PASOLINI. DAVIDE TOFFOLO

451 Editores

L’extensíssim i contundent llegat artístic i intel·lectual de Pier Paolo Pasolini no ofereix cap dubte: estem davant d’un dels autors més fascinants del segle XX. Nascut a Bolónia, fill d’un soldat famós per salvar la vida de Mussolini, en el seu currículum observem que va participar a la Segona Guerra Mundial, que va pertànyer al Partit Comunista fins que el van fer fora per no acceptar idees autoritàries no dogmes absolutistes, que ben aviat va destacar com a poeta, que posteriorment va dedicar-se també a la novel·la, i finalment va triomfar com a cineasta. La producció artística de Pasolini, segons afirmava, està marcada per un instintiu i profund odi contra l’estat en el que vivia, entenent estat com l’estat de les coses i l’estat capitalista. Estem davant d’un artista fascinant, sense pèls a la llenguda, d’aquells que tan es troben a faltar avui en dia. Hi ha moltes maneres d’apropar-se a la figura d’un dels autors imprescindibles del segle XX. Ens arriba, gràcies a 451 Editores, l’obra de Davide Toffolo, Pasolini, enginyosa i naturalista novel·la gràfica, idònia per assolir un primer i fructífer contacte amb la figura de Pasolini, a través d’una entrevista impossible de l’autor del còmic amb l’hiperactiu i polifacètic artista.

La mort de Pier Paolo Pasolini encara és un misteri. Brutalment assassinat el 2 de novembre de 1975, l’ombra de l’artista italià és massa allargada per no recordar, no només la seva obra, també el llegat intel·lectual i crític. Escandalitzar és un dret, com ser escandalitzats és un plaer, va dir durant la seva darrera entrevista, un dia abans de que el matessin, i que ell va titular com Estem tots en perill. No és notícia dir que pel sistema resulta incòmode, i sovint se’l titlla com antisistema a algú, com Pasolini, que considera el consumisme una manifestació perfeccionada i silenciosa del feixisme, el poder com un sistema educatiu que ens divideix en subjugats i subjugadors i que la única ideologia existent era la imposada a través de la publicitat i la propaganda. L’italià deia veritats com punys, i es sospita que potser, la seva actitud davant la vida i la perspectiva que tenia envers el sistema capitalista finalment, varen dictar sentència. El veritable feixisme és precisament la societat de consum… ens trobem en els orígens de la que probablement serà l’època més horrible de la història de l’home, l’època de l’alienació industrial. Pasolini és un d’aquells artistes que permet gaudir de l’art i a la vegada, reflexionar sobre la vida. I és així com ens el presenta Davide Toffolo, a través d’una novel·la gràfica intensa i amb una vocació biogràfica i didàctica que fan de Pasolini una lúcida immersió en l’univers de l’artista de Bolònia. Familia, vida, obra, pensament crític, visió de l’art, de la societat, del món polític, Toffolo aconsegueix un retrat veraç, entusiasta i motivant de la Pasolini, cedint tot el protagonisme a la perspectiva intel·lectual, vital i artístics de l’autor de Edipo Rey. D’inici, Pasolini reconeix que la història de la meva vida és la història dels meus llibres, porque sóc escriptor, recordant que el seu primer llibre de poemes, està dedicat al seu pare militar, amb qui  mantenia una relació ben complicada, al tenir punts de vista oposats. El seu amor per sa mare així com el sentiment de rebuig que sentia pel seu pare, que suposava per ell una representació de l’estat, varen ser claus per entendre l’inici artístic de Pasolini. La meva producció està marcada per un instintiu i profund odi contra l’estat en el que visc, i dic precisament l’estat en el sentit de l’estat de les coses i esta polític, l’estat capitalista petit burgés que vaig començar a odiar des de la infància, és l’explicació que dóna Pasolini per entendre perquè no ha creat cap obra que denunciés de forma directa la societat capitalista i tot el que comporta: el detesta tant que no pot crear res en contra d’aquest, però a la vegada el motiva a expressar-se. Per ell, l’únic sentit possible per un escriptor és el sentit existencialista, és a dir, la necessitat d’expressar-se, de la mateixa manera que es té la necessitat de menjar, dormir, i en definitiva, d’existir. De caràcter ‘mozartià’, segons indica, afirma que va escollir ser cineasta per la possibilitat d’expressar la realitat a través de la realitat. Estimo el cinema perquè amb el cinema romanc sempre en el nivell de la realitat. És una mena d’ideologia personal, d’amor per viure dintre de les coses. El cinema com llengua de la realitat. Si parlem de Pasolini com l’artista total, no estem dient cap canallada; i si parlem d’ell com l’artista compromès amb l’art i tot el potencial instintiu i reflexiu d’aquest, estem ajustant-nos al seu perfil: Durant aquests anys he fet tot com poeta, inclús el cinema… El cinema és íntimament poètic perquè té el caràcter de somni, un arbre, una cara humana o un paisatge reproduït són poètics. La materialitat és poètica en sí mateixa, perquè és una aparició plena de misteri. L’arbre es converteix en el símbol d’un sistema lingüístic, i qui parla a través d’un arbre sinó déu i la pròpia realitat? Per això el cinema és substancialment poètic. El problema és la comercialització de tot això. La poesia no és mercaderia, no es pot consumir. És hora de dir-ho: el fet de comparar l’obra amb un producte i els seus destinataris com consumidors pot ser una metàfora divertida i graciosa, però res més. Si algú diu seriosament quelcom semblant, és un imbècil. I va més enllà, consolidant una opinió crítica respecte la independència política: Odio la independència política, així que la meva soledat és per tant una independència humana; Pasolini va ser rebutjat per les esquerres, per les drets i per qualsevol tendència política i cultural: era crític i mordaç amb tots, i quan es diuen les veritats, ningú et vol. L’home tendeix a adormir-se, perd el costum de jutjar-se, ja no sap preguntar-se qui és… llavors es crea artificialment l’estat d’alerta. I qui sóc jo per crear aquest estat? Qui s’encarrega de crear-lo som els poetes, els sempre indignats, els campions de la ràbia intel·lectual, de la ira filosòfica. Anti-racista, poc amic de la burgesia, només en qüestions relacionades amb l’art, detestava tot allò que signifiqués odi cap al que és diferents o odi cap a una majoria globalitzada que no tolera ni respecta les minories, però que defensa sense miraments la ideologia consumista. Si avui hagués de tornar a fer les meves pel·lícules, no ho podria fer. Si volgués parlar una altra vegada del lumpenproletariat romà, no el trobaria, perquè el conformisme consumista s’ha empassat la realitat. Els fills que ens rodegen, especialment els més joves, els adolescents, són gairebé tots monstres. El seu aspecte físic és pràcticament aterrador, infeliç… Són màscares d’alguna iniciació bàrbara.

