Després de firmar els que probablement són els seus dos films menys inspirats: Invictus i Más allà de la vida, Clint Eastwood torna a colpejar amb força amb aquest biopic sobre J. Edgar Hoover, el fundador del F.B.I., i un dels personatges més foscos, complexes i implacables de la història moderna dels Estats Units. El director de Sin Perdón sempre ha donat el millor de sí quan s’ha endinsat en la cara més fosca de la societat americana: Mystic River, Gran Torino o El intercambio en són bona mostra, i amb J. Edgar torna en certa manera a treure a la llum les misèries i ombres del seu país a través d’un controvertit personatge, que gràcies a la seva capacitat visionària, fa que el subtext del film sigui totalment vigent i extrapolable als nostres dies.

Narrada a base de flashbacks, mentre el propi Hoover dicta les seves memòries a un dels seus agents, la pel.lícula pretén ser més un anàlisi humà i psicològic del personatge que no pas una exposició de fets històrics, i aquest el gran encert del guió de Dustin Lance Black, convertint-se en un terreny perfecte perquè Eastwood tregui les seves millor virtuts. Tot i que el film ens vol mostrar tant les llums com les ombres del seu protagonista, poc a poc el film va endinsant-se cap a terrenys foscos, on les ombres del seu protagonista van cobrant més importància i acaben per ser els detonants de la seva implacable forma d’actuar. Corrupció, xantatge, tot si val per tal de tenir el país lliure de perills i de pas mantenir les seves inseguretats personals totalment controlades. Eastwood ens va mostrant les repressions que John Edgar Hoover es va auto-imposar a sí mateix, en gran part per culpa de la seva dominat mare, i que posteriorment va imposar al seu país, i que van acabar per condemnar-lo en lo personal, tot i que van convertir-lo en la figura més poderosa del seu país.

Pel que fa als actors, Leonardo DiCaprio demostra que a ell li van els personatges de personalitats complexes, mostrant-se contingut en tot moment i demostrant que és un dels millors actors de l’actualitat; Naomi Watts, tot i tenir un personatge pràcticament residual com la fidel secretaria de Hoover, provoca que la seva presència en el film no passi gens desapercebuda, tot i que en la majoria d’escenes està coberta per el nefast maquillatge, al igual que Armi Hammer, que és converteix en el contrapunt ideal de DiCaprio en la seva recreació de Clyde Tolson, el principal col.laborador i únic company de confiança que va tenir Hoover en la seva vida.

Clint Eastwood aconsegueix un film força emocional, a partir d’una visió neutra del que ens vol explicar, narrat amb força fluïdesa, i amb una realització impecable com és costum amb ell, però que té com a gran pega la feina de maquillatge, un fet força impactant (de manera negativa) al principi del film, però que un cop superat aquest impacte queda en un segon pla gràcies a les grans virtuts que demostra la pel.lícula.

El director i guionista Guy Moshe ha de tenir una gran concepte de sí mateix i sobretot de les seves capacitats cinematogràfiques per atrevir-se a presentar una obra com aquesta, que sense voler-se quedar curta en les seves pretensions, vol ni més ni menys que redefinir el cinema d’acció post-modern; un exercici lloable sempre que un sigui conscient de les seves limitacions, cosa que no fa el director. El resultat és un autèntic despropòsit on no funciona absolutament res de res, i on la forma enterra totalment un fons inexistent. Guy Moshe intenta portar més enllà Sin City de Robert Rodríguez i Kill Bill de Quentin Tarantino, un intent tant atrevit com suïcida, i més si no tens una gran capacitat narrativa, que en el cas de Moshe és totalment nul.la.

El director s’autoproclama com un visionari per explicar-nos una història ambientada en un futur post-apocalíptic, on les armes de foc ha estat prohibides, i on els problemes s’han de solucionar amb els punys o espases. En aquest context un trio d’herois format per un jugador de cartes (Josh Harnett), un barmen (Woody Harrelson) i un samurai (Gackt) han d’enfrontar-se amb El Lenyador (Ron Perlman), el criminal més perillós que hi ha, per ajustar comptes pendents del passat. El film és un cocktail impossible de gèneres, des del cinema d’arts marcials fins al film noir, passant per l’spaghetti western, el cinema de samurais, els videojocs i el còmic, però caient en els pitjors clixés de tots ells. Si li sumem el mal gust estètic evidenciat en els seus decorats, un guió on no s’entén res, uns personatges sense cap tipus de profunditat ni sentit, i unes interpretacions que en molts moments cauen en el ridícul, ja us podeu imaginar la indigestió que provoca la pel.lícula. Ron Perlman i Demi Moore encara estaran maleint el dia que van acceptar participar en el film, mentre que Josh Harrnett en cap moment fa creïble el seu personatge basat en el Clint Eastwood de Sergio Leone. Woody Harrelson senzillament s’ho pren tot a conya, conscient d’on està ficat.

Bunraku és un film buit en tots els sentits, que vol ser visionari però en el fons està totalment cec i no sap en cap moment cap on va, una deliri altament avorrit, i el pitjor de tot és que és pren molt seriosament a sí mateix. Un film impossible.

Al nivell de… La pitjor pel.lícula vista en els últims anys.

Welcome to my nightmare va representar el debut d‘Alice Cooper en solitari. Era 1975 i la terrorífica Alícia començava la seva aventura al marge de la seva banda amb un disc conceptual on ens narrava els malsons que vivia un personatge anomenat Steven. Aquest debut s’ha convertit amb el pas dels anys en una de les obres més recordades d’Alice Cooper, una de les seves gran obres mestres indiscutibles. Per aquest motiu, quan el cantant va anunciar una seqüela d’aquell treball, trenta-sis anys desprès, la primera reacció era la de posar-se las mans al cap pensant que Alice Cooper havia perdut tot tipus d’originalitat i imaginació, i que trencaria l’aurèola mítica de la seva òpera prima. Doncs no, Alice Cooper ha aconseguit amb aquest retorn als seus orígens, un dels seus millors treballs en dècades.

Com el seu predecessor, aquest és un treball força ric, i mostra la versatilitat del seu autor per anar d’un gènere a un altre sense perdre la seva essència, mantenint en tot moment la unitat, en gran part per el gran treball en la producció de Bob Ezrin (també responsable de posar-se als controls del primer malson), que a part d’aconseguir que el disc soni de forma compacte, també dota l’àlbum d’un so clàssic i contemporani a parts iguals, que redueix l’espai temporal que separen les dues obres de forma brillant.

I Am made of you obre el disc de forma excel.lent, un mig temps inquietant marcat per un piano i una gran melodia que ja demostra el gran estat de forma que viu el seu autor. A partir d’aquest en el disc hi trobem de tot, des del hard rock clàssic de Caffeine, The Congregation (amb col·laboració de Rob Zombie, que és marca un speech com en el seu dia va fer Vincent Price) o la fosca When hell comes home, fins a balades AOR com Something to remember me by, passant per l’stoniana I’ll bite your face off, els ambients de cabaret de Last man on earth, rock d’esperit surf a Ghouls gone wild, rockabilly a la frenètica A runaway train, cançó de bressol d’aire tètric a The nightmare returns, música disco amb Disco bloodbath boogie fever ( el tema més fluix del disc però que es salva en la seva part final amb l’aparició de la guitarra de Johnny 5), pop electrònic en el duet que es marca al costat de Kes$ha, en un altre dels moments més qüestionables del treball, What baby wants; o el so americana en un dels millors temes del disc, I gotta get outta here, amb la col·laboraciò de Patterson Hood de Drive-By Truckers, tema amb el que posa punt i final als malsons d’Steven. Welcome 2 my nightmare és un disc atrevit, i amb el qual Alice Cooper en surt reforçat com autor, ja que supera la gran majoria de reptes que es proposa, cosa que es diu fàcil i ràpid, però pocs noms del rock és plantegen grans reptes com aquest desprès de més de tres dècades de carrera.

