguns casos, la conseqüència és l’ assassinat. Tothom coneix qui són els responsables, però la por a les represàlies obliguen al silenci. Narrada en part com a fals documental, el film reflexiona sobre les morts silenciades i el poder del terror, el qual paralitza, en aquest cas, a tota una comunitat. El film, guanyador de la secció Horitzons a la darrera Biennale, juga a ser un assaig sobre les famílies fragmentades i sobre la pèrdua d’ ideals i valors que es pateix quan en una comunitat el que impera és la por i la violència.

Huacho, Alejandro Fernández Almendras

Per BCNCultura, aquest és el millor llargmetratge de la secció oficial. Aquesta producció de tres països, Xile, Alemanya i Holanda, és una film lluminós, profund, que sacseja els sentits, les emocions, que empeny a reflexionar primer, sobre la cinematografia i sobre la deixalla que omple la cartellera, i segon, sobre la vida, a tots nivells. Un film tan petit i a la vegada tan gran, ple de tendresa, dolçor, que abraça a l’ espectador des de l’ inici fins el final. La pel·lícula narra una història familiar, amb un tracte que evoca a la literatura d’ Steinbeck (concretament a La perla) per una senzillesa que apunta directament al cor de les persones i del nostre planeta. Tot és tan típic i tan quotidià, però està tractat amb tanta delicadesa i elegància, que emociona. Situem-nos: el film s’ inicia amb un esmorzar en família. Un matrimoni d’ avis, la filla d’ aquests amb el seu menut, conviuen en una casa de camp, amb tota l’ austeritat possible. No els hi falta de res, però no els hi sobra ni una gota d’ aigua. El film s’ inicia amb l’ esmentat àpat, interromput perquè la llum se’ n va. El nano, a petició de la seva mare va a comprovar si s’ han fos els ploms, però no és el cas. A partir d’ aquí, l ‘estructura narrativa formal es fragmenta, donant lloc a quatre episodis, que expliquen com viuen aquest dia, des del punt de vista de cadascun dels personatges. D’ aquesta manera, marxem amb l’ àvia a vendre els formatges que ha estat preparant, acompanyem a la mare a fer les feines de la casa on treballa i a solucionar el tema de la llum, ens anem a l’ escola amb el noi, i per acabar, ens anem a treballar amb l’ avi i de pas a fer la migdiada. Sense trucs, ni pompositats, ni cap trampa lacrimògena. Cinema en estat pur, que recupera l’ esperit de La joven i Los olvidados de Buñuel, però sense l’ estridència temàtica de l’ aragonès, i sobretot, evoca al Jean Renoir de Toni, Los bajos fondos i Una partida de campo. Huacho és una carícia en forma de pel·lícula, un exercici on el director ens mira a la cara i ens fa pensar sobre la vida, sobre els detalls (tan importants en aquest festival), sobre la importància de ser objectiu i adonar-se de que la vida la viu un, però que no s’ ha de perdre el món de vista. Alejandro Fernández Almendras sembla voler suggerir que potser ens estem perdent la vida, que com deia John Lennon, són aquelles coses que passen quan un està dedicant el temps a altres. Un film contra l’ egoisme, el narcisisme, però sobretot, un film a favor de la vida.

En un pròxim article que dedicarem a L’ Alternativa 2010, que publicarem el proper dilluns, acabarem d’ analitzar els llargmetratges de la secció oficial amb Bi, dung so, i us parlarem d’ alguns documentals, fent èmfasi en La fórmula secreta i en Piombo Fuso. També inclourem un petit estudi de Raymond Depardon, centrant-nos en Urgences, i tornarem a comentar breument To Shoot an Elephant.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply