Discs
NOU! THROUGH A CROOKED SUN. RICH ROBINSON
Segon disc en solitari del petit dels Robinson, després del criticat però interessant Paper. El nivell s’incrementa i de quina forma amb Through a Crooked Sun; els aires de la banda titular hi són, amb temes que podrien passar a formar part d’un grans èxits dels corbs negres, com Gone Away i Fire Around, enormes cançons que obren i tanquen respectivament un àlbum que mostra, una altra vegada, la categoria de Rich Robinson com a compositor i com a músic. Blues clàssic, rock n’ roll i algun moment més musculós, a través de dotze temes que fugen de l’ampul·lositat i de l’exhibició tècnica. No interessa demostrar quin bon músic que és, ni la seva perícia amb les sis cordes. Tot queda al servei d’unes composicions sòbries, compactes i brillants. Rich Robinson fa temps que va deixar de ser el germà de Chris Robinson, i si quedava algun dubte, aquest magnífic disc els devora tots. No diem cap bestiesa si afirmem que cap d’ells, en solitari, pot arribar al nivell dels Black Crowes. Ells són els líders d’una de les grans bandes de la història del rock, i esperem que tornin un altre cop. Ara bé, amb treballs d’aquest calibre, tot és més senzill. I encara ha d’arribar el nou project de Chris Robinson. Bravo pel pare i la mare que els va parir.
Sona a… Black Crowes + North Mississippi Allstars.
El Millor Gone Away, I don’t hear the Sound of You, Hey Fear, Standing on the Surface of the Sun, Station Man, Through a Crooked Sun, Fire Around… discarro, amb un inici i un final cinc estrelles.
El Pitjor… caure a la trampa d’imaginar-se a Chris Robinson cantant els temes…
NOU! CARRION CRAWLER/THE DREAM. THEE OH SEES
L’hiperactiu John Dwyer no coneix la paraula descans: Coachwhips, Pink and Brown, Landed, Yikes, Burmese, The Hospitals, Zeigenbock Kopf,…i segon disc de l’any amb la seva banda titular. La història es repeteix; ens trobem amb una nova col·lecció de cançons pop passades pel filtres del garatge rock dels seixanta, i bingo!, perquè gairebé arriben al nivell del seu millor LP, Help. El carisma de Dwyer en directe és innegable, i sembla ser que a base de gravar i gravar s’han consolidat. Aquest disc està sent el més celebrat, i s’ho mereixen per la seva trajectòria, amb grans moments, com The Dream, Contraption/Soul Desert i Crack in Your Eye, entre d’altres. És innegable que el quartet, format pel seu líder i els seus col·legues Brigid Dawson, Petey Dammit, i Mike Shoun, desprenen una immediatesa i un caliu, a través de composicions planes, sorolloses i directes, que transmeten la forma d’entendre la música dels de (com no) San Francisco. Pop-rock psicodèlia, amb sabor antic, però tots els aromes indies,… i que continuïn de la mateixa manera per molts anys.
Sona a… The Flamin’ Groovies + The White Stripes.
El Millor… No sobra ni falta res, però destaquen Contraption/Soul Desert, Robber Barons i The Dream.
El Pitjor… Octopus Has No Friends; i que es fan repetitius.
NOU! THE HUNTER. MASTODON
La gran esperança del metal s’ha passat al rock dur, progressiu (com ja apuntaven a Blood Mountain i encara més a Crack the Skye), psicodèlic, però, amb algunes de les constants que els han acompanyat en els anteriors àlbums. En una evolució anàloga a la d’Entombed amb Wolwerine Blues, sí que es detecta una vocació harmònica i melòdica més pronunciada, però la densitat de textures i la força bruta de la seva proposta segueix gairebé intacte, per bé i per mal. Per bé, perquè és innegable la capacitat per fer vibrar timpans i martells; tot i que sí que es mostren més accessibles i diàfans. La part més negativa, sota el meu punt de vista, prové de la linealitat de la proposta. No es pot negar la força i l’impacte del seus riffs, amb algun que altre record a Robert Fripp, més nets i apreciables, la contundència de la proposta, ni l’efectivitat de cançons com Black Tongue, tema marca de la casa, Curl the Burl o Spectrelight, que ens evoca al brutal Remission, o el tema The Hunter, que defineix l’status quo d’una banda que manté la seva identitat, però amb menys brutalitat que abans.
Sona a… Cathedral + Mars Volta +.
El Millor… Curl of the Burl, The Hunter, Bedazzled Figernails, The Sparrow.
El Pitjor… Octopus Has No Friends; i que es fan repetitius.
NOU! THE OLD MAGIC. NICK LOWE
62 tacos, i el britànic, segueix al peu del canó. L’home que va irrompre amb força als setanta, que va trontollar als vuitanta, que es va reinventar als noranta amb The impossible bird, s’ha prodigat a base de notables obres de pop-rock clàssic a través de cinc àlbums publicats en disset anys. Quatre anys després d’At my age, la fórmula que va trobar al 1994 segueix funcionant, i de quina manera. El so dels cinquanta i dels seixanta es manté intacte amb obres d’aquest calibre: melodies i harmonies delicioses formen un àlbum al que només li falta una cosa: un parell de hits. Però, és Nick Lowe; mai serà una estrella del rock, però si un treballador que estima el seu ofici. I el resultat, no se’l perdin. Temes com Sensitive Man, Shame on the rain o You don’t Know me at all sonaran igual de bé avui al 2055.
Sona a… Buddy Holly + Jim Reeves.
El Millor… Nick Lowe és un obrer del rock; mai es rendeix.
El Pitjor… sempre ha estat en un segon o tercer pla… no és prou cool.
NOU! GLOSS DROP. BATTLES
Ja sense Tyondai Braxton a les seves files, l’ara trio de Nova York, tot i les dificultats, aconsegueix igualar l’impacte que va suposar el seu celebrat Mirrored. Atlas, el tema de capçalera del film All Tomorrow Parties, els seus directes, i l’èxit de bandes anàlogues a Animal Collective va col·laborar a que l’impacte del seu debut fos prou expansiu perquè es fessin un nom dins del panorama musical pop més experimental. En aquest segon treball, on hi col·laboren Matías Aguayo, Yamantaka Eye, Blonde Redhead, Kazu Makino i Gary Numan, es mostren tan implacables com en el seu debut: fonaments electrònics i ballables, bases rítmiques adrenalítiques, predomini de textures denses, potser més que en el predecessor, teclats amb aires jamaicans, el contrast que ofereixen amb melodies arrastrades, i en algun moment, subtils i despreocupades, estructures caòtiques i repetitives, i un aparatós cocktail d’estils, propi del math rock, donen forma i fons al nou LP d’un dels grups més ‘festivaleros’ del moment.
Sona a… Animal Collective + The Go! Team + Errors.
El Millor… no baixen el nivell respecte Mirrored.
El Pitjor… no és música per totes hores.
NOU! DIVINE PROVIDENCE. DEER TICK
Quart disc dels de Providence, on, finalment, fan esclatar la seva vessant purament rock n’ roll. Des del seu debut, War Elephant, un treball folk a l’estil Buffalo Springfield, ja es detectava una vocació rock, sobretot al seu líder John McCauley. Amb Ian Neil de Titus Andronicus instal·lat com un membre més des de The Black Dirt Sessions, en aquest nou LP indaguen en les arrels del rock n’ roll. Tot i que en el disc trobem Electric, Chevy Express (dos excel·lents mostres d’americana), Clowin’ Around (molt de l’estil de Port O’Brien) i Miss K (record a Brown Eyed Girl i a Have You Ever Seen the Rain?), que recorden als seus primers LP’s, la majoria de temes són electricitat pura, com Funny World, Let’s All Go To The Bar, Main Street i Something to Brag Out , on la influència dels Replacements de Please to Meet Me, els Clash de Combat Rock, els Stones d’Sticky Fingers i Eddie Cohran de Summertime Blues és palpable. El resultat, un treball que respira i expira rock n’ roll.
Sona a… The Replacements + The Clash + Phosphorescent.
El Millor… Quart treball, i és el més rodó.
El Pitjor… Que la secta folk potser no li perdoni.
NOU! HIGH DECIBELS. ’77
Segon treball de la banda d’Armand Valeta, on la vida continua igual que en el seu debut… però es detecta una evolució: més compactes, rotunds, i sobretot, amb més personalitat, aquest quartet ofereix continuïtat al rock n’ roll més clàssic, evocant, de forma ineludible, als AC/DC de Bon Scott i als Hellacopters de High Visibility. D’entrada, amb el tema que dóna títol a l’LP, les cartes ja hi són sobre la taula. Riffs dels que es recorden, veu trencada, melodies i harmonies immediates i fresques, base rítmica efectiva, els deu temes suposen una bona descàrrega d’electricitat, de rock n’ roll directe i enèrgic, confirmant que hi ha coses que són intocables, i, 60 anys més tard de la seva aparició, bandes com ’77, s’ocupen de reivindicar amb la passió i urgència que sorgeix d’aquest estil de vida, el de la clàssica banda de rock n’ roll.
Sona a… High Voltage…Rock n’ Roll.
El Millor… vitamines rock i novetat pels incondicionals del gènere.
El Pitjor… es veus que se senten al darrer tema.
NOU! REVERIE. JOE HENRY
El de Michigan ha passat per gran part dels estils musicals que omplen la història de la música popular del seu país. Des de Talk of Heaven, el seu debut, el marit de Malanie Ciccone s’ha atrevit amb gairebé tot: country, folk, blues, jazz, rock,… Potser el reconeixement del que va gaudir amb Short Man’s Room i Kindness of the World es queda curt, o si recordem Fuse, Civilians i Blood form Stars. A Reverie recull l’herència de 25 anys d’artesania i passió musical, d’eclecticisme i talent, a través de 14 cançons que recorren un segle de música nord-americana a través de noves composicions pròpies i intemporals. La música popular, fa uns anys, s’entenia com l’entén Joe Henry, un músic que mira enrere per poder anar cap endavant.
Sona a… Tom Waits + Vic Chesnutt + Geraint Watkins.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… Obviar a músics com Joe Henry, Peter Case, Chuck Prophet, Steve Wynn, Chris Whitley,…
NOU! MEGAFAUN. MEGAFAUN
Amb el seu quart treball, els de Wisconsin poden treure més pit que barba. Els ex-companys i amics de Justin Vernon de Bon Iver, amb qui formaven DeYarmond Edison, qui per cert participa a la grandiosa Get Right, consoliden la seva proposta de folk clàssic i evidents connotacions hippies, cuidada instrumentació i el·laborats arranjaments. Tot i que podem arribar a cansar-nos per la quantitat de bandes que s’han abraçat al gènere, els megafauna confirmen, a base de composicions tan clàssiques com intemporals, amb alguna que altre apunt més experimental, un inconformisme i inquietud artístiques que segurament significarà un punt i a part a la ja de per sí interessant trajectòria. Cançons com Real Slow i Get Right ben valen un disc.
Sona a… Buffalo Springfield + Grateful Dead + Kurt Vile.
El Millor… Real Slow, Get right, Resurrection, Everything.
El Pitjor… These Words, Scorned, Serene Return.
NOU! HIT AFTER HIT. SONNY AND THE SUNSETS
Artífex de la iniciativa 100 Records, que el va dur a gravar 100 singles amb noms de bandes inventades, adorador i reivindicador del so garatge i del pop de la dècada dels 60, Sonny Smith, va formar aquesta banda després d’un periple per Centra Amèrica, un cop instal·lat a San Francisco. Amb els seus col·legues Shayde Sartin, Tim Cohen and Kelley Stoltz va presentar-se a través d’un EP, The Hypnotists, i un LP, Tomorrow is Alright, tots dos al 2010, varen deixar ben clar que es pot ser retro sense ser cool, és a dir, de forma natural i simple. Per si quedava algun dubte, Hit After Hit manté les constants vitals i artístiques, d’un combo pop que faria les delícies, diguem agosarat, del mateix Phil Spector. Sonny and the Sunsets, pop radiant, simple, clàssic i intemporal, demostrant que 50 o 60 anys no són res, sempre i quan es tingui el talent que demostra Sonny Smith.