Toffolo espedaça a Pasolini per poder-lo entendre i comprendre tot el que avarca el seu pensament. Amb un dibuix simple però precís, de traç lliure i sec, el dibuixant italià és capaç de plasmar una panoràmica concisa i entenedora de l’autor de Teorema. La ideologia consumista s’ha convertit en la única ideologia. Gairebé 40 anys després de la seva mort, el món és s’apropa a la deplorable era d’alienació industrial. Ara bé, cada dia es troben més a faltar autors com Pasolini que posin a prova l’estat de les coses, i que apuntin al cor del sistema. La intemporalitat del seu pensament resulta aclaparadora. Per tots aquests motius, recuperar el seu llegat és tota una font d’inspiració. Pasolini de Davide Toffolo resulta una excel·lent, concisa i comprensible radiografia d’un artista que cal recordar cada dia, que ho veia tot tan negre que resultava massa realista i clarivident.

L’home nascut d’aquesta mutació (la del consumisme), sense importar la seva reivindicació d’autonomia i d’individualisme, ja no es pertany a sí mateix. Pier Paolo Pasolini

El binomi Burton-Depp ens va ensenyar la seva pitjor cara en la irritant, histriònica i fallida adaptació d’Alicia en el país de las maravillas. Sí és cert que un tàndem com aquest que ha estat capaç d’oferir alguns del millor capítols cinematogràfics de la dècada dels 90 amb obres mestres com Ed Wood, Eduardo Manostijeras o Sleepy Hollow, té un crèdit força elevat tot i una patinada com aquella; però el grau de decepció sempre va lligat al grau de satisfacció que esperes, i tenint en compte qui són més d’un li va costar força recuperar-se del que va suposar el seu anterior film, i òbviament molts van començar a posar en dubte la capacitat creativa del director i l’actor. Va ser una relliscada, la única que han tingut junts, però massa estrepitosa.

Sombras tenebrosas és presenta com una redempció del tàndem, instigada pel propi Johnny Depp, qui va convèncer a Tim Burton perquè adaptés aquesta serie del anys 60, de la qual l’actor n’és un autèntic fan, conscient que aquest material amb vampirs, bruixes i homes (dones) llop era una aposta segura per tornar per la porta gran; però, el resultat final queda una mica (massa) deslluït per culpa del guió que firma Seth Grahame-Smith, i que fa que la narració de Burton vagi perdent força a mesura que avança el metratge fins arribar a un clímax final que no està a l’alçada del gran inici del film.

Tim Burton mira a l’essència del seu cinema per recrear les aventures de Barnabas Collins (un contingut Johnny Depp), un milionari del segle XVIII que li trenca el cor a una bruixa (Eva Green). Aquesta, com a venjança el convertirà en vampir i l’enterrarà viu. Dos segles després el vampir s’allibera en plena dècada dels 70, i es troba a amb un món força canviat i amb una família totalment disfuncional, a la vegada que descobreix que la bruixa segueix viva i s’ha convertit en un empresària sense escrúpols que domina tot el poble de Collinwood. Lluny dels efectes que han dominat els seus últims films, Burton aposta per la senzillesa (l’esperit de la Hammer està força present) i els actors com a grans eixos per articular la pel.lícula, i certament en aquest sentit encerta plenament ja que tot el repartiment està a un gran nivell, recuperant a Johnny Depp i a una gran Michelle Pfeiffer. La posada en escena és impecable com és habitual en el director, amb una estètica gòtic-pop com només sap dissenyar ell, fins aquí tot bé, i més tenint en compte el gran inici del film, amb un pròleg vertiginós on ens narra l’origen de Barnabas Collins i un títols de crèdit preciosos amb la càmera seguint un tren a ritme dels Moody Blues. Però a mesura que el film va avançant, el guió es va esquerdant fins a produir unes fissures pràcticament insalvables pel director, que tenen en uns injustificats girs finals el seu màxim exponent. Sombras tenebrosas funciona plenament en les seves parts més còmiques, centrades en la relació de Barnabas Collins i el nou entorn on és veu ficat, i falla en la seva part romàntica, i deixa indiferent en la globalitat de la trama.

Malgrat les seves parts negatives, Sombras teneborsas és un bon film, força entretingut, que tot i no figurar entre el millor firmat per Burton, sí que ens recupera al gran narrador i director que és. Pot ser un Tim Burton en plena forma com en els anys d’Ed Wood hagués salvat les insuficiències del guió i ens hagués entregat un film pletòric carregat d’encara més mala llet que aquest (que en té força), però al menys Burton ha rectificat l’error que va ser Alicia, i el millor de tot és que vist l’enfoc que ha donat a Sombras tenebrosas, Burton és conscient del seu error passat. Segurament no és el film que esperàvem, però es un gran i divertit entreteniment.

Al nivell de… El planeta de los simios.

FÚTBOL. DINÁMICA DE LO IMPENSADO

Capitán Swing

No hi ha manera més seriosa de mirar i gaudir del futbol que veure´l com un joc on dos equips lluiten per posseir una pilota i ficar-la a la porteria contrària. Aquest esport tan senzill i complexe consisteix en el duel directe de dos equips formats per onze jugadors que lluiten per una pilota i marcar gol a la porteria contrària. Els jugadors de cada equip han d’associar-se, col·laborar i cooperar, ser altruistes entre ells, i oferir una dinàmica de joc per tal de guanyar el contrari. Ara bé, la victòria coneix, a grans trets, dos camins. Una és posseir la pilota, proposar un joc d’atac, combinatori i associatiu, treballant la jugada amb paciència i velocitat, i el·laborar un atac suficientment ràpid, però pacient, amb les passades que calguin, i a la vegada improvisat, per tal de mantenir la pilota com és temps millor i així crear com és ocasions de gol millor per tal de marcar el màxim de gols possibles. L’altra és esperar, defensar-se, intentar anul·lar la proposta del contrari, contenir el seu atac, desesperar-lo i anul·lar-lo, per tal de recuperar la pilota i llavors, atacar en línia recta i arribar a la porteria contrària com més ràpid millor. Són dos conceptes de joc antagònics, totalment oposats, però tots dos han triomfat. No obstant, podem trobar similituds en tots dos: en tots dos pot haver rigidesa tàctica, en tots dos podem trobar jugadors que improvisen, un equip que aposti per un concepte de joc pot aplicar en algun moment l’altre, inclús, segons el partit, pot optar per un o altre; però, la similitud més evident és que totes dues apostes estan pensades per guanyar. Ara bé, sobre aquest senzill i apassionant tema, pels que estimem el futbol, se n’ha escrit i molt. Qui millor ho ha fet, segurament, ha estat Dante Panzeri (Córdoba, 1921- Buenos Aires, 1978), periodista argentí que va escriure sobre aquest tema i sobre d’altres, relacionats amb l’esport rei, qui afirmava, precisament, que per ser seriós, el futbol ha de ser un joc; ni més ni menys. Afortunadament, pels futboleros, Capitán Swing publicar per primer cop al nostre país Fútbol. Dinámica de lo impensado, amb magnífiques introduccions de Santiago Segurola i Ezequiel F. Moores, probablement, el millor llibre de futbol que s’ha publicat mai, això sí, si entens el futbol com la més perfecta introducció a la lliçó humana a la vida cooperativista i un esport on guanya qui fa un elogi a l’espontaneïtat, al talent, a la creativitat, a la dinàmica del que és impensable i/o impensat, incontrolable, alegre, lliure, imprevist i improvisat.

Des de la humilitat que dóna estar segur que finalment només es pot estar segur de no saber gairebé res, Panzeri inicia aquest assaig futbolístic assegurant que Fútbol. Dinámica de lo impensado no serveix per res. Tal qual. No serveix per jugar a futbol, no serveix per ensenyar a jugar a futbol, no serveix per comprendre el futbol, no serveix per aprendre a jugar a futbol… en tot cas serveix per pensar sobre futbol i per mirar-lo amb uns altres ulls. Panzeri detesta el negoci que hi ha al voltant del futbol, l’obsessió per guanyar de mandataris i entrenadors resultatius, individus que no respecten el futbol, que només respecten l’ambició de guanyar i aixecar trofeus com sigui. Pel periodista argentí, autor també de Burguesía y gangsterismo en el deporte i director del rotatiu El Gráfico durant uns quants anys, tot el que té a veure amb els diners i els interessos econòmics, atempta directament contra la idea d’un futbol obert, lúdic i pletòric d’art, cooperativisme i somriures. Segons Panzeri, la “Revolució Industrial” en el futbol està representada, entre d’altres motius, pel pes de l’economia, la quantitat de diners que hi ha en joc, la deshumanització-destructivitat del jugadors amb el joc i la divisa, la substitució de la improvisació per la obediència sistematitzada, la productivitat, el predomini del jugador egoista-angoixat i la progressiva extinció del jugador altruista-despreocupat i la substitució de l’ídol nascut per l’ídol inventat per l’aparell promocional-publicitari partícip de la industrialització de l’espectacle. El futbol s’ha convertit en el que el sistema ha volgut. Panzeri, avui en dia, al·lucinaria, si veiés en què s’ha convertit el futbol, una mena d’opi del poble, un exercici excessiu d’hedonisme i esport protagonitzat, en gran part, per individus egòlatres que s’han convertit en petits déus admirats i copiats per la canalla i per adults que fins i tot imiten els seus pentinats. El futbol que defensa Panzeri, no obstant, encara existeix. Sense anar més lluny, el Barça de Guardiola és un clar exponent del futbol entès com un joc lliure, tot i que Guardiola parteix de l’ordre per arribar a l’espontaneïtat i a l’ordre natural del futbol, mentre que el periodista argentí entén que no cal cap mena de rigor tàctic per arribar al mateix lloc. Ara bé, són dues concepcions totalment complementàries i que casen perfectament, que xoquen frontalment contra la d’equips que només juguen a destruir el rival i perquè no dir-ho, el futbol en sí.

L’obra de Panzeri dóna per molt més. Ho toca tot, i ben tocat. Parla de l’art d’enganyar (que és sinó el futbol, doncs l’art d’improvisar i d’enganyar… ai la picaresca!), de que tot i que no cal un rigor tàctic sí que remarca que en el futbol hi ha infinites tàctiques, dels fonaments del que és imprevisible on es tracta de no repetir mai la jugada i de sorprendre cada vegada a l’adversari,  de la importància de saber entrenar, de quan i com driblar, passar i xutar,de la disciplina i de saber el què, el com i el quan, de que si s’improvisa també es parlar d’organització, i inclús, del director tècnic ideal, que, segur, després de llegir què opina Panzeri, ens vindrà al cap el ben aviat ex-entrenador del Barça: algú amb personalitat i caràcter capaç de donar llibertat als seus jugadors i a la vegada saber com i quan corregir-los, però sense que perdin mai la capacitat per ser ells mateixos.

Per tot plegat, Fútbol. Dinámica de lo impensado de Dante Panzeri resulta un entreteniment imprescindible, sobretot pels que senten passió pel futbol, pel joc, per una manera d’entendre l’esport rei determinada, que s’oblida del negoci i que converteix el terreny de joc en un pati de col·legi amb gespa i espectadors, on els jugadors se senten lliures i només pensen en guanyar, sí, però respectant el contrari, respectant una filosofia de joc, i sobretot, respectant el futbol, sent conscient de la importància de saber guanyar i de saber perdre. Perquè, tot i que per molts el futbol és només guanyar i no saben ni entenen el que és sentir-se orgullós d’un equip i de com defensa una filosofia de joc, tant si guanya com si perd, on no hi falten impresentables disfressats d’entrenadors egòlatres i de periodistes-hooligans, tot i haver de conviure amb Florentino’s i magnats que poc els hi falta per rentar-se el cul amb bitllets de 100 euros, encara queda qui entén, respecta, estima el futbol com ho feia aquest periodista argentí. Només és un joc, però ens encanta, i encara més quan apareixen llibres d’aquest calibre.

Amb només tres pel·lícules, Mia Hansen-Løve ha consolidat una mirada cinematogràfica ben personal. Visionant els seus films ens ve al cap el cinema del darrer Eric Rohmer, el classicisme de nova generació de directors com Oliver Assayas i Claire Denis, i el realisme dels germans Dardenne, inclús, la frescor i atreviment de la nouvelle vague. La gran virtut, o una de les virtuts de la directora francesa és ser capaç d’aglutinar els seus referents i plasmar-ho des d’una perspectiva pròpia. Estem davant d’una autora a qui ja la podem reconèixer per un pla, per un moviment de càmera. i quan a un cineasta se’l reconeix pel seu estil, la història ens diu que estem davant d’un autor. Des de l’actualitat, el seu cinema el podríem emparentar amb el de Nobuhiro Suwa, però també amb el d’ Hirokazu Koreeda, amb el del veterà Lee Chang-dong i inclús amb el del novell Louis Garrel, qui demostra, amb Le Petit Tailleur, haver près nota dels films de Hansen-Løve. En definitiva, no falten referències, que sempre ajuden a entendre d’on ve un cineasta i quin és l’origen del seu art i situar-lo dins del panorama vigent.

Arriba, gràcies a Paco Poch Cinema, el tercer film de Mia Hansen-Løve, Un amour de jeunesse. El film narra la història d’amor entre Camille (interpretada per Lola Cretón, a qui tampoc la perdrem de vista) i Sullivan (Sebastian Urzendowsky). Els fets que es narren s’inicien durant el febrer de 1999. Camille i Sullivan són dos adolescents de 15-16 anys, que viuen la seva primera relació amb una intensitat i dependència insana, sobretot per part d’ella. Sullivan, en canvi, l’adora, però adora encara més la seva independència i el rebuig que sent només de pensar que Camille ho serà tot per ell i que ell ho serà tot per ella. Sullivan vol rodar pel món, veure altres realitats. Ella sent que es morirà sense el seu príncep blau, però aquest marxa a buscar aventures per Sud-Amèrica. Amb els anys, a Camille se li obre el cel a través de l’arquitectura i d’un nou amor, un arquitecte noruec (repeteix Magne-Håvard Brekke) que es podria definir com el prototip d’intel·lectual madur i fet a sí mateix. Quan sembla haver trobar l’estabilitat emocional i el sentit a la vida, Camille, vuit anys més tard, es retroba amb Sullivan. Aquest senzill fil narratiu és més profund i delicat del que pot semblar d’entrada. L’exquisida, serena i diàfana manera de filmar i narrar de Hansen-Løve, qui, a través d’una mil·limètrica posada en escena és capaç d’oferir un retrat àgil, suggeridor i gràcil, permet projectar el món interior dels dos personatges, centrant-se finalment en ella, protagonista absoluta de la història. El dolor, patiment i obsessió de Camille resulten tan evidents com subtils. El collage de situacions, les fotografies d’una relació, el dinamisme de les situacions, el muntatge, el pols narratiu, la fotografia, la música, tot plegat formen un conjunt compacte i perfectament estructurat, on res està per sobre de res, on tot queda al servei de l’ autoria i força d’una directora. Aquesta explica la història amb senzillesa i espontaneïtat, i tot i que res és casual, dóna la sensació, en algun moment, que s’improvisa. Com succeeix amb el cada cop més aclamat (per fi) Godard, Hansen-Løve ho té tot controlat, sense que ho sembli. La manera amb la que treballa les divergències, la planificació, la direcció artística, són altres dels recursos que domina per oferir un excel·lent exercici sobre la realitat filmat des de la realitat.

