Nou espectacle d’aquesta companyia polèmica que és una reflexió senzilla i contundent sobre el món efímer de les arts escèniques. RES és l’actor Fura Dr. Flo en un escenari, inactiu i atent a les reaccions del públic durant gairebé una hora.

A RES pot passar de tot i res, l’expectació o la sorpresa són algunes de les sensacions que l’espectador aflorarà en el que sembla un experiment de la Fura.

El dimecres dia 9 va ser l’estrena, i fins el diumenge 13 de juny pots gaudir d’aquest espectacle d’improvització que destaca la força actoral i la concentració a la que arriba Doctor Flo que ni tan sols pestanyeja amb les intervencions del públic.

Brossa Espai Escènic
C/ Allada Vermell, 13
Horari: dies 9, 10, i 11 a les 23h, dia 12 a les 23:30h i dia 13 a les 21h de la nit.
Preu: 6€
Idea original i actor Fura: Doctor Flo
Direcció escènica: Carlus Padrissa

La Guapa Teatre és una companyia amb un somni fet realitat, i Marc Angelet i Xavier Povill en són els directors. Aquesta és una plataforma que juntament amb altres directors creen espectacles multidisciplinars on es fusiona l’audiovisual, la dansa, la música…

Amb GENIUS (L’habitació) La Guapa ens proposa del 26 de març al 18 d’abril una obra fresca i divertida que explica l’història d’una parella que arriba a un pis nou on hi ha una habitació que no està escriturada i quan l’obren està plena d’andròmines… en un principi tot sembla que s’hagi de llençar a la brossa però poc a poc els objectes van agafant significat.

Comèdia de ciència ficció amb l’interpretació brillant de Clara Puerto com Laura, la parella d’en Carles Goñi, en el paper de Toni, xicot de la Laura; un divertit Íñigo Aramburu que provocava somriures als espectadors; un breu però efectiu Oriol Roca, en el paper d’administrador de la finca; un Josep Seguí en el paper de Leo  i un Marc Ribalta/Biel Montoro, ambdós en el paper d’Albert.

El caràcter passional i vocacional de la companyia ha sabut fer front a un muntatge complicat que han resolt gràcies a la creativitat que els caracteritza i a una escenografia excel·lent. Una hora i trenta minuts de duració que mantenen l’atenció de l’espectador fins a l’últim segon a la magnífica trama.

Aprofiteu per veure aquesta recomanable proposta de La Guapa que és l’última setmana que està disponible a la Biblioteca de Catalunya (c/ Hospital, 56) de dijous a dissabte a les 21h o diumenge 18 (última funció) a les 19h. Si us queda algun dubte, mireu el trailer, enganxa:

Oscar Wilde

Las Listas s’inicia amb dos dels tres personatges del text repassant la llista d’aliments que els queda. No tenen gairebé verdura, ni llet, ni carn, ni pa, ni llet… La gent s’ha tornat artista, els carnissers són cineastes, els granjers escriptors, i així, un per un, els oficis s’han extingit, perquè tothom ha deixat la seva feina per ser artista. Per tant, la quotidianetat s’ha acabat, la gent es mor de gana, perquè roman a casa amb el seu art. L’espectador, un cop situat, entèn que aquells dos personatges histriònics representen la situació del món: desesperació, bogeria, caos, autoengany, i sobretot, fam. Aquesta és la situació que es planteja d’inici amb F (Francesc Gutierrez i G (Ariel Casas), dos persones que han perdut totalment l’oremus, un escriptor i un pintor, respectivament. Se senten artistes, volen pensar com artistes, però en realitat són dos pobres desgraciats que han perdut el nord i no saben més que donar voltes i voltes a l’apocalipsi que viu el món a causa de la bogeria col·lectiva que hi hagut per ser artista. D’aquesta manera, Wallowits introdueix un dels elements crítics amb la societat d’avui en dia, com ell mateix diu: “Vivim una època on ‘tothom’ és artista, però realment hi ha menys art que mai“. La democratització de l’art té realment connotacions positives, però si l’autoengany funciona, com avui en dia, tots ens podem considerar artistes. I aquest és el gran problema que viu el món en el que viuen F i G. F és un histriònic i suposat erudit que realment només és capaç de recitar frases memoritzades o cançons i cites religioses, per tant, un fantasma, un impostor. G és un suposat pintor que té més lligams amb la realitat que F, però que no troba cap mena de sortida a una situació que no en té. G és qui aporta les reflexions realistes: “Ens hem quedat sense joc; ja només tenim regles, que són normes posades en comú. I les regles no deixen de ser manies“; “Ens avorrim“; “No tenim paciència per veure i assaborir les petites coses“; “Tot és res“. I així romanen F i G, divagant, discutint, repassant llistes, amb aromes beckettians, sense anar enlloc, “hem d’estalviar energiar, no malgastar-la en el que no sigui art“, amb les cadires de rodes que utilitzen per anar a un amunt i avall. L’absurditat de la situació la trenca l’arribada del granjer (Pep Cortés). Ell serà qui portarà aliments a F i a G, a canvi de que F l’ajudi a esdevenir el que realment sent que és: poeta. F accepta, però G discrepa, perquè es pregunta que si el granjer es fa poeta, qui s’encarregarà dels aliments. És aquí quan l’obra dóna el gir final i ens fa reflexionar sobre el paper de l’art en la societat d’avui en dia. F, G i el granjer-poeta s’enganyen, no entren en raó, però quan la societat i el món ha perdut el nord, el criteri, l’equilibri i la humanitat, tot perd el sentit.

Un es creu que és artista i ja esdevé com a tal? L’artista és qui es dóna a conèixer com a artista o no li cal? És més important l’artista que l’home quotidià? L’art és més important que la vida? És més necessari un granjer que un poeta? És necessari ser sincer amb qui es consideri artista i realment no ho sigui? Estem desperdiciant la vida perquè no som sincers amb nosaltres mateixos? Qui és artista? Què és l’art? Cadascú té la seva resposta. I com en la majoria dels debats sobre intangibles, mai ens posarem d’acord. Finalment, és el temps qui ens ha dit que Beethoveen, Dostoievski, Van Gogh, els Beatles i Fellini eren artistes. L’art, senzillament és art. I els impostors, senzillament són impostors.

Las Listas (al teatre Poliorama fins el 14 de març) és un text original, tan tràgic com còmic, on Wallovits ha plasmat els seus dubtes, inquietuds i experiències a través de tres personatges, amb una interpretació magnífica per part dels tres actors, amb menció especial per un brillant Francesc Gutierrez. El monstre que tots portem a dins queda perfectament reflexat amb una obra on el subtext ens suggereix que les angoixes, l’autoengany i l’absurditat del sentit i sense sentit de la vida i de l’art queden a expenses de la voluntat de canvi i de la capacitat de sincerar-se amb un mateix. Parafrasejant a Gilles Lipovetsky, potser vivim en El Imperio de lo Efímero en el context de La Era del Vacío.

Wallovits

L’espectacle està protagonitzat per Francesc Garrido (Mar Adentro, Smoking Room, Pretextos, El truco del manco, etc.), Ariel Casas (Rec2) i Pep Cortés, més conegut al teatre (Wit i L’hort dels cirerers de Lluís Pasqual, L’estiueig de Sergi Belbel, Platonov de Gerardo Vera, etc.).

L’obra estarà disponible al Teatre Poliorama del 10 de febrer al 14 de març de 2010. Si entreu al grup de Facebook i seguiu les instruccions us podreu beneficiar de 6 funci0ns de preestrena a 15€.

Us deixem una entrevista amb Julio Wallowits sobre la propera estrena:

Sopar de Nadal

Marc Angelet i Xavier Povill ens presenten durant 75 minuts al Teatre Muntaner aquest espectacle que sorprèn amb els primers 5 minuts: un joc d’ombres xineses mentre la taula del sopar de nadal es va construint al ritme coreogràfic pacient i minuciós que requereix tal esdeveniment. Els protagonistes vesteixen màscares com si es tractés d’una commedia dell’arte menys la nena, visiblement emocionada pel ritual.

La posada en escena és senzilla, una taula i 7 cadires, però els recursos d’il·luminació i sonors arrodoneixen l’espectacle visual. Apareix també com element clau el mirall,  que ens mostra la realitat deformada, en una mena de ficció que obliga als comensals a construir un personatge, a posar-se una màscara i a començar a actuar per dur a terme el joc de fer del Nadal el millor dels dies possibles. El problema ve quan pel capritx de la filla petita de la família, amb un trastorn obssesiu-compulsiu (TOC), i per la ineptitud dels pares, celebren Nadal cada dia durant gairebé dos anys.

Els actors ens sorprenen amb el to histriònic proper al clown que es manté durant la primera part de l’obra. La trama fa un gir que esdevé rodó pel desenllaç i ens mostra uns actors ja sense màscares que en primera instància desconcerten a l’espectador. Alícia Olivé atrapa a l’espectador amb magnetisme i recorda a l’Alícia de l’Alícia en el país de les meravelles, Oriol Roca és el graciós germà d’aquesta, Clara Puerto la mare, Carles Goñi el pare, Juan Ayala l’avi sexualment molt actiu, Sílvia Rivas l’àvia i  Gema Sala la tieta outsider. La deconstrucció dels fets a través de la qual es va descobrint el perquè de tot plegat, amb un gir a la trama i un hàbil canvi d’esceneografia li acaba de donar un grau de complexitat que acaba per arrodonir una obra tan arriscada com grotesca sobre el nadal, les famílies, on la hipocresia i els arquetips hi juguen un paper decisiu.

Us recomanem aquesta obra de la cia. La guapa que estarà a la Sala Muntaner fins el 17 de gener. Una proposta arriscada i vibrant que no deixa indiferent.

Sopar de nadal
Teatre Muntaner (C/Muntaner, 4)
Horaris: de dijous a Dissabte a les 22.45h. -Diumenge a les 20.30h.-
Preus: dijous: 14€. divendres, dissabte i diumenge 16€ . (- 25% Tr3sC, Jubilats i Carnet Jove)

La companyia La Fura dels Baus ha reinventat el Carmina Burana i presentarà durant dos dies a l’Auditori de Barcelona la seva versió dels famosos cants dels segles XII i XIII trobats al monasteri benedictí de Benediktbeuern, al la Baviera alemanya, al S.XIX.

Des de que Carl Orff va musicar el Carmina Burana al 1938, els poemes que canten a la vida, a la natura, al sexe i al plaer han esdevingut un autèntic èxit comercial de la música clàssica.

Dimecres 16 i dijous 17, ambdós dies a les 21 h., es podrà gaudir d’un espectacle més sobri i més econòmic que l’òpera, sovint barroca i excessiva, destinada a paladars burgesos.  El pressupost de La Fura també és elevat, tot s’ha de dir, és de 500.000 €, tal com ha informat el director de la companyia, Carlus Padrissa. L’espectacle reuneix 25 cançons, fins a 150 persones sobre l’escenari, amb la companyia de les veus de l’Orfeó Pamplonès i de l’Orquestra de Castella i Lleó; aquesta quedarà amagada dels ulls dels espectadors per un cilindre de deu metres, que en realitat és una pantalla de cine on es projectarà tota l’obra.

La Fura dels Baus, com és habitual, li donarà el seu particular enfoc a uns texts que ens parlen de dones, desitjos, luxúria. Tot això i més, en una obra, amb el segell de La Fura, que no deixará indiferent a qui decideixi pagar el preu de l’entrada.

Tota la informació la tens a la web de l’obra i a la web de La Fura dels Baus. I per més imatges, mireu l’àlbum de Picasa de l’obra.

Animalario s’ha guanyat el respecte de públic i crítica. Avui en dia, gairebé tot el que és alabat, tot el que és èxit, en el món de l’art, si d’alguna cosa manca és de profunditat i qualitat. Només cal veure l’èxit de Millenium, per exemple. Amb Urtain passa tres quarts del mateix. Quan els actors surten a escena, l’obra es converteix en una mena de fira de barri. Crits, referents com Raphael i música espanyola d’aquells anys, diàlegs ensopits, bromes inofensives… Molt soroll i crits, però res més. Es podria haver parlat de política, de la societat de l’època, criticar el feixisme, a Franco, com van utilitzar a Urtain i perquè; però no. L’obra la presenten com una reflexió sobre aquests anys, però res més lluny de la realitat; no deixa de ser una vista  d’ocell sobre els anys de la dictadura. L’obra es basa en el disbarat i el gag fàcil; és una obra superficial amb un humor molt espanyol, i una estructura fragmentada amb estil de videoclip (com les sèries actuals). Per entendre’ns: si et fa gràcia o t’agrada Torrente,  Muchachada Nui i els actors espanyols que apareixen a Urtain, o ets seguidor de sèries de televisió, segurament l’obra et farà gràcia.

Seran aquests els motius pels quals ha agradat tant? Un en teoria interactua amb l’art per aprendre alguna cosa, una reflexió, un punt de vista, per riure sense fre, per descobrir, etc. Amb Urtain, queda clar que el pobre home era un titella, cosa que ja sabíem, i poca cosa més. Si comparem l’obra amb The Harder They Fall, Killer’s Kiss, El Perdedor, The Wrestler o la mateixa Toro Salvaje, Urtain queda tan tocada com va quedar el pobre José Manuel Ibar Azpiazu quan va veure que ningú volia saber res d’ell quan ja no era més que un ex-famós borratxo i sense amics. Sembla mentida: quan una obra, ja sigui disc, pel·li, llibre o teatre, agrada a la majoria de la gent que la va a veure…atenció!

Una posada en escena sòbria, i una interpretació formidable, amb menció especial per Keythe Farley (O’Brien) i Cameron Dye (Winston Smith), et situen ràpidament dins de l’atmosfera de 1984, i Robbins considerem que ha sabut apropar l’obra al públic mantenint-se fidel a la forma i fons de l’obra original.

Després del final, amb frases de l’apèndix del llibre Els princips de la novaparla, aplaudiments, llums, somriures de complicitat, mòbils encesos mirant trucades perdudes, comentaris “està bé, eh?”,”d’on anem a sopar”, “on hem quedat?”, la sensació és tan neguitosa com desconcertant.

“Controla el present per controlar el passat; controla el passat per controlar el futur“. “La guerra és pau; la llibertat és esclavatge; la ignorància és força“. “El poder existeix esmicolant les ments humanes i posant trossets junts una altra vegada perquè formin formes noves segons la nostra voluntant”.

Tim Robbins

El viatge de Robbins per la novel·la d’Orwell s’inicia quan el protagonista, Winston Smith, ja està detingut, en el que és un dels moments més realistes i durs de la intemporal obra. L’adaptació de Robbins al teatre, amb la que porta tres anys, va guanyar-se els aplaudiments i elogis de públic i crítica després de la seva representació a Madrid; ara esperem que a BCN ho torni a fer, i de pas que ens recordi  que viure amb por és igual a no viure, sigui quina sigui la situació sociopolítica.

D’ Orwell a Robbins, són cada cop menys els artistes i personatges de ficció que a través d’una obra expressen llur punt de vista vers la realitat que encara molts viuen com un malson, ja sigui per no tenir res puix que altres ho volen/tenen tot o bé per defensar valors de llibertat autèntica, seny i sentit comú, com Orwell, Robbins i el mateix Winston Smith.

