Per primer cop en la seva dilatada i llarga carrera, Greg Dulli s’embarcarà en una gira en solitari, en format acústic, que el portarà el proper dia 10 de Novembre a la Sala Sidecar de la Plaça Reial. Sota el nom de “An Evening With Greg Dulli” i acompanyat per Dave Rosser (guitarra de The Twilight Singers) i el multi-instrumentista Ricky Nelson (membre de Polyphonic Spree), Dulli farà un repàs a tota la seva carrera, despullant les seves composicions com mai havia fet fins ara,  i presentarà algunes de les cançons que formaran part del nou treball de The Twilight Singers, un disc que veurà la llum el proper 2011 a través del segell Sub-Pop. La gira començarà el proper 8 d’octubre a la ciutat de New Orleans i acabarà el 20 de Novembre a Portland, visitant un total de cinc països, amb set dates a l’estat: 5 de novembre Madrid, el 6 a Arrasate, el 7 a Saragossa, el 9 a Sevilla, el 10 a Barcelona, per acabar el seu petit tour per aquestes terres el dia 11 a Palma de Mallorca.

Greg Dulli, és sense cap mena de dubte un dels compositors més importants nascut del panorama rock de la dècada dels 90 (per no dir el que més) i que al llarg dels anys ha estat capaç de sobreviure a qualsevol tendència, moda o moviment, a base de rock n’roll carregat d’entrega, passió i autenticitat. Des dels seus llunyans dies al capdavant dels imprescindibles The Afghan Whigs, amb els que va gravar quatre dels treballs més importants dels 90: Congregation (1992), Gentlemen (1993), Black Love (1996) i 1965 (1998), tots ells obres mestres del gènere, quatre treballs que sintetitzen a la perfecció les motivacions d’aquest artista en constant evolució, capaç de sonar diferent en tots ells però mantenint una essència que només un melòmen empedernit com ell, ha estat capaç d’aconseguir. Rock facturat a base de soul, carregat de força i classe de dandy, que cap altre artista ha estat capaç d’aconseguir. Ja sigui al capdavant de The Twilight Singers o acompanyat del gran Mark Lanegan a The Gutter Twins, Dulli és actualment l’últim gran outsider del rock. Un artista que només es mou per la passió i l’amor cap a la música, i que l’ha portat a ser un dels músics més respectats i admirats per tot tipus de crítics musicals.

Aquesta serà la seva setena visita a la ciutat, i aquest no falla, i menys en les distàncies curtes; només cal recordar la seva brutal i històrica vista amb The Twilight Singers al Razz 3 un 15 de desembre del 2004, data gravada de per vida a la memòria de tots els que vàrem assistir-hi. Greg Dulli és senzillament un dels autors més importants i un dels més personals i autèntics que ha donat la història de la mùsica rock. Per molts, el més gran.

Us deixem, amb una actuació dels seus dies amb The Afghan Whigs, interpretant el Beast of Burden de The Rolling Stones, segurament com mai han aconseguit que soni la banda de Jagger i Richards. Rock n’ Roll sense adulterar, que posa el pèls de punta. No té rival.

Si hi ha un grup que uneix a tot tipus de públic, aquest és Arcade Fire: a qui escolta de tot, a qui té l’Spotify com a reproductor, als vinilmaníacs, a perseguidors de tendències, a l’enterat de la feina, al que s’apunta al concert ‘que s’ha d’anar’, la banda canadenca és potser la última gran banda que crea una absoluta concòrdia entre tots ells. A favor: tot, sobretot dos primers àlbums excepcionals i pels barcelonins de tot arreu, una actuació memorable al Summercase del 2007 (el darrer). En contra: tocaran al Sant Jordi, un escenari excessiu i amb una acústica pobre. Apuntat queda: Arcade Fire, al Palau Sant Jordi, 21 de novembre.

Però si una cosa té Arcade Fire, entre moltes altres, és la capacitat per regalar energia positiva. Per tant, caldrà esperar que el concert del 21 de novembre, data del concert a la muntanya de Montjuïc, sigui un dels esdeveniments artístics de l’any. Després de The Funeral i Neon Bible, les expectatives són les que es mereixen; afortunadament, sembla ser que el grup liderat per Win Butler i Régine Chassagne no ha perdut l’oremus i segueix centrat en la música. Dels talls que hem pogut escoltar de The Suburbs, es detecta que continuen amb la línea del Neon Bible, mirant més descaradament cap al rock ‘n’ roll dels 50, com a Month of May, i al so dels 60, com The Suburbs, i en línees generals, un àlbum en el que les guitarres tenen el protagonisme.

El secretisme és absolut, com és evident, i des de la web del grup, anuncien el llistat de cançons del tercer treball de la banda, a més de mostrar les vuit portades que s’han preparat per aquest nou treball:

01 The Suburbs
02 Ready to Start
03 Modern Man
04 Rococo
05 Empty Room
06 City With No Children
07 Half Light I
08 Half Light II (No Celebration)
09 Suburban War
10 Month of May
11 Wasted Hours
12 Deep Blue
13 We Used to Wait
14 Sprawl I (Flatland)
15 Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)
16 The Suburbs (continued)

The Funeral (2004) ens van abrumar amb Neighborhood nº3, Wake Up, Rebellion (Lies). Neon Bible (2007) va confirmar que no havia estat una casualitat, gràcies a Keep the Car Running, Intervention, Antichrist Television Blues i No Cars Go. The Suburbs (2010) esperem que mantingui la posició d’Arcade Fire com a banda destinada a perdurar en el temps, gràcies a unes cançons que aglutinen el bo i millor de la música pop-rock dels darrers 50 anys. A la música d’Arcade Fire hi trobem influències dels Beatles, Beach Boys, David Bowie, Roxy Music, The Smiths, Bruce Springsteen, Spiritualized, Neil Young, Television, Bob Dylan & The Band, Joy Division, Pixies, però tot el que els ha influenciat ho han assimilat de forma tan personal que els temes d’Arcade Fire sonen a Arcade Fire. Aquest fet parla de la grandesa d’un grup que en sis anys ja s’ha situat al capdamunt de l’escena pop-rock actual: per categoria, per obra, i perquè l’energia, vitalitat i positvisme que desprenen els fa únics.

El 4 i el 5 d’agost presentaran el disc al Madison Square Garden. El concert del dia 5 serà ofert en directe per Youtube (tot i que no m’he enterat molt bé com anirà el tema), detall que dóna una idea de la magnitud actual dels de Montreal. Aquest és el vídeo de presentació de l’esmentat concert.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

El festival es celebrarà del 24 al 28 de novembre, i de moment es desconeix si serà en diferents emplaçaments, com l’any passat o només en un únic. Tot fa la pinta que serà com l’any passat, ja que unes de les novetats del Primavera Sound 2011 (del 25 al 29 de maig del 2011), serà precisament que el festival es dividirà en dues ubicacions: El Parc del Forum i el Poble Espanyol (on va néixer). Qui hi vulgui assistir, ja es pot preparar a travessar la ciutat de Barcelona en temps récord per poder assistir als concerts.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

The Posies

La banda va néixer prop de Seattle a l’any 1986, i van publicar el primer àlbum, Failure, al 1988. Fanàtics dels Beatles, Big Star i Cheap Trick, Auer i Stringfellow van entregar les seves millors obres quan la febre grunge dominava l’escena rock. Amb el segon àlbum, Dear 23 (1991), van aconseguir que el nom de The Posies comencés a sonar a les ràdios dels EUA, gràcies a My Big Mouth, Golden Blunders, entre d’altres. Al 1993 van publicar el seu millor treball fins el moment i un dels discs dels noranta, Frosting on the Beater, que conté temes del nivell de Dream All Day, Solar Sister, Love Letter Boxes i How She Lied by Living, entre d’altres. Tot semblava indicar que era el moment de The Posies; l’àlbum va obtenir gran crítiques, però va ser un fracàs comercial, tot i tenir grans hits en potència. El mateix va passar amb el següent àlbum, Amazing Disgrace, segurament el seu segon millor treball, on trobem Ontario, Fight it (if you want) i Will you ever ease your mind, tema amb aromes d’un altre dels seus referents, Teenage Fanclub. Un altre gran disc, però poc venut, i en aquest món, els números, desgraciadament, dicten sentència. Success (1998), un àlbum molt més melòdic i amb una producció encara pulida que la dels anteriors treballs, semblava que posava punt i final a la carrera del grup, que conté temes destacables com Placebo i Fall Song, però no arriba al nivell dels dos anteriors.

Un cop separats, Stringfellow se’n va anar de gira amb R.E.M, va fundar una banda, Saltine, Auer va fer carrera en solitari, va haver la caixeta recopil·latòria de rigor, At Least, At Least, dos directes, Alive Before the Iceberg i In Case You Didn’t Feel Like Plugging In, fins i tot van gravar un parell d’ EP’s al 2001 i 2003, Nice cheekbones and a Ph. D i Private Sides respectivament, un altre gira d’Stringfellow amb R.E.M al 2003, i entre unes coses i d’altres, al 2005, tornen a publicar un àlbum sota el nom de The Posies, el citat Every Kind of Light. Aquest és un treball eminentment melòdic, amb balades, pop McCartnià i blues relantitzats, com Last  Crawl, That don’t fly i Could He Tret Better, apropant-se al so del Tom Petty més recent, i temes 100% Big Star, com I Finally Found a Jungle I like; un àlbum que continuava la línea de Success, i que servia per recordar la discografia del grup i els grans moments que ens havien ofert en el passat.

Què ens depararà el nou treball, gravat a Espanya i a Seattle? Servirà per reivindicar a The Posies o serà un altre exercici de nostàlgia? Si estan en forma i el nou disc té temes a l’alçada del que podem esperar d’aquests dos grans compositors, el concert valdrà i molt la pena i el retorn serà més que justificat. Passi el que passi, el que queda clar és que els noranta van donar i molt a la música rock.

Goldfrapp arribaran a la ciutat per presentar el seu últim treball, Head First. Un disc ple de sintetizadors i més lluminós que les seves anteriors entregues. Allison Goldfrapp és mostra com un versió modernitzada de Kate Bush, en aquesta nova proposta. Us deixem amb el primer single del disc, Rocket.

Al costat de Redd Kross i Mudhoney, hi trobem altres noms destacats com el dels suecs, The Soundtrack Of Our Lives (en plena forma vist el que van oferir en el recent BBK Live), els clàssics de l’escena australiana, Hoodoo Gurus i The Meanies, els referencials Young Fresh Fellows (amb un excel·lent nou disc), i un dels altres grans noms de culte del power pop dels 90 com The Muffs. I amb Sex Museum, Los Coronas, The Right Ones, The Wildbeets, Muck & The Mires, Los Chicos, Autoramas, Johnny Throttle, completant el cartell. Dos dies de grans dosis d’electricitat, grans melodies i TURBO ROCK.

Mark Oliver Everett

El tercer treball, Daisies of the Galaxy (2000), és més vitalista, però sempre amb aquest punt existencial i amarg que conté la música d’Everett. Remarcar que generalment hi deixa un espai per mirar amb sentit de l’humor la vida en general (només cal donar un cop d’ull a Cosas que deberían saber los nietos, on de tot treu grans conclusions per tirar endavant i deixar-se de queixes i lamentacions). L’experimentació i les textures més denses i elèctriques arriben amb Souljacker (2001), amb John Parrish de col·laborador de luxe, i l’àlbum, encara que soni a tòpic, té un aire P.J Harvey i a Primal Scream, i va ser un disc que va treure l’esperit rock ‘n’ roll d’Everett.

Al 2003 arriba amb Shootenanny, on trobem un Everett més proper a l’actual, a mig camí entre el que havia ofert fins ara i Tom Waits, amb composicions on la veu sona més trencada que mai, però oferint temes pop com Love of the Loveless o temes propis d’americana com Lone Wolf. És un disc més que recomanable per iniciar-se en la seva discografia, on Everett es confirma com hereu dels noms més importants de la música americana de sempre. L’angoixa torna a reaparèixer amb Blinking Lights and Other Revelations (2005), però amb unes lletres plagades d’ironia i sarcasme. El disc és una odissea de 33 temes on trobem molt piano, molta afectació i en general un disc que es fa llarg perquè és massa lineal. Un directe i la BSO de Yes Man és el que trobem abans de Hombre Lobo-12 songs of desire (2009), un disc ple d’energia, visceralitat i rock ‘n’roll. En aquest àlbum trobem a l’Everett més macarra, amb temes incendiaris com Prizefighter i Tremendous Dynamite, títols que ho diuen tot. Aires del Ryan Adams de Beautiful Sorta, i del Johnny Cash de The Man Comes Around, amb Hombre Lobo aparca les penes i posa sobre la taula les guitarres i suposa un crit a la llibertat implacable, sense perdre la part melancòlica que el caracteritza, on la influència Lennon apareix a temes com That look you give that guy i In my Dreams.

End Times (2010) suposa l’enèsima baixada als inferns del subconscient del músic. Un disc introspectiu i magnífic que recupera l’essència més trista i embaucadora d’Everett, amb temes del nivell d’ On My Feet i Walking Clouds, un dels bonus tracks. El disc és del tot rodó, perquè tot i el dolor que hi trobem, els temes són magnífics, i quan escoltem el disc, la pausa i el tipus de composicions, pròpies de cantautor, ens recorda al Ryan Adams més introspectiu, a la Cat Power de The Greatest i al Gram Parsons de Griveous Angel. Moments com Mansions of Los Feliz, on canta “Well it’s a pretty bad place outside this door, I could go out there but I don’t see what for, and I’m happy living in the dark, on the edge of my mind, and it’s nobody else’s business”, demostren la categoria musical i lírica de l’autor de Virginia.

Amb la calor d’agost, arribarà el seu nou disc, Tomorrow Morning. Looking Up és el primer single de Tomorrow Morning, on Everett rememora de nou l’essència del rock americà dels 50. Tindrem l’oportunitat de veure’l en concert a Barcelona el 17 de setembre, a la sala Bikini, on haurem d’esperar a veure quin tipus de concert fa, si més de guitarres, més introspectiu, més pop… però el que queda clar, és que valdrà i molt la pena.

Veiem Dirty Girl, de l’àlbum Shootenanny, en un tall corresponent al dvd Live at Town Hall:

LCD Soundsystem (2005), és l’àlbum homònim de debut que posava en circulació les melodies, composicions i talent musical de Murphy. D’entrada, el primer tema, Daft Punk is Playing at My House, et posa en alerta: música ballable, amb detalls art pop. I el disc continua amb peces del nivell de Tribulations i de Disco Infiltrator, per citar només algunes, on una base rítmica bàsica, les melodies i els matissos creen grans moments de pop-rock electrònic. I es destapa amb un tema Beatles, des de melodies a guitarres, com ho és Never as Tired as When I’m Waking Up, on demostra l’eclecticisme que porta per bandera. No podem oblidar Losing My Edge (single que va publicar al 2002), Beat Connection i la punk Tired. És un primer treball ple d’energia, d’actitud rock n’roll, on fusiona diferents estils musicals de manera impecable, i acompanyat d’unes melodies que ja col·locaven a LCD Soundsystem en boca de molts.

Amb Sound of Silver, publicat un any després de l’àlbum de remixes Introns (on per exemple, Daft Punk is Playing at My House cau a mans de Soulwax), Murphy torna la càrrega amb un disc que segueix la línea del predecessor, com ja anticipa d’entrada amb Get Innocuous!. En el segon tall, arriba un dels temes que marquen una evolució, com és Time to Get Away, amb una melodia plena de funk. Aquest segon àlbum és un pas endavant, sense oblidar les constants que marquen la banda des dels incis.La cançó del disc és probablement la contundent North American Scum, amb aromes un altre cop rock n’roll, i una melodia arrogant i arrastrada, que en directe sona a llamps i trons. Someone Great, aquest amb aromes New Order, i l’èpica d’ All My Friends, precedeixen el tema Sound of Silver, que podria ser una cançó de Bowie. El final, amb New York, I Love You but You Bringing Me Down, pop subtil d’alta escola, amb un simple piano i una mínima bateria, que crea una atmosfera i un crescendo memorables, posa punt i final a un treball superior al debut. Sound of Silver manté constants del primer disc, però amplia horitzons i proposa noves tonalitats… i plagat de referents i de personalitat.

I la confirmació és This is Happening, on l’equilibri entre tots els estils musicals que controla James Murphy, i les melodies, quines melodies, creen un grapat de temes, que cadascun d’ells funcionaria com a cançó del mes. Dance Yrself Clean, tema que inicia el disc, va calentant motors fins que esclata com un tema ideal per entrar en un disc del que no surts fins la darrera nota; la bateria suau, el ritme càlid i pausat, la veu mig apagada, els cors, i en tres minuts, s’obre el teló, amb una explosió que ja podríem dir, marca de la casa. Drunk My Girls, una mena de White Heat, White Light, i One Touch, donen peu a un dels temes de l’any: All I Want. Amb un inici que evoca a David Bowie i a Brian Eno, i una melodia rodona, és el seu particular Love Will Tear Us A Part. Després d’ I Can Change, un mig temps electrònic, tan bàsic com ballable, arribem a You Wanted a Hit, que amb el títol ho diu tot; vols un hit, doncs té, un, i de nou minuts. La traca final, la joganera Pow Pow, on s’atreveix amb uns ritmes tribals; Somebody’s Calling Me, un Nightclubbing descarat però passat pel seu filtre, que li queda de nassos; i Home, un tema vitalista per acabar. Aquest disc és LCD Soundsystem: pop, funk, soul, al punk, electrònica, que evoca tant als Beatles, a Bowie, a Brian Eno, a Joy Division, a la Velvet, als Stooges, a David Holmes, a New Order, a P.I.L, a Roxy Music, i a qui ell vulgui. Tan simple, tan melòdic, tan enganxadís, tan immediat però mai efímer, i tan difícil… Categoria, gràcia, art.

