The Dark Knight Rises, aquest és el títol del film amb que Christopher Nolan tancarà la seva trilogia de les aventures de Batman, que va iniciar amb Batman Begins i van continuar amb The Dark Knight (El Caballero oscuro). L’expectació que està aixecant el film és màxima, i cada petit detall que es revela sobre ell s’està convertit en un autèntic esdeveniment a la xarxa. Està clar que aquesta tercera part de les aventures de Batman ho té tot per convertir-se en un dels films de la temporada que ve, i segurament en un dels més taquillers de la història del cinema, tenint en compte la recaptació dels últims films de Nolan. Això sí de moment els fans espanyols no estan massa contents amb la traducció al castellà del títol del film, El Caballero Oscuro. La Leyenda Renace.

Christian Bale es torna a posar la disfressa de Batman, i al seu costat repeteixen, en els mateixos personatges de les anteriors entregues: Gary Oldman, Morgan Freeman, Michael Cain i Liam Nesson farà una breu intervenció  recuperant el personatge de Ra’s Al Ghul. Les noves cares són les de Tom Hardy, que interpreta a Bane (un dels pitjors rivals que ha tingut mai Batman) ; Anne Hathaway, que encarna a Selina Kyle, alias Catwoman ; Joey King i Josh Pence que donen vida als fills de Ra’s Al Ghul;  Marion Cotillard com  Miranda Tate, amiga de Bruce Wayne; i completan el rapartiment Joseph Gordon-Levitt, Matthew Modine, Juno Temple i Nestor Carbonell.

De moment no s’ha destapat res del guió del film, firmat per el propi Christopher Nolan i el seu germà Jonathan Nolan, i són molt poques les imatges que s’han filtrat sobre la pel.lícula, que ja comença a entrar en els seus últims dies de rodatge. El film s’estrenarà el juliol del 2012, però la maquinària de marketing de Warner Bros. ja s’ha posat en marxa, i ha publicat els primers pòsters i el primer teaser del film.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=dSn72h_6I9Q]

Martin Scorsese debuta en el cinema infantil i en 3D amb Hugo, adaptació del conte per nens, The invention of Hugo Cabret de Brian Selznick, on es relata la història d’Hugo, un nen que viu en una estació de tren en el París dels anys 30, i es troba enmig d’un misteri relacionat amb el seu pare, una clau i un robot, elements que el portaran a viure una gran aventura. El film està interpretat per Asa Butterflield, Sasha Baron Cohen, Chloe Moretz, Ben Kingsley, Jude Law, Ray Winstone, Helen McCrory, Frances de la Tour, Emily Mortimer, Richard Griffiths, Christopher Lee i Michael Stuhlbarg.

Aquest film suposa un canvi radical d’estil respecta els últims films realitzats per el director de Taxi Driver, al costat de Leonardo Di Caprio (Gangs of New York, El Aviador, Infiltrados i Shutter Island), i vist el primer tràiler el film podria haver estat firmat per Chris Columbus, però tractant-se de Martin Scorsese, no cal dir que el film és pràcticament de visió obligada. Hugo s’entrenarà el proper 23 de novembre.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=qBg-TdpTCbw]

El western Django Unchained serà el nou film de Quentin Tarantino, que està previst que s’estreni de cara a finals del 2012. El nou film del director de Kill Bill és un lliure remake de l’spaghetti western, Django, film de 1966 dirigit per Sergio Corbucci i interpretat per Franco Nero, i del qual Takeshi Miike ja va fer un remake (força lliure, tambè) al 2007 amb el propi Quentin Tarantino interpretant a un dels personatges, titulat Sukiyaki Western Django. Amb el guió ja està llest, ara falta tancar els actors que participaran en el film. De moment estan confirmats: Christoph Waltz, Samuel L. Jackson i Michael Fassbender, i es dóna per pràcticament feta la participació de Leonardo Di Caprio, que interpretarà el dolent de la pel.lícula, Calvin Candie (recordar que Di Caprio va ser la primera elecció de Tarantino per interpretarar a Hans Landa en el seu anterior film, Malditos Bastardos), i les de Keith Carradine, Treat Williams i Franco Nero. El que falta per concretar és qui interpretarà a Django, personatge que en un principi apuntava que seria per Will Smith, però que al final sembla ser que no serà així (menys mal), i els noms que sonen a hores d’ara són els de Jamie Foxx (Collateral), Idris Elba (The Wire) i Chris Tucker (que ja va treballar amb Tarantino a Jackie Brown).

La història de Django Unchained està ambientada en plena època de l’esclavitud als Estats Units, i gira entorn a un ex-esclau convertit en caça-recompenses, Django, que ha de salvar a la seva dona de les mans d’un despistat terratinent, Calvin Candie, el qual apart de posseir enormes plantacions regeix un local anomenat Candyland on obliga a dedicar-se a la prostitució a les dones i a mortals lluites als homes, que treballen com esclaus en les seves terres. El rodatge del film començarà a finals d’estiu.

El personatge d’Owen Wilson, Gil Pender, és un guionista de Hollywood amb èxit que sembla ser que està fart d’escriure blockbusters i que està intentant acabar la primera novel·la; la seva passió per escriptors com Hemingway, Fitzgerald, T.S Eliot, i per autors com Cole Porter, Dalí, Buñuel i Picasso, és un dels grans motius pels quals ha volgut anar a París amb Inez i els pares d’aquesta a la capital francesa. Ella, en canvi, com sa mare i el seu pare, són gent corrent que es dedica a guanyar molts diners i a gastar-los en hotels de luxe, en cotxes de gama alta, en botigues de tot tipus… en definitiva: a treballar i gastar.

París és la ciutat que els fa obrir els ulls, sobretot gràcies al gir que fa el film, en un enginy narratiu que evoca al Woody Allen de La Rosa Púrpura del Cairo. Amb fotografia Darius Khondji (Funny Games U.S i My Blueberry Nights, entre d’altres), sent aquest el segon film del director novaiorquès en el que hi participa, (després de Todo lo demás), amb música, entre d’altres, com no, del venerat Cole Porter, Midnight in Paris és, per alguns, el millor film de l’autor de Maridos y mujeres des de Desmontando a Harry. Per mi, un altre exercici de cinema en majúscules d’una filmografia que es podria dividir (obviant Vicky Cristina Barcelona), en obres mestres (unes quantes), grans pel·lis (podríem incloure Midnight in Paris) i notables films. Qui millor que un cineasta que fa pel·lis perquè diu que és la única cosa que sap fer per reflexionar sobre el sovint complicat i incongruent dia a dia?

Les relacions interpersonals i els conflictes interns, de nou, juguen un paper vital en el film. Amb l’ofici i naturalitat de sempre, Woody Allen ofereix un retrat sobri i ple de matisos, en un relat que de nou convida a l’espectador a riure de l’existència i de la realitat, és a dir, a acceptar la vida tal com és i a ser honest amb les decisions que un va prenent. També queden retratades segons quines actituds, com la del personatge interpretat per un dels secundaris més destacats, Michael Sheen, un erudit que no comparteix coneixements, sinó que se’n vanagloria del que sap de forma pedant, patètica i intocable, o el de la mare d’Inez, una dona controladora i manaire que entra a totes les botigues per les que passa. Destacar també el personatge interpretat per Marion Cotillard, una actriu que captiva per presència i dots interpretatives a parts iguals. Finalment, el protagonista, Gil Pender, és ni més ni menys que un dels clàssics personatges de Woody Allen: humil, insegur, ple de dubtes i conflictes, però que resulta honest, amable, natural i profund, com són, realment, tots els films del gran Allan Stewart Konigsberg, obres que entretenen com les que més, i que a més, donen l’oportunitat a l’espectador a pensar sobre el cinema, sobre la pel·lícula i sobre la pròpia vida.

Amb Woody Allen, a més de l’oportunitat de gaudir de la capacitat instintiva i reflexiva del cinema, convida a ser crítics de forma constructiva i divertida. Amb ell, no hi ha lloc per lliçons ni males maneres. Com sovint ens fa entendre el mateix autor, la vida és dolorosa i en alguns moments, fastigosa, però, quina llàstima que s’acabi de seguida. Per què, finalment, la vida, per qui resulta senzilla?

Ens veiem a Bop Decameron.

Woody Allen, Martin Scrosese, Clint Eastwood, Terrence Malick, David Cronenberg, Darren Aronofsky, Danny Boyle, germans Coen, Hiromasa Yonebayashi, Clotilde Hesme, Sofia Coppola i el duet Doherty i Gainsbourg protagonitzant Confession d’un Enfant du Siecle i l’adaptació en 3D de Ghost in the Shell (aquests dos últims, projectes en panyals) són alguns dels noms que ompliran els cartells de les sales de cinema durant els pròxims mesos, tot i que sempre haurem d’esperar els problemes que tenen algun tipus de propostes per sortir a la llum, com ha succeït amb El demonio bajo la piel de Michael Winterbottom, que finalment s’estrenarà el 21 de gener, o amb En el centro de la tormenta de Bertrand Tavernier, per no parlar de La doctrina del shock, del mateix director de El perdón.

El 21 de gener s’estrenarà, a més del film de Winterbottom, Más allá de la vida de Clint Eastwood i Monsters de Gareth Edwards. De la resta d’estrenes de gener, destaquem Miel de Semih Kaplanoglu, Mil cretins de Ventura Pons i Red de Robert Schwentke.

Febrer: Almas condenadas de Wes Craven, Guest de José Luis Guerin, 127 horas de Danny Boyle, Valor de ley dels germans Coen, Inside Job de Charles Ferguson,  Cisne negro de Darren Aranofsky, El estudiante de Roberto Girault, Don’t be afraid of the dark de Troy Nixey, Made in Dagenham de Nigel Cole, Secretariat de Randall Wallace, Winter’s bone de Debra Granik, Animals United de Reinhard Klooss i Holger Tappe, Woman without men de Shirin Neshat i Shoja Azari.

Març: Lola de Brillante Mendoza, Destino oculto de George Nolfi, Nowhere Boy de Sam Taylor-Wood, Rango de Gore Verbinski, ¡Españoles! de Carlos Iglesias, El mundo según Barney de Richard J. Lewis, La deuda de John Madden, Potiche de François Ozon.

Abril: En el centro de la tormenta de Bertrand Tavernier, En un mundo mejor de Susanna Brier, Carta blanca dels germans Farrelly, Sangre Fácil de Zhang Yimou, Winnie the Pooh d’ Steve Anderson i Don Hall. Maig: Rompecabezas de Paula Smirnoff.

Durant els mesos de maig, juny, juliol i agost ens trobem amb una llista de noms que van de Piratas del Caribe 4 a Capitán América, passant per Thor, Soul Surfer, X-Men: First Class, Cars 2, The Hangover 2, Transformers, Harry Potter, Linterna Verde, el documental Senna, Los Pitufos, Prom, Your highness, The Change-Up, Cowboys & Aliens i Crazy, Stupid i Love, entre d’altres.

Setembre: War horse d’ Steven Spielberg i Grandes felinos africanos. El reino del coraje de Keith Scholey i Alastair Fothergill.

Octubre: Intruders de Juan Carlos Fresnadillo, The Thing de Matthijs van Heijningen, Las aventuras de Tintín: El secreto del unicornio d’ Steven Spielberg.

Novembre: Contagion d’ Steven Soderbergh, The Help de Tate Taylor i Immortals de Tarsem Singh.

Desembre: Los hombres que no amaban a las mujeres de David Fincher i We bought a Zoo de Cameron Crowe.

Repassant la llista de films que encara no tenen data d’estrena, ens trobem amb més d’una sorpresa. Aquestes són algunes que tenen pendent saber quan s’estrenaran: Midnight in Paris de Woody Allen, 28th Amendment de Florian Henckel von Donnermarck, A dangerous method de David Cronenberg, Haywire d’ Steven Soderbergh, Islands in the stream de Tommy Lee Jones, Keep coming back de William H. Macy, Mientras duermes de Jaume Balagueró, My week with Marilyn de Simon Curtis, Naked Beauty: A Love Story that Feeds the Earth de Louie Schwartzberg, Passion play de Mitch Glazer, La chica más feliz del mundo de Radu Jude, A little game d’ Ang Lee, A walk in the woods de Barry Levinson, Against all enemies de Robert Redford, La redada de Rosalyn Bosch, La piel que habito de Pedro Almodóvar, Alien Prequel de Ridley Scott, Código fuente de Duncan Jones, Confucio de Hu Mei, Dusty Springfield de Michael Cunningham, Gucci de Ridley Scott, El hombre de al lado de Mariano Cohn i Gastón Duprat, La Misión del director de recursos humanos de Eran Riklis, El mundo es grande y la felicidad se encuentra en cualquier esquina d’ Stefan Komandarev, El páramo de Jaime Osorio Márquez, El perfecto anfitrión de Nick Tommay, Conspiracy of fools de Robert Schwentke, Blue Valentine de Derek Cianfrance, Bel Ami de Declan Donnellan i Nick Ormerod, Leaves of grass de Tim Blake Nelson, A few best men d’ Stephan Elliot, Dream house de Jim Sheridan, Fangland de John Carpenter, Los amos de Brooklyn d’ Antoine Fuqua, La puerta de no retorno de Santiago A. Zannou, La vida útil de Federico Veiroj, Pequeñas mentiras sin importancia de Guillaume Canet, Restless de Gus Van Sant, Riot de John Carpenter, Route Irish de Ken Loach, The Boston Stranglers de Brian de Palma, The Conspirator de Robert Redford, The Host d’ Andrew Niccol, The invention of Hugo Cabret i The Rise of Theodore Roosevelt de Martin Scorsese, The Killer Elite de Gary McKendry, Xerxes de Zack Snyder, The Man who Killed Don Quixote de Terry Gilliam, The Rum Diary de Bruce Robinson, The Sigma Protocol de Jose Padilha, The Strange Adventures of H.P. Lovecraft de Ron Howard, The Tree of life de Terrence Malick, The Wolverine de Darren Aranofsky, The Tree de Julie Bertucelli,… i més títols que potser ens deixem o oblidem. De qui no ens oblidem és de Somewhere de Sofia Coppola: darrer Lleó d’Or, sense estrenar i sense data al nostre país… assumptes propis del show bussiness.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=8JF84IzHf74]

Joaquin Phoenix i Casey Affleck ens van fer creure a tots que el primer, en una decisió del tot al·lucinant, havia decidit abandonar el món de la interpretació i el cinema, per convertir-se en cantant de hip hop. La imatge descuidada que lluia Phoenix, durant la presentació de Two Lovers o a l’entrevista del programa de David Letterman, amb una espectacular barba i el cabell del tot descuidat, amb actitud passota i anunciant que canviava de feina, van ser ben aviat carn de youtube. Després vindrien la imitació que Ben Stiller va fer d’ell a la cerimònia dels Oscar d’aquell any, mostrant-nos que la seva decisió no havia passat per alt als seus col·legues de professió, i per acabar, l’anunci de que Casey Affleck s’estava encarregant de filmar el canvi radical del seu cunyat, per després editar un documental. Tot això i l’aspecte cada cop més radical de l’actor feien que la cosa semblés del tot real. Finalment, al Festival de Cinema de Venècia 2010, on es va presentar el film, es va destapar tota la veritat, i els dos principals implicats van explicar que tot és tractava d’una ficció, d’ un fals documental on res era real. Per tant, I’m Still Here ens l’hem de prendre com el que és, una gran comèdia.

El film ens fa un retrat de Joaquin Phoneix (Joaquin Phoneix), un famós actor d’ Hollywood fart del món del cinema, i que decideix fer el salt com a cantant de hip hop, la seva gran passió en aquesta vida. Acompanyat del seu cunyat i amic, Casey Affleck (Casey Affleck), que s’encarrega de filmar tota aquesta transformació, l’actor farà tot el possible per triomfar en el món de la música rap. Del primer que se’n riuen Phoenix i Affleck en el film és d’ells mateixos. El primer, amb la seva contundent actuació, tant física com emocional, i el segon, en el seu rol de documentalista, que no té cap problema en filmar com el seu amic fa el ridícul i poc a poc s’enfonsa en un pou. A I’m Still Here, tot és portat a l’extrem, induint al personatge cap a situacions força extremes, com per exemple l’actuació en una discoteca de Miami o la trobada amb el productor Sean ‘P Diddy’ Combs (on Phoenix demostra perquè és un dels millors actors de l’actualitat), aconseguint un film força provocador tant en contingut; tampoc no hi falten les drogues, prostitutes i moments escatològics. En forma i fons, el plantejament d’Affleck en la realització és clar i directe: sempre sobre l’acció, i sense cap tipus d’artifici.

Al final, la broma ha acabat sent un retrat força notable, contundent i divertit sobre el món del cinema i l’star system en general, això sí, amb la complicitat de tots els que apareixen en el film, cosa que resta una mica de força a l’impacte final. Aquesta circumstància em porta a la reflexió de com hagués estat el film si tant sols Casey Affleck i Joaquin Phoenix haguessin estat els dos únics còmplices de tota la situació.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=wz6CU7pgiKc]

Que Ben Affleck és millor director que no pas actor ja ho va demostrar amb el seu film de debut, Adiós pequeña, adiós (2007). Un thriller força notable, amb una gran atmosfera, gran pols narratiu i una gran direcció d’ actors. Affleck va apuntar maneres d’ autor en aquell debut, i amb aquest nou film, sense arribar als nivells de l’ anterior, és manté fidel al tipus de cinema que proposava amb el seu debut. Amb The Town. Ciudad de ladrones, el director es decanta per una història menys fosca que la narrada en el seu debut, sobre una banda d’ atracadors de bancs (liderada per Affleck) del Barri de Charlestown (Boston). Els components del grup se senten orgullosos de ser el que són i es consideren els millors en el seu ofici; però, un detall inesperat en un dels seus robatoris provoca que la policia els hi segueixi el rastre.

El director es pren aquest encàrrec d’ adaptar la novel·la, Prince of thieves, de Chuck Hogan, com un artesà i crea un film d’ esperit clàssic allunyat de la artificiositat pròpia del cinema comercial que mana avui en dia a a les cartelleres. El seu film es situa en l’ òrbita del cinema de John Frankenheimer, o sense anar més lluny, del de Michael Mann, però sense el punt post-modern que té l’autor de Heat, que no pas de tòtems del blockbuster com Michael Bay o Tony Scott. La seva aposta per una narració clara i sense cap tipus de pretensions fa de Ben Affleck un director honest capaç de sorprendre’ns amb escenes força brillants, com la del últim atracament de la banda de Doug, o la d’un nen observant al grup d’atracadors vestits de monja dins del cotxe, que bé podrien haver estat filmades per el propi Michael Mann. Doncs, quin és el problema del film? Ben Affleck a l’ altra banda de la càmera, amb un personatge previsible fet a la seva mida: el típic delinqüent dur però de gran cor, víctima d’ un entorn que no li ha donat cap altre elecció en la vida que atracar bancs al costat dels seus colgues, fins que un dia coneix una noia i vol deixar la seva vida de criminal enrere. I d’aquí deriva a un dels altres punts fluixos del film, la història d’ amor que viuen els personatges de Ben Affleck i Rebecca Hall, basada en els pitjors clixés d’aquestes. Sembla que Ben Affleck sap dirigir a tots els actors, on destaquen Jeremy Reinner i un breu però excel·lent Chris Cooper, menys a ell mateix. The Town. Ciudad de ladrones deixa ben clar a quina banda de la càmera està el millor Ben Affleck.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=bWxEKnf3Krk]

