La utilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine

0

La utiltiat de l'inútil, de Nuccio Ordine… la possessió i el benefici maten, mentre que la recerca, desvinculada de qualsevol utilitarisme, pot fer que la humanitat es torni més lliure, més tolerant, més humana.

Són paraules de Nuccio Ordine, extretes del seu manifest La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013), manifest amb vocació d’assaig de reflexions, opinions, idees, històries, circumstàncies al voltant de l’art, i del servei i utilitat que ens fa, i també de la necessitat i dependència innegociables que tenim, però la manca d’interès i de costum per part de la ciutadania i la por a la llibertat per part dels polítics ho compliquen tot. Crític, ben intencionat i sever amb la idea d’utilitat i inutilitat vinculada a productivitat i improductivitat, respectivament, el professor i filòsof calabrès dibuixa un mapa intel·lectual entenedor i accessible envers la importància, capacitat enriquidora i utilitat de l’art, cultura i educació  per tal de deslliurar-nos de la condemna d’esdevenir màquines productives sense ànima. Com deia Eugène Ionesco, un dels pensadors citats al llibre, l’útil és un pes inútil, i com va afirmar en una conferència el febrer de 1961, només cal veure les persones que corren enfeinades pels carrers sense mirar ningú, sense riure, sense comprendre que una cosa pot ser inútil, sense comprendre l’art. Un país habitat per aquests individus, homes moderns, esclaus de la seva feina, esclaus del seu horari, un país ple de gen infeliç, citant sempre a Ionesco, és un país sense esperit. Allà on no hi ha humor, allà on ningú no riu, hi ha còlera i odi. Ordine reflexiona envers el saboteig continu que pateixen la cultura, l’art i l’ensenyament, i sabotejar el coneixement significa sabotejar el futur de la humanitat. Sense coneixement no som lliures, i si no som lliure, ja em diran que ens queda. 

Ordine és professor, i dels que volem que tinguin feina i la puguin desenvolupar amb eines i llibertat. O això sembla llegint el llibre. S’explica bé, i les fonts que aconsegueix per exposar, finalment, que la cultura no interessa ni ha interessat gairebé mai als que manen per motius evidents, denoten el seu domini en història de la filosofia i dels pensament en general. És un erudit, i sap i gaudeix compartint el coneixement, que és quelcom que es transmet sense empobrir-se, ben bé el contrari. El seu punt de partida no pot ser més simple ni ambiciós: la cultura i l’amor a l’art viuen amenaçades pels diners i l’amor per la productivitat. Clàssics de la filosofia, de la ciència i de la literatura, acompanyats pel fil conductor i reflexiu d’Ordine, són els protagonistes d’una guia que ens farà pensar en la de temps que perdem a les nostres feines en teoria útils, però definitivament inútils. No queda espai pel saber, no queda espai per la felicitat que ens concedeix assaborir la bellesa de l’art, no queda espai per la utilitat de l’inútil. Durant el pròleg del llibre, l’autor recorda com ha estat censurats i criminalitzats al llarg de la història tots aquells que s’han atrevit a reivindicar el paper de la cultura i a recordar la por que tenen els governants de que jugui un paper important en l’educació de les persones. Mentre ens despistem i perdem el temps amb la cultura explotada i productiva, ja sigui a la televisió, al cinema o a les llibreries, en forma de productes d’èxit i massius, ens oblidem de l’afany de saber i d’indagar sense objectiu immediat i pràctic. La cultura i el coneixement ens permeten créixer i construir un esperit crític i lliure que es rebel·larà quan toqui. Ordine és clarivident, elegant i contundent, en un assaig dividit en tres parts: la primera dedicada a l’útil inutilitat de la literatura; la segona al paper de l’ensenyament en el sistema productiu i la visió de la cultura com una activitat productiva; i la tercera part, la visió dels clàssics envers la falsa felicitat que dóna la possessió i la mala vida a la que ens acostuma. El saber constitueix per si mateix un obstacle contra el deliri d’omnipotència i l’utilitarisme. La cultura ens dota de dignitat, ens ofereix la possibilitat de ser i esdevenir persones amb criteri propi. Perquè no es potencia la capacitat intel·lectual de les persones a través de la cultura? Perquè els polítics tenen por de la cultura? Perquè deixem de banda la cultura com una eina clau pel creixement personal? No tenim consciència, en efecte, que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament constitueixen el líquid amniòtic ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú, poden experimentar un vigorós desenvolupament. El triomf de la simplificació cultural en forma de best-sellers, literatura secundària, films infantils i de crispetes, excedent indiscret i penós de sèries i productes similars, la desaparició sistemàtica de clàssics, la manca d’interès -per part dels mitjans, públic, publicitat, etc.- i la mala premsa de l’art més exigent, la desaparició de la passió per l’estudi, per aprendre, l’oblit en el que ha caigut la filosofia, la poesia, la història de l’art, la música -estimar la música no és anar de festivals-, la desaparició de llibreries històriques, la victòria del benefici davant el coneixement, el mercantilisme de l’educació, les universitats=empreses, tot plegat, ens convoca a pensar, i es podria dir que inequívocament, que durant els propers anys caldrà lluitar per salvar d’aquesta deriva utilitarista no només la ciència, l’escola, la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels béns culturals.

Deia Theophile Gautier que l’única cosa bella és la que no serveix per res. Ordine exposa, juntament amb un breu assaig d’Abraham Flexner titulat La utilitat dels coneixements inútils, la necessitat de corregir la noció d’utilitat lligada a la finalitat tècnica, productiva i comercial. L’home modern ja no té temps per aturar-se en coses inútils, està condemnat a convertir-se en una màquina sense ànima, esclau del que es considera útil i rendible, i d’aquí el paper que juga i jugarà la universitat, ben descrit per Ordine a través del llibre Sense ànima de lucre de Martha Nussbaum. Contra la universitat professionalitzadora, cal reivindicar el valor universal de l’educació, que gira entorn de la curiositat i l’afany de saber. Ser rics ens empobreix l’ànima, i com deia Baudeleire, l’home útil és repulsiu, perquè els diners ens podreixen, perquè ens fan inhumans, cobdiciosos, previsibles, avorrits. Lorca ens convidava a nodrir amb la literatura aquest gra de bogeria que tots portem dins, sense el qual seria imprudent viure, sense el qual deixem de ser humans. Seran aquests alguns dels motius pels quals els polítics temen la utilitat de l’inútil?

Un llibre inútil pels homes pràctics i indispensable pels inquiets i curiosos, incomprensible pels primers i enriquidors pels segons. No se’l poden perdre, deixin de ser útils, encara que sigui per unes hores, i reflexionin amb Nuccio Ordine i La utilitat de l’inútil.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply