Festival de Sitges 2010: Cinema per tothom

Prop de 170 pel·lícules, a part curts i Brigadoons, gairebé 30 seccions, un sac de premis, galardons… el Festival de Sitges té el ritme d’un concert dels Ramones, però la marató en aquest cas dura deu dies i no una hora. Dijous dia 7 es va iniciar amb Los ojos de Julia, òpera prima de Guillem Morales que tindrà sabor per aquells que el van trobar a obres com Los  Otros i El Orfanato: terror pla i lineal. A Kaboom de Gregg Araki (Secció Oficial Fantàstic Competició), encara li estem donant voltes; és la història amb aparença de vídeoclip d’un noi immaculat que somia amb el seu gran amor, i poca cosa més. IP Man 2 (Casa Àsia) segueix el camí traçat per la primera part: cinema d’arts marcial fet per qui s’entretingui amb baralles espectaculars. El passi de El Exorcista (Sitges Clàssics) va posar les coses al seu lloc, en un film que certament nota el pas dels anys, però que manté aquell esperit tenebrós i autèntic del cinema de terror de sempre.

El divendres va ser el dia de A Woman, A Gun and a Noodle Shop de Zhang Yimou (Secció Oficial Fantàstic Competició), adaptació de Sangre Fácil dels Coen. Millora i molt l’original, senzillament perquè cinematogràficament el Zhang Yimou d’ara té una inifinitat de recursos que els Coen no tenien a l’any 1984. La trama lògicament és semblant, tot i que el director de La Linterna Roja, El Camino a Casa, La Casa de las Dagas Voladoras i La Maldición de la Flor Dorada la duu a la tradició oriental d’una època antiga, amb aromes de Kurosawa i de teatre Noh. La hipnòtica fotografia, la interpretació de Honglei Sun, Ni Yang i Dahong Ni, l’absurd sentit de l’humor i alguna que altra seqüència sensacional, com la preparació dels noodles o la batalla final, fan d’aquets film una obra que resulta molt més que un remake. És una pel·lícula de Zhang Yimou, és a dir, le pel·li d’un  dels més grans de l’ art cinematogràfic dels darrers 25 anys; no obstant, considero que quedaria en el grup de films menors, perquè no té l’excel·lència dels fims citats ni de Sorgo Rojo, Vivir! o Ni Uno Menos, i sí, en el grup de La Joya de Shangai, Keep Cool i Hero.

La bateria de films del dissabte està formada per The Last Exorcism de Daniel Stamm, Carne de Neón de Paco Cabezas, Black Lightning de Dimitry Kiselev i Alexander Voytinskiy i Legend of the Fist: The Return of Chen Zhen d’ Andrew Lau. The Last Exorcism (Secció Oficial Fantàstic Competició) farà les delícies dels fans del terror que ha sabut fondre la tradició clàssica del gènere amb l’aparença més atractiva per noves generacions, més adaptades a sèries de televisió i internet; la narració, en forma de fals documental, i en línees generals, la proximitat de les imatges, fan del film un entreteniment curiós. Carne de Neón (Secció Oficial Fantàstic Gales) és violència, puticlubs i trets, en un film que es converteix en una mena de Rock ‘n’ Rolla a l’espanyola. Black Lightning (Secció Ofical Fantàstic Especials Panorama) és un film rus totalment americanitzat que barreja el coche fantástico, spiderman, batman i superman, amb l’estètica, profunditat i bromes pròpies de sèries de l’estil Smalville i Herois. Legend of the Fist: The Return of Chen Zen (Secció Oficial Fantàstic Competició), amb les tenses relacions entre la Xina i el Japó durant la primera meitat del segle passat, s’inicia amb l’espectacularitat de Ciudad de Vida y Muerte, però ràpidament, recordant que Chen Zen és un heroi que ja va interpretar Bruce Lee, Jet Li i el mateix que l’interpreta en el seu retorn, Donnie Yen, un se n’adona que està davant d’un caríssim film d’arts marcials, i que farà gaudir i molt a qui es quedi bocabadat amb lluites i efectes especials realment generosos. Posteriorment, aprofitant l’estrena al nostre país del seu darrer treball i segurament, no el més destacable, Notre Jour Viendra (Secció Oficial Fantàstic Gales), Vincent Cassel rebia un premi honorífic.

Diumenge s’iniciava la jornada amb The Ward, de John Carpenter (Secció Oficial Fantàstic Especials Panorama). El director de Asalto a la Comisaría del Distrito 13 i La Cosa ens situa en un hospital psiquiàtric on hi succeeix quelcom misteriós que només porta sang i cadàvers. Amb les constants del cinema del mestre de Rob Zombie i Alexander Aja intactes, el film manté l’interés en tot moment, tot i que un ús excessiu de la tàctica ensurt i l’actriu protagonista, Amber Heard, minven en certa manera el resultat final. No obstant, la seqüència inicial, algun que altre detall, com el moment del ball de les noies i el gir final, fan de The Ward un exercici de suspens i terror més que digne. Secuestrados, de Miguel Ángel Vivas (Secció Oficial Competició), era un dels films més esperats. Amb una idea original propera a Funny Games, i una fotografia claustrofòbica i un to visceral, el film, creat a través d’una dotzena de plans seqüència, genera angoixa, ansietat i terror. Una càmera nerviosa, tant o més que les víctimes del segrest, i un to narratiu que manté la mala maror i la incertesa fins el final, doten a la pel·lícula dels elements necessaris per mantenir el ritme durant els vuitanta-cinc minuts. El segon film del director de Reflejos confirma el seu notable progrés, i situa el seu Secuestrados en la pole position de favorites dins de la seva secció.

Rare Exports: A Christmas Tale de Jalmari Helander (Secció Oficial Fantàstic Competició) narra les visicituds d’un poblat finès perdut a la muntanya que redescobreix a Santa Claus, rememora a Romero i a Los Goonies a parts iguals, i finalment, pot arribar a despertar a algun fidel del gènere gràcies a l’esperat i explosiu final. Fase 7 de Nicolás Goldbart ens situa en un edifici declarat en quarantena perquè s’ha detectat un brot de grip A. A mig camí enre El Eternauta i REC, narrada amb agilitat i sentit de l’humor radiants, el film sorprèn per l’austeritat i el dinamisme de la trama, i per una sèrie de gags i situacions que desborden sobretot per la comicitat dels seus personatges. Menció especial pel protagonista, Daniel Hendler, a qui li sobra gràcia i aptituds en la seva interpretació de Coco, un home a punt de ser pare que recorda en part al millor Ben Stiller, amb alguna que altra gota de Peter Sellers. Horacio, qui serà el comandant de l’expedició per salvar les vides i els queviures, tampoc es queda curt a l’hora de fabricar riures amb els seus comentaris típicament argentins, en un sargent de ferro paranoic (o no), i tan exagerat com extrem. Les situacions quotidianes, tant de parella com d’una comunitat de veïns, amb el context apocalípitic, queden ben trenades a través del sentit narratiu. Senzilla, diàfana i tremendament divertida, s’agraeix tremendament per la transparència de la proposta. Per posar un però, li sobren 10 minuts, perquè sembla tenir tres possibles finals. Tot i així, el somriure al final del film està assegurat.

Destacar també l’entrega d’un Premi Maria Honorífica entregat a Sid Haig, conegut últimament per interpretar el gran Captain Spaulding (no el de Groucho Marx) de La Casa de los 1000 Cadáveres i Los Renegados del Diablo, de Rob Zombie, i participar, des dels anys 60, quan comançà la seva carrera. en films com Diamantes para la Eternidad, El Emperador del Norte, La Galaxia del Terror, Jackie Brown, i Kill Bill 2.