Ahir al matí va morir l’artista “galaico-català” Pepe Rubianes al seu domicili de Barcelona, vícitma d’un càncer de pulmó. Nascut a Villagarcia de Arosa (Pontevedra) al 1947, va ser a Catalunya on va estudiar i es va formar com actor i director de teatre. Va ser a la Universitat de Barcelona, quan estudiava Dret, on va començar a mostrar el seu talent a un escenari. Formant part del Nou Grup de Teatre Universitari va conèixer a integrants de la futura Dagoll Dagom. Al 1970 s’estrena al Teatre Calderón de Barcelona amb un text de Henrik Ibsen, Un enemigo del pueblo. Al 1977 va donar el salt al teatre professional amb la companyia Dagoll Dagom gràcies a l’obra No hablaré en clase. Al 1978 van estrenar el musical Antaviana, amb la que van girar per Espanya i Europa. Al 1981 va col·laborar amb Els Joglars en l’exitosa Operació Ubú, estrenada al Teatre Lliure.

Després d’aquesta experiència, Rubianes començà la seva carrera en solitari amb Pay-pay. Després va estrenar Ño per Espanya, Argentina i Uruguai al 1984. A Sin palabras, estrenada al 1987, va demostrar que ja podia fer riure amb les seves onomatopeies. Al 1988 estrena el seu primer recull de la seva carrera fins el moment: En resumidas cuentas. Als anys 90 comencen les seves aparicions a la televisió (Makinavaja), ràdio i cinema (El crimen de Oriente). Estrena Sssscum! al 1992, on interpreta fins a 50 personatges. Al 1995 estrena Rubianes, 15 años, un resum de la seva trajectòria en solitari. Dos anys més tard estrena al Club Capitol Rubianes, solamente, de la que vam poder gaudir fins el 2006. Durant aquest any va dirigir Lorca eran todos, obra que havia d’estrenar al Teatro Español, però una part del sector més intransigent de la societat espanyola (sempre retrògrada i sovint susceptible) ho va impedir per una demanda a Rubianes per “antiespañol”. Amb el seu humor deixava en evidència les misèries de la societat, i sense hipocresies barates. Finalment va poder estrenar l’obra a l’auditori del Sindicat de C.C.O.O. Després de tot l’enrenou se’n va anar a l’Àfrica, més concretament a Etiòpia; el viatge el va inspirar per la seva última obra, La sonrisa del etíope.