Crònica 20 anys de L’Alternativa

0

Cartell 20 Festival de Cinema Independent de Barcelona

Un any més, i aquest any es celebrava la 20a edició, L’Alternativa ha estat precisament això: l’alternativa al cinema insubstancial que omple cartellera de tot arreu. I no és un simple parlar per parlar. Hi ha moltes maneres de mirar, veure i entendre el setè art. Si el cinema s’entén com un simple producte per passar l’estona, no aneu a L’Alternativa: les sales comercials us oferiran el que voleu. Ara bé, si del cinema espereu bastant més, no ho dubteu pas, aquest és el vostre festival de cinema, i a part, a la vostra ciutat. La llibertat creativa en benefici de filmacions desinhibides i alliberades de qualsevol pressió econòmica encara té espai gràcies a autors i gent del cinema que aposten per oferir pel·lícules on el punt de vista, la forma i el fons ofereixin una reflexió sobre l’art, la vida, i en definitiva, sobre el cinema i el món en el que vivim, més enllà de la situació actual. Les relacions humanes, les circumstàncies que ens envolten, la quotidianitat, la inèrcia (que sovint ens tapa els ulls i no ens permet veure els detalls), les diferents realitats socials, polítiques i culturals, les injustícies, les alegries, les pors,… les vicissituds de la vida són tan complexes i genuïnes que l’art hauria de ser un dels camins per fer-les intel·ligibles i d’aquesta manera poder-nos oferir un marc en el qual crear un debat i discussió per tal d’assimilar-les en tota la seva profunditat. El cinema és entreteniment; què pot ser més interessant que intentar entendre millor la vida i la nostra existència? L’Alternativa ens ofereix aquesta possibilitat, i l’edició d’enguany, ha estat una nova mostra de les possibilitats que ens ofereix el setè art per comprendre què passa i perquè. Pel·lícules, col·loquis, espais de discussió, per escoles i professionals, per crítics i públic en general, L’Alternativa, per vintè any, ha tornat a ser, el Festival Internacional de Cinema Independent de Barcelona, amb tot el que això comporta. I des de BCNCultura.cat, a part de donar les gràcies a tot el festival per tot el que ofereixen, volem compartir el que ha estat per nosaltres aquesta setmana de cinema, amb un resum de les pel·lícules (totes les que formaven part de la Secció Oficial) que hem vist.

Das merkwürdige Kätzchen (L’estrany gatet), de Ramon Zürcher, reconeguda com la millor pel·lícula de la Secció Oficial, narra unes hores en la vida d’una família, a través de l’absurd i del surrealisme. Lineal, repetitiva i forçada en alguns moments, retrata als membres d’una família que no saben parlar de les coses importants i que perden el temps  amb comentaris frívols i imprevisibles per tal d’amagar les penes interiors. A Batalha de Tabatô, de João Viana, és el dia a dia d’un pare i la seva filla de Guinea Bissau, evocant records i vivències per tots els llocs per on passen. El film explora la història d’un país el qual encarà s’ha de llepar les ferides. Pare i filla recorren els racons que han marcat la seva vida i també la del seu país en un intens però monòton passeig sense destí final. Bellas mariposas, de Salvatore Mereu, és un melodramàtic cant a la innocència a través de dues nenes italianes que demostren que precisament, la innocència, no té res que témer. Lluminosa i immediata, agredolça i intensa, a parts iguals, des de Càller, les dos noies ens ensenyen a mirar el món a través d’uns ulls encara no tacats pels prejudicis, manies i experiències, que ens ha fet pensar en Pequeño Fugitivo d’ Ashley, Engel, Orkin i Yuki i Nina de Nobuhiro Suwa. It’s Such a Beautiful Day, de Don Hertzfeldt, és un generós i artesanal retrat animat d’un personatge, Bill, que s’ha d’enfrontar amb el que ens enfrontem tots: la vida. Dibuixos en blanc i negre, stop-motion, pel·lícula i fotografies inserides composen aquest petit gran conte que podria estar protagonitzat per qualsevol de nosaltres. Partes de una familia, de Diego Gutierrez, és un agut retrat d’una família mexicana, que després de molts anys junts, els records i el present evidencien com la inèrcia pot minvar mica en mica la màgia i el romanticisme d’una relació. Tzvetanka, de Youlian Tabakov, és una faula que explica la història de la protagonista que dóna títol al film, a través de la qual coneixem la seva vida, la història del seu país, Bulgària, a través de les quals es plasmen els diferents costats de la vida, els més agradables i els menys. Vida i mor, amor i desamor, democràcia i dictadura, alegria i pena, el film recorre els diferents pols oposats pels quals travessa Tzvetanka, en un exercici notable en forma i fons. 36, de Nawapol Thamrongrattanaritt, ens situa al cinema dels seus compatriotes, dels que ens vindrà a la ment el nom Apichatpong Weerasethakul. Contemplatiu, estàtic, mesurat, reflexiu, el film ens mostra 36 edificis, moments, 36 moments de la vida, que han passat, que ja no hi són més, però que hi sempre hi seran, perquè el record perdura. Reflexió en forma de documental sobre la vida que cal mirar entre línies i assaborir amb paciència i la mateixa pausa de la directora. Fóra, de Pablo Cayuela i Xan Gómez Viñas, explica la història del conegut manicomi de Conxo, a Galícia. Un documental sòrdid i amb estones de caire experimental que aborda la complexa biografia d’un hospital psiquiàtric que amagava més drames dels que realment ens podríem imaginar. Museum Hours, de Jem Cohen, és una pel·lícula on el cinema, l’art i la vida es fusionen per crear un profund debat envers els creuaments de l’experiència vital i l’expressió artística. Tres personatges i el museu, i sobretot la veu en off del protagonista, dibuixen una laboriosa i culta reflexió sobre el sentit i la utilitat de tot plegat. Leviathan, de Lucien Castaing-Taylor i Véréna Paravel és la pel·li que s’ha de veure si vols viure amb tota la intensitat el que es viu en un enorme vaixell pesquer. Càmeres al servei de l’acció, situades al mig del drama, plasmant la virulència d’una feina ben dura per pescadors i peixos. Miraggio all’Italiana, d’ Alessandra Celesia, reflexiona sobre la crisi econòmica i la situació que viuen cinc personatges que s’han d’anar a Yakutat a buscar-se la vida, en un viatge que suposarà la cerca de sí mateixos i de la necessitat de trobar el nostre lloc. El realisme, cruesa i la proximitat dels personatges evoquen al De Sica d’Umberto D. i al Pasolini d’ Accattone.

Realisme, en alguns casos hiperrealisme, on el subtext, la intenció i l’alliberació de qualsevol obligació mercantil marquen la pauta per tal de construir una obra que parli per sí sola i que arribi a l’espectador amb la integritat, intensitat i reflexió que conté el cinema vist com un art que ens descrigui i ens parli del que passa. Sort en tenim de que hi hagi espai per un festival com L’Alternativa. O més ben dit, sort en tenim de que tota la gent que fa possible L’Alternativa hagi aconseguit un espai on el talent, el compromís per l’art, la vida i el coneixement, i l’entreteniment es donen la mà per oferir un marc on els cineastes, professionals i públic amb una mirada exigent amb el setè art puguin gaudir de les millors propostes del panorama cinematogràfic independent i alternatiu. 20 anys de L’Alternativa són molts, però mai seran prou.

Tzvetanka

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply