JACK LONDON KNOCK-OUT

Libros del Zorro Rojo

Hi ha persones que en quaranta anys viuen (i pensen) el que no viurem (ni pensem) d’altres ni encara que ens regalessin un segle o dos. Individus que no consenten que la vida passi mentre ells esperen a que les coses succeeixin; éssers que no estan disposats a gastar el temps amb paraules o queixes o somnis perduts; humans que no permeten que les hores passin sense que ells participin activament dels minuts.

Jack London (San Francisco, 1876-Glen Ellen, 1916), pseudònim de John Griffith Chaney, és un dels que responen a la definició de persona inquieta, inconformista, nòmada, i a més, autodidacta. Vagabund, lladre d’ostres, oficial de patruller que perseguia lladres d’ostres, peó de fàbrica, buscador d’or a Alaska, viatjant, escriptor, activista, humanista i comunista, exigent amb la condició humana, demolidor amb les classes privilegiades, crític voraç de les masses o multituds, defensor incansable de l’individu (Nietzsche estava entre els seus autors de capçalera) i de la responsabilitat d’aquest envers la societat, sacsejador de ments indiferents i incansable detractor de qualsevol forma de vida elitista i despectiva amb els més desfavorits, Jack London és d’aquells autors que fa de la seva vida la seva obra, o a l’inrevés. No haver llegit mai a Jack London és com no haver vist jugar mai a Leo Messi. Com Dante o Mark Twain, narrava d’una forma tan nítida i entenedora que tots som capaços d’entendre’l. L’autor de Martin Eden ofereix un retrat intemporal i etern de tot allò que ens rodeja i ens determina: emocions, sentiments, actituds, ideologies, raons,… i sempre, des de la quotidianitat. El realisme de la seva obra és comparable al de Dostoievski, Galdós, Tolstói, Stendhal, Balzac, Dickens i Twain, per citar alguns dels escriptors més destacats del realisme literari. Socialista que apostava per la revolta dels oprimits (no es pot parlar de London sense recordar la seva admiració per Marx), la supremacia dels més aptes (gran coneixedor de l’obra de Darwin), pessimista i racionalment crític, tot i que el caràcter passional de la seva obra és innegable, la facilitat de l’autor de Lobo de mar per submergir-se en la psique humana i en el patiment i enduriment que suposa el dia a dia resulta irresistible. A Jack London no li cal trampes d’autors camaleònics ni el to potser massa doctrinal del Tolstói més redundant (i que quedi clar que a l’autor rus se li perdona tot); ell va al gra, i amb la seva prosa àgil, gràcil, lleugera i directa. Obres com l’autobiogràfica John Barleycorn, on ens posa a la pell d’un borratxo existencialista (ell mateix va viure el cel i l’infern de l’alcohol), les aventures d’ El hijo del lobo (el seu primer èxit, com gairebé tots dels seus llibres d’aventures, com La llamada de lo salvaje o Colmillo blanco), o relats curts per exemple recopilats a Utopías traicionadas (publicat a Ediciones 29, que porta per subtítol el suggeridor La edad de oro del hombre no está en el pasado sino en el futuro), ens mostren a un home que considera als seus una espècie que pot arribar a ser cruel, perquè la condició ens empeny a ser nocius i destructius per la resta; allò de ‘maricón el último’ funciona, i més amb el capitalisme de casino. London confia en els durs (i no parlem de Pepe’s ni Aznar’s, evidentment, parlem dels que fan avançar i progressar la societat), en els que saben sobreposar-se a les vicissituds, circumstàncies i dificultats per batre i superar les normes establertes pels primers.

Hereu de l’autor de l’assaig Ensayo sobre la desobediencia civil de l’anarquista nord-americà Henry David Thoreau,de Mark Twain i de Charles Dickens, Jack London és un dels exemples més enriquidors d’artista compromès amb la seva obra i amb la societat amb la que viu. Nòmada, impertinent i hiperactiu, la seva prosa destil·la credibilitat, honestedat i un realisme quotidià que permet reflexionar sobre el dia a dia. Libros del Zorro Rojo ens permet recuperar per enèsima vegada amb Jack London. Knock Out a un autor etern i que hauria de ser lectura recomanada per una joventut sovint atreta per les obres més publicitades (perquè les obres que més inverteixen en màrqueting són, generalment, un insult per la intel·ligència i per l’art?). Aquest títol recull escrits de London relacionats amb el món de la boxe. Sí, també va ser boxejador, esport a través del qual l’escriptor californià observava certa analogia amb la vida. En el volum que ens ocupa hi trobem dos fragments del relat Un Bistec i dos contes curts, El mexicano i El combate. Un Bistec ens submergeix a la pell d’un vell boxejador que s’ha guanyat la vida a dalt d’un ring; només sap donar trompades, i així és com es guanya el pa per casa. Si algun cop va estar a prop de l’èxit ja no importa. Cada lluita significa menjar o no menjar. Quan era jove, cada lluita significava un pas més cap a la fama. L’anhel per ser el número ú i situar-se en les perilloses i mutants  esferes de l’elit social han deixat pas a un primitiu instint de supervivència. El Mexicano és la història de David contra Goliat, del poderós contra el digne i coratjós. Enmig de la revolució mexicana, s’estableix data per un combat entre un intocable i musculós boxejador nord-americà i un mexicà poc menys que escanyolit, però, ple d’orgull i amor propi. Per últim, El Combate és un relat del combat que viu un matrimoni per acceptar la condició de boxejador d’ell, un esportista admirat i ambició que no veu el moment per penjar els guants i dedicar-se amb cos i ànima a la seva dona i a la seva família; de moment, la seva prioritat és la boxa, i res impedirà un combat més, convençut de que serà el punt i final desitjat. Històries properes, i no perquè tots sabem que és pujar-se a un ring i donar-se cops de puny, sinó per les circumstàncies que rodegen els personatges: incertesa moral, dilemes amorosos, el pas dels anys,… històries on la moral, l’ètica, la condició humana, i els valors que un defensa queden a la vista de qualsevol de forma amena, directa i diàfana. Les il·lustracions del fill del gran Alberto Breccia, Enrique Breccia (Libros del Zorro Rojo també ha publicat un volum amb el relat de London Koolau el leproso, amb il·lustracions de l’argentí), qui ha il·lustrat entre d’altres La vida del Che (1969), Alvar Mayor (1976, Lope de Aguirre (1989), Batman: Gotham Nights (2001), Lovecraft (2002) i Swamp Thing (2004), Reunión de Julio Cortázar, i En las montañas de la locura d’H.P Lovecraft, aquests dos últims per Libros del Zorro Rojo, entre d’altres, i autor de les historietes sobre la revolució mexicana i la guerra d’Algèria, publicades a Itàlia i Argentina, dota als relats d’un impacte i cruesa que senten d’allò més bé a la vocació realista i punyent de les sinceres i apassionants lletres de Jack London. El binomi funciona, per forma, fons, i sentit artístic i vital.

Lluny d’assolir un to didàctic i moral, London s’endinsa en la psicologia d’uns personatges que no preveuen el seu destí, però sí que l’ensumen sense voler-ho acceptar. L’existència és un dolorós i addictiu trajecte pel qual un s’ha d’acostumar al dolor i al patiment, perquè la vida, és precisament això; ara bé, sempre hi ha moments de satisfacció plena a través dels quals un identifica el sentit de la vida: saber gaudir d’aquests moments. Si cada dia fos festa, gaudiríem de la possibilitat de treballar, deia algú; però, tot conflicte s’inicia per la falta de llibertat, per ser un mateix i ser capaç d’esdevenir allò pel que un treballa i sent passió. Jack London narra la història de tots nosaltres; els nostres dubtes, inseguretats queden a flor de pell d’uns personatges que suggereixen el costat més dur i realista de la vida. A través de les paraules de London, com a mínim, queden clares quatre coses: que és un dels escriptors més importants dels darrers cent-vint anys; sense esperit crític (cal vigilar i no convertir-se en simples ‘criticons’ amb els braços creuats) i inconformista, humilitat i passió no som res; freqüentment, els artistes més interessants són aquells que les han passat ben magres i que sí saben de què va la vida; i, finalment, qui no lluita i es dedica a buscar excuses, millor que plegui, perquè s’ha equivocat de món. Coratge i resistència, en el sentit suggerit per autors de volta de tot com l’autor en qüestió, Sábato o Vonnegut, un dels hereus del mateix London.

Jack London, l’escriptor del poble, per tant, de la gran majoria, sempre està entre nosaltres. I així ens ho fa veure aquest Jack London. Knock Out (Libros del Zorro Rojo, 2011).

Edhasa

Amb dotze anys es va posar a ‘currar’ com a peó de fàbrica de betum Warren, a la zona industrial de la seva ciutat natal. El seu pare tenia més deutes que els acumulats pels estats de la zona euro i no va tenir cap altre remei. Ben aviat va assimilar el costat més dur de la vida, aquells que ens fa tocar de peus a terra. No obstant, per Charles Dickens (Portsmouth, 1812- Gads Hill Place, 1870) va significar molt més. Segons Peter Ackroyd (l’autor de biografies com Londres, sobre la capital britànica, i Shakespeare), aquest és el tret diferencial que marca la trajectòria vital i artística de Charles Dickens, autor que no hauria de faltar a la biblioteca de cap adult ni de cap adolescent. Novel·les imprescindibles com David Copperfield, Oliver Twist i Grans Esperances, entre d’altres (va escriure un total de 14, sense comptar una d’inacabada, El misterio de Edwin Drood), mostren a un escriptor compromès amb la realitat social dels seus dies, i per tant, compromès amb el sentit últim de l’artista: expressar a través de l’art tot allò que la multitud deixa passar, o bé per indiferència, o bé per resignació. Charles Dickens denunciava a través de les seves històries una realitat insuportable pels marginats i deliciosa pels cobdiciosos.

Traduït per tot el món, la seva fama no és una qüestió d’ara. Dickens va fer gires pels EUA, on era admirat i venerat més que en el seu propi país, i també va saber el que era la pirateria. Les seves obres es varen traduir de forma incontrolada; als EUA la llei només protegia els autors nord-americans, i és impossible calcular les pèrdues de Dickens per aquest motiu, perquè els seus llibres es publicaven sense que ell rebés diners. Ara, que amb el que rebia pels exemplars venuts al seu país, es pot considera que el seu nivell de vida era prou elevat. En una gira pels EUA es va endur 150 mil dòlars, per fer-nos una idea de les xifres que es duia entre mans un dels artistes més coneguts de l’època.

El mateix Peter Ackroyd és autor de Dickens. El observador solitario, biografia publicada originalment al 1990. Edhasa ha publicat recentment una edició de 700 pàgines, i que ens submergeix de ple en la vida i obra de l’escriptor, i que ens permet conèixer al detall la trajectòria vital i artística d’un dels noms claus de la literatura del segle XIX. Pels lectors més àvids del britànic, o per aquells que vulguin deixar-se seduir per la literatura realista, social i punyent de l’autor d’obres intemporals i plenes de moral, ètica i humanitat, aquesta biografia esdevé una mostra d’amor per la literatura i per un autor que fa d’aquesta una de les vies de coneixement indispensables pel progrés humà a tots nivells. Gran biografia, per tant, la realitzada per aquest gran estudiós de la vida i obra de l’autor en qüestió, i també, de la seva ciutat. Charles Dickens és un autor complexe i per res previsible, que va conèixer l’èxit el 1836 amb Los papeles del Club Pickwick, que es va fer encara més famós amb Cuento de Navidad el 1843, i que mostra alguna que altra incongruència amb la seva obra: va desitjar fer-se milionari, i ho va aconseguir. Ara, que sigui Peter Ackroyd qui ens ho expliqui.

Un apunt final: Alfaguara ha publicat la reedició d’El último Dickens, de Matthew Pearl, una novel·la de ficció plena d’intriga, opi i literatura situada a l’època de l’escriptor del qual es celebrarà el proper 7 de febrer el seu 200 aniversari, on s’expliquen moltes veritats sobre Charles Dickens, i on es fabula sobre la novel·la inacabada de l’autor.

La Cúpula

Irreverent, crític, incorregible, barroer, sincer, autèntic i explosiu. Aquests podrien ser alguns dels adjectius amb els que podem definir a una dels personatges més imperfectes i incorrectes del còmic espanyol, Peter Pank. Francesc Capdevila, més conegut com Max, autor i creador del personatge, li dóna la volta unes quantes vegades a la història creada per James Mathew Barrie, el pare de Peter Pan, escenificant de forma grotesca i atropellada un indret anomenat Punkilandia, per on circulen punks, sinistres, rockers, pijos, hippies, heavies, skins, entregant al lector una lluita de tribus atapeïda de clixés, gestos de complicitat i paròdies d’una societat plena d’estereotips i buida d’utopies.

La Cúpula ha recopilat aquest còmic creat per Max per l’eterna revista Víbora, en una edició integral que reuneix les tres aventures de la versió punk de Peter Pan, que són Peter Pank, El Licantropunk i Pankdinista!, aparegudes el 1984, 1987 i 1990, respectivament. El pas dels anys ha tracta bé al personatge i les seves vivències. Si bé és cert que la societat d’ara no té gaire a veure amb la dels vuitanta, ni en qüestió de tribus urbanes ni en aspectes socials immediats, sí que es detecten similituds perennes, instal·lades en societats que es formen en una gran urbe com s’entén que és Punkilandia. Avui en dia, l’estètica punk és utilitzada per vendre més roba que mai; només cal veure aparadors de les grans cadenes que tots tenim en ment; i què dir d’un conservadorisme poruc i irredimible que actua en el nostre dia a dia, tant en entre el jovent com entre els adults. A l’època de Peter Pank, els ciutadans espanyols que tenien una mentalitat progressista, impacient perquè el règim feixista morís amb el dictador, varen provocar un esclat cultural i social que poc té a veure amb la comoditat que vivim en els actuals temps de crisi. L’estètica punk s’utilitzava per provocar i era una manera d’identificar-se. Avui qualsevol es posa algun detall punk, només perquè ‘mola’ i està a la moda. El sistema ho devora tot, i sí bé és cert, com explica Thomas Frank a La conquista de los cool, que des de fa més de seixanta anys tot el que apareix o s’inventa és per guanyar diners (i si no que li preguntin a Malcolm McLaren), avui, aquesta mentalitat ha adquirit dimensions tan extraordinàries com estúpides. A Espanya, durant el final de la dècada dels setanta, després de la mort de Franco, i durant la dècada dels vuitanta, la vida en color va tornar, i d’aquesta manera, els ciutadans que tenien necessitat d’expressar-se, de sentir, i finalment, de ser ells mateixos. La urgència de posar-se la xupa, fer-se la cresta, d’anar despentinat, de ser rebel, no era només una forma d’anar a la moda, com ho és avui en dia, on la gent es posa les ray ban, els pantalons i jersei que tothom porta, es deixa barba, el piercing, i altres detalles imposats per un sistema de lliure empresa que ens enganya a tots, però sobretot, els que s’estan davant del mirall una bona estona abans de sortir de casa.

Peter Pank representa tot el contrari. Ell és punk, respira punk, i així ho trasllada el seu creador, Max. L’autor no ens mostra un personatge perfecte, ni molt menys model. És violent, irracional, en molts moments molest, però és autèntic i honest. Ell creu en la cresta, creu en la seva manera d’entendre la vida, i tira milles. No està pendent de modes ni tendències, i aquesta qualitat és potser, el que el fa més interessant. A la primera història, Punkilandia, versió lliure d’ El País de Maimés, observem com el protagonista es presenta cridant, donant cops, i afirmant que ell en el que creu és en el ‘No Future’; però, no vol ni sentir a parlar de que no hi ha futur, i a través d’aquesta incongruència, evidencia el seu tarannà combatiu i inconformista. Per aquest motiu s’embarca en una aventura contra rockers i hippies; apuntar la gran idea de mostra el Capità Garfi amb un tupè impossible, típicament de rocker, l’enemic del punk, amb permís dels skins. Sexe, drogues, violència, insults, baralles i un ritme trepidant acompanyaran també a les altres dues històries, El Licantropunk i Pankdinista!. A la primera, Peter Pank, Kampanilla i la resta de la tropa han de matar al comte Dràcula; els licantrops no trigaran gaire en aparèixer, en un homenatge al film de John Landis, Un home llop americà a Londres. La batalla entre sinistres, skins i punks, algun que altre vampir i elements propis del cine de terror, donen forma a una historieta que va rebre el Premi a la millor obra del Saló del Còmic de Barcelona de 1987. Pankdinista! és, segurament, l’obra més política i compromesa, amb un evident record a l’àlbum de The Clash. Peter Pank torna a Punkilandia després de la mortal batalla d’El Licantropunk. El personatge combat la propietat privada, la dictadura dels diners, convertint-se en el cap de les tribus que volen acabar amb un sistema que els oprimeix com a individus i que incentiva el gregarisme  i el consumisme.

L’estil de Max beu del còmic underground nord-americà, però també es detecten influències de l’etapa de còmic francès liderada per Yves Chaland, Ted Benoît i Serge Clerc; I a les vinyetes més sòbries, l’autor català mostra el seu coneixement de l’escola de Marcinelle, que va formar autors com Maurice Tillieux. No es pot descartar la influència dels dibuixants espanyols de Bruguera, ni alguna que altra vinyeta deutora del còmic de superherois, sobretot, durant les batalles de tribus. Destacar la paròdia que hi ha durant la batalla, a la primera historieta, entre Peter Pank i el Capità Garfi, o Tupè. Les influències de Max situen a Peter Pank en un marc intemporal; l’obra difícilment es veurà antiga, ni per forma ni per fons. I aquesta és una de les grans virtuts de tot artista i de tota obra: la capacitat de crear quelcom etern.

L’edició íntegra de Peter Pank (La Cúpula, 2011), permet recuperar a un personatge transgressor que aporta grans dosi d’entreteniment gràcies a unes històries d’aventures de segon grau, que és com defineix Antonio Altarriba les històries d’aquest punk incorregible. Peter Pank representa una joventut rebel i acostumada a equivocar-se (i a no queixar-se si res surt a la primera), que no és impertinent ni intocable, però sí incòmoda i necessària. Si hi ha un còmic que queda fora de tota norma o grau és Peter Pank, un còmic que només per la seva incorrecció política, no només plasma les inquietuds d’una època, sinó que també evidencia la falta d’inconformisme i d’atreviment que viu el món de l’art i de la cultura popular avui en dia, almenys, al nostre país. 

PAGANDO POR ELLO. MEMORIAS EN CóMIC DE UN PUTERO. CHESTER BROWN

La Cúpula

Un còmic sobre un paio que se’n va de putes, explicant vivències, fets, circumstàncies, i sobretot, reflexionant sobre un tema tan irracionalment tabú com la prostitució. I l’autor és Chester Brown, de qui, gràcies sobretot a Editorial La Cúpula, que ha editat Ed El Payaso Feliz, Louis Riel: Un cómic autobiogáfico i aquestes memòries com a putero, l’hem anat coneixent com a persona i autor. Pagando por ello. Memorias de un putero (2011) és una lluminosa aparició, com a còmic, i com a instigador d’un més que necessari debat sobre el tema que tracta.

Si hi ha un dibuixant de còmic que integra valors literaris com realisme, honestedat, sinceritat i reflexió personal, aquest és el canadenc Chester Brown. La seva obra parla per ell, i només cal obrir les pàgines de la seva darrera obra per adonar-se’n ràpidament. Eficaç i sobri en quan a dibuix, directe i racional en quan als diàlegs, reflexiu i clarivident en quan a la temàtica que tracta, ja sigui des d’una vessant sarcàstica de la condició humana (Ed el payaso feliz), ja sigui des d’una vessant crítica i reivindicativa contra el poder establert (Louis Riel), ja sigui des d’una vessant autobiogràfica (Playboy i Pagando por ello), la personalitat de l’autor ha quedat per damunt de tot, oferint històries vistes, sentides i plasmades des de la seva manera d’entendre la vida. Només Chester Brown pot fer còmics com els de Chester Brown, i encara que sembli una obvietat, quantes vegades hem llegit un llibre o còmic i hem tingut la sensació que només és un de tants. Això mai passa amb Chester Brown, i com diu Alan Moore: Chester Brown tal vegada sigui la la veu més transparent, sincera i pertinent que queda en el còmic contemporani. I si ho diu Alan Moore…

Però no és només perquè ho digui el gran Alan Moore. Anem als fets, com hi va Brown. Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero parteix, per simplificar-ho, de la següent reflexió, sense oblidar que tot comença quan una nóvia el deixa i es replanteja l’amor, el seu significat i sobretot, el benestar que sent estan sol i lliure, sense donar explicacions de res a ningú; però, a falta de sexe, decideix provar amb prostitutes. I ell s’ho mira des d’una vessant transparent, racional i rebel: La prostitució no és més que una forma de lligar, i si es pot fornicar sense pagar, perquè no es pot fer-ho pagant? A cas no hi ha dones o marits que es casen o aguanten a la seva parella per comoditat, és a dir, per diners? Apreciacions (extretes dels arguments de l’autor): Chester Brown deixa ben clar que no parla d’esclaus sexuals (està en contra, i també en parla), ni de situacions ni circumstàncies que atemptin contra la llibertat i el dret a decidir i a escollir. Brown defensa que si algú decideix guanyar-se la vida cobrant per sexe, perquè considera que així guanyarà més diners que treballant en una feina mal remunerada, s’ha de descriminilitzar, i per tant, deixar que la gent faci el que vulgui amb la seva vida i el seu cos. De la mateixa manera defensa a la gent com ell, els puteros: quina diferència, contempla Brown, hi ha entre una treballador/a del sexe i un/a penques que es casa per diners, patrimoni, casa gran i futur assegurat, amb una dona o marit de pasta gansa que permetrà una vida plenament acomodada i consumista? Per tant, quina diferència hi ha entre mantenir relacions amb un/a treballador/a sexual i un/a persona que passa a ser marit o muller de tal milionari només per un interès econòmic? Racionalment, cap, així ho defensa Brown. Per tant, si deixem als penques en pau, els deixem que cerquin algun marit o muller que els hi solucioni la vida, perquè no deixem a la gent que cobri per sexe o als puteros?

Chester Brown diu que tot és educació, conductes apreses, i que ens han ficat al cap un estereotip d’amor romàntic, és a dir, un amor, possessiu i acaparador, amb la monogàmia com a bandera (Brown evidentment diu que a qui li funcioni, endavant; però, que si a ell li funciona ser putero, què passa?), que prové de la literatura, quan els trobadors del sud de França varen començar a cantar cançons d’amor. A partir del segle XII, Brown afirma que va aparèixer un culte per l’amor romàntic, que va ser escampat per la societat (magnífic l’apèndix sobre el tema, argumentant el pes de la literatura per aquest canvi de tendència). Abans, les relacions de parella, diu Brown, eren per un interès econòmic, per temes de sang i les típiques mandangues i convencions de l’era feudal, de la que encara queda rastre gràcies a les ‘campechanas’ monarquies. Sí que hi havia amors apassionats i sincers, que, d’alguna manera, encarnaven l’ideal d’amor romàntic, que es dóna quan dues persones encaixen perfectament (Brown diu que això és complicat, perquè la gent evoluciona i canvia. o ho hauria de fer pel seu bé), com és el cas de París i Helena, d’Odisseo i Penèlope, però, que, en línies generals, consumar l’amor romàntic i passar a tenir una parella estable ad eternum estava considerat com una insensatesa. A partir del segle XII, per tant, canvia la manera amb la que homes i dones es relacionen, i és només des d’aquell moment quan es veu ‘normal’ i inclús, com una obligació social, tenir parella estable i deixar-se de rotllos i menys de prostitució (voluntària i desitjada, de la mateixa manera que és voluntari i desitjat tenir una feina que permeti tirar endavant). Per tant, l’autor deixa ben clar que el sí a l’amor romàntic, encara que sigui un infern de matrimoni o una parella que s’aguanta per pur interès econòmic, prové d’un aspecte cultural, eduacional, però, per res raonat ni argumentat, de la mateixa manera, que l’atac a la prostitució també és inconsistent i imposat. I aquí entra el tema de la dignitat, dels sentiments d’algú que cobra per sexe perquè ell ho ha escollit així. Brown troba testimonis de noies que es dediquen a la prostitució i estan orgulloses de ser una fulana, tal i com diu Veronica Monet. No sé si molts oficinistes estan orgullosos de ser-ho.

Brown també troba prostitutes que gràcies a la seva feina han sentit com la seva autoestima és superior a la que tenien abans. Un altre exemple: tots els treballadors de banca o tots els cuiners se senten orgullosos de ser-ho? Segurament no, ni tampoc totes les prostitutes, evidentment. I també reflexiona sobre els cafres que apallissen a les putes: aquests inútils de la vida, ho són perquè van de putes? Es comportaran com uns neandertals sempre, allà on vagin, facin el que facin. Per tant, quina culpa tenen les prostitutes que decideixen ser-ho de que a la societat habitin prejudicis, ignorància, cafres, inútils i ments seques i avorrides a punt per criticar tot allò que no entra en el seu diminut cervell podrit a base de televisió, aparadors i uns esquemes mentals més intransigents que els d’una caixa forta?

Algunas mujeres no tienen estómago suficiente para considerar la idea de practicar sexo por dinero con desconocidos, así que escogen la esclavitud rutinaria del trabajo mal remunerado. Chester Brown rebat d’aquesta manera a Sheila Griffies, autora de The Idea of Prostitution, on aporta material anti-prostitució que deriva de reflexions tals com La prostitució hauria de ser il·legal perquè atempta contra la dignitat de les prostitutes, Els puteros estan incentivant l’esclavitud sexual quan paguen per sexe, El sexe pagat s’ha de criminalitzar perquè deshumanitza les dones… No perquè no, i en definitiva, opinions totalment oposades a la racionalitat que exposa Brown en tot moment: Dignitat? Què és la dignitat, sinó escollir què fer amb la teva vida i el teu cos? Esclavitud sexual? La puta, si escull ser-ho, i el putero, escull pagar, on està l’esclavitud? Deshumanitzar? Parla amb aquests termes, es pot fer, des des la subjectivitat absoluta, i sense arguments ni raons ni testimonis. Ara, si hi ha tràfic de persones (només el 4% del tràfic de persones és per prostitució, dades que aporta Brown), explotació (n’hi ha, però a tot arreu: a Espanya, a part del minúscul sou mínim, quanta gent no cobra bé per la seva feina? Això també és explotació!), proxenetisme, i d’altres elements que atempten contra els drets de les persones, parlem-ne. De la mateixa manera que si hi ha mobbing laboral, amenaces i extorsions a una empresa. I si parlem de legalitzar, d’impostos, de normalitzar la situació, l’autor també es mostra contrari. Legalitzar suposaria crear unes llicències i un control que va en contra de la llibertat i a més, promouria el mercat negre. I normalitzar la situació? Qui normalitza i perquè?

I d’altra banda, els impostos… crear impostos pel sexe? De la mateixa manera que les organitzacions religioses tenen excepcions fiscals tot i que generen ingressos, la prostitució, pel seu valor íntim, sagrat, tampoc ho hauria de fer. No ens enganyem, l’educació és molt potent, és una eina més de control i submissió. Consumisme, prejudicis, convencions, protocol, esquemes mentals, dogmes, tabús, hàbits, inèrcies… tot plegat ens ho han inculcat, ho tenim a l’ADN. Només cal donar-li voltes a tot, com fa Chester Brown, i adquirir una opinió pròpia després d’estudiar, investigar, assimilar i reflexionar. I tot comença per rebel·lar-se. És senzill: si fos legal, si s’acceptés amb normalitat (d’aquí 100 anys, per exemple, potser sí, i el que està mal vist és l’amor romàntic, qui sap, som tan volàtils i submisos), si realment es deixés a la persona escollir i fer el que li vulgui amb la seva vida, una prostituta podria denunciar ràpidament i sense traves ni càrregues socials qualsevol fet relacionat amb el proxenetisme, la violència o qualsevol fet que atemptés contra els drets civils i socials d’una persona, sigui una fulana, sigui un advocat o sigui una reina o un homosexual. Si amb els anys, i només s’ha avançat des de la dècada dels seixanta, els homosexuals han pogut ser-ho sense vergonya ni prejudicis escampats pels estúpids de sempre, perquè no es pot fer el mateix amb la prostitució? Evidentment, cafres, sempre n’hi haurà, de la mateixa manera, que hi haurà insults contra la intel·ligència anomenats prejudicis racials, racisme i xenofòbia, a no ser que algun dia ens desempalleguem de la lacra de la ignorància, però obres com aquesta darrera de Chester Brown, per això estar, per despertar neurones i reconèixer i entendre altres punts de vista. Ha rebut atacs per part de feministes com Griffies i d’altres sectors contraris a la prostitució: Sé que trafican con mujeres, pero no habría mafias si fuera una actividad legal. No veo la inmoralidad y me molestan las prohibiciones. Si alguien quiere follar por dinero y otro está dispuesto a pagar, ¿qué problema hay? Creo en la igualdad entre sexos. Degradante es currar 50 horas semanales en algo que odias por una miseria. Me pasa lo mismo con las drogas. La gente es responsable de su cuerpo, ¿no?.

Als polítics se’ls recomana, suposant que són gran lectors i persones ben formades per governar, amb capacitat d’autocrítica i una més que provada amplitud de mires que els permet construir dia a dia un coneixement extens i en continuu creixement (sincerament, no crec que sigui així, en la majoria dels casos, només cal escoltar-los), llibres com Algo va mal de Tony Judt, Pensar Europa, de Edgar Morin, Los cimientos de Europa, Enrique Moreno Báez, Por el bien del imperio, de Josep Fontana, Discursos sobre Livio i El príncipe de Maquiavelo, Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades, de Martha Nussbaum, Fenomenología del espíritu, de Hegel, Política del rebelde de Michel Onfray, Historia del Siglo XX d’Eric Hobsbawn, Discurso de la servidumbre voluntaria, de De la Boëtie, entre molts d’altres… doncs que s’apuntin també aquest Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero de Chester Brown. Perquè, no esteu farts de sentir opinions a la lleugera sobre aspectes de la societat de gent que no ha pensat ni un segon sobre el que està parlant?

Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero (La Cúpula, 2011) és una obra total. Entretinguda, amena, 80% còmic amb les vinyetes on s’explica les relacions de Brown amb prostitutes i converses amb amics sobre el tema , 20% apèndixs d’explicació i reflexió (la normalització i la prostitució, drets sexuals, cos, poder, diners, dignitat, elecció, violència, deshumanització sexual,tràfic de persones i esclaus sexuals, proxenetisme, explotació, comercialització del que és sagrat (sexe és sagrat i espiritual), drogues, matrimoni, impostos, prostitució al carrer,..), i 100% esperit crític, reflexiu, racional, lògic. Un còmic tan potent i impactant, una obra vital, de les que et fan dubtar sobre les conductes apreses i opinions expressades pels automatismes que aplica l’educació sectària i interessada, no es pot explicar. S’ha de llegir.  I abans que m’oblidi, on em perdo és quan l’autor afirma que l’amor no ha de suposar treball ni esforç, i que les parelles ‘normals’ sempre es barallen, i que suposa un desgast important, i que ell passa. Home, siguem francs: en tot, cal esforç i treball. De fet, per pagar-se sexe, en Chester Brown ha de seguir treballant; i que així sigui, perquè ho gaudirem de veritat. I ell també.

Éste es el precio de vivir en una sociedad libre. Tienes que ser tolerante con los demás siempre que ellos no perjudiquen a nadie y se dediquen a sus asuntos de una forma razonablemente educada y civilizada. En el pasado, la visión de dos hombres cogidos de la mano o besándose en público podría haber molestado a mucha gente. Ahora que los derechos de los gays están ampliamente aceptados, los homófobos tienen que tolerar la visión de conductas gays en público. Los homófobos no les gusta, però éste es el precio de vivir en una sociedad libre. Chester Brown, a Pagando por ello.

DAVID BOWIE. STARMAN. PAUL TRYNKA

Alba

El 8 de gener és l’aniversari del Duc Blanc (i d’Elvis Presley), David Bowie, i recentment, s’ha publicat David Bowie. Starman, de Paul Trynka, i que ens serveix per recordar la vida, obra i llegat d’aquest mite de la música. Nascut a 1947 com David Robert Jones, ben aviat va picar pedra en això de la música. Una vegada més, queda palès que sense esforç, sacrifici i moltes hores, no hi ha res a fer, enlloc i en res. I en el món de l’art, el mateix. De ben petit va estudiar història de l’art, art i disseny, mostrant una sensibilitat per aquests camps. Els grans noms del jazz eren els seus ídols, i ell, va escollir el saxo com a primer instrument per fer les seves primeres passes musicals. Per aquells anys, un amic seu, li va propinar un cop de puny; l’agressor duia un anell al dit, i això va provocar una hemorràgia que va estar a punt de fer-li perdre la visió d’un ull. La pupil·la dilatada que tots recordem és la senyar que ha quedat d’aquell incident. Per cert, l’agressor és George Underwood, qui va dissenyar algunes de les portades dels primers treballs de Bowie.

Kon-rads, Davie Jones and The King-Bees, The Manish Boys, The Riot Squad… els primers intents per ser com Mick Jagger, sonar com The Who, evocar a Chuck Berry, Howlin’ Wolf, Willie Dixon i demés no va ser per res senzill, per no dir, que va ser una etapa bastant pobre. El seu mànager, Ralph Horton va insistir en que comencés carrera en solitari. Primer pas, canvi de nom, perquè coincidia amb el nom del cantant de The Monkeys, Davy Jones. I va escollir Bowie per l’aventurer Jim Bowie, un dels herois de L’Álamo, i famós pel seu ganivet, amb el que es va defensar el seu honor i el dels nord-americans davant dels mexicans (o això diu la llegenda) durant la guerra amb aquests al segle XIX que tant bé explica Wikipèdia. El seu debut, l’insuficient David Bowie, amb Decca, el 1967, no va suposar cap avenç. Però, inquiet, melòman i ambiciós com ell sol, Bowie es va fixar en les estrelles més rutilants d’aquell moment. Obviant els omnipresents Beatles i The Rolling Stones, presents en tots el que es volien dedicar a la música, va establir un fort vincle amb Marc Bolan, primer, de qui va absorbir unes quantes receptes pop que no li van anar gens malament. Aquest pas endavant va ser possible gràcies al single Space Oddity, llençat poc després de l’arribada de l’home a la lluna. Tony Visconti va produir el disc amb el mateix títol, publicat el 1969, però no el single, capritxos del destí; la crítica reconeixia que encara hi havia esperança amb un músic encara en formació. Semblava que Bowie estava en el camí correcte. I el 1970, amb The Man Who Sold the World (ja amb Mick Ronson), amb un so més roquer, el seu nom ja estava en boca de molts. El posterior Hunky Dory (1971) complia les expectatives, i l’amistat amb estrelles del rock Lou Reed i Iggy Pop va permetre a Bowie instal·lar-se a la jet set de l’escena, i absorbir coneixements i fórmules per l’èxit. No li diuen camaleó perquè sí. I amb The Rise and Fall of Ziggy Stardust (1972) va entrar de cap a la història del pop-rock, i es va convertir en un dels ‘jefes’ del moment. Va produir, juntament amb Mick Ronson, l’excepcional Transformer (1972) de Lou Reed, i un anys més tard, Raw Power (1973), de The Stooges. El grandiós Aladdin Sane (1973) i l’àlbum de versions Pin Ups (1973) van posar punt i final a l’etapa Ziggy Stardust i les Aranyes de Mart. La línia musical va continuar amb Diamond Dogs (1974), però un so més soul i funk va arribar amb Young Americans (1975) i Station to Station (1976, i on neix el Duc Blac), en un canvi de rumb interromput pel binomi que va formar amb Brian Eno a partir de 1977, quan apareix Low, el primer treball de la seva trilogia o tríptic de Berlin. Heroes (1977) i Lodger (1979) completen aquest trienni de musica pop d’ avantguarda. Diferents entre ells, els tres disc varen situar a Bowie allà on volia: per sobre del bé i del mal, amb crèdit per fer el que li donés la real gana. Scarry Monsters (ans Super Creeps) (1980), la seva darrera obra mestra, el situa al 1980, com estrella intocable, i número ú a les llistes, amb el single Ashes to Ashes (abans havia estat a punt amb Starman, The Jean Genie, Drive-In Saturday, Life from Mars i algun que em deixaré, sense oblidar que el 1973, 6 dels seus LP estaven a les llistes de més venuts). La col·laboració de Robert Fripp, Pete Townshend, Chuck Hammer, Tom Verlaine en aquest LP, la posterior col·laboració de Bowie amb Queen per gravar Under Pressure, l’aparició d’un tema gravat expressament pel film de Paul Schrader, Cat People (1982), Cat People (Putting Out Fire) -també apareix a Malditos Bastardos de Quentin Tarantino, quan el personatge de Mélanie Laurent es preparar per entrar en acció a la seqüència final-, els ballables i notables Let’s Dance (amb Let’s Dance, Modern Love, China Girl), Tonight (amb Blue Jean i la versió de la cançó dels Beach Boys, God Only Knows), el Live ‘Aid i el Dancing in the Street amb Mick Jagger (tot al 1985), Absolute Begginers (no hem comentat la seva carrera com actor…) i Never Let Me Down tanquen una etapa d’èxit massiu a tots nivells, i que permeten a Bowie iniciar, de nou, l’enèsim canvi en la direcció artística. L’aventura rock n’roll, amb Tin Machine, amb músics que va conèixer durant el Lust for Life d’Iggy Pop, i amb els que grava els prescindibles però exitosos Tin Machine I i Tin Machine II i la posterior etapa electrònica, als noranta, amb l’aproximació a figures del moment com Trent Reznor, evidencia la davallada, lògica i totalment perdonable de l’artista, confirmada amb el pobre, inflat i caduc Black Tie White Noise (1993, on recupera a Mick Ronson, mort un any més tard per un càncer); només cal escoltar la versió d’I Feel Free o temes com Pallas Athena. Sí és cert que a Outside (amb The Hearts Filthy Lesson), Earthling (I’m Afraid of Americans) i Hours (aquest no es salva) hi ha bons moments, però, que voleu que us digui… L’home ja ho havia fet tot, i de forma immillorable. A la dècada passada ens trobem amb els discs Heathen i Reality, els seus darrers treballs, que insisteixen amb les textures electròniques dels 90, amb algun que altre moment baix com el tema Pablo Picasso.

En definitiva, qui vulgui fer un repàs més el·laborat, fructífer i amb molta més informació, criteri i gràcia, de la vida de David Bowie, que no es perdi el recomanable David Bowie. Starman, de Paul Trynka, biògraf oficial de l’artista, qui reconstrueix la història del Duc Blanc a través de més de 200 testimonis, mostrant-nos el personatge com el que realment és: un dels grans artistes del segle XX.

EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE. OSCAR WILDE

Quaderns Crema

El crim de Lord Arthur Savile potser no és la novel·la més coneguda d’un dels dublinesos més il·lustres. Tot art és més bé inútil era la frase que millor sintetitzava el gust de l’art per l’art d’Oscar Wilde, un dels autors, juntament amb Walter Pater, William Morris, entre d’altres, que va defensar aquest moviment estètic, que considerava l’art valuosa, inútil i imprescindible per ella mateixa. Irreverent, provocatiu, no el descobrirem ara, i molt menys la seva obra. Però, de la mà de Quaderns Crema ens arriba una altre de les seves obres en edició de butxaca (publicada el 1995 per primera vegada), amb traducció, acurada i precisa, de Jordi Larios. Qui no llegeix és perquè no vol.

La trama de l’obra és marca de la casa: Lord Arthur Savile, personatge típic de Wilde, irresistible, incongruent i amb un toc pedant, ha decidit contraure matrimoni. Però, no tots són flors i violes, i topa amb un contratemps tan inesperat com atractiu pel lector: en una festa social, un quiromàntic l’informa que hi ha un assassinat en el seu futur més pròxim. A partir d’aquest moment, s’acumularan els fracassos continuats del protagonista de l’obra per arribar al final del laberint, intentarà aclarir què succeirà amb la seva vida, així com les diferents temptatives per resoldre aquest enutjós problema abans del casament. Tractat amb capacitat irònica i cínica, El crim de Lord Arthur Savile és, a més d’una comèdia brillant, un al·legat enèrgic contra els protocols, convencionalismes, la irracionalitat més gris i banal, i evidentment, contra la superstició. Una novel·la amena, entretinguda, divertida, amb personatges ben treballats, una trama rodona i unes intencions tant sarcàstiques com punyents.

Oscar Wilde va néixer a Dublín el 1854, i morí el 1900. Poeta, conferenciant, dramaturg i prosista, es graduà amb honors a Oxford. Als vint-i-quatre anys va guanyar el Premi Newdigate amb el poema Ravenna, i el 1881 publicà, a compte d’autor, els seus primers poemes. Però la fama li va arribar amb obres com El retrat de Dorian Gray (Quaderns Crema, 1998)—publicat primerament en revista el 1890, i en llibre el 1891—, Lady Windermere’s Fan (1892), The Importance of Being Earnest (1895), El crim de Lord Arthur Savile (Quaderns Crema, 1995) o De Profundis (Quaderns Crema, 1996)—editat en forma expurgada el 1905, sense cap edició completa fins el 1962.

BRAÑAGANDA. DAVID MONTEAGUDO

Acantilado

Tercera novel·la de David Monteagudo, i com les dues anteriors, Fin i Marco Montes, arriba a través d’Acantilado en castellà i Quaderns Crema en català. Les constants vitals de l’escriptor gallec resident a Catalunya segueixen intactes en aquest Brañaganda. Prosa àgil i dinàmica, de lectura amena, a través de la qual aconsegueix atrapar a qualsevol tipus de lector, gràcies a un vocabulari ric però quotidià, i un ritme narratiu constant i trepidant. Sense cap mena de dubtes estem davant d’un autor que aconsegueix captar l’atenció del lector gràcies a una capacitat descriptiva i narrativa pròpia de clàssics de la literatura d’aventures. Faulista, diàfan, càlid i proper com alguns dels referents de Monteagudo, entre els que podem citar autors inevitables com Julio Verne (a qui per cert se’l cita) o John Steinbeck, l’obra de Monteagudo s’està consolidant a base de novel·les on la fantasia, la quotidianitat i la perícia descriptiva es donen la mà per intentar assolir trames rodones.

Bragañanda és una novel·la fantàstica situada en un petit poblat gallec muntanyenc on un lobishome, mig home mig llop segons la mítica gallega, està causant pànic i horror matant i menjant-se algun que altre civil d’una zona rural rodejat de muntanyes, valls, rius i racons formats per la salvatge natura. Orlando, narrador en primera persona del passat, recorda la seva infància, i evoca uns anys on aquest monstre escampava el terror a través d’aparicions sobtades que acabaven amb un cadàver mig devorat en alguns dels camins dels paratges rurals que tan bé podem contemplar gràcies a l’habilitat de l’autor per explicar i situar al lector sobre el terreny. La situació es va tensant a mesura que el cercle es redueix, i les sospites de qui és el lobishome. La família d’Orlando, de mare professora i de marit apanyat i en algun moment, enigmàtic, esdevé el centre neuràlgic de la narració, això com Cándida, la filla dels lleters, la qual viu el canvi de nena a dona mentre el lobishome va fent de les seves.

Gratament simplista, fantàsticament addictiva, Brañaganda és una obra amb evidents elements autobiogràfics que explora la dialèctica entre ciència i superstició, en un intent d’explorar la maldat de l’ésser humà, en una novel·la que neix a partir d’una anècdota de la infantesa del mateixa autor a la seva Gal·lícia natal, quan es va topar amb un llop de morros. Fruit d’aquesta anècdota, neix una obra d’un autor que escriu meravellosament bé; però, ser un virtuós narrant, i amb el dubte de si escriu per ell o pels altres, com succeeix amb Carlos Ruiz Zafón, no és sinònim de bon escriptor. Ara, què es ser un bon llibre? Personalment, un llibre que no pots deixar anar fins el final, i del que no t’oblides mai, és a dir, sempre està amb tu, per com t’ha colpejat la seva lectura. Amb Monteagudo (i amb Ruiz Zafón), tinc la sensació de que un cop acabes la lectura, no queda res més que una trama i una prosa perfecta. Però, tot són fílies i fòbies. Tercera novel·la, i no es detecta cap evolució; de fet, Fin, possiblement, és la seva millor obra fins el moments. Però, si la literatura consisteix en explicar històries perquè la gent passi una estona entretinguda, Monteagudo ho aconsegueix.

LOS HECHOS SON SUBVERSIVOS. TIMOTHY GARTON ASH

Tusquets

Sota el subtítol d’Idees i personatges per a una dècada sense nom, Los hechos son subversivos (Tusquets, 2011) és un recull d’assajos de l’historiador i periodista Timothy Garton Ash, autor d’Historia del presente. Ensayos, retratos y crónicas de la Europa de los 90, Mundo libre. Europa y Estados Unidos ante la crisis de Occidente, publicats tots dos per la mateixa editorial. El prefaci del llibre ens avisa: els fets són subversius perquè presidents de govern escollits democràticament, dictadors, biògrafs, autobiògrafs, espies, herois, torturadors i postmoderns, tots ells, subverteixen aquesta afirmació. Els discursos fàcils conforten als homes cruels, afirma Garton Ash. No cal afegir res més.

Defensa i argumenta que el periodista i l’historiador han de trobar fets. Els fets, continua, són les llambordes a través de les quals els que pertanyen al seu ofici han de construir vies d’anàlisi i crear mosaics per composar retrats del passat i del present. Manté que existirà desacord a partir d’aquest anàlisi i del mosaic construït, que oferiran una veritat o realitat; els fets hauran de ser contrastats, amb totes les proves disponibles. La història, la política, la societat, permet aquest tipus d’anàlisis, acurats, rigorosos i que han d’escapar de la ideologia. I avui en dia, de seguida podem saber què ha passat. Posa l’exemple, situant-nos al 1651, de la mort del cacic polític-espiritual de Bután, del qual es va tapar la seva mort durant 54 anys. Avui en dia, seria impossible. Els polítics, historiadors, periodistes, bloggers, etc., per molt que vulguin, no poden camuflar els fets. I algú com Timothy Garton Ash, en aquesta nova era, iniciada recentment, en la que els mitjans de comunicació estan sent transformats per les noves tecnologies, redunden en el mateix: els fets són sagrats.

Milosevic, Sèrbia i els balcans, Yanucóvich, Putin, Yúschenko, Ucraïna, Rússia i la Revolució Taronja, Bielorússia, l’extinta Txecoslovàquia, els fragments i records del passat nazi a l’Europa de l’est, l’enfrontament perenne Europa-Gran Bretanya, els ciments morals del poder europeu, la Polònia dels Kaczynski, els himnes nacionals, Islam i la dicotomia terror i llibertat, l’islamisme a Europa, la llibertat d’expressió i las religió, el secularisme i l’ateisme, EUA, liberalisme, Bush, Occident, races, George Orwell i la seva llista, Günter Grass,… aquests són alguns dels temes que tracta Garton Ash, amb un esperit crític irreductible, una mirada diàfana i lúcida, aconseguint transmetre de forma clara i amena unes reflexions poderoses i acurades.

Los hechos son subversivos. Ideas y personajes para una década sin nombre (Tusquets, 2011) són un conjunt d’articles escrits entre l’any 2000 i el 2010 per Garton Ash. Anys d’estudi i observació, de la mà d’un historiador i un periodista amb un estil i actitud que mai podem trobar a faltar; persones que estimin i exerceixin el seu ofici amb aquesta dedicació i passió són un exemple a seguir.

CRÓNICAS DE JERUSALÉN. GUY DELISLE

Astiberri

Guy Delisle és un autor de còmics emparentat amb una treballadora de Metges Sense Fronteres. Dels viatges que fa ell sol o plegats, i ara ja amb els seus dos fills, neixen obres com Shenzen, Pyonyang, Crónicas Brimanas. El seu darrer treball és Crónicas de Jerusalén (Astiberri, 2011), i com sempre, el seu estil simplista, diàfan, la seva mirada neta, transparent, i el seu to sobri, dotat d’un subtil i obert sentit de l’humor, provoquen totes aquelles sensacions que un obté quan té entre les mans una gran obra: desconnexió, coneixement, entreteniment i diversió.

Intentaré explicar algunes situacions que dibuixa l’autor quebequès, per fer-nos una mínima idea de l’obra:

La primera, molt curiosa, és la de Delisle passejant per un assentament de colons jueus, que com és sabut, ocupen terres per la cara, amb els enfrontaments corresponents. Dins d’aquest assentament hi ha un supermercat immens, on tenen de tot. El francès es qüestiona si entrar o no i comprar. Ell viu a una part del Jerusalem Oriental on és complicat trobar aliments, estris i objectes de primera necessitat, com uns bolquers per la seva filla petita. El malestar i mala vida que provoquen el bloqueig jueu a Palestina, amb 70 checkpoints i 600 punts de pas bloquejats, també són coneguts. Finalment, el francès entra al hipermercat, i embogeix. Tenen de tot, i a sobre, tenen els cereals que més li agraden, els “Shredded Wheat”, difícils de trobar inclús a França. Com a curiositat, apuntar que aquests cereals es preparen de la següent manera: s’omple un vol amb cereals, s’ofeguen amb aigua bullint, es llença l’aigua i es tornen a ofegar amb llet freda. Segons Delisle són irresistibles, però encara ho és més, pensa l’autor (mentre recordava els missatges de la seva dona i d’altres amics cooperants a la zona) no comprar res en un supermercat construït per imposició sionista. El més interessant de tot plegat, no obstant, després de que el dibuixant vencés la temptació, és la vinyeta final: dones palestines amb burka sortint amb bosses plenes de menjar del supermercat construït per les braves.

Un altres història prou esperpèntica és la de la vedella roja que farà que Jesucrist torni a la Terra. I així és, perquè els jueus més ortodoxes i els cristians fonamentalistes busquen aquesta vedella roja, que permetrà, després d’incinerar-la i barrejar les seves cendres amb aigua, retirar la Cúpula de la Mesquita que presideix l’Explanada de les mesquites. Evidentment, si es destrueix la Cúpula de la Roca, la que domina el Mont dels Temples, lloc sagrat per cristians, jueus i musulmans, perquè així ho decideixen els dos primers grups, perquè han trobat la vedella que els permetrà que Jesús torni al planeta, les conseqüències, podrien ser, per exemple, la tercera guerra mundial.

Hi ha altres moments delicats, com l’ Operació Plom Fos, o l’experiència de cooperants que al·lucinen amb l’actitud dels colons. També és sorprenent com els diaris israelians critiquen de forma ferotge i veraç el govern del seu país, per la violència amb la que es tracta els palestins, i sobretot, Delisle es congratula amb les paraules de l’ex-primer ministre Ehud Olmert, qui censura els atemptats contra vides palestines, no sense recordar que aquests llencen coets, tot i que no és el mateix llençar un coet que atacar amb F-16. Ara bé, evidentment que el dibuixant s’impregna de dalt a baix amb el que veu i viu, sent fidel a ell mateix i a la seva idea d’historieta. Ell passa per Jerusalem, i el que es troba, el que coneix, ho dibuixa, o relata de forma natural. Res a veure amb l’exercici periodístic de Joe Sacco, qui s’endinsa en la idiosincràsia del conflicte, dels palestins i dels israelians per separat, i amb un punt de vista més que crític; tots dos són igualment interessants i imprescindibles.

Delisle està de viatge, s’ho vol passar bé, i sí, vol impregnar-se de la cultura, del dia a dia; per ell, tot això significa apropar-se a la quotidianitat de l’indret, i anar amb els ulls i la ment obertes; tot i que a Jerusalem, els dos fills li posen més difícil que mai, i el fan anar de bòlit. Però sempre troba moments per topar-se amb la història, o amb fets ben curiosos, com la separació que hi ha entre àrabs i palestins a alguns barris, la convivència plena de normalitat entre mares i pares jueus i palestins que es troben al parc, la presència massiva d’armes, o anècdotes, com la que viu a una cafeteria del Jerusalem occidental, on a la taula del davant tenia a un jueu prenent-se un cafè tranquil·lament, amb un bigoti en forma de raspall de dents, com el de Hitler.

Guy Delisle és un dels grans del còmic actual, i no es pot explicar, s’ha de llegir.

MI BAILE CON EL SIGLO. STÉPHANE HESSEL

Destino

Editorial Destino no només publica tota l’obra en castellà d’Stephane Hessel, a qui a aquestes alçades de partit no cal presentar. L’autor d’Indigneu-vos i de Comprometeu-vos entrega la seva biografia, convertint-se en les memòries de tot un segle, on repassa els capítols més coneguts de la seva vida, quan va pertànyer a la Resistència Francesa contra els nazis, la participació a la Declaració Universal dels Drets Humans al 1948 com a diplomàtic i redactor, així com la relació que va mantenir amb Walter Benjamin, Alexandre Kojeve, Charles de Gaulle, Nelson Mandela, Picasso o Max Ernst, entre d’altres. Fill de l’escriptor d’origen jueu Franz Hessel i de la pintora Helen Hund, que varen formar part d’un trio prou interessant amb Henri-Pierre Roché (i retratat al film de Françoise Truffaut Jules et Jim), Stephane Hessel va néixer a Berlín el 20 d’octubre de 1917. La seva carrera diplomàtica, després de la citat Declaració Universal dels Drets Humans, va transcórrer a l’Indoxina francesa, Argel, Ginebra, a Burundi, veïna de Ruanda, l’any 1994, amb el conflicte hutus-tutsis). El ball de Hessel amb el segle inclou una reflexió que dóna una idea del punt de vista de l’obra: Coneixeran les nostres societats un nou alba o un crepuscle definitiu?

Us deixem amb el prefaci de l’obra:

Hace catorce años di por terminado este «baile» persuadido de que mi vida, que había alcanzado ya los ochenta años, se terminaría con el siglo. Y ahora llego al final de una nueva etapa tan fértil en compromisos como las que la precedieron. Hay, pues, aún mucho que contar sobre lo que para mí han sido los diez primeros años de este nuevo siglo. Estos años me han permitido conocer mejor los dramas de Oriente Próximo. Invitado allí por israelíes disidentes para conocer la degradación infligida a los valores humanos del judaísmo por gobiernos torpes, entre 2002 y 2010 realicé cinco estancias en Cisjordania y Gaza. Regresé convencido de que Israel no será el país seguro y próspero que merece ser hasta que no permita que nazca a su lado un Estado palestino que comparta con él como capital de los dos Estados una Jerusalén con vocación internacional.

En este primer decenio del siglo XXI también me han marcado otras dos aventuras. Por una parte, el nacimiento y los primeros pasos del Collegium internacional, ético, político y científico presidido conjuntamente por Michel Rocard y por el presidente esloveno Milan Kucan, un ambicioso observatorio de los desafíos venideros. Por otra parte, la publicación de una «trilinguología poética» titulada Ô ma mémoire. La poésie, ma nécessité (¡Oh, mi memoria! La poesía, mi necesidad), publicada por Éditions du Seuil bajo los auspicios de Laure Adler, y que también apareció en alemán en Düsseldorf en 2009, en traducción de Michael Kogon, hijo de Eugen Kogon, a quien debo haber sobrevivido a morir ahorcado en el campo de Buchenwald.

Sin embargo, la coronación de este decenio —a lo largo del cual mi familia se ha enriquecido con cinco bisnietos llamados Jeanne, Louise, Solal, Basil y Timur— la constituye la extraordinaria acogida de un pequeño panfleto que Éditions Indigène de Montpellier publicó en octubre del año pasado bajo el atractivo título de ¡Indignaos! En el mismo, me dirigía a un público lector que imaginaba reducido y hacía pública mi convicción de que los valores de la Resistencia corrían el peligro de ser olvidados o ninguneados en un período en el que triunfan la economía capitalista neoliberal, el desprecio hacia las poblaciones desfavorecidas y la degradación de los recursos de nuestro planeta. Resulta que la indignación reclamada de manera algo imprudente para apoyar la acción de la que el Collegium pretendía ser el guía halló un eco prodigioso. Es evidente que en estos diez años el mundo ha experimentado cambios espectaculares. La cuestión planteada en el último capítulo de Mi baile con el siglo, «¿Conocerán nuestras sociedades una nueva alba o un crepúsculo definitivo?», parece hoy más candente que nunca. Soy feliz de poder aún, por breves que sean las horas que me queden, seguir reflexionando acerca de ello. Por ese motivo estoy muy contento de compartir una vez más con numerosos lectores el placer que he tenido al hollar de nuevo, en las páginas que podrán leer, un largo camino recorrido con fervor, guiado por unos padres generosos con su cultura, expuesto a una serie de experiencias enriquecedoras, ninguna de las cuales, ni siquiera la más cruel, logró que se tambaleara mi alegría de vivir.