Després de firmar els que probablement són els seus dos films menys inspirats: Invictus i Más allà de la vida, Clint Eastwood torna a colpejar amb força amb aquest biopic sobre J. Edgar Hoover, el fundador del F.B.I., i un dels personatges més foscos, complexes i implacables de la història moderna dels Estats Units. El director de Sin Perdón sempre ha donat el millor de sí quan s’ha endinsat en la cara més fosca de la societat americana: Mystic River, Gran Torino o El intercambio en són bona mostra, i amb J. Edgar torna en certa manera a treure a la llum les misèries i ombres del seu país a través d’un controvertit personatge, que gràcies a la seva capacitat visionària, fa que el subtext del film sigui totalment vigent i extrapolable als nostres dies.

Narrada a base de flashbacks, mentre el propi Hoover dicta les seves memòries a un dels seus agents, la pel.lícula pretén ser més un anàlisi humà i psicològic del personatge que no pas una exposició de fets històrics, i aquest el gran encert del guió de Dustin Lance Black, convertint-se en un terreny perfecte perquè Eastwood tregui les seves millor virtuts. Tot i que el film ens vol mostrar tant les llums com les ombres del seu protagonista, poc a poc el film va endinsant-se cap a terrenys foscos, on les ombres del seu protagonista van cobrant més importància i acaben per ser els detonants de la seva implacable forma d’actuar. Corrupció, xantatge, tot si val per tal de tenir el país lliure de perills i de pas mantenir les seves inseguretats personals totalment controlades. Eastwood ens va mostrant les repressions que John Edgar Hoover es va auto-imposar a sí mateix, en gran part per culpa de la seva dominat mare, i que posteriorment va imposar al seu país, i que van acabar per condemnar-lo en lo personal, tot i que van convertir-lo en la figura més poderosa del seu país.

Pel que fa als actors, Leonardo DiCaprio demostra que a ell li van els personatges de personalitats complexes, mostrant-se contingut en tot moment i demostrant que és un dels millors actors de l’actualitat; Naomi Watts, tot i tenir un personatge pràcticament residual com la fidel secretaria de Hoover, provoca que la seva presència en el film no passi gens desapercebuda, tot i que en la majoria d’escenes està coberta per el nefast maquillatge, al igual que Armi Hammer, que és converteix en el contrapunt ideal de DiCaprio en la seva recreació de Clyde Tolson, el principal col.laborador i únic company de confiança que va tenir Hoover en la seva vida.

Clint Eastwood aconsegueix un film força emocional, a partir d’una visió neutra del que ens vol explicar, narrat amb força fluïdesa, i amb una realització impecable com és costum amb ell, però que té com a gran pega la feina de maquillatge, un fet força impactant (de manera negativa) al principi del film, però que un cop superat aquest impacte queda en un segon pla gràcies a les grans virtuts que demostra la pel.lícula.

Des del passat 27 de gener i fins el 20 de maig es pot veure al MACBA, l’exposició homenatge al CIFB (Centre Internacional de Fotografia de Barcelona), una institució que va néixer durant el període de la Transició, i que es va convertir en la gran pionera en divulgar i potenciar l’art fotogràfic a la ciutat de Barcelona.

El CIFB es va inaugurar l’octubre de 1978 en el cor del Barri Xinès (Carrer Aurora 11) dirigit per Albert Guspi (1943-1985), fotògraf de reportatge i propietari de la primera galeria de fotografia comercial d’Espanya, Spectrum, inaugurada al 1973 a Barcelona. CIFB era la culminació d’anys de treball d’Albert Guspi per promoure la cultura fotogràfica a la ciutat.

Les activitats desenvolupades al CIFB giraven al voltant de quatre eixos: la docència, les exposicions, projeccions de cinema, i les presentacions i debats públics on es convidava a fotògrafs a presentar els seus treballs en forma d’audiovisual. tot i convertir-se en el centra neuràlgic de l’escena fotogràfica de Barcelona de finals dels setanta, el Centre va entrar en declivi quan la marca Canon va suprimir les seves subvencions a les galeries al 1980. Aquest fet i l’aparició de nous espais fotogràfics a la ciutat, noves galeries i la incorporació de la fotografia en els estudis artístics superiors van fer que el CIFB acabés desapareixent al 1983.

L’exposició que presenta el MACBA es centra en mostrar l’essència principal del CIFB : la d’una una visió quotidiana de Barcelona. Totes les fotografies exposades (600 imatges) van ser realitzades per professors, alumnes i fotògrafs pròxims al CIFB. Des de la vida al Barri Xino i la Rambla, fins un reportatge sobre l’antic Hospital Mental de la Santa Creu, passant  per la visió de llocs perifèrics com el port. l’escorxador de Plaça Espanya o Montjuïc, i per el reportatge que va realitzar el grup Extra! sobre el dia a dia d’un circ que va ser una de les exposicions més ambicioses que va realitzar el CIFB.

MIDDLE OF EVERYWHERE. POKEY LAFARGE AND THE SOUTH CITY THREE

Semblen sortits d’un dels dibuixos de la sèrie de Robert Crumb, Herois del Blues, i realment, un cop impregnats del seu cançoner, actitud i atmosfera, Pokey LaFarge and The South City Three semblen sortits d’una màquina del temps que els ha fet aparèixer en aquest precís instant de la història per fer front a frivolitat i banalitat que menysprea les arrels, la passió i el compromís de la música popular amb la societat i l’art. Amb una biografia pròpia d’algú que indaga en les arrels de la música nord-americana, Pokey LaFarge i la South City Three comencen a treballar junts durant el 2009, i de moment, ens han regalat dos LP’s amb noves composicions que recorren la història de la música que els ha educat.

Més que interessant és fixar-se en els orígens de la música que composa i executa el grup. La fusió d’americana, jazz, country, blues, ragtime i les textures pròpies de la música realitzada a la zona d’Appalachia neix de la formació musical de LaFarge, un apassionat del blues que va créixer escoltant Bill Monroe, Blind Boy Fuller, Bob Wills, Jimmie Rodgers, Emmitt Miller, Robert Wilkins, Milton Brow, Tampa Red i Leon Redbone. Les influències d’aquesta banda resident a Saint Louis, Missouri, les trobem a principis del segle XX, noms com Fiddlin’ John Carson, Henry Whitter, Bascom Lamar Lunsford, Carter Family, Clarence Ashley, Frank Proffitt, i Dock Boggs, Jean Ritchie, Roscoe Holcomb, Ola Belle Reed, Lily May Ledford, i Doc Watson, sense oblidar a noms del country del bluegrass com Loretta Lynn, Roy Acuff, Earl Scruggs, Chet Atkins, i Don Reno, o artistes donats a la música de ball com Jean Goldkette, Bix Beiderbecke, Frank Trumbauer i Gene Rodemich Orchestra, el swing, com Shelly lee Alley i Milton Brown, i el jazz, com Memphis Five, and anything with Sidney Bechet and Teddy Bunn, i les jug bands de l’estil Dixieland Jug Blowers, Novelty-Cliff Edwards, Mound City Blue Blowers, Blues-Robert Wilkins. LaFarge reconeix com a referents ineludibles en la seva forma d’entendre la música a Mound City Blue Blowers, Washboard Rhythm Kings, Dixieland Jug Blowers, Harlem Hamfats i Swift Jewel Cowboys. En definitiva, Pokey LaFarge i la South City Three ens permet assaborir la mel de la música tradicional de forma instantània a través dels seus disc, i també gràcies a la reivindicació que fan de noms mítics d’un passat no tan llunyà i sempre imprescindible per entendre d’on venim.

LaFarge, després de Marmalade i Beat, Move & Shake es troba amb Joey Glynn, Adam Hoskins i Ryan Koenig el 2009, i formen Pokey LaFarge i la South City Three. Un tour per Europa i els EUA, amb aturada obligada al mític Festival de FOlk de Newport els permet fer-se un espai a l’escena de la música popular. Riverboat Soul és el primer treball conjunt, i la història els fa un lloc. El disc és un èxit comercial, i només cal mirar cap a propers projectes. La confirmació arriba amb Middle of Everywhere, segurament el seu millor treball, on la banda es mostra més compacte, oferint una solidesa musical que envolta i permet transmetre les seves cançons sobre dones, alcohol, desencís i esperança amb la transparència i naturalitat de noms de la talla de bandes com Mississippi Sheiks, Skillet Lickers, Delmore Bros.

Pokey LaFarge i The South City Three assegura bona música, conserva la tradició musical, i permet recuperar a noms que mai podem oblidar. Middle of Everywhere, ni més ni menys on s’instal·la una banda destinada a enamorar a nostàlgics de la tradició musical i a aquells que apostin per conservar tot allò que aporti diversió i valor a l’art.

Sona a… Deke Dickerson, Big Sandy, Meschiya Lake & Her Little Big Horns, Tuba Skinny, The Dustbusters, and Rum Drum Ramblers…
El Millor… Feels so Good, Drinkin’ Whiskey Tonight, Mississipi Girl, Weedracker Rag, So Long Honeybee, Goodbye
El Pitjor… no pecar de cert conservadorisme a l’hora d’entendre l’art i la cultura.

Esclaus dels diners i lliures per deixar-nos caure a qualsevol dels centres comercials (així es percep a través dels tòxics anuncis de televisió), a Occident sembla ser que tornem a obrir els ulls, encara que sigui molt a poc a poc. En canvi, el cinema europeu no acaba de denunciar aquests fets, tot i que trobem excepcions, com Notre Musique i Film Socialisme de Jean-Luc Godard, El Silencio de Lorna dels Dardenne, Biutiful d’Alejandro González Iñarritu, Wall-E d’Andrew Stanton, Idiocracy de Mike Judge, Somewhere de Sofia Coppola, Un juego de Inteligencia de Hans Weigartner, Arcadia de Costa-Gavras, entre d’altres… i què podem dir del cinema de fora d’Europa? No descobrirem ni la rigorositat del cinema llatinoamericà, ni la potència i impacte del cinema sud-coreà, o l’excel·lent nivell de l’escola japonesa,… i si ens fixem en el cas del cinema iranià, sovint menyspreat per la falta de costum de veure un cinema compromès, només repassant les filmografies de Bahman Ghobadi, Mohsen Makhmalbaf (a.k.a Mohsen Majmalbaf), Abbas Kiarostami i Asghar Farhadi ens adonem de com les gasten. L’últim exercici de cinema social el tenim amb Nader y Simin. Una separación, el darrer film de Asghar Farhadi, on es torna a posar en evidència que l’art ha de ser més que un entreteniment, i tot i la censura existent en alguns països, són uns quants els directors que s’atreveixen a posar en dubte el sistema imposat en el seu país. Protagonitzada per Peyman Moadi (interpretant a Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh), Shahab Hosseini (Hodjat) i Sarina Farhadi (Termeh), i amb una trama que recorda, formalment, a Un dios salvaje, narra l’enfrontament que viuen dos matrimonis angoixats per diferents motius. Nader i Simin estan a punt de divorciar-se, tot i l’oposició de la seva filla, Termeh. Simin vol marxar d’Iran amb Termeh, i Nader ho accepta de mala gana; però ell no vol marxar d’Iran, per orgull, i sobretot, pel seu pare, malalt d’alzheimer, que viu amb ells. Nader es trenca el cap per trobar cuidadors pel seu pare, perquè tan ell com la seva dona treballen. Razieh s’ofereix per cuidar el seu pare, i tot s’embolica de mala manera. Mentides, manca de comunicació, i sobretot, la manca de llibertat i transparència del règim iranià i els prejudicis, sense oblidar el masclisme i poder que exerceix la religió envers la societat dictaminen un conflicte fatal entre els dos matrimonis. Víctimes d’un sistema que en teoria ha de vetllar per la ciutadania, el fet de no sincerar-se i de faltar a la veritat posen en evidència que l’ésser humà no és res ni no se sent lliure. De set a vuit actors, de tres a quatre localitzacions, steady cam, una trama simple que desemboca en una complexitat temàtica realista i creïble, una narració directa i dinàmica, uns diàlegs diàfans, i una fotografia senzilla, i res més, és el que necessita el director iranià per construir un excel·lent films sobre la presó en la que es pot convertir una societat que no respecta l’individu com a tal. És notòria la influència de cineastes com Vittorio De Sica, François Truffaut i Abbas Kiarostami, pel realisme, cruesa i aparença de documental que adopta en alguns moments el film.

Nader y Simin. Una separación és una de les favorites per guanyar l’Oscar al millor film estranger, és a dir, no nord-americà. Cameo ha editat el film en dvd i bluray, una oportunitat magnífica per adonar-nos que el món del cinema és tan ampli com les nostres neurones i amplitud de mires ens deixi veure. Directors com Asghar Farhadi ens ho posen fàcil per descobrir i enamorar-nos un altre cop del setè art. Estem davant d’un film on es concentren el compromís amb l’art i la societat, la passió dels que estimen el que fan i l’honestedat del que creu en allò que hi dedica cos i ànima. Qui estimi el cinema no se la pot perdre; i que consideri que l’art està per posar sobre la taula aquells temes que ens passen per alt perquè no els hi dediquem el temps necessari per debatre’ls i canviar-los, descobrirà a un autor que no el deixarà per res indiferent.

JACK LONDON KNOCK-OUT

Libros del Zorro Rojo

Hi ha persones que en quaranta anys viuen (i pensen) el que no viurem (ni pensem) d’altres ni encara que ens regalessin un segle o dos. Individus que no consenten que la vida passi mentre ells esperen a que les coses succeeixin; éssers que no estan disposats a gastar el temps amb paraules o queixes o somnis perduts; humans que no permeten que les hores passin sense que ells participin activament dels minuts.

