Arizona Baby, esperit sureny

0

Durant els últims anys, segurament degut a la facilitat per a aconseguir música a través d’Internet i mantenir-se al dia de l’actualitat musical, sumat a l’eclosió de festivals d’estiu, l’afició per la música independent ha augmentat, afavorint l’aparició de noves bandes amb propostes que pretenen desmarcar-se de la música suposadament més comercial. D’aquesta forma, el circuit independent es troba molt actiu, com vàrem poder veure, per exemple, al Jack Daniel’s Music Day d’aquest mes d’Abril, on vàrem poder gaudir de “clàssics” com Nada Surf, I am Kloot o Sr. Chinarro juntament amb propostes més recents com We are scientists o Odio París. Una mica més desmarcats van estar Frankie Rose and the Outs, amb un so, i una actitud, molt més propera al noise pop i al rock que hauria encaixat mil vegades més, per exemple, en un festival com l’Azkena.

De qui si podrem gaudir a l’Azkena serà dels Arizona Baby, una banda val·lisoletana que barreja el country, el folk, el rock i la psicodèlia i que també van ser al Jack Daniel’s Music Day oferint, sense cap mena de dubte, el millor concert de la nit. Formats a Valladolid l’any 2003, Arizona Baby la formen Javier Vielba (veu i guitarra), Rubén Marrón (guitarra) i Marcos Úbeda (percussió i bateria). L’any 2005 van auto-editar el seu primer disc, Songs to sing along,  del qual van despatxar més de 2000 còpies durant els seus concerts. A partir d’aleshores van començar a rondar per festivals i a parèixer a alguns mitjans (sobretot a la ineludible Radio 3, a més d’articles a El País, El Mundo), començant a consolidar certa fama recolzada sobretot en un més que poderós directe. L’aparició, l’any 2009, del seu segon i darrer disc, Second to none, aquest cop a través de Subterfuge Records, no va fer si no fer augmentar el prestigi de la banda, portant-los a una gira conjunta amb Los Coronas, una formació madrilenya instrumental, amb el nom Dos bandas y un destino, que va tenir gran repercussió en el cercle indie i de la qual també es va editar un E.P. compost per versions com Wish you were here, de Pink Floyd o Runaway, de Del Shannon, sempre portant-les al seu terreny country-folk.

El primer que cal avisar sobre els Arizona Baby és que per saber qui són realment s’ha d’anar a un concert (com amb tots els grups, però en aquest cas especialment). Només davant del seu desplegament d’energia, de tècnica musical (el que fa Rubén Marrón amb una guitarra acústica no té nom), d’actitud i de positivisme pot un apreciar realment el que aquesta gent té per oferir. Els agrada tenir a la gent al davant. Javier Velba és un frontman entregat al seu discurs iconoclasta i ple de mala llet sense perdre el somriure. Tant li fa si presentar la següent cançó o maleir l’organització del festival per quedar-se el 20% del merchandising que venguin, animant a la gent a comprar les samarretes a un amic seu que corre per allà i no a la tenda oficial. Com ell mateix va dir “Esta noche vamos con la verdad por delante”.

Arizona Baby neden entre mil aigües i no renuncien a res (com demostra la seva col·laboració amb la banda mallorquina L.A. fent una original versió del Standing in the way of control de Gossip o la gira amb Los Coronas). Ells mateixos reconeixen que la seva influència és la música anglo-saxona (aclaració que sobra, només cal escoltar-los) i tot en ells ho demostra. Des de Love, passant per Allman Brothers, Led Zeppelin, Johnny Cash, i arribant a Calexico, el seu temari engloba tot l’espectre. Des del country més crepuscular (Ouch), passant per una psicodèlia surenya (majestuosa X’ed Out), aires de Rockabilly i foxtrot ballable (The truth), temes am un clar aroma indie (Ballad of A), country-folk al més pur estil Townes Van Zandt (Runaway) per a acabar amb A tale from the west, on sorgeixen uns aires flamencs i recorden de passada als Eagles. Sense oblidar-nos de Shiralee, el seu nou himne, corejat sempre amb força pel seu públic i que encaixaria perfectament a la banda sonora d’una pel·lícula de Sergio Leone.

El directe, queda clar, és totalment aclaparador. Són tres en un escenari, la bateria és mínima i només toquen en format acústic, però quan comencen a sonar poden amb tot. Es diu que alguna banda elèctrica ha tingut certs dubtes havent de sortir després d’ells en algun concert. Si realment això fos cert, no seria d’estranyar. Ho donen tot, potser perquè saben que el reconeixement exigeix suor, i el seu missatge i discurs brillen per la seva coherència. Grans dosis d’humilitat i cap por a enfrontar-se a qui sigui damunt d’un escenari fan la resta.

A continuació podeu el tema Shiralee, de l’àlbum Second to none, interpretat durant el seu concert a Radio 3:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=kR2Qjs-Nf1o]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply