Després d’aconseguir entrada pel concert de My Bloody Valentine a l’Auditori, la recepta era senzilla: descansar. Entre l’ampli menjador i l’oasi amb tumbones, fèiem temps per veure a Magnolia Electric Co. A les 18.15 apareixien els nordamericans, amb un sol espatarrant, per oferir un concert de rock americà clàssic; van presentar un tema del seu pròxim treball i van tancar la seva actuació amb el seu millor tema: Hammer down.
A les 20.15 apareixien en escena l’altre ex-Spacemen 3, Jason Pierce i els seus Spiritualized. Acompanyats per dues coristes, als anglesos només els hi va faltar dir “Ladies and Gentlemen, we are floating in space“. Els temes més terrenals del seu darrer treball, Song in A&B, van arrencar els aplaudiments de la gran majoria. A destacar l’enorme èxit de Soul of fire, tema que ha donat a conèixer una banda amb una recomanable trajectòria que comença al 1992.
A les 21 vam anar pitant cap a l’escenari Pitchfork. Era l’hora de la novetat indie de l’any, els The Pains Of Being Pure At Heart. Els de Nova York, amb un guitarra de recolzament, van interpretar gairebé tot el seu àlbum amb algun tema nou, i van oferir un gran concert, demostrant que encara és possible fer bons temes, reciclant i readaptant vells però atemporals conceptes musicals. Temes com Young adult friction o Stay Alive no inventen res; però si un tema és bo i sona com sonen ells en directe, qui vol inventar?
I disparats cap a la cua de l’Auditori; segona oportunitat a My Bloody Valentine. I menys mal que li vam donar. Ens mengem les paraules del primer dia. Quan van arrencar amb I only said, muts i a la gàbia. Com va sonar el Loveless o temes d’Ep com Cigarrettes in your bed o el tema final You made me realize…un deliciós esclafament de so. No tenim paraules pel que de moment és el concert del festival: per proposta, arriscadíssima, i pel resultat, aclaparador i exquisit pels amants del shoegazing. Feed me with your noise, estimats MBV.
Després de gaudir del beneït desgast auditiu i psicològic que suposa veure els de Dublin, era moment per fer un mos, relaxar-se i comentar la jugada. Què podem anar a veure després de veure un concert que ens ha deixat meravellosament extasiats? Vàrem decidir apropar-nos a veure al gentleman de la classe obrera, Jarvis Cocker. Amb un darrer disc més contundent produït per Steve Albini (sí, ens vam pedre Shellac), el de Sheffield, va oferir un concert on va repassar els seus dos àlbums amb solitari, i on va confirmar que els temes del seu Further Complications sonen encara millor en directe.
No hi havia forces per més. Avui… Sonic Youth.