Los idus de marzo: Els polítics apesten

LOS IDUS DE MARZO. GEORGE CLOONEY

Des de L’affaire Dreyfus de Georges Méliès a Los Idus de Marzo, el cinema de caire polític s’ha dedicat a dubtar d’uns governants, que per uns motius o uns altres, s’han vist desbordats per la societat i els interessos creats. Avui en dia, un polític que tingui com a objectiu guanyar unes eleccions (i poca cosa més), ha de tenir una imatge impecable i creïble, no patinar a les xarxes socials, i convèncer als ciutadans que es creu el que li han dit que digui. Si el dia a dia és suficient per comprovar la talla humana, la credibilitat, la cultura, educació i honestedat de molts d’ells, què dir de la possibilitat que ens ofereix l’art per desemmascarar, per enèsima vegada, a la tropa que afirma liderar un país, una nació o un organisme.

El compromís de George Clooney ja ens ha quedat a tots clar. Un film com Buenas noches y buena suerte el situava a l’òrbita dels films amb càrrega social i polítca a l’estil de recordades obres mestres com Caballero sin espada, El político, Tempestad sobre Washington, El candidato, Todos los hombres del presidente, Primary Colours, La cortina de humo, In the Loop. La complexa The Idles of March, títol que prové d’un dels diàlegs de Julio César de Shakespeare, i film que adapta l’obra de teatre Farragut North de Beau Willimon, compta amb un repartiment de luxe i un George Clooney omnipresent (productor, director, actor, guionista…), narra la història d’un candidat demòcrata, interpretat per aquest, disposat a menjar-se el món, quan realment, el món se’l menja a ell. El backstage d’un candidat queda perfectament retratat a partir d’una narració pausada i clarivident, i una interpretació a destacar del propi Clooney, però també del prometedor Ryan Gosling i d’un actor que en el futur recordarem com un dels més grans, que no és altre que Philip Seymour Hoffman, qui encarna a un rival .

La trama s’inicia amb un jove i il·lusionat Ryan Gosling presentat com el cor i l’ànima del citat candidat demòcrata. Com a peça clau de la campanya, és el director de comunicació, el personatge de Gosling ha de mantenir la candidatura dempeus, controlar la premsa i accentuar les virtuts del possible proper inquilí de la Casa Blanca. Com ens podem imaginar, tot es complica, de forma tan creïble que la trama sembla instal·lada en la realitat política dels darrers anys. Els draps bruts, les mentides, les aparences, i en definitiva, el circ polític queda més que retratat. És sabut per tots que, gairebé sempre, un polític no és més que un producte de màrqueting, que ha d’intentar sumar vots dient el que volen sentir els seus possibles votants, i segons les circumstàncies, tirarà per una banda o per una altra, això sí, consolidant els interessos que no es poden tocar, i que ja sabem quins són. Clooney es manté certament punyent i impertinent; el seu punt de vista queda prou clar: ell dubta dels polítics, i com a ciutadà exigents i artista crític i compromès, no dóna treva. En definitiva, a la conclusió que s’arriba és a la següent: què més dóna com va un país, o com va el món, si el que interessa és guanyar les eleccions? Aquest, segurament, és el gran valor del film, juntament amb les virtuts cinematogràfiques apuntades, encapçalades per les interpretacions i la narració.

 The Ides of March confirma que es pot realitzar cinema entretingut i compromès. Potser no canviarà res, bé, segur, que l’art no canvia gairebé res, ni a les persones més aferrades a ell. Ara bé, films d’aquest calibre i amb aquesta perspectiva, social i cinematogràfica, sí que serveixen per posar de manifest la necessitat d’un art cinematogràfic proper a la realitat sociopolítica. No hi ha major entreteniment que el que permet reflexionar sobre nosaltres i el món en el que vivim. I George Clooney és un d’aquells autors que ho aconsegueix. Sense estar, ni de bon tros, al nivell del magnífic film de Robert Rossen que adapta la novel·la de Robert Penn Warren, interpretada per un magnífic Broderick Crwford, ni el film d’Otto Preminger protagonitzat per Henry Fonda, Charles Laughton, ni els citat films de Michael Ritchie i Alan J. Pakula, protagonitzats per Robert Redford. Ara bé, no li podem treure mèrit a The Idus of March, perquè conté tots aquells elements del cinema més polític, i ofereix un detallat retrat del que es pot arribar a coure durant una campanya electoral.

El darrer film del protagonista de Syriana permet passar una bona estona i a la vegada, plantejar-nos preguntes i, sobretot, dubtar de la vàlua de gran part dels polítics, començant pels del nostre país. No obstant, Truffaut deia que les idees eren menys interessants que els humans que les inventen; amb la idea de l’obra en qüestió i el seu autor, George Clooney, estem del tot d’acord. Los Idus de Marzo, frase que ve a referir-se als dies de bon auguri del mes de març, resulta una d’aquelles pel·lis que ens pot donar més motius per reconèixer que, finalment, tenim els polítics que ens mereixem.

Al nivell de… La cortina de humo.