Com ja va fer Jean-Luc Godard a Vivir Su Vida (1962), Steven Sodebergh utilitza el personatge d’una elegant i sofisticada prostituta per mostrar-nos les misèries d’una societat que les alimenta i les utilitza sense cap tipus d’escrúpols, en un joc en el que ningú hi guanya. The Girlfirend Experience ens narra el dia dia de Chelsea, una prostituta de luxe, mostrant-nos les seves diferents relacions amb els clients que contracten els seus serveis, amb la seva parella (un professor de gimnàs) i, en definitiva, amb la realitat que l’envolta, en un món en plena crisis econòmica i emocional, on absolutament tot té un preu, i on si tens diners ho pots tenir absolutament tot, incloent el que et pot donar una parella. Una història de personatges, la majoria d’ ells, homes de classe alta, que han perdut gran part del seu interior emocional per aconseguir el triomf exterior, l’aparent i, i sobreviure de la millor (o pitjor) manera a la selva que els envolta. Una societat que el director ens mostra amb fredor, a base els tons apagats i freds, de la distància amb la que filma l’acció de les conversacions, per mostrar tant sols els diàlegs, i emprant el recurs del desenfoc com una forma de destacar la poca profunditat del món que ens retrata.

Sasha Grey, la gran aposta del director, fa totalment creïble a Chelsea, dotant-la d’una fredor aterradora, creant un personatge pràcticament immune als sentiments i que sap perfectament el que exigeix la vida a cada moment. La seva Chelsea, sembla una versió actualitzada a aquest nou mil·lenni de la Nana Kleinfrankenheim que va crear Anna Karina per la ja citada Vivir Su Vida de Jean-Luc Godard; d’altra banda, són noms pels quals l’actriu (i Soderbergh) sent auténtica admiració. I és que tot en aquesta nova pel·lícula del director de Sexo, Mentiras y Cintas de Video està molt més pròxim al cinema del director de El Desprecio que de Danny Ocean. The Girlfriend Experience és un dels seus millors films; ho aconsegueix movent-se per on millor sap: al marge de tot.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=u4A2xCwQsMo]

Pel film, ha revisat la biografia de Lennon, i fins i tot ha rebut l’ajuda de Yoko Ono, qui va donar el vist i plau definitiu, amb el seu fill Sean, després de veure’s la pel·li dues vegades, i que també ha cedit els drets de Mother, de l’álbum Plastic Ono Band. Un altre que també ha col·laborat activament és el superbeatle Paul McCartney. El guió el firma Matt Greenhalg (tal i com va fer a Control, d’Anton Corbijn), escrit en gran part a partir de la biografia Imagine This: The Growing Up with My Brother John Lennon, de Julia Baird, germanastra del músic assassinat a l’any 1980.

Dels Beatles només hi ha un acord del tema A Hard Day’s Night. La pel·li es centra en la vida familiar de Lennon, la relació amb la tia Mimi (interpretada per Kristin Scott-Thomas) i sa mare, Júlia (Anne-Marie Duff), les angoixes i les influències que el van marcar, amb Elvis, Screamin’ Jay Hawkins i Buddy Holly com els primers grans referents. De ben jove va enganxar-se al rock ‘n’ roll i així és com forma The Quarrymen amb McCartney i Harrison a finals dels 50 (apareix In Spite of All the Danger, tema de la banda embrionària), anys en els que els tres s’anaven a casa de la mare de Lennon, Julia, a escoltar la música d’Elvis i Gene Vincent, entre d’altres.

Aquest és el tràiler de Nowhere Boy:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=f-HGi0ifCnA]

A Klein la coneixíem per No Logo (2001), un manifest revolucionari contra el poder de les multinacionals, les marques i l’esclavitud del consumidor i ara torna amb el seu discurs punyent amb The Shock doctrine, documental que parla del capitalisme del desastre, concepte que Klein argumenta que té la seva base en un dels personatges més influents del segle XX: Milton Friedman (1912-2006, i Premi Nobel d’Economia al 1976). Aquest va defensar el concepte de lliure mercat contra les idees de J.M Keynes (1883-1946), qui proposava dur a terme una política fiscal o monetària activa per contrarestar les pertorbacions o shocks de la demanda privada, activant així un intervencionisme estatal. Friedman defensava una idea oposada perquè considerava, sota el seu punt de vista, que el sector públic havia adquirit, fins i tot, massa pes en els països occidentals: va imposar la llei de l’oferta i la demanda, tal i com defensava Adam Smith (1723-1790), convertint el sistema econòmic en l’anomenat capitalisme del desastre, i que ha convençut a tants, des de Pinochet a Videla, passant per Reagan i Aznar, i acabant en la família Bush.

Klein sosté que les societats dels últims temps han patit aquesta política neoliberal que regularment aplica shocks, similars als electroshocks que la CIA aplicava als anys 40 en el camp de la psiquiatria a les persones, amb la intenció de domesticar-los, sotmetre’ls i atribuir-lis, inclús, una nova personalitat. Klein sosté que el recurs contra aquesta dominació de la societat és la informació, saber el que passa, dubtar i pensar en com funciona el món per poder generar una reacció, com podrien ser les manifestacions.

I com es portava a la pràctica? Amb l’Escola de Chicago (“Chicago Boys“), Friedman va formar “friedmanites”, per estendre el seu ideari que va arribar a països com Xile on van assassinar Salvador Allende (1908-1973) per instaurar la dictadura de Pinochet (1915-2006), Anglaterra amb Margaret Thatcher (1925) i  els EEUU amb Ronald Reagan (1911-2004) .

A Xile, per exemple, es va aplicar el shock que consistia en reduir la despesa pública en un 20%, acomiadar al 30% dels funcionaris, augmentar l’IVA, privatitzar la major part de les empreses estatals i liquidar els sistemes d’estalvi i els crèdits per viure sota un sostre. Aquest shock beneficia a la majoria de població?

La idea de Friedman era que ja fos a causa d’un govern (dictadura de Xile o una guerra) o d’un desastre natural (huracà Katrina) o d’un accident (atemptat de l’11-S) , es podria aplicar la política del shock implementant idees radicals de lliure mercat a una societat domesticada per la por o el terror. I així, aquesta doctrina serveix per  justificar polítiques de privatització, augment de l’atur, etc. La política del terror és la que sustenta el sistema de lliure empresa.

Documental que inicialment atabala per la quantitat de dades interessants que dóna, però que un cop assimilades agraeixes el seu visionat per comprendre el món en el que vivim i actuar en conseqüència. Klein explica la història, fent èmfasi en l’ús de violència i dels shocks per sacsejar ciutadans i argumentant que existeix una relació entre les massacres, les crisi (i la crisi actual)  i la capacitat d’imposar polítiques que són realment rebutjades per un ampli espectre de la població del planeta. (Nota: L’estrena s’esperava pel 6 d’agost; es va anul·lar. Tot i que semblava que s’estrenaria el dia 13, de moment, tampoc apareix a la cartellera.)

Aquí teniu el curt que va fer Alfonso Cuarón:

youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_nNJM0kKrDQ