La formació d’Anton Corbijn com a fotògraf li ha ensenyat el gran poder narratiu que tenen les imatges per sí mateixes, lluny de les paraules. Amb el seu segon film com a director, The American (El Americano), Corbijn va explotar i portar al límit aquesta màxima, entregant un thriller gens convencional on els silencis i els temps morts es convertien en els instants on el film es mostrava més aclaridor i ric en emocions. A partir d’un guió de Rowan Joffe (adaptació de la novel·la de Martin Booth, Un caballero muy reservado), on es narra l’últim treball que ha d’executar un impecable i metòdic assassí a sou (un excel·lent George Clooney) en un apartat poble italià de la regió d’Abruzzo, Corbijn desenvolupa un estil cinematogràfic molt proper al dels retrats fotogràfics que l’han fet famós, plasmant en el rostre i les gesticulacions dels personatges el seu passat i el futur que ansien trobar. Cada pla del film és una imatge que funciona per sí mateixa al marge del conjunt, i la narració pausada que utilitza s’adequa al temps de lectura d’aquestes. Amb The American, l’autor de Control, utilitzava la seves millors armes i es mostrava fidel al seu estil, aconseguint un film fascinant, senzill, ric en matisos, ple de tensió, apassionat, hipnòtic i d’una bellesa gairebé insultant, convertint-lo en un autor a tenir molt en compte.

Inside The American, és un recull de fotografies, fetes per el propi Anton Corbijn, durant el rodatge del film, dins i fora del set, en les quals podem veure des de moments distesos fins a retrats amb l’empremta característica del fotògraf, que complementen perfectament el film; només cal veure el poder visual que té la fotografia que il·lustra la portada, on ens resumeix perfectament el personatge de George Clooney. Inside The american és un viatge fascinant per les entranyes d’un dels millors films d’aquesta dècada, i una nova mostra del magnetisme i poder visual que desprenen les imatges del seu autor.

La tasca de tots dos en el món del documentals és més que reconeguda gràcies a obres com Don’t Look Back, film centrat en la figura de Bob Dylan, i rodat durant la gira d’aquest per Anglaterra el 1965, concretament  en el que seria el darrer concert acústic del músic; Monterey Pop (amb l’ajut de Richard Leacock i Albert Maysles), document sobre el festival on hi van actuar Big Brother and the Holding Company amb Janis Joplin, Jefferson Airplane, Hugh Masekela, Otis Redding, Ravi Shankar, The Mamas & the Papas, The Who i The Jimi Hendrix Experience; Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, pel·lícula que gira entorn del darrer concert de l’alter ego de Bowie al Hammersmith l’any 1973; i 101, documental sobre el concert 101 (el títol també fa referència al nom d’una carretera pròxima a on es va celebrar el concert) de Depeche Mode al Rose Bowl corresponent a la gira de Music for the Masses. Precisament, aquests quatre documentals són els primers que s’han confirmat per aplaudir l’obra de Pennebaker i Hegedus. Apuntar que, a més dels films citats, presenten una filmografia amb títols com Two American Audiences, amb Jean-Luc Godard, rodada l’any 1968 amb el mateix concepte que Un Film comme les Autres del mateix Godard i el grup Dziga Vertov, Sweet Toronto (Keep on Rockin’), amb Lennon i Ono de protagonistes, A Stravinsky Portrait, Shake-Otis at Monterey, The Energy War i The War Room, entre d’altres.

La seva forma de narrar, diàfana, sense cap mena de protagonisme, directa i sense pompositat, amb càmera en mà i llum, la que hi hagi, ha donat lloc a una sèrie de retrats naturals de figures tan dispars com Bill Clinton o Ziggy Stardust. Donn Alan Pennebaker és el veterà. Va iniciar-se als anys 60, tot i que al 1953 va fer un curt. Al 1959 va entrar a Drew Associates, i al 1967, arriba el primer documental, amb l’esmentada Don’t Look Back. Al 1976 comença la col·laboració amb la seva futura dona, Chris Hegedus. The Energy War, Delorean, Rock Baby, Down form the Mountain, Only the Strong Survives són altres dels treballs de la parella, que de moment, són els primers protagonistes de la propera edicició de l’In-Edit Beefeater 2010, un festival que es celebra a Barcelona, i també a Chile, Argentina, Mèxic i Brasil.

Us deixem amb un tall de Ziggy Stardust and the Spiders from Mars:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=cD51cxqY_uQ]

Pel film, ha revisat la biografia de Lennon, i fins i tot ha rebut l’ajuda de Yoko Ono, qui va donar el vist i plau definitiu, amb el seu fill Sean, després de veure’s la pel·li dues vegades, i que també ha cedit els drets de Mother, de l’álbum Plastic Ono Band. Un altre que també ha col·laborat activament és el superbeatle Paul McCartney. El guió el firma Matt Greenhalg (tal i com va fer a Control, d’Anton Corbijn), escrit en gran part a partir de la biografia Imagine This: The Growing Up with My Brother John Lennon, de Julia Baird, germanastra del músic assassinat a l’any 1980.

Dels Beatles només hi ha un acord del tema A Hard Day’s Night. La pel·li es centra en la vida familiar de Lennon, la relació amb la tia Mimi (interpretada per Kristin Scott-Thomas) i sa mare, Júlia (Anne-Marie Duff), les angoixes i les influències que el van marcar, amb Elvis, Screamin’ Jay Hawkins i Buddy Holly com els primers grans referents. De ben jove va enganxar-se al rock ‘n’ roll i així és com forma The Quarrymen amb McCartney i Harrison a finals dels 50 (apareix In Spite of All the Danger, tema de la banda embrionària), anys en els que els tres s’anaven a casa de la mare de Lennon, Julia, a escoltar la música d’Elvis i Gene Vincent, entre d’altres.

Aquest és el tràiler de Nowhere Boy:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=f-HGi0ifCnA]

El film s’estrena el 17 de setembre al nostre país.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=4ywmoXZwkA0]

Gran Torino de Clint Eastwood, Malditos bastardos de Quentin Tarantino, Las horas del verano d’Olivier Assayas, Déjame entrar de Tomas Alfredson, Up de Peter Docter i Bob Perterson, Still Walking de Kore-eda Hirokazu, Control d’Anton Corbijn, Los mundos de Coraline de Henry Selick, District 9 de Neill Blomkamp, Paranoid Park de Gus Van Sant, Ponyo en el acantilado de Hayao Miyazaki, Let’s Get Lost de Bruce Weber, El curioso caso de Benjamin Button de David Fincher i Revolutionary Road de Sam Mendes es podran veure o repassar gràcies a aquest cicle.

Tota la informació la teniu, aquí.

]]> http://www.bcncultura.cat/breus/filmoteca-de-catalunya-cicle-2009/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/cinema/les-25-pelicules-del-2009/ http://www.bcncultura.cat/cinema/les-25-pelicules-del-2009/#comments Thu, 31 Dec 2009 07:00:48 +0000 toni http://www.bcncultura.cat/?p=10913 [...]]]>

L’any 2009 ha significat l’arribada del pressumible salvador del cinema per tots els públics, el 3D, tècnica que permetrà mantenir els sous estratosfèrics del ‘mundillo’; afortunadament, autors com Michael Haneke, Michael Mann, Jim Jarmusch, Wong Kar-Wai, i clàssics com Clint Eastwood i Woody Allen, han demostrat el cine entès com un entreteniment actiu i no passiu, és a dir, com un exercici de reflexió a través d’una història, és i serà el concepte autèntic de l’art; i pels autors, l’art és la prioritat.

Una nova generació de cineastes, representada per Isaki Lacuesta, Spike Jonze, Duncan Jones, Tomas Alfredson, Nobuhiro Suwa (Yuki i Nina finalment no ha entrat), Lisandro Alonso, Amat Escalante (autor de l’excel·lent Los Bastardos, vista a L’Alternativa) i Catalin Mitulescu (autora rumana de Cómo celebré el fin del mundo, confirmant el gran moment del cinema del seu país) consoliden la idea de que darrera d’una obra hi ha un autor amb un punt de vista i un enfoc, tant de la vida com del cinema.

La Cinta Blanca, Enemigos Públicos, Revolutionary Road i Si la Cosa Funciona són obres mestres per l’espectador que entén el cinema de la manera que hem comentat; són obres amb un autor darrera, amb tot el que comporta. La Cinta Blanca és Michael Haneke de la mateixa manera que Si la Cosa Funciona és Woody Allen. Quan primen la tecnologia i els interessos econòmics, o el fet de que algú faci una pel·li, un llibre o un disc amb la idea de fer-se millonari, l’art es devalua, Però sembla ser que avui en dia el que entreté i ven, desgraciadament, és no pensar; d’aquesta manera, La Cinta Blanca (vista al darrer Festival de Cinema Negre de Manresa), Synecdoche New York (obra de Charlie Kaufman del 2008), Mr. Nobody, de Jaco Van Dormael, Kinatay, de Brillante Mendoza (amb Raya Martín, directors filipins a seguir) o Thirst de Park Chan-Wook, encara no s’han estrenat a les grans sales del nostre país.

Les obres, els fets i les paraules serveixen en aquest cas per explicar i argumentar el criteri i l’exigència de cadascú. De la mateixa manera que una persona és el que diu, el que fa en el seu dia a dia, les pel·lis que mira, llibres que llegeix o música que escolta i del que n’extreu, els artistes s’expressen a través de la seva obra: des de l’omnipresent Haneke fins a Soderbergh (gran 2a part del Che, gran Benicio Del Toro, però sense lloc a la nostra llista), passant per Arnaud Depleschin, Gus Van Sant (director de la irregular Paranoid Park, amb fotografia de Christopher Doyle), Quentin Tarantino i Hirokazu Koreeda, seguidors i fidels a Lubitsch, Renoir, Ozu, Bergman, Fuller, Aldrich, Dassin, Godard i Truffaut, se’ls hi detecta una profunditat temàtica i de personatges; de la mateixa manera que al director de la divertida Zombieland, Ruben Fleischer, se li observa una naturalitat per fer cinema honest i divertit, a Lars Von Trier se li nota un superego excessiu, i a directors com PJ. Hogan, Mark Waters, Todd Philips se’ls hi veu d’una hora lluny que només busquen o esperen un guió poc menys que estúpid que els serveixi per reventar la taquilla, com si juguessin al bingo.

Hem descartat finalment Cuestión de Honor, de Gavin O’Connor, amb aromes de La Última Noche d’Spike Lee i Katyn d’Andrzej Vajda, qui despulla les vergonyes de la intervenció russa a Polònia durant la 2a Guerra Mundial. Button, Slumdog Millionaire i obres amb aquest tarannà no entren perquè considerem que són pel·lis fetes exclusivament per guanyar un Oscar; són propostes efectistes que per dir poc necessiten massa. Tot el contrari de propostes com Up, obra que conté un flashback inicial genial d’uns 5 minuts on explica de forma brillant i mesurada tota la vida del vell protagonista. I Up sí hi és entra les millors.

Aquestes són les 30 millors pel·lícules de l’any:

Corbijn de seguida va enviar fotografies a diferents revistes. I li van publicar. No obstant, també li van tancar portes als nassos; va rebre una carta d’una productora indicant que no volien les seves fotos, perquè eren massa fosques, brutes, i que els artistes sortien desmillorats. Corbijn no va fer cas. Va aprofitar al màxim uns anys, com ell indica, on era factible apropar-se a les estrelles del rock; després calia el talent i el treball per obtenir el sí dels artistes, però ja d’entrada, era molt més senzill. No calia tenir amiguets ni ser el fill de per accedir-hi.

David Bowie, Captain Beefheart, The Rolling Stones, Miles Davis, Joy Division, U2, REM, Depeche Mode, Nirvana, Tom Waits, Elvis Costello, PJ Harvey, Johnny Depp, Kylie Minogue… la llista d’artistes que ha passat per la seva càmera és infinita. Diuen que Corbijn crea artistes amb les seves fotografies; que la seva mirada atorga una força i un nivell que alguns artistes ni mereixen. Hi ha una anècdota amb Duran Duran: un amic de Corbijn li va recomanar que no els hi fés fotos perquè engrandia a una banda mediocre.

En el documental prenen força protagonisme la veu d’artistes i amics com el grandiloqüent Bono, David Gahan i Michael Stipe; coincideixen en comentar la genialitat, la creativitat i la capacitat per improvisar de l’holandès. També es dediquen molts minuts al rodatge i maldecaps que va donar Control; Corbijn va haver d’hipotecar la casa per poder acabar el projecte. Cannes la va rebre amb una ovació de cinc minuts un cop acabada la projecció; la pel·li va ser un merescut èxit. Projectes fallits, com el videoclip Pride d’U2; èxits immediats com el videoclip de Heart Shaped Box de Nirvana; autorretrats divertidíssims disfressat d’estrella del rock; la mort del seu pare durant la post-producció de Control; Shadow Play fa un generós repás d’un dels gran fotògrafs dels darrers 30 anys.

Corbijn posa punt i final al documental comentant que a ell, quan era jove, li preocupava i el cohibia el fet de no tenir cap mena de formació artística. Com ell afegeix: “…I què? Jo faig la meva feina, que és aquesta. Hi haurà gent a qui li agradi i a gent que no. Però és aquesta, i existeix. I per cert, no m’agrada parlar de la meva feina; la faig, i llestos. Bé, prou, me’n vaig a treballar”. Com han canviat els temps i la mentalitat.

Gran part de la pel·lícula es desenvolupa fora dels escenaris i de l’estudi de gravació, presentant a Curtis en el seu dia a dia: des de la seva manera d’enfrontar-se amb la feina de músic fins la seva vida diària com a marit i amant. El text és una adaptació de Matt Greenhalgh del llibre de la vidúa de Curtis, Deborah Kerr (Touching from a distance. La vida de Ian Curtis i Joy Division, editat per Metropolitan Ediciones). Tant el llibre com el film presenten un Ian Curtis obssessionat per l’èxit i pels seus ídols (des de Burroughs, Kerouac, Ballard fins a Jim Morrisson, Iggy Pop o Bowie).

Rodat amb un blanc i negre i una sobrietat expositiva que poc tenen a veure amb els excessos visuals del món del videoclip, Corbijn crea l’atmosfera idònea per apropar-nos al talent de Curtis i dels seus Joy Division d’una manera austera, realista i inclús trencadora amb la visió sovint massa idílica que tenen els snobs sobre la no tan enigmàtica però sí atractiva figura del cantant de Manchester.

Considerat un dels millors fotògrafs de l’ actualitat, la carrera de Corbijn va molt lligada a la del grup d’ Ian Curtis. Corbijn va ser el primer en fotografiar la banda de Manchester tot just desprès de publicar Unknow Pleasures. Arrel d’aquest treball la carrera del fotògraf va esdevenir fulgurant; va entrar amb contacte amb una jove banda que responien al nom de U2 i més endavant, i gràcies al seus treballs amb U2 i Joy Divison, Dave Gahan el va fitxar perquè s’encarregués de l´imatge dels Depeche Mode de Violator. La fotografia de Corbijn sempre ha estat lligada a les estrelles de rock o del cinema, fotografiant-los sense cap tipus de glamour, de forma tranquila i pausada, i pràcticament sempre en blanc i negre. La seva càmara ha immortalitzat des de PJ Harvey a Nicolas Cage, de Johnny Cash a Sean Penn, passant per Trent Reznor, Johnny Depp, Keith Richards, Lars Von Trier, Tom Waits, Kate Moss, Nick Cave o Kurt Cobain. Encara que segurament el seu treball amb els irlandesos U2 als discs Acthung Baby o The Joshua Tree siguin els més conegut pel gran públic, cal destacar els nombrosos videoclips que va crear per grups com Nirvana, Depeche Mode, Nick Cave and the Bad Seeds o Metallica, amb els quals va reinventar el llenguatge del videoclip convertint cadascun d’aquests en autèntiques obres cabdals de l’ art audiovisual.

Amb Control, Corbijn debuta en la direcció cinematogràfica, i ningú millor que ell podia portar la complexa i curta vida d’ Ian Curtis a la pantalla,  ja que ell va ser qui va crear, amb un contundent blanc i negre, les imatges que tenim al cap de Joy Division.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=7c2_B_cWK_M]