Los Condenados, d’ Isaki Lacuesta
Los Condenados, d’Isaki Lacuesta, Premi de la Crítica Internacional del Festival de San Sebastià, situa el director nascut a Girona en la dimensió dels autors que entenen el cinema com una expressió artística amb un punt de vista sobre el nostre món. El tercer treball de Lacuesta és un relat sobre el compromís polític i la legitimitat de la lluita armada. Diem relat perquè Lacuesta escriu sobre la pantalla, cada fotograma esdevé una frase d’aquesta obra que en principi fóu pensada com un documental però que finalment ha resultat un conte moral sobre els ideals. Temàticament, ens vénen al cap Borges i Camus (de qui el protagonista porta un llibre); visual i narrativament li trobem similitutds amb Jarmusch i Haneke.
La trama s’inicia amb el retorn als origens de Martín (un supèrb Daniel Fanego), un argentí resident a Barcelona. Una trucada de Raúl, un vell amic i camarada, el fa viatgar a un altre país, que deduïm que és Argentina gràcies al seu espanyol. Raúl ha iniciat de forma clandestina una expedició per la búsqueda del cadàver d’Ezequiel, amic de tots dos, i mort durant una revolució del passat, que bé podria ser la dels Montoneros, grup armat que va lluitar con la dictadura de Videla i cia. Altres personatges, també antics combatents, com Andrea, la dona d’Ezequiel, i alguns fills d’ex-combatents, col·laboren en la recerca del cadàver. D’ Ezequiel no podem saber del tot cert si és un heroi, un màrtir, o un traïdor, subtrama que obre Lacuesta hàbilment; és l’eix de la trama, esdevenint l’element desencadenant definitiu, ja que a partir d’ell arriben les veritats. L’aparició de Sílvia, la filla d’Ezequiel i Andrea, persona que no no vol sentir-se esclava dels ideals dels seus pares, permet, gràcies a la seva visió dels fets i dels guerrillers, externa i prou objectiva, reflexió que acaba per engrandir la pel·li. Tant Martín com la resta d’antics revolucionaris es veuen superats per les circumstàncies i per la veritat, que posa en dubte la seva història de combatents purs i solidaris, i també la seva condició humana.
Els records i els errors del passat, la lògica i desitjada evolució de les persones en el transcurs del temps, els rencors i les veritats mai dites, i en definitiva, els moments en els que un s’atura a fer balanç de la vida, en un context ideològic i vital; Los Condenados parla de l’existència, de la supervivència de les idees, i de la lluita amb un mateix. Sense cap intenció de donar cap mena de lliçó moral ni de fer una disecció precisa i heroica sobre la figura del combatent, rebel o revolucionari, Lacuesta et transporta a un indret que no és enlloc, i alhora és tot arreu, creant d’aquesta manera un relat universal.
La mirada neta i realista d’un grup de persones que observen com defensar a mort les idees pot provocar l’oblit dels éssers estimats, per tant, d’ un mateix. El personatge de Sílvia, la filla del difunt Ezequiel, el personatge invisible idealitzat a través del qual s’inicia la història i a la vegada suggereix el concepte del mite i sobre el fet divinitzar algú, endreça els diferents elements de l’obra, situant al seu pare i a la seva mare com ella els sent: eterns desconeguts que no han pensat què necessitava la seva filla, capaços de donar la vida i matar per defensar llur ideologia. Quin preu té mantenir-se aferrat a uns ideals que poden dur a l’individu a perdre de vista la realitat i les necessitats existencials d’un mateix i dels seu voltant?
A BCNCultura.cat convidem al teu acompanyant a veure la pel·lícula. Vols saber com pots aconseguir el 2×1?
