Ara fa 20 anys, els singles tenien el gran poder de poder canviar-ho tot, de llançar un grup cap a l’eternitat o de crear un bogeria col·lectiva a l’espera de que el disc es posés a la venda. Amb els temps d’internet la cosa ha canviat i la força d’impacte de les cançons ha anat minvant per culpa de la fredor i immediatesa tecnològica. Segurament molts de nosaltres encara podem recordar els dies en que cançons com Smells Like Teen Spirit, Come As your Are, Sabotage, Bittersweet Symphony, Cannonball, Killing in the name o Karmacoma entraven per primer cop a les nostres vides, gràcies als programes de ràdio (amb De 4 a 3 i El Ambigú de Radio 3, al capdavant), a les sessions dels DJ de l’escena indie, als cassettes recopilatoris, o remenant a Discos Revolver.

A continuació us deixem amb aquest exercici de nostàlgia musical, on repassem les 100 cançons, que varen aperèixer single, i que més bon record ens van deixar, i a la fi i al cap, les que més ens van impactar en aquells anys, i que ara ja formen part de la història de la música.

Entre els descartats, de forma dolorosa, cal destacar temes com Creep (Radiohead), Shine on (The House of Love), Lady In The Front Row (Redd Kross), Live Forever (Oasis), Satan (Orbital), The Fly (U2), Hey Boy Hey Girl (The Chemical Brothers), A Design for Live (Manic Street Preachers), Down in a Hole (Alice in Chains),  Feel the Pain (Dinosaur Jr.) o Bull in the Heather (Sonic Youth).

Kurt Cobain provocava amb la seva expressió artística, i finalment demostrava, que quan un té talent, res l’ha d’aturar. I si bé després de publicar Bleach i de fer una mini-gira va haver de buscar feina i fins i tot va arribar a pensar seriosament la possibilitat de crear un negoci de manteniment d’oficines (Kurt Cobain va treballar de porter durant un temps), finalment, l’èxit comercial de Nevermind va ser demoledor. Van signar amb DGC Records (filial de Virgin Records, qui va rebre la recomanació explícita de Thurston Moore i de Kim Gordon), es van posar a les mans de Butch Vig, qui amb l’ajuda d’Andy Wallace (co-productor de Seasons in the Abyss d’Slayer), van fer les mescles i van donar la forma final a un disc que desbancaria del número ú del Billboard a Michael Jackson un 22 de gener de 1992. Recordar a Cobain és sempre aire fresc. No obstant, 1992 sembla molt llunyà en tots els sentits, i avui en dia sembla impossible un fenòmen de tal magnitud a tots nivells.

El llibre és una autèntica biografia de Cobain, fins i tot amb un punt fetitxista. Charles R. Cross, el creador de Heavier Than Heaven, es va passejar per les diferents cases on havia viscut Cobain, per les sales de gravació, i fins i tot dins del llibre trobem rèpliques de treballs de dibuixos fets per Cobain quan era petit, certificats escolars, fotografies de la seva infància, duplicats dels folis on escrivia les cançons o feia esboços de temes, passis de premsa de concerts, i el que és més interessant, un generós recull de fotografies que recorden la vida de Kurt Cobain fins el dia de la seva mort. Des de la seva relació obsessiva amb la seva primera guitarra, la seva hiperactivitat, quan era adult sobretot artística, els problemes estomacals, l’afició per dibuixar des de ben petit, les ganes d’expressar sensacions, l’amor pels animals, la primera maqueta (amb 15 anys amb un grup liderat per ell anomenat Fecal Matter), el seu sarcàstic i surrealista sentit de l’humor, Courtney Love, Frances, les drogues, la decepció per considerar que s’havia convertit en el que més detestava, l’odi a la fama i a la publicitat, la creativitat desbordant i finita, les mil i una creacions que començava (després de gravar In Utero es va endinsar en les arts plàstiques), el fàstic que li feia ser una figura de moda, idolatrada i idealitzada, i finalment, la mort d’un de les màximes figures de la història de la música. Kurt Cobain, l’home i l’artista, un creador que va ha deixat un llegat artístic imprescindible per entendre la música rock, d’un autor amb majúscules que ens va deixar i només ell sap com i perquè. Amb Cobain Íntimo es recupera l’essència de l’autor d’ Aberdeen, de la mateixa manera que ho va fer Gus Van Sant amb Last Days i AJ Schnack amb el documental About a Son. Algun dia es recuperarà també l’essència de l’art?

“Sento que, d’alguna forma, aquesta societat ha perdut el sentit del que és l’art. L’art és expressió. A l’expressió necessites un 100% de llibertat plena, i la nostra llibertat per expressar el nostre art està sent seriosament ‘jodida’”. Kurt Cobain

Mark Lanegan

Bubblegum (2004) és el seu darrer disc, després del qual va gravar discs amb Isobel Campbell, Greg Dulli (The Gutter Twins) i Soulsavers, entre d’altres. En relació al nou treball, es preveu que el vocalista d’Ellensburg gravi l’esperat àlbum amb la col·laboració de Duke Garwood, amb qui realitzarà aquest tour. Haurem d’espera a tenir més notícies…i encara més perquè arribi aquest 17 de maig.

]]> http://www.bcncultura.cat/general/mark-lanegan-2010/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/general/unkle-nou-disc-i-nous-col-laboradors/ http://www.bcncultura.cat/general/unkle-nou-disc-i-nous-col-laboradors/#comments Mon, 08 Mar 2010 07:25:09 +0000 toni http://www.bcncultura.cat/?p=15110 Where did the night fall és el títol del nou treball del duet britànic Unkle, un disc que veurà la llum el proper dia 10 de maig, i serà editat pel segell del propi James Lavelle, Surrender All. Com a tots els discs que han editat fins ara, el llistat de col·laboradors és realment notable, així doncs en aquest nou treball els acompanyen: Mark Lanegan, The Black Angels, Sleppy Sun, Gavin Clark, ELLE J, Katrina Ford i Joel Cadbury, que s’encarregaran de les parts vocals i algunes aportacions intrumentals, com en treballs passats varen fer gent com Richard Ashcroft, Tom York, Mike D, Ian Brown, Josh Homme, 3D, Mani, Chriss Goss, Ian Astbury o Black Mountain.

De moment des del seu web ja us podeu descarregar el primer single: Natural Selection, amb la participació de The Black Angels, un tema que recorda als The Doors més pop. Us deixem amb el vídeo de Reign, un dels temes de Never Never Land, on Ian brown a’encarrega de les parts vocals.

PRIMAVERA SOUND (BARCELONA 27/28/29/ Maig 2010) : Pixies, Pavement, Wilco, The Charlatans, The Fall, Sunny Day Real Estate, Superchunk, Pet Shop Boys, Dr. Dog, Gary Numan, The XX, Broken Social Scene, Built to Spill, Marc Aldmon, Low, Mission of Burma, The New Pornographers, Spoon, Beach House, Atlas Sound, Black Lips, Hope Sandoval & the Warm invention, Lee “Scratch” Perry, Polvo.

SONAR (BARCELONA 17/18/19 Juny 2010): Air, The Chemical Brothers, LCD Soundsystem, Dizzee Rascal, 2manydjs, Hot Chip, Fuck Buttons, Broadcast, The Sugarhill Gang, Delorean, The Pinker Tones, Plastikman, Aeroplane, Zomby, Matthew Herbert’s One club.

AZKENA ROCK FESTIVAL (VITORIA-GASTEIZ 24/25/26 Juny 2010): Kiss, The Hives, Chris Isaak, Drive By- Truckers, The Damned, Imperial State Electric, The Saints, The Jim Jones Revue, Black Lips, El Vez, Toilet Boys, Gov’t Mule, Airbourne, The Hot Dog!, Teddy Thompson i Kitty , Daisy & Lewis.

BILBAO BBK LIVE (BILBAO 8/9/10 JULIOL 2010): Pearl Jam, Slayer, Alice in Chains, Faith No More, Manic Street Preachers, Paul Weller, Rammstein, Bullet For My Valentine, Raise Against, Jet, Dropkick Murphys.

F.I.B. (BENICASSIM 15/16/17/18 JULIOL 2010): The Prodigy, Ian Brown, PiL (amb Johnny Lyndon), Kasabian, The Specials, Dizzee Rascal.

Com tots sabem la primera gran crisi del capitalisme, sorpresa, amb origen als EUA, és l’anomenada gran depressió o també crack del 29. Freddie Bloch no sap quins són els motius. Senzillament els viu i els pateix, i aquest és l’interès de l’obra: submergir-nos en la particular odissea de Bloch, en un sector de la societat aparcat, maltractat i sense normes, en una realitat paral·lela que recorda la mítica frase de John Lennon “la vida es todo aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”. Freddie Bloch viu tot allò que li va succeïnt sense fer plans. Es dedica a sobreviure, a absorbir l’impacte del món a pèl, en una vida nòmada i bàsica que dóna lloc a identitats on la cara és més que mai l’expressió de l’ànima. Un deambular sense rumb per un bosc de personatges totalment al marge de la rutina social marcada per la inevitable economia. Els reis disfressats són tots aquells que intenten buscar un destí, un significat, que cadascú li digui com vulgui, a la vida. No hi ha uns pares que t’ho paguin tot ni que t’ho donin tot mastegat. No trobarem amics que mai s’equivoquen i que sempre tenen un somriure. Reyes Disfrazados conté el dia a dia autèntic, amb senzillesa, amb honestedat. Bloch assimila que la vida és patiment, que el fet de caure només serveix per demostrar la fortalesa de cadascú per incorporar-se i tirar endavant. Les excuses, les queixes i el lamentar-se és pels dèbils i pels autèntics perdedors, que no són altres que els que estan acostumats a que els hi solucionin la papereta sempre. I el nostre protagonista aprèn ràpidament a viure amb la seva condició, amb el seu status. Accepta que serà pobre, perquè és com ha nascut. I què més dóna? Si aconsegueix ser lliure, si aconsegueix seguir el seu camí sense que el manipulin, sense fer soroll, sense perjudicar els altres i sense perdre la personalitat que l’ha fet seguir endavant, serà lliure. “Así que volví al camino…yo solo, pero acompañado por multitudes. Había otro sueño ahí fuera, y yo sabia que en algún lugar de ese camino, lo encontraríamos”

A la introducció, Alan Moore ens recorda que la música, l’art, la literatura, la medicina, l’erudició i la tecnologia útil són els elements que fan l’existència més dolça, i que aquests són camps  que van créixer gràcies a gent modesta, fins i tot pobre que van fer de la seva vida una lluita anònima, discreta. Afirma que els homes que han protagonitzat aquestes històries són realment els noms que ens fan sentir orgullosos de la humanitat i del nostre llegat. És evident que no es neix per convertir-se en un home ric; perquè si hi ha un ric, diu Moore, hi haurà un pobre; si hi ha molts rics, hi haurà molts pobres. Es tracta de viure la vida, de poder explicar una història als teus néts o a qui et vulgui escoltar i aprendre i sentir-se orgullós del que expliques: si vas aconseguir ser una persona altruïsta i honest te’n podràs anar a l’altre barri tranquil.

Els herois no són els que van amb collar de perles, o qui necessita d’un collar de perles per viure:  els herois segurament són com Freddie Bloch i els altres Reyes Disfrazados de Vance i Burr, éssers invisibles que busquen un camí, intenten trobar una identitat, un espai, però sense treure res a ningú, i que senzillament viuen, deixen viure, i si poden, construeixen sense destruir.

L’autora, que va viure durant 2 anys al Japó, es va sorprendre que el sushi no fós un aliment bàsic i essencial de la cuina japonesa i, en una reduïda introducció, ens explica que la cuina diària japonesa és a base d’estofats, verdures  i carns arrebossades i una infinitat de salses dolces o salades. Amb la intenció de trobar aliments <<bons per al cos>> (karada ni yasashi) i seguint els ingredients del règim okinawa va començar a experimentar amb productes vegetals com el te verd, el miso, el sèsam o el tofu per conciliar una cuina a mig camí entre la japonesa i la “seva cuina de tota la vida”; i el resultat el tenim explicat durant les 108 planes d’aquesta obra.

