A Klein la coneixíem per No Logo (2001), un manifiest revolucionari contra el poder de les supermarques i l’esclavitut del consumidor i ara torna amb el seu discurs punyent amb The Shock doctrine, documental que parla del capitalisme del desastre, concepte que Klein argumenta que té la seva base en un dels personatges més influents del segle XX: Milton Friedman (1912-2006, i Premi Nobel d’Economia al 1976). Aquest va defensar el concepte de lliure mercat contra les idees de J.M Keynes (1883-1946), qui proposava dur a terme una política fiscal o monetària activa per contrarestar les perturbacions o shocks de la demanda privada, activant així un intervencionisme estatal. Friedman defensava una idea oposada perquè considerava, sota el seu punt de vista, que el sector públic havia adquirit, fins i tot, massa pes en els països occidentals: va imposar la llei de l’oferta i la demanda, tal i com defensava Adam Smith (1723-1790), convertint el sistema econòmic en l’anomenat capitalisme del desastre, i que ha convençut a tants, des de Pinochet a Videla, passant per Reagan i Aznar, i acabant en la família Bush.

Klein sostè que les societats dels últims temps han patit aquesta política neoliberal que regularment aplica shocks, similars als electroshocks que la CIA aplicava als anys 40 en el camp de la psiquiatria a les persones, amb la intenció de domesticar-los, sotmetre’ls i atribuir-lis, inclús, una nova personalitat. Klein sostè que el recurs contra aquesta dominació de la societat és la informació, saber el que passa, dubtar i pensar en com funciona el món per poder generar una reacció, com podrien ser les manifestacions.

I com es portava a la pràctica? Amb l’Escola de Chicago (“Chicago Boys“), Friedman va formar “friedmanites”, per extendre el seu ideari que va arribar a països com Xile on van assassinar Salvador Allende (1908-1973) per instaurar la dictadura de Pinochet (1915-2006), Anglaterra amb Margaret Thatcher (1925) i  els EEUU amb Ronald Reagan (1911-2004) .

A Xile, per exemple, es va aplicar el shock que consistia en reduir la despesa pública en un 20%, acomiadar al 30% dels funcionaris, augmentar l’IVA, privatitzar la major part de les empreses estatals i liquidar els sistemes d’estalvi i de crèdits de vivienda. Aquest shock beneficia a la majoria de població?

La idea de Friedman era que ja fós a causa d’un govern (dictadura de Xile o una guerra) o d’un desastre natural (huracà Katrina) o d’un accident (atemptat de l’11-S) , es podria aplicar la política del shock implementant idees radicals de lliure mercat a una societat domesticada per la por o el terror. I així, aquesta doctrina serveix per  justificar polítiques de privatització, augment de l’atur, etc.

Documental que inicialment atabala per la quantitat de dades interessants que dóna, però que un cop assimiliades agraeixes el seu visionat per comprendre el món en el que vivim i actuar en conseqüència. Klein explica l’història insertant la violència i els shocks i dient que existeix una relació entre les massacres, les crisi (i la crisi actual)  i la capacitat d’imposar polítiques que són realment rebutjades per un ampli espectre de la població del planeta.

Aquí teniu el curt que va fer Alfonso Cuarón:

LCD Soundsystem (2005), és l’àlbum homònim de debut que posava en circulació les melodies, composicions i talent musical de Murphy. D’entrada, el primer tema, Daft Punk is Playing at My House, et posa en alerta: música ballable, amb detalls art pop. I el disc continua amb peces del nivell de Tribulations i de Disco Infiltrator, per citar només algunes, on una base rítmica bàsica, les melodies i els matissos creen grans moments de pop-rock electrònic. I es destapa amb un tema Beatles, des de melodies a guitarres, com ho és Never as Tired as When I’m Waking Up, on demostra l’eclecticisme que porta per bandera. No podem oblidar Losing My Edge (single que va publicar al 2002), Beat Connection i la punk Tired. És un primer treball ple d’energia, d’actitud rock n’roll, on fusiona diferents estils musicals de manera impecable, i acompanyat d’unes melodies que ja col·locaven a LCD Soundsystem en boca de molts.

