‘Gran Torino’, de Clint Eastwood

Gran Torino és una història minimalista que suggereix els grans temes de la vida. Walt Kowalski, personatge interpretat per Clint Eastwood, és un militar retirat ple de prejudicis i rancúnia. Els prejudicis són l’herència de l’educació, de la societat i de les circumstàncies. La rancúnia ve donada per tot allò que un no és capaç de superar. Kowalski n’està ple de tots dos, però també és una persona reflexiva, virtut que el farà somriure un altre cop. El seu rol d’ancià malhumorat, imposat per uns fills, nores i néts a l’alçada de l’era de l’estupidesa que ens ha tocat viure, canvia gràcies Thao i la Sue, dos joves hmong que s’apropen a Kowalski. Mica en mica, entre tots van descobrint les seves virtuts. Junts aconsegueixen treure’s les seves pors i angoixes, demostrant que aprendre i evolucionar és la raó per la qual existim.

Clint Eastwood crea una espècie d’homentage a tota la seva obra, rememorant actituts i situacions que ens portarien des d’ Infierno de cobardes fins a Sin perdón, passant per Harry el sucio o La jungla humana. El tempo narratiu i la sutilesa amb la que suggereix tantes coses amb tan poc que ens fa recordar de qui és hereu Eastwood: dels artistes que sí ofereixen un punt de vista, com Fritz Lang, John Ford i Nicholas Ray, exercici que dóna sentit a l’art i cada cop més oblidat en una societat tant idiotitzada com infantilitzada. Tornem a un cine didàctic, tan imprescindible com infructuós pels temps de Mamma mia i chihuahuas que corren.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=f1jLNMYnAgE]