Discs
 |
HELLBILLY DELUXE 2. ROB ZOMBIE  Des de que va debutar com a director de cine, la música de Rob Zombie ha anat allunyant-se de les grans produccions de riffs de guitarra inflats i glamour excessiu, per apropar-se a uns terrenys més crus, directes i reals, més propers al seus primers temps al capdavant de White Zombie. Amb aquest Hellbilly DeLuxe, Rob Zombie aconsegueix el seu millor treball des d’ Astro Creep. Sense la pirotècnia electrònica de les seves anteriors obres, el disc es un exercici cru i directe de contundent hard rock alimentat per la iconografia de cine de serie B que caracteritza el cantant. Un disc més proper a les seves pel.lícules que no pas als seus treballs com a cantant. Rob Zombie ha ressuscitat. Sona a… La Sexorcisto + La Casa de los 1000 Cadáveres. El Millor… What, Sick Bubbelgum, Werewolf Woman of Ss. El Pitjor… res. |
 |
CHILDISH PRODIGY. KURT VILE Guitarra i productor de The War On Drugs, la carrera d’aquest cantautor elèctric comença a cobrar vida més enllà del seu grup titular. Aquest nou treball sona a un Syd Barrett enamorat del blues. Kurt Vile es mostra com un outsider i deixa de banda els aromes pop del seu grup per endinsar-se en un so més tradicional però amb la cruesa, brutícia i psicodèlia que caracteritzava el treball de debut de The War On Durgs. A més, ens regala una versió de Monkey dels Dim Stars de Richard Hell. Sona a… Syd Barrett + The War On Drugs + Marc Bolan. El Millor… Hunchbuck, Monkey. El Pitjor… que no l’editin en vinil. |
 |
CONTRA. VAMPIRE WEEKEND  Van ser tot un fenomen ara fa dos anys amb el seu disc de debut. Des d’aleshores són un dels grupets mimats pels crítics més guays del Paraguay, que van flipar creant la categoria d’afro-pop. Segurament, amb aquest segon treball estaran encantats amb el nou exercici de la banda. Contra és un dels discs més avorrit, pretenciosos i nyonyos que hem sentit en anys. Sona a… grupet de moda. El millor… la portada. El pitjor… tot i que queda malament dir-ho, és una merda. |
 |
THE BUILDERS AND THE BUTCHERS. SALVATION IS A DEEP DARK WELL La tropa d’Alaska confirma les expectatives creades amb el seu àlbum homònim. El folk, el bluegrass, el blues i el gospel es troben per un disc on la foscor positiva, la Guerra Civil espanyola, personatges anònims i bartlebys fora d’òrbita són el centre d’atenció d’unes composicions amb uns crescendos que aglutinen tota l’energia dels músics i dels cors. Un disc ple de lluminositat, vitalitat i serenor. Sona a… 16 Horsepower+Port O’Brien+Felice Brothers El millor… Barcelona, Raise Up Your Weary Hands, In the Branches i The World is a Top, i la intensitat de tota l’obra El pitjor… l’estat d’ànim que et queda després d’escoltar el disc no dura per sempre. |
 |
WE USED TO THINK THE FREEWAY SOUNDED LIKE A RIVER. RICHMOND FONTAINE Richmond Fontaine són nascuts a finals de la dècada dels 90 dins la renovada escena country rock americana. En aquest nové disc, trobem un treball que recorda en molts moments als Whiskeytown de Ryan Adams o a Paul Westerbeg. We Used to think… segueix les bases dels seus anteriors treballs però és mostra com un dels seus millors exercicis. Un disc de paisatges nocturns que poc a poc va mostrant les seves grans virtuts. Sona a… Whiskeytown + Paul Westerberg. El Millor… Northwest, The Boyfriends, Watch Out El Pitjor… deixar-vos escapar aquest disc si us agrada el rock americà. |
 |
THE COURAGE OF OTHERS. MIDLAKE  Aquest grup de Texas practiquen un so a mig camí entre la psicodèlia dels setanta i el folk , però des d’un punt de vista indie. Temes acústics i reposats, que poc a poc van creixent, dominats per la profunda i melòdica veu del seu cantant, Tim Smith. Èpica i dramàtica, la proposta de Midlake acaba per fer-se lineal, i aquest treball no passa de ser un disc correcte i poc més. Sona a… Mercury Rev + Nick Drake El Millor… Winter Dies, Children of the Grounds. El Pitjor…es fa monòton. |
 |
WHO KILLED SGT. PEPPER? THE BRIAN JONESTOWN MASSACRE  Anton Newcombe és el gran auto-marginat del rock actual; el camí que han seguit els seus Massacre sempre ha estat l’oposat al que marca la indústria. Amb aquest nou treball, el gran gurú psicódelic dispara directament al mig de la cara del convencionalisme, i entrega un disc violent i descaradament rítmic, amb mesurats contrapunts poètics. Una obra mestra facturada a base d’artesania ‘retro’ per crear cançons futuristes i imprevisibles. Lluny queden els dies de revival sixtees i folk, aquests nous Massacre són una autèntica maquinària de rock surrealista i irreverent. Sona a… Primal Scream+John Lennon+Anton Newcombe+Brian Jones+Joy Division. El Millor… tot; cada tema es un gir inesperat i sorprenent. El Pitjor… amb cinc estrelles ens quedem curts per puntuar aquest disc. |
 |
ONLY BUILT 4 CUBAN LINX … PT II. RAEKWON Semblava que el Clan dels Wu-Tang començava a perdre força, però aquest nou treball de Raekwon, un dels seus membres més destacats, demostra tot el contrari i de pas es carrega la dita de que les segones parts mai són bones. Raekown mira al seu Clan per gravar el que probablement és el millor, i més contundent, disc de rap del passat 2009. Per fer-ho s’ha rodejat de tots els seus camarades de Wu-Tang, amb Inspectah Deck i Gosthface Killah en estat de gracia. El Clan segueix viu. Sona a…Wu-Tang Clan El millor… House of Flying Daggers, Black Mozart. El pitjor… l’espera fins el nou treball del Clan. |
 |
PHRAZES FOR THE YOUNG. JULIAN CASABLANCAS  El cantant de The Strokes debuta en solitari amb aquest disc que sembla un recull de cares b de la seva banda titular carregades de teclats retros. Casablancas segueix fidel al seu particular estil vocal i ens regala alguna que altre bona cançó, però el resultat final no deixa de ser un disc monòton i avorrit. El disc agradarà als fanàtics de la banda de Nova York i poca cosa més. Sona a… The Strokes + Phoenix El millor… Left & right in the dark, 11th dimension. El pitjor… la mentalitat superstar de Casablancas. |
 |
MIDNIGHT SOUL SERENADE. HEAVY TRASH Aparcada la Blues Explosion, Jon Spencer uneix forces amb l’ex- Madder Rose, Matt Verta-Ray per crear aquest Heavy Trash i repassar les sonoritats dels 50. Si en els anteriors el rockabilly d’esperit punk era el so predominant, en aquest tercer àlbum del duet, aposten per sonoritats més pròximes al soul i el blues, amb alguna que altre aportació vocal femenina, sense abandonar en cap moment la seva passió per el rock n’ roll dels 50 i el punk. Probablement, el seu disc més equilibrat fins el moment. Sona a… Screamin’ Jay Hawkins + Blues Explosion El millor… que Jon Spencer s’hagi re-inventat. El pitjor… no arriba als grans moments de la Blues Explosion. |
Deixa el teu comentari!