Amb Sound of Silver, publicat un any després de l’àlbum de remixes Introns (on per exemple, Daft Punk is Playing at My House cau a mans de Soulwax), Murphy torna la càrrega amb un disc que segueix la línea del predecessor, com ja anticipa d’entrada amb Get Innocuous!. En el segon tall, arriba un dels temes que marquen una evolució, com és Time to Get Away, amb una melodia plena de funk. Aquest segon àlbum és un pas endavant, sense oblidar les constants que marquen la banda des dels incis.La cançó del disc és probablement la contundent North American Scum, amb aromes un altre cop rock n’roll, i una melodia arrogant i arrastrada, que en directe sona a llamps i trons. Someone Great, aquest amb aromes New Order, i l’èpica d’ All My Friends, precedeixen el tema Sound of Silver, que podria ser una cançó de Bowie. El final, amb New York, I Love You but You Bringing Me Down, pop subtil d’alta escola, amb un simple piano i una mínima bateria, que crea una atmosfera i un crescendo memorables, posa punt i final a un treball superior al debut. Sound of Silver manté constants del primer disc, però amplia horitzons i proposa noves tonalitats… i plagat de referents i de personalitat.

I la confirmació és This is Happening, on l’equilibri entre tots els estils musicals que controla James Murphy, i les melodies, quines melodies, creen un grapat de temes, que cadascun d’ells funcionaria com a cançó del mes. Dance Yrself Clean, tema que inicia el disc, va calentant motors fins que esclata com un tema ideal per entrar en un disc del que no surts fins la darrera nota; la bateria suau, el ritme càlid i pausat, la veu mig apagada, els cors, i en tres minuts, s’obre el teló, amb una explosió que ja podríem dir, marca de la casa. Drunk My Girls, una mena de White Heat, White Light, i One Touch, donen peu a un dels temes de l’any: All I Want. Amb un inici que evoca a David Bowie i a Brian Eno, i una melodia rodona, és el seu particular Love Will Tear Us A Part. Després d’ I Can Change, un mig temps electrònic, tan bàsic com ballable, arribem a You Wanted a Hit, que amb el títol ho diu tot; vols un hit, doncs té, un, i de nou minuts. La traca final, la joganera Pow Pow, on s’atreveix amb uns ritmes tribals; Somebody’s Calling Me, un Nightclubbing descarat però passat pel seu filtre, que li queda de nassos; i Home, un tema vitalista per acabar. Aquest disc és LCD Soundsystem: pop, funk, soul, al punk, electrònica, que evoca tant als Beatles, a Bowie, a Brian Eno, a Joy Division, a la Velvet, als Stooges, a David Holmes, a New Order, a P.I.L, a Roxy Music, i a qui ell vulgui. Tan simple, tan melòdic, tan enganxadís, tan immediat però mai efímer, i tan difícil… Categoria, gràcia, art.

I avui, LCD Soundsystem a l’escenari SonarClub, en el marc del Sónar, a la 01:30.

La banda de Santa Cruz afincada a San Francisco, Sleepy Sun, publicarà el seu segon àlbum, Fever, el proper 1 de juny. La banda estarà de gira per tot arreu, però de moment, aquest any, no passen per Barcelona. Fever és un disc carregat d’àcid, guitarres poderoses, baixos gruixuts i atmosferes que només poden venir d’on venen. Una banda idònea per qui entén la música com una preciada vàlvula d’escapament i un massatge per neurones i sistema nerviós.

Fever, el disc que dóna continuació a Embrace, continua amb la posada en escena psicodèlica-blues-garatge, amb referents que van des de Black Sabbath i Gram Parsons a Black Mountain, passant Dead Meadow, qui podrien considerar-se els padrins del seu so, i Spiritualized, sense oblidar el toc Grace Slick que dóna Rachel Williams. La banda consolida el seu so gràcies a tonalitats atapeïdes de color, múscul i psicodèlia per donar i vendre. Marina obre el disc amb una guitarra a l’estil Jimi Hendrix, i on tornen a aparèixer uns ritmes tribals (com a Red/Black del primer àlbum) que donarien vida, fins i tot, a una oficina. El segon tema i el quart tema, Rigamaroo, i la deliciosa Ooh Boy, acústiques, respiren aires Steve Earle i Townes Van Zandt. Wild Machines, Freedom Line i Desert God, servirien de mostra per fer-se una idea del disc: psicodèlia musculosa, pausada i lisèrgica. El tancament del disc, amb Sandston Woman, incendiari, que el podrien firmar els The Doors més corrossius, posa punt i final a una obra que se situa abans de sortir a la venda, en la part alta dels millors discs de l’any. Audició rere audició, els matissos es van captant, i el disc és d’aquells que va impregnant mica en mica, com les bones obres.

En definitiva, Fever segueix el camí de Embrace, en un disc on Sleepy Sun es reafirmen en una proposta plena de psicodèlia i bon gust, en la tònica de bandes ‘noves’ com The Black Angels, The Vandelles, agafant el camí prés per veterans com The Warlocks, Brian Jonestown Massacre i els citats Dead Meadow. Si a Embrace ens van sorprendre amb l’energia de No Age, la subtilitat de No Lord, el viatge sideral d’Sleepy Son, entre d’altres temes del formidable àlbum de debut, a Fever, van encara més enllà en el seu ideari musical, i demostren que l’atreviment i la consolidació d’una manera de fer és un enorme punt de partida. Llarga vida a aquest tipus de creadors.

Estem davant d’una obra clàssic a tots nivells, on el minimalisme de la proposta és en aquest cas una virtut a través del qual Raya Martin crea un exercici contundent sobre la impossibilitat de ser lliure. Narrada amb un temps pausat, la trama és simple i crua; Independencia és la història del desastre que suposa estar emmig d’una guerra, com totes, absurda i destructiva. El tema, per molts, serà interessant. Però com parlem de cinema, també cal referir-se a la feina de Raya Martin. Filmada en un blanc i negre gairebé absolut, en el que hi trobem punts de llum per on s’aprecia algun detall de color, la fotografia és desgastada i granulada, i dóna l’aparença de ser un film clàssic en molts moments del film. La intenció artística i cinematogràfica queda fora de tot dubte: des de la capacitat de suggestió que s’aprecia, passant per la seqüència insertada a mig film, a mode de noticiari, per acabar de situar a l’espectador, fins un final ple de metàfora i lluminositat, on un dels protagonistes troba finalment la llum i el color que atorga trobar el camí per ser lliure i independent.

Fidel a un estil i a una manera de veure el cinema, que el situa en el camí de Lisandro Alonso i Isaki Lacuesta, i recorda per forma i fons a drames del nivell de Rashomon de Kurosawa, Toni de Renoir i La Joven de Buñuel. Per tant, Raya Martin és fidel a una manera de fer cinema: clàssica, suggerent, intemporal, artesanal i punyent.

The Actresses (E J-Yong, 2009-Asian Selection) és un documental de ficció on unes actrius intocables són citades per una sessió de Vogue, revista de moda que vol commemorar un aniversari amb una edició especial. Els personatges són actrius realment, de les més famoses de Corea, i la pel·li acaba resultant un homenatge autoparòdic d’un món frívol i superficial, com tots sabem. La mirada del director dóna com a resultat un film entretingut, amè i correcte, encara que ple de tòpics vistos de forma irònica i divertida,  sempre amb total respecte. El director no es mulla, només trasllada una visió plena d’humor tou sobre l’univers de la moda i de la faràndula en general. Càmera en mà, improvisació, ritme alt, The Actresses farà les delícies dels tinguin interès en el tema, on els els personatges i els diàlegs, suposadament quotidians en aquest tipus de persones, resulten del tot reconeixibles.

Where are you? (Masahari Kobayashi, 2009-Secció Oficial Competició) narra la buidor i desesperança d’un jove japonès sense res. Quan diem res, és res. Bé, té la mare malalta, i viu en una mena de bungalow des de que el seu pare els ha abandonat. Solitud, descreença, desesperació màxima… Masahiro Kobayashi crea un retrat tan cru com redundant de la pobresa extrema que genera un sistema tan desigual com agressiu com el que vivim. La reflexió que hi ha en tot el film, sobre un món que t’anul·la si no tens diners, queda patent en la majoria de moments d’un film al que li manca capacitat de suggestió, de sorpresa i fins i tot, artística, perquè la fotografia és pràcticament de documental, i que potser li sobra, entre d’altres coses, metratge. Tot i així, la proposta resulta interessant, inquietant, i del tot crítica. Però parlem de cinema, i en cinema, si la trama i la història no funciona o s’encalla, el resultat final se’n ressenteix. No obstant, direm que propostes com aquesta, on critica a un sistema, que com tots ja sabem, és individualista, i per més inri, ens ha habituat a les desgràcies. Els problemes que podem tenir molts són una ximpleria al costat dels problemes reals. És útil criticar a qui permet un món tan desigual, injust i depriment? Where are you? és interessant: com a pel·li potser falla; però com a exercici de reflexió i de mala llet, funciona. I el film ens ho recorda. Suficient per una pel·li amb aires bressonians i fins i tot amb dedicatòria a Antoine Doinel .