Les receptes són senzilles i els ingredients es poden trobar fàcilment a qualsevol comerç d’alimentació dietètica (Clea compra molts dels seus productes a Sartoriz La Boutique), de productes japonesos o de productes xinesos (aquest últim un xic més barat); o simplement reemplaçar allò que et manca amb algun altre ingredient. Els plats no estan classificats per entrants, primers plats… expressament perquè a la cuina japonesa es serveix tot el menjar al mateix temps, però sí que hi ha un índex que aglutina les receptes en diferents blocs temàtics: la soja, el sèsam, les algues, l’arròs, les verdures i altres productes; a més d’un glossari d’ingredients molt pràctic.

Algun exemple del que us podeu trobar en aquest llibre: tofu amb tomàquets secs,  pisto amb tempeh, albergínies gratinades amb miso,  galetes de sèsam,  amanida de verduretes amb alga wakame, pastís de poma amb sirope d’arròs, boniato amb crema de tomàquets secs o invencions de l’autora com el sandwich de miso o de tofu, entre d’altres.

Pots consultar les receptes de Clea al seu bloc o fer-te fan seva a Facebook, o comprar-te el llibre.

Cocinar los ingredientes japoneses (Cocina bio)
ISBN: 978-84-255-18478
Autor: Clea
Preu: 9.90 €
Pàgines: 108

Anirem oferint les novetats del festival tan aviat com arribin.

A la gala d’enguany, per primer cop ens trobem amb 10 pel·lícules nominades en la categoria Millor Pel·lícula de l’any. Avatar, The Blind Side, An Education, Precious, Un Tipo Serio, Malditos Bastardos, En Tierra Hostil, Distrito 9, Up i Up in the Air són les nominades. Així que les 4 primeres són millors pel·lícules que Enemigos Públicos, Donde Viven los Monstruos, The Road, Los Límites del Control i Si la Cosa Funciona? No podem fer res davant el 3D, ni davant dels telefilms amb estrelles, i encara menys davant horterades lacrimògenes. En la categoria a Millor Actor, es fa justícia amb el gran Jeff Bridges. L’ actor de Los Àngeles ha estat nominat per cinquena vegada a la seva carrera per Corazón Rebelde. És una bona oportunitat perquè els Oscar ens facin callar i premïi la trajectòria d’un actor que ha treballat amb directors de la talla de Peter Bogdanovich, Michael Cimino, John Carpenter, Terry Gilliam i els germans Cohen. Quants poden defensar una carrera i una honestedat com la de Bridges entre els nominats? Ni George Clooney (Up in the Air) ni Morgan Freeman (Invictus); Colin Firth (Un Hombre Soltero) i Jeremy Renner (En Tierra Hostil)… res a dir, com res diuen les seves interpretacions. Si Johnny Depp ni Michael Stuhlbarg no es mereixen estar nominats com a Millor Actor, el meu nom és Lionel Messi i quan no entreno, sóc oficinista, senzillament perquè m’agrada l’olor a oficina. Com a Millor Actriu, tenim a la gran i inimitable Sandra Bullock (The Blind Side). Quina imatge si Sandra Bullock guanya un Oscar, seria tan grotesc com si Arnold Schwarzeneger es presentés a president dels EUA i guanyés. Com està el circ, la Bullock millor actriu, i ja posats, Avatar i Renner com els altres premiats. Les altres nominades són Helen Mirren (The Last Station), Carey Mulligan (An Education), Gabourey Sidibe (Precious) i Meryl Streep (Julie & Julia); totes elles interpreten personatges interesantíssims, en un premi que serà un altre dels grans Razzies de la nit. Entre els nominats a Millor Secundaris tenim per una banda a Matt Damon (Invictus), Stanley Tucci (The Lovely Bones), Christoph Waltz (Malditos Bastardos), Christopher Plummer (The Last Station) i Woody Harrelson (The Messenger). L’alemany ha de guanyar i de carrer. Penélope Cruz (Nine), Vera Farmiga i Anne Kendrick (Up in the Air), Maggie Gyllenhaal (Corazón Rebelde) i Mo’nique (Precious), són les nominades en el bàndol femení. I si guanya Avatar, Renner i la Bullock, haurien de guanyar o bé Pe o bé Mo’nique. Més Razzies.