Camille i Sullivan és la història d’amor de gairebé tothom. Una història plena d’utopia, d’amor possible però impossible, que no pretén ni molt menys ser un drama ni amb connotacions ‘shakesperianes’ ni de caire fulletonesc. Parlem de cinema d’autor, rotund, natural, que flueix amb la honestedat d’una directora capaç de submergir-se en el drama d’una història d’amor amb la distància justa i necessària, des d’una òptica artística i realista. Un amour de jeunesse és un film intemporal, per la història, per com ens l’expliquen, i per tots els elements que utilitza una autora a la que des de ja hem d’afegir a la llista de directors que encara fan del cinema, tal i com deia Nicholas Ray, la catedral de les arts.

 Al nivell de... Una pareja perfecta (de Nobuhiro Suwa).

Des del 2002, amb el llunyà però no tant Not the Way E.P i del primer llarg, A, publicat un any més tard, Cass McCombs ha anat consolidant una discografia solvent, elegant i plena de grans moments. Pop-rock clàssic, intemporal, amb aires d’americana però també d’indie, el músic de Califòrnia s’ha mostrat sempre tan eclèctic com inconformista. L’any passat ens va deixar per una banda el nostàlgic, exquisidament desolador i pausat Wit’s End, un notable disc format la major part per temes lents i mitjos temps, i per l’altra, publicat el novembre del 2011, el meravellós, elèctric i diferent Humor Risk.

El darrer treball fins el moment signat per l’ inquiet i nòmada McCombs està format per vuit joies. Des de Love Thin Enemy, tema que el podrien firmar els millors Yo La Tengo, al preciós mig temps que és The Living Word, a mig camí entre R.E.M i Low, la clàssica The Same Thing, on s’apropa als Flyng Burrito Brothers i als The War on Drugs, passant per To Every Man Camera, on recupera la seva vessant de crooner al més pur estil Micah P. Hinson, la brillantor folk-pop de Robin Egg Blue que segurament somiarien firmar Vetiver, el rock n’ roll fresc amb aires a Tom Petty de Mistery Mail amb una forma de cantar que recorda a McCartney, la pausa marca de la casa de Meet Me at the Mannequin Gallery, i finalment, la delicadesa de Mariah, aquest Humor Risk suposa un altre pas endavant en la carrera d’un músic que segueix mostrant-se intractable en estudi i en directe. Set de set per McCombs, qui, disc rere disc, confirmar que si no està ja entre els intocables, poc li falta.

Sona a… Yo La Tengo + Kurt Vile + Ryan Adams
El Millor… Love Thin Enemy, The Living World, The Same Thing, Robin Egg Blue, Misery Mail.
El Pitjor… no és una novetat… ara bé, i què? quina mania amb haver d’estar a la última…

Al cor del Raval hi ha l’Hortet (Pintor Fortuny, 32), un restaurant ovo-lacto-vegetarià on tastareu les receptes d’Odina Capo, la filla de Nicolàs que està al càrrec d’aquest clàssic de restauració vegetariana de la ciutat  juntament amb les seves dues filles (Odina i Sonia) que emplaça els seus orígens als 80, sent un dels pioners a Barcelona. Nicolàs Capo (1899-1977) era un humanista autodidacta divulgador de la Trofologia: el nudisme com a opció per acostar-nos a la natura i la dieta com a cura d’enfermetats produïdes per una mala alimentació; si teniu més curiositat sobre el tema, a la barra de l’Hortet, hi ha un llibre al respecte o us deixem l’enllaç a aquesta entrevista a Odina.

Entre setmana de 13 a 16h hi ha el menú de migdia per 9,90€ i el del cap de setmana per 14,95€ pa inclós i beguda a part. De les 3 opcions de primer plat ens hem quedat amb la crema vegetal i els farcellets d’espinacs i panses amb salsa de formatge (que s’ha acabat), encara que també hi havia el buffet lliure d’amanides, un carro amb diferents tipus d’enciams, i verdures per combinar-les i que el comensal por trïar al seu gust.

Entre els segons plats hi havia un boníssim i saborós pilaf de quinoa amb verdures, tofu marinat a la planxa amb puré de patata i algues, i, canelons vegetals. Tot boníssim i acompanyat del pa integral que s’elabora diàriament, així com els plats i els postres, del que us recomanem la compota de poma i el pastís de xocolata.

