Discs
 |
LOVELESS UNBELIEVER. THE SCHOOL  Aquest grup de Cardiff va debutar amb un parell de singles, melòdicament irresistibles, que van deixar a la crítica anglesa amb la boca oberta, alhora que reclutaven un gran grup d’admiradors per tot el planeta. Loveless Unbeliver és el seu debut en llarga durada. Un treball de pop de elegant, que recorda a Belle & Sebastian i als grups vocals femenins dels 60, a parts iguals, produït per Ian Catt (Saint Etienne, The Boo Radleys), i que segur que no desepcionarà a tots aquells que van caure rendits davant els encants de Let it Sleep. Sona a… Belle & Sebastian + The Ronettes. El Millor… Let it sleep, I don’t believe in love, All I wanna do. El Pitjor… Ian Catt no es Phil Spector. |
 |
UNA ÓPERA EGIPCIA. LOS PLANETAS Entre Los Relámpagos, Enrique Morente i evidentment, Los Planetas, podem situar aquest nou àlbum de la banda granadina. Els fans de Super 8 i Pop han de valorar l’evolució de la banda liderada per Jota, sobretot si són capaços d’obrir el disc amb una peça instrumental com La Llave de Oro, i a continuació oferir un hit que sí farà les delícies dels que enyoren el so que oferien als 90′s. Los Planetas segueixen sent la mateixa banda, però el grup ha begut de molts referents, i aquí ho evidencien, amb aquest notable treball on les arrels indie i de la seva terra s’abracen obertament. Anècdota: l’ètnia gitana utilitza l’expressió ‘ópera egipcia’ quan volen referir-se a una obra mestra. Sona a … Los Planetas+Enrique Morente. El Millor… La Llave de Oro, Siete Faroles, Señora de las alturas, Romande de Juan de Osuna, Los Poetas. El Pitjor… el toc New Order de La Veleta. |
 |
ADELANTE BONAPARTE. STANDSTILL  3 discs, referències autobiogràfiques, detalls musicals a dojo, lletres personals, i en definitiva, una obra conceptual que confirma que Enric Montefusco i els seus, després dels anys ja llunyans de hardcore, no posen límits al seu art. Adelante Bonaparte és un disc personal, ambiciós, amb una instrumentació interessant, però que globalment, es perd en un no-res, per culpa potser d’un argument decepcionant (fàbula sobre un tal B.) i de voler anar més enllà que Vivalaguerra. Tan complex com superflu. Sona a… Nacho Umbert & La Compañía. El Millor… Adelante Bonaparte I i II. El Pitjor… necessitar tant per dir tant poc. |
 |
DINGUE. EMMANUELLE SEIGNER L’actriu francesa Emmanuelle Seigner, debuta com a cantant amb aquest treball de revival pop 60′s, carregat de frescor i molt bones maneres. La portada, basada en el Historie de Melody Nelson, de Serge Gainsbourg, ja és tota una declaració d’intencions, i a través de les 11 cançons que formen el disc, Seigner aposta per la fòrmula que en el passat varen fer famoses a Brigitte Bardot i Jane Birkin, sota les odres de Gainsbourg. En el disc hi col.laboren, Roman Polanski i Iggy Pop posant les seves veus en un parell de temes, i la cantant Keren Ann que s’encarrega de les composicions. Sona a … Serge Gainsbourg + The Dandy Warhols. El Millor… Le Jour Parfait, Femme Fatale, Dingue. El Pitjor… el punt artificial. |
 |
ROWLAND S. HOWARD  Amb Mick Harvey (bateria i orgue), J.P Shilo (guitarres, violí i baix) i algunes veus de Jonnine Standish, Rowland S. Howard gravà aquest segon i darrer àlbum en solitari. Mort el passat desembre, l’ex-Boys Next Door,ex-Birthday Party, ex-Crime and City Solution i ex-These Immortal Soul, semblava recuperar l’essència del seu so, a mig camí entre el rock dels bad seeds i el to crooner del darrer Johnny Cash, cada acord sembla ser una ferida mal curada, i cada paraula, una fugida cap al costat més complexe i dolorós de l’expressió artística més honesta. Sona a… Mestre de l’Escola Bad Seeds. El Millor… (I Know) A Girl Called Johnny, Lif’e's What You Make it. El Pitjor… gairebé res. |
