Discs
 |
THE BUILDERS AND THE BUTCHERS. SALVATION IS A DEEP DARK WELL  La tropa d’Alaska confirma les expectatives creades amb el seu àlbum homònim. El folk, el bluegrass, el blues i el gospel es troben per un disc on la foscor positiva, la Guerra Civil espanyola, personatges anònims i bartlebys fora d’òrbita són el centre d’atenció d’unes composicions amb uns crescendos que aglutinen tota l’energia dels músics i dels cors. Un disc ple de lluminositat, vitalitat i serenor. Sona a… 16 Horsepower+Port O’Brien+Felice Brothers El millor… Barcelona, Raise Up Your Weary Hands, In the Branches i The World is a Top, i la intensitat de tota l’obra El pitjor… l’estat d’ànim que et queda després d’escoltar el disc no dura per sempre. |
 |
WE USED TO THINK THE FREEWAY SOUNDED LIKE A RIVER. RICHMOND FONTAINE Richmond Fontaine són nascuts a finals de la dècada dels 90 dins la renovada escena country rock americana. En aquest nové disc, trobem un treball que recorda en molts moments als Whiskeytown de Ryan Adams o a Paul Westerbeg. We Used to think… segueix les bases dels seus anteriors treballs però és mostra com un dels seus millors exercicis. Un disc de paisatges nocturns que poc a poc va mostrant les seves grans virtuts. Sona a… Whiskeytown + Paul Westerberg. El Millor… Northwest, The Boyfriends, Watch Out El Pitjor… deixar-vos escapar aquest disc si us agrada el rock americà. |
 |
THE COURAGE OF OTHERS. MIDLAKE  Aquest grup de Texas practiquen un so a mig camí entre la psicodèlia dels setanta i el folk , però des d’un punt de vista indie. Temes acústics i reposats, que poc a poc van creixent, dominats per la profunda i melòdica veu del seu cantant, Tim Smith. Èpica i dramàtica, la proposta de Midlake acaba per fer-se lineal, i aquest treball no passa de ser un disc correcte i poc més. Sona a… Mercury Rev + Nick Drake El Millor… Winter Dies, Children of the Grounds. El Pitjor…es fa monòton. |
 |
WHO KILLED SGT. PEPPER? THE BRIAN JONESTOWN MASSACRE  Anton Newcombe és el gran auto-marginat del rock actual; el camí que han seguit els seus Massacre sempre ha estat l’oposat al que marca la indústria. Amb aquest nou treball, el gran gurú psicódelic dispara directament al mig de la cara del convencionalisme, i entrega un disc violent i descaradament rítmic, amb mesurats contrapunts poètics. Una obra mestra facturada a base d’artesania ‘retro’ per crear cançons futuristes i imprevisibles. Lluny queden els dies de revival sixtees i folk, aquests nous Massacre són una autèntica maquinària de rock surrealista i irreverent. Sona a… Primal Scream+John Lennon+Anton Newcombe+Brian Jones+Joy Division. El Millor… tot; cada tema es un gir inesperat i sorprenent. El Pitjor… amb cinc estrelles ens quedem curts per puntuar aquest disc. |
 |
ONLY BUILT 4 CUBAN LINX … PT II. RAEKWON Semblava que el Clan dels Wu-Tang començava a perdre força, però aquest nou treball de Raekwon, un dels seus membres més destacats, demostra tot el contrari i de pas es carrega la dita de que les segones parts mai són bones. Raekown mira al seu Clan per gravar el que probablement és el millor, i més contundent, disc de rap del passat 2009. Per fer-ho s’ha rodejat de tots els seus camarades de Wu-Tang, amb Inspectah Deck i Gosthface Killah en estat de gracia. El Clan segueix viu. Sona a…Wu-Tang Clan El millor… House of Flying Daggers, Black Mozart. El pitjor… l’espera fins el nou treball del Clan. |
 |
PHRAZES FOR THE YOUNG. JULIAN CASABLANCAS  El cantant de The Strokes debuta en solitari amb aquest disc que sembla un recull de cares b de la seva banda titular carregades de teclats retros. Casablancas segueix fidel al seu particular estil vocal i ens regala alguna que altre bona cançó, però el resultat final no deixa de ser un disc monòton i avorrit. El disc agradarà als fanàtics de la banda de Nova York i poca cosa més. Sona a… The Strokes + Phoenix El millor… Left & right in the dark, 11th dimension. El pitjor… la mentalitat superstar de Casablancas. |
 |
MIDNIGHT SOUL SERENADE. HEAVY TRASH Aparcada la Blues Explosion, Jon Spencer uneix forces amb l’ex- Madder Rose, Matt Verta-Ray per crear aquest Heavy Trash i repassar les sonoritats dels 50. Si en els anteriors el rockabilly d’esperit punk era el so predominant, en aquest tercer àlbum del duet, aposten per sonoritats més pròximes al soul i el blues, amb alguna que altre aportació vocal femenina, sense abandonar en cap moment la seva passió per el rock n’ roll dels 50 i el punk. Probablement, el seu disc més equilibrat fins el moment. Sona a… Screamin’ Jay Hawkins + Blues Explosion El millor… que Jon Spencer s’hagi re-inventat. El pitjor… no arriba als grans moments de la Blues Explosion. |
 |
HOSPICE. THE ANTLERS Sota el nom de The Antlers, Peter Silberman havia firmat anteriorment EP’S i disc on sonaven més ‘marcianos’, com Uprooted i In the Attic of The Universe. En aquest darrer àlbum, amb l’ajuda del multinstrumentista Darbi Cicci i del bateria Michael Lerner, segueixen havent moments siderals, però aquest cop envoltat de textures lo-fi i melodies pop i algun aroma folk, oferint unes intensitats que trasmeten drama i positivisme a parts iguals. Sona a… Bon Iver+Jeff Buckley+Magnetic Fields El millor… com més l’escoltes, més t’agrada. El pitjor… que es converteixi en uns Antony & The Johnsons i els ocells que s’escolten a Wake. |
 |
SUNRISE IN THE LAND OF MILK AND HONEY. CRACKER La banda de David Lowery sempre ha tingut un ull posat en l’americana i l’altre en el indie més potent. Amb aquest nou treball la banda ens presenta el seu disc més rock, un treball carregat d’ intenses guitarres i melodies deutores del millor power-pop dels 80, convertint-se en el seu millor àlbum des de Forever (2002). Després de 20 anys de carrera, sonen tan bé com sempre. Sona a… The Replacements + Buffalo Tom + Tom Petty. El Millor… I could be wrong, I could be right, We all shine a Light, Turn on, Tune in, drop out white me. El pitjor… que no l’hem inclòs en la llista dels millors discs del 2009. |
 |
ONE FAST MOVE OR I’M GONE. JAY FARRAR AND BEN GIBBARD El líder de Death Cab For Cutie (Ben Gibbard) i l’ex-Son Volt i l’ex-company de Jeff Tweddy a Uncle Tupelo i líder de Son Volt Jay Farrar, s’encarreguen de posar música al documental sobre la gestació del llibre Big Sur de Jack Kerouac, One Fast Move Or I’m Gone. Farrar porta la veu cantant, i l’estil melòdic de Gibbard s’adapta sense cap tipus de problema, envoltant entre els dos de sonoritats country-rock els texts de Kerouac. L’edició limitada del CD inclou l’excel·lent documental. Sona a… The Flying Burrito Brothers + Uncle Tupelo El Millor… Low Life Kingdom, These Roads don’t Move, California Zephyr El Pitjor… es gaudeix més amb les imatges del documental. |
