La barreja de genètica, educació, circumstàncies i cops de la vida ens acaben per donar forma i el sentit de la nostra vida. Diguem com ha estat la teva vida i et diré qui ets. Bingo. Sempre ens podem equivocar, afortunadament, però hi ha casos en els que encertarem de totes totes. Posem l’exemple d’ Ian Fraser Kilmister, més conegut per tots com Lemmy. Els que hem vist en directe a Motörhead unes quantes vegades sempre ens queda la sensació de que Lemmy va néixer per ser una estrella del rock ‘n’ roll. Què hagués sigut de la seva vida sense la música? Ara ja ens podem fer una idea. No hagués pogut ser cap altra cosa. No ens equivocàvem. Ell va néixer per ser una bèstia del rock, un home amb sang no humana per la quantitat de bourbon i d’speed que ha consumit. Es Pop Ediciones ha publicat Lemmy. La Autobigrafía, escrita a quatre mans entre el seu protagonista i Janiss Garza, un, com no pot ser d’una altra manera, és un embogit i desenfrenat viatge per la història del rock ‘n’ roll.
Nascut a les West Midlands angleses el 24 de desembre de 1945, la història de Lemmy comença amb el divorci dels seus pares, els canvis continus de domicili i el caràcter rebel d’un xaval que no volia estudiar. Ben aviat va descobrir la música, a través entre d’altres de Bill Haley, Eddie Cochran i Buddy Holly, però també perquè tocar la guitarra era sinònim de tocar cuixa. Lemmy va créixer amb el rock ‘n’ roll des dels seus orígens, va viure en directe el naixement i eclosió del moviment cultural i social per excel·lència dels 50. Espatarrant és el repàs a bandes amb les que va fer-se un home, així com el de noms mítics menys coneguts com The Merseybeats, Johnny Kid and The Pirates, The Birds, Rory Storm and The Hurricanes, The Big Threes, The Artwoods, o The Motown Sec i Reverend Black and the Rocking Vicars, bandes de les que va formar part. I quan explica historietes, algunes dels millors, també per ell, els Beatles, viscudes a un pam dels seus nassos, a un se li posa la pell de gallina. Lemmy va estar on s’havia d’estar si vius el rock ‘n’ roll com ell el viu, i evidentment, va estar a The Cavern vàries vegades veient als quatre de Liverpool en directe. Llegint les seves memòries un acaba d’entendre el respecte que se l’ha de tenir. I com a indispensable crònica del rock ‘n’ roll, què dir de les increïbles vivències i anècdotes: “L’estiu de 1971 va ser genial. No recordo res però mai l’oblidaré”. Lemmy i figura!
Amb una idea molt clara de la vida, amb una actitud tan autèntica com intransigent, convençut que ell té la raó i que les coses són com ell diu que són, Lemmy l’indomable és rebel·lió, alcohol, sexe, drogues i rock ‘n’ roll. S’acaben els adjectius davant d’un home fet a sí mateix que s’ha donat amb la mà amb els millors, que s’ha patejat els escenaris sent membre de diferents bandes, que ha viscut en directe l’inici i eclosió del rock, que ha sobreviscut a tones d’excessos de tots colors i perills. Lemmy Kilmister despatxa unes memòries que a la vegada són un embogit viatge per la història del rock ‘n’ roll. Què més es pot demanar? Motörhead a tot drap durant la seva lectura.
Other Articles
Inherent Vice, de Paul Thomas Anderson
