Les polítiques nord-americanes en quant assumptes interns i externs han estat, un cop analitzades per historiadors com Josep Fontana (per exemple, el magnífic Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945), esdevenen ben explícites: tot és pel bé de l’imperi capitalista, tot és pel pel bé del sistema de lliure empresa. Realment, quan parlen de democràcia, llibertat per decidir i actuar, o parlen dels mercats i dels que recolzen aquest sistema? Els anomenats mercats confonen llibertat per llibertinatge, així com els polítics, dirigents i habitants que s’abracen a un sistema que promou i incentiva el capitalisme de casino. Rep aquest nom perquè és la forma més encertada de definir la desregularització d’un sistema financer defensat per una classe de polítics disposada a defensar-lo sigui com sigui i peti qui petit. Resulta que el bé és estar al costat del sistema, sacrificar-se, perdre drets i diners, i donar-ho tot pel sistema. I si no votes o estàs en contra del sistema, doncs creu i ratlla, menyspreu i oblit. Evidentment, no pertanyen a aquest grup aquells que no respecten res en nom d’una suposada rebel·lió social, quan dóna la sensació que ho fan en nom del parasitisme social.

El capitalisme s’instal·la i es difon de forma natural a Anglaterra a partir del segle XVII, tot i que entre els segles XI i XIII es gesta a través dels comerciants i al segles XV i XVI es consolida, com posteriorment afirmà Adam Smith, el gust dels éssers humans per l’intercanvi, el negoci, el lucre i l’enriquiment personal, tot i que l’economista ho explica amb altres paraules. Però pels que entenien ja el món d’aquesta manera, la producció havia de ser més massiva del que era fins el moment; l’arribada de la Revolució Industrial permet crear excedents de producció i anar a per totes en un sistema de vida basat en compra o produeix de forma barata i intenta vendre el més car possible. Les desigualtats, l’enriquiment de les classes altres, l’empobriment sistemàtic de les classes més humils, la lluita de classes, i les evidents carències morals i ètiques del sistema s’han intentat tapar amb l’anomenat estat del benestar, concepte que es consolida amb el final de la Segona Guerra Mundial. En aquest 2011 que agonitza, no només pel calendari, el concepte tremola.

Publicat pel comitè de defensa de Sacco i Vanzetti poc abans de l’execució dels dos anarquistes, l’autor de la trilogia USA, John Dos Passos, analitza la caça de rojos dels anys 1919-1920 a l’obra Davant la cadira elèctrica: Sacco i Vanzetti, publicada originalment el 1927. La història de Sacco i Vanzetti (una aproximació ràpida i amena es pot fer a través del notable film de Giulano Montaldo, Sacco y Vanzetti) resumeix la lluita per la llibertat d’expressió, pels drets civils, i sobretot, per la resistència i oposició a un sistema de lliure empresa. Recuperar episodis de la història com el del cas dels dos italians ens pot ajudar i molt per entendre i assimilar com el sistema s’ocupa de silenciar a una minoria que no accepta un sistema basat en el negoci i el lucre i que s’oblida de les conseqüències que produeix no regularitzar i no controlar els grans capitals, els moviments de diners que per exemple volen enfonsar un país (el cas de Grècia i la mà negra de Goldman Sachs), l’evasió d’impostos, els paradisos fiscals, les SICAV, la corrupció, etc. Si es controlessin aquests conceptes, és evident que la història seria una altra. Ara, què és més senzill, solucionar el problema d’arrel i tocar la cresta als màxims responsables d’aquest descontrol o bé, retallar l’estat del benestar? Evidentment, és més senzill i satisfactori la segona opció, i el·liminar tot allò que no acata les ordres del sistema establert. Donald Rumsfeld així ho va dir als bombarders preparats per atacar Afganistan després de l’11-S: Ho bé podem canviar la nostra forma de vida o bé canviem la dels altres. I hem decidit apostar per la segona opció. Guerra a l’exterior contra tots aquells països que no acceptin les normes del sistema; i guerra a l’interior contra tots aquells grups rebels.

La guerra és la salut de l’estat. Així titula Howard Zinn, un d’aquells historiadors imprescindibles, el capítol dedicat a la Gran Guerra en la seva obra La otra historia de los EEUU (Las otras voces, 2005), llibre que no s’hauria de perdre cap individu desitjós de saber fil per randa totes les barbaritats comeses pels EUA en nom del que ells entenen per llibertat i democràcia des de 1492, quan varen cometre el conegut genocidi contra els indis. I així ho entenen els successius governs, que la guerra és la salut de l’estat, sobretot des de que William McKinley va il·luminar-se al comprovar, a través de la crida a files en nom del patriotisme nord-americà i la fidelitat al país, que la guerra, en aquest cas, la que va enfrontar nord-americans i espanyols per fer-se amos i senyors de Cuba, gran part de la població veia amb bons ulls fer la guerra contra tot aquell que no actués de forma submisa davant del poder establert. La defensa dels valors de la llibertat, del bé, de l’esperit democràtic, dels Estats Units d’Amèrica, en definitiva, van quedar, queden i quedaran en mans dels McKinley, Kennedy, Bush i de tots els noms que governen el país i, de moment, el planeta. Però, en realitat, és en nom del sistema de lliure empresa, del fer i desfer com i quan el capital vulgui, sense normes ni restriccions. Si algú s’hi oposa, aniran a per ell, com així ha estat a l’Àfrica, a Amèrica Llatina, a Àsia, a Extrem Orient… i com així ha estat en termes de política interior. A principis del segle XX, des de 1900 al 1914, varen arribar als EUA prop de dos milions d’italians. El capitalisme cridava, però un cop en terres ianquis, res va ser com es preveia, tot i que als Tancredo, Ferraro, De Niro, Coppola, Giuliani, Scorsese i bastants més els hi anat prou bé (actualment, es calcula que els italo-americans representen un 6% de la població nord-americana).

Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti varen ser condemnats a mort el 8 d’abril de 1927 per un robatori comès el 15 d’abril a South Baintree, en un atracament a una fàbrica de sabates, on els lladres es varen endur uns 15 mil dòlars i varen assassinar a trets a dues persones. Però, perquè varen atrapar a Sacco i Vanzetti? I el més danyí per la societat: com és possible que rebessin un tracte vexatori i un judici dirigit per un jutge, fiscal i un jurat que es situarien a l’extrema dreta del tea party? Sacco i Vanzetti eren anarquistes i anaven armats quan els van detenir; però, no hi havien proves concloents contra ells en el cas de South Baintree. Els EUA vivien temps convulsos. El no a la guerra dels grups socialistes, comunistes i anarquistes, els situaven a tots ells en el punt de mira del govern de Woodrow Wilson. Wilson va governar des de 1913 al 1921, i ell va ser qui va donar el vistiplau a la participació dels EUA a la Gran Guerra. Aquest pas va ser decisiu per acontentar bona part de la població nord-americana. Wilson i el seu govern varen actuar amb bel·ligerància i contundència contra una minoria opositora a la guerra, al capitalisme i a les formes i fons d’una societat ideada per crear enriquiment a les capes més altes. El creixement econòmic permetria un progrés en tots els sentits; però, a quin preu? A la primera meitat del segle XX, els articles anit-bel·licistes que apareixien al diari Cronaca Sovversiva, editat i dirigit per Luigi Galleani, on s’exposaven les idees anarquistes històricament més aferrades al moviment, és a dir, la supressió de la societat de classes, la igualtat de tots els treballadors i treballadores, i el treball com a eix d’una societat igualitària, justa, on cadascun dels individus saben els deures, obligacions, responsabilitats i drets, conformant una societat sense Estat formada per institucions creades per lliure acord, sense violència, on la igualtat i la llibertat esdevenen els motors de la política, la justícia i la no-agressió.

El 1918 varen fet tots els possibles per silenciar el diari, fins que van aconseguir deportar a Galliani el 1919, després d’aprovar l’Anarchist Exclusion Act. Els atemptats dels anarquistes varen créixer amb força; la violència deslegitima qualsevol opció, tot i que durant aquells anys, la persecució, immoral i il·legal, realitzada sobre qualsevol grup contrari a l’ideari capitalista nord-americà, així com les detencions, tortures, manca de drets dels treballadors, explotació laboral amb jornades de 12, 13 i 14 hores per un sou miserable, extorsions, mortalitat laboral inhumana, eren motius per reflexionar sobre qui era el culpable d’aquesta espiral de violència. Henry Ford al 1914 va instaurar jornades laborals de 40 hores i un sou de 5 dòlars al dia. Wall Street se’l va tirar al damunt, però era Henry Ford, i era intocable. Un home poderós com Ford va demostrar que potser els canvis més efectius són els que es fan des de dintre del sistema. Se’l pot criticar i molt al magnat dels automòbils (estava en contra dels sindicats, i no ens enganyem, va millorar condicions dels treballadors perquè sabia que a la llarga ell seria el beneficiat), però, aquesta decisió va ser positiva pels obrers de la seva empresa. No obstant, aquells anys varen ser terribles, i els drets dels treballadors estaven per construir. Però només una minoria va aixecar la veu, i Sacco i Vanzetti varen ser condemnats a mort per donar un seriós avís a tot aquell que no baixés el cap i les orelles. Amb precisió, la formidable crònica en forma d’assaig periodístic de John Dos Passos, Davant la cadira elèctrica: Sacco i Vanzetti (publicat el 2011 per Errata Naturae en castellà i per Adesiara Editorial en català) ens endinsa en uns anys prou perillosos pels rebels i pels inconformistes. El llibre de Dos Passos relata com va ser la detenció i el posterior judici, on els fets poc importaven, perquè a base de testimonis que no van veure res o bé, que s’inventaven una història, sovint contradient-se, per tal de fer feliços a tots aquells disposats a fulminar a tot allò que no olorés a pro-americanisme irracional; el que interessava era que Sacco i Vanzetti paguessin per tots els socialistes, comunistes i anarquistes, per silenciar, terroritzar i acabar amb qualsevol moviment subversiu.

La condemna a mort de Sacco i Vanzetti, afortunadament, va sacsejar l’opinió pública. On quedaven els drets dels treballadors, el dret a protesta, la llibertat d’expressió? Més de vuitanta anys després d’aquests fets, hem progressat gràcies als Saccos i Vanzettis de tot el món, la lluita per avançar i com a mínim mantenir els drets assolits és una batalla diària. Però, la crisi ha deixat les postures ben clares: els governs faran el que calgui per preservar el sistema de lliure empresa. Per molt que els governs retallin en sanitat i educació i afirmin que són decisions irrevocables i imprescindibles, se sap que són decisions preses per tranquil·litzar els mercats. No regularitzaran els mercats, no controlaran els grans capitals;, però sí s’atreviran a controlar i silenciar als que considerin rebels o sospitosos d’alterar el seu ordre. No queda gens clar qui són realment els delinqüents; o sí, sabem qui són, però són gairebé intocables. Aquesta és la democràcia que vivim.

Us diré senyoria, que un govern que respecta més els seus secrets que la vida dels ciutadans és una tirania, tant si s’anomena república, monarquia o una altra cosa. William G. Thompson, advocat defensor de Sacco i Vanzetti.

Us deixem amb la primera part de l’excel·lent documental dirigit per Peter Miller:

Josep Fontana (Barcelona, 1932), autor de més de 500 publicacions, entre elles 30 llibres, entre ells, La història després del fi de la història, La història dels homes i Aturar el temps, presenta en aquest darrer llibre, obra que l’ha ocupat quinze anys de treball, un científic i acurat anàlisi de la construcció del nou ordre mundial un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. Set dècades més tard, la possibilitat de construir una societat fonamentada en l’estat de benestar, on la distribució de riquesa i de bens es realitzés d’acord a uns valors, una moral i una ètica, basada en la igualtat i la justícia, ha quedat en no-res, per culpa d’un sistema econòmic que ha promogut un règim radicalment invertit, on els mercats, l’especulació, la cobdícia, i la inutilitat han donat peu a una inèrcia nociva, desembocant en una crisi sistèmica de la que es vol sortir aplicant mesures similars a les que ens han dut fins un present gris i un futur tan negre com el que apunta el mateix Fontana en la tesis final amb la que finalitza les me´s de 1200 pàgines d’estudi i cronologia històrica argumentada i raonada. Les traves amb les que s’ha trobat la socialdemocràcia, la conversió dels valors democràtics en submissió als mercats, el com i el perquè de la desfeta democràtica i social, es converteixen en els diferents macguffins a través dels quals Josep Fontana recorre, amb vocació historiogràfica i científica, els fets que han provocat la desfeta que viu el nostre món.

Tot semblava indicar, després de la Segona Guerra Mundial, amb el final del nazisme, i la reivindicació de la democràcia i de l’estat de benestar, que el món estava en una gran moment per establir unes pautes polítiques, socials i econòmiques que redistribuirien guanys, pèrdues, i que es construiria una democràcia real. És una obligació moral aprendre dels errors de la història, i semblava el moment per gravar-se a foc el drama de la Gran Guerra, l’aparició del feixisme i del nazisme, i la destrucció total que va suposar la Segona Guerra Mundial. Amb tot per fer, potser era la gran oportunitat. Fontana accedeix als successos, circumstàncies i processos que varen tenir lloc a Europa, Amèrica, Àfrica i Orient, protagonistes dels gairebé setanta anys que recorre l’autor per seccionar i aprofundir en les causes i conseqüències de les decisions preses. Els països capdavanters van beneficiar-se de les complicitats creades després de la derrota del règim nazi. La divisió del món en dos blocs, el capitalista i el comunista, era el marc per construir una societat basada en el creixement i el progrés. Els daurats anys cinquanta varen donar peu, no obstant, a uns moguts anys seixanta, que varen suposar una injecció i dubtes prou importants, generant moviments socials com els de París i de Praga. L’any 68 va ser un punt d’inflexió pels dos blocs, i segons Fontana, es va demostrar que era (i és) impossible canviar cap sistema un cop està en ple rodatge. L’inici de la Guerra Freda. La crisi econòmica dels setanta, la tranquil·litat que va suposar per l’imperi comunista la crisi del comunisme, el consumisme establert com una normalitat i una inèrcia que aporta progrés i benestar social, l’especulació creixent i la consolidació de grans capitals varen iniciar una degradació social imparable: desigualtats socials, empobriment de les classes mitges, distàncies entre classes abismals, i la creença de que l’immobilisme social era definitiu.

Fontana utilitza una basta documentació i un rigorós mètode explicatiu per introduir-se en els arxius dels països protagonistes d’aquests seixanta-sis anys, i accedeix al Departament d’Estat nord-americà, incloent la CIA, al britànic, al soviètic, a l’alemany, entre d’altres, per trobar més claus que escenifiquin des de la Guerra Freda a la guerra del Vietnam, la caiguda del comunisme, la definició de sistema capitalista i els mecanismes de poder articulats per aquest com principis inexcusables per assegurar un progrés fictici, desigual, injust i incòmode per una meitat de la població mundial. Només cal donar un cop d’ull, i no a nivell econòmic, a la immersió de Fontana a la independència dels països africans, a la participació ianqui a més d’una cinquantena de conflictes bèl·lics a Amèrica Llatina per interessos evidents i coneguts, i la inseguretat que naixia de la desconfiança existent entre els dos blocs, que va sorgir després de les famoses reunions entre Roosevelt, Churchill i Stalin per posar fi a Hitler i els nazis. La desaparició de l’imperi comunista, en part, per la mala gestió de les crítiques rebudes i les pèssimes respostes donades als que criticaven els règims socialistes (el llibre ens recorda, entre d’altres, la crisi hongaresa, txeca i polonesa), la falta de confiança en els propis moviments i l’obsessió que provocava l’altre bloc, va col·laborar al desmembrament del bloc liderat pels soviètics. Aquest era una mena de contrapés a un capitalisme que resultava més atractiu i convincent a ulls d’una població àvida de capital, consum i materialisme (només cal veure la propaganda que sempre va tenir l’Alemanya de l’Est), va devaluar d’alguna manera tot el món, certificant el regnat capitalista de forma irredimible. Ara bé, l’aparició de nous moviments socials, del feminisme, de nous ideals, provinents dels hippies, del maig del 68, de la confirmació de que es podia posar en dubte el poder, varen consolidar una tendència crítica que posava de manifest les incongruències, mentides i manipulacions d’un sistema que considera que a través de negoci, especulació i lucre s’arriba a un creixement que possibilita un progrés beneficiós per tothom. Els fets han demostrat ben bé el contrari, i ni així, es fa autocrítica, no es busquen alternatives des del poder, només es retalla perquè tot continuï de la mateixa forma, consolidant una societat on els rics són més rics (mirem Forbes, mirem dades), i els pobres més pobres, on la classe mitja s’està empobrint, per tant desapareixent, on la classe mitja-alta passa a ser la classe mitja (minoritària), no s’inverteix ni en formació ni en feina, ni molt menys, en cultura, i on l’educació i la sanitat és qui paga els plats bruts; les armes, els reis, els banquers i grans empresaris són intocables.

El llibre finalitza, no sense abans aturar-se a la primavera àrab i en els indignats, amb una tesi final que ho pinta tot bastant negra, tot i que reivindica el caràcter democràtica de la Carta de l’Atlàntic de 1941, a la qual no se li va fer gaire cas. Fontana considera que la ciència en la que treballa és una eina vital per reconèixer errades i així, rectificar per estalviar-se més penes i misèries, i d’aquí, la importància i necessitat d’obres com aquesta, que permeten reconèixer, assimilar i rectificar. D’altra banda, els que manen no veuen el món ni com el veu Fontana, ni com el veu Hobsbawn, ni com el veia Termes, ni com el veiem una part de la població, reconeguem-ho, minoritària. Per tant, quina és la resposta que cal donar a una majoria, dividida entre la submissió, la indiferència, el passotisme i la resignació, o inclús, el convenciment, de que les decisions preses per la UE i els respectius governs que s’han acollit a retallar l’estat de benestar?

La resposta, potser la tenim a les més de dues-centes pàgines de bibliografia que presenta l’obra de Fontana, on el lector més experimentat i crític podrà utilitzar per cercar alguna resposta més, tot i que no cal oblidar que com més se sap, més ignorant i desbordat se sent un. Com va dir en una recent entrevista al diari El Público, Fontana assegura que ni el feixisme va aconseguir el que va aconseguir el capitalisme. I veient d’on venim, gràcies a aquest formidable Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado y Presente, 2011), és prou evident que podem pensar que té tota la raó.

Quan va començar la crisi? Perquè? Quins són els responsables? Més de quaranta preguntes són les que respon Niño-Becerra, de forma amena, per tal de que qualsevol lector s’assabenti de com s’explica la crisis. La importància del deute, que s’ha anat incrementant perquè els consumidors poguessin assolir els seus somnis materialistes, i d’aquesta manera, les empreses poguessin presentar números verds; però, el paper dels especuladors i l’acumulació de crèdit sense regulació ni control ho va dinamitar tot, a part de l’exagerat ritme de l’economia i l’explotació de recurssos. A Espanya, per exemple, el deute total, de famílies, bancs, el públic, és a dir, el global, considerant els efectes creuats de tots els deutes, equival al 410% del PIB, dades del 31 de desembre del 2010. I sí, si els bancs no haguessin donat crèdit de la manera que ho varen fer, doncs la crisi no seria tal, però, els diners permeten viure millor, doten a la població de serveis públics, tot i que finalment, viure millor s’ha convertit en viure com un rei. Quan tothom guanyava, endeutar-se estava ben vist; i més encara, especul·lar.

Però Niño-Becerra es basa en fets, i per aquest motiu, va al gra. Explica que l’economia espanyola és hereva del franquisme. Per entendre l’economia, cal mirar la història, i el pes de l’església, de la monarquia, el caciquisme, que promouen la intransigència, i el presente, és a dir, els canvis constitucionals empesos per les obligacions de mercat, els sistemes de producció, les retallades per intentar relaxar els mercats (que no són res més que les empreses més importants del planeta), l’atur, i així, mirar cap al complicat futur que se’ns presenta: si es proposa una llei de control del deute públic, significa que els diners arribaran on arribaran, i quan en faltin, mala sort, i res a fer. La prioritat del mercat és minvar el deute públic i retallar l’estat de dret. L’atur no es soluciona així com així, comenta l’economista, i menys, quan estem destinats a que la tecnologia substitueixi la mà d’obra humana, tot i que es preveu que la productivitat s’incrementi, però no en benefici del treballador. Ara mateix, diu, Espanya viu el pitjor dels escenaris: baixa taxa d’activitat unida a una molt elevada taxa d’atur. L’economia de l’estat espanyol, hereva del franquisme, (construcció, cotxes, hosteleria i turisme generen un terç del PIB) necessita créixer un 2,0% per generar treball, i aquesta xifra, tenint en compte el sistema,  les regles del joc i com està el pati, és impossible d’assolir.

Prima de risc, rescats, agències internacionals de cal·lificació, la diferència entre els països del nord i del sud, la situació als EUA, el fons de rescat, el perill que corre l’estat de benestar (insisteix en que els serveis socials aniran a menys, perquè així ho marquen els mercats, que exigeixen retallar deute públic per cobrir altres deutes), un per un, Niño-Becerra toca tots els temes, fins que ens endinsem en una segona part on analitza de nou on estem i fins quan, de forma crua, realista i real: Pienso que los compromisos de reducción del déficit, los de España y los de otros países, aunque sean perseguidos, si son conseguidos, lo serán por inanición, y no tanto porque no vayan a aumentar los gastos sino porque los ingresos fiscales se derrumbarán, en España, en Europa, y en todo el planeta a medidad que la combinación del ‘agotamiento de la capacidad de endeudamiento-impagados-necesidad crediticia-desempleo’ vaya frenando la máquina económica. En aquesta part, l’economista analitza com estem i què passarà, i ve a dir que si es construexi un nou model ha de ser amb noves eines, diferents a les actuals. El darrer bloc, després de les pàgines dedicades exclussivament a la situació d’Espanya, és una excelsa cronologia de fets que s’inicia al segle XVI, més extensa i comentada que la que apareix a El crash del 2010, des dels antecedents del sistema capitalista, situats al 1536 amb l’obra de Juan Calvino, Institución dela religión cristiana, on delimitales bases de l’individualisme econòmic a travésd’una nova ètica: Déu veurà amb millors ulls a qui intenti obtenir el màxim. Destaca el punt i final de l’obra amb un text del film 2046 de Wong Kar-Wai (abans, en trobem de Juan Marsé, John Lennon, José Luis Sampedro i algun més), que apareix concretament al postifaci: Everyone who goes to / has the same intention / They want to recapture lost memories / because in… / … nothing ever changes. / But nobody really knows / if that’s true or not / Because nobody has ever come back.

La rutina de comprar-se un cotxe, un pis, viatjar, consumir cada cap de setmana, per tant, la del consumista, s’ha convertit en el pa de cada dia d’una ciutat com Barcelona, la norma, hàbit i normalitat de les grans ciutats. Perquè en això es basa el sistema; i el gran drama ha estat la desregularització, que finalment, gràcies en part a Nobels com Milton Friedman. Com es deia en un documental sobre Islàndia, hem deixat de ser persones per convertir-nos en consumidors. Tot i que Niño-Becerra es centra en oferir un punt de vista d’economista rigorós, amb les cites, com les de Wong Kar-Wai, queda clar què opina. Però, ell és economista, i analitza la realitat, no la jutja amb ideologia, i sí amb ciència. Ara bé, i aixó és una opinió pròpia, és humà, pensar que vivim en un sistema malalt, que només els malalts es poden adaptar a un sistema com el que vivim. I no ho deia un economista, ho deia Krishnamurti. Ara bé, acceptar aquestes regles del joc de forma passiva, indiferent, i inclús, com fan aquells que viuen a la glòria, satisfets que tot giri entorn dels diners, sense valorar conseqüències, és massa trist per viure en pau, sempre i quan un tingui consciència i tingui ganes d’utilitzar la intel·ligència per quelcom més que per pensar, precisament, en consum, oci i la normalitat imposada. Para que una población ociosa sea feliz, tiene que ser población educada, y educada con miras a un placer intelectual, así como a la utilitdad directa del conocimiento técnico. Aquesta és una reflexió de Bertrand Russell a Elogio a la ociosidad. Però, quin món veiem, i quin coneixem, a través de la història?

Individus com Niño-Becerra donen llum a tanta penombra, gràcies, en part, a la seva voluntat de conèixer i explicar la veritat, de forma clara, directa, sense enganys ni manipulacions, com així demostra a El crash del 2010 i a Más allá del crash. Amb obres valuoses i explicatives com aquestes s’entén l’economia i es comprèn què està passant i el perquè. Tenim crisi per anys, retallades per temps, i devallada de l’estat de benestar assegurada. L’actitud d’estudiosos com Niño-Becerra,  de voler donar a conèixer què està passant, ens permet mantenir cert optimisme, i una voluntat irreductible per presentar una bona disposició a noves idees, sobretot, per les que s’allunyin de la tendència històrica de l’economia, on una minoria ho ha controlat gairebé tot. Actualment, aproximadament un 10% de la població acumula el 85% de la riquesa mundial. Com definim la moral i l’ètica?

Us deixem amb el Singulars de tv3 (on avui mateix ha insistit que per sortir de la crisi es necessita un altre model) que va reunir a Niño-Becerra i a Arcadi Oliveres, on l’ enfoc científic del primer s’enfronta amb l’idealisme del segon, i sovint, s’abracen:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=1RHF_FcxXWQ]

Què ha passat en els anomenats mercats perquè ara mateix, el gran negoci estigui en comprar deutes, en evitar primes de rics elevades? Per què s’ha posat de moda retallar, o com diuen ara, la reorganització de capitals? Perquè són així les coses, des de quan i com han manegat perquè, amb tota la tranquil·litat, de sobte, amb la caiguda d’alguns dels grans bancs nord-americans, tot s’anés en orris un altre cop? Esta vez es distinto: Ocho siglos de necedad financiera (Fondo de Cultura Económica, 2011) , de Carmen M. Reinhart i Kenneth S. Rogoff, és un llibre sobre economia, però no ens deixem enganyar, l’economia està a l’abast de tothom, i sí potser fa mandra perquè ens la presenten com si només la poguessin entendre ells, però no és així. Els dos economistes, Reinhard, directora de l’especialització en política econòmica internacional del Departament d’Economia de la Universitat de Maryland i antiga catedràtica de l’Institut de Desenvolupament de la Universitat de Harvard i de l’ Institut de l’FMI, i Rogoff, un doctor en economia del Massachussetts Institute of Technology, catedràtic a Harvard i ex-economista en cap i director d’investigació de l’FMI, ens brinden aquest magnific llibre, on moltes coses queden clares, entre elles dues que s’entenen per sí soles: la primera és que la darrera crisi no és la primera ni serà la última (a no ser que si prenguem nota del què ha passat), perquè durant els darrers vuit segles, la pel·lícula s’ha anat repetint, amb una diferència, que no és altra que ara hi ha és zeros que mai; la segona és que si no aprenem dels errors, si no deixem de jugar amb el deute, si no es capa als especul·ladors, si no es regularitzen els mercats (i no de cara a la galeria), estarem sempre igual, perquè tot són cicles. Per tant, que quedi clar: els que s’exciten especul·lant, els que inverteixen en borsa, els que juguen a aquest monopoly real, saben que els algoritmes són com apostes de casino per amb molts més zeros. I si no hi ha un control, si no es vigila (com es vigila a qui va sense samarreta, o als que intenten fumar a recintes tancats), no anem enlloc. Bé, els pobres no anem enlloc, i els rics, s’aniran on vulguin, a algun paradís fiscal, per exemple, i algun d’ells, amb sort, coneixeran la veritat si ho perden tot o si els enganxen.

El llibre de Reinhart i Roggoff es divideix en sis parts, més apèndix, bibliografia (vint pàgines de manuals, assajos i estudis per perdre la paciència i adonar-se de quantes coses hi ha per aprendre), i índexs diversos per cercar informació, com si d’un manual per deixar en boles a qualsevol Alessio Rastani o executiu agressiu que es passi de llest. De debò, el llibre és apte per qualsevol que estigui interessat en el tema, com tot en aquesta vida. No ens deixem entabanar, ho podem entendre tot, sobre qualsevol tema, ens serà més complicat o menys, necessitarem ajuda o no, però si ho volem entendre, ho entendrem. I a Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad financiera, el que hem de tenir clar és que parteix d’una premissa molt clara, i ho torno a dir: On estem ara, hem estat abans, I lògicament, durant el llibre, trobem pedres en el camí. Anem a pams. Les parts del llibre, sis, són: Manual operativo sobre crisis financiera, Crisi de deuda externa soberana, La historia olvidada de la deuda interna y de su impago, Crisis bancarias, Inflación y derrumbes monetarios, La crisi hipotecaria  de alto riesgo estadunidense y la segunda Gran Contradicción y ¿Qué henos aprendido?. Com veiem, s’estudien diferents tipus de crisis, centrant-se sobretot en les dues que ens afecten actualment: les crisis de deuda soberana i les crisis bancàries. I es fa a través de 66 països, pels que viatgem durant 8 segles, per aproximar-nos al perquè de tot plegat,  i a través d’explicacions, gràfiques, dades i números, s’obren horitzons per analitzar i trobar explicacions a la crisis actual, permetent, per tant, crear-nos una opinió pròpia gràcies a dos economistes amb vocació didàctica. Tracten i ho aconsegueixen d’anar marcant els fets més inusuals, adjectiu que ells utilitzen, desmarcant-se de la informació estàndard (freqüent, i en definitiva, ‘la que s’ha d’utilitzar’) i encaren la veritat des de dades i arguments irrebatibles, senzillament perquè, finalment, la ciència hi és, les dades empíriques són el que són, per molt que cadascú, al final, busqui l’explicació més útil, o bé per vendre llibres, o bé per ensenyar el camí per forrar-se a través de la crisi, o bé, per tapar la veritat vers una política econòmica fraudulenta i/o nul·la. Reinhart i Rogoff treballen amb una nova base de dades, per tal de mostrar-nos, sense embuts ni cortines de fum, el deute internacional d’abans i d’ara, i com no, les degradacions, inflacions, crisis bancàries i enfonsaments monetaris que ha incentivat una manera d’actuar tan estúpida (només cal veure com estem ara) com inhumana. Aquests són els punts que es toquen en els dos primers punts. En els quatre següents van fins el final per destapar la crisi actual, analitzada des del segle XIII, tot i que comencem a trobar més dades significatives a partir del segle XVII, i com ens podem imaginar, tant la deute extern com el deute intern juguen un paper més que important. L’empirisme de les dades permet baixar els pantalons a la realitat; de moment no canvia res, perquè les retallades només maquillen números per insistir en un creixement inútil i desigual. Per tant, de moment ens conformem amb que Rogoff i Reinhart despullin l’entremat econòmic. Curiós és comprovar, per exemple, que Grècia va anar acumulant impagaments a inversors externs de forma contínua des del 1800, sense una pràctica habitual i infal·lible a partir de la Segona Guerra Mundial. També és interessant comprovar que Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Dinamarca, Tailàndia i els EUA sí que han estat capaços de complir rigorosament, tot i que en el cas dels EUA, el descontrol dels darrers vint anys, finalment, ha resultat demolidor sobretot per l’estafa de les hipoteques subprime. No obstant, la reflexió final, que la podem contemplar a les dues darreres parts a través d’un anàlisi acurat del que s’ha estudiat als capítols anteriors, com hem dit, és clara: si els gurus de l’economia i malalts de les formes actuals de l’economia són capaços d’aprendre dels errors i prendre consciència de que tenir la mentalitat dels mamons que, per exemple, apareixen a Inside Job, provoca el que provoca, el futur pot ser diferent. L’obra en qüestió permet veure què i com ha passat el que ha passat, i seguir l’evolució d’un deute, finalment, matador, com tots els deutes. Una de les xifres que ens faciliten Reinhart i Rogoff és la relació entre crisis bancària i deute públic. Quan esclata una crisi bancària, el deute públic creix fins a un 86% tres anys després, provocant unes repercussions fiscals (i socials) molt superiors als costos dels rescats bancaris. El gran drama és que en èpoques de bonança tot s’hi val. Hi ha barra lliure, pels negocis, bancs, per les famílies, per l’estat, i el deute creix i creix. A Espanya, el boom immobiliari, la despesa pública amb rerefons sospitós i corrupte, famílies obsessionades en acumular i tirar de crèdit i hipoteques, l’hiperconsumisme, tot plegat, semblava una gran festa, no calia mirar què es gastava, i no faltaven il·luminats (no parlem de venedors de pisos) que recomanaven comprar pisos, que era una inversió, que els preus seguirien pujant, i vinga, a gastar, que cal consumir perquè la roda no s’aturi. Una actitud irresponsable i que evidencia una buidor existencial més que trista, de la que sociòlegs com Gilles Lipovetsky han parlat molt i molt bé, que han convençut a una majoria que no hi ha altra manera d’entendre el sistema, quan economistes com el conegut Serge Latouche ha proposat una alternativa, el decreixement, més que creïble, amb una base teòrica i uns arguments irrefutables… En canvi, arriba la crisi, i ara és quan arriben les lamentacions: Clar, la situació és molt dolenta, s’ha de vigilar amb el que es gasta… Ara sí i abans no? Si hi ha beneficis, tot s’hi val? Els dos economistes ho tenen clar, si més no, és lògica pura: les crisis arriben perquè es descontrola el deute durant els anys de bonança, i aquesta darrera crisi és la més bèstia perquè l’endeutament durant els anys de jauja ha resultat definitiu. I ara, arriben les presses, i com sempre, les presses són un dels pitjors socis possibles per solucionar problemes.

Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad financiera ofereix un anàlisi clau per entendre que les crisis són molt fàcils d’entendre, que no ens intentin encular, perquè no hi ha secrets: la corporació o com li vulgueu dir juga al casino, a gran escala, i quan tot va bé, no en té prou, i incentiva a que tothom s’endeuti, que tothom jugui, sense mirar les conseqüències, perquè quan arribi la crisi, el negoci serà comprar deute. És així de senzill, per aquest motiu, les grans fortunes creixen i creixen durant les crisis. I sí, podem parlar de fragilitat financera, de la volàtil naturalesa de la confiança, del funcionament els mercats, estudiar el llibre. Però si els que tenen la paella pel mànec no fa res més que reorganitzar l’economia perquè tot torni a ser com era abans de la crisi, i tornar als anys de gastar i gastar per tornar a acumular deute, sense regularitzar ni controlar mercats ni entrades i sortides de capital ni la dictadura de les borses mundials, i tornar a començar, com ha succeït durant els darrers vuit segles. No obstant, no podem oblidar reflexions com la de Jacques Attali a la seva Breve historia del futuro, on suggereix que la única forma d’arribar a una hiperdemocracia real per tothom seria possible si l’altruisme triomfés com a ideal i actitud per construir un futur on hi hauria un repartiment d’una abundància que naixeria gràcies a la ciència i el progrés (no entès com un creixement que permet que mil milions de persones pateixin fam crònica mentre s’amplia l’anomenat fons europeu de rescat econòmic -EFSF- fina a 788  milions d’euros, amb una capacitat real per préstecs de 440 mil milions).

Plató suggeria que els savis o els que estimen la saviesa i que per tant volen conèixer la veritat o el bé mai anhelen el poder ni lluiten per ell. Si accedeixen al govern els que van curts de coneixements i intel·ligència, ignorants i estúpids que es moren per acumular riqueses i poder, què pot passar? Doncs el que ha passat sempre, el que passa ara, ni més ni menys. On queda la moral i l’ètica? Insisteixo, no és qüestió d’ideals, ni de ser d’un color ni d’un altre, perquè potser la condició humana ens ho posa difícil, però, on guardem la suposada intel·lectualitat que teòricament ens diferencia dels altres animals? Baralles entre sindicats, uns perquè són els més cridaners, d’altres els més acomodats, entre partits polítics, per veure qui convenç a qui, entre ciutadans, uns a dalt, altres a sota, entre actituds i mentalitats, unes i altres dogmatitzant, entre mitjans, per intentar escombrar cap a casa, una opinió pública manipulada i indiferent, amb una minoria crítica a qui se la considera immediatament anti-sistema (sense negar que alguns no saben estar sense trencar res ni insultar a qui que no pensi com ells)… El món sembla estar en mans dels diners i de la ignorància (intransigència, immobilisme intel·lectual, manipuladors i manipulats,…) , és la única forma d’entendre el que està passant, però afortunadament, hi ha valents amants de la saviesa i dels coneixements com Rogoff i Reinhart, que potser no canviaran res, perquè no interessa o pel que sigui, però almenys, han baixat els pantalons per deixar amb tot a l’aire a aquells que ens intenten enganyar i manipular dia rere dia.

La foto d’entrada a l’article pertany a la campanya d’adbusters Occupy Wall Street.

Una jove britànica de 23 anys, després d’estalviar durant uns anys, va fer realitat el seu somni. Marxar cap a l’Àfrica i estar en contacte amb la natura, deixant enrere el treball d’oficinista que havia realitzat únicament per poder costejar-se el viatge. No estem parlant d’una noia burgesa ni de cap nena rica. Parlem d’algú que no es podia permetre anar a la universitat, i que per aquest motiu va fer un curs de secretària per tenir alguna opció en el món laboral. No va anar sola, la seva mare la va acompanyar, i d’aquesta forma, Jane Goodall arribava al continent que segurament més ha patit les conseqüències de l’actitud de l’home vers el planeta i la humanitat.

En un món on preocupar-se en primer lloc pel benefici personal (i si cal, de forma exclusiva i perjudicial pels altres, i ara més que mai), apropar-se a la  vida de Jane Goodall significa reconèixer virtuts humanes un xic oblidades, i algunes d’elles imprescindibles per entendre el missatge d’esperança que deixa allà on va. Des de les activitats de l’Institut Jane Goodall, a través del qual s’organitzen campanyes de voluntariat, viatges, i tot tipus d’activitats en les que hi van implícites una filosofia de vida afí a un amor per la vida, la natura, la igualtat i el compromís per construir una món que respecti el planeta i el sentit comú, els grups de treball de Roots and Shoots, que consisteixen en agrupar persones inquietes i inconformistes amb ganes i il·lusió de canviar els hàbits de vida i donar suport a comunitats amb problemes de convivència, emancipació o de qualsevol tipus vital, l’univers Jane Goodall dóna tots els motius per creure que tot està per fer. Estem davant d’una persona, parafrasejant a un amic de la científica, que, des de la foscor, és com una espelma que encén a altres espelmes.

Goodall va donar-ho tot primer per entendre els ximpanzés, posteriorment, després de conèixer com se’ls tractava, tant per part dels nadius de la zona, que els perseguien i mataven per vendre la seva carn, com a laboratoris on eren utilitzats per investigacions i tractats com si fossin merda, va decidir que s’havia de dedicar a protegir-los. Posteriorment, sense deixar de banda als ximpanzés, ni molt menys, va decidir dedicar-se a preservar la natura, i de difondre un missatge que es pot resumir en una de les idees que Jane Goodall transmet amb la seva actitud davant de la vida: l’estil de vida d’Occident és insostenible; de fet, es necessitarien sis planetes si tots els habitants del planeta visquéssim com es viu als EUA. Si visquéssim tots com es viu a Espanya, potser faríem amb tres, per tant, no ens salvem, evidentment. Jane Goodall treballa dia a dia, sabedora que ha trobat la veritat, de que lluita per canviar l’ordre de les coses, per establir una sèrie de reflexions que haurien de fer-nos veure que la cobdícia i l’estupidesa que hem anat demostrant al llarg de tantes i tantes dècades. Goodall, com bé comenta, està convençuda que l’actitud de cadascú de nosaltres davant de la vida és el que explica el perquè de tot plegat. Tot el que fem és un impacte al planeta, a la societat, al món: on comprem, què comprem, què fem, com actuem; de fet, el món, segurament, és el que és per aquest motiu, per com s’han gestionat tots els àmbits de la vida: alimentació, fronteres, comunicació entre persones, pobresa… L’status quo del planeta és el resultat dels nostres actes, dia a dia. I així ha estat des del principi de la vida.

L’edició en dvd d’ El viaje de Jane Goodall de Cameo permet conèixer de ben a prop qui és i què fa aquesta immensa dona. I no només ens permet saber d’on ve, què pensa, quines són les activitats en les que ha treballat, treballa i treballarà, on són els focus d’acció, qui col·labora amb ella, com es mou, com parla, en definitiva, fer-nos un generós retrat d’ella, també ens empeny a canviar, a fer-nos preguntes, a plantejar-nos tot, des de com reciclem, a què mengem, com vivim, i què fem realment en aquest món, perquè queda clar, que si les coses les fem només per nosaltres mateixos, existir és només un acte d’hedonisme insuportable i trist. Jane Goodall és d’aquelles que dóna vida, perquè, finalment, quan un s’apropa a algú amb aquesta ètica,  moral i generositat, es convenç de que l’amor per la vida, la natura, la humanitat i la igualtat que sent ella s’han de difondre entre els més petits i entre els no tan petits, com més aviat millor. Re-eduquem-nos d’una punyetera vegada, i per fer-ho, no cal llevar-se ben d’hora ben d’hora ben d’hora, però sí canviar la mentalitat i l’actitud davant la vida.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=8SZdSekRqyI]

Fa uns dies Paula Sibilia va oferir una de les conferències celebrades al CCCB sota el marc de La transformació de la intimitat. La sociòloga argentina, autora entre d’altres de El hombre postorgánico. Cuerpo, subjetividad y tecnologías digitales y La intimidad como espéctaculo, va assistir-hi, per oferir una xerrada sota el títol De la introspecció a la hiperconnexió. La intimitat com a espectacle del segle XXI. Sibilia reprèn el concepte de la extimitat, que va recuperar quan varen aparèixer els blocs fa uns quants anys: analitza el concepte del diari íntim publicat a Internet. Considera que a partir d’aquest fet, cal preguntar-se què ha passat amb la intimitat, per tant, què entenem a la societat de l’excés d’informació per intimitat.

Paula Sibilia reflexiona sobre el poder que exerceix la tecnologia i el temps d’oci que li dediquem a tot tipus d’aparells, i sobretot, al fet d’estar permanentment connectats a Internet. Al 2005 va publicar el citat El hombre postorgánico. Cuerpo, subjetividad y tecnoogías digitales (Fondo de Cultura Económica, 2005), on analitza, des del punt del concepte de biopoder de Foucault, la seva visió sobre els mecanismes de control del capitalisme post-industrial. Foucault entén que el biopoder articula els funcionament la societat industrial a través d’instruments que sotmeten els individus a un ritme de vida sempre cronometrat a través de tots els rellotges que calguin, de forma precisa i incansable. Aquest tipus de control, de demostració subtil de poder absolut, van ser tan efectius que varen canviar els hàbits socials, de manera que es varen desenvolupar tota una sèrie de mecanismes que modelaven directament societats que tenen com a objectiu número ú convertir persones en forces productives. A partir d’aquí, d’un anàlisis de les bases filosòfiques de la tecnociència contemporània, Sibilia explica les diferents mutacions d’aquests mecanismes de poder que actuen en l’àmbit sociopolític i ètic. Aquest treball entronca amb La intimidad como espectáculo (Fondo de Cultura Económica, 2008), perquè si per una banda ens hauríem de preguntar en què ens estem convertint com individus i quin tipus de resistència es troben els mecanisme de poder citats, no cal perdre de vista com la necessitat de convertir la nostra intimitat en un enorme aparador públic, no és només una realitat social, sinó que és una activitat i actitud que defineix un estil de vida que no es podria entendre sense  el poder que exerceix la tecnologia a les nostres vides. L’ús de la tecnologia depèn de cadascú, i ha facilitat, per exemple, manifestacions i moviments socials. No obstant, la societat actua com a modelador, per tant, Internet ha passat a ser el gran televisor a través del qual podem fer un tipus d’oci passiu similar al que es fa davant de la vella pantalla, amb un gran al·licient: la possibilitat de que crear un avatar, real o no, i convertir l’individu en un personatge visible. Serà que aquesta és la manera que tenim ara d’existir i de ser reconeguts? L’extimitat s’entén per la necessitat de mostrar la intimitat, de que tothom sàpiga qui són els meus amics, de què faig, què penso, que m’agrada, que vull fer… Les xarxes socials incideix definitivament en aquesta actitud, i sobretot, redunda en el que va succeir quan varen aparèixer els blocs i la paradoxa que és escriure un diari íntim a Internet. Considera que les xarxes socials poden ser entesos com un espai on tot ‘funciona bé’, i es pot entendre com una analogia del concepte de presó que utilitzava Foucault a la presó, la fàbrica i l’escola,  que eren els llocs exemplars per la societat industrial, on l’individu seguia unes regles i unes pautes d’organització perfectament definides dintre d’un espai tancat i regulat de forma. Per tant, tenim temps per la introspecció, per una intimitat real que ens ajuda a formar-nos com a individus lliure, o potser ens hem quedat atrapats, de moment, a una trampa anomenada hiperconnexió que impossibilitat la necessitat de refugiar-nos en la interioritat.

El mòbil, l’ordinador, Internet, tot ha posat de manifest els canvis que s’han anat veien al llarg de la història, i que realment, no és la nostra forma de vida, el fet d’estar connectats constantment, amb la dificultat que suposa voler desconnectar-se. Els mecanismes de poder actuen, i cada cop ho fan de forma més subtil, dòcil, gairebé sense adonar-nos, perquè som nosaltres els que decidim estar connectats. Cada dia entenem una mica més cap a on va una societat ultra-capitalista connectada a Internet permanentment.

Paula Sibilia ho explica molt millor:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=IENAddNN1WI]

Dijous 26, a les 20 h., la periodista Angela Precht oferirà la xerrada La resposta islandesa a la crisi a l’ Ateneu Popular de Nou Barris. Com se sap, els islandesos s’han posat ferms i s’han negat a pagar el deute creat per les pràctiques dels bancs més importants del país. A la proposta de que cada família pagués aproximadament 12 mil euros per pagar aquest deute, el poble islandès ha dit NO. La periodista Angela Precht va romandre a terres islandeses durant unes setmanes a finals del 2010, per tal d’impregnar-se de l’esperit d’un país que ha posat sobre la taula una idea cabdal de la democràcia: tots hauríem d’adonar-nos que tots tenim veu i vot, i que tenim la capacitat i el deure de decidir i de posar fre a segons quin tipus d’actituds i decisions. A les nostres mans està redirigir-nos cap a una societat basada en l’educació, la cooperació i l’acció cívica, pacífica i crítica i que realment respecti els Drets Humans.

La periodista Angela Precht ens explicarà la seva experiència i reflexions vers l’actuació del poble islandès, un dels referents del moviment 15-M i de les acampades que s’estan manifestant per tota Espanya.

Indigneu-vos, d’Stéphane Hessel

L’èxit de vendes d’ Indigneu-vos d’ Stéphane Hessel, primer, al seu país, i posteriorment, a la resta d’Europa, amb Espanya al capdavant, ha coincidit amb la demostració més palpable de que sí que estem indignats, i amb arguments irrefutables. La crisi no és més que el resultat de l’estafa en la que viu aquesta societat. Per una banda, l’atur creix a Europa (no cal recordar el cas d’Espanya), i per l’altra, els innombrables que apareixen a la llista Forbes cada any, acumulen més diners; aquest és un exemple claríssim de que tot plegat, sí, és una estafa. I anti-sistema? Evidentment que té tot el sentit ser contrari a un sistema dominat per bancs, empreses i polítics que ens han obligat a estar en contra d’aquest sistema. Ara bé, pel canvi, l’aposta és la via democràtica, per tant, pacífica i constructiva.

No hi ha res més transgressor que pensar. I en els temps que vivim, qui no pensa, més que mai, és perquè no vol adonar-se de res. Stéphane Hessel, un dels que varen forma part de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans al 1948, va néixer al 1917, de la mateixa manera que l’autor del pròleg, José Luis Sampedro. Tots dos han donat suport al moviment Democracia Real Ya i a les protestes i acampades que hi ha per tota Espanya des de diumenge (a Barcelona, a la Plaça Catalunya, on dissabte 21 de maig a les 18 h hi haurà jornada de reflexió) . El primer és l’autor d’aquest Indigneu-vos, que més que mai, ens empeny a pensar i a obrir els ulls. Llegim en el pròleg: Actualment, a Europa i fora d’ella, els financers, culpables indiscutibles de la crisi, han salvat ja la sotragada i segueixen amb la seva vida com sempre sense grans pèrdues. Hi podríem afegir que es consideren intocables (excepte, com se sap, a Islàndia), i que el gran problema és la mentalitat de les empreses: guanyar diners a qualsevol preu, mai millor dit. Tot s’hi val per obtenir beneficis, i si no es canvia aquesta actitud, no haurem canviat res. Hessel diu: El poder dels diners mai havia estat tan gran, insolent, egoista amb tots… Els bancs es preocupen primer dels seus dividends i dels elevadíssims sous dels seus dirigents, però no de l’interès general.

Quin sentit té acumular riquesa quan la projecció que es fa (dades del Banc Mundial oferides de cara al compliment de l’Objectiu de desenvolupament del Milenni (ODM)) és que més de 2 mil milions de persones viuen amb un màxim de dos dòlars per dia? És evident que ha d’haver entesa, i la única entesa és que la minoria que explota el planeta i a treballadors i que només tenen en ment acumular i acumular, créixer per créixer, han de canviar la mentalitat des de ja. El planeta és del poble, no de l’economia, i el sentit comú és buscar la igualtat, i com diu Hessel, l’interès general ha de primar per sobre de l’interès particular i el repartiment just de les riqueses creades pel món del treball, sobre el poder dels diners. L’interès general és el del poble, el dels treballadors, el de la gent que lluita per arribar a fi de mes, dels que tenen una idea de negoci per guanyar-se la vida i actuar com a protector social, i no amb la idea d’expandir-se emulant per exemple a grans indústries càrnies que estan acabant amb les granges que precisament, treballen per viure i per oferir un producte de qualitat i amb una dinàmica de treball assenyada i respectuosa amb la humanitat i el medi ambient.

La llibertat que defensa la minoria intocable és la de fer i desfer com els doni la gana, utilitzant els recursos del planeta com productes, i als seus habitants, com esclaus per poder satisfer uns objectius que any a anys són majors. Aquesta gent, grans empresaris, grans banquers, els de la llista de Forbes, o els que voldrien ser com ells perquè a la única cosa que aspiren a la vida és a una llibertat per enriquir-se que evidentment ataca la llibertat de viure de gairebé tot el planeta, han d’adonar-se que el joc s’ha acabat. S’ atreveixen a dir-nos que l’Estat ja no pot garantir els costos d’aquestes mesures ciutadanes (referint-se a serveis socials i reclamacions sobre millores en aquest aspecte), diu Hessel, i afegeix: Com pot ser que actualment no hi hagi diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des de Alliberació (dels nazis), un període on Europa estava en runes? Què passa al nostre país, on tenim gairebé de 5 milions d’aturats, i on una empresa com Telefónica acomiada un 20% de la seva plantilla, tot i haver obtingut uns beneficis rècord?

El valor màxim és la vida humana, i el sentit de la vida és protegir el planeta, la vida humana i crear un món on tothom pugui ser lliure realment, i que s’eduqui per donar valor als intangibles, de forma que els diners passarien a un segon pla. El hegelianisme interpreta que la llarga història de la humanitat té un sentit: és la llibertat de l’home que progressa etapa per etapa… La història de les societats progressa i, finalment, quan l’home ha aconseguit la llibertat completa, obtenim l’Estat democràtic en la seva forma ideal, llegim de Hessel. El món ha de canviar, i per canviar, l’educació ha de canviar, la mentalitat ha de canviar, i la indiferència de la societat ha de ser eradicada. L’autor francès ens avisa: Els progressos assolits per la llibertat, la competitivitat, la cursa del ‘sempre més’, tot això pot viure’s com un huracà destructiu. Indignem-nos, com ja ho estem, i posem fi a una societat dominada pels criminals que viuen la vida com si juguessin al monopoly. Ells consideren que amb les retallades socials de tot tipus, menció especial per les de sanitat i educació (tot el recolzament a les manifestacions per aquest motiu), es pot avançar. Avui serà les retallades, demà serà limitar la negociació col·lectiva (atenció a la Reforma de Negociació Col·lectiva, que afecta a les negociacions Patronal-Sindicats), reduir vacances (ahir Angela Merkel treia ahir pit perquè els alemanys tenien 20 dies de vacances a l’any, afirmant que els altres països europeus havien de segur el seu exemple),…i demà passat, si no reaccionem, per on seran capaços de retallar?

A l’inici d’aquesta curt i intensa proclama, Hessel parla de la Resistència que va lluitar contra els nazis, com un exemple de la necessitat d’emprenyar-se. Avui en dia, la dictadura és la dels mercats financers. Però, la indignació, ha de vèncer la indiferència (per Hessel, és la pitjor de les actituds possibles). Per ell, la indignació hauria de néixer, per una banda, per la diferència que hi ha entre les classes altres i les classes, cada cop més gran perquè els rics, amb la crisi-estafa, són més rics, i els pobres, més pobres; per l’altra, pels drets humans i la situació del planeta. Tota persona té dret a una nacionalitat, diu l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans, i el 22,  Tota persona, com membre de la societat, té dret a la Seguretat Social, i a obtenir, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, tenint en compte l’organització i els recursos de cada Estat, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables per la seva dignitat i pel lliure desenvolupament de la seva personalitat. Aquest punt, després de l’informe del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) que detecta que el 50% dels catalans afirma que hi ha masses immigrants, un 25% tractaria d’evitar llogar un pis a immigrants, i que més d’un 50% considera que la immigració treu llocs de feina i que minva la qualitat de l’educació i la sanitat pública, no el podem oblidar. Hi ha individus que culpen dels mals als immigrants. No hi ha lloc en una societat democràtica pels racistes, ni pels manipuladors mediàtics ni pels polítics xenòfobs;  només podem remetre’ls a la Declaració dels Drets Humans, esperant, que el sentit comú i la intel·ligència els il·lumini. Hessel també recorda la situació de Palestina: Es absolutament necessari llegir l’informe Richard Goldstone sobre Gaza de setembre de 2009, en el que aquest jutge sud-africà, jueu, que inclús es reconeix sionista, acusa a l’exèrcit israelita d’haver comès “actes assimilables a crims de guerra i potser, en determinades circumstàncies, a crims contra la humanitat” durant l’Operació Plom Fos, que va durar tres setmanes.

Indigneu-vos repassa el sentiment d’indignació des d’un punt de vista racional i crític, en un exercici de llibertat d’expressió que evoca a la Resistència francesa, a l’esperit democràtic, i a un desig de que el sentit comú s’imposi i promogui un món lliure d’injustícies socials i del control absolut establert pels mercats econòmics, que es transforma en un crit pacífic i contingut per conscienciar al poble de la necessitat de deixar de banda la indiferència per tal de ser una societat crítica i exigent. Indigneu-vos és un llibre imprescindible, de la mateixa manera, que com a poble, per consciència social, cal entendre i recolzar un moviment com Democracia Real Ya, plataforma pacífica i sense por a res que diu ben clarament: No som mercaderia en mans de polítics i banquers! (llegir propostes)

José Luis Sampedro ens diu al pròleg: Indigneu-vos, lluiteu, per salvar els objectius democràtics basats en valor ètics, de justícia i de llibertat promesos després de la dolorosa lliçó de la Segona Guerra Mundial. Per distingir entre opinió pública i opinió mediàtica, per no sucumbir a l’engany propagandístic. “Els mitjans de comunicació estan en mans dels rics”, assenyala Hessel. I jo afegeixo: Qui són els rics? Els que s’han apoderat del que és de tots. I com és de tots, és nostre el dret i nostre el deure recuperar-lo al servei de la nostra llibertat.

Stéphane Hessel, qui aposta clarament per una via pacífica, per acabar, escriu: Estic convençut de que el provenir pertany a la no violència, a la conciliació de les diferents cultures…  El pensament productivista, promogut per Occident, ha arrastrat al món a una crisi de la que s’ha de sortir a través d’una ruptura radical amb l’escapada cap endavant del ‘sempre més’, en el domini financer però també en el de les ciències i les tècniques. Ja és hora de que la preocupació per l’ètica, per la justícia, per l’equilibri durador predomini. Degut a que els més greus riscs ens amenacen. I aconseguir dur a terme l’aventura humana en un planeta que podria tornar-se inhabitable per l’home… Apel·lem a una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que no proposen un altre horitzó per la nostra joventut que el del consum de masses, el menyspreu cap als més dèbils i cap a la cultura, la amnèsia generalitzada i la competició a ultrança del tots contra tots. A aquells que faran el segle XXI, els diem, amb tot el nostre afecte: CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR.

Paraula d’ Stéphane Hessel, un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Indigneu-vos es troba en català a través de l’Editorial Destino.

Com a mínim, sigui vostè crític.

pedro antonio pérez © 2011

Nota: Agraïm a Pedro Antonio Pérez la deferència que ha tingut deixant-nos utilitzar una de les fotos que va realitzar durant la manifestació del 15-M a Barcelona.

Situada a a l’inici de la dictadura franquista, Réquiem por un campesino español, té com a motor narratiu la memòria i la consciència de Mosén Millán. A la memòria li ve la història de Paco el del Molino, qui va ser un dels primers escolanets, i que de ben menut demostrava unes inquietuds i una personalitat pròpies de l’individu que no es conforma amb l’educació basada en la imposició i l’ “això és així perquè sí i punt”. La història es trasllada al passat en els nombrosos flashbacks que hi trobem, quan Mosén Millán recorda diferents moments de la vida de Paco. Hi ha un que resulta clau, quan el petit Paco acompanya al Mosén a fer l’extrema unció a un dels habitants més pobres del poble a una simple cova, on hi viu el moribund i la família. Paco no entén el perquè, però ho va entenent a mesura que passen els anys: el caciquisme i els privilegis provoquen la injustícia i la pobresa. Mosén Millán, és un dels còmplices del senyor Duc, una figura invisible que és propietari de totes les terres. Paco amb els anys va consolidant unes idees, i amb l’arribada de la República ja és un home adult que veu com l’oprtunitat per construir una societat justa i igualitària ha arribat, basada en l’educació i l’el·liminació dels capritxosos privilegis, donant pas a la formació d’ una sòlida democràcia que marqui una evolució social i econòmica que permeti al poble trencar unes normes de joc establertes només per beneficiar al terratinent i a l’esglèsia. Paco és rebel, exigent i crític, i representa la possiblitat de canvi que va existir durant un temps en aquest país. La història d’Espanya del segle XX és coneguda per tots. Ramón J. Sender és capaç de sintetitzar-la de forma sòbria, concisa i diàfana, amb uns personatges perfectament definits per unes paraules i accions, oferint un retrat d’un país que va tenir l’oportunitat de rentar-se la cara amb l’adéu d’Alfons XIII i l’ arribada de la democràcia i de la Segona República. El canvi no es va poder fer, perquè en pocs anys no va ser possible donar un gir de 180º a la història d’un país dominat per la monarquia i l’església gairebé desde que l’Imperi Carolingi i l’època de la Marca Hispànica. El relat de Sender resulta del tot clar i directe, per entendre dues maneres d’entendre la vida: la mentalitat represora que defensa a una minoria rica i poderosa o la que defensa la lliberat i la justícia per defensar el poble i els interessos de la majoria. Paco lluita per defensar la raó, les idees que permeten un progrés social i cultural, però lamentablement, qui va triomfar varen ser Franco i l’església, per tant, la irracionalitat més cruel.

L’obra es va adaptar al cinema al 1985, de la mà del director d’Organyà, Francesc Betriu, un dels grans cineastes espanyols, autor de Furia española (1975), La plaça del diamant (1979), El paraíso ya no és lo que era (2000) i Mónica del Raval (2009), amb Antonio Ferrandis en el paper de Mosén Millàn i Antonio Banderas en el de Paco, i amb la participació, entre d’altres, de Fernando Fernán-Gómez, qui es mereix un breu punt i seguit gràcies a una filmografia on hi trobem, per exemple, La vida por delante (1958), El mundo sigue (1963) y El extraño viaje (1964), tres excel·lents retrats de l’Espanya més grisa. Tornant a l’adaptació de Betriu, apuntar que el cineasta capta l’essència de la novel·la, oferint un film auster i cru que manté les constants temàtiques i formals de la novel·la original, resultant un film que aconsegueix traslladar-nos a la realitat d’una època i al patiment i impotència que va viure algú com Paco, qui representa d’alguna manera els valors democràtics, socials i inconformistes de la República. D’altra banda, destacar que l’autor de còmics, Carlos Giménez, autor entre d’altres de Los profesionales i Paracuellos, va realitzar una historieta sobre Réquiem por un campesino español per la sèrie España, una grande y libre.

Us deixem amb un petit fragment de l’adaptació al cinema de Betriu de la novel·la Réquiem por un campesino españo, novel·la que reflexiona sobre la mort de les idees democràtiques i progressistes després de la Guerra Civil Espanyola.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Oklolgk5d2M]

Hi ha hagut una sèrie de reaccions després de donar-se a conèixer la notícia, des de la de Bernard Henri-Lévy, on ve a dir que els terroristes del món i els talibans han rebut una lliçó, que és molt complicat jutjar què es va fer amb el cadàver de Bin Laden i la conclusió de que Pakistan és un dels indrets més perillosos del planeta, fins la de Noam Chomsky, que és la que ens quedem per reflexionar sobre aquest tema i l’actitud que hi ha davant i darrera de l’actuació dels EUA:

Noam Chomsky: Mi reacción ante la muerte de Bin Laden

“Está cada vez más claro que la operación fue un asesinato planeado, que violaba múltiples normas elementales de las leyes internacionales. Parece que no hubo el menor intento de atrapar a la víctima sin daños, como presumiblemente hubieran podido hacer 80 comandos que no encontraron apenas oposición excepto, según dicen, por parte de la esposa, que arremetió contra ellos. En las sociedades que tienen algún respeto por la ley, los sospechosos son detenidos y llevados a un juicio justo. Hago hincapié en “sospechosos”. En abril de 2002, el jefe del FBI sólo podía decir que “creía” que la trama había sido incubada en Afganistán, aunque puesta en práctica en los Emiratos Árabes y Alemania. Lo que sólo era una sospecha en abril del 2002, es obvio que no podía saberse con seguridad 8 meses antes, cuando Washington rechazó las ofertas hechas por los talibanes (como de serias no lo sabemos, porque fueron rechazadas instantáneamente) de extraditar a Bin Laden si se les presentaban pruebas, cosa que supimos pronto, Washington no tenía. O sea que Obama estaba simple y llanamente mintiendo cuando dijo, en su declaración de la Casa Blanca que “pronto supimos que los ataque del 11-S fueron perpetrados por al Qaeda.”

No ha salido nada serio desde entonces. Se habla mucho de la “confesión” de Bin Laden, pero eso es casi como mi confesión de que gané la maratón de Boston. Fanfarronea de lo que considera un gran logro.

Hay también mucha discusión en los medios sobre la rabia de Washington porque Pakistán no entregó a Bin Laden cuando casi seguro que elementos del ejército y las fuerzas de seguridad estaban al tanto de su presencia en Abbottabad. Se habla menos de la rabia paquistaní porque los EEUU invadieran su territorio para perpetrar un asesinato político. El sentimiento antiamericano ya es bastante alto en Pakistán, y estos sucesos sirven para exacerbarla. La decisión de tirar el cuerpo al mar está ya, predeciblemente, provocando a la vez rabia y escepticismo en el mundo musulmán.

Deberíamos preguntarnos cual sería nuestra reacción si comandos iraquíes aterrizaran en el rancho de George W. Bush, le asesinaran y tiraran su cadáver al Atlántico. No hay controversia en decir que sus crímentes exceden con mucho a los de Bin Laden y no es un “sospechoso” sino claramente el “decididor” que dio las órdenes para cometer “terribles crímenes internacionales distintos a otros crímenes de guerra, que contienen dentro de sí la maldad acumulada del conjunto (citando al Tribunal de Nuremberg) por los que fueron colgados los criminales nazis: los cientos de miles de muertos, millones de refugiados, la destrucción de la mayoría del país, el amargo conflicto confesional que ahora se ha extendido al resto de la región.

Se pueden decir más cosas (el terrorista de la cubana 455 Orlando) Bosch, que acaba de morir en paz en Florida, con la “doctrina Bush” de que las sociedades que albergan terroristas son tan culpables como los propios terroristas y deberían ser tratadas en consecuencia. Parece que nadie se ha dado cuenta de que Bush estaba pidiendo la invasión y destrucción de los EEUU y el asesinato de su criminal presidente.

Igual que con el nombre, Operación Gerónimo. La mentalidad imperialista es tan profunda en la sociedad occidental que nadie nota que están glorificando a Bin Laden al identificarlo con la resistencia valiente contra  los invasores genocidas. Es igual que ponerles a las armas nombres de las víctimas de nuestros crímenes: Apache, Tomahawk… Sería como si la Luftwaffe hubiera llamado a sus aviones “Judío” y “Gitano.”

Hay mucho más que decir pero incluso los hechos más obvios y elementales deberían darnos mucho que pensar.”

© 2011 Noam Chomsky

Font: Guernica. Traduït per Germán Leyens per Rebelión.