Charles Bukowski sempre torna

Quatre són les obres centrades en la figura de Charles Bukowski, ja sigui com autor o com a figura principal, que s’han publicat durant les darreres setmanes: Tráeme tu amor (Libros del zorro rojo), Bukowski /Schultheiss (La Cúpula), El padecimiento continuo (Visor), El amor es un perro del infierno (Visor) i Lo que más me gusta es rascarme los sobacos (Quinteto).

Tráeme tu amor està format per tres relats de l’autor de Cartero il·lustrats per Robert Crumb entre 1975 i 1984: No funciona el negocio, Bop, bop contra el telón i el que dóna títol a l’obra. En la primera historieta, el protagonista és un còmic que poc a poc va acceptant que la paraula èxit, per ell, només significa sortida cap al no-res. A la segona, uns amics perden el temps mostrant l’agressivitat acumulada per culpa del context socioeconòmic: la història està situada en el context d’una de les múltiples crisis capitalistes, en aquest cas, la del 30. El relat Tráeme tu amor narra la visita d’un home a una dona ingressada a un hospital psiquiàtric, evidenciant la dèbil línia que separa la persona malalta amb la que teòricament gaudeix d’equilibri emocional. Els dibuixos de Crumb i els relats de Bukowski s’associen de forma idònia: tots dos assumeixen que el fracàs i la misèria formen part de la vida. Ells són prou valents d’acceptar-ho i sobreviure. Ni han de dissimular-ho ni han de fer-se les víctimes, perquè ho viuen i ho veuen amb la normalitat dels que han resistit a la seva manera.

Bukowski es va fer famós a Alemanya, i Schultheiss es va apropar a l’univers de Hank per transformar els seus relats en dibuixos. I així va fer amb les notes que l’autor de Máquina de follar va acumular de les seves experiències a tavernes, prostíbuls, i locals on no hi estigués mal vist l’excés d’alcohol. Els baixos fons i l’amor ben amagat que Bukowski sent per la gent que habita el white trash, així com l’anhel anarquista i llibertari que es desprèn de les lletres de Bukowski, marquen la pauta de Bukowski / Schultheiss, on el dibuixant alemany és capaç de plasmar, evitant la idealització, la celebració de la derrota davant de la vida que sempre suggereix el cru autor nascut a Andernach. En total són vuit els relats que completen aquest llibre, publicat per primer cop al 2004. El dibuix de Schultheiss recorda al de Crumb de forma notable, captant també l’essència de les paraules de cadascun dels contes.

El padecimiento continuo recupera 72 poemes inèdits en castellà de Bukowski; la mateixa editorial, Visor, ha publicat altres volums de poemes de l’autor, escrits entre 1974 i 1977, El amor es un perro del infierno, i Guerra sin cesar, recull de poemes de 1981 fins 1984. Poeta prolífic, Bukowski es mostra més concís i contundent a través d’uns poemes, que com no podia ser d’una altra manera, són escrits amb un estil tan lliure com un es pot imaginar: después de todo / combatimos en esta guerra / para perder / al final. / una época ésta / como otras épocas / como otras noches / como otras ciudades / esperando que nos llegue / la muerte. De nou, Bukowski aixeca els punys, perquè ell sempre surt victoriós, sabedor de que la vida és una derrota contínua i prolongada que només es posa fi davant de la mort; però per ell, així són les coses, i ho celebra, sense que senti pena ni rancúnia per res, perquè les coses són així, i ell, així va viure, sense cap altra bandera que la seva, i evidentment, sense lamentar-se ni queixar-se de res.

Bukowski, en un BMW, aparcat al seu jardí, bevent vi al seu ritme, entrevistat per la gran Fernanda Pivano, és el que ens depara Lo que más me gusta es rascarme los sobacos. La periodista, escriptora, traductora, recordem-ho, va traduir a l’italià per primera vegada a Kerouac, a Hemingway, a Edward Lee Masters, a Bob Dylan, i més recentment, a Breat Easton Ellis i a Chuch Palahniuk. La seva mort, al 2009, va servir per reivindicar a una autora que de seguida va voler mostrar el valor de l’obra de Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Gregory Corso, Lawrence Ferlinghetti, amb qui va establir una gran amistat, de la mateixa manera que ho va fer amb Henry Miller, William Burroughs, Charles Bukowski, que li va permetre, entre d’altres assumptes, ser capaç d’assimilar perfectament cada paraula de l’obra d’aquests, i així, oferir traduccions totalment acurades al text original. Per tant, qui millor que ella per entrevistar Bukowski? Dos amics, parlant sobre literatura i sobre la vida… dos amics que ja no hi són però que sempre hi seran, almenys, per tots aquells que tinguin un punt de vista sobre l’art i la vida tan passional com realista.

Aquestes són algunes obres, prou recents i més que recomanables, per reivindicar una actitud tan honesta com menyspreada per l’autoritarisme del tarannà políticament correcta: la de tocar de peus a terra i no patir tant ni del recurrent auto-engany ni de fatalitat queixosa. Perquè, com fa Bukowski, potser, la única manera de rebentar la realitat és a base d’hòsties.

Las tropas del infierno desfilan/ a través de/ mí

 

Autor

Daniel Bossio

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *