Des del 14 de desembre al Teatre del Raval es pot veure la Vampira del Raval, sobrenom d’Enriqueta Martí (1868-1913), proxeneta que segrestava nens,els prostituïa i els assassinava. Aquesta és l’adaptació de la història de principis del segle XX que Josep Arias Velasco ha volgut portar al teatre amb noms com Mingo Ràfols en un paper burlesc que li va com anell al dit i que ha sigut el que més somriures ha despertat al públic, un Pep Cruz que interpreta el verídic policia Ribot ‘el terrible’ que investiga el cas i fa la detenció de l’Enriqueta Marti, una esplèndida Mercè Martínez (suplent de Roser Batalla) i que esdevé el més destacable de l’obra, un Roger Pera en la seva faceta d’actor de musical, i tot plegat, amb la inestimable col·laboració de Valentina Raposo, qui amb les seves mans prodigioses que fan cobrar vida a les titelles de fusta que representen els nens segrestats per la Vampira.

L’obra ens situa a la Barcelona de 1912 amb les ferides encara obertes de la Setmana Tràgica i el recent l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, quan una nena que es deia Tereseta Guitart va ser raptada. Deien les males llengües que últimament estaven desapareixent nens d’entre 3 i 14 anys pels carrerons al voltant de la Rambla, però és el cas de la Tereseta acaba per destapar el cas i descobrir a Enriqueta Martí com a autora dels fets, amb el vist i blau i beneplàcit de noms poderosos de l’època. Aquesta és detinguda un 27 de febrer arran de la denúncia d’una veïna, la xafardera (Mingo Ràfols), pel policia Ribot (Pep Cruz) que va detenir en un entresòl del número 39 del carrer Ponent (avui Joaquim Costa) a l’Enriqueta Martí, una dona de qui se sabia que demanava almoina a la porta d’una església del Raval i que després va resultar que no només segrestava nens, sinó que fabricava ungüents per a malalts sense recursos utilitzant la sang i els òrgans de les seves joves víctimes, tenint com a clients gent de renom que ocupava importants càrrecs públics que acudien al bordell del barri de Gràcia, al carrer Minerva, a complaure les seves inclinacions pedòfiles.

L’autor del melodrama vol retre homenatge als carrerons de Barcelona, al Barri Xinès, als grans malvats professionals del passat, èmuls del diví marquès de Sade, a més de presentar a Enriqueta com una víctima del seu temps que tenia el luxe i la bona vida com inspiració per sortir del pou que l’arrossegava des que la seva mare la va vendre amb 12 anys. El Teatre del Raval és l’escenari paradigmàtic per tornar a la vida a ‘La Vampira’ que du el seu nom, just quan es compliran 100 anys de la seva detenció i mort; amb música d’Albert Guinovart i direcció musical d’Andreu Gallén, que toca brillantment el piano en viu, acompanyat per una magnífica banda musical formada de contrabaix, clarinet i violí, que omplen de música els 140 minuts que dura l’obra.

Teatre del Raval
C/ Sant Antoni Abat, 12
www.teatredelraval.com
La Vampira del Raval
A partir del 14 de desembre
Dijous i divendres 20:30h, Dissabtes: 19 i 22h, Diumenges: 18h
Consultar festius de Nadal

La trama d’El biògraf de Marc Angelet, presentada a la Sala Beckett dijous passat, i que romandrà en escena fins el proper dia 5 de novembre, dirigida pel mateix autor, beu de la literatura de 1984 de George Orwell: trobem un bon grapat de guinys, com la utilització del cognom Smith fins al concepte de Gran Germà o ull que tot ho veu, i seria un exemple més evident, el tipus de societat que s’intueix a través de les paraules i fets protagonitzat per Simon (Borja Espinosa), i també pels secundaris Diane (Clara Puerto), Zeus (Iñigo Aranburu), biògrafs com ell, i J.K Burrows (Carles Goñi), el César d’en Simon. Una escenografia sòbria i contundent, adequada a les exigències del text, basada en un escriptori rodejat per dues estructures còncaves, una davant de l’escenari, una darrera de la taula, que queda al mig de les dues, que en forma d’el·lipsi incompleta pels costats, conformen l’habitacle des d’on Simon treballa i que l’espectador veu. Però l’acció real de l’obra passa fora d’aquí, i Simon ho veu com si es tractés d’una pel·li en la que ell és el director. Les dues estructures són les dues pantalles on el biògraf rep tota la informació necessària per construir la seva obra i per enterar-se de tot. Plutarc li ofereix un servei de càmeres i documentació, i ell ho controla tot a través del seu ordinador connectat a aquestes dues grans pantalles.

La màquina, l’ordinador, com a centre vital de l’individu. Simon parla a través de de vídeo-xats amb els seus col·legues Diane i Zeus, des d’on rep les consignes i apreciacions del seu cap, el Sr. Smith, des d’on segueix les notícies i, en definitiva,  des d’on percep la realitat. No manquen reflexions sobre la societat de la tecnologia, sobre política, i en general, sobre un món hiperconnectat, però on la veritat resulta tant o més complexa d’esbrinar precisament per uns mecanismes de poder que controlen una realitat virtual que sovint es confon amb la realitat palpable, si és que aquesta existeix. El mite de la Caverna de Plató, apunts al relat de Philip K. Dick adaptada per Spielberg a la gran pantalla, Minority Report, Un Món Feliç d’Aldous Huxley, al superhome de Nietzsche, a Gattaca i Simone d’Andrew Niccol, El show de Truman de Peter Weir, (destaca la presència del cinema en l’obra, tant en la posada en escena com en el text) podrien ser alguns dels referents d’aquesta obra, un thriller amb totes les de la llei, per intensitat, forma i fons, que indaga en la feblesa de l’individu, capaç de sentir-se una divinitat que ho controla tot, actitud que acaba per distorsionar no només la realitat, sinó també la vida i tot el que rodeja el que pateix aquest (bàrbar) anhel de triomf i/o grandesa.

El biògraf de Marc Angelet, del grup La Guapa Teatre, director i companyia d’obres com Call Center, Sopar de Nadal i Genius (L’Habitació) soprèn per la enginyosa posada en escena, per l’execució, per uns personatges convincents interpretats amb la passió, energia i actitud necessàries per plasmar el neguit, angoixa, repressió i hostilitat que desprén el text. Aquest esdevè una distòpia amb lògics apunts realistes, i per tant, crítics amb la societat de l’excés informació i del control que neix a partir de seogns qui ús es faci d’aquesta i de la tecnologia que permet arribar a tot arreu i tenir la sensació de ser un petit déu connectat al món real sense moure’s de casa. El text i el subtext de l’obra reflexionen de forma suggeridora sobre les visicituds de la nostra societat, endinsant-se en conceptes excessius com el poder, la corrupció, la competitivitat, la manipulació dels mitjans d’informació, i també en d’altres que patim cert dèficit, com la humiltat, auto-crítica, flexibilitat i racionalitat.

El biògraf, per tant, despulla la condició humana, i per com ho aconsegueix, situant el drama en moltes ocasions fora d’escena, amb les projeccions d’imatges a les suposades pantalles, amb comptats elements, però de gran força visual, i amb només un actor sobre l’escenari durant tres quartes parts de l’obra, suposa un magnífica ràfega d’aire fresc, no només per la crítica social, sinó també per mostrar que el teatre es pot entendre des de moltes vessants, de la mateixa manera que la vida i la societat. La mirada de cadascú farà la resta, així com els coneixements, capacitat per raonar i per anar més enllà del que ens han ensenyat o del que veiem. Obres com El biògraf exigeixen a l’espectador atenció i reflexió. Potser, anem mancats d’autors i obres d’aquest calibre.

Article de Dani i Mireia

El cas és que arriba una nova edició de la Fira de Tàrrega, del teatre al carrer, amb una programació carregada d’experiències teatrals que també tindran lloc a altres espais no convencionals, i que no entenen l’expressió artística sense passió i sense la proximitat d’un públic quer any rere any sent com les diferents companyies abracen i recullen tot el caliu i la passió pel teatre. Del 8 a l’11 de setembre arriba la Fira, on, com cada any, noves companyies aprofitaran per donar-se a conèixer, d’altres més consolidades intentaran tornar a sorprendre i delectar, durant uns dies en els que els carrers de Tàrrega s’omplen d’art i de vida.

Tota la informació la trobareu al web de la Fira. Us deixem amb un vídeo on es presenten alguns dels participants de l’edició d’enguany:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=08r_TqXsdOM]

El programa de mà amb el que s’informa al públic que s’apropa a la sala Beckett avisa del què un es troba quan va a veure Contra la democràcia, la darrera obra estrenada d’Esteve Soler: “…Es tracta de set retrats surrealistes i grotescos, aquest cop, acompanyats per l’esperit del Gran Guignol, un gènere amb un menyspreu evident per allò humà, molt apropiat per a la nostra presumpta democràcia… (Aquesta) s’ha convertit en una farsa que produeix arreu del món horrors molt més temibles… guerres per diners, fam premeditada, un món narcotitzat… Ara hem volgut reivindicar i ressuscitar una manera el teatre visualment aclaparadora que obre els ulls dels espectadors amb una vigència brutal… Si alguna cosa mereix ser considerada precisament com la monstruositat del nostre temps és aquesta pervertida democràcia…”. I no s’acaben aquí les pistes: “Sabem que les coses no acaben de rutllar bé… però no hi fem res… Què podem fer junts? O potser no hem de fer res perquè ja ens agrada, perquè ja ens va bé el món tal com és?… Vivim realment en un sistema democràtic? I si la nostra història és en realitat un conte de terror?… En un món en què els mecanismes del poder per manipular l’opinió i les vides de la ciutadania cada cop són més refinats i estan més estudiats, crec que pot ser saludable un bon bany de simple, senzilla i directa mala llet, i un simple ‘no em crec res del que em dieu i, d’ara endavant, em dedicaré a comprovar jo mateix la versemblança del que m’expliqueu…”. Aquestes són les paraules amb les que explicar el Carles Fernández Giua què ens trobarem amb Contra la democràcia, que ell dirigeix, i de la que és autor, com no em cansaré de repetir, Esteve Soler. He copiat les seves paraules perquè a mi no se m’acut millor forma d’expressar de què va l’obra.

Un cop llegit i rellegit el citat document, un només vol entrar a l’acollidora sala Beckett i comprovar que el que he entès és cert. I no queda cap mena de dubte des del segon un, quan l’obra s’inicia i dos insectes ben humans, o a l’inrevés, atrapats en una teranyina, comenten angoixats, tensos i frustrats com ha ant el dia: “Com sempre”. Abans de comprovar com el seu fill els demostrarà gratitud per l’educació i vida que els pares li han ofert, l’impacte de l’obra, pel to, escenografia, interpretació, i la sobrietat i contundència de la mateixa, condueixen a l’espectador cap a perenne estat de necessària provocació i de vital sorpresa que no minvarà fins l’agraïment final cap als actors. Perquè si el primer Grand Guignol, per planificació, execució i reflexió ja deixa a un feliçment grogui, el segon, amb un record ineludible a El Club de la Lluita de Chuck Palahniuk, desprèn una mala hòstia i un sarcasme tan hiperbòlic com realista, si se’m permet el possible oxímoron: un home (amb un vestuari i atrezzo tan bàsic com total) s’ha endut la ciutat per davant, i se’n riu a la cara de tots, perquè li és igual tot allò que no sigui tenir-ho tot i demostrar que és el ‘rei del mambo’ quant i com vol, on tots els elements teatrals acompanyen i redunden en el missatge final d’aquest segon tall: La democràcia, potser, és la franquícia que s’ha venut millor que qualsevol altra, fins i tot, que la de McDonalds, i en nom d’ella, els que manen poden fer-ho tot. La tercera història mostra a dos individus amb un tira-xines a les mans que s’amaguen l’un de l’altre; finalment, un vencerà en aquest peculiar i intens combat, explicat amb una subtilitat i creativitat per treure´s el barret, i que ens regala la reflexió que potser defineix l’origen de tots els mals: “El capitalisme pretén l’expansió econòmic infinita a través d’explotar un planeta amb recursos finits”. El ritme narratiu resulta tan addictiu com imparable, i ens endinsem en una quarta història que suposa un punt i a part, perquè ens trobem amb uns pares que volen liquidar al seu fill, perquè consideren que no es prou rentable, sense desaprofitar l’ocasió, abans, de sincerar-se amb ell de la forma més traumàtica possible, i que suggereix més d’una veritat, com la de la necessitat de crear individus productius i obedients. La comoditat i la ignorància acompanyen el cinquè Grand Guignol, quan un personatge apareix en escena comptant amb els dits, abans de que aparegui davant d’una porta amb un número sis; pica a la porta, apareix, primer una dona, posteriorment el marit: cap dels tres troba respostes a què ve després del sis, en una bàsica i extraordinària demostració de surrealisme social. Una musulmana atrapada en diferents tessitures i dos magnats tan perillosos com coneguts són els darrers protagonistes de les dues darreres ‘obretes’, consolidant una representació que deixa en evidència la democràcia que vivim, la benvinguda i còmoda ignorància de gran part de la ciutadania, la crueltat dels que dominen el ‘cotarro’, i en definitiva, que deixa en ridícul un món que necessita més que mai aquests banys de simple i directa mala llet, com bé diu el director.

“Hem de crear un món on la gran majoria de persones només s’interessin pel futbol i per follar-se unes a les les altres”, més o menys, es diu en un dels set Gran Guignols que formen Contra la democràcia. No cal ser molt hàbil per adonar-se que vivim en una societat basada en un sistema que incentiva l’egoisme i on es considera llest i intel·ligent a una persona que s’omple les butxaques de diners mentre desitja que a la competència li vagi fatal. Interessa, per una banda, que la ciutadania sigui ignorant, i per l’altra, es premia a les males persones (les que agreugen l’actual situació socioeconòmica a través de l’especulació i actituds estúpides i inhumanes), i com més males persones n’hi hagi, millor, perquè l’objectiu final és la guerra, que la gent es baralli, entre ells, i a ser possible, que es mati, i sempre, amb armes que ven Occident. Aquest és una altra de les reflexions, més o menys literal, que escoltem en una obra que no només sorprèn i provoca, que no només compta amb quatre actors que fan una feina encomiable (Dani Arrebola, Pep Jové, Josep Julien i Laia Martí, extensible a tot l’equip), sinó que posa sobre la taula la necessitat d’exigir una altra democràcia, una altra manera de fer política, una altra societat, en definitiva. En fi, ja n’hi ha prou: Com algú va dir fa uns quants anys: Si m’enganyes un cop, la culpa és teva. Si m’enganyes dos cops, aleshores, la culpa és meva”, llegim del director, de Carles Fernández Giua, en el document que hem fet menció al principi. I d’això es tracta, d’adonar-nos del què està passant, de ser capaços de dir no a uns dirigents (banquers no ètics entre ells) que demostren una crueltat més grotesca que la que es mostra a aquesta excel·lent i dolorosament divertida crítica anomenada Contra la democràcia.

L’obra romandrà a la Sala Beckett fins el 24 de juliol, i si no ho dic, rebento: Qui s’ho pugui pagar, que no se la perdi.

En aquest món tot es discuteix excepte una cosa: la democràcia. Però, com podem parlar de democràcia si aquells que realment governen el món no són escollits pel poble?

La diferència entre una democràcia i una dictadura consisteix en que a la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres, deia Charles Bukowski sobre el sistema polític que governa les nostres vides, i que Soler qüestiona través de les set obretes de Grand Guingnol (Gènere teatral d’ origen francès creat a finals dels segle XIX que, mitjançant muntatges de curta durada, reflectia la monstruositat dels seus temps a través de l’horror i la farsa surrealista) que formen l’obra, amb la que permet reflexionar sobre la vàlua de la democràcia actual. Aquesta, se sap, està en mans d’un mercat financer que prioritza clarament els interessos econòmics d’una minoria que mira el món com un gran centre comercial. Els fets són prou evidents: la democràcia està en mans d’individus que vetllen per un creixement econòmic especulatiu que beneficia només a uns quants. No cal oblidar que acabar amb la fam al món es calcula, segons organitzacions humanitàries, tindria un cost de 50 mil milions d’euros, menys diners dels que s’han estat injectant als bancs No ètics durant els darrers anys. I qui ha votat perquè així sigui?

Curiosament, Esteve Soler va finalitzar el text de l’obra al país bressol de la democràcia, Grècia, que viu uns temps on precisament es posa en qüestió de què va realment un sistema que teòricament diposita el poder en mans del poble. El dramaturg manresà , a través de, com llegim al web de la Sala Beckett, 7 petites obres (les que formen Contra la democràcia) que barregen horror i comèdia, 7 moments tan estranys com pròxims, 7 visions surrealistes i contundents sobre un engany col·lectiu cada dia més escandalós… Encara hi ha algú que cregui que els ciutadans governem la nostra societat? La democràcia constitueix necessàriament un despotisme, per quant estableix un poder executiu contrari a la voluntat general. Sent possible que tot decideixin contra un que tingui una opinió que pugui diferir, la voluntat de tots no és realment la de tot, per tant, és contradictori i oposat a la llibertat, escrivia Immanuel Kant. Fins i tot, a les democràcies més pures, com la dels EUA i la de Suïssa, una minoria privilegiada ostenta el poder contra la majoria esclavitzada, citava Mijail Bakunin. Anys més tard, les dues reflexions són més vigents que mai, i les trobem indirectament incloses a l’0bra de Soler.

Mica en mica, la ciutadania es va despertant, o així ho vull creure. I una obra com Contra la democràcia, per si sola, no fa res. Ni el novell moviment 15-M, ni les assemblees, ni les cooperatives, ni tots els organismes i moviments que aposten per una societat sostenible des de fa anys, ni tota la feina que s’ha fet i s’està fent des de fa temps; però sumant, amb paciència, tots junts, tots els que pensem que ha d’haver una re-evolució social, econòmica i política, perquè és evident que cal canviar la mentalitat i l’actitud respecte la vida, i deixar enrere aquesta etapa de capitalisme de casino i recuperar uns valors que respectin al planeta i a la humanitat.

Contra la democràcia, d’Esteve Soler, amb direcció de Carles Fernández Giua, es podrà veure a la Sala Becket del 29 de juny al 24 de juliol, i és una una coproducció del Grec 2011 Festival de Barcelona i Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia.

S’ha prorrogat i no és casualitat. Des del 13 de gener podeu veure aquesta obra al Teatre del Raval basada en la novel·la El retrat de Dorian Gray del 1981. Tot i la distància temporal de la creació de l’obra, aquesta és actual, com si hagués estat escrita ahir. El somni de l’eterna joventut, el penediment, l’homosexualitat, l’hedonisme… i un ventall més ampli de temes són tractats en l’adaptació teatral a càrrec d’Empar López, qui dirigeix La Companyia de l’Art. La trama, com sabem, es centra en l’arravatament de Gray, qui després de conèixer al fatxenda de Lord Henry Wotton, un envanit i erudit individu que viu per la faràndula i el discurs inflat sobre la vida, es despenja amb el citat anhel, en un acte delirant que el fa perdre el nord.

La història s’ho val: Dorian Gray (Sergio M. Alonso) és un jove aristòcrata que encarrega un retrat a Basil Hallward (Francesc Oller) i el resultat és extraordinari. Lord Henry Wotton (Òscar Bosch) es queda bocabadat amb la bellesa de l’obra i comença a fer una dissertació a Gray sobre la fugacitat de la joventut. Aquest, arriba a tal punt d’eufòria que demana el desig de mantenir-se bell i jove com el retrat de la pintura, desitja conservar l’aspecte de joventut més que cap altra cosa, fins el punt que es fa realitat, i el seu destí queda fatalment lligat al seu homònim del quadre. El mèrit és sens dubte estar a l’alçada de la trama i dels temes de la incombustible obra d’ Oscar Wilde. L’obsessió del protagonista, la verborrea de Wotton, i la ceguera del pobre Hallward, segurament l’únic personatge terrenal i honest, conformen un triangle fatal on es posen en evidència algunes de les misèries de la humanitat, com la vanitat, el narcisisme, el desengany amorós, i en definitiva, la pèrdua del món de vista per culpa d’actituds excessivament hedonistes.

Potser, en l’adaptació, trobem a faltar algunes de les crues i representatives situacions de Dorian Gray amb l’actriu Sybill. Ara bé, la interpretació, sobretot dels tres grans protagonistes d’ Alonso, Oller i Bosch (menció especial per ell), l’escenografia i, en general, el conjunt de l’obra, no dóna lloc a cap dubte: no exagerem si diem que l’adaptació està a l’alçada de les circumstàncies de l’original, i amb això, queda tot dit.

Més informació: www.teatredelraval.com

Hi ha un moment a la vida en que les persones hem de decidir qui som, què volem i com volem aconseguir-ho. Gairebé tothom acaba trobant el seu camí, sigui un o altre. Però de tot el procés, més o menys llarg, més o menys traumàtic, ningú se’n salva. És durant aquest procés quan les persones ens definim, dibuixant a grans trets el nostre retrat, per anar polint-lo i perfeccionant-lo a mesura que avancem i salvem dificultats. Un dels aspectes clau de tot aquest camí resideix en la nostra capacitat de relacionar-nos, amb els altres i amb nosaltres mateixos, adaptant-nos més o menys a tot allò que ens envolta i llimant les arestes que puguin obrir traus indesitjats, la gran majoria de vegades sense aconseguir-ho.

La companyia de teatre Des-penjades, fruit de la unió entre La tarima i Tacteteatre, posa en escena un text amb el mateix nom de Virgínia Sánchez (alhora una de les quatre actrius principals) que retrata aquest precís instant en la vida de quatre dones que es busquen elles mateixes mentre intenten mantenir en peu el castell de naips en que, sovint, es converteixen les nostres relacions personals. La capacitat d’adaptació als altres, la por a allò que està per venir, els dubtes sobre si som qui volíem ser, condicionen a les quatre criatures, fent-les voltar i enfrontant-les als éssers estimats, amb l’amenaça de la soledat flotant damunt seu.

No quedar despenjades, entendre’s a un mateix per entendre (o no) als que ens rodegen i no tornar-se boig pel camí és l’objectiu de cadascun dels personatges (Virgínia Sánchez, Beatriz L. Maurel, Marta Martori i Carmen Fortuny). Però com no podia ser d’una altra manera, el seu màxim enemic són elles mateixes i els seus dubtes i contradiccions (sublim el moment em que una d’elles intenta trobar en un diccionari una paraula que la defineixi, frustrada per la profunditat de la seva empatia amb els altres i d’una germana que la turmenta per ser tant diferent).

El risc de caure en una sensibleria fàcil és elevat, però el sentit de l’humor que presideix els diàlegs i la forta personalitat que desprèn cada un dels personatges (tots ells salten del paper de víctima al de botxí depenent de la situació) mantenen un perfecte equilibri entre el drama i la comèdia, descol·locant a l’espectador i mantenint una perfecte tensió narrativa. De fet, i tot i que sembli curiós, moltes escenes justifiquen les rialles i les llàgrimes en igual mesura, creant una sensació estranya que li va molt bé al to de l’obra.

Una austera i sòbria posada en escena, que minimitza l’escenari per enfocar-ho gairebé tot en les actrius, demostra no només la categoria d’aquestes, si no també l’habilitat i atreviment de la directora (Mònica Lucchetti), que no dubta en dipositar-hi tota la seva confiança amb un resultat que promet un futur esperançador. Aire fresc pel teatre català, Des-penjades teatre demostren atreviment i ganes. Veient que la qualitat hi és, només ens cal esperar el millor.

Des-penjades al Versus Teatre: Dimarts i dimecres 21h. Del 18 de gener al 2 de febrer. C/ Castillejos 179.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=C2eH9alfqDo]

Lluís Soler, Jordi Díaz, Roser Batalla i Jordi Boixaderas donen vida a quatre aspirants a cobrir el lloc de director comercial d’una important empresa sueca. En una escenografia freda, escèptica i impersonal (dissenyada brillantment per Paco Azorín), els candidats es veuen sotmesos a un seguit de proves la resolució de les quals desembocarà en l’elecció final. L’empresa porta els aspirants a límits que ratllen la ridiculesa. No existeix un millor context socioeconòmic que l’actual per comprendre fins a quin punt la gent està disposada a reununciar a la dignitat per aconseguir una feina. La majoria d’individus estan disposats a deixar de banda l’ètica i els escrúpuls per tal de ser els primers en una cursa atroç per la selva, una cursa on un guanya a costa de la pèrdua dels altres més que no pas per mèrits propis.

Fent mostra d’un excel·lent domini de l’escriptura, Jordi Galceran trama un guió que sorprendrà l’espectador quan menys s’ho esperi. Amb un llenguatge pla i informal, on preval el català parlat al carrer versus el català normatiu, l’autor fa transcórrer la història en temps real i en un únic l’espai, la sala de reunions on té lloc la selecció de personal. Els quatre actors broden les seves nterpretacions, com no podria ser d’altra manera examinant cadascun dels seus currículums.

El mètode Grönholm és una bona proposta teatral per a tota mena de públic, però sobretot per al públic adult, i és que és aquest el capaç de sentir empatia amb els personatges… ¿qui no s’ha sentit ridícul i menysvalorat en alguna entrevista de feina?

Del 9 de desembre i fins el 9 de gener al Teatre del Raval podeu veure Malfario. L’obra es va estrenar a Caracas (Venezuela) l’Octubre de 2009, dins el festival Internacional organitzat per Teatrex i enguany ha estat seleccionada per la 15ª mostra de Teatre de Barcelona i galardonada amb el premi del públic.

Malfario és una obra d’Antonio Onetti que comença amb la persecució de Pipo, representat per Daniel Pedrero Bernal, member de la companyia Papalani Teatro. Aquest és un exconvicte que simulant una baralla aconsegueix escapar de la poli. L’obra comença en aquest moment: veiem a Pipo fent una cursa pels carrers de Barcelona. Una pantalla al fons de l’ escenari s’encarrega de projectar els carrers del casc antic de Barcelona.

Pipo entra a una casa desconeguda per amagar-se de la policia. És casa de Miranda, representada per Diana Bello, una prostituta que de seguida el posa a ratlla. Entre els dos, tot i un inici mogudet, apareix una química. Amb una austeritat i sobrietat notables, el director Antonio Onetti, recrea la barcelona del barri xinès, en una història d’ amor entre un kinki i una prostituta que busquen començar de zero en les seves vides. Els actors Daniel Pedrero i Diana Bello s’ entreguen a uns personatges tan transparents com arquetípics, però que aconsegueixen transmetre la sensació de desencís en què viuen. Sense entrar en el context social i polític, la cultura general d’aquests defineix un espai compartit pels oblidats d’aquells anys.

L’obra és un melodrama, on hi ha moments pel caràcter sarcàstic i macarra de Pipo, pel caràcter dur i aspre de Miranda, i per la tensió que viuen per diferents motius: el xulo que no deixa en pau a Miranda, a Pipo el persegueixen perquè ha fugit de la presó, no tenen un duro… Són molts fantasmes els que persegueixen a la parella, els que persegueixen als individus que semblen no formar part d’una societat que cada cop tendeix més a respectar, de forma severa i intransigent, una manera de ser, i a menysprear absolutament als més dèbils de l’escala social.

Amb aromes a la literatura de Francisco Casavella (El triunfo, El dia del watusi), al cine quinqui de José Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia, per citar dos referents immediats, Malfario respon a les expectatives: teatre fet amb honestedat, respecte, sinceritat i passió, on una trama senzilla i humana desperta el record de les mil i una històries de la Barcelona que no s’ ha volgut veure mai.

Després de l’èxit que li va valdre el Premi Especial del Públic a la 15 ª Mostra de Teatre de Barcelona d’enguany, arriba al Teatre del Raval Malfario, d’Antonio Onetti del 9 de desembre al 9 de gener del 2011.

Malfario és l’història de dos éssers marginals: un lladre destinat a repetir els mateixos actes i una dona jove que exerceix la prostitució per poder sobreviure.Després d’una frenètica fugida pels carrers de Barcelona, Pipo, un delinqüent acabat de fugir de la presó, irromp a casa d’una prostituta per amagar-se dels que el persegueixen. Quan Miranda arriba a casa seva haurà de paliar amb l’arribada de Pipo. L’inicial passió pel rebuig es convertirà rapidament en passió amorosa.
Els dos personatges anhelen el canvi i humanitzen la seva esperança en el príncep blau, l’etern enamorat simbolizat pel Robert Redford del Gran Gatsby, al que dedica un ritual privat, i al d’ell, mitjançant un hipotètica trobada amb un pare perdut al Brasil.

Autor: Antonio Onetti
Versió i direcció: Montse Móstoles
Actors: Daniel Pedrero Bernal i Diana Bello
Horaris: de dijous a dissabte a les 21h i diumenges a les 19:30h.
No hi ha funció els dies 24 i 31 de desembre.

Funcions Especials de Nadal: dimecres 22 i 29 de desembre a les 21h.
Preus: dijous 16 € i divendres, dissabtes i diumenges 18 €
Durada: 90 ‘