A Klein la coneixíem per No Logo (2001), un manifiest revolucionari contra el poder de les supermarques i l’esclavitut del consumidor i ara torna amb el seu discurs punyent amb The Shock doctrine, documental que parla del capitalisme del desastre, concepte que Klein argumenta que té la seva base en un dels personatges més influents del segle XX: Milton Friedman (1912-2006, i Premi Nobel d’Economia al 1976). Aquest va defensar el concepte de lliure mercat contra les idees de J.M Keynes (1883-1946), qui proposava dur a terme una política fiscal o monetària activa per contrarestar les perturbacions o shocks de la demanda privada, activant així un intervencionisme estatal. Friedman defensava una idea oposada perquè considerava, sota el seu punt de vista, que el sector públic havia adquirit, fins i tot, massa pes en els països occidentals: va imposar la llei de l’oferta i la demanda, tal i com defensava Adam Smith (1723-1790), convertint el sistema econòmic en l’anomenat capitalisme del desastre, i que ha convençut a tants, des de Pinochet a Videla, passant per Reagan i Aznar, i acabant en la família Bush.

Klein sostè que les societats dels últims temps han patit aquesta política neoliberal que regularment aplica shocks, similars als electroshocks que la CIA aplicava als anys 40 en el camp de la psiquiatria a les persones, amb la intenció de domesticar-los, sotmetre’ls i atribuir-lis, inclús, una nova personalitat. Klein sostè que el recurs contra aquesta dominació de la societat és la informació, saber el que passa, dubtar i pensar en com funciona el món per poder generar una reacció, com podrien ser les manifestacions.

I com es portava a la pràctica? Amb l’Escola de Chicago (“Chicago Boys“), Friedman va formar “friedmanites”, per extendre el seu ideari que va arribar a països com Xile on van assassinar Salvador Allende (1908-1973) per instaurar la dictadura de Pinochet (1915-2006), Anglaterra amb Margaret Thatcher (1925) i  els EEUU amb Ronald Reagan (1911-2004) .

A Xile, per exemple, es va aplicar el shock que consistia en reduir la despesa pública en un 20%, acomiadar al 30% dels funcionaris, augmentar l’IVA, privatitzar la major part de les empreses estatals i liquidar els sistemes d’estalvi i de crèdits de vivienda. Aquest shock beneficia a la majoria de població?

La idea de Friedman era que ja fós a causa d’un govern (dictadura de Xile o una guerra) o d’un desastre natural (huracà Katrina) o d’un accident (atemptat de l’11-S) , es podria aplicar la política del shock implementant idees radicals de lliure mercat a una societat domesticada per la por o el terror. I així, aquesta doctrina serveix per  justificar polítiques de privatització, augment de l’atur, etc.

Documental que inicialment atabala per la quantitat de dades interessants que dóna, però que un cop assimiliades agraeixes el seu visionat per comprendre el món en el que vivim i actuar en conseqüència. Klein explica l’història insertant la violència i els shocks i dient que existeix una relació entre les massacres, les crisi (i la crisi actual)  i la capacitat d’imposar polítiques que són realment rebutjades per un ampli espectre de la població del planeta.

Aquí teniu el curt que va fer Alfonso Cuarón:

L’infinit Woody Allen està preparant, Midnight in Paris, el que serà el seu 41è film a la ciutat del cinema, almenys a Europa, com ho és París. Una ciutat amb gairebé 4000 cinemes, amb escoles públiques de cinema i que ha vist néixer a la Nouvelle Vague, segur que mereix anomenar-la així. Amb You Will Meet a Tall Dark Stranger sense estrenar (a Espanya s’estrena el 27 d’agost amb el títol Conocerás al hombre de tus sueños, i a la web es pot veure el tràiler), interpretada per Josh Brolin, Naomi Watts, Anthony Hopkins i Antonio Banderas, el director d’algunes de les obres cinematogràfiques més importants dels darrers 40 anys ja està rodant el film del 2011 a la ciutat d’ À Bout de Souffle. Midnight in Paris situa l’acció a finals dels anys 20 i hi participen Marion Cotillard, Owen Wilson, Adrien Brody, Michael Sheen, Kathy Bates, Tom Hiddleston, Nina Arianda, Corey Stoll, Mimi Kennedy, Kurt Fuller i Carla Bruni-Sarkozy.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

El guió porta la firma de la pròpia Coppola, i pel que fa a la banda sonora del film, un dels punts forts en totes les seves pel.lícules, aquest cop és obra del grup, Phoenix, els quals ja havien aportat algun tema a Lost in Translation i Maria Antonieta. Somewhere, s’estrenarà a finals d’any als Estats Units, i és presenta, vist el tràiler, com un dels grans films d’aquesta temporada.

Entre nosotros

Chris i Gitty estan instal·lats a la casa dels pares del primer. Des del primer moment la relació és fluïda, deixant-se emportar per l’espontaneïtat i naturalitat, virtuts potenciades per Gitty, una dona a priori un xic infantil i nerviosa. Tot va sobre rodes, però arribat el moment de compartir el seu temps amb altres persones, arriben els contratemps. Chris és un nen gran, estirat i que prefereix a gent rica i perfecte com ell. Gitty mira la vida d’una altra manera, i no entèn la rigidesa i hipocresia que governen realment la vida de la seva parella.

Diferents punts de vista, gust per ambients poc compatibles, actituds que no casen i en definitiva, enfocs que finalment no arriben a entendre’s, poden provocar un daltabaix en una parella si no s’aprecia a temps, o més ben dit, si no s’afronta en el seu moment. Però l’amor és primer de tot passió, per tant, la irracionalitat va com va.

La fotografia és realista i gens artística, tot i que trobem dos plans interessants, sobretot un que juga amb una divergència entre personates emfatitzada amb un desenfoc que allunya totalment als dos protagonistes; la interpretació, sobretot la de Birgit Minichmayr, qui interpreta a la dona, Gitty, que li va valer l’Ós de Plata a la Berlinale 2009, més que correcte; en resum, una pel·li més que destacable, perquè retrata subtilment i amb una mirada interessant les reflexions, situacions i dubtes que ofereix el món de la parella.

Entre nosotros es mou entre el Bergman de Secretos de un matrimonio i el Vinterberg de Celebración, i ofereix una interessant mirada sobre el món de la parella, sobre el desajust que provoca pensar que l’altre és d’una manera quan realment és d’un altre, i de les sorpreses que un es pot endur per culpa de la hipocresia i arrogància. Tot i que la durada tampoc juga al seu favor, Entre nosotros és un film sobre la parella més que recomanable.

El film s’estrenarà als Estats Units aquest estiu.

Per altra banda, aquest mateix estiu el nom del director texà apareixarà en la nova seqüela de Depredador, aquest cop en funcions de productor. Aquest és un antic projecte en el que va començar a treballar fa anys, però que va quedar en no res. Finalment els Predators de Rodríguez veuran la llum sota les ordres de Nimród Antal, responsable de l’interessant Kontroll i les decepcionant Habitación Sin Salida i Blindado.
Un grup de mercenaris format pels assassins més implacables de tot el món són enviats al planeta dels Predators com a presses de caça sense que ells ho sàpiguen. Adrein Brody, Danny Trejo, Laurence Fishburne, Alice Braga i Topher Grace en són els principals protagonistes.

De la mateixa generació de David Fincher, Wes Anderson i Paul Thomas Anderson, James Gray presenta una filmografia breu però representativa. Cuestión de Sangre (1994), La otra cara del Crimen (2000), La Noche es nuestra (2007) i Two Lovers (2008), certifiquen que estem davant d’un director que mira al passat per intentar veure el futur. Les quatre pel·lícules presenten similituds, tant formals, com temàtiques. El seu estil narratiu ha evolucionat, i on trobem aromes del cinema de l’època daurada de Hollywood, del cinema negra i dels drames dels anys 30 i 40, alguna pinzellada de la nouvelle vague, sobretot de Truffaut (sense oblidar la moralitat de Rohmer, apuntada per Gray), que doten la seva obra de cert aire indie, i evidents influències del New Hollywood dels 70. El cinema de James Gray és un combinat de referents indiscutibles, adaptats amb una mirada personal i autorial. A Cuestión de Sangre, les escenes a la casa ja ens mostraven les intencions de Gray. De la mateixa manera que les relacions familiars de la seva òpera prima, tema recurrent a La otra cara del crimen, la més Scorsese de totes, com també apreciem a La Noche es Nuestra i a Two Lovers. Gray reflexiona sobre la influència i judicis de les persones que ens envolten, i sobre la pressió que exercim sobre nosaltres mateixos perquè ens mirin amb bon ulls.

