Des del passat 27 de gener i fins el 20 de maig es pot veure al MACBA, l’exposició homenatge al CIFB (Centre Internacional de Fotografia de Barcelona), una institució que va néixer durant el període de la Transició, i que es va convertir en la gran pionera en divulgar i potenciar l’art fotogràfic a la ciutat de Barcelona.

El CIFB es va inaugurar l’octubre de 1978 en el cor del Barri Xinès (Carrer Aurora 11) dirigit per Albert Guspi (1943-1985), fotògraf de reportatge i propietari de la primera galeria de fotografia comercial d’Espanya, Spectrum, inaugurada al 1973 a Barcelona. CIFB era la culminació d’anys de treball d’Albert Guspi per promoure la cultura fotogràfica a la ciutat.

Les activitats desenvolupades al CIFB giraven al voltant de quatre eixos: la docència, les exposicions, projeccions de cinema, i les presentacions i debats públics on es convidava a fotògrafs a presentar els seus treballs en forma d’audiovisual. tot i convertir-se en el centra neuràlgic de l’escena fotogràfica de Barcelona de finals dels setanta, el Centre va entrar en declivi quan la marca Canon va suprimir les seves subvencions a les galeries al 1980. Aquest fet i l’aparició de nous espais fotogràfics a la ciutat, noves galeries i la incorporació de la fotografia en els estudis artístics superiors van fer que el CIFB acabés desapareixent al 1983.

L’exposició que presenta el MACBA es centra en mostrar l’essència principal del CIFB : la d’una una visió quotidiana de Barcelona. Totes les fotografies exposades (600 imatges) van ser realitzades per professors, alumnes i fotògrafs pròxims al CIFB. Des de la vida al Barri Xino i la Rambla, fins un reportatge sobre l’antic Hospital Mental de la Santa Creu, passant  per la visió de llocs perifèrics com el port. l’escorxador de Plaça Espanya o Montjuïc, i per el reportatge que va realitzar el grup Extra! sobre el dia a dia d’un circ que va ser una de les exposicions més ambicioses que va realitzar el CIFB.

Cada mes, des del passat gener, Parallel 40, nascuda en el marc del projecte europeu CinemaNet Europa i creadors també de l’imminent DocsBarcelona (arriba una nova edició ben aviat, que es celebrarà de l’1 al 5 de febrer), presentarer El Documental del Mes, marc sota el qual ens ofereixen el retrat d’una realitat concreta. Durant el mes de gener es va poder veure Tahrir 2011, una producció franco-egípcia de tres cineastes egipcis, Tamer Ezzat, Ayten Amin i Amr Salama, a través dels quals ens apropen a la revolta més impactant de l’anomenada Primavera Àrab. Imatges de la plaça Tahrir plena d’una ciutadania farta d’un règim que atemptava contra la llibertat i per tant contra la intel·ligència, retrats dels manifestants, dels policies i de la classe política, així com un lleuger decàleg de com ser un bon dictador (adoració al líder, propaganda, negar la realitat, estar per tot arreu, manipulació i corrupció…) i un breu repàs de la dictadura de Mubarak (personatge que va aguantar durant dècades pel suport i interessos dels EUA, Israel, UE, etc.) tenyit del particular sentit de l’humor egipci, donen forma a 90 minuts que regalen un creïble i amè testimoni de com es va viure la revolució. Sense entrar en l’actual etapa post-revolució, la pel·lícula és un document veraç i sencer d’uns dies que van situar a Egipte en el centre d’interès mundial, per diferents motius: per una banda queda ben clar que la manca de llibertat és el principi de tot conflicte, i que el poble, finalment, té el poder, tot i que cal vigilar amb les multituds i les masses (com bé apunta Elias Canetti a Masa y poder); de l’altra, és trist observar com els interessos econòmics passen per damunt del que sigui, incloent, la ciutadania.

El Documental del Mes ens permet per tant apropar-nos a realitats llunyanes o no tan llunyanes, perquè a través de la nostra podem explicar també uns quants drames, que no descobrirem ara. De moment, s’han programat els documentals de febrer i març, Ithemba d’Elinor Burkett i El cielo abierto, d’Everardo González, respectivament. El primer explica el drama de Zimbawe, on Imagina’t un país ‘on cada setmana hi moren més persones a causa de la SIDA, la malnutrició i la falta d’atenció mèdica, que les que moren a l’Afganistan, l’Iraq o Darfur’. El cielo abierto ‘és la història de Monsenyor Óscar Arnulfo Romero, la veu dels sense veu a El Salvador, el capellà revolucionari que va ser assassinat el 24 de març de 1980′.

Per conèixer a on i quan podeu veure el documental del mes, aneu al web que ha preparat on ens faciliten tota la informació per no perdre’ns cap d’ells. D’altra banda, la caràtula d’aquest post és el del formidable documental de John Pilger, La guerra que no ves, no programat però, que ens ha semblat útil per parlar d’aquesta iniciativa de Parallel 40. Precisament, activitats com El Documental del Mes (i DocsBarcelona) ens permeten veure i assimilar tot allò que deixem de veure o que no volem veure, per comprendre, pensar i reflexionar sobre el món en el que vivim.

Fins el 28 de gener de 2012, es pot visitar a l’Espai Fotogràfic Can Basté l’exposició, Streetphotography, on es recull el treball de quatre autors que mitjançant les seves imatges representen molt bé quina és l’essència d’aquest gènere fotogràfic, que cada cop va tenint més adeptes entre els aficionats a la fotografia.

Alfonso de Castro i Jonathan Van Smit, presenten imatges preses als carrers de Hong Kong;  Junk Nishimura exiveix el seu treball fet a diferents ciutats del Japó; a la vegada que Gong Weiling presenta un reportatge fet a la localitat xinesa de Ningho. A la Sala Cava, podem veure les fotografies d’Alfonso de Castro i Junk Nishimura presentades conjuntament en forma de díptics, creant un interessant diàleg, on podem observar el contrast entre les imatges d’aire clàssic del primer; l’empremta de Cartier-Bresson és força notòria, i l’estil més cru del segon, força marcat per l’estil de provoke. A la Sala Golfes comparteixen espai, aquest cop per separat, Jonathan Van Smit i Gong Weiling. El treball intimista del segon queda força eclipsat  al costat de la contundència de les imatges del primer, que es converteixen en el gran centre d’atenció de l’exposició, i de forma incomprensible ha estat relegat a la pitjor ubicació; l’impactant treball de Van Smit es mereixia estar en l’espai gran on segurament s’hagués pogut apreciar millor el seu excel.lent treball dels carrers més foscos de Hong Kong. El seu és un treball visceral, d’imatges contrastades, que recorden l’estil directe de Daido Moriyama o Boogie, i que el situen com un autor a tenir molt en compte.

Des del 14 de desembre al Teatre del Raval es pot veure la Vampira del Raval, sobrenom d’Enriqueta Martí (1868-1913), proxeneta que segrestava nens,els prostituïa i els assassinava. Aquesta és l’adaptació de la història de principis del segle XX que Josep Arias Velasco ha volgut portar al teatre amb noms com Mingo Ràfols en un paper burlesc que li va com anell al dit i que ha sigut el que més somriures ha despertat al públic, un Pep Cruz que interpreta el verídic policia Ribot ‘el terrible’ que investiga el cas i fa la detenció de l’Enriqueta Marti, una esplèndida Mercè Martínez (suplent de Roser Batalla) i que esdevé el més destacable de l’obra, un Roger Pera en la seva faceta d’actor de musical, i tot plegat, amb la inestimable col·laboració de Valentina Raposo, qui amb les seves mans prodigioses que fan cobrar vida a les titelles de fusta que representen els nens segrestats per la Vampira.

L’obra ens situa a la Barcelona de 1912 amb les ferides encara obertes de la Setmana Tràgica i el recent l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, quan una nena que es deia Tereseta Guitart va ser raptada. Deien les males llengües que últimament estaven desapareixent nens d’entre 3 i 14 anys pels carrerons al voltant de la Rambla, però és el cas de la Tereseta acaba per destapar el cas i descobrir a Enriqueta Martí com a autora dels fets, amb el vist i blau i beneplàcit de noms poderosos de l’època. Aquesta és detinguda un 27 de febrer arran de la denúncia d’una veïna, la xafardera (Mingo Ràfols), pel policia Ribot (Pep Cruz) que va detenir en un entresòl del número 39 del carrer Ponent (avui Joaquim Costa) a l’Enriqueta Martí, una dona de qui se sabia que demanava almoina a la porta d’una església del Raval i que després va resultar que no només segrestava nens, sinó que fabricava ungüents per a malalts sense recursos utilitzant la sang i els òrgans de les seves joves víctimes, tenint com a clients gent de renom que ocupava importants càrrecs públics que acudien al bordell del barri de Gràcia, al carrer Minerva, a complaure les seves inclinacions pedòfiles.

L’autor del melodrama vol retre homenatge als carrerons de Barcelona, al Barri Xinès, als grans malvats professionals del passat, èmuls del diví marquès de Sade, a més de presentar a Enriqueta com una víctima del seu temps que tenia el luxe i la bona vida com inspiració per sortir del pou que l’arrossegava des que la seva mare la va vendre amb 12 anys. El Teatre del Raval és l’escenari paradigmàtic per tornar a la vida a ‘La Vampira’ que du el seu nom, just quan es compliran 100 anys de la seva detenció i mort; amb música d’Albert Guinovart i direcció musical d’Andreu Gallén, que toca brillantment el piano en viu, acompanyat per una magnífica banda musical formada de contrabaix, clarinet i violí, que omplen de música els 140 minuts que dura l’obra.

Teatre del Raval
C/ Sant Antoni Abat, 12
www.teatredelraval.com
La Vampira del Raval
A partir del 14 de desembre
Dijous i divendres 20:30h, Dissabtes: 19 i 22h, Diumenges: 18h
Consultar festius de Nadal

Sí ara fa dues setmanes s’anunciava el nom de Björk com un dels grans caps de cartell del Primavera Sound 2012, i juntament amb el nom de la islandesa, els de Yo La Tengo, Gudied By Voices o Codeine, aquesta mateixa setmana s’han destapat un bon grapat de bandes que formaran part del cartell de la nova edició que és celebrarà entre els dies 30 de maig i 3 de juny. Entre les noves confirmacions destaque incorporació de Wilco com grans caps de cartell al costat de Björk.

Al costat del grup de Jeff Tweedy, també s’ha anunciat la presència dels grans pares del grunge, Mudhoney; la banda de metal industrial britànica Godflesh; els nord-americans Death Cab for Cutie; els The Dirty Three de Warren Ellis; una de les bandes de culte per excel·lència del indie del 90, Archers Of Loaf; els Spiritualized de Jason Pearce; els britànics Death In Vegas;  The XX i Beach House, que presentaran els seus respectius nous treballs; les noves sensacions The Drums i Veronica Falls; la reunió de The Olivia Tremor Control, que van cancel.lar el seu concert del Primavera Club; i el cantautor Josh T. Pearson, que aquest any ha editat el seu segon treball desprès de 10 anys de silenci.

I en l’edició 2012, com cada any, hi seran els Shellac d’Steve Albini, com sempre, demolidors. Lisabö i Washed Out completen aquest llistat de noves incorporacions d’un cartell que s’anirà nodrint a mesura que passin els mesos, i que segurament, acabarà sent, com cada any, una poderós i eclèctic aparador de l’escena pop-rock del moment.

El Primavera Sound 2012 va agafant forma, i com cada any presentarà una alineació de gala, on hi hi faltara de res, des de noms clàssics fins a bandes del moment, passant per joies amagades per descobrir.

Qui vulgui anar fent boca que visiti l‘Spotify de BCNCultura.cat. A continuació, us deixem amb What Did You Expect?, d’ Archers of Loaf:

La mostra, que en la passada edició va arribar als 35.400 visitants, és considerada mundialment com la més important en l’àmbit del fotoperiodisme per la qualitat de les seves fotografies, així como pel debat i la crítica que generen cadascun dels treballs presentats. Una cita amb els aconteixements socials, polítics, culturals i esportius de l’últim any que també és un aparador pels millors fotoreporters del moment, al poder gaudir de l’oportunidad de presentar un treball moltes vegades censurat pels governs i els mitjans de comunicació.

Sota el lema “Veure per creure”, Photographic Social Vision invita als visitants a reflexionar sobre la importància i el rol de la fotografia documental en l’actualitat, últim reducte de veracitat en l’àmplia oferta de missatges i imatges expressament manipulats que consumim diàriament. Els continguts de la mostra World Press Photo són un termómetre del context social mundial i necessaris per matitzar la nostra conciència pública i memòria històrica.

La fotografia guanyadora d’aquesta edició, de la sudafricana Jodi Bieber, immortaliza a Bibi Aisha, una noia afgana de 18 anys que va ser mutilada como a càstig per fugir de la casa del seu marit a la província d’Oruzgan, al centre d’Afganistan.

Aquí us oferim una petita mostra del que podreu veure en viu i en directe si us acosteu al CCCB (c/ Montalegre, 5) de Dimarts a Diumenge d’11 a 20h. Preu de l’entrada 5€, reduïda a 3€ per a jubilats, menors de 25 anys, famílies nombroses, famílies monoparentals i visites en grup (mínim 15 persones), i per a tothom cada dimecres.

Més informació www.worldpressphoto.org.

L’altre gran confirmació de la propera edició de l’ARF, és la de Lynyrd Skynyrd; un altre nom clàssic del rock i autèntics representants del so més purament americà.  Els autors de Free bird i Sweet home Alabama, arribaran al festival amb una formació renovada, per força,  que ha aconseguit sobreposar-se a les desgràcies i tragèdies (poques bandes han perdut tants membres pel camí), però liderada per Johnny Van Zant a la veu i Gary Rossington a la guitarra.

De moment el festival segueix fidel a la seva filosofia apostant per grans noms del rock, i no se m’acut cap nom millor per lider el cartell com el de Black Sabbath. L’Azkena Rock Festival 2012 es celebrarà els dies 14, 15 i 16 de juny, i les entrades és posaran a la venda el pròxim 24 de novembre. Tot apunta que aquesta any penjaran el cartell de sold out.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=MII3ns2KTBc]

Lisa Randall destaca per tot el que hem pogut llegir, així com pels seus treballs sobre super simetria, teoria de la unificació i la inflació còsmica, convertint-se en una de les veus més destacades i escoltades del panorama científic. Dimecres 16, al CCCB, Randall presentarà el citat llibre, on ens farà reflexionar sobre l’univers, els seus secrets i les dimensions extres. Els conceptes d’universos paral·lels, geometria alabeada i les simes tridimensionals ens poden donar pistes per conèixer i comprendre millor el món i l’univers, i sobretot, la seva naturalesa.

Llegim al web d’Acantilado: ¿Habremos alcanzado un punto tan avanzado en los descubrimientos científicos que las leyes de la física tal como las conocemos no son suficientes? ¿Tendremos que aceptar todos pronto explicaciones que hasta ahora se habían quedado en el reino de la ciencia ficción? Universos ocultos proporciona una estimulante visión de conjunto que sigue la pista al arco de los descubrimientos desde la física de principios del siglo veinte hasta el filo de la física de partículas y la teoría de cuerdas de hoy, destejiendo los actuales debates sobre relatividad, mecánica cuántica y gravedad. En un estilo transparente, Lisa Randall ilumina la ciencia y desenreda con seducción los misterios de las miríadas de mundos que pueden existir justo al lado del que solamente ahora estamos empezando a conocer.