Manila Skies (Raymond Red, 2009-Secció Oficial Competició), pel·lícula que suposa el retorn a la direcció de Raymond Red, narra les visicituds d’un home a Manila, ciutat a la que va arribar de ben jove provinent de l’interior del país. La ciutat no li dóna el que espera; la seva mala pata i covardia el fan perdre el nord mica en mica, arribant a fer un disbarat màxim amb la única intenció de tornar al seu poble. Delirant a la vegada que hilarant, aquest film és una obra amb els trets distintius del cinema filipí; però el personatge es va diluint amb la trama, i l’intent de donar un gir al film fa desaparèixer la poca tensió generada fins el moment.

At the End of Daybreak (Ho Yuhang, 2009-Secció Oficial Competició), narra l’assassinat d’unes adolescents a mans de la parella d’un i dos amics. Pares estúpids a morir, menors idiotitzats, diàlegs absurds, fotografia vulgar, plans inconnexes, trama que només pot interessar a qui segueixi els casos de crims de menors i similars… No és cine; és un telefilm a tots nivells.

Desorientación és el títol d’una novel·la que mostra uns personatges desorientats, un retrat bastant fidel del que ens podem trobar si mirem al nostre voltant. Clàudia, és advocada i té una amiga, Alícia, que ha deixat la seva família i fills per anar-se a l’Índia a meditar. Clàudia, la veu narrativa de la novel·la, fa un flashback en la recerca dels motius que poden haver induit a Alícia a prendre la decisió.

Els personatges viuen en la contradicció constant: Clàudia s’ha comprat una casa al camp però s’avorreix i desitja tornar a la ciutat, també té una relació amb Baghat (que regenta un hotel antic palau de la seva família a l’Índia) però renega d’aquesta perquè creu que no pot viure apartada de la tecnologia i no es pot adaptar als costums exòtics de Baghat i renunciar a la seva independència econòmica. El retrat són personatges buits amb reflexions poc profundes i infantils que podrien ser un reflex de la desorientació que viuen quan es deixen portar per la inèrcia i no de parar-se a pensar en el que realment un vol.

Novel·la de fàcil lectura on es fa menció de la teoria del decreixement, amb un final que desinfla. No et recomanem llegir-lo si no soportes la buidor permanent de gent adinerada que ho té tot i les reflexions a les que arriba no acaben de deixar entreveure el cor de la ceba.

Desorientación
Autor: Elisa Iglesias
Editorial: Caballo de Troya
127 pàgs.
12,90€

Els llibres que recomanem des de BCNCultura.cat per celebrar aquest dia són els següents:

Llegeix-te la crítica	FIN de David Monteagudo Acantilado Un grup d’antics amics que ja no guarden cap mena de vincle passen un cap de setmana en un refugi de muntanya. El passat i el present sacsegen l’escapada, i el tarannà i la personalitat de cadascun d’ells finalment esclata, i les confessions, els rencors i les diferències es posen de manifest. La fórmula són diàlegs quotidians i una prosa senzilla, directa, amb descripcions detallades dels escenaris que contemplen uns personatges ordinaris i sense cap tret a destacar, amb una trama que va absorbint al lector.
Llegeix-te la crítica	HOMES d’Isabel-Clara Simó Bromera Isabel-Clara Simó ens regala aquest cop un conjunt d’històries breus, incisives, amb una prosa àgil i brillant que ens despullen l’univers masculí a través d’uns relats que barregen humor, ironia i “mala baba“. Vint-i-dos històries que no s’han basat en persones concretes i on cada home retrata una actitud.
	XOCOLATA DESFETA. Exercicis d’espill de Joan-Lluís Lluís La Magrana De 123 formes explica Joan-Lluís Lluís una microhistòria que amb els Exercicis d’espill emula a Raymond Queneau. Explorant gèneres com la telenovel·la, el diari íntim, el haiku, el caligrama.. o explorant amb dialectes; és com Joan-Lluís ha confeccionat la seva última obra, on també es venja de crítics literaris o entrevistadors de ràdio. Després d’ Aiguafang, l’escriptor francès manté el nivell.
	ARRELS NÒMADES de Pius Alibek La Campana Pius Alibek, nascut a Ankawa (Iraq) i llicenciat en filologia anglesa (Bagdad), ha escrit la seva primera novel·la: el relat d’una vida a l’Iraq. Els personatges, les escenes, les emocions i els sentiments humans s’evoquen amb una claredat i una força magistrals. El llibre està sorprenent a propis i estranys, i ja s’espera la traducció al castellà, a l’alemany i l’italià. Una novel·la de les que no s’obliden.
	SOBRE EL ANARQUISMO de Noam Chomsky Laetoli Bertrand Russell afirmava que “l’anarquisme és l’ideal últim al que hauria d’aproximar-se la societat“. Chomsky recorre als origens, considerant l’anarquisme hereu de la Il·lustració, i ens apropa a la reflexió de Descartes, Kant, Rousseau i Humboldt, els quals parlaven de la necessitat de l’home de sentir-se autènticament lliure per poder desenvolupar-se plena i armoniosament com a individus, i per tant, poder crear comunitats, societats, països i un món lliure. Anarquisme no és passar de tot. És ben bé el contrari: és la responsabilitat de ser lliure i de respectar la llibertat dels altres.
Llegeix-te la crítica	COBAIN ÍNTIMO de Charles R. Cross Chronicle Books “Sento que, d’alguna forma, aquesta societat ha perdut el sentit del que és l’art. L’art és expressió. A l’expressió necessites un 100% de llibertat plena, i la nostra llibertat per expressar el nostre art està sent seriosament ‘jodida’”. Kurt Cobain. A més de frases com aquesta, aquest llibre ens submergeix de ple a l’univers artístic i personal d’un músic clau de la música del segle XX.
	LA HUMILLACIÓN de Philip Roth Mondadori Un dels escriptors vius més grans presenta a la seva darrera novel·la a un actor que havia estat una estrella i que veu com la seva carrera comença a anar-se’n a norris perquè es mostra incapaç d’interpretar més. El seu descens als inferns artístics i vitals sembla no tenir final. L’autor de Patrimonio i Complot contra els EUA demostra que ell sí segueix en forma, i fidel a un estil narratiu i punt de vista impepinables.
	NOTAS AL PIE DEGAZA Mondadori D’aquí uns anys, recordarem que un periodista va viatjar a Palestina per fer un treball de camp exhaustiu i de pas fotografiar el desolador paisatge que viuen els palestins a la seva terra des de 1948. El resultat del seu treball són dos còmics, En la Franja de Palestina, i l’actual Notas al Pie de Gaza, segurament dos dels millors còmics que un pot llegir. Dues novel·les gràfiques on explica les seves vivències a Palestina, tota una experiència, de gran rigor periodístic, humà i artístic.
	DE GIRA CON LOS RAMONES de Monte A. Melnick Munster Books Aclamada biografia de la la banda de Nova York, el document definitiu sobre un dels grups més importants i influents dels últims trenta anys. Totes les seves llums i totes les seves ombres, relatades des del seu interior per un testimoni d’excepció, Monte A. Melnick, el seu road manager durant 22 anys.
	LA MORT D’EN BUNNY MUNRO de Nick Cave Empúries La vida d’en Bunny Munro canvia radicalment després del suïcidi de la seva dona. Deprimit, s’haura d’enfrontar per primera vegada a la condició de pare. Aquesta situació farà que en Bunny és precipiti cap un viatge sense retorn ple d’alcohol i dones. Al seu costat, en Bunny Junior, aprendrà la picardia del seu pare, per sobreviure en un món força sòrdid i brut.
	CONQUISTA DE LO INÚTIL de Werner Herzog Blackie Books A Mi Enemigo Íntimo, Claudia Cardinale li comentava a Werner Herzog, parlant dels dies de Fitzcarraldo, què havia fet amb la llibreta tamany butxaca on apuntava tot el que anava succeïnt, que no va ser poc, tant per les dificultats per recrear els fets com per les sortides de guió de Klaus Kinski, durant el mogut rodatge de la pel·lícula. Herzog responia que no se’ls havia tornat a mirar, i Cardinale va suggerir que els havia de publicar. Aquí estan.
	LOS ÁNGELES DEL INFIERNO. UNA EXTRAÑA Y TERRIBLE SAGA de Hunter S. Thompson Anagrama El periodista gonzo va conviure durant un any (1965-66) amb Los Ángeles del Infierno, dia i nit, i al límit. Relat periodístic kamikaze i divertidíssim on queden en evidència els extrems dels EUA i la genialitat prosaica plena de psicodèlia de Thompson, en el que era el seu 1r llibre.

Ophüls, després de la invasió nazi, va emigrar primer als EUA i posteriorment a França, on va rodar les seves darreres obres, La Ronda, El Placer, Madame De… i Lola Montes. Aquesta darrera, la que ens ocupa, explica la vida d’una ballarina que es va fer famosa per ser la cortesana i amant de Lluís I de Baviera. La seva vida va ser una anada i tornada amb amants per tot arreu, passant per diferents llits d’Europa i els EUA. Ophüls narra la vida d’aquesta dona des del seu punt de vista, agafant també actituds d’algunes estrelles de Hollywood de l’època, com les aventures de Zsa Zsa Gabor, Elizabeth Taylor i Judy Garland, protagonistes de l’època daurada de la indústria cinematogràfica d’aquells anys per diferents motius: amors, depressions, neures, etc.

Lola Montes, interpretada per Martine Carol (Mujeres Soñadas, La Vuelta al Mundo en 80 Días), és retratada per Ophüls com una mena d’atracció de circ. El mestre de cerimònies del circ, interpretat per Peter Ustinov (La Burla del Diablo, Espartaco), la presenta com una dona que ha vist de tot, amb una vida que l’ha dut d’un lloc a l’altra, sent realment un titella dels homes. El circ del que participa realment, i a través del qual l’espectador recorre la biografia de Lola Montes amb flashbacks que recorden la vida d’una dona que finalment va viure amb tots els luxes, però com un mico de fira. Lola Montes és protagonista del circ en el que treballa, com ho és del que és la seva vida, i és així com Ophüls ens transporta del circ on hi treballa la cortesana al circ de la vida en el que es va convertir la seva existència.

La narració d’Ophüls, sempre contundent i alhora elegant, amb els habituals travellings, tan poderosos com explicatius, i una escenografia barroca, saturada, com la fotografia i el color, fan d’aquesta pel·lícula un viatge complex, inverosímil i fins i tot morbós per la vida d’una dona que semblava que ho tenia tot, però que realment era una pobre infeliç al servei dels homes.

Lola Montes, al Verdi Park, des del 9 d’abril:

David Monteagudo

Succeeix un fet que transforma l’encontre en un malson i destapa les pors, frustracions i sentiments de cadascun dels personatges, com si l’escenari bucòlic inicial es transformés en la brillant Blade Runner (1982), amb un paisatge apocalíptic que té a veure amb l’interior d’uns personatges infeliços per diferents motius, i on la vida que porten té molt a veure.

Com si fós el Judici Final, la tensió de la trama va in crescendo, al mateix temps que els personatges ens són dibuixats amb més claredat per un narrador omniscient. Hi ha un d’ells, el Profeta, la presència del qual és temuda per tots, perquè al passat li van gastar una malifeta (que en cap moment de la novel·la és descoberta). Aquesta entremaliadura esdevé una “tortura” psicològica per l’arrepentiment que produeix als integrants de la colla; que, fins i tot, arriben a pensar que el Profeta és l’artífex de la mala jugada que estan protagonitzant per venjança.

Un actor fustrat, un homosexual arrepentit que “lloga” una nòvia perquè no es sospiti res, una dona acabada de separar… són una mostra del tipus de personatges dels que anem veient les reaccions envers l’amenaça que els supera i la desesperació que els domina.

La fórmula són diàlegs quotidians i una prosa senzilla, directa, amb descripcions detallades dels escenaris que contemplen uns personatges ordinaris i sense cap tret a destacar, amb una trama que va absorbint al lector. Fin és la novel·la revelació del que portem d’any, i un llibre tan entretingut com sorprenent.

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) , doctora en filologia romànica i que ha exercit l’ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra, va rebre  aquest encàrrec de la mà del seu editor, que va insistir després de l’èxit de Dones (1997), amb més de 125.000 exemplars venuts. La mateixa autora afirma que “tenia ganes d’escriure un llibre sobre els homes. He fet servir ironia, és clar, però m’he fixat de debò en ells. I els he vistos xuletes, però també dominants; violents però també violentats; triomfadors, però també derrotats. També els he vist bojos d’amors, i sensibles a les desgràcies de les dones, i alhora n’he trobat d’absolutament mancats de qualsevol forma de comprensió envers les dones i d’una insensibilitat diamantina. Hi ha de tot.”

