La metamorfosi narra els darrers dies de Gregor Samsa, qui un bon dia es desperta convertit en un insecte, segurament, en un escarabat. La prosa de Kafka va directa al gra; ens situa en una llar humil i treballadora, en la que Gregor ha assumit, econòmicament parlant, la posició de cap de família. Treballa perquè els seus pares tinguin una vida ajustada a la seva edat, i de pas, per oferir a la seva germana la possibilitat d’estudiar piano. La metamorfosi que pateix, fa trontollar totes les relacions laborals i socials de Gregor i de la família Samsa. La primera visita que reben després de l’anunci de la malaltia de Gregor és la de l’encarregat de l’empresa on hi treballa. Com no podia ser d’una altra manera, la reprimenda d’aquest cap al seu treballador és insultant, i li tira en cara que es faci el malalt per no anar a treballar, recriminat a en Gregor que no pot faltar a la feina, ni per l’empresa ni per la família, ni per ell mateix, com a home. Gregor s’enfonsa vitalment, i durant els dies successius observa com passa a ser un estorb per la família en tots els sentits. No és productiu ni socialment ben vist, per tant, no és socialment acceptat. El pare, una figura dominant i esquerpa, no tolera la situació del seu fill: no és el fill productiu ni eficient que ell havia educat. La mare no vol saber res del seu fill, s’avergonyeix d’ell. El pobre Gregor s’ha convertit en presoner d’ell mateix, del seu cos i de les seves circumstàncies. La vida, no només la familiar, quin sentit té si t’aparten?



Amb un higiene literària envejable (excel·lent d’altra banda la traducció de Jordi Llovet per l’edició de Proa de 1996), Kafka desenterra les dificultats per ser acceptat si no ets com els altres s’esperen, la impossibilitat de ser un mateix en certs ambients amb mentalitats conflictives, i la brutal sacsejada mental que significa sentir-se un maleït un bitxo raro ple de dubtes emmig de tant home segur de sí mateix que per orgull, prejudicis, aparença i diners són capaços de tot menys de ser persones.

A Madrid, el Govern Central, demana respecte per la decisió, començant pel ministre Rubalcaba, qui demana que no es polititzi la decisió. ABCEl Mundo titlla la decisió de persecució cultural; afirma ben clarament que Catalunya prohibeix els toros, en una línea que La Razón porta al terreny més extrem, amb una opinió distanciada de tot menys del seu intel·lecte, dient que les corrides de toros són un bé, i que s’ha fet realitat el pitjor dels somnis. El País publica la notícia amb un to alegre, i s’observa com una decisió coherent i assenyada. La Vanguardia ho anuncia, sense més, de la mateixa manera que El Periódico i l’ Avui. El Público opina de forma espontània, i anuncia la notícia de forma clara i realista: ‘Fin a la tortura animal en Cataluña‘. El PP no ha trigat gaire en moure’s, i faran tot el possible perquè la llei no tiri endavant. Rajoy ha dit que ells defensen la llibertat, com acostuma a dir, i que intentarà que es considerin els toros com Interès Cultural General.

New York Times deixa ben clar que el vot decisiu ha sigut el dels nacionalistes, així com la CNN. La Fox presenta la notícia seguint la línea de El Mundo i La Razón, com una prohibició catalana, com una fita per ser diferents i distanciar-se d’Espanya. A Argentina, el Clarín ho anuncia recordant que a les Ïlles Canàries ja es varen prohibir els toros a l’any 1997, gràcies a la Llei de Protecció d’Animals que els canaris defensen al seu territori. A França hi ha hagut un fort ressó mediàtic en gran part de la premsa; a poblacions amb tradició taurina com Nimes, Arles i Bayona, on ja tremolen perquè la prohibició no els afecti a la llarga. Brigitte Bardot, qui presideix una associació pro-animals, la BB Foundation, no ha trigat en expressar la seva alegria, afirmant que ‘s’ha aturat un espectacle sàdic’.

Tal i com es va decidir a les Canàries al 1997, Catalunya també ha dit no a les corrides de toros, a la ‘fiesta nacional’. Però deixem-nos de nacionalismes i d’interessos polítics. S’ha dit no al patiment dels animals, que els mataven mentre la gent aplaudia i gaudia. Doncs a partir del 2012, s’ha acabat, almenys, en un 1% del total de corrides que es fan a Espanya. Perquè matar un toro, ni a soles ni davant de gent que s’ho passa pipa, no és art ni cultura; és una barbaritat.

El festival es celebrarà del 24 al 28 de novembre, i de moment es desconeix si serà en diferents emplaçaments, com l’any passat o només en un únic. Tot fa la pinta que serà com l’any passat, ja que unes de les novetats del Primavera Sound 2011 (del 25 al 29 de maig del 2011), serà precisament que el festival es dividirà en dues ubicacions: El Parc del Forum i el Poble Espanyol (on va néixer). Qui hi vulgui assistir, ja es pot preparar a travessar la ciutat de Barcelona en temps récord per poder assistir als concerts.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

El proper 21 de setembre, els gal·lesos Manic Street Preachers, editaran els seu nou treball d’estudi que portarà per títol, Postcards from a Young Man. El disc ha estat produït per Dave Eringa en el seu estudi de la localitat de Cardiff, i mesclat als Estats Units per Chris Lord Alge. Aquest serà el 10è àlbum del grup, i segons ha anunciat la pròpia banda, el disc recupera l’esperit dels seus primers treballs. Desprès de la seva enèrgica participació en la recent edició del festival Bilbao BBK Live, aquest nou treball dels gal·lesos, promet força i més tenint en compte l’inspiració que varen mostrar en el seu darrer disc, Journal For Plague Lovers.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

Goldfrapp arribaran a la ciutat per presentar el seu últim treball, Head First. Un disc ple de sintetizadors i més lluminós que les seves anteriors entregues. Allison Goldfrapp és mostra com un versió modernitzada de Kate Bush, en aquesta nova proposta. Us deixem amb el primer single del disc, Rocket.

El guió porta la firma de la pròpia Coppola, i pel que fa a la banda sonora del film, un dels punts forts en totes les seves pel.lícules, aquest cop és obra del grup, Phoenix, els quals ja havien aportat algun tema a Lost in Translation i Maria Antonieta. Somewhere, s’estrenarà a finals d’any als Estats Units, i és presenta, vist el tràiler, com un dels grans films d’aquesta temporada.

Del 7 al 17 d’octubre arriba el 43è Festival de Cinea Fantàstic de Catalunya. La pel·lícula dirigida per Guillem Morales, Los ojos de Julia, l’ inaugurarà. Dijous 7 d’octubre serà el dia en el que s’iniciarà una nova edició del certamen, amb aquesta pel·lícula protagonitzada per Belén Rueda, qui interpreta a un dona obssesionada amb la mort de la seva germana bessona i que pateix una enfermetat degenerativa a la vista.

Més notícies sobre el festival: Matt Reeves, director de Monstruoso, ha realitzat un remake de l’excel·lent Déjame Entrar (Let the Right One In, aka Låt den rätte komma in), anomenada Let Me In, produïda per la mítica Hammer. Aquest film obrirà la Secció Oficial Fantàstic. La pel·li està protagonitzada per Chloe Moretz (Kick-Ass) , Kodi Smith-McPhee (La carretera) i el gran Richard Jenkins. Particularment, tinc molta curiositat per comprovar la proposta de Matt Reeves, com enfocarà un remake d’un film tan subtil i tens com ho és Déjame Entrar de Tomas Alfredson. És més: com haurà rodat la memorable seqüència final de la piscina, on amb un fora de camp, el director suec crea un moment cinematogràficament parlant sublim. Esperem que el remake sigui un exercici cuidat i elegant, i no una proposta destinada a fer calaix. Però a la vida, cadascú té el seu punt de vista, per tant, sempre caldrà esperar per opinar.

Més: El Festival de Sitges 2010 portarà la guanyadora de la Palme d’Or del darrer Festival de Cannes, Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, del director tailandès Apichatpong Weerasethakul, trencant d’aquesta manera amb l’opció fàcil de donar premis a directors coneguts pel gran públic. El film és una anàrquica història de fantasmes, des d’ un punt de vista tan lliure com oníric, i totalment imprevisible, tal i com va afirmar el president del Jurat que el va premiar com la millor pel·li del darrer Festival de Cannes, Tim Burton. Weerasethakul, que ja va ser premiat al mateix festival amb Blissfully Yours, i que dirigeix la productora Kick the Machine, destinada a propostes anti-mainstream, és un dels autors cabdals d’un corrent proper a un realisme màgic que beu del misticisme i del romanticisme fílmic.

Estarem atents a pròximes novetats.

Iván Humanes

Divendres 2 a la Central del Raval presentarà la seva primera novel·la, La Emboscada. Acompanyat de Rolando Sánchez Mejías i Leonardo Valencia, Iván Humanes presentarà un llibre, publicat per InÉditor, del qual, tenim una petita sinopsi facilitada pel propi autor:

Cuando un detective huye de su propio instinto, es que ya ha encontrado al culpable. Un singular análisis de la condición autorial, reflexionando sobre la creación y la literatura a partir del formato de la novela negra. El código asfixiante y oscuro de este género, cuyos protagonistas son individuos que se mueven en la procelosa marea de la decadencia moral y personal, se usa aquí para desentrañar la verdad de la voz narrativa. Un planteamiento original sobre la condición de autor, un juego de superposiciones donde el papel de sospechoso y de investigador rebasan la frontera de la ficcionalidad para hacernos patentes del drama y la catarsis implícita en el hecho creativo.

Un apunt final: Iván Humanes està preparant un altre llibre, Los Caníbales. De moment, divendres 2 de juliol, a les 19 h., aturem-nos a la Central del Raval, al carrer Elisabets 6 per conèixer La Emboscada. L’entrada és lliure.

Entre nosotros

Chris i Gitty estan instal·lats a la casa dels pares del primer. Des del primer moment la relació és fluïda, deixant-se emportar per l’espontaneïtat i naturalitat, virtuts potenciades per Gitty, una dona a priori un xic infantil i nerviosa. Tot va sobre rodes, però arribat el moment de compartir el seu temps amb altres persones, arriben els contratemps. Chris és un nen gran, estirat i que prefereix a gent rica i perfecte com ell. Gitty mira la vida d’una altra manera, i no entèn la rigidesa i hipocresia que governen realment la vida de la seva parella.

Diferents punts de vista, gust per ambients poc compatibles, actituds que no casen i en definitiva, enfocs que finalment no arriben a entendre’s, poden provocar un daltabaix en una parella si no s’aprecia a temps, o més ben dit, si no s’afronta en el seu moment. Però l’amor és primer de tot passió, per tant, la irracionalitat va com va.

La fotografia és realista i gens artística, tot i que trobem dos plans interessants, sobretot un que juga amb una divergència entre personates emfatitzada amb un desenfoc que allunya totalment als dos protagonistes; la interpretació, sobretot la de Birgit Minichmayr, qui interpreta a la dona, Gitty, que li va valer l’Ós de Plata a la Berlinale 2009, més que correcte; en resum, una pel·li més que destacable, perquè retrata subtilment i amb una mirada interessant les reflexions, situacions i dubtes que ofereix el món de la parella.

Entre nosotros es mou entre el Bergman de Secretos de un matrimonio i el Vinterberg de Celebración, i ofereix una interessant mirada sobre el món de la parella, sobre el desajust que provoca pensar que l’altre és d’una manera quan realment és d’un altre, i de les sorpreses que un es pot endur per culpa de la hipocresia i arrogància. Tot i que la durada tampoc juga al seu favor, Entre nosotros és un film sobre la parella més que recomanable.

Després d’aquest exercici de fanatisme, dir que Shadows està al nivell de qualsevol treball de la banda, els quals tots tenen com a mínim un notable. Des dels llunyans A Catholic Education (1990) i Bandwagonesque (1991), als exercicis perfectes de pop que són Gran Prix i Songs From Northern Britain, arribant als notables Howdy! (2000) i Man-Made (2005), davant de la discografia de Teenage Fanclub només es pot dir que poca broma. Estem davant d’una de les bandes imprescindibles de pop-rock dels darrers 20 anys. I ja està.

El nou treball de la banda liderada per Norman Blake, Gerard Love i Raymond McGinley ha estat publicat pel segell Merge Records. El llistat de cançons el formen:

01 Sometimes I Don’t Need To Believe In Anything            
02 Baby Lee
03 The Fall
04 Into The City
05 Dark Clouds
06 The Past
07 Shock And Awe
08 When I Still Have Thee
09 Live With The Seasons
10 Sweet Days Waiting
11 The Back Of My Mind
12 Today Never Ends