Two Lovers indaga en aquesta qüestió, mantenint-se fidel a les preocupacions familiars i existencials d’anteriors obres. Joaquin Phoenix és Leonard, un home melancòlic, qui ha intentat sucicidar-se perquè la seva promesa l’ha abandonat. Torna a casa dels seus pares, qui regenten una lavanderia. Els Kraditor són una família jueva que estan fent negocis amb una altra família. Sandra (Vinessa Shaw) és la filla d’aquests, i Leonard se sent atret i al mateix temps pressionat per relacionar-se amb ella. Una veïna, Michelle (Gwyneth Paltrow), apareix. És l’altra cara de l’amor. Si Sandra simbolitza l’amor amable, estable, proper, segur i estabilitzador, Michelle és tot el contrari: un amor impossible, platónic a tots nivells.

Una trama simple, en mans d’un autor com James Gray, adquireix una dimensió diferent. Condensa tot el seu aprenentage i anys de cinema per oferir una visió tan personal com referencial d’una història d’amor que pot recordar a Amanecer de Murnau, on el protagonista també es trobava en una tessitura semblant. La fotografia, de Joaquin Baca-Asay, en alguns moments bruta, en altres desenfocada, amb uns interiors i exteriors que els firmaria el mateix  Gordon Willis, crea una aparença realista i voluble. L’ aparició de Michelle de la foscor gairebé absoluta cap al final, per confirmar a Leonard què ha decidit, és d’un bon gust sublim, i narrativament, un moment del tot suggerent.

Realista, moral, amb una elegància i subtilitat plena de matissos i drama, Two Lovers és un film de passat, present i futur, on la inestabilitat dels seus personatges és directament proporcional a la seguretat i categoria del seu autor, James Gray.

Habitación en Roma és l’història de dues dones que la casualitat fa que es trobin a Roma, una ciutat romàntica. L’escenari? una habitació d’hotel testimoni de mostres de sexe constant. Cadascuna té un passat que l’altre anirà descobrint a mesura que avanci el metratge. Molta carn i plans detall que evidencien la bellesa de les protagonistes és el que deleitarà als fans.

Habitación en Roma (2009)
Guió i direcció: Julio Medem
109′

Ophüls, després de la invasió nazi, va emigrar primer als EUA i posteriorment a França, on va rodar les seves darreres obres, La Ronda, El Placer, Madame De… i Lola Montes. Aquesta darrera, la que ens ocupa, explica la vida d’una ballarina que es va fer famosa per ser la cortesana i amant de Lluís I de Baviera. La seva vida va ser una anada i tornada amb amants per tot arreu, passant per diferents llits d’Europa i els EUA. Ophüls narra la vida d’aquesta dona des del seu punt de vista, agafant també actituds d’algunes estrelles de Hollywood de l’època, com les aventures de Zsa Zsa Gabor, Elizabeth Taylor i Judy Garland, protagonistes de l’època daurada de la indústria cinematogràfica d’aquells anys per diferents motius: amors, depressions, neures, etc.

Lola Montes, interpretada per Martine Carol (Mujeres Soñadas, La Vuelta al Mundo en 80 Días), és retratada per Ophüls com una mena d’atracció de circ. El mestre de cerimònies del circ, interpretat per Peter Ustinov (La Burla del Diablo, Espartaco), la presenta com una dona que ha vist de tot, amb una vida que l’ha dut d’un lloc a l’altra, sent realment un titella dels homes. El circ del que participa realment, i a través del qual l’espectador recorre la biografia de Lola Montes amb flashbacks que recorden la vida d’una dona que finalment va viure amb tots els luxes, però com un mico de fira. Lola Montes és protagonista del circ en el que treballa, com ho és del que és la seva vida, i és així com Ophüls ens transporta del circ on hi treballa la cortesana al circ de la vida en el que es va convertir la seva existència.

La narració d’Ophüls, sempre contundent i alhora elegant, amb els habituals travellings, tan poderosos com explicatius, i una escenografia barroca, saturada, com la fotografia i el color, fan d’aquesta pel·lícula un viatge complex, inverosímil i fins i tot morbós per la vida d’una dona que semblava que ho tenia tot, però que realment era una pobre infeliç al servei dels homes.

Lola Montes, al Verdi Park, des del 9 d’abril:

Jacques Audiard

Un Profeta té com a protagonista a Tahar Rahim, qui interpreta a Malik El Djebena, un home que ingressa a la presó per un crim que no es diu en cap moment, perquè no importa. Interpretat per un impressionant Tahar Rahim, actor amb carrera molt curta, Malik és un personatge  real, cru, sense concessions, humà, a vegades guanya a vegades perd, però amb les idees clares i sense triomfalismes ni victimismes. Tahar Rahim ho borda, en una trama hipnòtica, una narració trepidant, una temàtica on del que és parla és de la vida. L’aparença apunta cap el documental, però no manquen apunts artístics. La ficció queda apuntalada amb moments d’acció memorables, com la seqüència per recordar del tiroteig a l’interior d’un cotxe.

Un Profeta és més una pel·lícula sobre presons, i més que una pel·lícula sobre policies i criminals que pretèn ser una metàfora de la societat (anomenat cine polar, en la seva vessant francesa). Audiard ofereix un discurs hiperrealista, aconseguint una aparença que ens submergeix directament a l’acció. La sobrietat aparent de la proposta no ha d’amagar la riquesa de matisos: un muntatge fraccionat que atorga un ritme idoni, el color de la fotografia, desgastat, brut; la càmera, nerviosa, amb molta steadycam i molta càmera en mà, però sense tornar boig a l’espectador; la música no diegètica, utilitzada a compta-gotes, però amb encert; i el contrast del barroquisme de les imatges oníriques, ben integrades, on ens recorda que Malik és el profeta.

Malik és un home perdut i poc espavilat quan entra a la presó. No és ni el típic macarra que se les sap totes i que està per sobre de tot, ni tampoc té cap connotació de l’ immigrant que no s’adapta. Malik és un home que creix a la presó. L’escola de la vida, l’escola de la presó, és aquest cop una escola de veritat. Amb habilitat i ingeni, va creixent i es va guanyant un nom dins de la presó, aprofitant les oportunitats que se li presenten per créixer a tots nivells. És un personatge positiu, que ha sabut imposar la seva humanitat i les seves ganes de viure i superar totes les adversitats que se li presenten. És pur esperit de supervivència, lluita per crear-se una identitat, per conèixer qui és, veure fins on pot arribar, i anar-hi.

Realitzada amb caràcter d’autor, trobem influències de Jules Dassin i Fuerza Bruta, de José Giovanni i El Clan de los Sicilianos i El Clan de los Marselleses, d’ Scorsese i Malas Calles, d’ Alan Parker i El Expreso de Medianoche, de Michael Mann i Collateral, i de Matteo Garrone i Gomorra. La pel·lícula s’apropa a les relacions filio-paternals, com la relació entre Malik i el líder del clan cors, César Luciani (magnífic Niels Arestrup); a l’amistat com un sentiment incorruptible i capaç de passar per sobre de tot, com la relació entre Malik i Ryad (Adel Bencherif), el seu gran camarada; la vida, com un trajecte on un ha de saber qui és i a on va, encara que ho vagis descobrint pel camí.

Un Profeta és una d’aquelles pel·lícules de les que es recorden amb el pas dels anys, el gran examen de tota obra. En definitiva, una delícia de pel·lícula que és un clar exemple de que en el cinema mirar enrere és poc menys que imprescindible per crear cinema de qualitat. Dirigida per Jacques Audiard, qui havia pensat en Gotta Served Somebody com a títol pel film, parafrasejant la cançó de Bob Dylan, s’estrena les nostres sales el dia 26 de febrer.