No hi ha millor elecció que anar a Los Escullos si el que voleu és passar una estona a la platja i us agrada fer snorkle. Allí podreu gaudir de la rica flora i fauna marina, i sense fer grans esforços trobareu orelles de mar, garotes, posidònia, camarons (deixeu la mà quieta en una roca amb aigua i, amb sort, apareixeran!), tomàquets de mar, orades, serranets, etc. Cal dir, però, que degut al rocallar i a la gran presència d’eriçons, l’accés a la mar no és fàcil per a tothom. La platja està vigilada, simbòlicament, per un fort construït el segle XVII i conegut com Batería de San Felipe.

Monsul o Los Genoveses també són paratges poc densificats i que presenten una bellesa natural incomparable. A destacar les formacions volcàniques arran del litoral. L’aforament de cotxes és molt restringit. El parc posa a disposició dels visitants autobusos.

Si preferiu platges de caire més familiar, res millor que la sorrenca i llarga platja de Las Salinas. Aneu-hi per la tarda i, tot seguit, pugeu al far de Gata, des d’on contemplareu una incomparable posta de sol i els penya-segats de la platja de Las Sirenas.

Per descobrir el parc més enllà de les seves platges, res millor que llogar bicicletes o fer rutes a peu. A les oficines de turisme us podran donar més detalls del recorregut circular per les salines (14 km, dificultat baixa), de l’excursió que va de La Isleta del Moro fins al castell de Los Escullos (4 km., dificultat nula), o de la ruta que enllaça Agua Amarga, Cala de Enmedio i Cala de Plomo (9 km., dificultat mitja), entre d’altres. En tot moment trobareu margallons, l’única palmera que habita a Europa de forma natural i que s’utiliza com a fibra, com a aliment i com a element constructiu.

Algunes recomanacions gastronòmiques:
· Restaurante la Ola (la Isleta del Moro)
Adreça: C/ Peñón Blanco.
Tel.: 950 389 758
Horari d’estiu: obert tota la setmana de 9’30 a 18h i de 20 a 00’30h.
www.restaurantelaola.es
Bon peix i a bon preu en un entorn sense pretensions esteticistes.

· Bar la Marina (la Isleta del Moro)
Adreça: Pl. Virgen del Carmen, s/n.
Tel.: 950 389 757

On dormir:
· Camping Tau (San José)
Obert de finals de març a finals de setembre
Adreça: Camino de cala Higuera s/n. 04118 San José.
Tel./fax: 950 380 166
www.campingtau.com

· Albergue de juventud de San José
Montemar, s/n. 04118 San José.
Recepció oberta de 9 a 13h i de 18 a 21h.
Tel.: 950 380 353

· Casa café La Loma
Allotjament rural a la Isleta del Moro
Tel.: 950 389 831

Dades d’interès
· Centro de interpretación de la naturaleza
Adreça: proper a l’entrada del poble de Ruescas (venint d’Almería, sortida 467).
Obert de 10 a 15h. Tancat els dilluns i els dies festius.
Tel.: 950 160 435

· Oficina de información del parque (San José)
Adreça: c/ Correos, s/n.
Obert de 10 a 15h, excepte els dilluns i els dies festius.

· Oficina de turismo de San José
Plaza mayor.
Oberta de 9’30 a 13’30h. Dilluns i diumenges tancada.
www.cabodegata-nijar.com

…Godard…GODARD. Godard multiplicat per 5. El 7 de setembre, a les 19 h. a la La Central del Raval es presenta el Cofre Jean-Luc Godard Ensayos, una caixa amb 4 DVD i un llibre centrats en la figura del director de Alphaville, Weekend i El Desprecio, entre d’altres obres imprescindibles que trobem en la dilatada filmografia de l’autor francès.

Intermedio és qui es troba darrera d’aquest llançament. Després de les caixes dedicades a Jean-Luc Godard Godard i el grupo Dziga Vertov i Godard Ficciones, en Godard Ensayos ens trobem 4 DVD (més el citat llibre) que s’ocupen d’algunes de les obres més importants de Godard en el terreny del cine-assaig i la no-ficció, a través de les que el cineasta pensa en el cine i crea des del punt de vista de reflexió estètica-política: Què és la imatge? Com puc o hauria d’el·laborar un relat a partir del muntatge d’imatges?

DVD 1
La Gaya Ciencia (Le Gai Savoir, 1968). A parti d’un guió inspirat en Émile ou De l’Éducation, de Jean-Jaques Rousseau, Godard filma a dos joves, Jean-Pierre Léaud i Juliet Berto debatint sobre com canviar el món. Humor, collage i política, amb el tractament marca de la casa.

Soft and Hard (Soft and Hard. Soft Talk on a Hard Subject Between Two Friends, 1985). Direcció, guió i muntatge de Jean-Luc Godard i Anne-Marie Miéville. La parella discuteix sobre la seva manera de fer cinema. La música triada és el Quartet per corda en la menor, opus 132, de L.V. Beethoven.

DVD 2
Número 2 (Numéro deux, 1975). Direcció de Jean-Luc Godard. Guió i muntatge de Godard i Miéville. Retrat de la vida quotidiana d’una família de tres generacions que qüestiona la vida en família, la sexualitat, el treball i l’educació infantil.

Guió del film Pasión (Scénario du film Passion, 1982). Godard parla de la creació del film.

DVD 3
Cómo va Eso (Comment ça Va, 1976). Dirigit per Godard, és un assaig sobre la distorsió i manipulació dels mitjans de comunicació a través de les conversacions entre l’editor d’un diari comunista i una militant d’esquerres (interpretada per Anne-Marie Miéville). Els dos discuteixen sobre com muntar un vídeo que pretèn reflexar el dia a dia del treball al diari.

DVD 4
JLG / JLG. Autoportrait de décembre, 1995. Autorretrat del cineasta que es mostra a la seva llar, a Rolle, al costat del llac. Un diari on aborda feina i passat biogràfic i autobiogràfic.

Carta a Freddy Buache, 1982. Godard escriu a Buache, director de la cinemateca suïssa, explicant-li com el seu projecte sobre un film d’encàrrec dedicat a Lausana va ser rebutjat.

Meeting Woody Allen, 1986. Entrevista de Godard a Woody Allen a Nova York, a través de la que comparteixen experiències, idees i reflexions, trobant punts en comú i divergències.

Jean-Luc Godard. Pensar en Imágenes. Conversaciones, entrevistas, presentaciones y otros fragmentos, edició a càrrec de Núria Aidelman i Gonzalo de Lucas completa aquesta llançament dedicat al cineasta francès. 512 pàgines, que en paraules dels editors, “són un assaig sobre el cinema, unes memòries i llibre d’estètica construït com un muntatge que recull, per primera vegada, les idees de Godard al llarg de mig segle de cinema, de 1960 al 2010. Godard ha realitzat gairebé 200 pel·lícules, acompanyades durant tot el procés de creació d’entrevistes, conferències i conversacions. Per a Godard, aquest treball, la reflexió en veu alta, el diàleg sobre el cine, sempre ha sigut part de la seva obra. Aquest llibre, forma únicament per paraules del propi cineasta, il·lumina aquesta obra paral·lela: mitjançant una extensa recopilació de texts –entrevistes, diàlegs, classes- extrets de revistes, llibres o documentals, seguim les idees de Godard al mateix temps quq les etapes de l’obra i concepció de les seves pel·lícules, des del seu primer llargmetratge, À Bout de Souffle, fins el darrer, Film Socialisme.”

Jacques Yonnet (París, 1915-1974) és un dels escriptors oblidats pel gran públic, tot i que és un dels imprescindibles de la literatura francesa del segle XX. Amb unes credencials que van des de ser perruquer de dones, matar i despedaçar a un oficial de la Gestapo de qui va amagar les restes entre les estacions de Montparnasse i Austerlitz, viatjar a Londres durant el bombardeig, salvar la vida degut a que un tret només li va volar el casc sense tocar-li ni un pèl gràcies a la seva curta estatura, escriure Gagne ta guerre, Chanson à ne plus dormir i Enchantements sur Paris, entre d’altres novel·les, i col·laborar en la Resistència Francesa contra l’ocupació nazi, entre d’altres activitats i experiències d’aquest poeta, escriptor i vividor. Yonnet va fer de la seva vida la seva obra.

Sajalín Editores publica Calle de los Maleficios. Crònica Secreta de París per primer cop al nostre país. Situada al París de la primera meitat dels quaranta és un dels millors llibres escrits sobre la capital francesa, en una trama que s’inicia amb la fugida de Yonnet, presoner dels nazis a Boult-sur-Suippe, qui aconsegueix arribar a París, on s’incopora a activitats clandestines. Amic de Robert Doisneau, amb qui va editar el llibre, d’aquí la portada del llibre (què millor que una foto de Doisneau per il·lustrar la novel·la, d’altra banda), i d’altres noms que es movien en la clandestinitat de la bohèmia parisina d’aquells anys en els que trïar l’opció de lluitar contra l’enemic definia una actitud i una manera de pensar, Yonnet va viure aquells anys al màxim, i l’esperit que va demostrar el va reflexar en els seus llibres. Aquest Crónica Secreta de París és un llibre obert d’aquella època, de la seva vida i sobretot, d’una ciutat dividida i atemorida, però que va ressorgir i va aconseguir fer front als nazis. Intel·lectuals, rebels, prostitutes, oficials de la Gestapo, l’ambient del carrer, els bars, en definitiva, un pupurri atractiu i tant realista com metafòric que van viure aquells dies com si fossin els darrers. Les circumstàncies feien pensar el pitjor, però gent com Yonnet va donar la volta a la situació, i a través de fets i paraules, va posar el seu granet de sorra per acabar amb el règim nazi.

Per fi arriba un llibre recentment traduït a l’italià i a l’anglès, i del que fins ara havien gaudit els francesos. George Orwell, Ernest Hemingway, Josep Pla, Albert Minning, Miquel Mir i d’altres van retratar ciutats en guerra. Jacques Yonnet ho fa, i a més, ens convida a compartir el viatge amb bohemis, artistes, combatents, indigents, treballadors i criminals, és a dir, amb la gent del carrer, uns millors, d’altres pitjors, però que conformen un testimoni veraç sobre el París ocupat. Calle de los Maleficios. Crónica secreta de París. El títol ho diu tot. Benvingut, Jacques Yonnet.

Black, black, black

La trama de l’obra es divideix en 3 parts que vindrien a ser les 3 paraules que composen el títol, en un argument que situa el lector en la investigació d’un assassinat ocorregut en una escala de veïs, que Marta Sanz confessa que és la seva. Han assassinat a Cristina Esquivel, i els pares d’aquesta contracten a un detectiu, Arturo Zarco, perquè descobreixi el responsable, ja que la policia no n’ha tret aigua clara. El principal sospitós pels pares de Cristina és Yalal, el marit de procedència marroquí amb qui Cristina estava casada. En aquest cas, l’autora denuncia clarament com el racisme és present a la societat espanyola i ho fa filtrant-ho a la retòrica de la narració del llibre, així com també ho fa amb la violència domèstica, la dependència de la tercera edat i d’altres temes actuals.

Segons l’autora la relació amb el gènere negre al que pertany la novel·la és d’amor-odi. L’amor és present en els homenatges explícits que hi ha a la novel·la: com el de Patrícia Highsmith i al tipus de retrat psicològic de personatges com el de Luz Arranz, una veïna de l’escala; el de George Simenon i les culpabilitats d’uns personatges complexos; al gènere clàssic estadounidenc representat per escriptors com R. Chandler, James M. Cain i Dashiell Hammet; l’homenatge a la crítica social que també fa la novel·la del gènere i que han practicat autors com Manuel Vázquez Montalbán, Juan Madrid o Rafael Reig; i també homenatges cinèfils a pel·lícules com La noche del cazador (1955, Charles Laughton) o de directors com Howard Hawks.
I l’ “odi” es veu reflectit en algunes idees totalitàries que regeixen el mercat i que s’han filtrat a la retòrica de la narració del llibre (com el racisme dels pares de Cristina Esquivel quan acusen a Yalal); segons Sanz aquest odi també es reflexa en la molèstia que li provoca quan al lector se’l tracta de client i és per això que durant la narració de Black ,black, black s’esdevé un diàleg entre la veu narrativa i el lector, on aquest acumula preguntes i esdevé intrèpid en el moment de replantejar-se el que li ve escrit com un tot absolut; que és al que ens tenen acostumats a la literatura actual.

Per Marta Sanz la novel·la és una fotografia  hiperrealista pintada amb uns colors diferents als de la realitat per destacar alguns trets a ulls del lector. El personatge d’Arturo Zarco és col·locat en l’escena del crim en una posició de vulnerabilitat, com passa en moltes novel·les negres del gènere, ja que es veu atret per Olmo, el fill de Luz Arranz, un noiet pàlid que col·lecciona papallones. La femme fatale també és present, i segons Marta Sanz se’ns presenta bicèfala: per una banda és Luz Arranz, la veïna d’aquesta escala on s’ha comès l’assassinat, i per l’altre la reencarnació en la figura d’Olmo, una dona confusa o ambigua en el gènere femení que crea aquesta dicotomia.

Al primer i a l’últim Black del títol (o parts de la novel·la) la narració té com a característic les diferents conversacions telefòniques entre Arturo Zarco, que ha assumit la seva sexualitat, i Paula (o Pauli, com l’anomena aquell), l’ex-dona de Zarco i a qui ha deixat traumatitzada la seva ruptura amb aquest perquè continua enamorada. L’imtermig del diari de Luz, és a dir, el segon Black, té a veure amb el suspens del gènere negre i la sensació d’intriga del lector de que quelcom està passant mentre llegeix el diari d’enfermetat que reflexa la necessitat, segons Marta Sanz, que tenen els lectors de sentir-se seduïts i considerar la literatura com un espectacle d’entreteniment.

Black, black, black és una novel·la fresca que recomano tant a aquells que vulguin introduir-se al gènere com a aquells que busquin els referents que l’escriptora nascuda a Madrid empra. Girs i més girs, també típics del gènere, reflexen que les trampes es fan més des de la ficció, més que no pas desde la vida mateixa, tal i com diu la pròpia Marta Sanz.

Dino Risi, Vittorio Gassman, Agostina Belli i Alessandro Momo donaran el tret de sortida a la Biennale de Venècia d’enguany amb Perfume de Mujer (Profumo di Donna, 1974), rememorant al gran director milanès dos anys després de la seva mort i fent un merescut homenatge al protagonista de Il Sorpasso. Un inici de festival més que suggerent, però això és només el que succeirà el dia 31 d’agost a la pre-apertura. La oficial és el dia 1 de setembre, i Black Swan de Darren Aronofsky és l’escollida per  inaugurar un dels certàmens cinematogràfics més exigents. Aquest any, el criteri el marcara ni més ni menys que Quentin Tarantino, president del jurat, on també hi diran la seva Arnaud Desplechin, Ingeborga Dapkunaite, Danny Elfman, Luca Guadagnino, Guillermo Arriaga i Gabriele Salvatores, que són tots els que formen l’anomenat Venezia 67, els encarregats de triar la millor pel·lícula de les 24 que participen a concurs. A més del film del director de Réquiem for a Dream, destaquem els següents títols:

Somewhere, de Sofia Coppola. La directora de dos obres majúscules de la passada dècada com Lost in Translation i Maria Antonieta dirigeix a Stephen Dorff, qui interpreta a una estrella de cine que s’ha de fer càrrec d’un fill amb qui no ha tractat gaire. La música del film ha sigut realitzada per Phoenix i Julian Casablancas. I Benicio del Toro només fa un ‘cameo’.

