MONEYBALL. BENNETT MILLER

El punt de partida de Moneyball és tan simple com interessant: l’esport professional és un joc injust, perquè els pressupostos dels equips per encarar la temporada marquen els objectius finals. Quins són els millors equips? Ho són els equips més rics, els quals, poden accedir als millors entrenadors, als millor jugadors, a les millors instal·lacions, i d’aquesta forma, són sempre els favorits per guanyar més partits i més títols, i per tant, adquirir més ingressos per publicitat. Les premises de l’esport professional són fidels a les dels mercats, és a dir, vénen determinades per l’economia, entesa com l’entenem avui en dia: comprar barat, vendre car, i cercar un lucre com més gran millor, i sovint, irresponsable, és a dir, sense valorar conseqüències immediates. Al 2003, Michael Lewis va publicar el best-seller Moneyball: The Art of Winning an Unfair Game, on explica la història de Billy Beane, un ex-jugador de beisbol que passa a convertir-se en el General Manager dels Oakland Athletics, els A’s, un equip històric, guanyador (el tercer equip amb més títols de la història de la Major League), però amb un pressupost molt inferior a la mitja de la lliga, i evidentment, molt per sota del fixat pels equips més rics. Després d’una temporada il·lusionant, la 2001-2002, els A’s no poden renovar els seus tres primeres espases. Beane, amb l’ajut d’un assistent llicenciat en econòmiques que desenvolupa estudis sobre el rendiments de jugadors i fixant-se en els valors tangibles del beisbol, considera que ha de canviar el model esportiu, i fixar-se en estadístiques, algoritmes, en dades que l’ajudin a configurar un equip guanyador a un preu assequible pel club.

El tercer film de Bennett Miller (Capote) ha comptat amb dues figues de renom, Steve Zaillan, conegut sobretot pel seu treball com a guionista, gràcies per exemple a La Llista de Schindler, Gangs of New York, American Gangster i Millennium de David Fincher, i Aaron Sorkin, responsable del guió d’ Algunos hombres buenos, El ala oeste de la Casa Blanca, The Social Network, ofereixen una àgil, amena i dinàmica adaptació del llibre de Michael Lewis, en un film que evita l’èpica esportiva prou coneguda a Hollywood per endinsar-se en els despatxos dels clubs i el disseny de les plantilles professionals. Billy Beane (interpretat per un ja infal·lible Brad Pitt) opta per deixar enrere als caçadors de talents de la vella escola i els analistes tècnics basats en les regles de sempre: optar per fitxar els millors jugadors possibles sense passar-se del pressupost fixat. Els jugadors de beisbol més buscats són els capaços de complir amb èxit a qualsevol posició del camp, i aquests són els que tothom vol fitxar. Beane opta per l’adaptar-se o morir, i ell considera que la tecnologia i l’estudi a fons d’estadístiques del joc (en beisbol, tremolem, s’anomenen sabermetrics) seran la clau de l’èxit, per dos motius: permetrà fitxar jugadors barats i el més important, tindran opcions de guanyar el campionat. Peter Brandt (a la vida real, l’home es deia Paul DePodesta, actualment vicepresident del desenvolupament de jugadors i scouter dels New York Mets), interpretat per un divertit i encasellat Jonah Hill, és un jove analista i scouter dels Cleveland Braves que esdevindrà la clau per canviar les regles del beisbol, és a dir, per canviar la  dinàmica de fitxatges dels A’s després de que Beane decideixi emportar-se’l cap a Oackland. A través de les citades sabermetrics avalua jugadors i necessitats dels equips, en aquest cas, els A’s. No fitxa jugadors (els jugadors són mercaderies que van i vénen), fitxa estadístiques, i d’acord amb les necessitats de l’equip, cerca uns números, i darrera d’aquests, hi ha un nom. Al beisbol no es tracta de jugar bé, de fet, no importa; es tracta d’un joc on tot són números, de completar bases i fer carreres. Per tant, estudiant els números, les necessitats i cercant jugadors que omplin aquestes estadístiques, sense importar a qui fitxes, s’obtindran victòries. Billy Beane així ho creu, i segueix aquesta línia fins les darreres conseqüències.

Narrada amb perícia, amb el sempre interessant treball de fotografia de Wally Pfister (l’habitual director de foto de Chistopher Nolan), el film resulta una entretinguda reflexió sobre el món de l’esport i la importància de les dades i dels números en aquest món cada cop més abocat a resultats i més superficial gairebé tot el que no té a veure amb productivitat i efectivitat. La interpretació de Pitt, les aparicions del brillant i camaleònic Philip Seymour Hoffman en xandall com a entrenador de l’equip i els actors que van donant forma a la vida de despatxos i vestuari del món del beisbol, sumen i col·laboren en la factura d’aquest film realista i creïble que s’allunya del típics films sobre esport on es narra la previsible història d’un triomf basat en el sacrifici. En un món on tot són diners (i així ens va), en el món del beisbol les anomenades sabermetrics situen el joc en una dimensió diferent gràcies a l’atreviment i la capacitat per innovar i deixar enrere la tradició. Les victòries en un equip de beisbol es poden obtenir a través de les matemàtiques? L’enfrontament entre la ciència i la fe, entre el racionalisme i la intuïció, juga un paper determinant a Moneyball, en un exercici sobre un esport com el beisbol que no es pot traslladar a cap altre esport, excepte el futbol americà.

El que sí podem afirmar és que els A’s no han guanyat cap títol des de que Billy Beane és el seu General Manager; i a dia d’avui encara ho és. No obstant, la seva filosofia de treball va ser copiada pels Boston Red Sox (equip que va intentar fitxar a Beane però aquest va rebutjar l’oferta per diferents motius que al queden ben explicats), que a l’any 2004 els va permetre endur-se el campionat. Beane continua apostant per les sabermetrics, i tot i no guanyar cap campionat, ha canviat la manera d’entendre el besibol. Per aquest motiu, és un dels deu executius de la passada dècada dins de l’esport nord-americà, protagonista d’un best-seller, perquè la seva manera d’entendre el beisbol dóna fruits, i aquest sistema, premia els innovadors, però sobretot, els que guanyen.

Però un món on fins i tot a l’esport les matemàtiques i els càlculs per guanyar siguin la base (com a una empresa qualsevol), i d’aquesta manera obtenir victòries i beneficis, qui el vol?

Al nivell de… The Social Network.

Després de firmar els que probablement són els seus dos films menys inspirats: Invictus i Más allà de la vida, Clint Eastwood torna a colpejar amb força amb aquest biopic sobre J. Edgar Hoover, el fundador del F.B.I., i un dels personatges més foscos, complexes i implacables de la història moderna dels Estats Units. El director de Sin Perdón sempre ha donat el millor de sí quan s’ha endinsat en la cara més fosca de la societat americana: Mystic River, Gran Torino o El intercambio en són bona mostra, i amb J. Edgar torna en certa manera a treure a la llum les misèries i ombres del seu país a través d’un controvertit personatge, que gràcies a la seva capacitat visionària, fa que el subtext del film sigui totalment vigent i extrapolable als nostres dies.

Narrada a base de flashbacks, mentre el propi Hoover dicta les seves memòries a un dels seus agents, la pel.lícula pretén ser més un anàlisi humà i psicològic del personatge que no pas una exposició de fets històrics, i aquest el gran encert del guió de Dustin Lance Black, convertint-se en un terreny perfecte perquè Eastwood tregui les seves millor virtuts. Tot i que el film ens vol mostrar tant les llums com les ombres del seu protagonista, poc a poc el film va endinsant-se cap a terrenys foscos, on les ombres del seu protagonista van cobrant més importància i acaben per ser els detonants de la seva implacable forma d’actuar. Corrupció, xantatge, tot si val per tal de tenir el país lliure de perills i de pas mantenir les seves inseguretats personals totalment controlades. Eastwood ens va mostrant les repressions que John Edgar Hoover es va auto-imposar a sí mateix, en gran part per culpa de la seva dominat mare, i que posteriorment va imposar al seu país, i que van acabar per condemnar-lo en lo personal, tot i que van convertir-lo en la figura més poderosa del seu país.

Pel que fa als actors, Leonardo DiCaprio demostra que a ell li van els personatges de personalitats complexes, mostrant-se contingut en tot moment i demostrant que és un dels millors actors de l’actualitat; Naomi Watts, tot i tenir un personatge pràcticament residual com la fidel secretaria de Hoover, provoca que la seva presència en el film no passi gens desapercebuda, tot i que en la majoria d’escenes està coberta per el nefast maquillatge, al igual que Armi Hammer, que és converteix en el contrapunt ideal de DiCaprio en la seva recreació de Clyde Tolson, el principal col.laborador i únic company de confiança que va tenir Hoover en la seva vida.

Clint Eastwood aconsegueix un film força emocional, a partir d’una visió neutra del que ens vol explicar, narrat amb força fluïdesa, i amb una realització impecable com és costum amb ell, però que té com a gran pega la feina de maquillatge, un fet força impactant (de manera negativa) al principi del film, però que un cop superat aquest impacte queda en un segon pla gràcies a les grans virtuts que demostra la pel.lícula.

Esclaus dels diners i lliures per deixar-nos caure a qualsevol dels centres comercials (així es percep a través dels tòxics anuncis de televisió), a Occident sembla ser que tornem a obrir els ulls, encara que sigui molt a poc a poc. En canvi, el cinema europeu no acaba de denunciar aquests fets, tot i que trobem excepcions, com Notre Musique i Film Socialisme de Jean-Luc Godard, El Silencio de Lorna dels Dardenne, Biutiful d’Alejandro González Iñarritu, Wall-E d’Andrew Stanton, Idiocracy de Mike Judge, Somewhere de Sofia Coppola, Un juego de Inteligencia de Hans Weigartner, Arcadia de Costa-Gavras, entre d’altres… i què podem dir del cinema de fora d’Europa? No descobrirem ni la rigorositat del cinema llatinoamericà, ni la potència i impacte del cinema sud-coreà, o l’excel·lent nivell de l’escola japonesa,… i si ens fixem en el cas del cinema iranià, sovint menyspreat per la falta de costum de veure un cinema compromès, només repassant les filmografies de Bahman Ghobadi, Mohsen Makhmalbaf (a.k.a Mohsen Majmalbaf), Abbas Kiarostami i Asghar Farhadi ens adonem de com les gasten. L’últim exercici de cinema social el tenim amb Nader y Simin. Una separación, el darrer film de Asghar Farhadi, on es torna a posar en evidència que l’art ha de ser més que un entreteniment, i tot i la censura existent en alguns països, són uns quants els directors que s’atreveixen a posar en dubte el sistema imposat en el seu país. Protagonitzada per Peyman Moadi (interpretant a Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh), Shahab Hosseini (Hodjat) i Sarina Farhadi (Termeh), i amb una trama que recorda, formalment, a Un dios salvaje, narra l’enfrontament que viuen dos matrimonis angoixats per diferents motius. Nader i Simin estan a punt de divorciar-se, tot i l’oposició de la seva filla, Termeh. Simin vol marxar d’Iran amb Termeh, i Nader ho accepta de mala gana; però ell no vol marxar d’Iran, per orgull, i sobretot, pel seu pare, malalt d’alzheimer, que viu amb ells. Nader es trenca el cap per trobar cuidadors pel seu pare, perquè tan ell com la seva dona treballen. Razieh s’ofereix per cuidar el seu pare, i tot s’embolica de mala manera. Mentides, manca de comunicació, i sobretot, la manca de llibertat i transparència del règim iranià i els prejudicis, sense oblidar el masclisme i poder que exerceix la religió envers la societat dictaminen un conflicte fatal entre els dos matrimonis. Víctimes d’un sistema que en teoria ha de vetllar per la ciutadania, el fet de no sincerar-se i de faltar a la veritat posen en evidència que l’ésser humà no és res ni no se sent lliure. De set a vuit actors, de tres a quatre localitzacions, steady cam, una trama simple que desemboca en una complexitat temàtica realista i creïble, una narració directa i dinàmica, uns diàlegs diàfans, i una fotografia senzilla, i res més, és el que necessita el director iranià per construir un excel·lent films sobre la presó en la que es pot convertir una societat que no respecta l’individu com a tal. És notòria la influència de cineastes com Vittorio De Sica, François Truffaut i Abbas Kiarostami, pel realisme, cruesa i aparença de documental que adopta en alguns moments el film.

Nader y Simin. Una separación és una de les favorites per guanyar l’Oscar al millor film estranger, és a dir, no nord-americà. Cameo ha editat el film en dvd i bluray, una oportunitat magnífica per adonar-nos que el món del cinema és tan ampli com les nostres neurones i amplitud de mires ens deixi veure. Directors com Asghar Farhadi ens ho posen fàcil per descobrir i enamorar-nos un altre cop del setè art. Estem davant d’un film on es concentren el compromís amb l’art i la societat, la passió dels que estimen el que fan i l’honestedat del que creu en allò que hi dedica cos i ànima. Qui estimi el cinema no se la pot perdre; i que consideri que l’art està per posar sobre la taula aquells temes que ens passen per alt perquè no els hi dediquem el temps necessari per debatre’ls i canviar-los, descobrirà a un autor que no el deixarà per res indiferent.