L’Hortet és una opció equilibrada i nutritiva que presenta una carta amb opcions tant per ovo-lacto-vegetarians, vegans o celíacs, així com per persones que no siguin vegetarianes i vulguin gaudir d’un àpat exquisit, fi i nutritiu amb matisos i gustos que desmitifiquen les creences sobre aquest tipus de cuina. Si voleu fer un tast de la seva cuina, podeu fer-ho amb les Tapetes bio de l’Hortet, tots els divendres i dissabtes de 21 a 23h.

Restaurant l’Hortet
Pintor Fortuny, 32
Districte: Ciutat Vella – Barri: Raval
Teléfon: 933 176 189
Més informació: www.restauranthortet.com

De Dilluns a Diumenge migdia de 13h a 16h.
Divendres i Dissabte nit 20h a 23:30h.
Nomes reservem taula els caps de setmana i les nits. Els festius (excepte els dies de nadal) també obrim. A l’Agost tancat.

EN ÉPOCA DE MONSTRUOS Y CATÁSTROFES. CAMILLE DE TOLEDO

Alpha Decay

Catàstrofes, apocalipsis, distòpies, mons paral·lels, metàfores de la realitat,… la literatura ens ha ofert una ampli ventall de possibilitats de viatjar per diferents perspectives oferides per autors que consideren necessari i útil veure la realitat del món amb altres ulls. El dia a dia potser ens impedeix aturar-nos, ser crítics i exigir amb vehemència i arguments un canvi. Ara bé, tenim a la nostra disposició autors com Camille de Toledo, un d’aquells escriptors que mostra un compromís exquisit i punyent amb la realitat i la literatura. Ens arriba, gràcies a Alpha Decay l’obra titulada En época de monstruos y catástrofes, la primera part de la tetralogia Estratos, on l’autor qüestiona l’absurditat i buidor de la vida moderna, tal i com ho fa el sociòleg Lipovetsky, però a través de la ficció i d’un personatge anomenat LKW, un vividor, inventor, espavilat, extravertit i supervivent, tant llest com superficial, que crea un imperi comercial venent productes que ofereixen entreteniment i plaer sexual. L’èxit, immediat, polèmic, provoca un autèntic terrabastall personal a la vida d’LKW, qui es converteix en un empresari admirat, envejat i polèmic, rodejant-se d’un grup de treball i d’amics gairebé tan excessius com ells. L’exageració amb la que descriu l’autor la bacanal de diners, fama i luxe del protagonista de l’obra i del seu entorn resulta una àcida i caricaturesca visió del món en el que vivim. Potser, el món no arribarà a canviar mai, perquè hi ha masses individus com LKW interessats en mantenir l’status quo. Un món polític, anul·lat per l’economia, països convertits en franquícies, ciutats plantejades com parcs temàtics, masses consumistes sense remei, idiotització del col·lectiu,… imaginació  No obstant, l’art ens permet reflexionar de manera que, quan ens intenten vendre la moto, almenys, uns quants, se n’adonin. En época de monstruos y catástrofes és una obra tan grotesca com realista que empeny al lector a pensar per sí mateix, opció vital per no convertir-se en un individu sense capacitat de rèplica ni rebel·lió. Encara que res canviï, l’art ha de seguir donant motius per mantenir la utopia.

Qui millor que Camille de Toledo per explicar-nos de que va la seva ambiciosa novel·la, on, finalment, tot resulta molt més real del que sembla:

BCNCultura.cat: Quan, com i perquè et poses a escriure En época de monstruos y catástrofes?

Amb l’emergència i la passió del que assumeix el seu talent és l’únic camí possible per guanyar-se les garrofes, i en aquest cas, per menjar i, com a mínim, tirar endavant amb la dignitat del que és capaç de dedicar el seu temps al que més estima, Sharon Jones esdevé l’artista feta a sí mateixa per antonomàsia, aquella a la que no li han regalat res i que és capaç de sobreposar-se a qualsevol impediment per tal d’assolir el seu objectiu final. Nascuda a Georgia, de família humil, en el sentit de que no tenien per res més que per menjar i gràcies, criada i crescuda amb sa mare i els seus cinc germans a l’edifici de pisos socials anomenat Brownville de Brooklyn (famós perquè Jay Z va créixer allà i és on ha filmat alguns vídeoclips), Sharon Jones, finalment, amb 50 anys, després de feines de tota mena (té un gran record dels mesos que va currar com a guàrdia de presons a Ryker’s Island) ha arribat on volia arribar: guanyar-se la vida cantant, pagar una casa a la seva mare, els estudis als seus nebots, i, en definitiva, compartir el seu èxit amb la seva família.