Jack London (San Francisco, 1876-Glen Ellen, 1916), pseudònim de John Griffith Chaney, és un dels que responen a la definició de persona inquieta, inconformista, nòmada, i a més, autodidacta. Vagabund, lladre d’ostres, oficial de patruller que perseguia lladres d’ostres, peó de fàbrica, buscador d’or a Alaska, viatjant, escriptor, activista, humanista i comunista, exigent amb la condició humana, demolidor amb les classes privilegiades, crític voraç de les masses o multituds, defensor incansable de l’individu (Nietzsche estava entre els seus autors de capçalera) i de la responsabilitat d’aquest envers la societat, sacsejador de ments indiferents i incansable detractor de qualsevol forma de vida elitista i despectiva amb els més desfavorits, Jack London és d’aquells autors que fa de la seva vida la seva obra, o a l’inrevés. No haver llegit mai a Jack London és com no haver vist jugar mai a Leo Messi. Com Dante o Mark Twain, narrava d’una forma tan nítida i entenedora que tots som capaços d’entendre’l. L’autor de Martin Eden ofereix un retrat intemporal i etern de tot allò que ens rodeja i ens determina: emocions, sentiments, actituds, ideologies, raons,… i sempre, des de la quotidianitat. El realisme de la seva obra és comparable al de Dostoievski, Galdós, Tolstói, Stendhal, Balzac, Dickens i Twain, per citar alguns dels escriptors més destacats del realisme literari. Socialista que apostava per la revolta dels oprimits (no es pot parlar de London sense recordar la seva admiració per Marx), la supremacia dels més aptes (gran coneixedor de l’obra de Darwin), pessimista i racionalment crític, tot i que el caràcter passional de la seva obra és innegable, la facilitat de l’autor de Lobo de mar per submergir-se en la psique humana i en el patiment i enduriment que suposa el dia a dia resulta irresistible. A Jack London no li cal trampes d’autors camaleònics ni el to potser massa doctrinal del Tolstói més redundant (i que quedi clar que a l’autor rus se li perdona tot); ell va al gra, i amb la seva prosa àgil, gràcil, lleugera i directa. Obres com l’autobiogràfica John Barleycorn, on ens posa a la pell d’un borratxo existencialista (ell mateix va viure el cel i l’infern de l’alcohol), les aventures d’ El hijo del lobo (el seu primer èxit, com gairebé tots dels seus llibres d’aventures, com La llamada de lo salvaje o Colmillo blanco), o relats curts per exemple recopilats a Utopías traicionadas (publicat a Ediciones 29, que porta per subtítol el suggeridor La edad de oro del hombre no está en el pasado sino en el futuro), ens mostren a un home que considera als seus una espècie que pot arribar a ser cruel, perquè la condició ens empeny a ser nocius i destructius per la resta; allò de ‘maricón el último’ funciona, i més amb el capitalisme de casino. London confia en els durs (i no parlem de Pepe’s ni Aznar’s, evidentment, parlem dels que fan avançar i progressar la societat), en els que saben sobreposar-se a les vicissituds, circumstàncies i dificultats per batre i superar les normes establertes pels primers.

Hereu de l’autor de l’assaig Ensayo sobre la desobediencia civil de l’anarquista nord-americà Henry David Thoreau,de Mark Twain i de Charles Dickens, Jack London és un dels exemples més enriquidors d’artista compromès amb la seva obra i amb la societat amb la que viu. Nòmada, impertinent i hiperactiu, la seva prosa destil·la credibilitat, honestedat i un realisme quotidià que permet reflexionar sobre el dia a dia. Libros del Zorro Rojo ens permet recuperar per enèsima vegada amb Jack London. Knock Out a un autor etern i que hauria de ser lectura recomanada per una joventut sovint atreta per les obres més publicitades (perquè les obres que més inverteixen en màrqueting són, generalment, un insult per la intel·ligència i per l’art?). Aquest títol recull escrits de London relacionats amb el món de la boxe. Sí, també va ser boxejador, esport a través del qual l’escriptor californià observava certa analogia amb la vida. En el volum que ens ocupa hi trobem dos fragments del relat Un Bistec i dos contes curts, El mexicano i El combate. Un Bistec ens submergeix a la pell d’un vell boxejador que s’ha guanyat la vida a dalt d’un ring; només sap donar trompades, i així és com es guanya el pa per casa. Si algun cop va estar a prop de l’èxit ja no importa. Cada lluita significa menjar o no menjar. Quan era jove, cada lluita significava un pas més cap a la fama. L’anhel per ser el número ú i situar-se en les perilloses i mutants  esferes de l’elit social han deixat pas a un primitiu instint de supervivència. El Mexicano és la història de David contra Goliat, del poderós contra el digne i coratjós. Enmig de la revolució mexicana, s’estableix data per un combat entre un intocable i musculós boxejador nord-americà i un mexicà poc menys que escanyolit, però, ple d’orgull i amor propi. Per últim, El Combate és un relat del combat que viu un matrimoni per acceptar la condició de boxejador d’ell, un esportista admirat i ambició que no veu el moment per penjar els guants i dedicar-se amb cos i ànima a la seva dona i a la seva família; de moment, la seva prioritat és la boxa, i res impedirà un combat més, convençut de que serà el punt i final desitjat. Històries properes, i no perquè tots sabem que és pujar-se a un ring i donar-se cops de puny, sinó per les circumstàncies que rodegen els personatges: incertesa moral, dilemes amorosos, el pas dels anys,… històries on la moral, l’ètica, la condició humana, i els valors que un defensa queden a la vista de qualsevol de forma amena, directa i diàfana. Les il·lustracions del fill del gran Alberto Breccia, Enrique Breccia (Libros del Zorro Rojo també ha publicat un volum amb el relat de London Koolau el leproso, amb il·lustracions de l’argentí), qui ha il·lustrat entre d’altres La vida del Che (1969), Alvar Mayor (1976, Lope de Aguirre (1989), Batman: Gotham Nights (2001), Lovecraft (2002) i Swamp Thing (2004), Reunión de Julio Cortázar, i En las montañas de la locura d’H.P Lovecraft, aquests dos últims per Libros del Zorro Rojo, entre d’altres, i autor de les historietes sobre la revolució mexicana i la guerra d’Algèria, publicades a Itàlia i Argentina, dota als relats d’un impacte i cruesa que senten d’allò més bé a la vocació realista i punyent de les sinceres i apassionants lletres de Jack London. El binomi funciona, per forma, fons, i sentit artístic i vital.

Lluny d’assolir un to didàctic i moral, London s’endinsa en la psicologia d’uns personatges que no preveuen el seu destí, però sí que l’ensumen sense voler-ho acceptar. L’existència és un dolorós i addictiu trajecte pel qual un s’ha d’acostumar al dolor i al patiment, perquè la vida, és precisament això; ara bé, sempre hi ha moments de satisfacció plena a través dels quals un identifica el sentit de la vida: saber gaudir d’aquests moments. Si cada dia fos festa, gaudiríem de la possibilitat de treballar, deia algú; però, tot conflicte s’inicia per la falta de llibertat, per ser un mateix i ser capaç d’esdevenir allò pel que un treballa i sent passió. Jack London narra la història de tots nosaltres; els nostres dubtes, inseguretats queden a flor de pell d’uns personatges que suggereixen el costat més dur i realista de la vida. A través de les paraules de London, com a mínim, queden clares quatre coses: que és un dels escriptors més importants dels darrers cent-vint anys; sense esperit crític (cal vigilar i no convertir-se en simples ‘criticons’ amb els braços creuats) i inconformista, humilitat i passió no som res; freqüentment, els artistes més interessants són aquells que les han passat ben magres i que sí saben de què va la vida; i, finalment, qui no lluita i es dedica a buscar excuses, millor que plegui, perquè s’ha equivocat de món. Coratge i resistència, en el sentit suggerit per autors de volta de tot com l’autor en qüestió, Sábato o Vonnegut, un dels hereus del mateix London.

Jack London, l’escriptor del poble, per tant, de la gran majoria, sempre està entre nosaltres. I així ens ho fa veure aquest Jack London. Knock Out (Libros del Zorro Rojo, 2011).

Cada mes, des del passat gener, Parallel 40, nascuda en el marc del projecte europeu CinemaNet Europa i creadors també de l’imminent DocsBarcelona (arriba una nova edició ben aviat, que es celebrarà de l’1 al 5 de febrer), presentarer El Documental del Mes, marc sota el qual ens ofereixen el retrat d’una realitat concreta. Durant el mes de gener es va poder veure Tahrir 2011, una producció franco-egípcia de tres cineastes egipcis, Tamer Ezzat, Ayten Amin i Amr Salama, a través dels quals ens apropen a la revolta més impactant de l’anomenada Primavera Àrab. Imatges de la plaça Tahrir plena d’una ciutadania farta d’un règim que atemptava contra la llibertat i per tant contra la intel·ligència, retrats dels manifestants, dels policies i de la classe política, així com un lleuger decàleg de com ser un bon dictador (adoració al líder, propaganda, negar la realitat, estar per tot arreu, manipulació i corrupció…) i un breu repàs de la dictadura de Mubarak (personatge que va aguantar durant dècades pel suport i interessos dels EUA, Israel, UE, etc.) tenyit del particular sentit de l’humor egipci, donen forma a 90 minuts que regalen un creïble i amè testimoni de com es va viure la revolució. Sense entrar en l’actual etapa post-revolució, la pel·lícula és un document veraç i sencer d’uns dies que van situar a Egipte en el centre d’interès mundial, per diferents motius: per una banda queda ben clar que la manca de llibertat és el principi de tot conflicte, i que el poble, finalment, té el poder, tot i que cal vigilar amb les multituds i les masses (com bé apunta Elias Canetti a Masa y poder); de l’altra, és trist observar com els interessos econòmics passen per damunt del que sigui, incloent, la ciutadania.

El Documental del Mes ens permet per tant apropar-nos a realitats llunyanes o no tan llunyanes, perquè a través de la nostra podem explicar també uns quants drames, que no descobrirem ara. De moment, s’han programat els documentals de febrer i març, Ithemba d’Elinor Burkett i El cielo abierto, d’Everardo González, respectivament. El primer explica el drama de Zimbawe, on Imagina’t un país ‘on cada setmana hi moren més persones a causa de la SIDA, la malnutrició i la falta d’atenció mèdica, que les que moren a l’Afganistan, l’Iraq o Darfur’. El cielo abierto ‘és la història de Monsenyor Óscar Arnulfo Romero, la veu dels sense veu a El Salvador, el capellà revolucionari que va ser assassinat el 24 de març de 1980′.

Per conèixer a on i quan podeu veure el documental del mes, aneu al web que ha preparat on ens faciliten tota la informació per no perdre’ns cap d’ells. D’altra banda, la caràtula d’aquest post és el del formidable documental de John Pilger, La guerra que no ves, no programat però, que ens ha semblat útil per parlar d’aquesta iniciativa de Parallel 40. Precisament, activitats com El Documental del Mes (i DocsBarcelona) ens permeten veure i assimilar tot allò que deixem de veure o que no volem veure, per comprendre, pensar i reflexionar sobre el món en el que vivim.

Edhasa

Amb dotze anys es va posar a ‘currar’ com a peó de fàbrica de betum Warren, a la zona industrial de la seva ciutat natal. El seu pare tenia més deutes que els acumulats pels estats de la zona euro i no va tenir cap altre remei. Ben aviat va assimilar el costat més dur de la vida, aquells que ens fa tocar de peus a terra. No obstant, per Charles Dickens (Portsmouth, 1812- Gads Hill Place, 1870) va significar molt més. Segons Peter Ackroyd (l’autor de biografies com Londres, sobre la capital britànica, i Shakespeare), aquest és el tret diferencial que marca la trajectòria vital i artística de Charles Dickens, autor que no hauria de faltar a la biblioteca de cap adult ni de cap adolescent. Novel·les imprescindibles com David Copperfield, Oliver Twist i Grans Esperances, entre d’altres (va escriure un total de 14, sense comptar una d’inacabada, El misterio de Edwin Drood), mostren a un escriptor compromès amb la realitat social dels seus dies, i per tant, compromès amb el sentit últim de l’artista: expressar a través de l’art tot allò que la multitud deixa passar, o bé per indiferència, o bé per resignació. Charles Dickens denunciava a través de les seves històries una realitat insuportable pels marginats i deliciosa pels cobdiciosos.

Traduït per tot el món, la seva fama no és una qüestió d’ara. Dickens va fer gires pels EUA, on era admirat i venerat més que en el seu propi país, i també va saber el que era la pirateria. Les seves obres es varen traduir de forma incontrolada; als EUA la llei només protegia els autors nord-americans, i és impossible calcular les pèrdues de Dickens per aquest motiu, perquè els seus llibres es publicaven sense que ell rebés diners. Ara, que amb el que rebia pels exemplars venuts al seu país, es pot considera que el seu nivell de vida era prou elevat. En una gira pels EUA es va endur 150 mil dòlars, per fer-nos una idea de les xifres que es duia entre mans un dels artistes més coneguts de l’època.

El mateix Peter Ackroyd és autor de Dickens. El observador solitario, biografia publicada originalment al 1990. Edhasa ha publicat recentment una edició de 700 pàgines, i que ens submergeix de ple en la vida i obra de l’escriptor, i que ens permet conèixer al detall la trajectòria vital i artística d’un dels noms claus de la literatura del segle XIX. Pels lectors més àvids del britànic, o per aquells que vulguin deixar-se seduir per la literatura realista, social i punyent de l’autor d’obres intemporals i plenes de moral, ètica i humanitat, aquesta biografia esdevé una mostra d’amor per la literatura i per un autor que fa d’aquesta una de les vies de coneixement indispensables pel progrés humà a tots nivells. Gran biografia, per tant, la realitzada per aquest gran estudiós de la vida i obra de l’autor en qüestió, i també, de la seva ciutat. Charles Dickens és un autor complexe i per res previsible, que va conèixer l’èxit el 1836 amb Los papeles del Club Pickwick, que es va fer encara més famós amb Cuento de Navidad el 1843, i que mostra alguna que altra incongruència amb la seva obra: va desitjar fer-se milionari, i ho va aconseguir. Ara, que sigui Peter Ackroyd qui ens ho expliqui.

Un apunt final: Alfaguara ha publicat la reedició d’El último Dickens, de Matthew Pearl, una novel·la de ficció plena d’intriga, opi i literatura situada a l’època de l’escriptor del qual es celebrarà el proper 7 de febrer el seu 200 aniversari, on s’expliquen moltes veritats sobre Charles Dickens, i on es fabula sobre la novel·la inacabada de l’autor.

A finals de la dècada dels 90 el centre d’atenció del rock n’ roll va canviar d’ubicació. Les illes britàniques i USA van deixar de ser el nucli de principal agitació, envers el poder sorgit al nord d’Europa. L’anomenada onada escandinava va cobrir tot el món amb quatre grups com a principals causants d’aquesta inundació de punk rock. The Hellacopters amb Payin’ the dues (1997) i Backyard Babies amb Total 13 (1998) des de Suecia, i Gluecifer amb Soaring with the eagles at night to rise withe the pigs in the morning (1998) i Turbonegro amb Apocalypse dudes (1998) des de Noruega, van aconseguir el que semblava impossible: ressuscitar l’essència incendiària del rock n’ roll, que per aquells dies semblava que ja no tornaria a cremar amb força. Però per desgràcia aquella explosió va durar menys temps del desitjat i a dia d’avui totes aquelles excel.lents bandes han passat a ser pràcticament un gran record del passat.