Promises Written in Water, de Vincent Gallo. El polifacètic director i protagonista de Buffalo 66 torna a la càrrega després del criticat segon film, The Brown Bunny. Ell també és el protagonista del nou film.

13 Assassins, de Takashi Miike. L’incansable i gairebé infal·lible director japonés, un autor capaç de rodar 7 films en un any, després de l’èxit massiu al mercat asiàtic amb Yatterman (també es podrà veure en un passi especial) i la saga Crows Zero, recupera el caire autorial en una pel·lícula situada al japó medieval.

Miral, de Julian Schnabel. El director de Basquiat rememora la figura de Hind al-Husseini, una dona que acollir a 55 orfes de la massacre de Deir Yassin per part dels jueus en la política d’ocupació de l’any 1948. Miral, interpretada per Freida Pinto, arriba a l’orfanat al 1978. Activisme, educació i pau són alguns dels temes del film.

Meek’s Cutoff, de Kelly Reichardt. La directora de Wendy and Lucy repeteix amb Michelle Williams com a protagonista, en un repartiment on també hi trobem a Paul Dano, Shirley Henderson, Bruce Weenwood, Zoe Kazan i Will Patton. Un western on tres famílies viuen la realitat en directe durant una ruta amb diligència als EUA de 1845, història que s’explica a Terrible Trail: The Meek Cutoff, llibre sobre el tràgic succés d’aquell any a l’oest de l’estat d’Oregon.

Norwegian Wood, de Tran Anh Hung. El director de El Olor de la Papaya Verde, Cyclo i Pleno Verano adapta la novel·la Tokyo Blues de Haruki Murakami. Rinko Kikuchi (Babel, Mapa de los Sonidos de Tokyo) i Kenichi Matsuyama, el Robo de Sexy Voice and Robo i ídol juvenil al seu país, són els protagonistes.

Altres films que lluitaran pel Lleó d’Or (i el de Plata) seran La Pecora Nera, de Ascanio Celestini, Happy Few, de Antony Cordier, La Solitudine de Numeri Primi, de Saverio Costanzo, Drei, de Tom Twyker, Silent Souls, de Aleksei Fedorchenko, Road to Nowhere, de Monte Hellman, Balada Triste de Trompeta, d’Àlex de la Iglesia, Venus Noire, d’ Abdellatif Kechiche, Post Mortem, de Pablo Larraín, Barney’s Version, de Richard J. Lewis, Noi Credevamo, de Mario Martone, La Passione, de Carlo Mazzacurati, Potiche, de François Ozon, Essential Killing, de Jerzy Skolimowski, Attenberg, d’Athina Rachel Tsangari, Detective Dee and the Mystery of Phantom Flame, de Hark Tsui i Drei, de Tom Tywker.

Fora de Concurs trobem els següents noms: Ben Affleck, qui persentarà The Town, protagonitzada per ell i Rebecca Hall i amb la que espera els mateixos aplaudiments que va rebre amb Adiós Pequeña, Adiós; Casey Affleck i el seu I’m Still There: The Lost Year of Joaquin Phoenix sota el braç; Sorelle Mai, de Marco Bellocchio (Vincere); homenatge a Dennis Hopper, amb el visionat de The Last Movie; Machete, de Robert Rodríguez i Ethan Maniquis; el documental de Martin Scorsese i Kent Jones sobre la figura d’ Elia Kazan, a Letter to Elia, Vittorio Raconta Gassman, Una Vita di Mattatore, de Giancarlo Scarchilli, en homenatge a l’immens protagonista de Il Mattatore; Passione de John Turturro; Reign of Assassins de John Woo, qui rebrà un Lleo d’Or a la seva carrera; The Tempest, de Julie Taymor, que serà el film de clausura del dia 11 de setembre, i que presenta un repartiment atractivíssim gràcies als noms de Helen Mirren, Russell Brand, David Strathairn i Chris Cooper.

Dins del cicle La Situazione Comica es recordaran alguns dels films més destacables dins del gènere comèdia realitzats per directors de la talla del propi Dino Risi, Mario Monicelli, Alessandro Blasetti, Carlo Ludovico Bragaglia, Mario Mattoli i Carlo Vanzina, entre d’altres. El cinema italià actual també té el seu espai, en la secció Controcampo Italiano.

Per conèixer tots els films que es passaran a la 67ª Mostra de Venècia, ho podeu consultar al web oficial, on a més hi trobareu tota la informació de la Biennale d’enguany. Sofia Coppola, Quention Tarantino, Dino Risi, Mario Monicelli, Julian Schnabel, Vittorio Gassman… sí, aquí es juga la lliga del CI-NE-MA.

Mogwai presenta el seu primer àlbum en directe , Still Moves. Aquest és el primer directe d’una banda amb quinze anys de trajectòria, publicant el primer àlbum, Young Team al 1997. El treball recull gravacions de la gira del seu últim disc d’estudi, The Hawk is Howling, més concretament dels concerts celebrats a la ciutat de Nova York al 2009.

I no només podrem gaudir de Mogwai en LP. Vincent Moon i Nat Le Scouarnec s’han encarregat de filmar la banda escocesa durant tres concerts a Nova York, i han realitzat la pel·lícula Burning, documental sobre els autors de treballs com Come on Die Young i Rock Action.

Mogwai sembla celebrar els quinze anys d’existència de la millor manera possible, demostrant del que són capaços en directe. Del documental Burning es pot veure un tema sencer, amb el que obren precisamenmt The Hawk is Howling, I’m Jim Morrison, I’m dead. A continuació el que us oferim és un dels talls de presentació de la citada pel·lícula:

]]> http://www.bcncultura.cat/breus/mogwai-burning/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/general/conoceras-al-hombre-de-tus-suenos/ http://www.bcncultura.cat/general/conoceras-al-hombre-de-tus-suenos/#comments Tue, 31 Aug 2010 08:34:24 +0000 Daniel http://www.bcncultura.cat/?p=24970

A Si la cosa funciona, ens trobàvem un Woody Allen descaradament optimista i cínic. El Boris Yellnikoff que protagonitzava el penúltim film del director d’ Annie Hall era una persona pessimista amb l’ésser humà, és a dir, una persona ben informada i realista sobre la condició humana i en general sobre el món que habitem, però que sabia riure i riure-se’n de tot. De fet, era un científic massa lúcid per acceptar tot a la primera, i amb una visió horriblement meravellosa de la vida: tot és criticable i fins i tot, lamentable, però no et tornis boig, i si la cosa funciona, tira endavant i gaudeix tant com puguis. A Conocerás al Hombre de tus Sueños (You Will Meet a Tall Dark Stranger), Woody Allen aparca del tot aquesta mena de pessimisme positiu i ens dóna un toc d’atenció ja d’inici amb una frase del Macbeth de Shakespeare que reflecteix el punt de vista del film: La vida és un conte explicat per un idiota amb molt soroll i fúria, però que no significa res. El tema del film és l’engany i l’autoengany, i les il·lusions, que ens poden donar la única via per ser feliços, perquè ens tapen els ulls davant de la veritat.

La trama gira entorn del matrimoni format per Sally (Naomi Watts) i Roy (Josh Brolin). La primera ha d’aguantar a la seva mare, Helena (fantàstica Gemma Jones), qui interpreta a una dona insegura i amb l’autoestima pel terra després de ser abandonada per un marit (Anthony Hopkins) que no vol acceptar l’edat que té i no té millor remei que casar-se amb una estúpida prostituta de luxe amb aires d’actriu que viu pel gimnàs, gastar molt i flirtejar. El cas és que Sally i Roy no estan bé, i la primera s’enamora del seu cap a la galeria d’art on treballa, Greg (Antonio Banderas), un home que amb el posat d’afectat i sensible acostuma a sortir vencedor en el seu duel amb el sexe femení. Roy s’enamora de la veïna, qui es traga el discurs d’escriptor profund i incomprès que té el marit de Sally. Tot plegat es va complicant, i el que inicia com una comèdia agredolça d’embolics, falses aparences i personatges que van per la vida amb una vena als ulls, acaba esdevenint una melodrama amb un rerefons ben amarg, i fins i tot, desagradable, perquè els personatges aconsegueixen la felicitat enganyant i enganyant-se, en el pitjor dels casos, o bé, trobant algú que estigui en la mateixa òrbita i amb les mateixes ganes de deformar la realitat. De fet, el personatge més realista i honest, tot i alguna ensopegada prou humana, les veu quadrades.

Narrada amb un estil similar dels darrers films de Woody Allen, des de Melinda i Melinda fins a la citada Si la Cosa Funciona, Conocerás al Hombre de tus Sueños té detalls de Otra Mujer en el tractament del personatge de Helena, semblant a la del personatge de Marion interpretat per Gena Rowlands a la primera, i alguna pinzellada de Interiores, també en Helena, qui recorda a la mare que interpreta Geraldine Page al film d’Allen de 1978. També hi trobem elements evidents de Maridos y Mujeres i de Hannah y sus Hermanas, pel tractament que hi fa sobretot del matrimoni en general, i dels homes i les dones, sobretot els personatges de Brolin, Banderas i el de l’excel·lent Naomi Watts. Apuntar i destacar el personatge de Chermaine (Lucy Punch), una autèntica idiota més extrema que el personatge de Mira Sorvino a Poderosa Afrodita, amb qui Woody Allen retrata alguns dels defectes més irritants (i per res faig referència a com es guanya la vida) de la societat actual, per la mentalitat i inquietuds que demostra.

Amb els temes recurrents indicats, la solvent fotografia de Vilmos Zsigmond, un repartiment amb menció especial un altre cop per Naomi Watts i Gemma Jones, el director de Zelig torna a demostrar perquè és un dels directors més importants de la història del cinema. El cap i els ulls de Woody Allen han anat i tornat cent vegades quan la majoria no hem ni anat una vegada, i si a aquesta intel·ligència li afegeixes un talent cinematogràfic com el que ha demostrat des de Toma el dinero y corre (la única taca negra és la fallida Vicky, Cristina i Barcelona), el que només ens queda és donar-li les gràcies per regalar-nos cada any un exercici d’art i assaig inoblidable. Ens divertirem o ens amargarem perquè ens dirà quatre veritats; riurem o deixarem de riure perquè no ens agrada riure’ns de nosaltres; i sempre, ens entrentindrà com millor sap: explicant-nos una petita gran història que ens donarà molt a pensar. Perquè només amb la reflexió i el pla finals de Conocerás al Hombre de tus Sueños, ens hi podríem estar hores.

BCNCultura.cat avui fem un any i res millor per celebrar-ho que fer-vos un regal per premiar la vostra fidelitat:

Un sopar per a 2 persones a l’Observatori Fabra

La vetllada comença amb un sopar a la terrassa de l’Observatori amb un imaginatiu menú servit per Laie. A continuació, després de les postres, s’ofereix una conferència astronòmica i es continua amb una visita a les instal·lacions de l’Observatori on es podrà veure el cel des d’un dels telescopis més antics i més grans d’Europa (1903).