Sona a… The Shadows + Thee Oh Sees.
El Millor… She Plays Yo Yo With My Mind, I Wann Do It, Home and Exile, Reflections on Youth, Heart of Sadness, Don’t Act Dumb.
El Pitjor… res.
NOU! 3. BUFFALO KILLERS
El trio de Cincinatti acaba de parir el seu millor disc. El debut homònim publicat al 2006 (gravat a l’estudi de l’ex Afghan Whigs John Curley) i Let it Ride, del 2008, tots dos més que interessants, ens mostraven a una banda que bevia directament de les textures i sonoritats dels grans noms del rock n’ roll americà com Neil Young, Blind Melon, The Black Crowes. A aquesta passió pels clàssic, en tercer disc han guanyat en consistència i personalitat, i han aprofundit en el gènere americana, i també acostant-se a bandes com els Byrds, oferint un treball més pausat, equilibrat, on no s’aposta tant pel riff immediat, i sí per composicions més profundes. L’impacte és més durador i fresc, perquè el grup ha assolit una personalitat, un so propi, on les arrels estan intactes, però els fruits ara porten el seu nom i cognom.
Sona a… The Black Crowes + Crosby, Stills, Nash and Young.
El Millor… Huma Bird, Mountain Sally, Jon Jacobs, All Tourn to Cloud, Time Was Shaping, Everyone Know It But You Could Never Be.
El Pitjor… perdre’s a noves bandes, ja consolidades, de l’escena rock, com ells, Gaslight Anthem, Black Angels, Black Mountain, Radio Moscow, Howlin’ Rain, Rival Sons, Jeremy Irons and the Ratgang Malibus,…
NOU! THE GREAT ESCAPE OF LESLIE MAGNAFUZZ. RADIO MOSCOW
El power trio d’Story City, s’ha fe gran. Després del debut homònim del 2007, produït per Dan Auerbach de The Black Keys, i de Brain Cycles, publicat al 2009, consoliden el seu so a base de memòria hard rock, rock n’ roll i algun que altra apunt psicodèlic. Guitarres poderoses que respiren riffs dels setanta a dojo, sense tallar-se amb els solos, base rítmica contundent i compacte, veu esgarrada i profunda, intermedis i finals al més pur estil de jam session, èpica rockera, melodies ‘zeppelianes’ i ‘purplelianes’, textures denses i lleugerament còsmiques… el tercer LP dels nord-americans és un carnaval d’electricitat, adrenalina, passió, en un viatge d’anada i tornada i anada pel territori dominat per algunes de les bandes que no enyorem tant gràcies a l’aparició de gent com Parker Griggs, Zach Anderson i Cory Berry, els membres de Radio Moscow.
Sona a… Jimi Hendrix Experience + Cream + Deep Zeppelin.
El Millor… Little Eye, Creepin’, Turtle Back Rider, I don’t Need Someboy, Misleading Me, Deep Down Below, Open Your Eyes.
El Pitjor… els veurem aviat per Barcelona?
NOU! AHK-TOON BAY-BI COVERED
Els discs de tribut normalment aixequen uns grans expectatives que en molts casos no acaben de ser paleses en el resultat final. Aquest tribut al setè disc dels grup de Bono no és cap excepció, ja que per molts dels grups que hi participen el repte els hi queda força gran. En l’apartat de triomfadors destaquen Nine Inch Nails amb un fosca i hipnòtica versió de Zoo Station; Patti Smith i la seva lectura acústica amb subtils aires jazz de Until the end of the world; Depeche Mode que s’emporten sense masses complicacions So Cruel al seu terreny; Glasvegas amb la seva contundent interpretació d’Acrobat; i Gavin Friday amb la seva electrònica revisió de The Fly. Jack White amb Love is blindness; i Garbage amb Who’s gonna ride your wild horses aconsegueixen un aprovat just; mentre que Damien Rice amb una sosa One; Snow Patrol sense saber molt bé que fer amb Mysterious way; The Fray interpretant amb més pena que gloria Throw arms around the world; i The Killers que destrossen sense pietat Ultraviolet (Light my way), s’emporten la pitjor nota.
