El festival es celebrarà del 24 al 28 de novembre, i de moment es desconeix si serà en diferents emplaçaments, com l’any passat o només en un únic. Tot fa la pinta que serà com l’any passat, ja que unes de les novetats del Primavera Sound 2011 (del 25 al 29 de maig del 2011), serà precisament que el festival es dividirà en dues ubicacions: El Parc del Forum i el Poble Espanyol (on va néixer). Qui hi vulgui assistir, ja es pot preparar a travessar la ciutat de Barcelona en temps récord per poder assistir als concerts.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

La 43 edició de SITGES – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que tindrà lloc del 7 al 17 d’octubre, ja ha anunciat alguns dels noms que seran protagonistes. D’altra banda, en el cartell de l’edició d’enguany, observem l’homenatge al film de terror del gran Stanley Kubrick, The Shining. El resplandor (1980), pel·lícula situada entre Barry Lyndon i La Chaqueta Metálica dins de l’excelsa filmografia del director de Nova York, és un de les gran obres de terror i el film amb el que Kubrick s’estrenava en el gènere. Director eclèctic i tot terreny, va adaptar la novel·la d‘Stephen King dotant-la d’una dimensió que el llibre no havia adquirit. Homenatjada i font d’inspiració per autors tan dispars com Matt Groening, Alexander Aja i  David Lynch entre d’altres, és una de les poques pel·lícules de terror de caràcter clàssic indiscutible que es manté amb el pas del temps, més enllà del gènere i del director. La trama, la narració, l’steady cam, Jack Torrance, els passadissos de l’hotel, el barman… és un film total.

(Nota de premsa del festival) L’agència creativa encarregada del concepte del cartell ha estat China, amb el disseny final d’Art&Maña. Segons l’agència China: “El resplandor és una obra plena d’imatges transcendents. Kubrick va demostrar un cop més ser un mestre a l’hora d’imaginar icones contemporànies, escenes que quedaran en l’inconscient col·lectiu durant molts anys. Això ens ho ha posat molt fàcil però també molt difícil a l’hora d’escollir una única influència per al cartell d’aquest any. Però finalment van ser les nenes les que se’ns van imposar per sobre de totes les altres. La seva mirada inquietant cap a l’espectador ens va provocar tal neguit que no vam tenir més remei que buscar-les a trenc d’alba a la platja de Sitges. I allà estaven, sortint de l’aigua i mirant-nos fixament”.

El festival també farà un recordatori als 25 anys de Retorn al futur (Back to the future) de Robert Zemeckis, un tribut especial a la figura desapareguda de Paul Naschy amb la projecció del documental El hombre que vio llorar a Frankenstein, i celebrarà els 50 anys de Psicosi (Psycho), d’Alfred Hitchcock.

AVANÇ DE PROGRAMACIÓ:

SECCIÓ OFICIAL FANTÀSTIC ha anunciat una bateria de films: Outrage (Takeshi Kitano), A woman, a gun and a noodle shop (Zhang Yimou), The new daughter (Luiso Berdejo), A Serbian film (Srdjan Spasojevic), Easy Money (Daniel Espinosa), Dream Home (Pang Ho-cheung), 14 Days with Víctor (Román Parrado), Agnosia (Eugenio Mira), Kosmos (Reha Erdem), The Last Exorcism (Daniel Stamm), Kaboom (Gregg Araki), Rubber (Quentin Dupieux), Somos lo que hay (Jorge Michel Grau), La casa muda (Gustavo Hernández) i les ja anunciades Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives (Apichatpong Weerasethakul), Let me in (Matt Reeves) i la pel·lícula inaugural Los ojos de Julia (Guillem Morales).

NOVES VISIONS presenta un altre muntanya de noms; obrirà amb la guanyadora del passat Festival de Sundance, Catfish (Ariel Schulman i Henry Joost) i projectarà Trash Humpers (Harmony Korine), Finisterrae (Sergio Caballero), The People vs. George Lucas (Alexandre O. Philippe), La bocca del lupo (Pietro Marcello), Vampires (Vincent Lannoo), Tony (Gerard Johnson),, Sound of Noise (Johannes Stjärne Nilsson i Ola Simonsson), Red, White and Blue (Simon Rumley), La Doppia Ora (Giuseppe Capotondi), Strayed (Akan Satayev), Chatroom (Hideo Nakata) i Life 2.0 (Jason Spingarn-Koff).

D’altra banda, SEVEN CHANCES arribarà de la mà de set crítics que escolliran les seves set pel·lícules de valor indiscutible, entre les quals hi ha confirmada L’Enfer d’Henri-Georges Clouzot (Serge Bromberg i Ruxandra Medrea), documental que reconstrueix la pel·lícula perduda del director, autor de films referencials com El Asesino vive en el 21, El salario del miedo i Las Diabólicas.

Per veure el llistat complet de pel·lícules confirmades a dia d’avui i més informació clica aquí, on trobaràs les novetats de la secció de CASA ÀSIA, BRIGADOON, MIDNIGHT EXTREME i les darreres notícies del proper 43è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Grans noms de la dècada dels 90 han estat els protagonistes absoluts de la darrera edició del festival Bilbao BBK Live, en la que ha estat la cinquena , i segurament la definitiva edició que el confirma com un referent definitiu en el circuit de festivals estatals. Així doncs, durant aquests tres dies hem pogut comprovar alguns aspectes del panorama musical: com Rammstein en escena tiren més petards que els propis Kiss; com Mike Patton, al front de Faith No More, encara és molt Mike Patton; que presenciar un concert d’Alice In Chains amb Layne Stayle avui en dia seria grandiós; com Pearl Jam són la gran banda rock del moment; que bo que és l’últim disc de Paul Weller; que Skunk Anansie encara viuen, i obren els seus concerts, com no, amb Selling Jesus; quin gran compositor és Jeff Tweedy; com Slayer segueixen declarant la guerra allà per on passen; com d’ imparables que poden ser TSOOL quan s’ho proposen; i com guanyen els directes de Manic Street Preachers amb un segon guitarra (encara que no cal que el disfressin de Richey James Edwards). En definitiva, grans moments i decepcions poques, si és que algú es pensava que Feeder, The Maccabees i Coheed and Cambria eren bones bandes. Un gran cartell que contrastava de forma clamorosa amb la pobre oferta gastronòmica del festival, amb uns ‘bocates’ incomestibles.

SLAYER (Dijous 8 / Stage 2)

Els californians obrien el seu concert amb el tema que titula el seu últim treball, World Painted Blood. A partir d’aquí, van atacar amb alguns temes de la col·lecció de clàssics; no van faltar, War Enssemble, God Hate Us All, Dead Skin Mask, i una potent versió de Seasons In The Abyss. I per acabar el seu particular aquelarre sónic, South of Heaven i Angel Of Death. Intimidadors com sempre.

RAMMSTEIN (Dijous 8 / Stage 1)

La seva proposta és l’espectacle, que és el que vol el seu públic, i funciona a base de gastar diners en petards, focs, i en mil i un invents; però pel que fa al terreny musical, la cosa és molt pobre. Els alemanys només tenen dos patrons de temes i la seva proposta s’esgota al tercer tema. Poden presumir de superar a Kiss en pirotècnia, però pel que fa als temes no tenen res a fer. Molt soroll per res. Slayer els hi van donar una bona lliçó amb “només” 36 pantalles de Marshall al fons de l’escenari.

PAUL WELLER (Divendres 9 / Stage 2)

El Modfather segueix intractable, oferint un concert a l’alçada del seu últim disc, és a dir, excel·lent. Amb un so imponent, va anar intercalant cançons recents com, Trees, Moonshine, Wake Up The Nation o Pieces of a Dream, amb clàssiscs del seu repertori en solitari com Wild Wood, Stones o The Changing man. Va regalar a l’audiència una potent versió del That’s Entertainment de The Jam i de Shock To The Top de The Style Council. Gran concert.

ALICE IN CHAINS (Divendres 9 / Stage 1)

Els de Seattle ho tenien força difícil desprès de la mort del seu carismàtic i místic líder, Layne Staley. Però Jerry Cantrell i els seus han sabut mantenir l’essència del grup, i la seva proposta es manté immutable al pas del temps. Amb un so poderós per cortesia de la guitarra de la Jerry Cantrell, van anar repassant tota la seva discografia amb espectaculars lectures de Rain When I Die, Would, Man On a Box, Again, Them Bones, Dam That River, Check Your Brain, We Die Young, Love – Hate – Love, Rooster (amb Mike McCready acompanyant al grup) o una emotiva Nutshell, dedicada a Layne Staley. No podien tornar millor.

PEARL JAM (Divendres 9 / Stage 1)

Va ser la gran cita dels tres dies, almenys la que va reunir a més públic. La banda va oferir un concert d’entrega, liderats per un gran Eddie Vedder, que segur que no va defraudar a les 35 mil persones que omplir el recinte per veure al grup. Obertura amb Do The Evolution, Corduroy, Hail Hail i Why Go, per seguir amb temes del seu últim treball, Backspacer, que van anar alterant amb els seus clàssics hits: Black, Go, Rearviewmirror, Daughter, Given To Fly, Dissident, Porch, Even Flow o una espectacular Alive per acabar el concert. Entre mig, es van despenjar amb una gran versió del Arms Aloft de Joe Strummer & The Mescaleros. Agradaran més o menys, però no hi ha dubte que són uns dels grans.

JEFF TWEEDY (Dissabte 10 / Stage 2)

Probablement no era el millor lloc per assistir a la proposta de Jeff Tweedy. El xiuxiuar constant d’aquestes massificacions fa perdre part de l’encant dels concerts de caire més intim, però el generòs repertori que va oferir Jeff Tweedy va poder amb tot. Repàs als grans temes de Wilco; amb Shot In The Arm, Jesus Etc., Via Chicago, One Wing, A Least That’s What You Said i I Am Trying To Brak Your Heart, com a moments forts. Oportunitat única per escoltar-los sense l’opulència sonora que mostra ara la banda en directe, i de pas recordar que Jeff Tweedy és un dels millors compositors actuals.

THE SOUNDTRACK OF OUR LIVE (Dissabte 10 / Stage 1)

Probablement un dels millors concerts del festival. Els suecs van sortir imparables, arrossegats per la força del seu gurú, Ebbot Lundberg. Si bé els seus últims dos treballs són irregulars, el seu directe segueix igual de potent. Van obrir amb unes contundents lectures de Comfrontation Camp i Firmament Vacation (A Soundtrack Of Our Lives), amb un so imponent i la banda plenament entregada a la causa, van anar caient Thrill Me, Nevermore, Big Time, Second Life Replay, tancant amb una explosiva versió Sister Surround. Immillorable punt final, tota una catarsis rock.

MANIC STREET PREACHERS (Dissabte 10 / Stage 1)

Amb la imatge que il·lustra la portada del seu últim disc de fons, els gal·lesos van començar el seu concert de forma contundent amb Motorcycle Emptiness, siguida de Autumn Song i No Surface All Feeling, amb un volum de guitarres ben alt (l’aposta per un segon guitarrista és guanyadora) i la banda interpretant els temes amb l’urgència punk que els va caracteritzar en els seus inicis. Repàs als seus hits més corejats, You Stole The Sun Form My Heart, Tsunami, A Design For Life, You Love Us, Kevin Carter, La Tristesse Durera, Faster, From Despair To Where, The Masses Against The Classes, Suicide Is Painless, Jackie Collins Existential Question Time,  Little Baby Nothing, Your Love Alone Is Not Enough, i una acústica The Everlasting, per acabar amb If You Tolarate This Your Children Will be Next. Immensos.

FAITH NO MORE (Dissabte 10 / Stage 1)

Midlife Crisis va ser segurament el gran instant de tot el festival, amb Mike Patton cantant sobre el públic, mentre aquest l’anava transportant d’una banda a l’altre. Un minuts abans el propi Patton li havia dedicat Evidence a Carles Puyol. Aquesta és la grandesa d’aquesta banda, que mai saps per on et sortiran i menys amb un Mike Patton en plena forma, com bé va demostrar aquella nit. El seu discurs segueix totalment vigent, i sonen amb la mateixa força d’abans, amb Mike Patton totalment entregat a la seva carismàtica funció de showman bizarro. Caffeine, Epic, Digging The Grave, Land of Sunshine, From Out Of Nowhere, Ashes To Ashes, The Gentle Art Of Making Enemies, Last Cup Of Sorrow, King For a Day, Surprise! You’re Dead, Easy o Stripsearch van sonar com no sona cap altra banda en l’actualitat. Per completar el repertori, es van atrevir amb el Poker Face de Lady Gaga, This Guy In Love With You de Burt Bacharach i Chariots of Fire de Vangelis. Únics.

Al costat de Redd Kross i Mudhoney, hi trobem altres noms destacats com el dels suecs, The Soundtrack Of Our Lives (en plena forma vist el que van oferir en el recent BBK Live), els clàssics de l’escena australiana, Hoodoo Gurus i The Meanies, els referencials Young Fresh Fellows (amb un excel·lent nou disc), i un dels altres grans noms de culte del power pop dels 90 com The Muffs. I amb Sex Museum, Los Coronas, The Right Ones, The Wildbeets, Muck & The Mires, Los Chicos, Autoramas, Johnny Throttle, completant el cartell. Dos dies de grans dosis d’electricitat, grans melodies i TURBO ROCK.

Del 7 al 17 d’octubre arriba el 43è Festival de Cinea Fantàstic de Catalunya. La pel·lícula dirigida per Guillem Morales, Los ojos de Julia, l’ inaugurarà. Dijous 7 d’octubre serà el dia en el que s’iniciarà una nova edició del certamen, amb aquesta pel·lícula protagonitzada per Belén Rueda, qui interpreta a un dona obssesionada amb la mort de la seva germana bessona i que pateix una enfermetat degenerativa a la vista.

Més notícies sobre el festival: Matt Reeves, director de Monstruoso, ha realitzat un remake de l’excel·lent Déjame Entrar (Let the Right One In, aka Låt den rätte komma in), anomenada Let Me In, produïda per la mítica Hammer. Aquest film obrirà la Secció Oficial Fantàstic. La pel·li està protagonitzada per Chloe Moretz (Kick-Ass) , Kodi Smith-McPhee (La carretera) i el gran Richard Jenkins. Particularment, tinc molta curiositat per comprovar la proposta de Matt Reeves, com enfocarà un remake d’un film tan subtil i tens com ho és Déjame Entrar de Tomas Alfredson. És més: com haurà rodat la memorable seqüència final de la piscina, on amb un fora de camp, el director suec crea un moment cinematogràficament parlant sublim. Esperem que el remake sigui un exercici cuidat i elegant, i no una proposta destinada a fer calaix. Però a la vida, cadascú té el seu punt de vista, per tant, sempre caldrà esperar per opinar.

Més: El Festival de Sitges 2010 portarà la guanyadora de la Palme d’Or del darrer Festival de Cannes, Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, del director tailandès Apichatpong Weerasethakul, trencant d’aquesta manera amb l’opció fàcil de donar premis a directors coneguts pel gran públic. El film és una anàrquica història de fantasmes, des d’ un punt de vista tan lliure com oníric, i totalment imprevisible, tal i com va afirmar el president del Jurat que el va premiar com la millor pel·li del darrer Festival de Cannes, Tim Burton. Weerasethakul, que ja va ser premiat al mateix festival amb Blissfully Yours, i que dirigeix la productora Kick the Machine, destinada a propostes anti-mainstream, és un dels autors cabdals d’un corrent proper a un realisme màgic que beu del misticisme i del romanticisme fílmic.

Estarem atents a pròximes novetats.

Peró Dylan no va ser l’únic que va brillar en aquesta nova edició del ARF; el dijous 24, Jim Jones Revue, demostraven perquè són una de les millors bandes de rock del moment. Viscerals i amb instint homicida, van tocar pràcticament tot el seu disc de debut, amb brutals lectures de Cement Mixer o Rock N’ Roll Psychosis. Els britànics Kitty, Daisy & Lewis certificaven amb el seu gran concert que son un grup a tenir en compte en el futur. La seva essència rock 50 no es va perdre en l’escenari principal, i es va mostrar infalible quan van atacar amb Mean Son Of a Gun o Going Up The Country, amb una desbocada Dissy marcant el ritme. A continuació The Hold Steady es presentaven en l’escenari amb un so impecable, però la seva proposta a mig camí entre Bruce Springsteen i The Replacements, acaba fent-se repetitiva i monòtona. Però per  repetitius, monòtons, i pesats, els Gov’t Mule, de Warren Haynes. Tot en ells és pesat des del so a les composicions, i si no entres en la seva proposta en directe, ets home mort.

El dissabte 27, es va inaugurar amb un sorprenent concert d’Imelda May a la Plaza de La Virgen Blanca, en plena ciutat de Vitoria a les 13:30 hores. La cantant irlandesa va oferir una actuació irresistible i plena d’energia. Va repassar els seus dos treballs, va presenta el seu nou single (Psycho) i va tancar el concert amb una versió a ritme de rockabilly del Tainted Love de Soft Sell. Peró els grans protagonistes de la segona jornada del festival eren Kiss. Pel recinte del festival desfilaven cares i més cares amb el maquillatge dels quatre homes del espai. El primer gran nom de la jornada va ser Dan Bird & Homemade Sin, que va sorprendre a més d’un amb el seu rock americà de guitarres d’alt voltatge. El Vez, apareixia en l’altre escenari amb un look a mig camí entre Little Richard i Elvis, acompanyat per dues incansables coristes, el californià es va dedicar a divertir el personal a base de combinacions musicals, a priori impossibles, però per El Vez no hi han barreres: es va atrevir amb la Velvet Underground, Mocedades o Kiss. La seva proposta funciona i és realment divertida, i a sobre sonen molt bé. Al dia següent repetiria actuació al centre de Vitoria i allà s’atreviria amb Oasis. Després del show de El Vez, Imelda May oferia un concert pràcticament calcat al vist hores abans, però igual d’irresistible. Enorme Johnny Got A Boom Boom. Després The Saints decepcionarien amb un concert fred i amb poca potència. Després, The Damned varen arrasar el segon escenari amb una contundent actuació, on no van faltar Samsh It Up, New Rose i una sorprenet versió del Alone Again Or de Love.  Slash apareixia posteriorment a Vitòria per repassar temes de Guns N’ Roses, amb l’ajuda de Milles Kennedy, un imitador d’Axl Rose i Eddie Vedder, en una actuació avorrida, previsible i molt poc inspirada. L’actual Slash està més aprop de la seva imatge del joc Guitar hero que de l’ Appetite For Destruction.

Kiss s’encarregaven de tancar la segona nit de l’AZR amb un show realment espectacular, que any rere any segueix sorprenent i que només està a l’ abast d’ells. El quatre homes de l’espai van baixar des de la part superior de l’escenari envoltats de fum alhora que interpretaven uns dels temes del seu últim disc, Sonic Boom, i a l’arribar a l’escenari van aatacar amb un dels seus grans clàssisc, Cold Gin. Tot i que el so era apagat, el concert no va decaure en cap moment gràcies a un gran repertori, on van destacar Lick It Up, una corejada Love Gun, I Was Made For Loving You, Deuce, una incisiva Detroit Rock City o la final Rock n’ Roll All Nite. Focs d’artifici, Paul Stanley volant per sobre el públic, Gene Simmons sortint disparat cap als focus de la part superior, tot i més te cabuda en un show de Kiss. Probablement, el millor espectacle de rock que es pot veure avui en dia.

El Vez repetia actuació al mig de la ciutat, obrint així l’ última jornada, la del diumenge 27, on esperaven les actuacions dels britànics The Cubical, amb una proposta propera a grups com 13th Floor Elevators o Captain Beefheart, que va entretenir sense anar més enllà. Al igual que la de Robert Gordon a l’escenari principal, on el veterà cantant va repassar clàssics del rock acompanyat per una banda formada per autèntics supervivents del rock com, Slim Jim Phantom, Chris Spedding i Greasy Carlisy. Després era el torn de Bob Dylan, i un cop acabada la seva actuació, els Toilet Boys ho tenien realment difícil en l’altre escenari vist a Dylan. Però els de Miss Guy, un híbrid entre Deborah Harry i Michael Monroe, van sortir a matar amb un so poderós i potent oferint un concert carregat de tensió, on els seus temes de glam rock de clavaguera van sonar potents un rere l’altre sense pausa, reivindicant l’ésperit Ramones. Chris Issak apareixia instants després a l’escenari principal en el mateix moment que la pluja feia acte de presència. Elegant i professional, va repassar els seus grans èxits, i no van faltar Somebody’s Crying, Speak oF the Devil o Wicked Game. Els suecs The Hives i els californians Bad Religion s’encarregaven de tancar aquesta nova edició del ARF: el millor festival de rock que podem trobar a l’estat espanyol.

Bobby Gillespie

Només imaginar-se a Bobby Gillespie i la resta del grup interpretant Making Time o Can I Join Your Band de The Creation, Shake Some Action o Teenage Head de The Flamin’ Groovies, o el propi Wild Thing, un aparca algunes de les penes del dia a dia. Ara falta veure on es queda aquest projecte.

I què ha dit Bobby Gillespie a tot això: “We’re great and we can’t wait.”

2. Dr. Dog

3. The New Pornographers

4. Pixies

5. Superchunk

6. The Antlers

7. Beach House

8. Les Savy Fav

9. The Big Pink

10. Cold Cave

Dijous 27

The Fall. Mark E. Smith i la seva banda mantenen l’esperit i el to.

The XX. Els londinencs interpreten el directe com un exercici de somnolència. Són una banda d’estudi, com així ho demostra el gran àlbum de debut.

Superchunk. Els de Chapel Hill han tornat. Complex musical multivitamínic que va aixecar els ànims del festival.

Broken Social Scene. De la mateixa lliga que Phoenix. Multitud, parafernàlia, però poca intensitat i gràcia.

The Big Pink. En la línea de The Horrors, però tirant més cap a New Order, es presenten com una banda a seguir, per temes i actitud.

Pavement. Tema rere tema demostraven que són un clàssic intemporal, i en el seu cas, amb corda per estona. Malkmus crescut i carismàtic; la resta, pletòrics. Emocionant. Vitalisme en estat pur.

Fuck Bottoms. La 3a Guerra Mundial a base d’electrònica extrema.

Divendres 28

The New Pornographers. Tal i com s’esperava gràcies a 5 discs excel·lents, A.C Guilty, Kathryn Calder i els pornògrafs van donar una classe de pop de la més alta escola.

Thee Oh Sees. Rock primitiu i divertit, que sempre van bé per tornar als origens més rudes i simples.

Spoon. Equilibri entre rock i pop sofisticat més que saludable, on Britt Daniel va confirmar les seves bones maneres en directe.

Beach House. En directe els seus temes adquireixen una intensitat sorprenent. Van rebentar l’escenari ATP.

Wilco. Guitarristes perfectes, músics de cambra, líder venerat per un públic entregat… la banda perfecte. Hi ha qui no en té prou, i no ens estranya.

Cold Cave. De primeres semblen els enèsims hereus renegats de Joy Division. Després d’un parell de temes, són molt més que això. Tan crus com elegants.

Pixies. Amb el repertori que tenen, uns abrumadors primers 40 minuts ens van fer tornar al passat. No se’ls pot demanar més. Pixies són història del rock, com Pavement, Sonic Youth, Beatles i Stones.

Dissabte 29

Dr. Dog. Una de les millors bandes de rock n’ roll del moment, en directe sonen crus, intensos, contundents i formidables. Vitalistes com només ho poden ser Arcade Fire i The New Pornographers.

Atlas Sound. Bradfort Cox, solo ante el peligro, però va sortir victoriós en la seva defensa de l’eclecticisme minimalista musical.

The Bundles. Procuren passar-s’ho bé i fer-ho passar bé. Ho aconsegueixen.

Florence + The Machine. La túnica blanca, el més destacable.

The Antlers. Radiohead que vagi prenent nota, perquè hi ha una banda de pop angoixant i existencial que dota al seu directe una energia i intensitat encomiables. Els temes d’Hospice van omplir el recinte d’afectació i caràcter a parts iguals.

Built to Spill. Pintava de nassos, però els problemes amb les guitarres van acabar per desquiciar a un Doug Marsch que no va tirar endavant ni Goin’ Against Your Mind.

Sunny Day Real Estate. Jeremy Enigk i els seus, back from the dead, tal i com va suggerir aquest quan van sortir a l’escenari; i així va ser durant els 50 minuts de concert. Curt, però els hits van sonar de primera.

Pet Shop Boys. Sofisticats i pèssims.

Orbital. Van fer el que saben fer. Els audiovisuals antibel·licistes i crítics amb el sistema i els medleys de Madonna, Belinda Carlisle i Bon Jovi, van formar un pupurri que va contribuir a que milers de persones moguessin l’esquelet durant l’ actuació.

2. In the Mouth a Desert – Pavement

3. The Old Days – Dr. Dog

4. Challengers – The New Pornographers

5. Learned to Surf – Superchunk

6. Kettering – The Antlers

7. Got Nuffin’ – Spoon

8. Seven – Sunny Day Real Estate

9. Crystal Visions – The Big Pink

10. I Was Denied – Thee Oh Sees