Per realitzar aquest acostament l’autora no s’ha basat en persones concretes, tal i com va afirmar a la presentació, sinó que ha plasmat algunes pinzellades de la realitat dels homes d’avui en dia. Isabel-Clara Simó afirma que “cada home retrata una actitud, però el llibre no és pas un manual d’adjectius d’homes“.

Una carrera literària intensa i sòlida amb èxits com És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català 1978, Ídols, Premi de la crítica País Valencià 1986; Històries perverses, Premi de la crítica Serra d’Or 1993, o La salvatge, Premi Sant Jordi 1993; ens regala aquest cop un conjunt d’històries breus, incisives, amb una prosa àgil i brillant que ens despullen l’univers masculí a través d’uns relats que barregen humor, ironia i “mala baba“.

L’editorial Bromera ha preparat un espai web sobre la novel·la amb un tràiler, tres relats descarregables per a fer un primer tast d’Homes, un espai d’opinió del lector, un concurs, uns tests que conviden a l’internauta a descobrir si s’assembla a algun personatge de la novel·la… infinitat d’aplicacions que us convidem a veure. Per conèixer una mica més l’autora aquí teniu una entrevista:

Lou Reed

Metal Machine Music és el treball que Lou Reed va publicar al 1975 i amb el que finalitzava la seva relació amb RCA. Molts consideren que l’àlbum era una manera de vacil·lar a la seva productora, qui li reclamava un altre Transformer, disc que va arrassar amb temes com Walk on the Wild Side i Perfect Day, entre d’altres. No obstant,  Lou Reed va apostar novament per l’avantguarda, i després de treballar durant 6 anys en el concepte d’aquest disc, en 24 hores va aconseguir gravar-lo. Guitarres distorsionades al màxim, fins i tot desafinades, sorolls, violins sonant com cacofonies extremes, sorolls aguts i greus, la música del disc és pura experimentació, psicodèlia cacofònica que o bé t’agrada o bé la detestes. Els més crítics diuen que és el pitjor àlbum de Lou Reed i una estafa; no són pocs que el consideren un disc infame i lamentable. Quan es va publicar, només van sortir a la venda 1.500 unitats, i algunes d’elles es van retornar. Avui en dia, és una joia molt preciada per tot aquell col·leccionista rigurós que remena i remena caixes de vinils a la caça i captura d’aquella llaminadura o bomba inesperada que quan es troba t’alegra el dia.

No falta qui considera aquest àlbum com un dels precedents per bandes com Sonic Youth, Nine Inch Nails i Experimental Audio Research. De fet, la banda de Thurston Moore i de Kim Gordon utilitzen un sampler de Metal Machine Music en el seu disc Bad Moon Rising, concretament en els temes Brave Men Run (In My Family) i Society is A Hole. Per tant, opinions per tots els gustos: hi ha qui defensarà el disc com un exercici il·limitat, excessiu i incongruent de sorolls i sons, i precisament ho veuen com una virtut; també hi ha qui amb els mateixos arguments afirma que el disc és una porqueria. No oblidem que la Velvet Underground, sense voler comparar trajectòries, també van flirtejar amb composicions més ‘anades’, com Sister Ray i The Murder Mistery, però tot i que són els precurssors del noise, mai van arribar a la bogeria sònica de Metal Machine Music, on la melodia, les armonies i l’estrucutura de cançó pop-rock no existeixen.

El Lou Reed’s Metal Machine Trio (amb qui va gravar The Creation of The Universe fa un parell d’anys) passarà per Europa, i iniciarà el seu camí a Anglaterra el 17 d’abril, concretament al The Cambridge Junction. La gira europea d’aquest disc que barreja el so més industrial amb el noise més extrem, després de passar per les ïlles britàniques, Països Baixos, França i Escandinàvia, el dia 30 d’abril aterrarà a Palma de Mallorca, concretament al Teatre Principal de Palma, en el marc del Festival Alternatilla.

I per estalviar-nos un mal de cap amb qualsevol tall de Metal Machine Music, recordarem al Lou Reed de 1974, en un vídeo de l’època, per tant, paciència amb la imatge (el so és bo), interpretant el desgastat però únic Walk on the Wild Side:

]]> http://www.bcncultura.cat/musica/lou-reed-reedita-metal-machine-music/feed/ 0