A l’Aula 1 del CCCB, Lisa Randall ens explicarà això i molt més, dimecres 16, a partir de les 19:30. Tota la informació, al web del CCCB.

Björk serà el gran nom que encapçalarà el cartell del Primavera Sound 2012, que es celebrarà del 30 de maig al 3 de juny. La cantant islandesa arribarà al Parc del Forum amb l’espectacle de la seva gira de Biophilia. Al costat de Björk, també s’han confirmat els noms de Yo La Tengo, Neon Indian, Jeff Mangum (cantant i líder de Neutral Milk Hotel), Other Lives, Codeine i Guided By Voices.

Segurament de de Björk era el gran nom que faltava per passar per el festival barceloní, que aquest any s’estrenarà a la ciutat d’Oporto (del 7 al 10 de juny), aconseguint amb la seva presencia que pràcticament totes les màximes figures del pop rock internacional hagin recalat en algun moment o altre en ell. El Primavera Sound 2012 ja està en marxa, estarem atents a més confirmacions.

La nova edició del Primavera Club es presenta com una de les més concorregudes de totes les que s’han celebrat fins ara, tant pel que fa a l’assistència de públic com pel nombre de grups i artistes que passaran entre el 23 i 27 d’aquest mes de novembre, pels diferents escenaris i sales de la ciutat. Amb els abonaments exhaurits des del passat mes de setembre, amb el cartell encara sense tancar, ja és una realitat que el germà petit del Primavera Sound s’ha convertit en una de les cites musicals preferides i ineludibles per als grans amants dels festivals.

La programació d’aquest any està distribuïda entre sis espais diferents: la sala Apolo, La [2] d’Apolo, Moog, Cabaret Berlín, el Casino de L’Aliança del Poblenou i l’Auditori (sala Pau Casals). Per aquests escenaris passaran un total de 53 grups, però a diferencia d’altres anys, quan els principals noms repetien actuació en diferents dies, sembla ser que aquest any pocs seran els grups que repeteixin per culpa del gran nombre de bandes que participen en l’edició d’enguany; almenys en el web del festival, on ja està la programació per dies, així ho deixà palès, on únicament els britànics The Pop Grup tocaran dues dates.

Pel que fa el cartell d’enguany, el festival segueix apostant per grups poc coneguts, una filosofia que s’ha convertit en una marca del festival, i que agraeix el públic més inquiet en busca de noves sensacions. Entre la més de cinquantena de noms destaquen els de: Charles Bradley, el nou pare del soul, que presentarà el seu excel.lent No time for dreaming, un dels millor àlbums editats aquest 2011; Veronica Falls, convertits en la resposta britànica a The Pains Of Being Pure At Heart; The Pop Grup, una de les bandes de culte de la dècada dels 80 gràcies a una proposta que no entenia de barreres estilístiques, fusionant punk, dub, jazz, funk o psicodèlia de forma natural i intuïtiva; Girls, que amb només dos treballs ja s’han convertit en una de les sensacions indie del moment; Stephen Malkmus and The Jicks, icona màxima del indie dels 90 i que sembla que per ell el temps no passi, mantenint intacte la seva inspiració, com molt bé demostra amb el seu recent Mirror Traffic; James Lavelle presents UNKLE-SOUNDS, nom imprescindibles dins l’electrònica més mainstream, que oferirà un show a mig camí entre sessió de dj i directe, on repassarà les seves composicions i els diferents remixes que ha fet per gent com Radiohead, Metallica o Grinderman; Superchunk, un dels màxims referents del indie dels 90,i que com Stephen Malkmus, sembla que no passi el temps per ells, seguint igual d’intensos i encertats com en el passat; i Fleet Foxes, autèntics nous herois del nou folk, i que amb tant sols dos treballs ja s’han convertit en un grup referent, i que sens dubte són el gran reclam de aquesta edició per molts dels seus assistents. La seva serà una actuació especial, amb Vetiver de teloners, que tindrà lloc a L’Auditori  i per la qual s’ha de comprar una entrada a part del abonament.