La metamorfosi narra els darrers dies de Gregor Samsa, qui un bon dia es desperta convertit en un insecte, segurament, en un escarabat. La prosa de Kafka va directa al gra; ens situa en una llar humil i treballadora, en la que Gregor ha assumit, econòmicament parlant, la posició de cap de família. Treballa perquè els seus pares tinguin una vida ajustada a la seva edat, i de pas, per oferir a la seva germana la possibilitat d’estudiar piano. La metamorfosi que pateix, fa trontollar totes les relacions laborals i socials de Gregor i de la família Samsa. La primera visita que reben després de l’anunci de la malaltia de Gregor és la de l’encarregat de l’empresa on hi treballa. Com no podia ser d’una altra manera, la reprimenda d’aquest cap al seu treballador és insultant, i li tira en cara que es faci el malalt per no anar a treballar, recriminat a en Gregor que no pot faltar a la feina, ni per l’empresa ni per la família, ni per ell mateix, com a home. Gregor s’enfonsa vitalment, i durant els dies successius observa com passa a ser un estorb per la família en tots els sentits. No és productiu ni socialment ben vist, per tant, no és socialment acceptat. El pare, una figura dominant i esquerpa, no tolera la situació del seu fill: no és el fill productiu ni eficient que ell havia educat. La mare no vol saber res del seu fill, s’avergonyeix d’ell. El pobre Gregor s’ha convertit en presoner d’ell mateix, del seu cos i de les seves circumstàncies. La vida, no només la familiar, quin sentit té si t’aparten?



Amb un higiene literària envejable (excel·lent d’altra banda la traducció de Jordi Llovet per l’edició de Proa de 1996), Kafka desenterra les dificultats per ser acceptat si no ets com els altres s’esperen, la impossibilitat de ser un mateix en certs ambients amb mentalitats conflictives, i la brutal sacsejada mental que significa sentir-se un maleït un bitxo raro ple de dubtes emmig de tant home segur de sí mateix que per orgull, prejudicis, aparença i diners són capaços de tot menys de ser persones.

A Klein la coneixíem per No Logo (2001), un manifiest revolucionari contra el poder de les supermarques i l’esclavitut del consumidor i ara torna amb el seu discurs punyent amb The Shock doctrine, documental que parla del capitalisme del desastre, concepte que Klein argumenta que té la seva base en un dels personatges més influents del segle XX: Milton Friedman (1912-2006, i Premi Nobel d’Economia al 1976). Aquest va defensar el concepte de lliure mercat contra les idees de J.M Keynes (1883-1946), qui proposava dur a terme una política fiscal o monetària activa per contrarestar les perturbacions o shocks de la demanda privada, activant així un intervencionisme estatal. Friedman defensava una idea oposada perquè considerava, sota el seu punt de vista, que el sector públic havia adquirit, fins i tot, massa pes en els països occidentals: va imposar la llei de l’oferta i la demanda, tal i com defensava Adam Smith (1723-1790), convertint el sistema econòmic en l’anomenat capitalisme del desastre, i que ha convençut a tants, des de Pinochet a Videla, passant per Reagan i Aznar, i acabant en la família Bush.

Klein sostè que les societats dels últims temps han patit aquesta política neoliberal que regularment aplica shocks, similars als electroshocks que la CIA aplicava als anys 40 en el camp de la psiquiatria a les persones, amb la intenció de domesticar-los, sotmetre’ls i atribuir-lis, inclús, una nova personalitat. Klein sostè que el recurs contra aquesta dominació de la societat és la informació, saber el que passa, dubtar i pensar en com funciona el món per poder generar una reacció, com podrien ser les manifestacions.

I com es portava a la pràctica? Amb l’Escola de Chicago (“Chicago Boys“), Friedman va formar “friedmanites”, per extendre el seu ideari que va arribar a països com Xile on van assassinar Salvador Allende (1908-1973) per instaurar la dictadura de Pinochet (1915-2006), Anglaterra amb Margaret Thatcher (1925) i  els EEUU amb Ronald Reagan (1911-2004) .

A Xile, per exemple, es va aplicar el shock que consistia en reduir la despesa pública en un 20%, acomiadar al 30% dels funcionaris, augmentar l’IVA, privatitzar la major part de les empreses estatals i liquidar els sistemes d’estalvi i de crèdits de vivienda. Aquest shock beneficia a la majoria de població?

La idea de Friedman era que ja fós a causa d’un govern (dictadura de Xile o una guerra) o d’un desastre natural (huracà Katrina) o d’un accident (atemptat de l’11-S) , es podria aplicar la política del shock implementant idees radicals de lliure mercat a una societat domesticada per la por o el terror. I així, aquesta doctrina serveix per  justificar polítiques de privatització, augment de l’atur, etc.

Documental que inicialment atabala per la quantitat de dades interessants que dóna, però que un cop assimiliades agraeixes el seu visionat per comprendre el món en el que vivim i actuar en conseqüència. Klein explica l’història insertant la violència i els shocks i dient que existeix una relació entre les massacres, les crisi (i la crisi actual)  i la capacitat d’imposar polítiques que són realment rebutjades per un ampli espectre de la població del planeta.

Aquí teniu el curt que va fer Alfonso Cuarón:

Cosecha Roja és la primera novel·la de Dashiell Hammett. Publicada sota el títol Red Harvest al l’ú de febrer de 1929, el protagonista és un detectiu privat de l’agència Continental. Baixet, gras, poc agraciat per l’estètica comú, és un paio que se les sap ben llargues. Apareix a una petita ciutat de 40.000 habitants, Personville, el dia en el que el fill de l’home que domina i vol seguir dominant la ciutat apareix mort a causa d’un tret. El pare d’aquest contracta el detectiu per netejar la ciutat dels que volen acabar amb el seu imperi. Personville, o Poisonville, com es diu a l’inici de la novel·la en un hàbil joc de paraules, és l’escenari on Hammett i el seu detectiu posen de manifest un estil agredolç, directe i diàfan: el detectiu ha rebut uns diners, i té clar que no canviarà res, només vol fer la seva feina, perquè ja està fins els nassos d’una societat corrupte i buida, per tant, ell vol sobreviure, a la seva manera, i llestos. Com ho fa? Dons enfronta als dos bàndols que vol el·liminar, ell s’ho va mirant, i així s’acaba el bròquil. En la societat que veu Hammet més viu triomfa, i el seu detectiu així actua.

Sense escrúpols, sense llaminadures barates, Hammet es presentava en societat amb una novel·la que ja posa de manifest que no s’estava per romanços: diàlegs punyents i divertits, vacil·lades vàries, situacions tenses que exploten quan un s’ho espera però que sempre acaba sorprenent, i en definitiva, una trama sobre la supervivència, on temes com la corrupció, la manipulació i la omnipresenència dels diners fan de la societat el que encara és. I tranquils, no falta la femme fatale. Hard Boiled imprescindible, Hammett és el mestre de Don Winslow, John Connolly i James Ellroy. No els hi cal pistola: la màquina d’escriure apunta on ha d’apuntar.

La nave de los muertos dóna arguments per donar i regalar sobre l’actitud de B. Traven. Tot i que ens podem enganxar els dits, i també té la seva part atractiva, afirmem que és més que admirable que un escriptor com ell no s’interessés per res més que per escriure, sense voler ser conegut ni reconegut. La seva mirada era incisiva, crítica i autèntica. Incisiva? “Lo que más me gustaba imaginar era…como le quitaban al bestia de Bob todas las cosas de las que se había apropiado y le sacudían una buena trompada a su patético careto de niño mimado para que se le pasaran las ganas de hacer muecas y no volviera a soltar esas risitas estúpidas risitas en toda su vida“. Crítica? “Nuestro afán de emular a los demás tiene la culpa de que la humanidad no haya hecho auténticos progresos en los último seis mil años… El hijo emula al padre. Fin de la historia… Sólo lo que se hace de manera distinta a como se venía haciendo, sólo lo que se piensa de manera diferente a como se venía pensando, a pesar de las protestas de los padres, los papás, los santos y los responsables, logra abrir nuevas perspectivas para la humanidad y la mantiene en la fe de que un día, aunque sea lejano, se vislumbre algún progreso. Ese día llegará cuando el hombre dejen de creer en las instituciones, en las autoridades y en las religiones, tengan el nombre que tengan“. I autèntica? No vol quedar bé ni ser l’amic de tots. B. Traven transmet directa i obertament el que sent, com hem pogut comprovar amb la reproducció d’alguna de les seves línees. Sempre ens queda discutir i argumentar, que és molt més interessant que callar i quedar bé.

La nave de los muertos gira en torn a un mariner, Gerard Gales, protagonista total, que desembarca al port d’Ambers, i en una nit d’alcohol, perd la noció del temps i perd el seu vaixell, el Tuscaloosa. Es passeja per Europa sense res, perquè els papers es van quedar a bord del Tuscaloosa. Durant dies i dies la policia fa amb ell el que vol. No té papers, per tant, està mort. Així ho sent Gerard Gales, qui maleeix l’administració pública, els polítics i la falta d’humanitat i intel·ligència que regeix un sistema on tot es basa en els diners, els papers, l’aparença i tenir poder per fer i desfer amb fredor i mala llet. B. Traven reflexiona en veu alta sobre un món sense sentit. El seu protagonista, Gerard Gales, finalment troba el sentit a bord del Yorikke, que és el vaixell dels morts, el vaixell on van embarcats els éssers que la societat considera despreciables, però és finalment, amb qui Gerard Gales, troba companyia, afecte, comprensió i humanitat.

La nave de los muertos, un llibre atemporal que es converteix en tota una lliçó d’humanisme crític. Una prosa neta i directa permeten al lector conèixer un punt de vista tan honest com autèntic sobre la vida. B. Traven és un autor que només pretén escriure sense pretensions, però que per talent i punt de vista diu i suggereix un munt de reflexions sobre la vida de forma senzilla i natural.

]]> http://www.bcncultura.cat/llibres/la-nave-de-los-muertos/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/llibres/genesis-de-robert-crumb/ http://www.bcncultura.cat/llibres/genesis-de-robert-crumb/#comments Thu, 01 Jul 2010 18:16:33 +0000 Daniel http://www.bcncultura.cat/?p=22018 D’entrada xoca que Robert Crumb dibuixi tot el llibre del Génesis, i a sobre, des d’un punt de vista realista i totalment ajustat al que diuen uns escrits tan retrògrades com hilarants. Des d’aquests dos adjectius, un finalment arriba a entendre que de xocant i sorprenent, res de res. El que un pensa és que potser havia trigat massa en fer-ho. Qui millor que Robert Crumb per  crear una novel·la gràfica que evidencïi les situacions que es presenten al llibre sagrat dels judeucristians, El Torà, és a dir, els cinc primers llibres de la Bíblia. Aquests escrits tenen centenars d’anys, segons el calendari gregorià, l’imposat per un papa, Gregori XIII, acabant d’aquesta manera amb el calendari promulgat per Juli César, el calendari julià. Robert Crumb, un dels autors que millor a retratat l’estupidesa innata de la condició humana, que va ser creient i practicant fins els 19 anys, il·lustra fil per randa el llibre del Génesis. En ell hi trobem de tot: incest, assassinats, mentides, enganys, manipulacions, càstigs, ambicions, poder, injúries, imposicions, atmosfera dictatorial, insults a la intel·ligència, al sentit comú i a la humanitat… i tota la ira divina.

Sembla impossible el que un descobreix gràcies a l’exercici de reproducció fidel i més que cuidada que fa Robert Crumb amb Génesis. És evident que s’ha documentat i molt. De fet, al pròleg del llibre així ho afirma. Per dibuixar les túniques, l’atrezzo en general, ha consultat una infinitat de llibres i autors que li han donat un cop de mà. Com anècdota, en un esboç, les túniques de l’època, diu Crumb, quan les va veure un colega seu historiador, li va dir que on anava, que semblaven barnussos. El llibre Génesis s’inicia amb l’origen del món defensat pels creacionistes: explica que Déu va crear el món, per entendre’ns, com va fer anar de bòlit des d’Adán fins a Isaac, passant per Abraham, Noé i Jacob, només per citar a alguns casos. A Abraham, per exemple, el va manar a matar al seu fill per comprovar si tenia una fe en ell; abans de matar-lo, Déu li va dir que s’aturés, que ja havia vist que Abraham estava cec de fe. Després, també és curiós com durant la creació del món, Déu va emprenyar-se (es veu que tenia un geni de mil dimonis) quan Adán va menjar el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal: en definitiva, no volia que mengés perquè era l’arbre del coneixement, i a Déu, es veu que no li interessava gaire que l’home tingués coneixement. Perquè no mengessin de l’arbre de la vida, l’altre arbre del paradís, Déu ho va solucionar plantant uns dracs com a vigilants.

La seqüència de situacions és tan imparable com increïble. I els canvis d’humor del senyor són de por. I fets com l’incest de les filles amb el seu pare Lot, nebot d’Abraham, a qui emborratxen per ficar-se al llit amb el seu pare, o la infinita descendència de Jacob, qui va tenir fills amb 4 dones, les 2 oficials i les sirventes d’aquestes, deixen ben clar que Robert Crumb va trobar un text del qual no calia tocar res per crear una novel·la gràfica explícita a tots nivells. Génesis i Crumb ens fa reflexionar i molt sobre el món de la religió. A través del còmic, és una bona oportunitat de conèixer un món tan present i dominant com el de la religió judeocristiana. Crumb ho dibuixa tal qual està als llibres venerats pels més fidels a Déu. I déu n’hi do.

Per acabar, citar a Héctor Márquez, qui a la revista Mercurio, titula el seu article sobre el llibre Por qué no creo en Dios. Amén.

Iván Humanes

Divendres 2 a la Central del Raval presentarà la seva primera novel·la, La Emboscada. Acompanyat de Rolando Sánchez Mejías i Leonardo Valencia, Iván Humanes presentarà un llibre, publicat per InÉditor, del qual, tenim una petita sinopsi facilitada pel propi autor:

Cuando un detective huye de su propio instinto, es que ya ha encontrado al culpable. Un singular análisis de la condición autorial, reflexionando sobre la creación y la literatura a partir del formato de la novela negra. El código asfixiante y oscuro de este género, cuyos protagonistas son individuos que se mueven en la procelosa marea de la decadencia moral y personal, se usa aquí para desentrañar la verdad de la voz narrativa. Un planteamiento original sobre la condición de autor, un juego de superposiciones donde el papel de sospechoso y de investigador rebasan la frontera de la ficcionalidad para hacernos patentes del drama y la catarsis implícita en el hecho creativo.

Un apunt final: Iván Humanes està preparant un altre llibre, Los Caníbales. De moment, divendres 2 de juliol, a les 19 h., aturem-nos a la Central del Raval, al carrer Elisabets 6 per conèixer La Emboscada. L’entrada és lliure.

El passat 16 de Juny Carles Cortés (Alcoi, 1968) presentà la seva última novel·la Sara, la dona sense atributs publicada per Edicions Bromera.

Sara, la dona sense atributs narra les relacions turbulentes entre Sara, una dona atractiva i culta d’uns cinquanta anys, i un jove universitari que es prostitueix per a pagar-se els estudis. L’autor alcoià declara que aquesta és la seva obra més personal, en la qual ha volgut defugir de les convencions estilístiques per concentrar-se el màxim possible en la força de les passions humanes. Set anys li ha costat donar a llum a aquesta obra que té com a referents propers una generació d’escriptores catalanes com Isabel-Clara Simó, Carme Riera, Mercè Rodoreda…

En aquesta novela, guardonada amb el XVI Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, entre altres aspectes, el jurat destacà de l’obra «la introspecció minuciosa dels personatges, amb la veu predominant en segona persona –tan difícil de mantenir i tan suggeridora–, el joc dels temps i els espais, i les pinzellades d’un lirisme delicat que es desprén de les situacions».

Obra provocadora que pot ferir sensibilitats i on pesa més l’aspecte literari que l’eròtic,i que relata una història de passions humanes on s’analitza com les persones ens aboquem a l’abisme gràcies a un alter ego dels personatges que critica, valora i es còmplice del lector. La reivindicació de la sexualitat femenina d’una protagonista de 50 anys va acompanyada de l’amargor de les cançons d’Édith Piaf que esctructuren la novel·la.

“El hombre más sabio que he conocido nunca no sabía ni leer ni escribir“

“Hablar de democracia es una falacia“,convençut de que el poder estava en mans de les multinacionals i no dels governs

“Escribo para desasosegar, para no dejar que la gente se duerma y decirles que lo malo está ahí esperando“.

“Yo no escribo para agradar ni tampoco para desagradar. Escribo para desasosegar“

“Sigo escribiendo, intentándolas comprender (las cosas), porque no tengo nada mejor que hacer y sabiendo que llegaré al final sabiendo lo mismo que sabía antes, es decir poco o casi nada“

“El triunfo nunca ha sido un objetivo para mi“

“No es que sea pesimista, es que el mundo es pésimo“

“Nos falta reflexión, pensar, necesitamos el trabajo de pensar, y me parece que, sin ideas, no vamos a ninguna parte“

“Sólo soy alguien que, al escribir, se limita a levantar una piedra y a poner la vista en lo que hay debajo. No es culpa mía si de vez en cuando me salen monstruos“

“Invito a indignarse, a no quedarse en esa especie de inercia de rebaño“

“Es hora de aullar, porque si nos dejamos llevar por los poderes que nos gobiernan se puede decir que nos merecemos lo que tenemos“

Luis Buñuel va arribar als EUA per primer cop després d’estrenar La Edad de Oro i després d’estar cinc anys a París, en els que va treballar, per exemple, amb Ramón Gómez de Serna i amb un dels companys de Residència d’Estudiants de Madrid, Dalí. El director de El perro andaluz va acceptar de bon grat un viatge a terres americanes que ell es prenia com una experiència cinematogràfica i personal a tots nivells, sense oblidar que eren els anys en els que el director de La ilusión viaja en tranvía es movia en un cercle d’amistat on es trobaven Paul Éluard, Max Ernst, André Breton i la resta dels autors surrealistes, qui havien rebut El perro andaluz amb gran entusiasme. Després de canviar la seva percepció del cinema amb Der Müde Tod de Fritz Lang, de viure a París, Buñuel arribà als EUA contractat per la Metro. Durant un any es trobà a gent com Chaplin i Eisenstein, i figurà en el departament francès de la productora, treballant com a supervisor de versions i doblatges.

Al setembre del 36 marxà de Madrid per anar a París. Al 37 va treballar a l’Exposició Universal de París i al 38 tornà als EUA. El director de Abismos de pasión arribà per treballar a l’equip del MoMA i al de l’ Office of the Coordinator of Inter-American Affairs (OIAA), contractat pel govern i Nelson Rockefeller, per refer el muntatge de documentals nazis (per exemple, El triunfo de la voluntad, de Leni Riefenstahl), i crear les versions espanyoles d’aquests.

El ermitaño errante. Buñuel en Estados Unidos ens apropa a la realitat de les vivències del director de Ensayo de un crimen, a qui se li han atorgat feines i mèrits que no s’ajusten a la realitat. Tan gran director com hàbil i perspicaç per anar sortir ben parat del que li deparava el present més immediat, ara més que mai podem conèixer qui era l’autor de El ángel exterminador, Luis Buñuel.

En el següent vídeo d’Aragón Televisión podreu veure alguns pósters de les pel·lícules de Buñuel:

Mapplethorpe, homosexual declarat, apostava per una fotografia contundent, al límit de la pornografia en molts casos, però que gràcies a la seva excel·lent utilització del blanc i negre, i un control bestial de la llum, va aconseguir ser un dels referents fotogràfics d’aquells anys, aconseguint acostar a tot tipus de públic les seves provocadores fotografies. Escenes de sexe dur, nus masculins i femenins, retrats, autorretrats i la natura morta (en la seva última etapa), varen ser els seus principals temes, convertint-se en un dels autors més importants de la fotografia moderna.

Éramos Unos Niños, ha estat editat per Lumen.