Bolos, cantar per tot arreu, els no de productors per ser massa grassa o ser massa negra (li van arribar a dir que es posés crema per aclarir la pell),… mil-i-una anècdotes que dibuixen un llarg camí fins la meta final, en una llarga cursa que a tenir com a etapa clau la trobada amb Neal Sugarman i Gabriel Roth (també conegut com Bosco Mann), a principis del segle XXI. Músics, productors, entusiastes de la música negra, Sugarman i Roth tenien entre cella i cella la idea de crear un segell discogràfic que emulés el treball de segells com Stax, Motown o Chess. Quan van crear Daptone Records, tenien ben clar que volien produir artistes que definissin un so i una manera d’entendre la música. I la primera artista que varen contractar va ser Sharon Jones i els seus Dap-Kings, amb Bosco Mann al capdavant, ideòleg, productor dels LP’s de Jones i els Dap-Kings, i compositor de la majoria de les cançons d’aquests; tot ells, amb altres figures del món del soul tan oblidades per aquells anys com imprescindibles ho són ara, com Charles Bradley, Lee Fields (qui publica a través de Truth & Soul, l’altre gran segell de soul del moment, però amic de la família Daptone Records) o els membres de The Budos Band, van posar-se a treballar per aixecar la productora des de zero. Ells varen pintar les oficines i varen permetre que Sharon Jones, el 2001, gravés l’incendiari Dap Dippin’ with Sharon Jones and the Dap-Kings, publicat el 2002, convertint-se en un immillorable i recordat debut de l’artista i del segell. Pure Cane Sugar, dels Sugarman 3, banda d’un dels fundadors del segell, Neil Sugarman, va ser el segon disc publicat. El 2003, la redició de Thunder Chicken, dels The Mighty Imperials, va ser l’única publicació. Fins el 2005, vencent no poques dificultats, va sortir a la llum el segon treball de Sharon Jones and The Dap-Kings, Naturally, i ara sí, Daptone Records es confirmava com un segell amb una identitat pròpia: artesania musical, calidesa del so analògic i passió per regalar, vendre i delectar als aficionats a la bona música.

Durant el 2006, el segell i la banda varen rebre l’impuls definitiu. Amy Winehouse, fan confessa de Sharon Jone si dels Dap-Kings, es va posar en contacte amb ells, primer, per gravar Back to Black als estudis de Daptone Records sota la producció de Mark Ronson. El disc va ser un èxit immediat al Regne Unit. I Winehouse, posteriorment, va contractar els Dap-Kings per la gira pels EUA. Un ja es pot imaginar què va suposar aquesta col·laboració, més valorant que LP va convertir a Amy Winehouse en un dels noms més admirats del món de la música. Posteriorment, amb el segell consolidat, i Sharon Jones i la seva banda gaudint d’un merescut respecte, el 2007, arribaria 100 days, 100 nights, on l’èxit comercial arriba, entrant a llistes comercials i fent-se un nom en el panorama internacional de la música popular. Gires per aquí i per allà, va ser necessari un temps per assimilar tal victòria. Daptone Records era un segell admirat, i el grup assaboria, per fi, el triomf. Però havia d’arribar la gran obra mestra, sense desmerèixer ni molt menys el gran nivell dels altres treballs. El 2010 publiquen I Learned the Hard Way, un treball, potser el més soul i el menys funk que han firmat fins el moment, que es podria comparar amb qualsevol obra magna de la història del soul. Només cal punxar el disc una sola vegada per enamorar-se de Jones, la banda, i perquè no dir-ho, del segell que ha fet possible aquesta explosió de soul.

I arribem a Soul Time!, que no és més que un disc que recopila material antic, i que ens serveix d’excusa per aproximar-nos als seus autors. El disc recull cançons de Sharon Jones and The Dap-Kings des dels seus inicis. No ens podem quedar amb cap en concret, perquè la selecció de peces resulta excel·lent. Des de les bombes funk que són Genuine pt.1 i Genuine pt. 2, o les delícies soul Longer and Stronger, Inspiration Information, tenyida, aquesta, d’una capa d’elegant gospel, … tema a tema, i no podem deixar d’esmentar He Said I Can, I’m Not Gonna Cry, When I Come Home, la guerrillera What If All Stopped Paying Taxes?, en una versió en directe, i cadascun de les dotze cançons que completen un altre regal per les oïdes i l’esperit a càrrec de la nova reina del soul i la seva magnífica banda. Amb músics d’aquest calibre, qui s’atreveix a dir que avui en dia ja no es fa bona música?

Sona a… nova reina del soul
El Millor… TOT.
El Pitjor…no haver-se tret el barret, encara, amb SJDK.

Foto de portada: (David Kawai / Ottawa Citizen) ASSIGNMENT NO. 100074

Director: Bruce Robinson, autor de Withnail and I, una mena de Jules i Jim plena de psicodèlia més que recomanable; repartiment: Johnny Depp, Giovanni Ribisi, Aaron Eckhard, Amber Heard i Richard Jenkins; guió: l’adaptació de Los Diarios del Ron, de Hunter S. Thompson. Els ingredients, més que saludables i apetitosos. El resultat final, no obstant, pèssim. El film no troba en cap moment el ritme lisèrgic de l’obra de l’autor de Los Ángeles del Infierno, tot i que no podem oblidar alguna que altra seqüència on sí ens ve al cap la novel·la. I tampoc es tracta de comparar llibre i film, ara bé, és inevitable mirar l’origen de tot plegat. La realitat, però, és dolorosa: la pel·lícula acaba sent un patètic exercici pretensiós i insuls, on s’intenta explotar la gràcia de Depp fent de Hunter S. Thompson, que en aquest cas, és nul·la. De fet, la interpretació de Depp és, la inexistent direcció i falta d’autoria, i una pobre fotografia, pròpia de telefilm de diumenge tarda barrejat amb catàleg de viatges exòtics, són arguments gairebé definitius per intentar oblidar aquesta pel·li com abans millor.

De Johhny Depp, un dels actors que millor va representar els canvis socioculturals dels noranta, alguns esperem, encara el millor. Però, la realitat és una altra. Aquest cop, resulta auto-paròdic, recordant més al darrer Jack Sparrow que a Paul Kemp, el protagonista de l’obra, alter ego de Hunter S. Thompson, el qual va escriure la novel·la després d’una temporada treballant a Sant Joan, Puerto Rico, on va demostrar que la seva filosofia de vida no tenia límits ni lligams amb res més que amb ell mateix. Pesa i molt el record de la notable Miedo y Asco en Las Vegas del gran Terry Gilliam. I la lentitud del film, la interpretació de Depp, la fotografia, … el film, com aquesta ressenya, no avança, i finalment, resulta una pèrdua de temps, a no ser que siguis capaç de sobreviure un film només per la bona actuació d’un dels seus actors, com succeeix en aquest cas amb un excel·lent Giovanni Ribisi, que interpreta a Moberg, un alcohòlic, anat i poc lúcid, per dir-ho finament, company de viatges de Kemp, el qual protagonitza les seqüències més brillants de les dues hores de metratge.

L’home que va reinventar el Nou Periodisme, i posaria les mans al foc, no quedaria gens satisfet amb aquesta adaptació. Hunter S. Thompson va acceptar publicar l’obra, que la tenia abandonada en un calaix de casa seva, gràcies a la insistència del mateix Depp. De fet, un cop publicada, Depp, fan absolut i amic íntim de l’escriptor, també el va convèncer per adaptar-la a la pantalla gran, encara que no sé si l’escriptor sabia que Robinson (filmografia justeta) seria l’encarregat de dur-la a la pantalla gran. Afortunadament per ell, no la podrà veure mai. I afortunadament per nosaltres, a l’enyorat i imprescindible periodista gonzo el recordarem per la seva obra, i no per aquesta miserable i oblidable adaptació.

Al nivell de… The Tourist passada de voltes.

Aparcats Grinderman, esperant notícies dels Bad Seeds, l’hiperactiu Warren Ellis no té temps ni per fer una becaina ni molt menys per afaitar-se les barbes. Però afortunadament no li manquen hores per seguir fent allò que li dóna sentit a la seva vida: crear, composar, publicar discs i, finalment, sentir-se músic. Tornen els Dirty Three, a la qual podríem definir com la banda titular del multi-instrumentista més carismàtic (amb permís de Lu Edmonds i Andrew Bird) de la música popular actual. Warren Ellis està igual. Res ha canviat. Manté la mateixa aparença, el mateix inconformisme creatiu, que neix de la idea de que com menys comoditat i més mala llet acumulada, més creatiu és un, el mateix posat desafiant,… tot igual, res ha canviat. I a Dirty Three, doncs tres quartes parts del mateix. El trio que forma Ellis amb el guitarra Mick Turner i el bateria Jim White, segueix oferint la seva particular visió instrumental de la fusió que aglutina post-rock, música clàssica, jazz, blues i tota la música que pugui derivar dde tres músics a qui la paraula experimental se li queda petita. Acaben de publicar Toward the Low Sun, amb portada, aquest cop, obra de Mick Turner, en el que és el seu vuitè àlbum en estudi, i tots els que varen caure rendits amb Ocean Songs, per citar el que és possiblement el seu disc més representatiu, que no s’ho pensin i que punxin aquest nou treball.

L’entrada de l’LP, amb Furnace Skies, marca el camí, el mateix, que varen decidir prendre els tres australians fa gairebé 20 anys. És potser un dels pocs retrets que se li pot fer a la banda. Ara bé, que té de dolent seguir el mateix camí si és el que vols seguir? Finalment, per ser un mateix, s’ha de ser fidel a unes idees, i és així com, amb Sometimes I Forget You’ve Gone un acaba per entendre que no hi ha res més gran que ser un mateix, passant de modes i pressions. Moon On The Land i Rising Below o com exprimir, desfer-lo, desendreçar i refer el blus, The Pier i Rain Song, o la virtut de ser un mateix sense cedir un pam (i sense donar pel sac a ningú, evidentment), That Was Was i Ashen Now, o potser no hi ha res com fer bé el que a un li dóna la real gana, i d’aquesta manera tan autèntica, arribem al darrer tema, You Greet Her Ghost, on no queda més que treure´s el barret, somiar en tocar el violí, o en tenir un grup com els Dirty Three, o com a mínim, en deixar-se barba… però tornem a començar, amb Furnace Skies, tornem a pinxar el disc per enèsima vegada, que ens expliquin aquests australians que del que es tracta és d’evolucionar i créixer sent un mateix.

Dirty Three sonen com només ells són capaços de sonar. La inquietud artística, l’avantguarda musical combinant diferents gèneres, experimentació, talent, passió, i la capacitat, valentia i necessitat de fer el que un sent com i quan vol, són alguns dels arguments que defensen com pocs per ser únics. I se’ls hi dóna de nassos: ser únics i defensar-ho.

Sona… Som els Dirty Three, i en autenticitat, qui ens guanya?
El Millor… cada cançó és un viatge a on cadascú vulgui.
El Pitjor… Se’ls pot criticar per ser massa lineals?

Fotografia portada: Image (C) Ben Searcy 2010