I avui, LCD Soundsystem a l’escenari SonarClub, en el marc del Sónar, a la 01:30.

2. Dr. Dog

3. The New Pornographers

4. Pixies

5. Superchunk

6. The Antlers

7. Beach House

8. Les Savy Fav

9. The Big Pink

10. Cold Cave

Dijous 27

The Fall. Mark E. Smith i la seva banda mantenen l’esperit i el to.

The XX. Els londinencs interpreten el directe com un exercici de somnolència. Són una banda d’estudi, com així ho demostra el gran àlbum de debut.

Superchunk. Els de Chapel Hill han tornat. Complex musical multivitamínic que va aixecar els ànims del festival.

Broken Social Scene. De la mateixa lliga que Phoenix. Multitud, parafernàlia, però poca intensitat i gràcia.

The Big Pink. En la línea de The Horrors, però tirant més cap a New Order, es presenten com una banda a seguir, per temes i actitud.

Pavement. Tema rere tema demostraven que són un clàssic intemporal, i en el seu cas, amb corda per estona. Malkmus crescut i carismàtic; la resta, pletòrics. Emocionant. Vitalisme en estat pur.

Fuck Bottoms. La 3a Guerra Mundial a base d’electrònica extrema.

Divendres 28

The New Pornographers. Tal i com s’esperava gràcies a 5 discs excel·lents, A.C Guilty, Kathryn Calder i els pornògrafs van donar una classe de pop de la més alta escola.

Thee Oh Sees. Rock primitiu i divertit, que sempre van bé per tornar als origens més rudes i simples.

Spoon. Equilibri entre rock i pop sofisticat més que saludable, on Britt Daniel va confirmar les seves bones maneres en directe.

Beach House. En directe els seus temes adquireixen una intensitat sorprenent. Van rebentar l’escenari ATP.

Wilco. Guitarristes perfectes, músics de cambra, líder venerat per un públic entregat… la banda perfecte. Hi ha qui no en té prou, i no ens estranya.

Cold Cave. De primeres semblen els enèsims hereus renegats de Joy Division. Després d’un parell de temes, són molt més que això. Tan crus com elegants.

Pixies. Amb el repertori que tenen, uns abrumadors primers 40 minuts ens van fer tornar al passat. No se’ls pot demanar més. Pixies són història del rock, com Pavement, Sonic Youth, Beatles i Stones.

Dissabte 29

Dr. Dog. Una de les millors bandes de rock n’ roll del moment, en directe sonen crus, intensos, contundents i formidables. Vitalistes com només ho poden ser Arcade Fire i The New Pornographers.

Atlas Sound. Bradfort Cox, solo ante el peligro, però va sortir victoriós en la seva defensa de l’eclecticisme minimalista musical.

The Bundles. Procuren passar-s’ho bé i fer-ho passar bé. Ho aconsegueixen.

Florence + The Machine. La túnica blanca, el més destacable.

The Antlers. Radiohead que vagi prenent nota, perquè hi ha una banda de pop angoixant i existencial que dota al seu directe una energia i intensitat encomiables. Els temes d’Hospice van omplir el recinte d’afectació i caràcter a parts iguals.

Built to Spill. Pintava de nassos, però els problemes amb les guitarres van acabar per desquiciar a un Doug Marsch que no va tirar endavant ni Goin’ Against Your Mind.

Sunny Day Real Estate. Jeremy Enigk i els seus, back from the dead, tal i com va suggerir aquest quan van sortir a l’escenari; i així va ser durant els 50 minuts de concert. Curt, però els hits van sonar de primera.

Pet Shop Boys. Sofisticats i pèssims.

Orbital. Van fer el que saben fer. Els audiovisuals antibel·licistes i crítics amb el sistema i els medleys de Madonna, Belinda Carlisle i Bon Jovi, van formar un pupurri que va contribuir a que milers de persones moguessin l’esquelet durant l’ actuació.