Tretze anys desprès d’ aquella onada escandinava d’electricitat, la majoria de grups que van formar part d’ella o estan en una llarga fase d’hibernació o senzillament ja no existeixen. Gluecifer i The Hellacopters van desdir deixar-ho en el seu millor moment per no caure en l’avorriment; mentre que Backyard Babies i Turbonegro sembla ser que estan preparant el seu retorn per aquest any 2012.

Dir quina d’aquestes quatre bandes era la millor de totes és realment força complicat, i en el fons injust, cadascuna d’elles tenia les seves pròpies virtuts i tot i tenir forces elements en comú, les quatre tenien una personalitat pròpia que la diferenciava de la resta. The Hellacopters tenien un regust a rock clàssic; Backyard Babies tenien la capacitat de crear hits irresistibles; Gluecifer eren una autèntica bomba en directe; i Turbonegro segurament va aconseguir parir el disc més representatiu de tots ells, ja que tenien la capacitat de reunir totes les qualitats dels seus companys de generació, afegint un plus de provocació que els va situar un pas endavant de la resta.

Ass cobra (1996), el seu quart treball, va fer que el nom del grup agafés força en el panorama més undeground, ja que mostrava un grup que tard o d’hora explotaria amb força. Les expectatives és van confirmar dos anys després amb Apocalypse dudes (1998). The Hellacopters ja havien començat a preparar el terreny ideal perquè això passes, amb Payin’ the dues (1997), i Backyard Babies i Gluecifer el van abonar amb els explosius Total 13 (1998) i Soaring with the eagles at night to rise with the pigs in the morning (1998), respectivament. El món del rock mirava cap el nord d’Europa per trobar els seus nous referents i aixì tornar a vibrar amb el rock n’roll; aquesta recepció va ser definitiva perquè Turbonegro deixés a tothom noquejat amb el seu demolidor cinquè àlbum. Glam rock, punk d’escola Ramones, hard rock, i molta mala baba i sentit de l’humor van fer que el grup liderat per Euro Boy i Hank Von Helvet es convertissin ràpidament el el grup bandera del punk rock d’aquells dies. The Age of Pamparius, la cançó que obria el disc, era tota una declaració d’intensions que ràpidament és va convertir en el gran himne del grup. Guitarres poderoses, cors addictius, i melodia 100% Detroit, feien que entressis de cop en el seu univers. Selfdestructo Bust, el següent tema, deixava evident que allò anava molt en serio; una bomba protopunk, adornada amb veus femenines, que mostrava a un grup versàtil i carregat de recursos. Amb la incisiva Get it On el disc començava ha agafar una velocitat i potència vertiginosa. Aquestes tres temes formen una dels millors inicis escoltats durant aquells anys. A partir d’aquí el grup desplega tot el seu gran catàleg de virtuts. Melòdics i contundents a parts iguals, Rock Against Ass, Dont’ say motherfucker, motherfucker, Rendezvous with anus, Back to dungarre high, fins al demolidor final amb Good head el disc és un no parar, i el més sorprenent és que cadascun dels temes que formen el disc tenen vida pròpia, no en sobre cap, i mostra a un grup que sap reinventar-se a mesura que el treball va avançant, Are you ready (For some darkness) o Humilliation Street en són el millor exemple. El resultat són tretze temes que formen una des les obres més incontestables de punk rock dels últims anys.

The Stooges, Ramones, David Bowie, Alice Cooper, Kiss, MC5, Hanoi Rocks, els referents que venen al cap un cop escoltat Apocalypse Dudes són força amplis, però cap d’ells s’imposa a l’altre, i és la personalitat que demostra la banda la que acaba sortint victoriosa, perquè Turbonegro senzillament sonen a Turbonegro. Desprès d’aquest treball editarien una bona continuació, Scandinavian Leather (2003), desprès de passar un temps separats i allunyats del panorama musical. El disc va suposar un gran retorn, i els tornava convertits en autèntics herois. Els dos treballs que van venir a continuació: Retox (2006) i Party Animals (2008), no passen de ser obres correctes, però queden en un segon pla al costat d’Apocalypse dudes. A dia d’avui el gran buit deixat per Turbonegro o Gluecifer, no ha estat ocupat per ningú, cosa que no diu molt a favor de les noves generacions de grups. Tretze anys després de la seva edició Apocalypse dudes segueix sent una autèntica bomba. El temps ha dictat sentència: una obra mestra.

EVERYBODY WAH. BOSCO DELREY

Credencials: amant de la música rock, passant per Elvis i arribant a The Cramps, a qui ret homenatge durant ell vídeo Wild One (no inclòs en aquest Everybody Wah), on evoca el concert de la banda de Poison Ivy i Lux Interior al Napa Mental Hospital; aquest LP, debut, l’ha gravat amb Doug Paisley, a la ciutat de Memphis, els TN Studio, músic que ha col·laborat, entre d’altres, White Stripes, Sonic youth, Pavement, Wilco i Cat Power; els 7 polsades publicats anteriorment, Space Junky / My My Racecar i Evil Lives / Wild One, editats sota el segell Diplo, Mad Decent, com l’LP, ja mostraven a un artista que abraçava tot tipus d’influències dels seixanta i dels setanta, però, amb una mirada inconformista i experimental; Marc Bolan, Lou Reed, Blur, Kurt Vile, i d’altres noms sorgeixen inevitablement quan comences a escoltar les seves cançons, no obstant, finalment, tot i que no amaga referents, al contrari, convenç i atrau gràcies a una identitat pròpia que aglutina tot el seu imaginari musical passat pel túrmix avantguardista.

Bosco Delrey atrapa ràpidament si comprens i acceptes la seva megalomania, tot i que deixar-se seduir per les seves cançons serà més satisfactori. Atrapa en una primera escolta; intriga en una segona; sorprèn en una tercera i t’embriaga a partir de la quarta. Fresc, arriscat i melòdic, Bosco Delrey suma so vintage amb textures més marcianes i actuals. El regust és certament conegut, però alhora, desconcerta. I és interessant que es percep a un músic apanyat, és a dir, no és un virtuós, si no que surt ben airós amb unes bases rítmiques per una Canonades pop-rock amb sabor antic i actual com la inicial Baby’s Got a Blue Flame, Get Outta Edge (possiblement el gran hit) o Cool Out deixen entreveure a un compositor a valorar. Bàsic, canalla i amb el punt apassionat que se li pressuposa a algú que evoca als seus grans ídols en cada peça, Delrey es deixa anar amb cada cançó, sonant altiu i desafiant, reivindicant, en algun moment, l’elegància macarra de ‘jefes’ de la talla de Jagger i Gillespie, sense arriba a aquests nivells d’excel·lència, s’entén. Ara, que si a algú recorda, per ritme, melodies, guitarres, textures, és al Marc Bolan de T.Rex… i només cla sentir Don Haps i Down We Go per acabar-s’ho de creure. També hi ha lloc per composicions més joganeres com Lovely Sleepy Dad i Archebold Ivy, més fosques i psicodèliques com All are Souls the Same, més lleugeres com Glow Go the Bones, censurables com Expelled Spelled Expelled i Afterlife, on recorda als pitjors Gorillaz, el record a Elvis que és Instant Love, i la presentació del costat més marcià i electrònic que és 20 Fight Club, un oblidable punt i final d’un disc tan irregular com esperançador.

Avui en dia personatges com Bosco Delrey s’han de cuidar; potser, algun dia els músics oblidaran d’on prové la música pop-rock. Com deia la recentment desapareguda Etta James, en tota cançó hi ha un blues. I això, mai ho podrem oblidar. Com no ho fa Bosco Delrey.

Sona a… T. Rex + Kurt Vile
El Millor… Baby’s Got a Blue Flame, Get Outta Edge, All are Souls the Same, Cool Out. I la capacitat per sonar antic i actual a la vegada.
El Pitjor… és només un primer disc.

El Bar Llacuna porta 2 anys regentat per l’Àlvar, amb l’ajuda del Paco a la barra i el somriure de la Naïr a les taules. Si t’agrada el menjar casolà el Bar Llacuna és el teu lloc. Obre de dilluns a divendres al matí/migdia i divendres i dissabtes nit. Els migdies entre setmana ofereixen un menú de migdia amb 3 plats de primer i 3 de segon, i a part els postres. El dia que nosaltres vam anar hi havia de primer plat: crema de carbassa amb pastanaga, amanida de pera i brie (van arribar cap a quarts de quatre i s’havia acabat el brie i ens la van servir amb formatge de cabra… boníssima!) i arròs amb calamars; i de segon plat: churrasco amb ximixurri i patates (ens ho van canviar per botifarra), lluç amb amanida (no en quedava i a canvi ens van posar panga) i una suculenta truita de patates i ceba amb pa amb tomàquet.

De postres podies triar entre un pastís de Nutella que personalment va ser una decepció perquè no és el que m’esperava, un boníssim pastís de pastanaga, iogurt amb fruits secs i mel, gelats i fruita del temps.

Els oficinistes del voltant (ep, tenen Tiquet Restaurant!) ja el coneixen i molts mengen només un plat, ja que les racions són molt abundants. Cadascun dels plats del menú val sobre uns 3’60/4’20 €, i tu tries el que vols, dos primers o dos segons… el que tu vulguis, ja que et pots confeccionar el teu menú com desitgis. A nosaltres, amb vi negre de la casa (que, per cert, és un Penedès més que correctíssim i que no puja al cap) i 2 postres per compartir, ens va sortir per uns 11/12 € per cap.

Us el recomanem, per nosaltres és una gran troballa pel bon menjar, perquè t’hi trobes a gust (inclús sent la primera vegada que hi vas), pel bon karma que s’hi respira i perquè la cuina feta amb carinyo, es nota; i perquè un s’hi troba amb les virtuts de la cuina senzilla i ben feta. El tornarem a visitar aviat, i us animem a que el tasteu i ens digueu què us sembla!

Bar Llacuna
C/ Llacuna, 88
933 008 957