Entre els retorns més desitjats, el de la Blues Explosion de Jon Spencer era un dels que el món del rock n’ roll demanava a crits, ja que des de que van decidir agafar-se un temps (massa llarg) per renovar forces, van deixar un buit que cap altre banda ha aconseguit ocupar. Després de girar el passat 2011 per diferents festivals d’estiu, entre ells el Primavera Sound, on el que va presenciar la seva actuació encara segueixen a dia d’avui infectats de la seva essència i no poden deixar de moure’s cada cop que escolten Blues explosion is Nº1 -el crit de guerra de la banda-, el trio format per Jon Spencer, Russell Simins i Judah Bauer,  tornarà a la ciutat el proper dia 17 de març per tornar a fer una altre demostració de rock visceral, primitiu i carregat de groove, a la sala Bikini.

La reunió el passat 2011 va trencar quatre anys de silenci del grup sense pujar junts en un escenari, la seva última gira va ser per presentar el disc de rareses, Jukebox Explosion (2007). Tot i això el grup no ha gravat cap tema nou des dels dies de Damage (2004), el que fins a dia d’avui és l’ultim treball original dels de Nova York.

Des de que van debutar amb Crypt Style (1992) i el disc homònim, Jon Spencer Blues Explosion (1992), l’evolució del so del grup va ser una de les seves principals constants. Disc rere disc la proposta de banda evolucionava i nous ingredients s’afegien a ella. Garage, rock n’roll, punk, soul, hip-hop, blues i funk són els ingredients que formen el particular so del grup, però el que els fa totalment únics és l’autenticitat que mostren a l’hora d’executar-lo. Aquesta autenticitat resultant de la seva passió per la música i la seva visceralitat interpretativa va fer la Blues Explosion una màquina de rock n’ roll perfecta, i que en directe és mostrava totalment intractable. Pot ser el parèntesis que han fet ha aconseguit que encara valorem més el que ens van oferir, i és més que probable que per la banda hagi sigut una forma de no cremar-se. Durant aquests anys Jon Spencer ha tirat endavant el seu projecte, Heavy Trash, mentre que Judah Bauer ha participat, entre d’altres, amb Cat power o Tom Waits, i Russell Simins ha produït i ha fet remixs per Yeah Yeah Yeahs, Duran Duran, Tom Waits o Honeymoon Killers, per citar alguns noms. Afortunadament la Blues Explosion no va ser engolida per el monstre del mainstream i ara tornen per demostrar que van ser, i són, els Nº1, i si algú ho dubta només cal recuperar obres com Extra witdh (1993), Orange (1994), Now I got worry (1996) i Acme (1998), autèntiques demostracions de que el rock n’ roll és passió en estat pur.

Sí ara fa dues setmanes s’anunciava el nom de Björk com un dels grans caps de cartell del Primavera Sound 2012, i juntament amb el nom de la islandesa, els de Yo La Tengo, Gudied By Voices o Codeine, aquesta mateixa setmana s’han destapat un bon grapat de bandes que formaran part del cartell de la nova edició que és celebrarà entre els dies 30 de maig i 3 de juny. Entre les noves confirmacions destaque incorporació de Wilco com grans caps de cartell al costat de Björk.

Al costat del grup de Jeff Tweedy, també s’ha anunciat la presència dels grans pares del grunge, Mudhoney; la banda de metal industrial britànica Godflesh; els nord-americans Death Cab for Cutie; els The Dirty Three de Warren Ellis; una de les bandes de culte per excel·lència del indie del 90, Archers Of Loaf; els Spiritualized de Jason Pearce; els britànics Death In Vegas;  The XX i Beach House, que presentaran els seus respectius nous treballs; les noves sensacions The Drums i Veronica Falls; la reunió de The Olivia Tremor Control, que van cancel.lar el seu concert del Primavera Club; i el cantautor Josh T. Pearson, que aquest any ha editat el seu segon treball desprès de 10 anys de silenci.

I en l’edició 2012, com cada any, hi seran els Shellac d’Steve Albini, com sempre, demolidors. Lisabö i Washed Out completen aquest llistat de noves incorporacions d’un cartell que s’anirà nodrint a mesura que passin els mesos, i que segurament, acabarà sent, com cada any, una poderós i eclèctic aparador de l’escena pop-rock del moment.

El Primavera Sound 2012 va agafant forma, i com cada any presentarà una alineació de gala, on hi hi faltara de res, des de noms clàssics fins a bandes del moment, passant per joies amagades per descobrir.

Qui vulgui anar fent boca que visiti l‘Spotify de BCNCultura.cat. A continuació, us deixem amb What Did You Expect?, d’ Archers of Loaf:

Akron/Family inicia una gira europea anomenada Destroy Refinement, nom que s’ajusta precisament a la seva actitud damunt de l’escenari, però també es pot comprovar immediatament repassant la seva discografia, incloent les gravacions que acaben de publicar, <bmbz>, improvisacions en terrenys de sons i electrònica només apte per ments molt obertes. I el primer concert de la gira és ni més ni menys que a Barcelona, el dimarts 15 de novembre a la Sala KGB (sortegem dues entrades dobles). Irrompran amb el seu arsenal de folk, noise, música tribal, misticisme, electrònica i experimentació, proposant unes textures de densitat molt elevada, situant-se en l’òrbita de propostes de bandes com Animal Collective, tot i que per posada en escena, recorden als The Avett Brothers. La seva hiperactivitat des de que es varen formar, al 2002, els ha permès presentar una discografia amb 6 àlbums, i sobretot, donar-se a conèixer a través d’un hipnòtic i explosiu directe. Sota el nom d’Arquitectures Còsmiques, s’emmarca el concert d’Akron/Family i Timber Timbre, teloners d’una nit de folk, experimentació i pop futurista.

Autors de bombes musicals que parteixen del folk per acabar en el que en aquells volen, com Love is Simple i Set ‘Em Wild, Set ‘Em Free, d’artefactes més experimentals com el disc a mitges amb Angels of Light, o sense anar tan lluny, el lisèrgic i marcià LP publicat al 2011, Akron/Family II: The Cosmic Birth and Journey of Shinju TNT, primer àlbum publicat després de la marxa de Ryan Vanderhoof, qui va decidir deixar la banda per anar-se’n a viure al un centre de Budisme Dharma del mig oest nord-americà, Dana Janssen, Seth Olinsky i Miles Seaton executen a la perfecció la seva particular fusió de textures clàssiques amb una vocació experimental i electrònica que s’ha anat accentuant, fins el citat i darrer LP, on els harmonies i les melodies brillen per la seva absència, en un treball ple de psicodèlia i cacofonia noise i electrònica. Quan s’apropen textures més convencionals són irresistibles, precisament perquè no perpetuen un classicisme musical imoobilista, sempre se’ls hi escapa algun apunt de la seva vessant més experimental, i potser, quan interpreten aquest interessant contrast, la banda presenta una complexitat tan rotunda com convincent.

Els àlbums citats, sense desmerèixer el debut homònim, on ja fan gala de la bipolaritat que viuen entre classicisme i futurisme, ni el notable i clàssic disc de folk piscodèlic signat a mitges amb Angels of Light, o la consolidació que va suposar Meek Warrior, serien el paradigma dels Akron/Family, perquè sonen a folk de tota la vida, però també a inconformisme, en un intent d’anar més enllà i d’aglutinar passat, present i futur de la música tradicional nord-americana. De fet, per citar un exemple, el darrer disc dels Felice Brothers, Celebration, Florida, recull l’herència del llegat dels Akron/Family, combinant, la tradició de la música nord-americana amb algun que altre matís propi de l’electrònica, donant forma a un treball tan descarat com necessari, per arriscat. L’inconformisme creatiu de bandes d’aquest calibre, com els mateixos Animal Collective o Akron/Family han obert les portes a propostes amb certa vocació avantguardista, tarannà sempre a reivindicar en el món de l’art. Els resultats no són sempre agradables, però intentar innovar, és a dir, nodrir-se, assimilar, copia i re-interpretar amb identitat pròpia, qui ha dit que fos senzill?