Tot plegat, una vetllada inoblidable que pots compartir amb qui vulguis. Per participar només cal que visitis la pàgina del concurs. Sort!

Si vols més informació de la vetllada consulta www.soparsambestrelles.com.

David Monteagudo

Per tant, mica en mica, anem descobrint el material guardat de Monteagudo. Aquest cop ens narra la història de Marcos Montes, un operari que tracta de sortir d’una mina d’or després d’un accident. Les relacions humanes, el perdó, la reflexió personal, David Monteagudo s’endinsa en els dominis de l’ànima. Marcos Montes sortirà a la venda el 22 d’octubre.

Altres títols d’Acantilado que sortiran a la llum pròximament són La tía Mame, de Patrick Dennis (a la venda el 17 de setembre), Visión desde el fondo del mar, de Rafael Argullo (17 desetembre), París-Nueva York-París. Viaje al mundo de las artes y de las imágenes, de Marc Fumaroli (24 de setembre), Literatura Universal y literatura europea, de Victor Klemperer (24 de setembre), Solidaridad, soledad, d’ Adam Zagajewsli (1 d’octubre), La perplejidad filosófica, de Jeanne Hersch (22 d’octubre), Venían a buscarlo a él, de Berta Vias (29 d’octubre), Vida de Tolstói, de Romain Rolland (29 d’octubre) i El espíritu de Praga, d’ Ivan Klíma (29 d’octubre).

El director de Al Final de la Escapada, Jean-Luc Godard, rebrà, al costat de Francis Ford Coppola i l’actor Eli Wallach, un dels tres Oscars honorífics que atorgarà aquesta any l’acadèmia d’Hollywood en reconeixement a tota la trajectòria i aportació al món del cinema. Valorant què opina el director de Pierrot el loco i Banda Aparte del món que representa Hollywood, el tema no deixa de ser sorprenent, i fins a cert punt provocatiu; Jean- Luc Godard sempre s’ha desentès de la visió comercial del cinema, i no ha deixat mai de criticar en les seves pel·lícules tot el que representa Hollywood. A El Desprecio diu directament i sense embuts que és l’assassí del cinema autèntic, en un film on, per no deixar cap mena de dubte sobre l’opinió al respecte del director de La China, la figura del productor nordamericà queda del tot retratada. De moment, el director no ha contestat a l’invitació de l’Acadèmia, i tot apunta a que no farà acte de presència a Los Àngeles el proper mes març; de fet en l’últim Festival de Cannes, on va estrenar la seva última pel·lícula, Film Socialisme, el director va anul·lar el viatge a l’últim moment. Si a tot plegat li sumem que al director de Todo Va Bien no li agrada agafar avions perquè no es pot fumar durant el vol, és força difícil que Hollywood finalment acabi domant a un dels més autèntics enfants terribles de la història del cinema, i de l’art en general, que mai a traït els seus ideals; i permeteu-me que dubti que Godard traeixi als 80 anys, vista la seva trajectòria fins al dia d’avui. Ha sigut totalment fidel al seu punt de vista del cinema desde que va decidir convertir-se en un outsider.

Pel que fa als altres dos protagonistes, dir que el d’Eli Wallach (94 anys), és més que merescut, amb 140 films a les seves esquenes és una autèntica llegenda viva del cinema. Francis Ford Coppola ja en té cinc Oscars a la seva estanteria de casa, aconseguits amb els seus padrinos; però potser en són pocs si considerem que no només és el responsable de la trilogia sobre la família Corleone, sinó també de la demolidora Apocalypse Now. Això sí, si realment tenen el valor que molts atorguen als citats premis de l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques, valoració amb la que discrepa força Jean-Luc Godard.

Us deixem amb una de les seves escenes més celebrades, la del ball d’Anna Karina, Sami Frey i Claude Brasseur al film, Banda Aparte.