Sona a.. U2 Revisited.
El Millor… les versions de Nine Inch Nails i Patti Smith.
El Pitjor… l’irregular resultat, i sobretot l’aportació de The Killers.
NOU! BAD AS ME. TOM WAITS
Els set anys que separen aquesta nova obra del músic californià del seu últim treball original, Real Gone (entre mig queden el triple disc de cares B i un doble treball en directe) han servit per compactar idees. La complexitat i l’experimentació que han marcat les seves darreres composicions ha desembocat en la simplicitat i el cop directe; així podríem considerar Bad As Me com un encertat resum del que ha donat de sí la seva carrera. Aquí trobem tot el que interpretat aquest personatge amb ànima de diable des d’un prisma primitiu i cru. Amb la col·laboració de Keith Richards, Flea, David Hidalgo i els seus còmplices habituals, Charlie Musselwhite, Marc Ribot i la seva dona Kathleen Brennan, Waits ha aconseguit sintetitzar en el tretze temes tot el seu univers. Des del inici amb els frenétics vents de l’incendiaria Chicago, passant per el rock n’ roll desbocat de Get Lost, el blues de Raised Right Men, els aires jazz de Talking at the same time, l’stoniana Satisfied o la tribal Hell Broke Luce, tot el que trobem en el disc té la seva empremta més pura, sense lloc per la sorpresa però tampoc per la treva.
Sona a… Tom Waits.
El Millor… tot.
El Pitjor… res.
NOU! A COMPILATION OF SCOTT WEILAND COVERS. SCOTT WEILAND
El líder d’Stone Temple Pilots aposta per la revisió d’un grapat de temes aliens per confeccionar la seva tercera obra en solitari. A priori la proposta semblava interessant, tenint en compte l’ànima melòmana de la que sempre ha fet gala, la recuperació creativa que havia mostrat en l’últim treball al capdavant dels seus Pilots, i, per sobre de tot, pel llistat de cançons triades, on hi trobem un variat i sorprenent repertori que va des del I’m a Resurrection de The Stone Roses fins a Dead flowers de The Rolling Stones, passant per Into Your Arms de The Lemonheads, Let Down de Radiohead, But Not Tonight de Depeche Mode, Personality Crisis de New York Dolls, Fame i Jeane Genie de David Bowie, Revolution de The Beatles, Waiting For Superman de Flaming Lips, Reel Round The Fountain de The Smiths o Frances Farmer Will Get Her Revenge de Nirvana. Però Weiland és mostra desganat en totes elles i sense idees, limitant-se a reproduir cada una d’elles sena massa personalitat, com si és tractes d’un grup amateur que comença a tocar les seves primeres cançons. Una llàstima.
Sona a… Scott Weiland sota mínims.
El Millor… But Not Tonight, Personality Crisis.
El Pitjor… tota la resta, i la decepció que suposa.
NOU! VELOCIRAPTOR – KASABIAN
Amb el seu quart àlbum sembla que els de Leicestershire han trobat per fi l’equilibri i personalitat que han anat buscant des del seu debut, on emulaven sense massa sort a Primal Scream passats pel filtre psicodèlic de Kula Shaker. Sense facturar una obra enlluernadora, on intercalen llums i ombres a parts iguals, sí que han aconseguit entregar un grapat de cançons efectives que veuen del formalisme clàssic dels seixanta però sense evocar a l’esperit retro. Days are Forgotten, Re- wired i Switchblade Smile són hits força funcionals; la balada Goodbye Kiss presenta la seva cara més pop; i Acid Turkish Bath (Shelter From The Rain) combina perfectament la psicodèlia amb l’electrònica. Aquests cinc temes serien els principals motors d’aquest treball, que també mostra febleses, com la forçada Velociraptor, on tornen a intentar sense sort a emular els de Bobby Gillespie, l’épica Neon Noon, i La Fee Verte, I Hear Voices que únicament fan que omplir muntatge.
Sona a… Kula Shaker + Oasis.
El Millor… Days are Forgotten, Switchblade Smile, Goodbye Kiss.
El Pitjor… no deixen de ser un grup de segona divisió.
NOU! MYLO XYLOTO. COLDPLAY
El cinquè disc dels londinencs confirma (de nou) de què van. Des de fa anys juguen a la mateixa lliga de productes destinats única i exclusivament a vendre milions de discs i omplir grans estadis de tot el món. I la tàctica per ser els més grans és per llogar-hi cadires: plagiar el Ritmo de la noche, com tots sabem, a Every Teardrop is a Waterfall; endinsar-se al pop a l’estil Scissor Sisters, com Hurts like heaven; imitar a la seva admirada Rhiana com a Paradise; ensucrar l’ambient amb balades èpiques com Us Against the World, M.M.I.X (aquestes dues semblen la mateixa cançó), Up in the flames, U.F.O, i Up with the Birds, que es situen entre els Communards, Pet Shop Boys (dues bandes molt presents en el disc) i Michael Bolton; imitar dels pitjors U2, com Charlie Brown; experimentar amb l’electro-pop, com Princess of China (on canta Rhiana), o Don’t Let Break Your Heart. El concepte artístic i musical d’aquest grup només és apte per qui l’entengui i l’accepti.
Sona a… Scissor Sisters + The Killers + The Communards.
El Millor… Deixen ben clar què pretenen.
El Pitjor… Les cançons.
NOU! NUPPING. DOPE BOY
Primer LP del quartet de Baltimore, que es mou entre el punk, noise i el hardcore, i per acabar-ho d’adobar, no fan cap lleig a l’experimentació. El resultat és prou engrescador, sobretot valorant que no tenen cap mena de por a ser incòmodes i sorollosos. La sequedat i cruesa de les seves cançons, on no descuiden la melodia, plena de visceralitat i amb un punt de cacofonia, juntament amb la força amb la que són escopides les lletres, ofereixen la possibilitat de sorprendre gràcies a un concepte musical transgressor i honest. En algun moment recorden als Beastie Boys, en d’altres a Jesus Lizard, en algun moment als Sex Pistols, també a Archie Bronson Outfit, inclús a Refused, i sovint a Fugazi; aquests residents a la Copycat Building reivindiquen el concepte musical que es va desenvolupar als EUA a finals dels setanta i principis dels setanta, evocant a bandes que, sense elles, no seria possible entendre irrupcions d’aquest tipus avui en dia.
Sona a… Fugazi + Jesus Lizard.
El Millor… Enemy Outta Me, The Shape of Grunge to Come, Falling Down, Force Field.
El Pitjor… personalment, la linealitat de la proposta.
NOU! KEEP YOU CLOSE. dEUS
Sisè àlbum del grup liderat per Tom Barman, en una discografia en la que trobem dues etapes separades pel parèntesi que varen fer durant sis anys. En aquest treball, sense deixar de banda l’èpica i la vessant pop que sempre defensen (com el tema inicial, que dóna títol a l’LP), s’endinsen en terrenys del rock més passional i càlid, introduint veus més esgarrades. Gravat en el seu estudi, amb l’ajuda de Dave Bottrill, han comptat amb la col·laboració de Greg Dulli, qui participa a Dark Sets in i Twice (We Survive), executant perfectament les coordenades de l’àlbum. També trobem un tema dEUS 100% com Constant Now, l’intimisme de The End of Romance, la influència de The Twilight Singers (del Too Tough To Die) a The Final Blast, una peça pop orquestrades amb elegància i vitalitat a Easy, i la cruesa de Ghost i Second Nature. Els belgues no s’acomoden; l’inconformisme segueix intacte.
Sona a… dEUS + Death Cab for Cutie + The Twilight Singers.
El Millor… The Final Blast, Dark Sets in, Twice (We Survive), Ghosts, Easy.
El Pitjor… res a dir.