 |
THE CRIBS. IGNORE THE IGNORANT Amb Johnny Marr a les seves files per gravar el que és el quart àlbum dels de Yorkshire, realment la banda ha assolit un so més compacte. Tot i que no arriben al nivell dels seus referents, els tres germans Jarman i Marr realment ofereixen pasatges pop destacables, on les arrels britàniques apareixen per tot arreu, creant pasatges on es fonen les influències del passat amb les del present. Quan surten guanyant les primeres, surten victoriosos. Possiblement, el seu millor àlbum. Sona a… The Smiths+Wire+Franz Ferdinand. El Millor… We Were Aborted. El Pitjor… massa irregular. |
 |
UNDER GREAT WHITE NORTHERN LIGHTS. THE WHITE STRIPES  Era inevitable i els The White Stripes ja tenen el seu disc en directe. A través de 16 temes, la parella més cool del panorama rock, ens mostren les seves virtuts, poques, i els seus defectes, masses. La guitarra de Jack White sona a tot volum i es mostra com tot un guitar hero que porta a un públic entregat allà on vol. El disc agradarà als seguidors del grup, i la resta es quedarà totalment indiferent. Sona a…rock 70′s apta per tots els públics. El Millor… el so contundent del duet. El Pitjor… molt lineal. |
 |
TED LEO & THE PHARMACISTS. THE BRUTALIST BRICKS Ted Leo és un nom conegut a la costa est nordamericana que combina el pop, el punk, amb apunts de soul i hardcore. Amb el pas del temps, les melodies les ha anat cuidant més, com ja es podia comprovar al llunyà The Tyranne of Distance. Els referents del punk més melòdic de finals dels 70′s i del millor power-pop es fusionen donant com a resultat un disc amb moments més que destacables com The Mighty Sparrow iWhere Was My Brain. Sona a… The Jam+Manic Street Preachers. El Millor… Els referents. El Pitjor… irregular. |
 |
THE RADIO DEPT. CLINGING TO A SCHEME Amb aquest tercer disc de The Radio Dept, ja podem dir, sense embuts, que estem davant d’una de les millors bandes de pop de l’actualitat. Ja varen donar motius per aquesta afirmació amb Lesser Matters i Pet Grief, sobretot aquest segon, i ara, amb temes com Heaven’s on Fire (el single s’ha editat recentment i hi compta amb la col·laboració de Thurston Moore),The Video Dept i Memory Loss, confirmen el seu status. Els de Lund (Suècia) ens regalen 35 minuts de pop deliciós no exent de lletres interessants. Sona a… banda consolidada. El Millor… gairebé tot El Pitjor… gairebé res. |
 |
LIARS. SISTERWORLD La banda de Brooklyn ha tornat a gravar als EUA, i sembla ser que els aires de L.A han dotat al grup d’un eclecticisme i frescura encomiables. Des de krautrock a punk, passant per pop-rock amb aromes psicodèlics amb alguns passatges rabiosos y angoixants. El primer tall, Scissor, és prou explícit, d’on passem a una inquietant tranquilitat atmosfèrica a un noise-pop adrenalític. Sisterworld, disc on els Liars alimenten les nostre oïdes i pensaments: art punk per escoltar i llegir. Sona a… Can+Gang of Four+The Fall. El Millor… Scissor, Scarecrows on a Killer Slant, Proud Evolution, The Overachievers. El Pitjor… Here comes the people, Drip. |
Deixa el teu comentari!