En un dels cartells publicitaris de l’obra anuncia o denuncia que a Catalunya, tres de cada quatres persones troben bé que se’ls vigili. L’obra porta missatge, és indubtable. Però, el missatge i la reflexió pertinent, fins on arribaran?

Veiem què comenten Robbins i els actors en un reportatge de l’època en la que obra es presentava als EUA.

El tret de sortida es donarà a la Sala Tallers amb la reposició de Non Solum (en cartellera del 17-09 al 18-10) , en un monòleg existencial protagonitzat per Sergi López, qui interpreta un grapat de personatges que dubten i qüestionen sobre tot. Una bona obra i una gran oportunitat per posar en pràctica fora del teatre el que un ha presenciat a dins, i intentar que anar a un acte cultural no sigui un simple passatemps. La direcció és a càrrec de Jorge Picó, i destaca la peça musical L’home estàtic de Pau Riba, que si un la llegeix ho diu tot: “Han passat anys i s’ha fet gran; i assegut davant la porta esperant l’enterrament (…) dins d’un caixó sense potes jeu el cos d’un home mort, ningú riu i ningú plora”.

La Sala Gran obrirà amb Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza, en cartellera del 7 d’octubre al 8 de novembre. L’autora de l’ exitosa Arte ofereix una reflexió sobre realitat i ficció, sobre el món del teatre a través d’una reunió familiar. Al més pur estil Opening Night, actors i personatges canvien rols i exposen els seus dubtes i reflexions al públic.

Del 15 d’octubre al 8 de novembre, a la Sala Gran es posarà en enscena El vestit nou de l’emperador, una de les propostes de caire familiar. Teatre musical per pares, avis i fills, en el clàssic de Hans Christian Andersen, on un ampli ventall de personatges cantaran i ballaran jazz, gospel i funk, adaptant el conte curt de l’escriptor danès sobre la sinceritat i el pes de l’opinió pública d’una majoria anestesiada, sacsejada en el conte per la “higiene” mental d’un nen.

Un dels plats forts de la temporada el trobarem del 15 d’octubre al 22 de novembre a la Sala Petita. L’escriptor modernista Juli Vallmitjana, proper a les classes marginals, als costums dels gitanos, a la vida de les prostitutes i dels delinqüents, als personatges dels baixos fons de la seva Barcelona, la de finals del S.XIX i principis del XX, allunyada de les classes pudents i altives que freqüentaven i freqüenten l’oci de la ciutat comtal, serà el gran protagonista i el gran provocador gràcies a la intemporal obra El casament d’ en Terregada. L’obra posarà a prova les neurones i la mentalitat del públic amb un relat sobre la boda entre una prostituta i en Terregada, personatge transversal en l’obra de Vallmitjana. La celebració és esponatània i festiva per qui la celebra, però de mal gust i excessiva sota el punt de vista dels retrògrades i dels fanàtics de les normes i de les conductes políticament correctes o sumisses.

Estarem atents des de BCNCultura a properes propostes,  perl les quals ja hi ha data; pròximament podrem presenciar l’adaptació dels centenaris balls russos de Serge Diaghilev a càrrec de quatre innovadors del ballet contemporani: Wayne McGregor, Russell Maliphant, Sidi Larbi Cherkaoui i Javier De Frutos. Aquests posaran en escena In the spirit of Diaghilev a la Sala Gran del 12 al 15 de novembre. Per celebrar el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu, s’estrenarà El jardí dels cinc arbres, a càrrec del sempre interessant Joan Ollé, qui a través de poemes i escrits de l’escriptor de Santa Coloma de Farnés recordarà la seva figura i obra del 19 al 25 de novembre a la Sala Gran.

Secrets d’un matrimoni i Saraband de l’ imprescindible Ingmar Bergman, i la gran tragèdia grega de Sòfocles, Elektra, seran els següents atractius del TNC, obres que pròximament intentarem apropar-vos des de BCNCultura.