Sona a …Vincent Fournier.
El Millor… I’ll your face off, I gotta get outta here, Last man of earth, I Am made of you.
El Pitjor… pensar en Alice Cooper només com una figura del passat.

Fa quaranta anys Sam Peckinpah va estrenar envoltat de polèmica una de les seves grans obres mestres, Perros de Paja, adaptació de la novel·la de Gordon Willis. L’autor de Grupo Salvaje va fer un cru retrat dels límits de l’ésser humana en una situació extrema per defensar la seva vida i la dels que estima. El film va ser qualificat extremadament violent, i fins i tot de masclista per alguns dels seus diàlegs. En definitiva, Peckinpah va facturar un film carregat de mala baba que posava en evidència algunes de les misèries de la condició humana i la violència com única via de resposta per frenar-les.

El film de Peckinpah ha perdurat, i perdurarà, en el temps, cosa que no és pot dir de la insubstancial fotocopia adaptada als nostres dies que ha realitzat Rod Lurie. El film manté la mateixa estructura que l’original, encara que el director introdueix alguns petits canvis. En aquest, els protagonistes són dos famosos assalariats de Hollywood, una actriu i un guionista, que arriben al petit poble natal d’ella, situat l’Amèrica profunda, per instal·lar-se a la casa que havia estat propietat de la família de l’actriu. Un cop allà la tensió amb els habitants del poble, i més concretament amb el grup liderat per l’ex-parella d’ella, amb qui anirà creixent fins arribar a un punt sense retorn.

Suavitzant molt la càrrega violenta i sexual, quedant-se només amb la part superficial de la història i apostant per estereotips massa previsibles, el film de Lurie no aporta res. Tot i mantenir pràcticament el mateixos diàlegs que l’original, aquests sonen totalment diferents en veu de la poc encertada parella formada per uns gens convincents James Marsden i Kate Bosworth; en quant al dolent de la funció, un esforçat Alexander Skarsgard, mostra més els seus músculs que no pas la seva part més aterradora. Aquests nous Perros de paja són un exemple clar de l’esperit políticament correcta que marca la tendència del nou Hollywood, i la mostra més evident és la substitució de l’escena del film original on Susan George mostra els seus pits per una amb Alexander Skarsgard mostrant els seus pectorals; amb això queda tot dit. Un remake innecessari.

Al Nivell de… el remake de La Cosa.

Des de que va debutar amb Las Virgenes Suicidas, cadascun dels films de Sofia Coppola neixen o sorgeixen com a resposta a l’anterior, en un intent necessari per evolucionar i construir una obra compacta. El risc de Lost In Translation naixia del convencionalisme indie de Las Virgenes Suicidas, mentre que el barroquisme de María Antonieta venia esperonat pel minimalisme presentat en el film interpretat per Bill Murray i Scarlett Johanson. Amb Somewhere, Sofia Coppola torna a bascular cap el minimalisme de Lost in Translation però reduït a la seva mínima expressió, per mostrar l’essència màxima del seu cinema. En aquest sentit Somewhere és l’obra més arriscada que ha firmat la directora, alhora que la més madura de totes elles.

Somewhere narra la història de Johnny Marco (un encertat Stephen Dorff), un famós actor d’Hollywood, que malviu en l’hotel Cheateau Mormont de Los Angeles, rodejat de tot tipus de luxe, festes, entrevistes, gales de premis, ties bones, però que la superficialitat que envolta tot això ha acabat per reduir la seva vida interior a la mínima expressió. Marco té una filla, Cleo (excel.lent Elle Fanning) a la que veu de forma esporàdica, però un dia rebrà una trucada de la seva ex-dona dient-li que s’ha de fer càrrec d’ella durant una temporada per desprès portar-la a un campament d’estiu. La relació que viuran els dos farà que per primer cop, Marco se senti com una autèntica persona de carn i ossos, més enllà de la seva condició de celebrity, per l’amor que li demostrà la filla per qui és i no pel que representa.

Sofia Coppola segueix fidel a la constant que han marcat tot els seus anteriors films: la solitud. Un fet que marca a tots els seu protagonistes, i que fan que aquests visquin problemes d’incomunicació i aïllament en diferents graus. En aquest sentit Somewhere no és distancia en absolut de les seves anteriors obres, i com María Antonieta, Johnny Marco ho té tot i tothom vol ser com ell, menys ell, i com el personatges de Lost In Translation, viu en món que el fa sentir-se perdut. Però aquest cop la directora a decidit anar més enllà, i ha compactat la forma i el fons com no havia fet abans per tal de ressaltar aquesta sensació de buidor. La pràcticament absència de diàleg et situa perfectament en tipus de vida en la que està abonada una star-system (no li cal dir res per tenir-ho tot, només li fa falta un nom); la utilització de la música queda reduïda a les escenes on acompanyen l’acció i és estrictament necessària fent el film més auster en relació als anteriors. El tempo narratiu es ralentitza per accentuar més la sensació d’avorriment de Johnny Marco; la dilatació de les escenes on no hi ha cap tipus d’acció i diàleg, o els plans estàtics, és converteixen en els moments més expressius del film; el vestuari que llueix el protagonista (samarreta i texans) per distanciar-lo de tots els ambients de luxe per els quals transita, o el luxós Ferrari que condueix que el desmarca cada cop que surt de l’hotel per transitar per el món real (totes les escenes que passen fora dels ambients elitistes l’actor va dins dels seu cotxe). Tots els elements construeixien un sarcàstic joc de contrastos, i ressalten aixi la inadaptació del protagonista a tot el que el rodeja, i la falta de rumb en la vida en el que està submergit.

Amb el seu quart film la directora de Lost In Translation aconsegueix un contundent retrat de l’artificialitat i decadència que comporta l’opulència i el luxe sense sentit, el vital que són les relacions humanes i de sentir-se valorat per qui ets i no pel que ets. Un film cru però que poc a poc és va tenyint d’esperança gràcies a la innocència que transmet el personatge de Cleo. Sofia Coppola a firmat una obra rotunda, i amb ella fa un pas de gegant, sense fer gala de cap estridència ni canvi brusc, que la posiciona per davant dels seus companys de generació (Spike Jonze, Wes Anderson), gràcies a la valentia mostrada en ella, que neix de la necessitat de no aïllar-se en una única manera de fer, i de mirar endavant.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=E3cPbxCBGVo]

Una noia amb el nas trencat i un nadó puja en el taxi de Gavrilo. En mig d’un embús en el pont de Belgrad, la noia baixa del taxi i es llença del pont, deixant el seu fill en l’interior del vehicle. Aquest fet té tres testimonis de l’incident: Gavrilo, un dur refugiat bosnià que es veurà obligat a fer-se càrrec del nadó i esbrinar què ha passat amb la mare; Anica, una professora d’institut que va perdre el seu fill en un accident de cotxe, i Biljana, una farmacèutica que s’adona que no està enamorada del seu promès. Els tres viuen tancats en si mateixos a conseqüència d’uns passats traumàtics marcats per la mort i la desgràcia, i arrel de l’incident del pont començaran una lluita per deixar-los enrere i trobar una raó autèntica que doti d’algun sentit les seves vides.

Amb la ciutat de Belgrad com a gran teló de fons, el director serbi Srdjan Koljevic ens presenta un personatges que sobreviuen, més que viuen, en una ciutat que com ells està marcada per un passat convuls que inevitablement ha marcat el seu present i el dels seus habitants. Però el director obre una porta a l’optimisme, i ens presenta una història carregada de vitalitat, on els tres protagonistes del film enfilaran un pont que els portarà a un futur força més esperançador que el present. Amor i desamor, marcarà les noves vides de tots ells, i encara que no tots seran correspostos en les seves perspectives, sí que trobaran la raó necessària que els tornarà el sentit a la seva existència, gràcies a mirar al seu interior i curar les ferides del passat.

