Guns n’ Roses: Get Back to the Paradise City

1

Mai menyspreïs els clàssics. Mai menyspreïs els clàssics. Mai menyspreïs els clàssics. Castigat a escriure-ho fins a cent vegades, com quan Edna Krabappel ho fa amb en Bart Simpson. Perquè ho vaig fer, vaig menysprear els Guns n’ Roses, per enèsima vegada. Ja ho vaig fer quan Axl Rose va anunciar el retorn de la banda amb el Chinese Democracy Tour, o més ben dit, del grup de mercenaris de luxe que juntament amb ell varen intentar defensar el llegat de la banda de Los Àngeles durant la dècada passada amb un resultat nefast. Però, ara hi havia un altre tema sobre la taula. Axl, Slash i Duff s’havien posat d’acord per fer una gira mundial, la Not in this Lifetime Tour, i gràcies a Last Tour, passarien per Espanya. No m’ho volia perdre, ara bé, donava per fet que seria una autèntica tragèdia, que viuria un directe el Kill Your Idol que porto a dins. Anava a Bilbao disposat a reconèixer que els Guns n’ Roses van ser la banda més gran del planeta a finals dels vuitanta i principis dels noranta però que actualment no eren més que unes despulles carrinclones i acabades disposades a fer poc menys que el ridícul a canvi de muntanyes de milions… Mai menyspreïs els clàssics. Mai menyspreïs els clàssics. Mai menyspreïs els clàssics.

Després dels teloners, Tyler Bryant & The Shakedown i de Mark Lanegan Band, amb unes 40 mil persones a les grades, amb puntualitat britànica, Richard Fortus (una barreja punk d’Izzy Stradlin i Ron Wood), Frank Ferrer (bateria poderós de l’estil de Joey Castillo), el més veterà a la banda després d’Axl, l’efectiu Dizzy Reed, i una anecdòtica Melissa Reese apareixien en escena. Segons després, l’speaker cridava allò de From Hollywood,… GUNS N’ ROSES, moment en el qual Duff, Slash i Axl irrompien a l’escenari, per atacar, a partir del Fender de l’ex-Rei de les birres, un brutal It’s so easy, amb ganes, professionalitat i deixant clar d’inici que estaven allà per pasta, sí, i també per defensar el seu nom. So correcte (a pista, just darrere de l’anomenat golden circle, el so d’inici era digne, més tard, formidable), posada en escena impecable, un Axl entregat, un Duff elegant, un Slash concentrat, i la banda, quina banda, grans músics tots ells, recolzant i posant tot el que tenen que no és poc per un inici de concert que superava de totes totes les meves expectatives. Una impressionant Mr. Brownstone, una oblidable Chinese Democracy (de fet, els quatre temes d’aquest disc varen ser per mi, l’únic punt negre del directe), i un primer punt i a part, Welcome to the Jungle, recordatori mític de l’arribada de l’enyorat Izzy i Axl a L.A… You Know Where You Are? You Are in The Jungle…AND YOU GONNA DIEEEEE… i ja sabeu la resta. Va sonar compacte, potent, per un moment, ens podíem imaginar què varen viure els fans durant el mític concert del Ritz… Amb quina força i ganes estava la banda, estàvem davant la segona vida dels mítics Guns n’ Roses! Double Talkin’ Jive, ja amb un so magnífic, insisteixo, des de pista a uns trenta metres de l’escenari, em va confirmar que estàvem davant d’una nit inoblidable.

Better em va tornar a destrempar, però, seguidament, un dels moments de la nit, Estranged, em va emocionar de tal manera que no vaig evitar les llàgrimes. Els Guns han estat claus per la meva vida, musicalment parlant, i allà estava, dret, viu, per poder-ho explicar. Young at heart an it gets so hard to wait, When no one I know can seem to help me now, Old at heart but I musn’t hesitate, If I’m to find my own way out… Axl cantant com a la seva millor època, i quan això succeeix, quan no es veu exigit per les notes més altes, el seu treball vocal és excel·lent. Solidesa, potència, compenetració, professionalitat màximes… Vibrant Live and Let Die, amb Axl duent samarreta d’Elvis amb el lema Taking Care of Business, seguida d’una majúscula i radiant Rocket Queen i una poderosa i impecable You Could Be Mine, amb tot San Mamés entregat a l’evidència: el concert estava sent històric. Petita pausa pel frontman, aprofitada per Duff per atacar Attitude dels Misfits precedida d’una intro de You Can’t Put Your Arms Around a Memory de Johnny Thunders, en un altre emotiu retorn al passat.

This I Love va ser enterrada aviat gràcies a Civil War, mítica, rodona, amb Slash sent Slash, i a continuació, pel sentit homenatge a Chris Cornell, amb el tema Black Hole Sun. Petit parèntesi: Cornell, Soundgarden, Guns n’ Roses, noms propi d’una generació irrepetible. Cornell també hi era a San Mamés la nit del 30 de maig del 2017. Evidentment. Són protagonistes d’un dels capítols més importants de la història del rock, amb la gran fortuna que els nascuts a la dècada dels 70 la vàrem viure en directe i amb la millor edat. I per això, que sonés el tema del Superunknown va ser molt i molt especial. El concert va continuar amb una intensa i apocalíptica Coma, que ens va deixar a tots extasiats. Però no hi havia moment per treves. Slash i la versió de Nino Rota d’ Speak Softly Love de The Godfather anunciava l’arribada d’un altre moment màgic, Sweet Child O’Mine. Genial. Axl pletòric, Duff i Slash rejuvenits, i cal dir-ho, Ferrer i Fortus justificant tots els anys a la banda, uns minuts de catarsi que varen continuar amb una impactant My Michelle, que ens va traslladar de nou per moments a finals dels 80, al Ritz de Nova York. Quantes vegades hauré vist aquell concert? És possiblement el millor concert enregistrat per la tele de la història del rock?

Un petit respir amb Slash i Fortus versionant Wish You Were Here, amb la que la resta de la banda va agafar forces per November Rain, un dels temes que mai m’han agradat gaire i que a partir d’ara si cal,  defensaré amb els meus punys. Axl i Slash compartint protagonisme són encara imbatibles. Embriagats de rock n’ roll i nostàlgia, era torn per Knockin’ on Heaven’s Door, precedida per un fragment d’ Only Women Bleed d’Alice Cooper, amb Mighty Axl fent el joc de veus clàssic amb el públic, entregant una versió que poc tenia a envejar a la que varen fer a Wembley durant el mític homenatge a Freddie Mercury. No ens havíem recuperat quan tocava fer un altre cim, Nightrain, amb Slash desafiant els seus crítics, posant Bilbao cap per baix, amb un Duff més jove que mai, no ens podíem acabar de creure què estava passant. Jo, qué noche! Tornar a ser adolescent per unes hores no té preu, i més amb la Banda Sonora d’aquells meravellosos anys de fons. Pausa obligada, per agafar forces i sí, adonar-nos tots que allò estava passant de veritat. I arribava el bis, amb Sorry, on vaig tornar a desconnectar del concert durant uns minuts, i també Don’t Cry, on el grup va regalar el que tantes dones demanaven, la balada dels Illusions. Però encara mancava la traca final. El cover de The Seeker, meravellosa, i per tancar, una tronadora i immillorable Paradise City, amb tota la pirotècnia i focs d’artifici al servei de la banda, per regalar-nos un final de concert a l’alçada del que vàrem veure durant gairebé tres hores: una nit que mai oblidarem.

Guns n’ Roses s’han embarcat en aquest Not on this Lifetime (és el que va respondre Axl fa uns anys a la pregunta si tornaria a tocar amb Slash) per dir que ells són els reis del Rock d’estadis, i que sense cap mena de dubte, ells són els Rolling Stones de la nostra generació. Paraula de Gunner. Llarga vida a Guns n’ Roses, llarga vida a Axl Rose, Duff McKagan, Slash, Izzy Stradlin que tant de bo t’ho repensis, Steven Adler, i, evidentment, a tota la resta, els nouvinguts que fan d’aquesta gira la redempció definitiva d’una de les bandes més importants de la història del rock n’ roll. MAI MENYSPREÏS ELS CLÀSSICS. 

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

1 comentari

Leave A Reply