El director i guionista Guy Moshe ha de tenir una gran concepte de sí mateix i sobretot de les seves capacitats cinematogràfiques per atrevir-se a presentar una obra com aquesta, que sense voler-se quedar curta en les seves pretensions, vol ni més ni menys que redefinir el cinema d’acció post-modern; un exercici lloable sempre que un sigui conscient de les seves limitacions, cosa que no fa el director. El resultat és un autèntic despropòsit on no funciona absolutament res de res, i on la forma enterra totalment un fons inexistent. Guy Moshe intenta portar més enllà Sin City de Robert Rodríguez i Kill Bill de Quentin Tarantino, un intent tant atrevit com suïcida, i més si no tens una gran capacitat narrativa, que en el cas de Moshe és totalment nul.la.

El director s’autoproclama com un visionari per explicar-nos una història ambientada en un futur post-apocalíptic, on les armes de foc ha estat prohibides, i on els problemes s’han de solucionar amb els punys o espases. En aquest context un trio d’herois format per un jugador de cartes (Josh Harnett), un barmen (Woody Harrelson) i un samurai (Gackt) han d’enfrontar-se amb El Lenyador (Ron Perlman), el criminal més perillós que hi ha, per ajustar comptes pendents del passat. El film és un cocktail impossible de gèneres, des del cinema d’arts marcials fins al film noir, passant per l’spaghetti western, el cinema de samurais, els videojocs i el còmic, però caient en els pitjors clixés de tots ells. Si li sumem el mal gust estètic evidenciat en els seus decorats, un guió on no s’entén res, uns personatges sense cap tipus de profunditat ni sentit, i unes interpretacions que en molts moments cauen en el ridícul, ja us podeu imaginar la indigestió que provoca la pel.lícula. Ron Perlman i Demi Moore encara estaran maleint el dia que van acceptar participar en el film, mentre que Josh Harrnett en cap moment fa creïble el seu personatge basat en el Clint Eastwood de Sergio Leone. Woody Harrelson senzillament s’ho pren tot a conya, conscient d’on està ficat.

Bunraku és un film buit en tots els sentits, que vol ser visionari però en el fons està totalment cec i no sap en cap moment cap on va, una deliri altament avorrit, i el pitjor de tot és que és pren molt seriosament a sí mateix. Un film impossible.

Al nivell de… La pitjor pel.lícula vista en els últims anys.

MILLENNIUM: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES. DAVID FINCHER

El dia que es va anunciar que David Fincher seria l’encarregat de dirigir la versió americana de l’adaptació cinematogràfica del best-seller d’Steig Larsson, Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres, no va sorprendre pràcticament a ningú. El parentesc entre l’adaptació que va fer Niels Arden Oplev al 2009, i en el llibre del propi Larsson, amb part de l’obra del director d’El Club de la lucha, era força evident en les ganes de mostrar las parts més fosques i decadents de la societat actual. Fincher va reinventar el thriller amb Seven i el va elevar a l’excel.lència amb Zodiac, totes dues amb un assassí en serie com a gran motor; probablement, la primera d’elles va ser un dels referents en que Larsson es va agafar per escriure la primera part de la seva famosa trilogia.

Només veient com sintetitza el pròleg del film, i els estilitzats títols de crèdit, David Fincher ja posiciona la seva adaptació molt per sobre de la versió sueca que teòricament s’encarrega de revisar, i dic teòricament, perquè el que fa Fincher és una adaptació del llibre i no del film de Niels Arden Oplev. Conscient de que els fets que és narren són de sobres coneguts per la majoria d’espectadors que veuran el film, el director de La red social es limita a plasmar-los amb sobrietat però de forma massa calculada, força ben narrats això sí i amb una realització impecable, però sense arriscar en cap moment, mantenint-se massa fidel en l’estructura lineal marcada per Larsson, que no deixa de ser funcional però molt parca en originalitat. Per primer cop sorprèn que la mà del Fincher més atrevit estigui tant absent en moltes parts del film, com sí no l’importés massa segons quins aspectes (tots el relacionats amb la investigació) per ja haver-los tracta en anteriors films, mentre que sí apareix amb força sempre que el personatge de Lisbeth Salander surt a escena. I és que aquesta és la gran protagonista del film (com ho era del original literari), i és on Fincher s’agafa per donar sentit a la seva proposta, demostrant la seva gran capacitat per dirigir als seus actors, que són el millor del film. Per una banda una excel.lent Rooney Mara en la pell de Lisbeth Salander, un personatge fruit dels dies que vivim, filla de l’era d’internet , i d’esperit asocial, retratat pel director de forma perfecta; i per l’altre un encertat Daniel Craig com el periodista Mikel Blomkvist, que tot i ser un lluitador contra la corrupció del sistema, no deixa de ser un conservador orgullós de sí mateix, que només acaba anant per totes per el seu propi ego; tot el contrari de la lluita que porta a trema la dura hacker bisexual, Salander, que s’auto-converteix en una autèntica executora implacable. En la relació entre aquest dos personatges, amb motivacions similars però amb diferents ambicions, és on el film mostra les seves millors virtuts.

Millenium: Los hombres que no amaban las mujeres queda en un punt mig entre Seven i Zodiac, i passa a formar part dels films “menors” del director per culpa de no voler defraudar a ningú, tirant del seu manual, i ofici, per tal oferir el que tothom espera del film. La proposta de Fincher és del tot funcional i correcta, però no sorprenent, segurament per culpa de les limitacions d’un material d’origen que no dóna per més.

Al nivell de… The game.

THE YELLOW SEA. NA HONG-JIN

Els sud-coreans han ofert durant els darrers anys alguns dels títols més recomanables. Directors com Park Chan-wook, Bong Joon-ho, Kim Jee-woon, Kim Ki-duk, Ryu Seung-wan, Lee Chang-dong són alguns dels que recordarem gràcies, respectivament, a obres com Old Boy, Memories of Murder, I Saw the Devil, Samaritan Girl, City of Violence i Poesia. I què podem dir d’actors com Choi Min-sik (home de teatre que va passar a la fama amb Our Twisted Hero de Park Chan-wook, qui després el va dirigir a Old Boy, sense oblidar el seu paper a I Saw the Devil), Yu Ji-Tae (Old Boy), Yeong-ae Lee (Sympathy for Lady Vengeance), Song Kang-ho (Sympathy for Mr. Vengeance, Memories of Murder, The Host, Secret Sunshine), Sang-kyung Kim (Memories of Murder).  A una possible llista de cineastes i actors sud-coreans hi podem afegir el nom de Na Hong-jin, Ha Jeong-woo i Kim Yun-seok, director i protagonistes de The Yellow Sea, darrer film del director estrenat al nostre país, i a qui coneixíem, com a mínim, gràcies The Chaser (amb els dos mateixos protagonistes). Informació pels que no sàpiguen que és The Yellow Sea, és el mar situat entre la Xina i les dues Corees.

Yanji és la capital de Yanbian, de la província xinesa de Jilin, amb una forta presència coreana entre els gairebé 400 mil habitants que hi habiten allà. Yanji està situada entre les fronteres de Xina, Rússia i Corea del Nord, i en ella hi habita un taxista, Goo-Nam (Ha Jeong-woo), que ha vist com la seva dona ha marxat a Corea del Sud a buscar una millor vida. Però, la marxa de la seva dona no va ser en va, i menys, gratuïta. Perquè fos possible, Goo-Nam va contraure un important deute econòmic amb la màfia de la zona. El cap dels gàngsters, Myun (Kim Yun-seok), davant de la impossibilitat de Goo-Nam de tornar els diners per la marxa de la seva dona, li proposa un tracte: anar a Corea del Sud a matar a una persona. Un llarg i infernal viatge, travessar la frontera de forma il·legal, i l’odissea de trobar i matar un peix ben gros (l’admirat i poderós Professor Kim Seung-hyeon, interpretat per Kwak Byeong-gyoo) donaran peu a una terrible cursa, ben salpicada de sang, ganivetades (per donar i vendre), parts del cos i llàgrimes, per la crua realitat social i vital d’un personatge que des de fa temps sap que és viure al límit.

L’habilitat de Na Hong-jin per el·laborar seqüències, tenses, trepidants, crues i reflexives, entrellaçar-les per crear una narració intensa i compacta, pròxima a la de Kim Jee-Woon a I Saw the Devil i a la de Ryu Seung-wan a The Unjust, el treball dels dos actors principals, sense oblidar al tercer personatge clau, Kim Tae-won, interpretat per Jo Seong-Ha (mafiós i suposat aliat del Professor Kim Seung-hyeon), resulten elements definitius per construir un film a l’alçada de les obres més impactants del gènere dels darrers anys. El cinema d’Scorsese, Lumet i Peckinpah, i pensem en films com Malas Calles, Tarde de Perros i Quiero la Cabeza de Alfredo García, sense obviar d’on vénen aquests (Fuller, Ray, Welles i Boetticher), és una enorme font d’inspiració pel cinema sud-coreà, bé, per directors com els citats, i també per Na Hong-jin.

The Yellow Sea és una complexa trama, d’escenografia i localitzacions diverses, on el ritme, la interpretació, la intenció i el realisme del film arriben a nivells altíssims, on no es dóna treva ni pausa. Creïble, explosiva i narrada i interpretada amb una naturalitat cinematogràfica de la que cal aprendre, estem davant d’un d’aquelles pel·lícules que enganxen, i com una bona obra, tot i un metratge llarg (157 minuts), no pots deixar de mirar-la fins el final.Que mai ens faltin cineastes d’aquest calibre, amb un punt de vista i una sensibilitat estètica, social artística que no mira ni entén de modes ni de tendències. Que mai ens faltin els autors com Na Hong-jin.

Al nivell de… I saw the devil.

ROUTE IRISH. KEN LOACH

Se sap que la guerra és un dels grans negocis, i se sap que des del 2003 fins el 2009 va existir l’anomenada Ordre 17, que permetia contractar mercenaris per tal de que aquest negoci (a la guerra d’Irak, concretament) fos més rentable. Es calcula que van arribar a haver 160 mil contractistes, és a dir 160 mercenaris contractats que actuaven com soldats privats, guerrers corporatius o assessors de seguretat. L’aparició d’aquestes empreses de seguretat dibuixen un escenari més penós del que ja és de per sí sol el de la guerra: David Lesar, de l’empresa Halliburton, una de les que oferien mercenaris privats, i de la qual Dick Cheney va ser conseller delegat, va obtenir uns guanys de 43 milions de dòlars durant el 2004; Gene Ray i J.P. London, de TITAN i CACI (dos empreses més que oferien els serveix de soldats privats), varen guanyar, respectivament, 43 i 22 milions d’euros, durant el 2004 i 2005. Un informe especial d’Stuart Bowen, sobre la reconstrucció d’Irak, va revelar que 9 mil milions d’euros van desaparèixer per temes de frau i corrupció. I els diners que han guanyat aquestes empreses privades de guerra no es pot ni calcular. Paul Laverty ens ho explica perfectament en un article publicat a El Público. Però, donant un cop d’ull a les xifres, és evident que tot plegat, atempta, contra la moral, l’ètica, la intel·ligència, i sobretot, mostra un panorama polític i social delirant, no només en els països que han patit aquests exèrcits privats, carregats d’armes de tot tipus i que gaudien d’immunitat per matar, sinó també a Occident. Quan un president de govern es dirigeix a la ciutadania, què ens podem creure, si finalment, per ells, tot és un negoci? Quantes famílies han vist com la seva vida se n’anava en orris per la guerra? I quantes persones en situació econòmica delicada ha decidit anar a la guerra i formar part d’un exèrcit privat per deu mil euros al mes?

El britànic Ken Loack reflexiona al voltant de les dues darreres preguntes plantejades a Route Irish, nom que rep l’autopista que uneix l’aeroport de Bagdad amb la Zona Verda. El film, amb guió precisament de Paul Laverty, s’endinsa en la mot de Frank (John Bishop), un home que va decidir allistar-se en un exèrcit privat, per diners i per amistat. El seu millor amic, Fergus (Mark Womack) i la dona del primer, Rachel (Andrea Lowe), troben una sèrie de pistes que els fan sospitar que la mort de Frank no és aigua clara. A l’equip de mercenaris del qual formava part aquest, hi havia un integrant, Nelson (Trevor Williams), una barreja d’skinhead i de fanàtic militar d’aquells que no saps per on agafar-lo. Aquest últim va cometre un crim de guerra, i Frank era un dels testimonis. I d’aquí, tot el drama d’un film amb punt de vista antibel·licista i crític amb un sistema que permet aquest tipus de llibertat: tot és negoci.

Ken Loach no només reflexiona sobre l’inexplicable negoci de la guerra i tot el que l’envolta, també ho fa vers aquells que decideixen embarcar-se en aquest perillós i corrupte món, on els interessos econòmics tapen qualsevol barbaritat, crim o assassinat. HI ha molts diners en joc, polítics emmerdats fins les celles perquè entenen que el creixement econòmic és sinònim de bona economia, i aconseguir-lo amb sang, bombes i conflictes bèl·lics és sa pel sistema de lliure empresa. Famílies destrossades, a Irak, a Anglaterra, als EUA, però, l’economia és el que importa. Quina responsabilitat tenen les persones que accepten anar a la guerra per diners? Tanta o més que els polítics? El sistema el formem tots, la culpa és de tots. Ken Loach aposta per un film que esdevé un mirall d’una societat que per diners és capaç de matar.

