Per primer cop en la seva dilatada i llarga carrera, Greg Dulli s’embarcarà en una gira en solitari, en format acústic, que el portarà el proper dia 10 de Novembre a la Sala Sidecar de la Plaça Reial. Sota el nom de “An Evening With Greg Dulli” i acompanyat per Dave Rosser (guitarra de The Twilight Singers) i el multi-instrumentista Ricky Nelson (membre de Polyphonic Spree), Dulli farà un repàs a tota la seva carrera, despullant les seves composicions com mai havia fet fins ara,  i presentarà algunes de les cançons que formaran part del nou treball de The Twilight Singers, un disc que veurà la llum el proper 2011 a través del segell Sub-Pop. La gira començarà el proper 8 d’octubre a la ciutat de New Orleans i acabarà el 20 de Novembre a Portland, visitant un total de cinc països, amb set dates a l’estat: 5 de novembre Madrid, el 6 a Arrasate, el 7 a Saragossa, el 9 a Sevilla, el 10 a Barcelona, per acabar el seu petit tour per aquestes terres el dia 11 a Palma de Mallorca.

Greg Dulli, és sense cap mena de dubte un dels compositors més importants nascut del panorama rock de la dècada dels 90 (per no dir el que més) i que al llarg dels anys ha estat capaç de sobreviure a qualsevol tendència, moda o moviment, a base de rock n’roll carregat d’entrega, passió i autenticitat. Des dels seus llunyans dies al capdavant dels imprescindibles The Afghan Whigs, amb els que va gravar quatre dels treballs més importants dels 90: Congregation (1992), Gentlemen (1993), Black Love (1996) i 1965 (1998), tots ells obres mestres del gènere, quatre treballs que sintetitzen a la perfecció les motivacions d’aquest artista en constant evolució, capaç de sonar diferent en tots ells però mantenint una essència que només un melòmen empedernit com ell, ha estat capaç d’aconseguir. Rock facturat a base de soul, carregat de força i classe de dandy, que cap altre artista ha estat capaç d’aconseguir. Ja sigui al capdavant de The Twilight Singers o acompanyat del gran Mark Lanegan a The Gutter Twins, Dulli és actualment l’últim gran outsider del rock. Un artista que només es mou per la passió i l’amor cap a la música, i que l’ha portat a ser un dels músics més respectats i admirats per tot tipus de crítics musicals.

Aquesta serà la seva setena visita a la ciutat, i aquest no falla, i menys en les distàncies curtes; només cal recordar la seva brutal i històrica vista amb The Twilight Singers al Razz 3 un 15 de desembre del 2004, data gravada de per vida a la memòria de tots els que vàrem assistir-hi. Greg Dulli és senzillament un dels autors més importants i un dels més personals i autèntics que ha donat la història de la mùsica rock. Per molts, el més gran.

Us deixem, amb una actuació dels seus dies amb The Afghan Whigs, interpretant el Beast of Burden de The Rolling Stones, segurament com mai han aconseguit que soni la banda de Jagger i Richards. Rock n’ Roll sense adulterar, que posa el pèls de punta. No té rival.

Fantômas

Des dels seus inicis amb Faith No More i Mr. Bungle, fins la seva última obra, Mondo Cane. Patton sempre ha estat capaç de reiventar-se, millor o pitjor, però sempre ha fet el que ha volgut o el que més li ha interessat en cada moment, fugint completament del convencionalisme de l’estrella de rock que va ser al capdavant de Faith No More. Sense posar-se cap tipus de barrera estilística, la seva obra és de les més prolífiques. I s’ha mostrat com un vocalista tot terreny capaç d’anar des del pop al grindcore, del avant-garde al trip hop, demostrant que cap estil pot resistir-se a la seva capacitat vocal. Només ell va ha estat capaç de reunir en un mateix treball a artistes tant diferents com Norah Jones, Massive Attack o Bebel Gilberto, sota el nom de Pepping Tom; revitalitzar el rock, acompanyat de membres de Helmet, The Jesus Lizard i Melvins amb Tomahawk; o re-interpretar, com mai s’havia fet, bandes sonores clàssiques amb Fantômas, acompanyat per membres de Mr. Bungle, Melvins i Slayer.

Amb Mondo Cane, el seu últim treball, l’esquizofrènic cantant, aposta per la cançó melòdica italiana, portant-la al seu terreny. Acompanyat d’una orquestra formada per una trentena de músics, sense perdre el seu segell. Un projecte que té la seva gènesi durant la seva estada a Itàlia, on Mike Patton va estar buscant i rebuscant en la cançó italiana (sobretot dels 50 i 60), i així familiaritzar-se amb la música de la terra de la seva dona. Segons declaracions del propi cantant “la gran majoria de les cançons que sonaven a la radio eren una autèntica merda, però ni havia algunes que era realment bones“, aquestes són les interpreta en aquest treball, i que ens retorna la millor versió del cantant.

Adoptant l’actitud de crooner, Patton es mostra pletòric en tot l’àlbum; ja sigui amb balades com la inicial e impressionant, Il Cielo In Una Stanza; la guatequera Urlo Negro, on el cantant es mostra més alliberat i visceral; o amb la excel·lent versió del tema que va firmar Ennio Morricone per la banda sonora del film, Danger: Diabolik (1968). Aconseguint el seu millor treball des dels Director’s Cut de Fantômas.

A més d’ aquest excel.lent nou treball, li hem d’afegir l’espectacular i triomfal retorn de Faith No More als escenaris, on la banda es mostra totalment imbatible, posseïdora d’un so únic i inimitable encara a dia de avui, i mantenint intacta la seva capacitat de sorpresa en cada un dels seus concerts. Mike Patton ha tornat i aquest cop sense mostrar cap tipus de pietat vers un panorama musical que cada cop és més previsible i més pobre d’imaginació.

Si hi ha un grup que uneix a tot tipus de públic, aquest és Arcade Fire: a qui escolta de tot, a qui té l’Spotify com a reproductor, als vinilmaníacs, a perseguidors de tendències, a l’enterat de la feina, al que s’apunta al concert ‘que s’ha d’anar’, la banda canadenca és potser la última gran banda que crea una absoluta concòrdia entre tots ells. A favor: tot, sobretot dos primers àlbums excepcionals i pels barcelonins de tot arreu, una actuació memorable al Summercase del 2007 (el darrer). En contra: tocaran al Sant Jordi, un escenari excessiu i amb una acústica pobre. Apuntat queda: Arcade Fire, al Palau Sant Jordi, 21 de novembre.

Però si una cosa té Arcade Fire, entre moltes altres, és la capacitat per regalar energia positiva. Per tant, caldrà esperar que el concert del 21 de novembre, data del concert a la muntanya de Montjuïc, sigui un dels esdeveniments artístics de l’any. Després de The Funeral i Neon Bible, les expectatives són les que es mereixen; afortunadament, sembla ser que el grup liderat per Win Butler i Régine Chassagne no ha perdut l’oremus i segueix centrat en la música. Dels talls que hem pogut escoltar de The Suburbs, es detecta que continuen amb la línea del Neon Bible, mirant més descaradament cap al rock ‘n’ roll dels 50, com a Month of May, i al so dels 60, com The Suburbs, i en línees generals, un àlbum en el que les guitarres tenen el protagonisme.

El secretisme és absolut, com és evident, i des de la web del grup, anuncien el llistat de cançons del tercer treball de la banda, a més de mostrar les vuit portades que s’han preparat per aquest nou treball:

01 The Suburbs
02 Ready to Start
03 Modern Man
04 Rococo
05 Empty Room
06 City With No Children
07 Half Light I
08 Half Light II (No Celebration)
09 Suburban War
10 Month of May
11 Wasted Hours
12 Deep Blue
13 We Used to Wait
14 Sprawl I (Flatland)
15 Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)
16 The Suburbs (continued)

The Funeral (2004) ens van abrumar amb Neighborhood nº3, Wake Up, Rebellion (Lies). Neon Bible (2007) va confirmar que no havia estat una casualitat, gràcies a Keep the Car Running, Intervention, Antichrist Television Blues i No Cars Go. The Suburbs (2010) esperem que mantingui la posició d’Arcade Fire com a banda destinada a perdurar en el temps, gràcies a unes cançons que aglutinen el bo i millor de la música pop-rock dels darrers 50 anys. A la música d’Arcade Fire hi trobem influències dels Beatles, Beach Boys, David Bowie, Roxy Music, The Smiths, Bruce Springsteen, Spiritualized, Neil Young, Television, Bob Dylan & The Band, Joy Division, Pixies, però tot el que els ha influenciat ho han assimilat de forma tan personal que els temes d’Arcade Fire sonen a Arcade Fire. Aquest fet parla de la grandesa d’un grup que en sis anys ja s’ha situat al capdamunt de l’escena pop-rock actual: per categoria, per obra, i perquè l’energia, vitalitat i positvisme que desprenen els fa únics.

El 4 i el 5 d’agost presentaran el disc al Madison Square Garden. El concert del dia 5 serà ofert en directe per Youtube (tot i que no m’he enterat molt bé com anirà el tema), detall que dóna una idea de la magnitud actual dels de Montreal. Aquest és el vídeo de presentació de l’esmentat concert.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

El festival es celebrarà del 24 al 28 de novembre, i de moment es desconeix si serà en diferents emplaçaments, com l’any passat o només en un únic. Tot fa la pinta que serà com l’any passat, ja que unes de les novetats del Primavera Sound 2011 (del 25 al 29 de maig del 2011), serà precisament que el festival es dividirà en dues ubicacions: El Parc del Forum i el Poble Espanyol (on va néixer). Qui hi vulgui assistir, ja es pot preparar a travessar la ciutat de Barcelona en temps récord per poder assistir als concerts.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

El proper 21 de setembre, els gal·lesos Manic Street Preachers, editaran els seu nou treball d’estudi que portarà per títol, Postcards from a Young Man. El disc ha estat produït per Dave Eringa en el seu estudi de la localitat de Cardiff, i mesclat als Estats Units per Chris Lord Alge. Aquest serà el 10è àlbum del grup, i segons ha anunciat la pròpia banda, el disc recupera l’esperit dels seus primers treballs. Desprès de la seva enèrgica participació en la recent edició del festival Bilbao BBK Live, aquest nou treball dels gal·lesos, promet força i més tenint en compte l’inspiració que varen mostrar en el seu darrer disc, Journal For Plague Lovers.

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

The Posies

La banda va néixer prop de Seattle a l’any 1986, i van publicar el primer àlbum, Failure, al 1988. Fanàtics dels Beatles, Big Star i Cheap Trick, Auer i Stringfellow van entregar les seves millors obres quan la febre grunge dominava l’escena rock. Amb el segon àlbum, Dear 23 (1991), van aconseguir que el nom de The Posies comencés a sonar a les ràdios dels EUA, gràcies a My Big Mouth, Golden Blunders, entre d’altres. Al 1993 van publicar el seu millor treball fins el moment i un dels discs dels noranta, Frosting on the Beater, que conté temes del nivell de Dream All Day, Solar Sister, Love Letter Boxes i How She Lied by Living, entre d’altres. Tot semblava indicar que era el moment de The Posies; l’àlbum va obtenir gran crítiques, però va ser un fracàs comercial, tot i tenir grans hits en potència. El mateix va passar amb el següent àlbum, Amazing Disgrace, segurament el seu segon millor treball, on trobem Ontario, Fight it (if you want) i Will you ever ease your mind, tema amb aromes d’un altre dels seus referents, Teenage Fanclub. Un altre gran disc, però poc venut, i en aquest món, els números, desgraciadament, dicten sentència. Success (1998), un àlbum molt més melòdic i amb una producció encara pulida que la dels anteriors treballs, semblava que posava punt i final a la carrera del grup, que conté temes destacables com Placebo i Fall Song, però no arriba al nivell dels dos anteriors.

Un cop separats, Stringfellow se’n va anar de gira amb R.E.M, va fundar una banda, Saltine, Auer va fer carrera en solitari, va haver la caixeta recopil·latòria de rigor, At Least, At Least, dos directes, Alive Before the Iceberg i In Case You Didn’t Feel Like Plugging In, fins i tot van gravar un parell d’ EP’s al 2001 i 2003, Nice cheekbones and a Ph. D i Private Sides respectivament, un altre gira d’Stringfellow amb R.E.M al 2003, i entre unes coses i d’altres, al 2005, tornen a publicar un àlbum sota el nom de The Posies, el citat Every Kind of Light. Aquest és un treball eminentment melòdic, amb balades, pop McCartnià i blues relantitzats, com Last  Crawl, That don’t fly i Could He Tret Better, apropant-se al so del Tom Petty més recent, i temes 100% Big Star, com I Finally Found a Jungle I like; un àlbum que continuava la línea de Success, i que servia per recordar la discografia del grup i els grans moments que ens havien ofert en el passat.

Què ens depararà el nou treball, gravat a Espanya i a Seattle? Servirà per reivindicar a The Posies o serà un altre exercici de nostàlgia? Si estan en forma i el nou disc té temes a l’alçada del que podem esperar d’aquests dos grans compositors, el concert valdrà i molt la pena i el retorn serà més que justificat. Passi el que passi, el que queda clar és que els noranta van donar i molt a la música rock.

Goldfrapp arribaran a la ciutat per presentar el seu últim treball, Head First. Un disc ple de sintetizadors i més lluminós que les seves anteriors entregues. Allison Goldfrapp és mostra com un versió modernitzada de Kate Bush, en aquesta nova proposta. Us deixem amb el primer single del disc, Rocket.

8 anys després de It Won’t Be Long i poc abans que Jonh Lennon cantés The Dream is over en la darrera frase de God, del seu primer àlbum en solitari precisament publicat al 1970,  els Beatles es van disoldre aquell mateix any. 40 anys després, encara necessitem escoltar llur música. Les raons del perquè necessitem escoltar la música dels 4 de Liverpool cauen pel seu propi pes; o més ben dit, les raons s’escolten i s’assimilen immediatament quan un es submergeix en el llegat que els converteix en atemporals i eterns. Els Beatles formen part de la memòria col·lectiva dels que entenen la música rock, en totes les seves variants, com una revolució cultural i artística cabdal en el marc de l’art i la societat del segle XX.

Des del primer dia, els Beatles varen prendre decisions de manera democràticament absoluta. Si tots estaven d’acord, tiraven endavant. Al 1966, després de publicar Revolver i de gires d’alguna manera fallides per no poder oferir un so en directe com ells desitjaven, Lennon, Harrisson i Starr van convèncer a McCartney de que no tenia sentit fer més concerts. Potser va ser la última decisió unànime de la banda. Van descansar un temps, i  al 1967, amb l’empenta, sovint imperativa, de McCartney, van posar-se a treballar en Sgt. Peppers  Lonely Hearts Club Band, disc que van publicar el mateix any. Tot i que té un dels moments Lennon més referencials, A Day in the Life, el disc va ser creat sota el concepte musical de McCartney, amant de les melodies més pulcres. La situació en el grup era tensa. Lennon, per una banda, s’havia endinsat en el món de l’LSD, a més de problemes personals, com el final de la seva relació amb Cynthia. Harrisson se sentia ja capaç de ser tan important pel grup com ho eren Lennon i McCartney. I McCartney, gaudia de la fama i de ser un beatle com un gos amb una pilota, codejant-se amb els artistes londinencs de l’època. Ringo Starr, a l’expectativa. El punt d’inflexió va arribart amb la mort per sobredosi del manager Brian Epstein a l’agost del mateix any, qui sembla ser que era el ciment del grup. En aquell moment, ja estaven preparant el film Magical Mistery Tour, i tot i la mort d’Epstein, McCartney no va aturar el projecte, que es va presentar per televisió al desembre del mateix any. Probablement, va ser el primer fracàs del grup: les crítiques negatives no van fer-se esperar.

Al febrer de 1968, els Beatles se’n van anar a la Índia per intentar posar ordre a tot plegat. No va haver miracle, el viatge no va funcionar com es van esperar. Ringo, al cap de dues setmanes, se’n va tornar a casa. McCartney, va durar un mes. Lennon i Harrison, van aguantar més temps, fins que van veure que estar a l’Índia vestits amb una túnica blanca no solucionava res. Amb tots a Londres, i amb Lennon ja amb Yoko Ono, la banda es va posar a treballar en un nou disc. La cosa ja estava calenteta, i  Lennon ja permetia a Yoko Ono sentir-se el cinquè beatle. De fet, tots dos ja havien presentat nou material, com Two Virgins. La tensió i la mala maror no va frenar el grup. White Album va ser el resultat d’unes aspres sessions de treball. A l’agost del mateix any, un dels seus somnis es va fer realitat: la de tenir segell propi que a més servís per obrir les portes a nous talents. Apple es va presentar en societat l’agost d’aquest any. Això sí, definitvament, cadascú ja tirava per la  seva banda. McCartney, com un nen disfressat de Paul McCartney; Lennon, amb ulls, boca i orelles per Yoko Ono; Harrison, amb Dylan i The Band; i Ringo… sempre Ringo.

El gener de 1969 va haver una reunió decisiva. Paul McCartney volia tocar en directe. La banda va acceptar de forma passiva, com quan se li diu sí a un nen perquè calli. A McCartney no li va fer gaire gràcia aquesta reacció. El grup tenia 52 cançons pel que seria el següent treball, Abbey Road, Harrison estava fins els nassos de que Yoko Ono fós la portaveu de Lennon i com un membre més del grup, i McCartney i Ringo, en els seus papers: el primer tirant del sí o sí, i el segon, acatant decisions i esperant l’oportunitat per colar temes seus. Billy Preston, de la mà de Harrison, va servir per posar pau, i per prendre un decisió. Sortirien a tocar amb ell al terrat d’on estaven tancant el disc, Twickenham Studios, en la que va ser la primera actuació del grup des de 1966, i la que seria la darrera. Diuen que van sonar de primera, i que la màgia entre ells va ressorgir. Va ser segurament el darrer gran moment en públic dels Beatles, i així ho sembla veient les imatges: complicitat, somriures, i moltes ganes de tocar junts.

Però, no van trigar a sorgir els problemes defintius. Com no, la pasta. La banda, i Apple, estaven poc menys que en números vermells. Estaven sense mànager ni control. McCartney va proposar que el pare i el germà de la seva futura dona, Linda, fossin els nous managers: Lee i John Eastman . La resta de la banda no ho veia gens clar. Allen Klein (l’encarregat de les compilacions Red Album i Blue Album, publicades al 1973), qui havia treballat amb Sam Cooke i els Stones va entrar en escena, i es va convertir en el preferit de Lennon, Harrison i Starr per dirigir els interessos dels Beatles. Es van formar dos fronts dins del grup. El relleu de Brian Epstein estava en joc, i el que era més important, el futur de la banda. Al març del 69, McCartney es casava amb Linda, Lennon amb Yoko Ono, i George Harrison i la seva dona Pattie, per la seva banda, eren detinguts per possessió de marihuana. Finalment, els Beatles va signar el contracte el contracte amb Allen Klein com a nou mànager, però sense la signatura de Paul McCartney.

Tot i l’enrenou, Abbey Road va sortir endavant, i es va publicar el 26 de setembre del mateix any. Tots quatre pensaven que seria el darrer disc, i volien que estigués a l’alçada de tota la discografia. Després, un altre cop va haver un distanciament gairebé definitiu. Atacs entre  Lennon i McCartney a través de revistes, negociació a l’alça dels royalties, acords secrets per part de la banda per no dir res sobre el seu futur, i altres aspectes extra-musicals abrumaven l’entorn del la banda, fins que McCartney, al nadal de 1969, es va decidir a moure fitxa. Entre dones anava el joc: Linda va convèncer a Paul d’iniciar carrera en solitari. Per tant, els Beatles havien de dissoldre’s definitivament. Però Klein tenia altres plans. Volia un àlbum que acompanyés les sessions de gener de 1969. Let it Be estava en camí. Phil Spector va ser l’encarregat de produir l’àlbum, perquè Lennon volia una muralla de so, iniciant una relació que va durar fins el disc Rock ‘n’Roll (1975), on un Spector del tot anat va aparèixer vestit de metge amb una pistola sota la bata, amb la que va disparar al sostre de l’estudi de producció, acabant definitvament amb la paciència de Lennon. Tornant al 1970 i a Let it Be, McCartney preferia un so melòdic, més net, tot i que va claudicar, però d’aquí ve Let it Be… Naked, del 2003, el disc amb el so que volia ell. El disc va sortir al mercat al maig del 1970, amb una portada ben explícita, un mes després de la publicació del primer àlbum de McCartney. El baixista va presentar amb una auto entrevista que confirmava que ni necessitava els Beatles i que no tornaria a gravar amb ells. La batalla legal va començar. El 31 de desembre del 70, McCartney utilitzava el marc jurídic per desfer la banda, en un cas que es va allargar fins el 1975, amb l’esperada separació de béns.

Tot s’acaba. I els Beatles es van acabar quan va arribar el moment. Només ells saben els motius del perquè del final. La seva obra és eterna, perquè així ho és la seva música i la influència que ha tingut durant 50 anys. El temps posa les coses al seu lloc. I els Beatles estan i estaran sempre a dalt de tot.

Grans noms de la dècada dels 90 han estat els protagonistes absoluts de la darrera edició del festival Bilbao BBK Live, en la que ha estat la cinquena , i segurament la definitiva edició que el confirma com un referent definitiu en el circuit de festivals estatals. Així doncs, durant aquests tres dies hem pogut comprovar alguns aspectes del panorama musical: com Rammstein en escena tiren més petards que els propis Kiss; com Mike Patton, al front de Faith No More, encara és molt Mike Patton; que presenciar un concert d’Alice In Chains amb Layne Stayle avui en dia seria grandiós; com Pearl Jam són la gran banda rock del moment; que bo que és l’últim disc de Paul Weller; que Skunk Anansie encara viuen, i obren els seus concerts, com no, amb Selling Jesus; quin gran compositor és Jeff Tweedy; com Slayer segueixen declarant la guerra allà per on passen; com d’ imparables que poden ser TSOOL quan s’ho proposen; i com guanyen els directes de Manic Street Preachers amb un segon guitarra (encara que no cal que el disfressin de Richey James Edwards). En definitiva, grans moments i decepcions poques, si és que algú es pensava que Feeder, The Maccabees i Coheed and Cambria eren bones bandes. Un gran cartell que contrastava de forma clamorosa amb la pobre oferta gastronòmica del festival, amb uns ‘bocates’ incomestibles.

SLAYER (Dijous 8 / Stage 2)

Els californians obrien el seu concert amb el tema que titula el seu últim treball, World Painted Blood. A partir d’aquí, van atacar amb alguns temes de la col·lecció de clàssics; no van faltar, War Enssemble, God Hate Us All, Dead Skin Mask, i una potent versió de Seasons In The Abyss. I per acabar el seu particular aquelarre sónic, South of Heaven i Angel Of Death. Intimidadors com sempre.

RAMMSTEIN (Dijous 8 / Stage 1)

La seva proposta és l’espectacle, que és el que vol el seu públic, i funciona a base de gastar diners en petards, focs, i en mil i un invents; però pel que fa al terreny musical, la cosa és molt pobre. Els alemanys només tenen dos patrons de temes i la seva proposta s’esgota al tercer tema. Poden presumir de superar a Kiss en pirotècnia, però pel que fa als temes no tenen res a fer. Molt soroll per res. Slayer els hi van donar una bona lliçó amb “només” 36 pantalles de Marshall al fons de l’escenari.

PAUL WELLER (Divendres 9 / Stage 2)

El Modfather segueix intractable, oferint un concert a l’alçada del seu últim disc, és a dir, excel·lent. Amb un so imponent, va anar intercalant cançons recents com, Trees, Moonshine, Wake Up The Nation o Pieces of a Dream, amb clàssiscs del seu repertori en solitari com Wild Wood, Stones o The Changing man. Va regalar a l’audiència una potent versió del That’s Entertainment de The Jam i de Shock To The Top de The Style Council. Gran concert.

ALICE IN CHAINS (Divendres 9 / Stage 1)

Els de Seattle ho tenien força difícil desprès de la mort del seu carismàtic i místic líder, Layne Staley. Però Jerry Cantrell i els seus han sabut mantenir l’essència del grup, i la seva proposta es manté immutable al pas del temps. Amb un so poderós per cortesia de la guitarra de la Jerry Cantrell, van anar repassant tota la seva discografia amb espectaculars lectures de Rain When I Die, Would, Man On a Box, Again, Them Bones, Dam That River, Check Your Brain, We Die Young, Love – Hate – Love, Rooster (amb Mike McCready acompanyant al grup) o una emotiva Nutshell, dedicada a Layne Staley. No podien tornar millor.

PEARL JAM (Divendres 9 / Stage 1)

Va ser la gran cita dels tres dies, almenys la que va reunir a més públic. La banda va oferir un concert d’entrega, liderats per un gran Eddie Vedder, que segur que no va defraudar a les 35 mil persones que omplir el recinte per veure al grup. Obertura amb Do The Evolution, Corduroy, Hail Hail i Why Go, per seguir amb temes del seu últim treball, Backspacer, que van anar alterant amb els seus clàssics hits: Black, Go, Rearviewmirror, Daughter, Given To Fly, Dissident, Porch, Even Flow o una espectacular Alive per acabar el concert. Entre mig, es van despenjar amb una gran versió del Arms Aloft de Joe Strummer & The Mescaleros. Agradaran més o menys, però no hi ha dubte que són uns dels grans.

JEFF TWEEDY (Dissabte 10 / Stage 2)

Probablement no era el millor lloc per assistir a la proposta de Jeff Tweedy. El xiuxiuar constant d’aquestes massificacions fa perdre part de l’encant dels concerts de caire més intim, però el generòs repertori que va oferir Jeff Tweedy va poder amb tot. Repàs als grans temes de Wilco; amb Shot In The Arm, Jesus Etc., Via Chicago, One Wing, A Least That’s What You Said i I Am Trying To Brak Your Heart, com a moments forts. Oportunitat única per escoltar-los sense l’opulència sonora que mostra ara la banda en directe, i de pas recordar que Jeff Tweedy és un dels millors compositors actuals.

THE SOUNDTRACK OF OUR LIVE (Dissabte 10 / Stage 1)

Probablement un dels millors concerts del festival. Els suecs van sortir imparables, arrossegats per la força del seu gurú, Ebbot Lundberg. Si bé els seus últims dos treballs són irregulars, el seu directe segueix igual de potent. Van obrir amb unes contundents lectures de Comfrontation Camp i Firmament Vacation (A Soundtrack Of Our Lives), amb un so imponent i la banda plenament entregada a la causa, van anar caient Thrill Me, Nevermore, Big Time, Second Life Replay, tancant amb una explosiva versió Sister Surround. Immillorable punt final, tota una catarsis rock.

MANIC STREET PREACHERS (Dissabte 10 / Stage 1)

Amb la imatge que il·lustra la portada del seu últim disc de fons, els gal·lesos van començar el seu concert de forma contundent amb Motorcycle Emptiness, siguida de Autumn Song i No Surface All Feeling, amb un volum de guitarres ben alt (l’aposta per un segon guitarrista és guanyadora) i la banda interpretant els temes amb l’urgència punk que els va caracteritzar en els seus inicis. Repàs als seus hits més corejats, You Stole The Sun Form My Heart, Tsunami, A Design For Life, You Love Us, Kevin Carter, La Tristesse Durera, Faster, From Despair To Where, The Masses Against The Classes, Suicide Is Painless, Jackie Collins Existential Question Time,  Little Baby Nothing, Your Love Alone Is Not Enough, i una acústica The Everlasting, per acabar amb If You Tolarate This Your Children Will be Next. Immensos.

FAITH NO MORE (Dissabte 10 / Stage 1)

Midlife Crisis va ser segurament el gran instant de tot el festival, amb Mike Patton cantant sobre el públic, mentre aquest l’anava transportant d’una banda a l’altre. Un minuts abans el propi Patton li havia dedicat Evidence a Carles Puyol. Aquesta és la grandesa d’aquesta banda, que mai saps per on et sortiran i menys amb un Mike Patton en plena forma, com bé va demostrar aquella nit. El seu discurs segueix totalment vigent, i sonen amb la mateixa força d’abans, amb Mike Patton totalment entregat a la seva carismàtica funció de showman bizarro. Caffeine, Epic, Digging The Grave, Land of Sunshine, From Out Of Nowhere, Ashes To Ashes, The Gentle Art Of Making Enemies, Last Cup Of Sorrow, King For a Day, Surprise! You’re Dead, Easy o Stripsearch van sonar com no sona cap altra banda en l’actualitat. Per completar el repertori, es van atrevir amb el Poker Face de Lady Gaga, This Guy In Love With You de Burt Bacharach i Chariots of Fire de Vangelis. Únics.

Al costat de Redd Kross i Mudhoney, hi trobem altres noms destacats com el dels suecs, The Soundtrack Of Our Lives (en plena forma vist el que van oferir en el recent BBK Live), els clàssics de l’escena australiana, Hoodoo Gurus i The Meanies, els referencials Young Fresh Fellows (amb un excel·lent nou disc), i un dels altres grans noms de culte del power pop dels 90 com The Muffs. I amb Sex Museum, Los Coronas, The Right Ones, The Wildbeets, Muck & The Mires, Los Chicos, Autoramas, Johnny Throttle, completant el cartell. Dos dies de grans dosis d’electricitat, grans melodies i TURBO ROCK.