Akron/Family aterren a Barcelona el proper 15 de novembre a la sala KGB, en una vetllada que començarà a partir de les 21h, i que començara amb l’actuació d’uns teloners de renom, com els canadencs Timber Timbre, banda formada per Mika Posen, Simon Trottier i Taylor Tirk, posseïdors d’un atmosfèric directe, a través del qual plasmen el seu folk místic. Presentaran el seu darrer LP, Creep On Creepin’ On.

Akron/Family + Timber Timbre a la Sala KGB (Alegre de Dalt, 55 Bis), dimarts dia 15, a les 21 h.

Amb el Palau de la Música ple, entrades exhaurides, Jeff Tweedy, Nels Cline, John Stirratt, Glenn Kotche, Pat Sansone i Mikael Jorgensen tenien el triomf més que assegurat, i per poc que fessin, el títol de concert de l’any sumava un nou candidat. Res a dir en quan al triomf, perquè el concert va ser dels que no s’obliden, i per bé; l’arsenal musical desplegat per la banda, executat amb precisió, passió, a través d’harmonies, melodies i ritme irresistibles, va permetre fer un viatge imponent pel territori pop-rock clàssic, actual, mil.limètric, en una equilibrada demostració de música contundent i dolça, amb una vocació intemporal tenyida amb algun element experimental,  que definitivament va fer oblidar la falta de múscul que es trobà a faltar en les darreres visites dels nord-americans. El d’ahir, juntament amb el del Razz, de la gira d’ A ghost is born, podríem dir que ha estat el millor concert de Wilco a la nostra ciutat.

A les 22.22 de la nit, després d’un brutal Jonathan Wilson (una jam session de 40 minuts de nassos, pur blues-rock potent, del que no puc dir més per ignorància, però opino que és un nom que un s’ha d’apuntar), Wilco feia acte de presència sobre l’escenari. Un inici pausat i omnipotent, relaxat i folk, amb One Sunday Morning, i una immediata introducció de textures estridents al final de Poor Places, marcaven les coordenades que donaven moltes pistes de per on aniria la nit. A continuació hi va haver lloc per la fusió d’èpoques i la vocació experimental i densa que han fet gran la banda, com la trencada i perfecció desbocada en forma de cançó noise-pop que és Art of Almost, i posteriorment, per la cruesa i sequedat rock d’ I Might. La calma dels mitjos temps marca de la casa tornava amb la melancolia de Black Moon, tot i que la irrupció d’ I’m Trying to Break Your Heart immediatament després (no deixaven gaire espai entre peça i peça, excepte algun moment d’agraïment, i algun que altre comentari de Tweedy) va ser un primer punt i a part, amb la banda aprofundint en els matisos musicals que porten per bandera, corroborant que el concert posaria de manifest el citat i contrastat equilibri entre el classicisme pop-rock i l’avantguarda noise. El retorn als paratges més suaus es donava cita amb One wing i l’ irresistible country-pop de War on War, i l’ aparició dels Beatles (i no era ni la primera ni darrera vegada) amb les melodies d’una tronadora Born Alone i amb l’elegant i vital Hummingbird, deixaven constància de la categoria de la banda… més gran del planeta rock?

Una immensa Ashes of American Flag, seguida de l’himne generacional en que s’esta convertint Jesus Etc., mostrava a un grup de músics que, instruments en mà, destil·len talent, cor i precisió a  parts iguals. La festiva I’ll Fight donava pas a la melosa i sí, de nou, beatleliana The Whole Love, per continuar amb una descomunal execució de Handshake drugs, que va sonar amb la força i rugositat dels Wilco de fa uns anys (i no és cap crítica). I amb la tensió elèctrica en la seva màxima esplendor, unes voluminoses i enèrgiques I’m the Man Who Loves You i Standing O donaven fe que eren moments de rock n’ roll directe i frontal. Impossible Germany ens situava de nou al costat més amable i subtil, amb l’híbrid de  Mark Knofler i Thurston Moore que és Nels Cline, que es va endur una brutal ovació. Tweedy tornava a pujar el volum amb la immensitat de Dawned on me, amb Cline exprimint una guitarra de doble masteler, i amb la sempre impactant A Shot in the Arm, que va posar el punt i seguit a la golejada de Wilco. Els oeoeoe van durar fins que van tornar els cinc músics a l’escenari amb l’esquizofrènia country-folk-noise de Via Chicago. California Stars, un regal, i dels memorables, The Late Greats, per morir-se, i, s’acaben els adjectius, fa estona, de fet,… i què dir de Heavy Metal Drummer, grandiosa, i, encara hi havia temps per dos temes més, una rabiosa i impecable Monday, tema acollonant, i per rematar-ho, Outtaside (Outta mind), quin final,… Ovació, somriures, dos hores i quart, dotze i 34 de la nit, concertarro, i cap a casa.

Durant dues hores Wilco varen executar un generós i categòric repàs a la seva carrera, amb un repertori basat en The Whole Love, àlbum que presentaven i vuitè de la seva discografia, però rescatant clàssics de tots els seus treballs, excepte del seu LP de debut, A.M. Virtuosisme, tècnica, precisió, ànima, vitalitat, passió, una mica de múscul, classe, i enormes cançons pop-rock varen conquerir l’entregat i heterogeni públic que es va donar cita al Palau de la Música. Es pot discutir, acció a la que motiva recórrer quan es parla d’art, de si seria millor, sent tradicional, una sala de concerts pròpiament rock, de la incomoditat que suposa tanta comoditat per un concert d’aquesta magnitud; o bé podríem posar-nos de genolls per haver optat per una sala pensada per la música, enlloc dels desagradables grans pavellons poliesportius. Ara bé, qualsevol debat queda en res quan recordem qui són Wilco. Ho varen demostrar ahir… quina manera de fer vibrar i gaudir d’una forma deliciosa i enèrgica a tots els presents, dirigits pel brillant Jeff Tweedy, un dels millors compositors i frontmans del moment. A partir d’aquí, cadascú dirà la seva.

En resum, nit de preciosisme i potència noise-pop-rock que mira tan enrere com endavant per emmarcar, amb uns Wilco tan perfectes com passionals, tan delicats com poderosos, i tant grans com ens els podem imaginar.

A quarts de deu feien aparició José González i els seus companys de Junip sobre l’escenari del Razz 2. Prudència, humilitat, bones vibracions, i un folk-pop-rock passat pel particular filtre del ordinari i extraordinari suec-argentí són segurament alguns dels elements que han acabat per de la nostra ciutat (i d’altres). I sí, res seria possible sense la seva música. Amb uns tres Ep’s i un sol LP, Junip s’han consolidat com una proposta melòdica, afectuosa i subtil, i posseïdors d’un rugós directe. Elias Araya a la bateria, Tobias Winterkorn a l’orgue i al moog, José González a la guitarra i veus, acompanyats i perfectament recolzats per un percussionista i un baixista. Menció especial per tots dos donen un volum a la base rítmica sense la qual seria impensable la relectura de les cançons de la banda en directe. El baix sonava amb un reverb i múscul que accentuava de forma impensable la tensió elèctrica del directe de Junip. Però, anem per ordre.

Com és habitual, varen iniciar el concert amb Official, de l’Ep Black Refuge. Ben aviat les constants musicals conegudes del seu directe s’evidenciaven: un so compacte i poderós al servei d’una música melosa, melòdica i delicada. El contrast de la contundència sonora amb la ductilitat del cançoner de Junip esdevé una proposta més que interessant, més valorant la quantitat de notables cançons que conté la seva curta discografia. Howl i Black Refuge donaven continuïtat a les coordenades traçades de la banda. A continuació, Rope & Summit i To The Grain la calor i la intensitat s’incrementaven gràcies a les capes sonores, que donaven fe de que els cinc músics havien entrat en calor i en sintonia amb un públic entregat. Tot era més senzill, la tromba instrumental arribava amb solvència i sentiment amb una imparable i irresistible peça instrumental plena de classicisme i ritmes tradicionals i tribals, Azaleadalen, una esplèndida Sweet & Bitter, Without you, i el dinamisme pop d’ It’s Alright, on els colors de Junip adquireixen una saturació i lluminositat radiants. Res podia canviar el veredicte del concert, i amb At the Doors, un potent Far Away i una potser massa dòcil Always tancaven la primer part de la nit. Però quan sembalva que res ens podria sorprendre, potser, el moment de la nit, arribava amb la posada en escena de Tide, que va sonar densa, sencera, adquirint una dimensió bastant més enllà de la que apareix en el disc. Punt i final únic, però, faltava ‘el tema’, i en el bis varen tocar per fi In Every Direction, potser tan esperat com previsible. I davant de la insistència del públic, varen accedir a un segon bis. Podria ser el segon moment de la nit, el que ens van oferir els nòrdics amb la versió que varen fer de The Ghost Of Tom Joad , en una cover que, com a mínim, està al nivell de l’original.

La transparència i honestedat de Junip ho fa tot molt senzill. La proximitat i naturalitat amb la que evoquen el seu cançoner dalt de l’escenari, sense oblidar evidentment el que és més important, la consolidació com a banda dalt de l’escenari, gràcies al volum i força amb la que interpreten els seus temes, suposen un atractiu infali·lible. Mantenen el to suau i delicat del seus treballs, però en directe adquiereixen el punt imperfecte i sorollós que els hi dóna el contrast idoni. Per fi vàrem comprovar qui són Junip. Esperem el segon LP, en el que estan treballant, i més ara, que han acabat la gira (a Bilbao, el dia següent al de Barcelona). Més discs al nivell de Fields i més directes com el d’ahir a la nit són les vies per seguir gaudint de José González i Junip.

Article de Daniel i Mireia

Del 3 de novembre al 23 de desembre la Sala Razzmatazz celebrarà el seu onzè aniversari. Durant aquests dies passaran per el seu escenari més de quaranta artistes entre grups i dj’s. Els noms més destacats que participaran en aquesta celebració de la sala indie cool per excel·lència de la ciutat són: The Smashing Pumpkins; els de Billy Corgan actuaran el dia 6 de desembre i presentaran les cançons del seu proper disc Oceania, que veurà la llum a principis del 2012, alhora que repassaran el seus gran hits coincidint amb reedicions de Gish i Siamese Dream que sortiran a la venda aquella mateixa setmana. Sí hem de fer cas a les paraules de Billy Corgan, pot ser que aquesta sigui la darrera visita del grup a la ciutat, ja que el cantant ha declarat que si l’acollida del seu nou treball no és la que ell desitja, enterrarà el seu grup per sempre. The Horrors (1 de desembre) , que presentaran el seu nou treball Skying, The Rapture (22 de novembre), James Blake (8 de desembre), Friendly Fires (10 de desembre), Doom (19 de novembre) i The Drums (16 de novembre), són els altres grans reclams d’aquest cicle de concerts a la sala del Poblenou. En l’apartat de dj’s destaquen les sessions que faran Caribou (24 de novembre), Chris Geddes i Richard Colburn de Belle & Sebastian (16 de desembre) o Joel Gibb de The Hidden Cameras (11 de novembre).

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=q-KE9lvU810]

Failure American Style (2008) i Heaven’s Alright (2010) són els dos àlbums que Scott McCloud ha gravat sota el nom de Paramount Styles. L’alma màter dels imprescindibles Girls Against Boys (i de Soul Side) torna a Barcelona (al Bar Heliogàbal un altre cop) amb aquest nou projecte, liderat per ell i el seu vell col·lega i bateria Alexis Fleisig, membre també dels noies contra nois, i amb qui compartirà el racó del conegut bar per interpretar les cançons dels dos LP’s. Aquesta és la formació amb la que plasmen el seu cru i honest directe. A Barcelona hem tingut la fortuna de veure’ls com a mínim un parell de vegades, la darrera a la sala Sidecar, i és evident que McCloud, com la gran majoria dels grans noms de l’escena dels noranta, no falla.

A Failure American Style ens trobàvem amb un notable treball que d’entrada donava la sensació que trencava amb el passat de McCloud. Però, quan s’escolten temes com Paradise Happens, Race You Till Tomorrow, These Starry Nights i Hollywood Tales 2 per exemple, és evident que l’essència de McCloud segueix sent intocable i intractable. Composicions deutores de l’asfalt d’una gran ciutat, com Nova York, amb una sequedat i elegància incorruptibles. Come to New York / get famous / get dead famous, canta a Come to New York, on el músic plasma de forma sarcàstic i sincera les vicissituds viscudes. El disc deixava clar que faci el que faci, Scott McCloud és un dels músics més creïbles i transparents, amb una solidesa que neix del contrast entre la sensibilitat i la contundència de les seves excel·lents composicions. Qui es pot resistir a la sinceritat de Drunx, Whores & MZK People? Menys elèctric, menys rude, menys pesant que amb Girls Against Boys, però igual de contundent i autèntic. Scott McCloud tornava per la porta gran, tot i que, com sempre, només l’aprecien uns quants.

Heaven’s Fire segueix pel mateix camí que l’anterior treball, però sona més polit i arreglat, gràcies a la mà de Geoff Sanoff (qui ha treballat amb A Perfect Circle, Luna, Nada Surf i G Vs B, entre d’altres). En definitiva, el disc és més pop, però el contrapunt de la inconfusible veu de McCloud dota de l’impacte i punch idonis. La lluminositat d’Amsterdam Again defineix a un àlbum on no hi falten un bon grapat de cançons que confirmen per enèsima vegada el talent d’un dels músics més independents de l’escena pop-rock. La magnífica Give Us Some Time, on s’apropa als R.E.M de Green, la sorprenent The Greatest, amb aromes a New Order, la clàssica Desire Is Not Enough, clàssica perquè és 100% McCloud, com també ho és la incendiària Come to Where You Are, els elegants i roquers mitjos temps, com White Palaces, Take Care of Me i The Girls of Prague, la sensibilitat de Steal Your Life… En definitiva, un discarro, i segurament, un dels grans oblidats del 2010.

Scott McCloud és un supervivent. Ho té tot per ser considerat un dels músics més importants de l’escena musical dels darrers vint anys.La cita és a l’Heliogàbal aquest proper dilluns 26, a partir de les 22h., per aquells que no es vulguin perdre l’íntim, apassionat i deliciós concert que ens oferiran els Paramount Styles. Després dels teloners, Lazy Juo, escoltin i gaudeixin de les cançons i de l’arrogància humil i pròxima d’un dels noms que varen fer grans els noranta, i que encara no ha dit la última paraula:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=m5-f8uiRZcA]

Un any més el BAM aposta per un cartell força eclèctic on conviuen alguns del noms més rellevants de l’escena local catalana, i estatal, amb grups emergents per descobrir, així com algun que altre gran nom a nivell internacional. L’edició d’enguany segueix el mateix plantejament pel que fa a les ubicacions dels diferents escenaris, i la proposta musical que hi trobarem en cada un d’ells. De tots els noms que desfilaran per aquests escenaris de la ciutat destaquem: The Excitements, que segurament incendiaran la Plaça Reial amb el seu soul funk; Lori Meyer, que portaran el seu indie pop al parc del Forum; el grup paral.lel de J de Los Planetas, Grupos De Expertos Solynieve; els suecs Mando Diao, que juntament amb Herman Dune, seran un dels plats forts de la la jornada del dissabte a l’escenari situat a l’antiga fàbrica d’Estrella Damm; Wu Lyf, que probablement seran una de les bandes que més donaran a parlar gràcies a la seva particular  i contundent proposta entre el post-rock i el hardcore, o Man Man posseïdors d’un directe força personal i passional.

Aquesta és la programació per dies i escenaris del BAM 2011:

DIJOUS 22

Plaça Del Rei

 21.30 h Remate

 23.05 h Astrud & Col·lectiu Brossa

Plaça Reial

 21.30 h PE’Z

 23.00 h Los Tiki Phantoms

DIVENDRES 23

Plaça del Rei

 21.30 h Bedroom

 22.45 h Anímic

00.15h Villagers

Plaça Reial

 21.30 h The Excitements

 22.45 h Aloe Blacc

 00.15 h JC Brooks & The Uptown Soun

Parc Fòrum

21.30 h Carlos Cros y los 400 golpes

00.00 h EL Columpio Asesino

03.00 h Lori Meyers

Parc Fòrum – Electro BAM

01.00h Wooky

02.00h Pulshar

03.00h Zomby

Joan Coromines

20.30 h Evripidis Sabatis

22.00 h Guillamino

23.30 h Rita Indiana Y Los Misterios

Plaça dels Àngels

21.15h ZA!

22.45h Wu Lyf

00.30 h Man Man

DISSABTE 24

Plaça Del Rei

 12.30 h Renaldo & Clara

 21.30 h Maïa Vidal

 22.45 h John Vanderslice

00.15 h Little Scream

Plaça Reial

 12.30 h Estúpida Erikah

21.30 h Senior i El Cor Brutal

 23.00 h Sr. Chinarro

 00.30 h Grupo de Expertos Solynieve

Parc Fòrum

 21.30 h El Petit de Cal Eril

 00.00 h Mazoni

 03.00 h Antònia Font

Parc Fòrum – Electro BAM

 00.30 h Lasers

 01.30 h Pional

 02.30 h Mondkopf

Antiga Fàbrica Damm

19.30 h  4t 1a

21.00 h Herman Dune

22.30 h Mando Diao

Si fa uns dies vèiem com Fleet Foxes, Superchunk i The Pop Group encapçalaven els primers noms que transitarien pels diferents escenaris del Primavera Club 2011, que tindrà lloc del 23 al 27 de novembre a la nostra ciutat (i a Madrid), ara toca afegir-ne d’altres, i que ja van donant silueta i una mica de color al germà petit del Primavera Sound. Anem a per ells.

El primer nom que destaca és el d’Stephen Malkmus and the Jicks, que arribaran amb el lluminós Mirror Traffic, produït per Beck, i cinquè àlbum en estudi de la banda que va formar el membre de Pavement un cop dissolts aquests. El disc és el primer dels Jicks després del parèntesi que varen fer precisament per la gira mundial de Pavement, i conté els elements que fan de Malkmus un dels compositors pop més respectats dels darrers vint anys. No hi falten motius per afirmar-ho: gairebé totes les cançons del grup, amb una discografia amb clàssics com Slanted and Enchanted, Crooked rain, crooked rain i Wowee Zowee, varen ser composades per Malkmus. Stephen Malkmus and the Jicks es podria considerar com l’equip primavera (filial) de Pavement, perquè el compositor i líder és el mateix autor, però no hi trobem cap Trigger Cut/Wounded Kite at: 17 ni cap Gold Soundz ni cap Range Life ni cap In the Mouth a Desert. Però si s’aprecia una vocació pop idèntica, que rau de les mateixes influències, que van dels Beatles posteriors a Rubber Soul als R.E.M dels sis primers treballs, fins arribar a Green, on les melodies de Malkmus, amb la seva inconfusible veu, i les harmonies i textures construïdes, atapeïdes, amb algun punt cacofònic i noise, però on venç finalment el caràcter vital i expansiu. En aquest recent Mirror Traffic, només cal punxar les vitamíniques Tigers, Senator, o la grandiosa Spazz, o la retro Forever 28, i donar-se un bany de positivisme i immediatesa pop. No són Pavement, però qui vulgui alegrar les oïdes, les neurones i l’ànima, que recordi que Stephen Malkmus and the Jicks estaran a Barcelona a finals de novembre.

Vetiver, amb l’irregular The Errant Charm encara molt fresc, també participaran en la nova edició d’aquest Primavera Club. Ho faran acompanyant a Fleet Foxes, tant a Barcelona com a Madrid. St. Vincent, o Annie Erin Clark, a punt de publicar Strange Mercy (sortirà al setembre), els portuguesos Gala Drop (amb un àlbum homònim i dos EP’s que els situen en l’òrbita d’Animal Collective i Panda Bear), Unknown Mortal Orchestra, que recullen les cendres de The Mind Chicks i es presenten en societat amb un debut homònim com una ballable fusió de funk i psicodèlia post-punk, Gardens & Vila, també amb debut homònim, que a base de sintetitzadors i senzilles melodies construeixen himnes de pop ambiental, Still Corners, competència directa de Beach House, la densitat i transcendència electrònica d’uns altres fills d’una de les ciutats més culturals, Austin, els SLEEP ∞ OVER, els seus veïns Pure X, que presentaran el seu pop pausat i metafísic, i per últim, els britànics Holy Other, vistos al darrer Sónar, que s’endinsen, a base de veus i melodies fantasmagòriques, en l’eclèctica etiqueta witch house; tots ells són els darrers noms que s’han afegit a un cartell que anirà creixent. D’altra banda, com ja és costum, durant les dates prèvies es celebraran una sèrie de concerts que serviran com aperitiu i postre d’aquest festival: Throwing Muses, reactivats a través de Kirstin Hersh, sense Tanya Donelly, però amb Bernie Georges i el bateria Dave Narcizo, estaran el 29 i el 30 d’octubre a Madrid i Barcelona, respectivament, presentant un nou treball, el segon en quinze anys, trenta anys després de la seva formació i vint-i-cinc anys després del seu debut; Bonnie Prince Billy, o Will Oldham, estarà al Casino de l’Aliança de Poble Nou el 27 d’octubre, oferint el seu combinat d’americana, country, folk, indie, música tradicional del seu país i tot el que pot oferir aquest jove veterà de Louisville; i recordar que altres noms, com Emeralds, Mogwai, Man Man, Explosions in the Sky, Elbow i The Battles, també recorreran l’estat espanyol, amb la mateixa excusa primaveral, a partir del mes de setembre fins a finals d’any.

Recordem que el Primavera Club 2011 es celebrarà del 23 al 27 de novembre; anirem informant de més novetats. Us deixem amb la presentació que Stephen Malkmus and the Jicks varen fer d’alguns dels temes del seu nou Mirror Traffic a Amoeba Records el passat 25 d’agost:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=XfiSa9c0r4A]

Amb tota la feina feta, Toots and the Maytals no han deixat de gravar ni de fer gires. Després dels àlbums gravats als 60 i als 70, només els queda gaudir, seguir gravant discs més que recomanables (per exemple, Knock out! de 1981, o True Love, del 2004, on interpreten èxits amb noms de la talla de U-Roy, The Skatalites, Eric Clapton, Ryan Adams, Jeff Beck, The Roots i Bootsy Collins), i oferint (tot i que ja no hi són entre nosaltres Jerry Mathias ni Raleigh Gordon) exhibicions de reggae i música negra on la història de la música, la passió i la intensitat per una forma de vida i d’expressar-se adquireixen un sentit únic i vital, i més, en una societat deshumanitzada i anti-reggae com l’actual. Si no hi ha combat, ens queda el deure d’oblidar-se dels mecanismes de poder i els seus tentacles en forma de números verds, vermells, ratings, especulacions criminals vàries, amb Funky Kingston a tot volum, i com a mínim, somiar amb un sistema que ens permetés oblidar la crueltat, violència i la fredor de l’actual. Una de les moltes opcions per desconnectar per una estona i respirar aire pur respon al nom de Toots and the Maytals. Amb Frederick Toots Hibbert al capdavant, convertiran el 20 d’agost l’Apolo (sense fum?) en tot allò que no és Barcelona durant la resta dels dies.