Una narració ferma, que enllaça i explica amb agilitat les tres històries, i uns personatges molt ben dibuixats i notablement interpretats (menció especial per Nebojsa Glogovac i la seva creació de Gavrilo) fan un film força agradable de veure, i que gràcies a la naturalitat de les situacions que ens presenta, i la quotidianitat del que succeïx en cada moment, ens el fan molt proper. La mujer con la nariz rota no té cap més pretensió que mostrar-nos la realitat del dia a dia, i com l’amor és converteix en el gran motor que impulsa les nostres aspiracions, i un film així, encara que no sigui una obra mestre, sempre es d’agrair.
youtube=http://www.youtube.com/watch?v=TD8gFzPmHhk

El Palau de la Música va ser el marc de la passada nit de diumenge dia 3 d’abril, data en què el Festival del Mil·lenni acollia José González i la Göteborg String Theory Orchestra, amb membres de Suècia, Berlín i LA i conduida per Nackt que va néixer a Berlin el 2007. El recinte, ple de gom a gom, i amb un públic tan inquiet com ansiós, feia preveure el que es va confirmar cent cinc minuts més tard.

Hints de l’àlbum Veneer (2003) va obrir el concert amb un José González que ens brindava els primers acords de guitarra amb el seu estil característic. Al segon tema In Our nature de l’àlbum homònim del 2007 (el concert es va centrar en els dos LP’s del músic, amb alguna que altra previsible sorpresa) s’afegiren la percussió i 2 noies coristes de l’orquestra, i després es va sumar la resta de l’orquestra amb una llarga introducció en què inclús utilitzaven bosses de plàstic per musicar la peça que vindria després, Far away, un tema de Junip . Amb How low i Crosses arribem al cover de Hand on your heart de Kylie Minogue, dotant-lo de la profunditat i accent pop-folk que no té l’original. Cycling trivialities i Teardrop (un cover de Massive Attack) van deixar el Palau bocabadat fins al punt que el públic s’alçà del seient per agrair els arranjaments que fan de la comunió entre José González i l’orquestra una experiència musical excel·lent. Amb una majúscula e intensa Down the line la catarsi musical semblava no tenir fi, amb un tema que en directe adquireix  una voluptuositat impagable. Posteriorment, l’orquestra va desaparèixer per deixar al gran protagonista de la nit un altre cop interpretant com a solista una delicada Fold. Heartbeats, un altre cover arxiconegut per aparèixer a un anunci publicitari d’una marca de televisors, va sonar de meravella amb els ja citats arranjaments de l’orquestra que clausuraven el concert amb Deadweight on Velveteen, amb José González i Nackt al teclat, que fèien aixecar al Palau una altra vegada, i per oferir, ara sí era el moment, una ovació que feia del tot justícia als mèrits de tots els músics, encapçalats per un suec-argentí que ha enamorat Europa i part del planeta amb una música accesible, melòdica, plena d’harmonia, nostàlgia i referents.

Un concert per recordar que segur que va deixar una empremta als assistents tant per la qualitat musical com per la fantàstica convergència de l’orquestra de Göteborg i del suec José González. No sabem encara si serà el millor concert de l’any, però sí que sabem que serà un dels aconteixements musicals que recordarem i que caldrà tenir en compte si tornen a la ciutat. Ens vàrem quedar amb les ganes de repetir amb Junip fa uns mesos, després del concert a l’Auditori del Fòrum durant el PS’10; però ara només recordem aquesta nit del Festival del Mil·lenni, i la manera que té José González de reinventar-se i de donar especial èmfasi a l’orquestració d’un repertori eminiment folk i pop, a través d’un directe positivament grandiloqüent, èpic i molt proper al que es pot considerar un concert total, ple de matisos. Qui no va sortir del Palau amb bona cara? Lluny de les sessions orquestrades amb música dels Beatles i Pink Floyd, per posar dos exemples coneguts per tothom, l’experiènca de González amb l’orquestra de Gotebörg parteix de la base que els temes són el que importa, i a partir d’aquests, la intenció és que creixin a través dels diferents instruments, sense donar lloc a virtuosismes que només serveixen per inflar cançons. Aquest cop, González i els músics eren una sola banda, amb una intenció: fer vibrar a tot el Palau de la Música a través de la música, i de forma honesta i emotiva; i així va ser.

Rob Zombie va acceptar rodar aquesta seqüela del seu Halloween (2007) amb l’única condició de tenir llibertat absoluta per poder portar al seu terreny el personatge que va crear John Carpenter. El director va claudicar a les exigències dels productors, a l’hora de rodar la primera part, entregant una obra, que a excepció del seu primer acte, es mantenia força fidel al clàssic de Carpenter, això sí, impregnat-lo de la sang necessària per a satisfer les audiències d’avui en dia, però que, exceptuant la part on ens narrava la infantesa del despiadat Michael Myers, la resta ens mostrava clarament que el director es limitava a portar a la pantalla l’encàrrec de posar al dia un dels grans mites del cinema de terror. El resultat no obstant, va ser un film força correcte i respectuós amb els seu original, que mantenia un fort pols narratiu marca de la casa del director, però on el món cinematogràfic característic quedava força al marge, exceptuant els excel·lents quaranta minuts inicials. El film va acabar sent tot un èxit de taquilla recaptant només als Estats Units 60 milions de dòlars. Vist això no es d’estranyar doncs, que la productora volgués intentar repetir la fórmula i li proposés al director que reprengués les sàdiques aventures de Michael Myers, però aquest cop el director reescriuria la historia tal i com ell l’entén, portant-lo al seu particular món i sense donar cap tipus de concessió, entregant un film 100% Rob Zombie: salvatge, fosc, sagnant i carregat de visceralitat.

Halloween 2 comença just on acaba la primera entrega, amb l’espectre d’una sagnant Laurie caminant en estat de shock per uns desolats carrers i una ambulància recollint el cos de Micheal Myers, sent aquestes escenes l’única connexió amb la seva predecessora. A partir d’aquí Rob Zombie s’ emporta el film al seu terreny, el mateix on ens narrava la infantesa de l’assassí, convertint-se aquest en una mena de remake del seu propi remake, deixant clar quines eren les seves verdaderes intencions a l’hora de rodar l’anterior film. El director situa els personatges en l’Amèrica que tant li agrada retratar, la de la white trash, i impregna el film de tota la iconografia que ha fet dels seus films autèntics jocs referencials. Laurie ja no viu en una zona residencial de classe alta, sinó en una solitària casa a les afores del poble amb la companyia del sheriff de la localitat la seva filla, i ja no és la nena ‘pija’ de la primera part, sinó una outsider i inadaptada que es refugia en el rock com a espai de fugida. Rob Zombie s’endinsa dins la ment dels seus personatges, marcats tots ells per uns fets passats i un entorn, que són els que al final acaben per dictar els seu destí: una Laurie totalment destorçada psicològicament per les accions viscudes i pel que poc a poc va descobrint que la uneix amb el seu perseguidor; un Michael Myers enquistat en la seva infantesa i en la figura materna, i un Doctor Loomis arrogant i prepotent, convertit en una estrella mediàtica gràcies a explotar i comercialitzar la figura de Myers. Rob Zombie torna a mostrar-nos uns personatges amb una estranya dualitat, restant part de la seva bondat i maldat, tractant-los amb la seva habitual condescendència; els primers assassinats reals de Myers vénen precedits per una brutal pallissa que rep de part d’uns red necks que es creuen en el seu camí, i que decideixen de manera gratuïta donar-li una lliçó per el simple fet de ser un vagabund. Evidentment el director no tindrà cap tipus de pietat amb aquests individus i pagaran cara la seva manera d’entendre la justícia i el món. I és que aquest nou Michael Myers, no és l’assassí sense ànima, ni rostre, que va crear John Carpenter. Aquí, Myers no pot evitar aturar-se davant una gran tanca publicitària on s’anuncia el llibre que ha escrit Loomis sobre ell, en un exemple de la doble moral d’ una societat hipòcrita; la màscara li deixa al descobert mitja cara, i en el seu enfrontament final amb el Dr. Loomis, pronunciarà, a rostre descobert, les seves úniques i explícites paraules, deixant clares les intencions del director d’humanitzar el personatge, i de pas, formular l’eterna pregunta : Qui és realment l’assassí, la persona que sosté l’arma o qui li ha fet agafar-la?

Rob Zombie aconsegueix donar-li la volta amb aquest film a un personatge que molts pensaven que ja ho havia dit tot, o no tenia massa a dir (qui busqui una recreació fidel a l’original, aquest no és el seu film), convertint-lo, com tots els seus personatges, en un producte d’una societat malaltissa i podrida, condensant en Michael Myers el pitjor d’aquella. Halloween 2 és una mostra més de que Rob Zombie és un autor en majúscules (només ell podia atrevir-se a treure-li la seva famosa màscara). Ara bé, el film no està l’alçada de les seves dues obres mestres (sí, heu llegit bé: obres mestres) que són La Casa de los Mil Cadàveres (2003) i Los Renegados del Diablo (2005), però és un film realment notable, que sense cap mena de dubte està a anys llum del que últimament ens ha ofert el cinema de terror, mostrant un director amb personalitat, passió i estil que aposta per l’entreteniment amb fons, i que beu del cinema de Sam Peckinpah (la càmara lenta mostrant l’assassinat d’un dels protagonistes n’és un bon exemple), Lucio Fulci (els obscurs interiors semblen trets d’Aquella Casa al Lado del Cementerio), Roger Corman (les visions on apareix la mare que aterren a Laurie) o del Tobe Hopper de La Matanza de Texas (l’esperit malaltís amb que retrata l’Amèrica profunda o l’angoixa amb que impregna als personatges assetjats).

Inèdita de moment en les pantalles del nostre país (es va estrenar l’agost del 2009 als Estats Units), i pel que sembla així seguirà, a no ser que algun distribuïdor atrevit ens sorprengui, però vist els que tenim per aquí les esperances de poder gaudir de l’últim film de Rob Zombie en pantalla gran són poques. Una autèntica llàstima.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=cHslouUNi00]

Malaltia, mort i redempció. Aquestes són les principals constants que el director mexicà ens ha mostrat en tots els seu films; Biutiful no n’ és cap excepció. El director d’ Amores Perros i 21 Gramos, torna a aprofundir en aquests tres temes en el seu nou film, però aquest cop sense la col·laboració de Guillermo Arriaga, responsable dels guions de les tres primeres pel·lícules d’ Iñárritu. Per primer cop, el director mexicà ens presenta una història lineal, sense salts narratius en l’ espai-temps, centrant-se en la trama i subtrames d’un protagonista, Uxbal (Javier Bardem), una mena d’ àngel caigut en l’infern del món actual. Uxbal és un ex-addicte a les drogues, que pateix un càncer terminal i que sobreviu del negoci dels immigrants il·legals com pot. A través dels seus negocis, intenta tirar endavant als seus dos fills, i de pas, mantenir la seva dona ionqui i força bipolar, que no dubta en ficar-se al llit amb el germà d’Uxbal (Eduard Fenández) cada cop que se sent baixa de moral. Queda clar que la vida del protagonista no ha estat mai biutiful. Vist el que li ha tocat viure, només li queda una opció: anar-se’ n d’aquest món de la millor manera possible, quedant en pau amb sí mateix i amb els que estima.

Iñárritu situa la història en una Barcelona bruta i marginal, allunyada de la imatge turística que alguns directors han mostrat. Una Barcelona tan malalta com el seu protagonista; una ciutat podrida amb un submón representat per tallers de xinesos que fabriquen imitacions de Loewe i dvd’s pirates, que després s’encarreguen de vendre uns subsaharians en ple Passeig de Gràcia o a la Plaça Catalunya. El director de Babel mostra d’ aquesta manera el gran contrast entre les dues Barcelones: la dels que hi sobreviuen i la dels que hi viuen. Més endavant s’encarrega d’ensenyar-nos les fatals conseqüències de tot això, ja sigui amb l’expulsió del país, o bé, amb la pèrdua de vida. La mirada d’ Iñárritu no es mostra llunyana, sinó tot el contrari. La càmera està en tot moment prop de l’ acció (gran treball de Rodrigo Prieto), ja sigui retratant amb un realisme contundent l’ entorn, o bé, el cada cop més deteriorat aspecte físic d’Uxbal. A mesura que avança el film i la seva malaltia, es suggereix que el seu entorn està cada cop pitjor, tant moribund com ell, sense donar cap esperança de futur ni a ell ni al món en que el rodeja.

Però la sensació final de Biutiful és la d’ haver vist un film imperfecte, massa redundant, però que hi compta amb la gran interpretació de Javier Bardem, qui es converteix en el seu principal valor. L’ actor clava el personatge d’ Uxbal amb una actuació brutal i plena de contenció emocional, convertint la seva presència en la gran raó de ser de Biutiful; segurament, sense ell, ningú es podria imaginar aquest film. Bardem manté la pel·lícula viva i dóna consistència allà on Iñárritu es mostra més dispers o reiteratiu, com en alguns moments on el director està a punt de naufragar per culpa d’ alguns girs força previsibles, o alguna que altre situació força sensacionalista, com la batuda policial als voltants de la Plaça Catalunya. Biutiful té els mateixos encerts que desencerts; però com el seu Uxbal, Javier Bardem pot amb tot.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=LrBHl9Rrx8U]

Greg Dulli és d’aquells artistes que tenen l’audiència dels seus concerts guanyada amb tant sols posar els peus sobre l’escenari, i la Sala Sidecar no va ser una excepció vista la resposta de la seva audiència un cop l’ex-líder de The Afghan Whigs va aparèixer sobre el petit escenari de la sala de la Plaça Reial. Greg Dulli en estat pur, per primer cop interpretant els seus temes en format acústic i en la seva autèntica essència, circumstància que fa uns anys semblava impensable, però que la pròpia inèrcia creativa del cantant li ha obligat a fer, desprès dels nous horitzons explorats amb Mark Lanegan. Acompanyat per Dave Rosser a la guitarra i Rick Nelson al violí i violoncel, el cantant va repassar tota la seva carrera, obrint el concert amb St. Gregory i God’s Children. Després vindrien una intensa Black bird & The Fox (nou tema de The Twilight Singers, i que apareixerà a Dinamyte Steps, treball de la banda que s’espera per febrer’2011) i Bonnie Brae. Tot seguit, les versions de  A Love Supreme (John Coltrane) i Please Stay (Marvin Gaye); amb aquesta última, el concert agafaria la dimensió de nit inoblidable que ja no abandonaria fins un cop acabat.

My Time Has Come, una intensa Let me Lie to You, tema recuperat dels primers dies amb The Afghan Whigs, amb Dave Rosser apoderant-se de la part final de la cançó amb la seva guitarra, i una brutal Forty Dollars, van precedir els tres grans moments de la nit: Step Into the Light, If I Were Going i Summer’s Kiss. Rock executat amb ànima soul, passional i autèntic. Follow You Down, The Stations i un nou tema de The Twilight Singers, Never Seen No Devil, posarien punt i final a la primera part del concert. Per començar el bis, Candy Cane Crawl i la versió de José Gonzales, Down The Line, amb Greg Dulli al piano, i per rematar el concert, unes enèrgiques 66, Teenage Wristband (amb Pinball Wizard de The Who pel mig) i The Twilight Kind, posant així punt i final a un dels concerts viscuts aquest any. Una nova demostració de que el rock ha de viure de le la passió i l’emoció, alhora que ha de ser totalment imprevisble, com ho són els concerts de Greg Dulli, un artista capaç de sorpendre’ns un cop rera l’altre, i que el temps acabarà per posar-lo al lloc que és mereix en la història de la música rock, un lloc perdut entre Johnny Cash i Marvin Gaye.