A Millor Pel·li Estrangera trobem Un Profeta, La Cinta Blanca, Ajami, La Teta Asustada i El Secreto de tus Ojos. Un Profeta ha de guanyar aquest Oscar. I La Cinta Blanca per la seva banda ha de guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula tot i no estar nominada, en la que diuen que podria ser una de les sorpreses de la nit, en el supòsit el director del certamen fos un servidor. A Millor Pel·li d’Animació, lluitaran pel títol Up, Fantastic Mr. Fox, The Princess and the Fog, The Secret of Kells i Coraline, en un premi assegurat per l’obra mestra de Pete Docter i companyia, sense desmerèixer cap de les altres. A Millor Direcció Artística, els agraciats són Avatar pel control absolut de la tècnica, barata però efectiva del hiperrevolucionari 3D, Nine, perquè mira que ballen bé, el renovat Sherlock ‘MTV’ Holmes, The Young Victoria i el Parnassus de Terry Gilliam. Com a l’ex-Monty Phyton no li donaran, tenim un altre Razzie en camí. A Millor Fotografia, Avatar (què dirà Christopher Doyle…tot i que en aquest té la pinta que els Oscar li rellisquen…), Harry Potter XXVIII, En Tierra Hostil, Malditos Bastardos i La Cinta Blanca. Em sap greu per Tarantino, però La Cinta Blanca ha de guanyar. Harry Potter guanya l’Oscar a Millor Cinematografia…, quin titular…potser aquest Razzie, pensant-ho bé, és gairebé insuperable. A Millor Director, com Michael Mann, els germans Cohen i Michael Haneke són realment jugadors de bàsket, i Woody Allen tenista, han quedat fora. James Cameron, Quentin Tarantino, Kathryn Bigelow, Lee Daniels i Jason Reitman són els que opten al gran premi individual. Què podem dir… que pobre Tarantino. A Millor Muntatge, Avatar s’endurà un altre Razzie, per sobre de Distrito 9, Precious, En Tierra Hostil i Malditos Bastardos. Com a nominats a Millor Guió Adaptat, tenim una altra de les pel·lis recomanables del certamen, In the Loop, An Education, Precious, Distrito 9 i Up in the Air. A Millor Guió Original trobem Malditos Bastardos, En Tierra Hostil, The Messenger, Up i Un Tipo Serio. I Avatar no està nominat? Els fans ja tenen tema de debat.

Ens deixem alguns Premis, els podeu consultar a la web oficial dels Oscar, on també podreu veure totes les nominacions, totes les pel·lis nominades i el full de ruta de la gala en format ideal per imprimir i seguir aquests Oscars i/o Razzies còmodament a la matinada de diumenge a dilluns. Recordar que Avatar i En Tierra Hostil acumulen 9 nominacions, i es presenten com les gran favorites d’aquest show de la indústria del negoci cinematogràfic. Malditos Bastardos, amb 8, Precious i Up in the Air amb 6, Up amb 5, i Distrito 9, Nine i Star Treck amb 4, són els films quer parteixen com a favorits en la festa del glamour més mediàtic, productiu i comercial.

Tanta roba cara i parafernàlia per què? Perquè es parli de com van vestits els artistes i per omplir pàgines de premsa rosa? Els Oscar d’aquest any, més que mai, són els veritables Razzies.

La nostra quiniela particular:

-Millor Pel·lícula: Un Tipo Serio i Malditos Bastardos, ex aequo
-Millor Director: Quentin Tarantino
-Millor Actor: Jeff Bridges
-Millor Actriu: Helen Mirren
-Millor Actor Secundari: Christoph Waltz
-Millor Actriu Secundària: Maggie Gyllenhaal
-Millor Pel·lícula d’Animació: Up
-Millor Direcció Artística: The Imaginarium of Doctor Parnassus
-Millor Fotografia: La Cinta Blanca
-Millor Vestuari: The Imaginarium of Doctor Parnassus
-Millor Documental: ?
-Millor Curt Documental: ?
-Millor Muntatge: Malditos Bastardos
-Millor Pel·lícula Estrangera: Un Profeta i La Cinta Blanca, ex aequo
-Millor Make Up: Il Divo
-Millor Música Original: Up
-Millor Cançó Original: “The Weary Kind”, de Corazón Salvaje
-Millor Curt Animat: ?
-Millor Curt: ?
-Millor Edició de So: Malditos Bastardos
-Millor So Mixing: Malditos Bastardos
-Millors Efectes Especials: Distrito 9
-Millor Guió Adaptat: In the Loop
-Millor Guió Original: Un Tipo Serio

La banda està formada per Pink Eyes com a vocalista, Mustard Gas al baix, 10000 Marbles, Gulag ( i últimament Young Governor) com a guitarres, i G. Beat a la bateria. Després d’una série de concerts i d’alguna demo, van decidir gravar el 7” anomenat No Pasarán, el lema antifeixista del bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Aquest 7” es va publicar al maig del 2002, i el seguiren altres com Police i Baiting the Public, editats al març i al maig del 2003, respectivament. Al 2004 van publicar l’Ep Litany, que va ser inclòs en l’Epics in Minutes del 2004, editat pel segell Deranged Records, treball que recull tots els singles editats fins el moment pels canadencs, on trobem temes bàsics de la seva carrera com Circling the Rain, Piece by Piece, Dance of Death, i els citats Police, Baiting de Public i Litany, entre d’altres.

Després de gravar Generation, publicat en 7” i en 12”, Fucked Up ja eren una banda a seguir dins del panorama hardcore. David Eliade es va fer càrrec de la banda, i el nou mànager es va dedicar a comprar els drets dels singles publicats fins el moment, i així publicar el primer àlbum dels canadencs, Hidden world (2006) amb Jade Tree Records, qui cedeix l’edició en vinil a Deranged Records, qui va publicar el doble vinil de l’àlbum posteriorment. A partir d’aquest moment, la banda es va donar a conèixer per tot arreu, i van tenir l’oportunitat de girar per Europa. A Barcelona han estat quatre vegades, incloent un concert a un squat, un altre a Sant Feliu de Codines, i el darrer, al Primavera Sound del l’any passat.

El Maxi Year of the Dog va obrir encara més portes. Al 2007 van arrassar el plató de la MTV Canada, motiu pel qual la cadena ha prohibit el moshing als seus estudis. Al 2008, un altre cop la MTV els va convidar i van fer un show al lavabo d’homes. El resultat us el podeu imaginar… Els van aturar a la 4a cançó perquè la situació va esdevenir del tot incontrolable per la pulcra cadena nordamericana. A mitjans del 2008 van signar amb Matador Records, reeditant el formidable maxi Year of the Pig, on apareixen el mateix tema de 18 minuts que dóna títol al treball, The Black Hats, tema que recorda als millors Turbonegro, i Anorak City, tema amb aromes a Minor Threat, una de les bandes claus per entendre el so de Fucked Up. A Octubre de 2008, publiquen el seu segon LP, The Chemmistry of Common Life. El so de la banda segueix igual de contundent, però afegeixen cors femenins i tonalitats menys aspres. Son the Father, Days of Last, Crooked Head i No Epiphany sonen com injeccions d’adrenalina, amb unes guitarres tan afilades com sempre. No obstant, amb temes com Golden Seal, i sobretot Royal Swan i Twice Born, tots dos amb apunts gòtics, perden personalitat i força, i semblen una altra banda.

Al 2010 han publicat el recull definitiu de singles, Couple Tracks. No Pasaran, Generation, Triumph of Life, Toronto FC, David Christmas, I Hate Summer, Carried Out to Sea, David Comes to Life,… fins a 25 temes que ofereixen tonelades d’intensitat, energia i ràbia, on les guitarres sonen com sonaven les dels Ramones i les de Minor Threat, i un Pink Eye que crea unes melodies tan guturals com formidables, i la contundència de la base rítmica… Couple Tracks és Fucked Up.

En els temps que corren, sembla difícil tenir un grup i no tenir fakebook ni pàgina oficial. Més complicat si el que predomina són les bandes pre-fabricades formades per xavals obssesionats pel físic i l’aparença. Fucked Up trenquen amb la fredor i l’snobisme que inunda la societat, i sense oferir res de nou, sí que han tornat a obrir de bat a bat la finestra que sempre obren aquells artistes que conviden a creure en el que un fa per poder dedicar-se i viure d’allò. Perquè, segurament, la felicitat està en no tenir ‘jefe’, en anar caminant a la feina, si no és que pots treballar a casa, en oblidar-se de l’aparença i en dir i fer en tot moment allò què penses.