Festival Sitges 2010: Segundo de Chomón i 10 pel·lícules

Dillluns 11 varen anar passant per les pantalles del festival pel·lícules discretes com la prescindible La Otra Hija (Secció Oficial Fantàstic Competició) de Luis Berdejo, amb un  Kevin Costner per oblidar, basada en principi en una obra de John Connolly, on un matrimoni se les veu magres per controlar a la esquizofrènica filla, l’efectista Vanishing on 7th Street (Secció Oficial Fantàstic Gales) i una previsible Insidious (Secció Oficial Fantàstic Panorama), totes dues, exemples d’exercicis que contemplen el gènere des d’una vessant purament instintiva i pirotècnica. El film de Brad Anderson narra una història apocalíptica amb una temàtica propera a El Último Hombre Vivo i The Road, però que formalment no deixa de ser un exercici més del director de Session 9, El Maquinista i Transsiberian, que indaga en la por a la obscuritat, amb Hayden Christensen com a protagonista. Per la seva banda, James Wan recrea amb Insidious un altre Poltergeist, però ja sense capacitat de sorpresa, i amb la narració redundant i inflada a la que ens té acostumats el creador de la saga Saw, Wan, el qual es podria definir com una mena de Shyamalan del terror, ha trobat una fòrmula per agradar a un tipus de públic i l’explota.

Dimarts 12 va sorprendre gratament Dream Home (Secció Ofical Fantàstic Competició) del director de Hong-Kong Ho Cheung-Pang, autor de films, entre d’altres, You Shoot I Shoot, Isabella, Exodus i Trivial Matters, i més conegut per la novel·la Fulltime Killer, adaptada a la pantalla gran per Johnnie To. En una societat boja, per sobreviure, potser un ha de tornar-se encara més boig. Així s’inicia un film que barreja notablement terror, gore i crítica sociopolítica, a través d’una psicòpata que atorga la culpabilitat de tots els seus problemes al sistema en general i, més concretament, a persones amb una certa estabilitat amb les que es va creuant. Raons segurament no li falten, en un film que apunta als despreciables motius econòmics que apuntalen l’especulació immobiliària, en el circ mediàtic construït a partir de la crisi, i en la crisi d’actitud d’una humanitat tolerant amb injustícies socials injustificables com el preu dels pisos o feines desagraïdes que no donen més que motius per sentir-se encara més frustrat amb la vida. Precisament, la protagonista del film pateix sobretot pel tema de la vivenda, perquè fa de tot per tenir un pis, però ni matant ho aconsegueix. Gran interpretació de l’actriu protagonista, Josie Ho, coneguda per Butterfly de Yan Yan Mak i Exiled del mateix Johnnie To, tot i qui hi haurà que la recordarà pel darrer film inspirat en el videojoc Street Fighter. La seqüència inicial, amb un primer assassinat presentat amb una elegància i una pausa dignes del millor Cronenberg, i les fotografies dels macro-edificis dels crèdits inicials, que recorden al treball del fotògraf Michael Wolf precisament amb edificis de Hong Kong, i la contingència de Josie Ho en la interpretació de l’assassina, col·loca a Dream Home entre les nostres favorites.

Segundo de Chomón és un dels pioners de la cinematografia, i no només del fantàstic, sinó del cinema en general. Contemporani a George Méliès, Chomón, nascut a Terol, era un autor cosmopolita que va treballar a Barcelona, París i Turí, i és un director, com va indicar Àngel Sala en el posterior col·loqui sobre Chomón Chomón, va treballar en diferents gèneres a principis del segle XX, quan encara no existien els gèneres, i era un innovador i un cineasta que va iniciar-se en la fantasia a través de l’animació, que ja existia fins i tot abans del cinema, i que va servir per inaugurar el cinema protagonista en aquest festival. Dimarts es va retre homentage a El Retiro a aquest autor, amb el visionat de 14 dels seus curtsmetratges, dels 31 editats recentment en DVD, entre els que trobem El Hotel Eléctrico, Satan se divierte, Superstición andaluza, Rois des dollars, entre d’altres. Cameo ha editat un digibook, presentat pels responsables d’aquest pack, pel mateix Àngel Sala, i per un especialista en el tema com director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau; tots ells varen fer èmfasi en la importància de recuperar i reivindicar una figura cabdal dels primers anys de cinema. I què millor que Sitges per reivindicar una figura com Chomón, clau en el cine fantàstic, un dels primers gèneres, un festival sempre pendent de recordar figures imprescindibles per entendre la història del cinema, i de pas, aplaudir a autors dels que cal rescatar la vocació i l’amor per un ofici, a part de tot el que van aportar creativa i tècnicament, com és el cas de Segundo de Chomón i George Méliès. Apuntar que també es va presentar el llibre Segundo de Chomón. El cine de la fascinación, de Josep M. Minguet Batllori. Aprofitem per recordar que aquest any a Sitges es premia també a Roger Corman, qui rebrà, juntament amb Julie Corman, el Premi Maria Honorífica per una trajectòria tan recomanable com influent. Altres artistes que han rebut i rebran premi en aquesta 43a edició del festival són Sid Haig (María Honorífica), Tom Savini (Màquina del Temps), Josep Maixenchs (Maria Honorífica), Caroline Munro (Maria Honorífica) , Mick Garris (Màquina del Temps), Eugenio Martín (Nosferatu), Julia Coll (Maria Honorífica), Vincent Casel (Gran Premi Honorífic), Joe Dante (Màquina del Temps), Rebecca de Mornay (Màquina del Temps) i Kim Jee-Woon (Màquina del Temps).

