Aquest 2011, Spike Jonze ha tornat a les seves arrels com a director de videoclips. El director d’Adaptation feia prop de sis anys que no realitzava cap treball en aquest terreny (Triumph of heart de Björk), on en la dècada dels 90 va aconseguir ser un dels autors més innovadors. El seu retorn aquesta disciplina ha anat lligada de la mà de tres dels noms més importants del panorama musical actual: Arcade Fire, Beastie Boys i Jay-Z & Kanye West.

A principis d’any sortia a la llum el vídeo que va realitzar per els canadencs Arcade Fire, The Suburbs, i el curtmetratge Scenes from The Subrubs, on el director afirmava que s’havia basat en el cinema de Terry Gilliam alhora de plantejar la història que il·lustrava amb imatges la cançó dels canadencs. Tant el videoclip com el curtmetratge van tenir una estrena de luxe en la Berlinale d’aquest any, i va ser inclòs en la reedició que va fer el grup del seu disc de The Suburbs aquest mateix any.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=5Euj9f3gdyM]

Sí amb The Suburbs podem veure a un Spike Jonze força sobri i elegant, amb Don’t play no games that I can win, dels seus estimats col·legues Beastie Boys, ens trobem un Jonze sorprenent, gamberro i artesanal.  Aquest és el sisè vídeo que filma per el grup de Nova York, i ha estat amb ells amb els que ha aconseguit algunes de les seves millors obres, com Sabotage (1994) on van recuperar amb un gran sentit de l’humor, l’estètica del cinema policíac dels 70. Doncs aquest nou vídeo està força lligat a l’esperit d’aquella petita joia que va entregar als 90, però aquest cop els protagonistes són ninots de joguina a l’estil dels Madelmans, i on podem veure com son moguts per cables, pals i mans que els articulen. Onze minuts (en la seva versió íntegra) o hi podem veure persecucions, zombis, espies, yetis, a Santigold convertida en una Barbie, dins el marc d’una història d’espionatge, al més pur estil de la sèrie dels Thunderbirds.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=w-QIiVS_7Hs]

Otis és de moment els seu últim treball fins ara, i no és poca cosa, ja que és el vídeo que promociona el primer single extret del disc Watch the throne, que han firmat junts les dues mega-estrelles del hip hop actual: Jay-Z i Kayne West. Amb un estil totalment oposat al del mostrat amb Beastie Boys, Jonze aposta per una posada en escena força senzilla on els protagonistes absoluts són Jay-Z i Kayne West, Jonze no es complica la vida i es queda en un segon pla, ja que segurament amb el desproporcionat ego que mostren aquests dos noms en el vídeo ja no hi deuria quedar espai per res més; això sí, la cançó és enorme. De moment, el director no té cap nou projecte per la gran pantalla, a l’espera d’un nou film seu, sempre és un plaer retrobar-se amb el seu treball en el terreny dels vídeos musicals.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=BoEKWtgJQAU&ob=av2n]

El món de l’art i de la cultura viu moments que se suposen vitals pel futur d’un dels motors de la societat. Ni l’art ni la cultura són paraules esmentades gairebé mai pel circ polític, circumstància que hem pogut comprovar durant les darreres eleccions; però sí que en parlen quan es tracta de de lleis i de defensar el negoci creat al voltant de la propietat intel·lectual. Crear, ser autor d’una obra, és copiar i reciclar, fer collage a través d’altres obres. El nivell d’innovació quin és realment? On és la diferència entre autor i consumidor? El copyright protegeix al món artístic, però s’adapta als canvis que afortunadament la humanitat provoca de tant en tant. Seria positiu trobar una forma de retribució justa per creadors i productors, i com apunta Creative Commons, que permeti un ús racional i legítim dels drets d’autor així com un accés determinat pel públic, deixant de banda el famós ‘tots els drets reservats’ del copyright i donar pas a ‘alguns drets reservats’ de Creative Commons. El propi Lawrence Lessig i Radiohead són dos exemples clars de que una actitud altruista no és enemiga de la rendibilitat, sense oblidar que cadascú té un punt de vista de la vida, la propietat inte·lectual i els diners: Per l’SGAE i companyia serà una, i per Jean-Luc Godard serà una altra, per exemple.

El paradigma socioeconòmic és el que és. Les formes són les que són. No obstant, aquest any que acaba posa sobre la taula un debat que de nou, posa en evidència les diferents maneres d’entendre la vida. Finalment, es pot resumir tot a dues vies: una, la de tancar totes les portes a la cultura, amb l’opció d’obrir-les amb diners, i l’altra, obrir unes quantes portes de forma gratuïta i convidar a la gent a accedir a la cultura de forma oberta, de manera que arribin a consumir-ne i fins i tot, a participar d’ella també com a creadors. Fomentar el gust per l’art i la cultura, molt més enllà del simple acte de pagar per accedir a una estona d’oci. Educar i posar la cultura a l’abast de la gent no donaria pas a una societat més intel·ligent i sensible amb l’art i tot el que comporta? Protegir l’art és aplicar lleis que només protegeixen a una de les parts? Potser també seria hora de plantejar-nos si el que importa és la humanitat i el seu creixement intel·lectual, o bé, el que realment importa és l’economia i la defensa dels drets d’unes elits que volen continuar essent intocables. El debat ha d’existir. Quo Vadis, estimat món?

I què ha donat de sí la cultura durant aquest 2010? Els lectors de BCNCultura.cat ho veuen d’aquesta manera:

10 films

10 discs

10 llibres

5 activitats

Patti Smith, Primal Scream, Arcade Fire, Alice Cooper, Massive Attack, Bob Dylan, Isobel Campbell & Mark Lanegan, Mudhoney, Sleepy Sun,The Zombies, Kiss, Drive By-Truckers, Wovenhand, Suede, LCD Soundsystem, Dr. Dog, Sonic Youth, The Brian Jonestown Massacre, Pixies, Wilco,  Guns N’ Roses, Erykah Badu, Dinosaur Jr, The XX, Beach House, Motörhead, The Bellrays, Redd Kross, Jim Jones Revue, Manic Street Preachers, Superchunk, Jeff Tweedy, Slayer, Belle & Sebastian, Paul Weller, Faith No More, Alice In Chains, Steve Wynn, Pavement, Black Rebel Motorcycle Club, Imelda May… el llistat de noms que han passat per els escenaris del nostre país aquest any és realment interminable. A continuació us deixem amb els moments que hem trobat més representatius d’aquest 2010. 25 concerts que per alguna raó o altre ja formen de la nostra memòria.

1- Primal Scream (Razzmatazz 20/11)

2- Greg Dulli (Sidecar 10/11)

3- Drive By-Truckers (Razz 2  23/11)

4- Bob Dylan (Azkena Rock Festival 28/06)

5- Sonic Youth (Razzmataz 18/04)

6- Wovenhand (La [2] Apolo 10/12)

7- The New Pornographers (Primavera Sound 28/05)

8- Jim Jones Revue (Primavera Club Sala Bikini 27/11)

9- Imelda May (Plaça de la Virgen Blanca Vitòria-Gasteiz 27/06)

10- Isobel Campbell & Mark Lanegan (Sala Apolo 30/11)

12- Arcade Fire (Palau Sant Jordi 21/11)

13- Manic Street Preachers (BBK Live 10/07)

14- Pavement (Primavera Sound 27/05)

15- Faith No More (BBK Live 10/07)

16- Teenage Fanclub (Primavera Club Sala Apolo 26/11)

17- The Pains Of Being Pure At Heart (Sala Sidecar 15/08)

18- Dr. Dog (Primavera Sound 29/05)

19- Dinosaur Jr. (Sala Apolo 11/02)

20- Toilet Boys (Azkena Rock Festival 28/06)

21- Cracker (La [2] Apolo 20/01)

22- Beach House (Primavera Sound 28/05)

23- Alice in Chains (BBK Live 9/07)

24- Superchunk (Primavera Sound 27/05)

25- The Soundtrack Of Our Lives (BBK Live 10/07)

El 2010 arriba al seu final, i és hora de fer balanç del que ens ha deixat aquest any a tots els nivells, encara que nosaltres ens centrarem només en el que ha donat de sí el panorama musical, cinematogràfic i literari, i de la resta, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. A continuació, us presentem la llista dels 50 discs que hem cregut que han estat els més interessants d’aquests 365 dies. Evidentment alguns trobareu a faltar alguns treballs o que la posició en la que estan no es la que els hi correspon, d’altres creureu que ens hem begut l’enteniment per deixar fora discs com els de Beach House, Titus Andronicus o Massive Attack, però així són aquestes llistes. La veritat la cosa no ha estat gens fàcil, encara que els que formem aquest web coincidim en molts gustos, al final cadascú té la seva pròpia opinió i arribar a un quòrum no ha estat fàcil, treient el merescut primer lloc pel segon treball de Grinderman. Nosaltres no ens hem pogut resistir a l’incendiari inici amb Mickey Mouse and The Goodbye Man. Nick Cave, Warren Ellis, Martin P. Casey i Jim Sclavunos, han entregat un disc d’aquells que cremen, passional, directe i sense cap mena de concessió, i per tot això el lloc número 1 d’aquesta llista ha estat per ells. Confeccionar la resta del llistat ja no ha estat tan fàcil, ja que ha estat un any força carregat de grans treballs, però com ja sabeu tot és qüestió de gustos i opinions. Aquest any per primer cop també hem inclòs dos nous apartats on destaquem els discs recopilatoris i les reedicions més interessants que han aparegut durant l’any, ja que últimament sembla ser que aquest és un dels grans recursos de les discogràfiques per fer una mica més de calaix.

Aquí teniu els 50 discs del 2010 i si voleu mentre aquí teniu la llista amb la selecció dels 50 discs del 2010 de l’Spotify (menys el que no estan a Spotify).

RECOPILACIONS

REEDICIONS

]]> http://www.bcncultura.cat/musica/50-discs-2010/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/musica/bandes-segle-xxi/ http://www.bcncultura.cat/musica/bandes-segle-xxi/#comments Tue, 02 Nov 2010 06:40:10 +0000 Daniel Bossio http://www.bcncultura.cat/?p=27839 [...]]]>

Doncs no estem d’acord amb el titular. L’escena pop-rock està descobrint bandes amb un, dos o tres discs, que s’han posicionat com fermes candidates a continuar amb la tradició de la música popular de qualitat, una tradició que contempla, entre d’altres virtuts, l’ honestedat i la passió. I afortunadament, algunes de les bandes de present i futur, comparteixen cartell. Des del que presenciarem a la nostra ciutat el proper dia 21 de novembre, passant per festivals com All Tomorrow Parties, fins al darrer doble cartell que ens ha empés a reflexionar sobre el paborama actual: la gira durant trenta dies pels EUA que faran The Black Angels i The Black Mountain, presentant totes dues el tercer disc de les seves discografies, els esplèndids Phosphene Dream i Wilderness Heart, respectivament. La notícia ens agafa lluny, però l’imaginari del rock permet fantasejar amb un doble cartell que conté alguns dels arguments més rotunds de la música que va inventar Little Richard, Elvis i Jerry Lee Lewis. L’entusiasme és raonable, perquè dues bandes de curta trajectòria se sumen així als grans noms dels darrers temps, des de Sonic Youth a Nick Cave, passant pels Black Crowes i R.E.M, tots ells, amb diferents propostes, conserven les maneres i les actituds de la música pop-rock. A l’apartat on podem situar a Black Angels i Black Mountain podríem afegir a bandes nascudes durant el segle XXI com The Gaslight Anthem, Arcade Fire, Deerhunter, Fucked Up, The Felice Brothers, Port O’ Brien, Sleepy Sun, No Age, Dead Confederate, Imelda May, Micah P. Hinson, Woods, The Horrors, Warpaint, The Walkmen, The War on Drugs, Pains of Being Pure at Heart, Bon Iver, Best Coast, Erland and The Carnival, Crystal Antlers, Fuck Bottoms, The Vandelles i Harlem, entre d’altres. Per molt que les indústries discogràfiques maltractin les oïdes i neurones de la població bombardejant el mercat de productes amb el mateix valor artístic que el d’unes accions de borsa, res atura la música.

Aquesta gira durant trenta dies als EUA és una mostra de la continuïtat del rock, com a estil i com a actitud davant de la música i de la vida. El rock es retroalimenta amb noms mítics com Keith Richards, Lemmy, Neil Young, Robert Plant, Bruce Springsteen, es difon i respira amb Drive by Truckers, Manic Street Preachers, Sonic Youth, Nick Cave, Warren Ellis, Pavement, Cat Power, i es renova amb els citats anteriorment; tots ells transmeten, a la seva manera, la passió i l’energia vital, valors sense els quals no es pot entendre ni la música ni l’art.

Mentre hi ha vida, hi ha esperança. Confirmada la presència de Fucked Up a Barcelona el proper 21 de novembre com a teloners d’Arcade Fire, només queda donar les gràcies a la banda de Win Butler i Régine Chassagne per apostar pels seus compatriotes. Fucked Up i Arcade Fire podrien ser el yin i el yang de la música actual.

La banda de hardcore liderada per Damian Abraham calentarà motors i a base de bé, abans de donar pas als caps de cartell. Amb dos LP al mercat, Hidden World i The Chemmistry of Common Life, i dos recopilatoris de singles, Epic in Minutes i el gloriós Couple Tracks publicat aquest any, els de Toronto formen un combo de punk-rock amb aromes als Ramones i a Turbonegro que posarà els pèls de punta a més als seguidors d’ Arcade Fire que només pugui tinguin oïdes i ulls per una tipus de proposta determinada, pels motius que siguin. Fucked Up són l’altra cara de la moneda dels excepcionals Arcade Fire. Si els primers aposten pel punk, el hardcore, veus guturals i rabioses, ritmes primitius i actitud visceral, els segons són ben bé el contrari; a la seva manera, totes dues ofereixen una bona dosi d’adrenalina. I aquí està potser el valor triomfal que conté el doble cartell pels que contemplen la música a través d’una àmplia panoràmica, on hi cap tothom que demostri una actitud passional i talentosa, com és el cas d’aquestes dues bandes. Així ho han entès els grans culpables de que el proper 21 de novembre sigui possible gaudir d’un doble cartell desafiant, que presenta a dos grups relativament joves, que amb una trajectòria de nou anys, en el cas de Fucked Up, i de 8 anys, en el cas d’Arcade Fire, s’han situat al capdamunt de l’escena.

Una nit on on trobarem alguna que altra cara desencaixada, on sonaran David Christmas, David Comes To Life, Hidden World, Triumph to Life, Crooked Head, No Epiphany, Wake Up, els Neighborhood, Rebellion (Lies), Keep the Car Running, No Cars Go, Ready to Start i Sprawl II (Mountains Beyond Mountains), per citar algunes, promet i provoca sensacions tan dispars com necessàries. Arcade Fire presentant The Suburbs i compartint nit amb Fucked Up, en una decisió tan lloable com lluminosa. Una combinació total, que permetrà gaudir de dues maneres d’entendre la música, dues formacions antagòniques, en un concert, que serà, passant abans per caixa, tot un regal anticipat de Nadal. I a qui no li agradi, ja té el recadet de part d’Arcade Fire en forma de teloners.

El tercer disc d’Arcade Fire, The Suburbs, tercer en sis anys, evidencia l’ambició artística de la banda. El salt que varen fer de Funeral a Neon Bible és el que han fet de Neon Bible a The Suburbs. L’evolució és coherent a tots nivells; comparant Funeral i The Suburbs és més notori, però en tot cas, Arcade Fire és la mateixa banda. Per exemple, In the Backseat, el darrer tema de Funeral i Black Mirror, que obre Neon Bible, tots dos mantenen vincles amb The Suburbs. Els canadencs sembla ser que no tenen defectes com poden ser seguir les maleïdes tendències, acomodar-se i anar a la caça del hit comercial o mirar de reüll el mercat. Tenen un so accesible, com ho era el dels Beatles i el de Bowie, perquè els referents de la banda són aquests, entre d’altres, i entenen la música d’una manera semblant; de la mateixa manera que han evolucionat com ho van fer aquests i altres grans noms, sense perdre la identitat i la passió per ser i crear.

Funeral, el disc de debut, publicat el 14 de setembre del 2004, ens deleitava, durant quaranta-vuit minuts, amb temes immediats, tots ells, des de la inicial Neighborhood #1 (Tunnels) fins Haiti passant per Neighborhood #2 (Laika), i hits infalibles com Neighborhood #3 (Power Out), Rebellion (Lies) i Wake Up, sense oblidar moments com Neighborhood #4 (7 Kettles), on la banda ja demostra un gust per temes més reflexius i menys vitals. Un disc de debut explosiu, que desprenia una energia i una vitalitat abrumadores. Les melodies de Butler, els cors de Chassagne i els altres, la base rítmica, uns temes senzills i arrebatadors, i el resultat, una òpera prima majúscula. Neon Bible, publicat el 3 de març del 2007, va suposar una alegria pels que esperaven una proposta no continuista, i a les virtuts del predecessor, hi sumaven d’altres, confirmant que no eren conformistes. Tot i Keep the Car Running i No Cars Go, l’àlbum necessita més audicions, més paciència per arribar a assaborir tots els detalls continguts en 48 minuts. Més instrumentació i arranjaments, més maduresa sonora, i que evidenciava una evolució, mai una ruptura. Black Wave / No Intervention, Ocean of Noise, Antichrist Blues Television i Windowsill mostraven el camí de The Suburbs.

The Suburbs, publicar el 3 d’agost del 2010, suposa un altre salt endavant. En aquest tercer treball, predominen els temes que obliguen a diverses escoltes, com ho són Rococo, City with no Children i Wasted Hours, per citar-ne tres. L’explosivitat de Funeral i l’epicitat de Neon Bible dóna pas a la brillant simplicitat de temes com Ready to Start, Modern Man i Month of May, resultant The Suburbs el disc més implosiu dels gravats fins ara. Han crescut, però les constants del grup hi són, començant pel caire artesanal. Es podria considerar que l’edat i la creativitat els han jugat una bona passada. No han perdut res; han afegit matissos. La complexa senzillesa d’Empty Room, Suburban War, Deep Blue, We Used to Wait i Sprawl I i II els apunts rock ‘n’ roll, els aires folkies, la comunió i la frescura, intacte tot i la major profunditat del disc, donen vida a un disc més llarg, perquè tenen la necessitat de mostrar més.

The Suburbs és el disc més ambiciós d’Arcade Fire. No només conté elements de Funeral i, encara més, de Neon Bible, sinó que suposa un creixement evident com a músics i com a banda. A tot el que eren, han sumat altres recurssos que fan d’Arcade Fire una banda que produeix multitud d’emocions. La quantitat de referents que es detecten en la seva obra, als que acudeixen les grans bandes per consolidar un so propi, en el cas dels canadencs, David Bowie, Roxy Music i Pixies, per dir tres dels més importants, el treball de les melodies, i finalment, el talent per crear temes rodons i que són carn de perdurar en el temps, només queda vanagloriar-nos de ser contemporanis d’ uns nous clàssics. Tres discs semblants i diferents. I tres obres destinades a perdurar.

Les imatges de la filmació a càrrec de Terry Gilliam del concert del dia 5 d’agost al Madison Square Garden són un avís del que es podrà viure al proper 21 de novembre al Palau Sant Jordi durant l’actuació del clan canadenc:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=DSykB-j_2UQ]

Si hi ha un grup que uneix a tot tipus de públic, aquest és Arcade Fire: a qui escolta de tot, a qui té l’Spotify com a reproductor, als vinilmaníacs, a perseguidors de tendències, a l’enterat de la feina, al que s’apunta al concert ‘que s’ha d’anar’, la banda canadenca és potser la última gran banda que crea una absoluta concòrdia entre tots ells. A favor: tot, sobretot dos primers àlbums excepcionals i pels barcelonins de tot arreu, una actuació memorable al Summercase del 2007 (el darrer). En contra: tocaran al Sant Jordi, un escenari excessiu i amb una acústica pobre. Apuntat queda: Arcade Fire, al Palau Sant Jordi, 21 de novembre.

Però si una cosa té Arcade Fire, entre moltes altres, és la capacitat per regalar energia positiva. Per tant, caldrà esperar que el concert del 21 de novembre, data del concert a la muntanya de Montjuïc, sigui un dels esdeveniments artístics de l’any. Després de The Funeral i Neon Bible, les expectatives són les que es mereixen; afortunadament, sembla ser que el grup liderat per Win Butler i Régine Chassagne no ha perdut l’oremus i segueix centrat en la música. Dels talls que hem pogut escoltar de The Suburbs, es detecta que continuen amb la línea del Neon Bible, mirant més descaradament cap al rock ‘n’ roll dels 50, com a Month of May, i al so dels 60, com The Suburbs, i en línees generals, un àlbum en el que les guitarres tenen el protagonisme.

El secretisme és absolut, com és evident, i des de la web del grup, anuncien el llistat de cançons del tercer treball de la banda, a més de mostrar les vuit portades que s’han preparat per aquest nou treball:

01 The Suburbs
02 Ready to Start
03 Modern Man
04 Rococo
05 Empty Room
06 City With No Children
07 Half Light I
08 Half Light II (No Celebration)
09 Suburban War
10 Month of May
11 Wasted Hours
12 Deep Blue
13 We Used to Wait
14 Sprawl I (Flatland)
15 Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)
16 The Suburbs (continued)

The Funeral (2004) ens van abrumar amb Neighborhood nº3, Wake Up, Rebellion (Lies). Neon Bible (2007) va confirmar que no havia estat una casualitat, gràcies a Keep the Car Running, Intervention, Antichrist Television Blues i No Cars Go. The Suburbs (2010) esperem que mantingui la posició d’Arcade Fire com a banda destinada a perdurar en el temps, gràcies a unes cançons que aglutinen el bo i millor de la música pop-rock dels darrers 50 anys. A la música d’Arcade Fire hi trobem influències dels Beatles, Beach Boys, David Bowie, Roxy Music, The Smiths, Bruce Springsteen, Spiritualized, Neil Young, Television, Bob Dylan & The Band, Joy Division, Pixies, però tot el que els ha influenciat ho han assimilat de forma tan personal que els temes d’Arcade Fire sonen a Arcade Fire. Aquest fet parla de la grandesa d’un grup que en sis anys ja s’ha situat al capdamunt de l’escena pop-rock actual: per categoria, per obra, i perquè l’energia, vitalitat i positvisme que desprenen els fa únics.

El 4 i el 5 d’agost presentaran el disc al Madison Square Garden. El concert del dia 5 serà ofert en directe per Youtube (tot i que no m’he enterat molt bé com anirà el tema), detall que dóna una idea de la magnitud actual dels de Montreal. Aquest és el vídeo de presentació de l’esmentat concert.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=3AtDLr1cJf4]

T’ha agradat aquesta entrada? Vota-la als Premis Blocs Catalunya!

La banda, liderada pel matrimoni Win Butler i Régine Chassagne i formada per 8 membres en total, als qual se’ls hi afegeixen dos més als concerts, ja es troba gravant els nous temes, tal i com a ha confirmat el component de la banda més multinstrumentista de l’actualitat, Richard Jerry.

De moment, entre els dos disc i el DVD que van editar l’any passat, Miroir Noir, l’espera es farà amena, inclús pels més impacients. Us oferim un petit tast d’aquest documental:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=ouP662iRe0c]