BLUNDERBLUSS. JACK WHITE
El músic de Detroit té temps per tot: per formar bandes tan sòlides com The White Stripes, o no tant com els esporàdics The Racounters i Dead Weather; per produir discs, i no només els dels seus projectes, també, per exemple, ho ha fet amb gent com Soledad Brothers, Loretta Lynn, Smoke Fairies, Wanda Jackson o Karen Olson, entre d’altres; per divorciar-se i intentar superar-ho; i per composar temes, i quins temes, i recollir-los en el que és el seu primer LP en solitari, Blunderbluss. Certament en ell trobem una mena de descomposició musical de tot el que ens ha ofert fins ara. A alguns els sorprendrà més que a d’altres; bé, no és més que una obvietat, com també dir, que per bé o per mal, estem davant d’un dels músics que més ha aportat durant els darrers anys al panorama rock n’ roll. La passió i dedicació que mostra són inqüestionables; i el seu talent, també.
Blunderbluss s’inicia a ritme de la banda que el va fer famós, juntament amb la seva ex-dona: Missing Pieces, Sixteen Saltines i Freedom at 21 són els tres primers talls, de pur rock n’ roll, directe, sense concessions, potser menys indie i amb més blues, sobretot la cançó inicial, ens evoquen als anys de felicitat conjugal. Un cop acomodats, Jack White dóna un gir amb Love Interruption, un mig temps acústic tenyit d’americana que obre les portes al tema que dóna títol al disc, donant protagonisme al piano i mantenint una línia que engloba el country, el blues i el folk, amb el rock clàssic guardant les esquenes; tot continua igual amb Hipocritical Kiss, completant dos blocs de cançons ben diferenciats i igualment complementaris. El barroquisme i l’èpica rock n’ roll irromp amb la meravellosa Weep Themselves to Sleep, amb entrada de guitarra al més pur estil Pete Townsend i on el piano segueix marcant la pauta, però ara acompanyat d’un terriblement magnètic riff de guitarra. I’m Shakin visita l’amor de White per Jerry Lee Lewis i similars, i Trash Tongue Talker mira cara a cara de nou el rock americà i el folk bucòlic-pastolil de tota la vida, així com l’addictiva i lluminosa Hip (Eponymous) Poor Boy. El final de festa, amb la jazzística banyada de country I Guess I Should Go to Sleep, la suau i subtil On and On and On i la festiva i glamera Take Me with You When You Go, accentuen la sensació de que Jack White ha posat sobre la taula els elements de sempre, però combinats de diferent forma, afegint-hi elements nous, i amb l’artesania musical que el caracteritza i el caràcter intemporal que posseeixen sempre les seves composicions, per crear un disc a l’alçada de les seves millors obres.
Ja no existeixen The White Stripes. La resta de grups, no ho sabem. Ara bé, què més dóna, tot plegat, si ells solet és capaç de gravar un disc com aquest Blunderbuss. Jack White deixa de ser el noi del duet més enrotllat del rock n’ roll per ser, simplement, Jack White, un dels grans noms del panorama rock del moment. Qui tingui algun dubte, que es miri això.
Sona a… The Who + The White Stripes + Flying Burrito Brothers,
El Millor... rock n’ roll en estat pur.
El Pitjor… seran manies, però considero que té un punt de repel·lència cool insofrible.
La psicodèlia vermella de Baby Woodrose
Dr. John: Obra mestra als 71 anys