Filmada amb l’estil ja conegut per part del director d’Agenda oculta, Mi nombre es Joe i El viento que agita la cebada, entre d’altres, proper al cinema documental, narrat amb realisme, cruesa i veracitat, i un punt de vista crític i ben humà, Ken Loach expressa amb pessimisme i veracitat una de les lacres socials, polítiques i econòmiques més greus del nostre món, juntament amb el negoci brut de la indústria de l’alimentació: la guerra i els diners que mou tirar bombes, arrasar països i reconstruir-los posteriorment en nom de la democràcia, llibertat i el progrés.

Al nivell de… Redacted.

Durant el 2011 es van estrenar 331 films. Una oferta força atapeïda i variada, que malgrat la més que discutible qualitat de moltes de les pel.lícules que van passar per les nostres pantalles, ens ha deixat un bon grapat de films que deixen constància del gran moment creatiu que viu el cinema. Superherois a punta pala, innumerables seqüeles i preqüeles, remakes amb més o menys encert, i el ja instaurat 3D, han estat algunes de les constants que hem trobat en les estrenes que ens han arribat un divendres rere l’altre, però que no han estat suficient per enterrar la veritable essència del cinema que hem pogut contemplar com batega amb força en les propostes que ens han ofert noms tant imprescindibles com els de: Takashi Miike, els germans Dardenne, Tomas Alfredson, Terrence Malick, Darren Aronofsky, Sofia Coppola, Woody Allen, els Coen, Roman Polanski, Olivier Assayas, Gareth Edwards, Steven Soderbergh, David Michod, Lee Chang-dong, David Cronenberg, Jaume Balagueró, Mathieu Amalric, Alexander Aja, Claire Denis o Manoel de Oliveira, per citar només alguns noms. Diferents generacions de directors que segueixen apostant per un cinema personal, atrevit i sorprenent, que fan que l’experiència d’entrar en una sala de cinema sigui sent emocionant i força enriquidora.

A continuació us presentem les que sota el nostre punt de vista han estat les pel.lícules (hem obviat els documentals) més destacades dels passats 365 dies. Un llistat que no deixa de ser totalment subjectiu, ja que està marcat per els nostres gustos personals, que poden ser totalment discutibles, faltaria més; però el que estar clar és que cadascun d’aquests films ens han emocionat i seduït per algun motiu o altre, i han fet que la nostre passió pel cinema segueixi creixent.

DRIVE. NIC WINDING REFN

Un conductor excepcional de poques paraules i de caràcter reservat interpretat per Ryan Gosling treballa de forma legal en un taller mecànic a temps parcial, i alhora actua com a especialista per pel·lícules, intervenint en escenes perilloses, sempre al volant d’un cotxe. El sobresou arriba de forma il·legal: la seva perícia com a conductor es posa al servei de lladres i màfies, però ell deixa molt clar que només condueix. Una gairebé història d’amor embruta la seva vida i la seva horrible caçadora, però el seu tarannà, pausat, fred i calculador (proper al Jef Costelo de El silencio de un hombre) no permeten que res alteri els seus nervis ni l’escuradents que sempre l’acompanya.

Perquè tot això ens sona és inevitable. La resposta és The Driver, de Walter Hill. Semblances? Les que vulgueu. Personalment, el film de Walter Hill, només per Ryan O’Neal i pel caràcter intemporal de l’obra (tot i que el pas dels anys es noten… i es notaran molt més en el film en qüestió, perquè començant per la música, serà divertit sentir la lamentable banda sonora de Cliff Martinez d’aquí uns anys. Això és Drive, el film del danès Nicolas Winding Refn (Pusher, Bronson), qui adapta la novel·la de James Sallis, obra tenyida per la influència de les novel·les pulp per una banda i per l’altra de la novel·la negra de Chandler i Hammett, d’altra banda, autors de referència per l’escriptor de Nova Orleans i creador del detectiu Lew Griffin.

L’adaptació en film és fidel a l’obra, tot i que les aparicions i desaparicions de personatges perquè sí, la fotografia de Newton Thomas Sigel, de caire tant perfeccionista i pompós que per moments sembla que estem mirant un anunci de perfums o d’esportius, i algun que altre gir narratiu que provoca dubtes i certa desconnexió argumental, el caràcter pla i en algun moment irrellevant dels personatges, així com la immediatesa amb la que connecten el personatge de Gosling i el d’Irene (Carey Mulligan), un de tants personatges plans i buits de l’obra, o el breu però vital personatge de Nino (Ron Perlman), directament sortit de Los Soprano, fan de Drive un producte tan atractiu com insubstancial. Cal insistir amb els personatges, que són els mateixos des del minut ú fins el final del film, no pateixen cap mena d’evolució. Sí és cert que el protagonista, la solitud personificada, troba en Irene una possible companya idònia, però, la relació està definida amb celeritat i insuficiència. En canvi, les seqüències dels robatoris, amb especial atenció en la decisiva, sí que estan dotades de tensió, intensitat i tot el drama. Inclús, la seqüència final, on es resol la trama, esdevé un tancament de film prou sencer i creïble, i d’alguna manera, salva els mobles a darrera hora.

Drive és un artefacte amè, pompós, on s’aprecia un cert aire al Brian de Palma de Dressed to Kill i Blow-Up, i un intent d’aproximació a Michael Mann. Els pocs diàlegs (gran encert, no hi ha cap personatge cansí ni bocamoll) i les impactants explosions de violència, com a Bronson, però en menor nombre i de forma més controlada, així com alguna seqüència citada anteriorment, a l’alçada del que es mereix el cinema negre, són els grans encerts del film. Però, la factura dels films de Winding Refn resulta massa aparatosa i estrident, tot i que ha polit el seu estil des de la trilogia Pusher. El gran defecte neix de l’embolcall de la pel·lícula, tot resulta massa perfecte, fictici i irreal, i per més inri, tot queda en la superfície, en els músculs i la durícia de l’heroi, en la seva habilitat per conduir, i poca cosa més. Una banda sonora amb data de caducitat vençuda acaba per dinamitar un film tan efectista com estèril. Just Drive. Res més que un blockbuster refinat, silenciós, i amb unes quantes referències ben trobades.

Al nivell de… Bronson.

El director suec Tomas Alfredson va aconseguir trencar amb tots els tòpics en els que s’havia enquistat el cinema de vampirs amb l’excel.lent Dejame entrar; amb El Topo aconsegueix fer el mateix amb els films d’espies, a partir de l’adaptació de la novel.la més aclamada de John Le Carré, Tinker, Tailor, Soldier, Spy, protagonitzada per l’agent secret George Smiley, l’antítesi total del James Bond d’Ian Fleming.

El film arranca amb un missió fallida per part del servei secret britànic a Budapest, com a conseqüència de la qual els seus dos màxims responsables, Control (John Hurt) i George Smiley (Gary Oldman) són obligats a deixar el seu càrrec. Però desprès de la sobtada mort de Control i el descobriment d’uns documents a casa d’aquest on es mostra la sospita que hi ha un infiltrat en les altes esferes del MI-6 que passa informació als soviètics, George Smiley és reclutat un altre cop perquè s’encarregui de desemmascarar a l’agent doble. A partir d’aquí, Tomas Alfredson ens introdueix en l’autèntic món dels agents secrets. Un món gris, ranci, d’oficines fosques, mancat de qualsevol mena de glamour i d’acció plena d’adrenalina, i on la desconfiança, els silencis, i les mirades imposen més que els trets i les bales.

De realització impecable, i amb una narració clara i plena de tensió, El Topo va molt més enllà de la seva trama principal, i Alfredson es serveix d’aquesta per fer una nova dissecció, com ja va fer a Dejame entar, sobre la solitud. A partir d’aquest grup d’homes que han renunciat a tot per tal de servir el seu país, el director suec fa una perfecta radiografia del preu que han tingut de pagar, i que pràcticament els ha convertit en morts en vida, ja sigui per culpa de guardar constantment les aparences i amagar sentiments o per assumir que en algun moment o altre han estat culpables de portar a terme actes en contra de la seva voluntat. En aquest sentit el George Smiley interpretat per un excel·lent, carismàtic i contingut Gary Oldman, i més concretament la seva mirada cansada darrere de les ulleres, n’és la viva imatge, convertint-se en el gran anti-heroi del cinema d’espies de tots el temps.

Com George Smiley, Tomas Alfredson aconsegueix mesurar-ho tot, i no se l’hi escapa res en tot el film, entregant una obra compacta, laberíntica, hipnòtica, de forta atmosfera i carregada d’actuacions brillants (tots els actors estan perfectes, encara que Gary Oldman brilla per sobre de tots), que perdurarà en el temps gràcies al seu perfecte equilibri en entre modernisme i classicisme.

Al Nivell de… El espía que surgió del frío.