MIDDLE OF EVERYWHERE. POKEY LAFARGE AND THE SOUTH CITY THREE

Semblen sortits d’un dels dibuixos de la sèrie de Robert Crumb, Herois del Blues, i realment, un cop impregnats del seu cançoner, actitud i atmosfera, Pokey LaFarge and The South City Three semblen sortits d’una màquina del temps que els ha fet aparèixer en aquest precís instant de la història per fer front a frivolitat i banalitat que menysprea les arrels, la passió i el compromís de la música popular amb la societat i l’art. Amb una biografia pròpia d’algú que indaga en les arrels de la música nord-americana, Pokey LaFarge i la South City Three comencen a treballar junts durant el 2009, i de moment, ens han regalat dos LP’s amb noves composicions que recorren la història de la música que els ha educat.

Més que interessant és fixar-se en els orígens de la música que composa i executa el grup. La fusió d’americana, jazz, country, blues, ragtime i les textures pròpies de la música realitzada a la zona d’Appalachia neix de la formació musical de LaFarge, un apassionat del blues que va créixer escoltant Bill Monroe, Blind Boy Fuller, Bob Wills, Jimmie Rodgers, Emmitt Miller, Robert Wilkins, Milton Brow, Tampa Red i Leon Redbone. Les influències d’aquesta banda resident a Saint Louis, Missouri, les trobem a principis del segle XX, noms com Fiddlin’ John Carson, Henry Whitter, Bascom Lamar Lunsford, Carter Family, Clarence Ashley, Frank Proffitt, i Dock Boggs, Jean Ritchie, Roscoe Holcomb, Ola Belle Reed, Lily May Ledford, i Doc Watson, sense oblidar a noms del country del bluegrass com Loretta Lynn, Roy Acuff, Earl Scruggs, Chet Atkins, i Don Reno, o artistes donats a la música de ball com Jean Goldkette, Bix Beiderbecke, Frank Trumbauer i Gene Rodemich Orchestra, el swing, com Shelly lee Alley i Milton Brown, i el jazz, com Memphis Five, and anything with Sidney Bechet and Teddy Bunn, i les jug bands de l’estil Dixieland Jug Blowers, Novelty-Cliff Edwards, Mound City Blue Blowers, Blues-Robert Wilkins. LaFarge reconeix com a referents ineludibles en la seva forma d’entendre la música a Mound City Blue Blowers, Washboard Rhythm Kings, Dixieland Jug Blowers, Harlem Hamfats i Swift Jewel Cowboys. En definitiva, Pokey LaFarge i la South City Three ens permet assaborir la mel de la música tradicional de forma instantània a través dels seus disc, i també gràcies a la reivindicació que fan de noms mítics d’un passat no tan llunyà i sempre imprescindible per entendre d’on venim.

LaFarge, després de Marmalade i Beat, Move & Shake es troba amb Joey Glynn, Adam Hoskins i Ryan Koenig el 2009, i formen Pokey LaFarge i la South City Three. Un tour per Europa i els EUA, amb aturada obligada al mític Festival de FOlk de Newport els permet fer-se un espai a l’escena de la música popular. Riverboat Soul és el primer treball conjunt, i la història els fa un lloc. El disc és un èxit comercial, i només cal mirar cap a propers projectes. La confirmació arriba amb Middle of Everywhere, segurament el seu millor treball, on la banda es mostra més compacte, oferint una solidesa musical que envolta i permet transmetre les seves cançons sobre dones, alcohol, desencís i esperança amb la transparència i naturalitat de noms de la talla de bandes com Mississippi Sheiks, Skillet Lickers, Delmore Bros.

Pokey LaFarge i The South City Three assegura bona música, conserva la tradició musical, i permet recuperar a noms que mai podem oblidar. Middle of Everywhere, ni més ni menys on s’instal·la una banda destinada a enamorar a nostàlgics de la tradició musical i a aquells que apostin per conservar tot allò que aporti diversió i valor a l’art.

Sona a… Deke Dickerson, Big Sandy, Meschiya Lake & Her Little Big Horns, Tuba Skinny, The Dustbusters, and Rum Drum Ramblers…
El Millor… Feels so Good, Drinkin’ Whiskey Tonight, Mississipi Girl, Weedracker Rag, So Long Honeybee, Goodbye
El Pitjor… no pecar de cert conservadorisme a l’hora d’entendre l’art i la cultura.

A finals de la dècada dels 90 el centre d’atenció del rock n’ roll va canviar d’ubicació. Les illes britàniques i USA van deixar de ser el nucli de principal agitació, envers el poder sorgit al nord d’Europa. L’anomenada onada escandinava va cobrir tot el món amb quatre grups com a principals causants d’aquesta inundació de punk rock. The Hellacopters amb Payin’ the dues (1997) i Backyard Babies amb Total 13 (1998) des de Suecia, i Gluecifer amb Soaring with the eagles at night to rise withe the pigs in the morning (1998) i Turbonegro amb Apocalypse dudes (1998) des de Noruega, van aconseguir el que semblava impossible: ressuscitar l’essència incendiària del rock n’ roll, que per aquells dies semblava que ja no tornaria a cremar amb força. Però per desgràcia aquella explosió va durar menys temps del desitjat i a dia d’avui totes aquelles excel.lents bandes han passat a ser pràcticament un gran record del passat.

Tretze anys desprès d’ aquella onada escandinava d’electricitat, la majoria de grups que van formar part d’ella o estan en una llarga fase d’hibernació o senzillament ja no existeixen. Gluecifer i The Hellacopters van desdir deixar-ho en el seu millor moment per no caure en l’avorriment; mentre que Backyard Babies i Turbonegro sembla ser que estan preparant el seu retorn per aquest any 2012.

Dir quina d’aquestes quatre bandes era la millor de totes és realment força complicat, i en el fons injust, cadascuna d’elles tenia les seves pròpies virtuts i tot i tenir forces elements en comú, les quatre tenien una personalitat pròpia que la diferenciava de la resta. The Hellacopters tenien un regust a rock clàssic; Backyard Babies tenien la capacitat de crear hits irresistibles; Gluecifer eren una autèntica bomba en directe; i Turbonegro segurament va aconseguir parir el disc més representatiu de tots ells, ja que tenien la capacitat de reunir totes les qualitats dels seus companys de generació, afegint un plus de provocació que els va situar un pas endavant de la resta.

Ass cobra (1996), el seu quart treball, va fer que el nom del grup agafés força en el panorama més undeground, ja que mostrava un grup que tard o d’hora explotaria amb força. Les expectatives és van confirmar dos anys després amb Apocalypse dudes (1998). The Hellacopters ja havien començat a preparar el terreny ideal perquè això passes, amb Payin’ the dues (1997), i Backyard Babies i Gluecifer el van abonar amb els explosius Total 13 (1998) i Soaring with the eagles at night to rise with the pigs in the morning (1998), respectivament. El món del rock mirava cap el nord d’Europa per trobar els seus nous referents i aixì tornar a vibrar amb el rock n’roll; aquesta recepció va ser definitiva perquè Turbonegro deixés a tothom noquejat amb el seu demolidor cinquè àlbum. Glam rock, punk d’escola Ramones, hard rock, i molta mala baba i sentit de l’humor van fer que el grup liderat per Euro Boy i Hank Von Helvet es convertissin ràpidament el el grup bandera del punk rock d’aquells dies. The Age of Pamparius, la cançó que obria el disc, era tota una declaració d’intensions que ràpidament és va convertir en el gran himne del grup. Guitarres poderoses, cors addictius, i melodia 100% Detroit, feien que entressis de cop en el seu univers. Selfdestructo Bust, el següent tema, deixava evident que allò anava molt en serio; una bomba protopunk, adornada amb veus femenines, que mostrava a un grup versàtil i carregat de recursos. Amb la incisiva Get it On el disc començava ha agafar una velocitat i potència vertiginosa. Aquestes tres temes formen una dels millors inicis escoltats durant aquells anys. A partir d’aquí el grup desplega tot el seu gran catàleg de virtuts. Melòdics i contundents a parts iguals, Rock Against Ass, Dont’ say motherfucker, motherfucker, Rendezvous with anus, Back to dungarre high, fins al demolidor final amb Good head el disc és un no parar, i el més sorprenent és que cadascun dels temes que formen el disc tenen vida pròpia, no en sobre cap, i mostra a un grup que sap reinventar-se a mesura que el treball va avançant, Are you ready (For some darkness) o Humilliation Street en són el millor exemple. El resultat són tretze temes que formen una des les obres més incontestables de punk rock dels últims anys.

The Stooges, Ramones, David Bowie, Alice Cooper, Kiss, MC5, Hanoi Rocks, els referents que venen al cap un cop escoltat Apocalypse Dudes són força amplis, però cap d’ells s’imposa a l’altre, i és la personalitat que demostra la banda la que acaba sortint victoriosa, perquè Turbonegro senzillament sonen a Turbonegro. Desprès d’aquest treball editarien una bona continuació, Scandinavian Leather (2003), desprès de passar un temps separats i allunyats del panorama musical. El disc va suposar un gran retorn, i els tornava convertits en autèntics herois. Els dos treballs que van venir a continuació: Retox (2006) i Party Animals (2008), no passen de ser obres correctes, però queden en un segon pla al costat d’Apocalypse dudes. A dia d’avui el gran buit deixat per Turbonegro o Gluecifer, no ha estat ocupat per ningú, cosa que no diu molt a favor de les noves generacions de grups. Tretze anys després de la seva edició Apocalypse dudes segueix sent una autèntica bomba. El temps ha dictat sentència: una obra mestra.

EVERYBODY WAH. BOSCO DELREY

Credencials: amant de la música rock, passant per Elvis i arribant a The Cramps, a qui ret homenatge durant ell vídeo Wild One (no inclòs en aquest Everybody Wah), on evoca el concert de la banda de Poison Ivy i Lux Interior al Napa Mental Hospital; aquest LP, debut, l’ha gravat amb Doug Paisley, a la ciutat de Memphis, els TN Studio, músic que ha col·laborat, entre d’altres, White Stripes, Sonic youth, Pavement, Wilco i Cat Power; els 7 polsades publicats anteriorment, Space Junky / My My Racecar i Evil Lives / Wild One, editats sota el segell Diplo, Mad Decent, com l’LP, ja mostraven a un artista que abraçava tot tipus d’influències dels seixanta i dels setanta, però, amb una mirada inconformista i experimental; Marc Bolan, Lou Reed, Blur, Kurt Vile, i d’altres noms sorgeixen inevitablement quan comences a escoltar les seves cançons, no obstant, finalment, tot i que no amaga referents, al contrari, convenç i atrau gràcies a una identitat pròpia que aglutina tot el seu imaginari musical passat pel túrmix avantguardista.

Bosco Delrey atrapa ràpidament si comprens i acceptes la seva megalomania, tot i que deixar-se seduir per les seves cançons serà més satisfactori. Atrapa en una primera escolta; intriga en una segona; sorprèn en una tercera i t’embriaga a partir de la quarta. Fresc, arriscat i melòdic, Bosco Delrey suma so vintage amb textures més marcianes i actuals. El regust és certament conegut, però alhora, desconcerta. I és interessant que es percep a un músic apanyat, és a dir, no és un virtuós, si no que surt ben airós amb unes bases rítmiques per una Canonades pop-rock amb sabor antic i actual com la inicial Baby’s Got a Blue Flame, Get Outta Edge (possiblement el gran hit) o Cool Out deixen entreveure a un compositor a valorar. Bàsic, canalla i amb el punt apassionat que se li pressuposa a algú que evoca als seus grans ídols en cada peça, Delrey es deixa anar amb cada cançó, sonant altiu i desafiant, reivindicant, en algun moment, l’elegància macarra de ‘jefes’ de la talla de Jagger i Gillespie, sense arriba a aquests nivells d’excel·lència, s’entén. Ara, que si a algú recorda, per ritme, melodies, guitarres, textures, és al Marc Bolan de T.Rex… i només cla sentir Don Haps i Down We Go per acabar-s’ho de creure. També hi ha lloc per composicions més joganeres com Lovely Sleepy Dad i Archebold Ivy, més fosques i psicodèliques com All are Souls the Same, més lleugeres com Glow Go the Bones, censurables com Expelled Spelled Expelled i Afterlife, on recorda als pitjors Gorillaz, el record a Elvis que és Instant Love, i la presentació del costat més marcià i electrònic que és 20 Fight Club, un oblidable punt i final d’un disc tan irregular com esperançador.

Avui en dia personatges com Bosco Delrey s’han de cuidar; potser, algun dia els músics oblidaran d’on prové la música pop-rock. Com deia la recentment desapareguda Etta James, en tota cançó hi ha un blues. I això, mai ho podrem oblidar. Com no ho fa Bosco Delrey.

Sona a… T. Rex + Kurt Vile
El Millor… Baby’s Got a Blue Flame, Get Outta Edge, All are Souls the Same, Cool Out. I la capacitat per sonar antic i actual a la vegada.
El Pitjor… és només un primer disc.

Amb In and out of control (2009) i Raven in the grave (2011), The Raveonettes van orientar el seu so cap a terrenys més pop, en un gir força encertat que feia que el grup agafés aire i sortissin amb èxit de l’estancament en que estava començant a caure la seva proposta. Però tot i que els seus dos últims treballs contenen grans temes, i consagren als danesos com una de les millors bandes sorgides en aquest nou mil.lenni, els que portem seguint la banda dels dels seus inicis trobarem a faltar la saturació elèctrica, i la visió primitiva del rock n’ roll que ens van oferir en les seves primeres obres. Aquest Rarities & B-Sides ens porta un altre cop aquells primers The Raveonettes, ja que recull 27 cançons que van des dels seus inicis fins a Lust Lust Lust, deixant fora tota la seva última etapa.

Sune Rose Wagner i Sahrin Foo haguessin pogut agafar el camí fàcil i editar un Best of en tota regla, ja que de hits els danesos en van força sobrats, però han preferit recuperara un grapat de temes que mereixien sortir a la llum ja que alguns d’ells estan entre el millor que han parit mai. Go gril go, Demon’s fire, Rebel Invasion, Evil L.A. girls, Get Lost o Vamp-Scratch-Wore, podrien haver estat singles sense cap problema, i probablement són mes impactants que qualsevol dels seus grans hits. De Buddy Holly a The Jesus and Mary Chain, passant per The Stooges, The Velvet Underground o The Ronettes, el grup ha sabut  trobar l’equilibri perfecte entre tots ells aconseguint una formula que dóna com a resultat rock n’ roll en estat pur, i que banyat amb les melodies gairebé perfectes i les harmonies vocals que construeixen, els converteixen en una banda irresistible.

Sona a …  The Jesus and Mary Chain + The Ronettes.
El Millor… Go gril go, Demon’s fire, Rebel Invasion, Evil L.A. girls, Get Lost .
El Pitjor… que sigui una edició limitada a 500 copies en cd i 500 en vinil.

Entre els retorns més desitjats, el de la Blues Explosion de Jon Spencer era un dels que el món del rock n’ roll demanava a crits, ja que des de que van decidir agafar-se un temps (massa llarg) per renovar forces, van deixar un buit que cap altre banda ha aconseguit ocupar. Després de girar el passat 2011 per diferents festivals d’estiu, entre ells el Primavera Sound, on el que va presenciar la seva actuació encara segueixen a dia d’avui infectats de la seva essència i no poden deixar de moure’s cada cop que escolten Blues explosion is Nº1 -el crit de guerra de la banda-, el trio format per Jon Spencer, Russell Simins i Judah Bauer,  tornarà a la ciutat el proper dia 17 de març per tornar a fer una altre demostració de rock visceral, primitiu i carregat de groove, a la sala Bikini.

La reunió el passat 2011 va trencar quatre anys de silenci del grup sense pujar junts en un escenari, la seva última gira va ser per presentar el disc de rareses, Jukebox Explosion (2007). Tot i això el grup no ha gravat cap tema nou des dels dies de Damage (2004), el que fins a dia d’avui és l’ultim treball original dels de Nova York.

Des de que van debutar amb Crypt Style (1992) i el disc homònim, Jon Spencer Blues Explosion (1992), l’evolució del so del grup va ser una de les seves principals constants. Disc rere disc la proposta de banda evolucionava i nous ingredients s’afegien a ella. Garage, rock n’roll, punk, soul, hip-hop, blues i funk són els ingredients que formen el particular so del grup, però el que els fa totalment únics és l’autenticitat que mostren a l’hora d’executar-lo. Aquesta autenticitat resultant de la seva passió per la música i la seva visceralitat interpretativa va fer la Blues Explosion una màquina de rock n’ roll perfecta, i que en directe és mostrava totalment intractable. Pot ser el parèntesis que han fet ha aconseguit que encara valorem més el que ens van oferir, i és més que probable que per la banda hagi sigut una forma de no cremar-se. Durant aquests anys Jon Spencer ha tirat endavant el seu projecte, Heavy Trash, mentre que Judah Bauer ha participat, entre d’altres, amb Cat power o Tom Waits, i Russell Simins ha produït i ha fet remixs per Yeah Yeah Yeahs, Duran Duran, Tom Waits o Honeymoon Killers, per citar alguns noms. Afortunadament la Blues Explosion no va ser engolida per el monstre del mainstream i ara tornen per demostrar que van ser, i són, els Nº1, i si algú ho dubta només cal recuperar obres com Extra witdh (1993), Orange (1994), Now I got worry (1996) i Acme (1998), autèntiques demostracions de que el rock n’ roll és passió en estat pur.

THIRTEEN. MEGADETH

Les melenes de Dave Mustaine segueixen ben pellroges i brillants, i el més important, les seves noves cançons, recuperen les virtuts dels sempre enyorats temps passats. Han estat uns anys moguts, els darrers, per Mustaine: la lesió al braç esquerra que el va obligar a desfer la banda; el retorn amb The System Has Failed; ha gravat discs que han mantingut a la banda a la primera plana del metall, com el citat o, sobretot, els posteriors United Abominations i Endgame; ha fet les paus amb Metallica, després de protagonitzar un dels moments més sorprenents del documental Some kind of Monster, tant criticat pels més fidels als four horsemen com celebrat pels altres, i sobretot, de pujar-se a l’escenari amb ells a un concert de commemoració dels 30 anys de Metallica ara fa uns mesos. Dave Mustaine i els seus Megadeth mostren el seu excel·lent estat de forma un altre cop amb el recent Thirteen, que com ens podem imaginar, és el 13è disc de la banda. Dave Ellefson al baix, Chris Broderick a la guitarra i Shawn Drover a la bateria completen la formació de la banda de thrash metal més gran de la història… amb permís de Metallica, Anthrax i Slayer.

L’any 1983 van aparèixer Kill ‘Em All i Show No Mercy, àlbums de debut de Metallica i Slayer, respectivament. El gener de 1984 apareixia Fistful of Metal, el debut d’Anthrax. I un any més tard, Megadeth publicava Killing is bussiness… and bussiness is good!. El Big Four del thrash metal ja estaven el mercat, i el boom de bandes hereves del seu so va provocar que l’escena metal adquirís amb el pas dels anys unes dimensions que eren evidents amb festivals com Wacken Open Air, festival de heavy metal que es va celebrar per primera el 1990. L’herència del rock dur i de l’avantguarda metal que va suposar l’aparició, entre d’altres, de Wishbone Ash, Judaspriest, Iron Maiden, Motorhead, Overkill, Venom, i Mercyful Fate a finals dels setanta i principis dels vuitanta varen ser alguns dels noms propis que varen fer més pesat i dur el rock. Potser Venom és una referència vital, tant com les altres, però els seus dos primers LP’s, Welcome to Hell (1981) i Black Metal (1982) són vitals per entendre l’escena de metal posterior, sense menysprear la influència de Motorhead (que ja s’havia estrenat l’any 1977) o de Black Sabbath, per exemple. I d’aquí prové el thrash, d’aquestes bandes, i aquestes, d’on vénen: doncs dels Sex Pistols (Anarchy in the USA!!), Black Sabbath, Led Zeppelin, Deep Purple, dels Who, dels Rolling Stones, … i aquests varen néixer gràcies a la fusió de la música negra i la blanca, del blues i del folk, del soul i del country. Perquè tot va començar als camps de cotó, i així ha estat com el rock n’ roll, en les seves diferents versions, ha estat clau per mostrar un inconformisme i una actitud rebel sempre imprescindibles per contrarestar el poder absolut de qualsevol sistema polític que tingui com a prioritat el benestar dels que estan a dalt de tot de la piràmide social. Només cal anar al seu debut, Killing is My Bussiness… and Bussiness is Good!, i recuperar la versió del These Boots are Made for Walkin’ de Lee Hazlewood, o a l’àlbum Peace Sells… but Who’s Buying, submergir-se en la catarsi metàl·lica de Wake Up Dead o sacesajar el cap amb la magnífica versió del tema de Willie Dixon, I Aint’ Superstitious. El poder del metall prové del poder del blues.

Thirteen, produït per John Karkazis (a.k.a Johnny K, qui ha treballat amb Disturbed, Seven Dust, Machine Head, 3 Doors Down, Staind, Plain White T’s, Finger Eleven i Black Tide) i el mateix Mustaine, manté intactes les constants vitals de la banda, tot i que aquest disc respira heavy metal a l’estil de bandes com Judaspriest, i per tant, l’acosta a l’etapa de Countdown to Extinction, de 1992, disc que els va permetre donar-se a conèixer en un sector més ampli que el més fidel al metal més extrem; ara bé, manté la línia marcada amb United Abominations i Endgame, és a dir, la del retorn a textures més thrash. Es pot debatre sobre quins Megadeth són millors. Òbviament els quatre primers treballs, sobretot Peace Sells…but Who’s Buying i Rust in Peace (i també So Far, So Good… So What?, perquè negar-ho), encara avui, sonen com una maquinària pesada perfectament engreixinada. És innegable que els cinc primers LP’s de la banda, excel·lents, són els referents del grup, sense menysprear els tres darrers treballs, que podríem situar-los en un graó inferior, en el dels notables; i sembla ser que Thirteen formarà part d’aquest segon grup. Manté les virtuts d’un dels millors discs de rock dur dels noranta, Countdown to Extinction, i tot i no trobar-nos amb cap Symphony of Destruction ni Foreclose of a Dream, però sí té cançons com Public Enemy No 1, Whose Life (Is It Anyways?), Black Swan i Wrecker, potents demostracions de força de la banda, que d’aquí uns anys figuraran entre el millor de la banda. Duel de guitarres, solos el·laboradíssims, base rítmica implacable, les constants vitals de la banda continuen intactes. Mustaine ha optat per explotar al virtuós Chris Broderick, i entre els dos, fan recordar els millors moments de Mustaine i Friedman. Thirteen manté la vocació de virtuosisme amb les sis cordes que Megadeth mostrava amb els seus quatre primers treballs, i per l’altra, la vocació melòdica i l’obsessió per trobar la cançó rodona que es detecta amb Countdown to Extinction, amb l’explosibilitat immediata de sempre. D’aquest equilibri sorgeix un treball que explota les qualitats d’una banda que encara no ha dit la seva darrera paraula dins d’un estudi; cosa que no es pot dir de Metallica, que en concert es mantenen intocables, i res més.

Gran tretzè treball de Megadeth, un disc que permet reivindicar el gènere, i rememorar els seus millors moments. Amb aquest LP es recuperen les ganes de revisar la seva discografia, i tornar a gaudir amb espectaculars guitarres bessones, velocitat rítmca, els riffs, i la potència musical i elèctrica dels creadors d’alguns dels himnes més reconeguts del thrash metal. Esperem que el sr. Mustaine trigui molt en dir: ‘Aquí estan My Last Words‘. No es pot menysprear mai a autèntics fills del metall com Dave Mustaine, que ha celebrat el seu 50è aniversari amb un gran treball.

Sona a… Countdown to Extinction + United Abominations
El Millor… Public Enemy No 1, Whose Life (Is It Anyways?), Black Swan i Wrecker
El Pitjor… la posició política de Mustaine: admira a Reagan i segueix la cadena Fox.

YOURS UNTIL THE BITTER END. THE BLOODY HOLLIES

Les diferents generacions de bandes de rock n’ roll visceral, cru, deutor de les bandes mítiques del gènere, han acabat per convèncer a propis i estranys de que els temps dels riffs de guitarra elèctrica, bases rítmiques primitives i melodies expressades amb crits i veus trencades són eterns. Si els 60 tot esclatava, els 70 es consolidava, i els 80 varen aparèixer diferents corrents (des del punk rock de The Replacements al hard rock de Guns n’ Roses i similars i l’explosió de l’escena britànica, passant pel monument artístic nomenat Sonic Youth), els 90 varen servir per sumar forces de les tres dècades, i per evidenciar que, tot i témer que després de Nirvana i els Black Crowes potser patiríem temps de sequedat, no seria així. La generació de noms que irrompien durant els noranta presentaven línia continuista respecte el que s’havia vist fins el moment: citem alguns, com Cracker, Drive-by Truckers, Ryan Adams, The White Stripes, Wilco, The Dirtbombs, The Detroit Cobras, The Paybacks, Foo Fighters, Queens of the Stone Age, sense oblidar els nòrdics Turbonegro, Gluecifer, Backyard Babies i The Hellacopters; sumeu algun que altre, i així tots veurem que la vida del rock n’ roll seguirà oferint grans moments. Però, què passa a la dècada del 2000. Doncs que estem d’enhorabona. No només per bandes més noves com Deer Tick, The Black Angels, Baby Woodrose, Black Mountain, The Gasligh Anthem, The War on Drugs, Jeremy Irons and The Ratgang Malibus, Rival Sons, Crystal Antlers, entre d’altres, sinó també per bandes més veteranes com White Denim, Okkervil River, The Black Keys, Black Lips, Thee Oh Sees, Dead Meadow, Wooden Shjips, i la banda que ens ocupa, The Bloody Hollies, cadascú en la seva forma d’entendre el rock n’ roll, han aconseguit disc rere disc construir una discografia que evoca el bo i millor d’un gènere, que com qualsevol expressió artística real, evolucionarà, o no, es reinventarà, o no, però, sempre hi és i hi serà.

The Bloody Hollies publiquen un cinquè treball ple de guitarres poderoses, baixos gruixuts, bateria contundent, melodies enèrgiques, un cinquè treball que redunda en el que ens havien fet conèixer fins el moment, sí, però, potser, amb una maduresa que els permet, amb menys, aconseguir més. Més controlats i menys histriònics, quatre anys després de Who to Trust, Who to Kill, Who to Love, tornen amb les piles carregades, presentant segurament, els 10 temes (+ 1 bonus track en cd) més inspirats, compactes i trencadors que han gravat fins el moment. I no ens enganyem, perquè a l’anterior treball trobem, i a l’època més punk, on més recorden a Gluecifer, al debut Got it Where it Counts! (2002), on trobem Sex, drug and rock n’ roll i Drunk it Up!, i a Fire at Will (2003), on apareixen bombes com Yeah Yeah o Emergency Shutdown. El primer punt i a part és el tercer LP, If Footmen Tire You… (2005), més hard rock, i on encara es detecten més les influències rockabilly, i sense deixar de perdre l’essència punk i garatge que sempre els acompanya, hi trobem moments com Cut it Loose i Dirty Water. Amb Who to Trust, Who to Kill, Who to Love (2005) arriba un segon punt d’inflexió, i cançons com Delta heart Attack i Attica Rocks, on deixen entreveure que la rudesa, velocitat i contundència del seu so estan a punt de formar part d’un tot al servei d’unes composicions més rodones. L’edat regala pausa i saviesa. I així ha estat amb l’excel·lent Yours Until the Bitter End, on hi trobem els millors The Bloody Hollies, aquells que ja miren cara a cara als millors Cracker i als millors The White Stripes; personalment, els situo a mig camí d’aquestes dos noms. Els de Buffalo són capaços d’endur-se tot per davant amb temes com Dead Letter, punk rock contingut i vital, que evoca als primers treballs, però amb una clara vocació melòdica, cercant visceralitat i homogeneïtat compositiva; però també recorren a elements zeppelians, com un mig temps magnífic titulat Dirty Sex, impensable durant els descontrolats i notables tres primers LP’s del grup. I tot s’inicia amb un rock n’ roll clàssic, intemporal, que podria haver firmat Paul Westerberg, So Green, So Grey, i, després de les ja citades, passa per Good Night Sleep Tight, I Dream of Bees i Dress to Kill, excepcionals totes tres, amb record a AC/DC, Cracker i Reigning Sound, i un bon cop de puny sobre la taula, per si de cas, algú s’oblida d’ells quan parlem de bandes de rock n’ roll d’ara. Les similituds amb The White Stripes i amb The Black Keys tornen amb Leave That Woman Alone; el protopunk i rockabilly amb Sticks and Stones; el punk-rock més ferotge amb You’re So Cold i el country apareix amb John Wayne Brown , amb la que posen punt i final a un disc on hi apareixen els The Bloody Hollies de sempre, apassionats i apassionants, elèctrics i electrificants, però on sobretot, hi trobem a una banda madura, consolidada, més impactant, compacte i addictiva que mai. I ho han aconseguit amb l’austeritat i l’esperit elemental i primitiu del rock n’ roll, tal i com deixen entreveure a la portada.

Em faré pesat, perquè se’ls compararà amb els duets formats per Jack White i Meg White, i per Dan Auerbach y Patrick Carney, respectivament. Però, The Bloody Hollies no són cool, són rock n’ roll: per so, producció i maneres. Encara no els situarem a l’alçada d’aquest, però, amb discs com aquest excel·lent Your until the Bitter End, estarem alerta.

Sona a… Cracker + The White Stripes

KEEPER. JOHN DOE

El cas de John Doe és dels que evidencien què suposa fer-se gran amb criteri. No és només qüestió d’edat, és qüestió d’una suma de factors. Algú s’imagina a John Lydon (a.k.a Johnny Rotten) al 2012 amb el mateix vestuari que el que duia a el 1977 liderant els Sex Pistols? I parlo de Lydon no per casualitat, sinó perquè és un d’aquells personatges del món de la música rock que més ha evolucionat, però, sense perdre la seva identitat ni el registre mostrat durant els anys punk. Sempre ha estat punk, almenys, d’actitud, i si no, que li preguntin al cantant de Bloc Party o a Jason ‘Jay’ Kay; però, la seva autenticitat és detecta veient un directe de P.I.L: és un altre John Lydon, però, alhora, estàs veient a Johnny Rotten, i l’evolució digne, coherent i honesta de l’artista.

Un cas similar és el de John Doe, membre fundador, juntament amb Exene Cervenka, Billy Zoom, D.J. Bonebrake de la banda de punk de L.A anomenada X. Passant pel segell Dangerhouse, i posteriorment amb Slash Records, amb la que van publicar el seu primer LP, Los Angeles (1980), produït per Ray Manzarek (The Doors), el punk amb vocació rockabilly de la banda va irrompre amb cert èxit. 8 temes escrits per Doe i Cervenka i una versió de Soul Kitchen donen forma a un primer pas gairebé definitiu. També produït per Manzarek, el segon LP, Wild Thing (1981), va suposar la consolidació, on ja es colava algun moment més pausat (Adult Books) i els va permetre gravar Under the Big Black Sun(1982) amb una major, Elektra. More Fun in the New World (1983), Ain’t Love Grand! (1985, primer sense producció de Manzarek), See How We Are (1987) posen fi als treballs en estudi, fins el 1993, amb l’aparició de Hey Zeus!. Recopilatoris, directes i algun EP donen fe de la seva persistència, la d’un grup de culte, a qui podríem situar en l’òrbita de Generation X i The Gun Club, i lluny de propostes més dures com Fear o més personals com Suicide. De fet, El 1985, John Doe, Exene Cervenka, DJ Bonebrake i el membre de The Blasters, Dave Alvin, formen The Knitters, i publiquen Poor Little Critter on the Road, un disc de country, amb el que posen sobre la taula les seves inquietuds musicals.

John Doe ha estat per tot arreu, col·laborant també amb The Flesh Eaters, versionant l’I Will Always Loves You (sí, la que sona en un jukebox durant el pèssim film), participant a la BSO d’I’m not there, amb els temes Pressing On i I Dreamed I Saw St. Augustine, magnífiques covers de Dylan, col·laborant al disc d’homenatge a Buddy Holly, Rave on Buddy Holly, versionant Peggy Sue Got Married… i durant aquest darrer 2011 també ha gravat A Day at tha Pass, amb Jill Sobule, produït per Dave Way, i Keeper, el seu notable recorregut country-blues-rock, a través de dotze temes propis, on el classicisme de les arrels del rock americà i el gust per melodies pop es fonen en un notable LP que mostra el camí de la maduresa musical i com es pot evolucionar amb coherència i sentit comú. John Doe ha portat el rock n’ roll a la sang des del primer dia; i en tots els seus treballs ho demostra. Donem un bon cop d’oïda a temes com Never Enough, Giant Step Forward, Handsome Devil, Jump Into My Arms i Painting the Town Blue, per si a algú li queda algun dubte.

Sona a… Steve Earle + The Decemberists
El Millor… descobrir-lo i redescobrir-lo a través de cadascun dels seus treballs.
El Pitjor… la portada.

DAYS. REAL ESTATE

Hi ha discs que un se’ls agafa amb algun que altre prejudici, que com sempre, embruten l’experiència, o inclús, l’eviten. Quan un s’apropa a un LP com el segon de Real Estate, Days, amb una portada que sembla extreta d’un fotograma d’una pel·li dels Coen, la ignorància pot jugar una mala passada. Tot i que el seu debut homònim, amb peces com Black Lake i Green River ja varen deixar ben clar quina lliga jugaven, que no és altre que la de Galaxie 500 (s’hi aproximen i molt), Girls i Kurt Vile, per tant, la de pop hipnòtic, subtil i amb algun que altre aire lisèrgic, amb la melodia i les harmonies com a màximes prioritats. Tampoc oblidarem l’EP Reality, on apareixen joies pop com una versió implosiva de la magnífica Younger than Yesterday o Dumb Luck. Un notable LP de debut, un EP brillant… i d’on sorgeixen els dubtes? De la por a caure en la trampa del grup de moda, sovint inflats i sobrevalorats, i de manera increïble els colen per tot arreu… però, afortunadament, no és el cas. Ben bé el contrari. Real Estate es confirma, amb Days, com un dels noms a seguir sí o sí dins del panorama pop-rock. Martin Courtney traçant melodies, uns arranjaments brillantment el·laborats, uns dúctils i càlids, puntejos de guitarra, i una deliciosa i compacte base rítmica, són alguns elements que combinen a la perfecció per oferir un cançoner lluminós, obert i irresistible.

Days s’obre amb Easy, una cançó diàfana, transparent, que recorda als Teenage Fanclub més pausats, i continua amb l”excepcional i hipnòtica Green Aisles, on cal detenir-se: delicats, suggeridors i equilibrats, és  un tema pop rodó que inclou uns moments bateria i melodia excel·lents; It’s real resulta fresca i immediata, com uns Pains of Being Pure at Heart sense distorsió; la instrumental Kinder Blumen ens endinsa de nou paratges onírics i bondadoses, i arribem a un altre moment àlgid, Out of Tune, on evoquen als Television de cançons com Guiding Light del Marquee Moon, tot i que sense tanta teatralitat. A Municipality i Three Blocks tornen a treure el cap els Galaxie 500, i a Wonder Years els Yo La Tengo; Younger than Yesterday és el tercer gran moment, on a través d’un punteig van construint un itinerari de pop-rock amb crescendo al més pur estil Kurt Vile, però, de forma més neta i directa. Per tancar, All the Shame, i en aquest cas, es detecta una influència de R.E.M de la primera etapa, i dels Pavement menys sorollosos.

En definitiva, pop-rock que no deixarà indiferent als que sentin passió per les bandes citades. Hi ha un altre nom a la llista: són els Real Estate, i són Ridgewood, New Jersey.

Sona a… Galaxie 500 + Girls.
El Millor… Green Aisles, It’s Real, Out of Tune, Municipality, Wonder Years, Three BLocks, Younger than Yesterday, All the Shame.
El Pitjor… desconfiar d’ells.

PART LIES, PART HEART, PART TRUTH, PART GARBAGE. R.E.M

Els debats sobre cultura popular avorreixen. Estic fins els ous de defensar unes bandes, uns discs, o unes pel·lis. És tan estúpid com quan es parla de futbol. Tothom pot dir la seva. Evidentment, gent del calibre de Jordi Llovet se’n farà un fart de riure davant dels estèrils debat sobre cultura comercial, la que va des de R.E.M a Sofia Coppola, passant per Terrence Malick a Mark Lanegan. És un joc de nens en mans d’autèntics paràsits (des dels més cools i guais als més talibans, passant pels que es passen la cultura pel forro però allà estan, xupant del bote sense tenir ni idea) que intentem descriure el que només es pot descriure experimentant.

Després de l’adéu de R.E.M, no han faltat les veus que han defensat la seva primera etapa, la que va de Murmur a Green (sisè disc, i primer treball amb Warner), per tant, des de 1983 a 1988. Amb Out of Time passen a ser un grup d’èxit massiu. Els titllen de comercials, quan comercials ho van ser des del primer dia. Tot i no negar la grandesa de la banda, consideren que és quan inicien una certa davallada, més pronunciada a partir d’Up (1998), on s’inicia la darrera etapa, que finalitza, com la seva carrera, amb l’excel·lent Collapse into now (2011). I a mi què m’importa que opinin els altres sobre una banda de pop-rock? No m’interessa, perquè, en general, hi ha excepcions, com amb gairebé tot. Però cansen tant els tòpics tan avorrits com patètics, sobre si és millor això o allò, o ara o abans… Després, que un digui això és millor que això altre, finalment, què aporta? El mateix que la majoria que escrivim sobre art i cultura: en part veritat, en part mentida, en part, la més gran, escombraries.

L’adéu de R.E.M és un cop dur pel pop, sobretot, quan es fa repàs de la seva discografia. Els que defensen de forma fanàtica la seva primera etapa se sentiran reconfortats, perquè aquest Part Lies Part Heart Part Truth Part Garbage 1982 2011, format per 40 cançons, 3 inèdites, conté 24 que pertanyen a la primera etapa. El títol ho diu tot, i és una bona forma de dir que per molt que es parli d’un grup, de música, o de cine, és a dir, de cultura popular, doncs realment, ja està tot dit… El que cal és apreciar la cultura, estimar-la, sentir-la, apassionar-se, i en aquest cas, dir adeú a una de les bandes més grans de la història del pop-rock. No perdem el temps, hi ha una mica de tot, com diu el títol del recopilatori, per tant, dediquem el temps a l’art i a la cultura, i a bandes com R.E.M. Michael Stipe, Mike Mills i Peter Buck han dit adéu guanyant, a dalt de tot. Els trobarem a faltar, però, el llegat ja forma part de la història del pop-rock.

El cançoner agrupat en aquest doble recopilatori és el següent:

Sona a… R.E.M
El Millor… haver gaudit d’ells.
El Pitjor… La resta.