I Want to Be a Solider (Secció Oficial Fantàstic Gales) quedarà en el record com una mena d’American History X però amb un nen com a protagonista, que a base de televisió, educació militar i la nauseabunda visió nazi del món, es converteix en un autèntic monstre. El film, en principi suggerent, acaba sent un exercici massa infantil sobre la mala educació, tot i la digne intenció antibel·licista i el to sarcàstic utilitzat per posar en evidència actituds feixistes i paramilitars: la ignorància, lamentablement, encara triomfa avui en dia. Tornant a la ficció, dir que el tema no salva la pel·lícula. Outrage (Secció Oficial Fantàstic Panorama) és el darrer film de Kitano, i no deixa de ser una repetició dels tòpics dels seus films de yakuzas, apte sobretot pels més fidels seguidors de l’autor de Sonatine; segurament, el film més fluix de la filmografia d’un dels directors més importants dels darrers anys. Un xic avorrida, però algun detall interessant sí que ens guarda, com el tràveling lateral amb el que comença el film, on ens presenta el clan de yakuzas, els secs i contundents assassinats, i el toc d’humor marca de la casa del director de Brother.

Malauradament, la pluja i la falta de trens ens ha deixat sense 13 Assassins (Secció Oficial Fantàstic Competició) de Takashi Miike. No ens va impedir veure (dimecres) una interminable i brutal Black Death (Secció Oficial Fantàstic Competició) de Christopher Smith, film medieval situat al segle XIV, època de la peste negra, i plegat de múscul, actitud rude i sang, però amb pocs més al·licients que aquests, ni l’enèsim exercici d’exorcisme que és La Posesión de Emma Evans (Secció Oficial Fantàstic Especials Panorama) de Manuel Carballo, amb un tema tan recurrent com exprimit, però que suposem podrà agradar al públic adolescent, per temàtica, punt de vista, i perquè l’actriu protagonista és Sophie Vavasseus, qui apareix a Resident Evil: El Apocalipsis. De Twelve (Secció Oficial Fantàstic Panorama) de Joel Schumacher, només se ‘ns acut dir que el director de Un Día de Furia ha intentat rememorar els dies de Jóvenes Ocultos, però sota el nostre punt de vista, el resultat final produexi pitjor sabor de boca que els perillosos exercicis de temàtica, profunditat i fotografia semblant, com Alpha Dog de Nick Cassavetes. Per acabar, recordar el passi de Donnie Darko, amb vint minuts més, film respectat pels amants del fantàstic, i que passats els anys, manté la frescura i l’atreviment amb els que ens va sorprendre a molts en el seu moments. Tot i que el seu director, Richard Kelly, per cert, també premiat amb un Màquina del Temps, afirma que actualment no seria capaç, segons ell, per falta de valentia, de fer un film similar, no queda cap mena de dubte que sempre podrem reivindicar el seu nom per aquesta entretinguda i emocional pel·lícula, que va saber recollir l’herència del passat, com el mateix Corman i Richard Donner, per crear un film amb prou personalitat i gràcia que es manté després de nou anys. Esperem no trobar a faltar aquest tipus de propostes, perquè si Richard Kelly no s’atreveix, ell tindrà els motius, n’hi ha que sí. Com diu Roger Corman, sempre hi haurà gent que vulgui anar al cinema. I m’atreveixo a afegir, que sempre hi haurà gent que hi vagi i que a més exigeixi al cineasta, com a mínim, actitud i honestedat.