Les fotografies d’Edgar Martins (Portugal, 1977) sempre han mostrat l’absència. Mitjançant imatges plenes de fredor, minimalistes i tècnicament perfectes, Martins ha creat un univers surrealista, aproximant-se a espais quotidians (platges, zones industrials, ciutats, parcs…) per convertir-los en elements purament estètics, creant la sensació que l’home mai ha estat allà o fa força temps que els ha abandonat, dotant les seves imatges d’una estranya aura de misteri.
A finals de 2008, un cop la bombolla de les subprime va rebentar, i que va originar i demostrar el que tots ja sabem i vivim, Martins va ser enviat als Estats Units per la revista New York Times per fotografiar en vuit estats diferents els efectes que havia causat. A mesura que la crisi s’anava estenent per tot el món el fotògraf documentava gràficament l’impacte devastador d’aquesta en l’industria de la construcció. L’estil i concepte de Martins s’adequava a la perfecció a l’entorn que havia de captar, afrontant-lo com sempre ho havia fet: carregant les imatges d’una gran sentit plàstic i aportant la seva particular visió que es mou d’una forma molt fina entre lo real i lo fictici.
El treball de Martins va ser publicat tant en paper com en el web del New York Times, en aquest últim amb un text explicatiu on deia que tots les imatges publicades no havien tingut cap mena de retoc digital, i eren tal qual les havia captat l’autor. Dies posteriors a la seva publicació les fotografies de Martins van ser retirades del web després de confirmar l’avís d’un lector que afirmava que la majoria d’imatges havien estat retocades digitalment; i és que al fotògraf se li en va anar una mica la mà amb el photoshop (sobretot amb l’eina de clonació), pensant que passaria inadvertit; això sí, cap dels retocs en les imatges alteraven la veritat del seu context, i tots els retocs estaven fets per motius purament estètics. El New York Times va acabar publicant una nota dient el motius de la retirada de les imatges, legant que aquestes no reflectien la realitat que tenien que mostrar.
This Is Not A House, recull el conjunt de fotografies que va realitzar Martins i que van acabar per portar tanta controvèrsia. Amb retocs al marge (els quals personalment ni m’hagués enterat), la fotografia de Martins en general, demostra una obsessió d’aquest per la tècnica i la perfecció en la composició, dotant-les d’una fredor, que personalment em tira força enrere, malgrat que l’impacte inicial d’aquestes es força positiu i capten d’immediat l’atenció, un cop vistes queden com imatges fugaces, d’un gran poder estètic i d’una tècnica perfecta, però que no funcionen i es retenen més enllà d’aquests dos conceptes.
