Des del passat 27 de gener i fins el 20 de maig es pot veure al MACBA, l’exposició homenatge al CIFB (Centre Internacional de Fotografia de Barcelona), una institució que va néixer durant el període de la Transició, i que es va convertir en la gran pionera en divulgar i potenciar l’art fotogràfic a la ciutat de Barcelona.

El CIFB es va inaugurar l’octubre de 1978 en el cor del Barri Xinès (Carrer Aurora 11) dirigit per Albert Guspi (1943-1985), fotògraf de reportatge i propietari de la primera galeria de fotografia comercial d’Espanya, Spectrum, inaugurada al 1973 a Barcelona. CIFB era la culminació d’anys de treball d’Albert Guspi per promoure la cultura fotogràfica a la ciutat.

Les activitats desenvolupades al CIFB giraven al voltant de quatre eixos: la docència, les exposicions, projeccions de cinema, i les presentacions i debats públics on es convidava a fotògrafs a presentar els seus treballs en forma d’audiovisual. tot i convertir-se en el centra neuràlgic de l’escena fotogràfica de Barcelona de finals dels setanta, el Centre va entrar en declivi quan la marca Canon va suprimir les seves subvencions a les galeries al 1980. Aquest fet i l’aparició de nous espais fotogràfics a la ciutat, noves galeries i la incorporació de la fotografia en els estudis artístics superiors van fer que el CIFB acabés desapareixent al 1983.

L’exposició que presenta el MACBA es centra en mostrar l’essència principal del CIFB : la d’una una visió quotidiana de Barcelona. Totes les fotografies exposades (600 imatges) van ser realitzades per professors, alumnes i fotògrafs pròxims al CIFB. Des de la vida al Barri Xino i la Rambla, fins un reportatge sobre l’antic Hospital Mental de la Santa Creu, passant  per la visió de llocs perifèrics com el port. l’escorxador de Plaça Espanya o Montjuïc, i per el reportatge que va realitzar el grup Extra! sobre el dia a dia d’un circ que va ser una de les exposicions més ambicioses que va realitzar el CIFB.

La mostra, que en la passada edició va arribar als 35.400 visitants, és considerada mundialment com la més important en l’àmbit del fotoperiodisme per la qualitat de les seves fotografies, així como pel debat i la crítica que generen cadascun dels treballs presentats. Una cita amb els aconteixements socials, polítics, culturals i esportius de l’últim any que també és un aparador pels millors fotoreporters del moment, al poder gaudir de l’oportunidad de presentar un treball moltes vegades censurat pels governs i els mitjans de comunicació.

Sota el lema “Veure per creure”, Photographic Social Vision invita als visitants a reflexionar sobre la importància i el rol de la fotografia documental en l’actualitat, últim reducte de veracitat en l’àmplia oferta de missatges i imatges expressament manipulats que consumim diàriament. Els continguts de la mostra World Press Photo són un termómetre del context social mundial i necessaris per matitzar la nostra conciència pública i memòria històrica.

La fotografia guanyadora d’aquesta edició, de la sudafricana Jodi Bieber, immortaliza a Bibi Aisha, una noia afgana de 18 anys que va ser mutilada como a càstig per fugir de la casa del seu marit a la província d’Oruzgan, al centre d’Afganistan.

Aquí us oferim una petita mostra del que podreu veure en viu i en directe si us acosteu al CCCB (c/ Montalegre, 5) de Dimarts a Diumenge d’11 a 20h. Preu de l’entrada 5€, reduïda a 3€ per a jubilats, menors de 25 anys, famílies nombroses, famílies monoparentals i visites en grup (mínim 15 persones), i per a tothom cada dimecres.

Més informació www.worldpressphoto.org.

Es coneix i es gaudeix amb la vida, obra i llegat d’un dels grans foto-periodistes de la història i un dels fundadors de l’agència Magnum, Robert Capa, gràcies a les afortunades i rigoroses exposicions, a llibres i estudis diversos, i a l’interès que desperta la seva figura. El darrer descobriment ens permetrà conèixer una mica més el seu treball. Al 2007 va aparèixer l’anomenada maleta mexicana de Robert Capa, on es varen trobar 126 carrets amb 4500 instantànies de la Guerra Civil realitzades per ell, Gerda Taro i David Seymour Chim. Un cop iniciada l’ocupació de París per part dels nazis al 1939, Capa va fugir als EUA i es va deixar aquest material al seu estudi de la capital francesa. Tchiki Weiss, també fotògraf i col·laborador de Capa i Chim (Taro ja havia mort atropellada per un tanc) va salvar aquest material, i va viatjar en bici jugant-se la vida des de París a Burdeus per enviar-la a Mèxic. De la maleta no es va saber res fins que va aparèixer al 1995. Al 1940 varen arribar a les mans del general mexicà Francisco Javier Aguilar González, llavors diplomàtic a França. La maleta va viatjar de París a Marsella, i després, cap a Mèxic. Els hereus del general Aguilar González varen tenir a les seves mans aquest material, que inclús Capa va donar sempre per perdut (va morir a Indoxina el 1954 convençut), fins que la cineasta Trisha Ziff va localitzar la maleta a casa dels familiars del general mexicà. La família Capa, finalment, després de negociar amb els Aguilar-González durant anys, va recuperar-la, i el Centre Internacional de Fotografia Mitdown Manhattan, fundat pel germà de Capa, Cornell, finalment, va rebre la totalitat del material l’any 2007.

Del 6 d’octubre al 15 de gener es pot veure l’exposició La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, ‘Chim’ i Taro al Museu Nacional d’Art de Catalunya (comissariada per Cynthia Young) i així gaudir de 70 de les fotografies que formaven part de la apreciada maleta, a més de contactes ampliats moderns d’algunes sèries completes, documents per contextualitzar les imatges, que mostren desfilades militars, manifestacions, bombardejos, ferits, en definitiva, un intens retrat d’aquells anys.

Ahir es va inaugurar l’exposició Memòria fragmentada. 11-S NY. Artefactes a l’Hangar 17 que podrà veure’s del 9 de setembre al 3 de novembre al CCCB. Enguany es celebren 10 anys de l’atemptat a les torres bessones del World Trade Center, un fet que va marcar la història de la humanitat i que va commocionar als seus habitants.

Dies després de l’esfondrament , l’Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey –propietària del edificis afectats– va autoritzar un petit grup d’arquitectes i enginyers a cercar vestigis que es poguessin utilitzar per documentar la història de l’11 de setembre. Es van guardar més de 1.500 objectes a l’Hangar 17, un espai buit de 24.000 m2 a l’aeroport internacional John F. Kennedy. A mesura que avançava el temps, l’Autoritat Portuària va contractar conservadors i va instal·lar controls d’humitat dins dels 24.000 m2 per tal d’estabilitzar els objectes. Estaven molt malmesos (evidència històrica de l’extrema violència de l’atac) però es van voler preservar així expressament.

Francesc Torres (Barcelona, 1948) artista plàstic, comissari i assagista en diverses publicacions i diaris, hi era aquell dia a Nova York, a 300 metres del World Trade Center. Ho va viure i veure en directe, i ho va poder fotografiar (algunes fotos seves han aparegut en algun diari). A l’abril del 2009, el grau d’implicació amb l’11-s va engrandir-se: va rebre l’encàrrec de fotografiar la col·leció d’objectes que contenia l’Hangar 17 durant 5 mesos, i el resultat d’aquesta feina és aquesta exposició. Al vestíbul del CCCB es projectaran 176 imatges a través de 6 pantalles i s’exposarà un fragment de l’escultura (que presidia la plaça on s’alçava el World Trade Center) “WTC Stabile” (1971), coneguda com a “Bent Propeller” del nord-americà Alexander Calder.

La instal·lació es presentarà paral·lelament a les tres grans ciutats occidentals que han estat víctimes del terrorisme islàmic: a l’Imperial War Museum de Londres entre el 26/08/11 i el 26/02/12, a l’International Center of Photography de Nova York entre el 9/09/11 i el 8/01/12 i al CentroCentro. Palacio de Cibeles de Madrid entre el 16/09/11 i el 31/01/12.

En el marc de l’exposició, també tindrà lloc al CCCB un cicle de conferències 11S / El món deu anys després del que us anirem informant a l’agenda que comptarà entre d’altres amb la participació d’en Francesc Torres, en Clifford Chanin, director d’educació i assessor de programació del National September 11 Memorial Museum; la novel·lista i assagista Pankaj Mishra, la periodista i assagista Barbara Ehrenreich i Rafael Argullol, catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat Pompeu Fabra; entre d’altres.

L’anomenada zona zero aviat deixarà d’anomenar-se d’aquesta manera, concretament el diumenge. L’actual alcalde de la ciutat Michael Bloomberg, no ha parat de repetir-ho. I no falten motius. On hi eren els edificis, s’han construït un monument amb dues piscines que representen, a través de l’aigua que flueix contínuament, la memòria d’aquell dia, que s’inauguraran aquest diumenge, en la commemoració del desè aniversari dels atemptats) i que omplen el buit deixat pels 64 mil metres quadrats que sumaven les dues torres, en el que serà el Memorial Nacional 11 de Setembre. També s’ha construït l’edifici ideat per Frank Gehry, l’ 8 Spruce Tower, un edifici 76 pisos i 267 metres d’alçada, on també s’hi troba el nou New York Downtown Hospital. D’altra banda, recordar que els arquitectes Thomas Boada i David Childs són els artífexs de la One World Trade Center, o Freedom Tower, el qual, amb una alçada de 541 metres, s’inaugurarà al 2013, i serà el nou complexe que substituirà les Torres Bessones. Del que ja poden gaudir els habitants de Nova York és d’un nou i ampli passeig per vianants i ciclistes, amb el que s’ha aconseguit recuperar l’esperit de la zona.

Tornem a l’expo del CCCB. Aquí teniu un petit tast que ens ofereix en Francesc Torres i l’exposició Memòria fragmentada. 11-S NY. Artefactes a l’Hangar 17:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Jt_D-W_vCMI]

Recordar el nom de Francesc Català-Roca permet rememorar la situació de l’art i la cultura a Catalunya i a Espanya durant les tres primeres dècades del segle XX. La Guerra Civil va el·liminar la possibilitat de que els diferents moviments culturals de l’estat espanyol rentessin la cara a un país de pronunciada tradició eclesiàstica, monàrquica i absolutista. La derrota al 1898 de les darreres colònies ultramarines a mans dels EUA, motiva l’aparició de la Generació de 1898, i  posa de manifest la crisi social, econòmica i d’identitat del país,  marca l’inici d’un segle XX que va accelerar la història d’un país fins l’any 1936, amb l’inici d’una guerra que va marcar el principi del final d’un canvi que hagués vist créixer una altra Espanya.

Durant la monarquia d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera, els modernistes i la generació formada per Valle-Inclán, els Baroja, Miguel de Unamuno, Antonio Machado, entre d’altres, il·luminen l’anomenada Edat de Plata de les Lletres i les Ciències Espanyoles. El seu llegat no triga en crear seguidors i sobretot, escola. Primer, la generació del 14, la d’ Ortega i Gasset, Eugeni D’Ors, Juan Ramón Jiménez, Ramón Garcia de la Serna i Josep Carner. La generació del 27 (també sorgeix la del 25 abans, però la integrarem en aquesta posterior), la de Lorca, Dalí, Dámaso Alosno, K-Hito i Buñuel, per exemple, serveix com a termòmetre per valorar l’esplendor de la cultura de l’estat espanyol abans de  l’arribada de la Segona República. Francesc Català-Roca neix al 1908, en ple període de confrontació ideològica en tots els àmbits de la societat, on la lluita entre el que es considerava antic i clàssic lluitava contra els que reflexionaven amb la situació que vivia el país, i figures com Lorca i Buñuel, per exemple, definien la necessitat de canvi de, ‘utilitzant’ a Thomas Khun, paradigma social i cultural, almenys, per aquells que volien mirar més enllà del que presentava l’antic paradigma: patriotisme, unió, catolicisme i monarquia, és a dir, la doctrina del pensament únic.

Fill de Pere Català-Roca, un fotògraf industrial i publicitari (i pedagog i teòric) consolidat a la Catalunya de principis del segle XX, Francesc Català-Roca ben aviat es va sentir atret per la professió del seu pare. Nascut a Valls, la família Català-Roca es va instal·lar a Barcelona quan ell tenia 13 anys. Es va apuntar a l’Escola La Llotja a fer dibuix, i l’interès per les arts el van dur a ajudar al seu pare i a relacionar-se, gràcies al seu progenitor, amb l’ADLAN i e GATPAC. El primer és el grup d’Amics de l’Art Nou, fundat al 1932 a Barcelona per membres de la societat civil catalana com empresaris, gent amb professions liberals, artistes, i va ser fundat per Josep Lluís Sert, Joan Prats i Joaquim Gomis, i recull l’esperit de la revista dirigida per Josep Carbonell, L’Amic de les ArtsPromovien l’avantguarda artística, organitzant, per exemple, exposicions de Pablo Picasso, Salvador Dalí i Joan Miró, gràcies a l’amistat de Sert i Prats amb Dalí, i les inquietuds del grup, van introduir-se al món de l’art de l’època. El GATPAC és el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de  l’Arquitectura; Josep Torres Clavé, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Subirana, Frances Fàbregas i Vehil, Sixt Illescas i el mateix Josep Lluís Sert. Els dos grups compartien el local regentat pel segons, a Passeig de Gràcia 88. La Guerra Civil va acabar amb gairebé tot, i també amb l’activitat intel·lectual i artística d’aquests dos grups.

No obstant, la dictadura de Franco no ho mata tot. Els que sobreviuen, amb exili o sense, continuen el seu camí. Recordem que als anys 40 es publiquen La familia de Pascual Duarte (1942), de Camilo Jose Cela, de caire pro-règim, i Nada (1945), de Carmen Laforet, Hijos de la ira (1944) de Dámaso Alonso, i Sombra del paraíso de Vicente Aleixandre. Posteriorment apareix la generació de Carmen Martín Gaite, Jesús Fernandez Santos, Ana María Matute, Juan y Luis Goytisolo, Juán García Hortelano, Juán Marsé, José Agustín Goytisolo i Jaime de Biedma, i tornen de l’exil·li, entre d’altres, Francisco Ayala, Rosa Chacel, Max Aub i Ramón J.Sender. No podem deixar de banda altres figures de les lletres i les arts, com Luca de Tena, José Tamayo, José María Pernán, Joaquín Calvo Sotelo, Ernesto Halffter, Joaquín Rodrigo, Juan Antonio Bardem, Luis Garcia Berlanga, Josep Maria de Sagarra, Miguel Mihura, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo i Enrique Jardiel Poncela. D’altra banda, als anys cinquanta apareix el Grup R, arquitectes racionals contra l’arquitectura oficial, i el liberalisme permet conèixer l’obra de Juan Ramón Jiménez i el comerç de les obres d’Antonio Machado, Rafael Alberti i Miguel Hernández.

Però anem enrere, i tornem a Francesc-Català i a la fotografia. L’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, fundada al 1923 i formada pel pare de Català-Roca, Pere Català i Pic, i fotògrafs com Antoni Campañà Bandranas, Otto Lloyd, Joan Porqueras, Joaquim Pla Janini, Emili Godes Hurtado, Claudi Carbonell, Agustí Centelles o Salvador Lluch, també s’adapta als nous temps. Francesc Català-Roca seva trajectòria avarca l’entorn rural, l’urbà, el treball etnogràfic, la fotografia documental, i també una part destacada de l’obra dedicada a l’arquitectura. El 1937 començà a cooperar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. L’any següent col·labora en el rodatge a Barcelona de la pel·lícula L’espoir, d’André Malraux. Treballà per a les revistes i publicacions Revista, Destino, Gaceta Ilustrada o La Vanguardia. Durant aquests anys també realitzà fotografies per a cartells de cinema des del seu propi estudi, obert el 1947. Acompanyà al seu pare durant uns anys, fins que a l’any 1948 es va independitzar i obrí el seu propi estudi. Es va relacionar amb Dalí, Miró (varen ser grans amics), Guinovart, Tàpies, Chillida, Llorens Artigas, J.V. Foix, Brossa, però sobretot, amb la denominada Escola de Barcelona, formada per ell, Colita, Xavier Miserachs i Oriol Maspons, camarades, col·legues i companys de sortides nocturnes.  Treballà també pel Grup R. El 1952 va publicar el seu primer llibre, La Sagrada Família. Va fotografiar el modernisme, emfatitzant-lo amb una mirada que sempre trobava la perspectiva idònia. Va ser un dels principals col·laboradors de la revista del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, treballant amb nombrosos despatxos d’arquitectura. Les seves fotografies d’arquitectura són una referència a nivell europeu, així com el seu treball en altres camps, i així es pot comprova a llibres com El Pirineu, Cuenca, Barcelona / Madrid. Años cincuenta, Francesc Català-Roca. Una mirada necesaria, i obres dedicades a la seva figura, com l’editada per La Fàbrica l’any passat, Francesc Català-Roca. Obras Maestras.

La fotografia de Català-Roca va ser determinant en els avenços que tímidament s’anaven consolidant durant els primers anys de dictadura, on predominava una fotografia grisa, banal i que sempre havia de satisfer les necessitats i paladar del règim. Català-Roca estava atent als diferents moviments culturals europeus, que no tenien res a veure amb la tendència que hi havia a Espanya. Ens omplim molt la boca quan parlem, per exemple, del gran Cartier-Bresson. Francesc Català-Roca es va anticipar als postulats del francès: el concepte de capturar l’instant precís va ser anticipat per Francesc Català-Roca abans de que Cartier-Bresson teoritzés sobre el mateix. A partir d’encàrrecs oficials, començà a fotografiar l’Espanya real, sempre des de la proximitat i el respecte que li mereixien els personatges que immortalitzava, sens perdre el sentit de l’humor i una certa compassió i complicitat. Els carrers, els camins, els pobles, les ciutats, les festes i tradicions eren el seu objectiu. Per ell, la fotografia ha d’atrapar una realitat que ja està creada. El seu domini de la llum i de la tècnica, i sobretot, una intuïció i naturalitat alhora de fotografiar, juntament amb el fet de conèixer que pel seu treball era bo disparar o bé pel matí, fins les dotze, o bé per la tarda, d cinc a set, aproximadament, i la seva mentalitat oberta davant dels avenços tecnològics i novetats, sense ser ni molt menys un esclau de les novetats, eren alguns dels seus punts forts. Uns punts de vista plens de força, en part gràcies les ombres que penetraven a les seves òptiques, amb les que donava un volum i èmfasi a les imatges. Els punts de referència en la seva obra són vitals per comprendre la transcendència de Francesc Català-Roca: una paperera, el vestuari, qualsevol detall ens dóna una pista sobre l’època. Les seves fotografies són un excel·lent treball de documentació d’una Espanya que ja no existeix. REcordar també com va retratar a Joan Miró, un dels seus grans amics, mentre treballava. S’entenien amb una sola mirada, des del silencia de la seva creació. Només així s’entén que Miró només es deixés fotografiar en el seu taller per Català-Roca: el fotògraf absent, capaç de mantenir la distància exacte per narrar, de forma subtil, sincera i rotunda.

El punt de partida del fotògraf vallesà és el caràcter realista, humanista i honest que impregna tota la seva obra. Ell es considerava un fotògraf; no volia sentir la paraula artista. Ell era un artesà de la foto, un autèntic lladre silenciós d’una realitat que ell contínuament mirava. “S’ha de saber mirar”, deia. Per ell, fotografiar era com escriure o pintar, i ho definia com el procés d’expressar quelcom interessant de forma atractiva. Considerava que la foto havia de donar una informació, s’havia de saber llegir una imatge, de la mateixa manera s’havia de saber llegir un llibre: assimilar conceptes és la diferència entre llegir i saber llegir. Amb la fotografia, deia, passava el mateix. Català-Roca s’havia enamorat d’una frase que havia sentit de jove: Conèixer és estimar. Un altre tret característic és que ell treballava amb un format quadrat que el permetia posteriorment re-enquadrar. El seu llegat és el d’un home dedicat en cos i ànima a la seva feina, que mostra d’alguna manera com han canviat els temps en el món de l’art, sobretot en el camp de la fotografia.

El seu fons fotogràfic es compon de 200.000 negatius de diversos formats i de tècniques, de 17.000 fulls de contacte, de publicacions, de revistes, de maquetes de llibres, no només són una font d’informació i de documentació extraordinària, sinó que ha de servir perquè tots els autors i amants de la fotografia valorin el treball de figures com Català-Roca, Joan Colom i Josep Brangulí, i intentar aparcar l’snobisme l’etnocentrisme invertit. Només cal apropar-se a La Pedrera, a Foto Colectania o al CCCB, a les exposicions dedicades, respectivament, als tres fotògrafs catalans.

.

Joan Colom i Altemir (Barcelona, 1921) presenta Àlbum, un recull inèdit amb 76 fotografies d’època. L’exposició comissiarada per Irene Mendoza i titulada Àlbum estarà a la Fundació Foto Colectania del 23 de juny al 29 d’octubre i mostra la vida al barri del Raval de Barcelona entre els anys 50 i 60.

Colom plasma l’interès pel carrer i la gent en les instantànies que conformen la mostra, convertint el material en la crònica d’un barri i una època que forma part de la sèrie Gente de la calle. És a l’edat de 36 anys quan aquest barceloní comença a captar el barri des d’una perspectiva realista i crua, sense preciosme ni virtuosisme artístic, imperants en l’època. El 2002 va guanyar el Premi Nacional de Fotografia, com a reconeixement a la seva trajectòria i al llegat documental i històric que aporten les seves fotografies.

76 són les fotografies en blanc i negre que va escollir Joan Colom i conformen l’Àlbum que va regalar a l’històriador i crític de fotografia Josep Mª Casademont. Aquest present contenia les fotos que el propi Colom va considerar les seves favorites i que plasmaven la realitat del què es coia al barri xinès: “no sabía que hacía fotografía social, buscaba imágenes que me emocionaran. Yo hago la calle. Con mis fotografías busco ser una especie de notario de la época“; afirmava el propi Colom. En motiu de l’exposició la Fundació  Foto Colectania, juntament amb l’editorial RM han coeditat un preciós catàleg que pretèn ser una reproducció real de totes les fotografies de l’àlbum tot respectant el muntatge i l’ordre que el propi Colom va fer, en un llibre editat de forma impecable i que tindrà distribució internacional.

Una de les fotografies que conforma el recull i que encapçala aquest article és la del propi Joan Colom (feta per Ignasi Marroyo) amb la càmera al coll, atent i retratant dinàmicament l’activitat diurna o nocturna del barri xino. Misèria, prostitució, gent gran, mirades, gestos, actituds… però sobretot dones. Uns retrats femenins d’aires fellinians que conformen  la vida al carrer d’una Barcelona en plena dictadura franquista (1939-1975) i que començava a recuperar-se econòmicament gràcies a l’aliança amb els Estats Units i l’activació del Pla Marshall i l’irrupció de l’automòvil com a mitjà de transport vora els 60.

Àlbum
(Del 23 de juny al 29 d’octubre)
Fundació Foto Colectania
c/ Julián Romea 6, D2
d’11 a 14h i de 17 a 20:30h
primer dissabte de mes entrada gratuïta

L’ Arxiu Fotogràfic de Barcelona va inauguar el passat 2 de juny l’exposició Jacques Léonard. Barcelona gitana. Léonard (París, 1909 – l’Escala, 1995) va arribar a Barcelona al 1956. Col·laborador de La Vanguardia i La Gaceta, es va casar amb Rosario Amaya, gitana que vivia a les barraques de Montjuïc. L ‘exposició, on també es pot veure el documental Leonard, El Payo Chac dirigit per Yago Léonard, el fill de Jacques, ens permet observar part de la història de l’altra Barcelona, retratada amb intenció artística i vocació sociològica, a través de 80 fotografies i d’un fons fotogràfic, el de El Loco (els seus amics gitanos així l’anomenaven, i també El Payo Chac), que consta de 18 mil negatius que varen ser donat a l’Arxiu Fotogràfic de la ciutat al 2009; d’aquests, 3000 són de temàtica gitana, i són una mostra de la incidència d’aquesta ètnia a la nostra ciutat i cultura. La majoria són de format mig i en blanc i negre, i construeixen una realitat  social i cultural que cal recordar i conservar, demostrant, una vegada més, que la cultura no oficial és la que perdura, pel seu caràcter autèntic i incorruptible. Fotografies, documental, vitrines amb llibres i fotografies dedicades a la vida i obra de Jacques Léonard, i el citat fons fotogràfic, es pot veure en el marc d’una exposició que ha estat possible gràcies al fill i néts de Leonard (Yago, Santiago i Àlex, respectivament), i al suport de l’Arxiu Fotogràfic. Recordar que durant el proper mes d’octubre s’inaugurarà, a l’Institut Francès de Barcelona l’exposició Jacques Léonard. Pelèrinage gitan, una selecció de fotos de Léonard dels grupo del poble gitano de las Santes Maries de la Mar, a La Camarga francesa.

Jacques Léonard. Barcelona gitana és una exposició romandrà oberta fins el 14 de gener del 2012.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=KCJCZQOy0xk]

Del 18 de maig al 4 de setembre l’exposició L’efecte del cine Il·lusió, realitat i imatge en moviment. Somni, segons Isabel Salgado, sotsdirectora de l’àrea de Cultura de la Fundació la Caixa, analitza el fenomen de la creació audiovisual contemporània des de dos punts de vista: la realitat i la ficció. Aquesta distinció respon a les dues dimensions que ha tingut el cinema des del seu naixement: els «somnis», la dimensió onírica de les pel·lícules de Méliès, i els «realismes», la vocació documentalista dels germans Lumière.

Per reflexionar sobre aquesta dualitat, s’han escollit obres d’artistes contemporanis que treballen amb imatges documentals i instal·lacions multimèdia i que parlen a l’espectador d’idees universals: la imatge del present, la construcció de la memòria, la subjectivitat o la simulació. Els 13 artistes seleccionats transporten l’espectador a un indret que tant pot ser el reflex de la nostra vida quotidiana com mostrar-nos el camí a través del mirall cap a una altra realitat, a partir dels somnis: Andy Warhol, Douglas Gordon, Bruce Conner, Rodney Graham, Tacita Dean, Christoph Girardet, Anthony McCall, Kelly Richardson, Michael Bell-Smith, Saskia Olde Wolbers, Siebren Versteeg, Wolfgang Staehle, Teresa Hubbard i Alexander Birchler.

L’exposició presenta obres en format de pel·lícula i vídeo creades per aquests artistes internacionals que analitzen l’impacte que el món del cinema ha tingut i continua tenint en la nostra percepció del que és real o il·lusori. La mostra està dividida en dues parts, Realisme i Somni, que fan referència a les dues dimensions que ha tingut el cinema des del seu naixement, ja presents a les pel·lícules dels germans Lumière i de Méliès. Els germans Louis i Auguste Lumière representen l’afany de captar tot allò que passa; i Georges Méliès veu el cinema com a il·lusió i fantasia, com a projecció mental i exploració d’universos imaginaris. Realisme s’ha pogut veure a CaixaForum Madrid entre el gener i l’abril passat. Ara, a CaixaForum Barcelona s’acull la segona part de la mostra, Somni.

I també, en motiu de l’exposició s’ha programat un cicle de projeccions paral·leles a l’Auditori (amb capacitat limitada per 4€). El cicle està coordinat per Gonzalo de Pedro, crític de cinema i membre del consell de redacció de Cahiers du Cinéma. España, i consisteix en la dicotomia del cinema experimental com anticomercial i que transgredeix les convencions i l’hegemonia o com un cinema més pioner i d’avantguarda. Al cicle, emmarcat dins les “Nits d’estiu“, s’intentarà debatir això amb la projecció de:

20/07/2011: At Land de Maya Deren (1944, 15′, EUA), i Tropical Malady d’Apichatpong Weerasethakul (2004, 118′, Tailàndia).
03/08/2011: Notes on the Circus de Jonas Mekas (1966, 13′, EUA), i Cloverfield de Matt Reeves (2008, 85′, EUA).
10/08/2011: Home Stories de Matthias Müller (1990, 6′, Alemanya), i Nobody’s Business d’Alan Berliner (1996, 60′, Alemanya).
17/08/2011: Nijuman No Borei (200.000 Phantoms) de Jean-Gabriel Périot (2007, 10′, França-Japó), i Los muertos, de Lisandro Alonso (2004, 78′, Argentina).

Us animem a que l’aneu a veure i ens digueu què us sembla. Us deixem amb un vídeo sobre el que podreu veure a l’exposició:

CaixaForum
Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8
De dilluns a diumenge de 10 a 20h i dissabtes fins les 22h
Gratuït

Enrique Vila-Matas

Del 24 al 26 de Març es celebra Kosmopolis 2011, la sisena edició de la Festa de la Literatura Amplificada, en diferents espais del CCCB, que han estat redifinits per la causa. Entre les activitats, destaquem, a més de les activitats permanents Arxius K (arxiu de totes les edicions) i La Trieste de Magris (Exposició dedicada a Magris i a Trieste), les següents conferències i passis de documentals: L’encant de la transmissió amb Wajdi Mouawad i Pablo Ley i Anticipar i crear amb Ian McEwan i Jorge Wagensberg, Patti Smith: Dream of Life (2008), de Steven Sebring, El lector del futur amb Manuel Vicent, Com neixen els llibres. Al taller d’un escriptor amb Claudio Magris i Josep Ramoneda, La tomba de Moby Dick amb Eduardo Lago i Enrique Vila-Matas, Philip K. Dick. La penúltima verdad (2008) d’Emiliano Larre i la conferència via web d’Alessandro Baricco sobre Homer, Flaubert i Steve Jobs.

Si voleu consultar el programa d’activitats, doneu un cop d’ull al portal d’aquesta edició, així com a tota la info al voltant de Kosmopolis i d’anteriors edicions.

Del 23 de març al 12 de juny es podrà veure l’ Exposició Haití. 34 segons després a CaixaForum de Barcelona.

El 12 de gener de 2010, un terratrèmol de magnitud 7,3 en l’escala de Richter va afectar a aquesta república del Carib, pertanyent a la banda occidental de la illa de la Hispaniola. Aquesta exposició està dedicada a les tasques humanitàries, de suport i d’emergència per part d’ONG’s i del poble haitià, i ofereix un retrat del dia a dia que es viu després de la catàstrofe. Des de documentals d’Oriol Gispert amb el testimoni directe de supervivents i gent que hi treballa sobre el terreny, fotografies d’Emilio Morenatti (guanyador del primer premi  FotoPres‘09) i de Marta Ramoneda, així com els actors principals i entitats col·laboradores, l’exposició ens porta d’alguna manera a l’actualitat d’ Haití, de la seva gent, i de la gent que participa per fer front a l’emergència que hi viu.

Tota la informació, al web de CaixaForum.