Des de You’re Not Good a Sugar Babay, des de Bob Dylan a Love and Theft, Bob Dylan. Letras 1962-2001 recull, en edició bilingüe, castellà-anglès, les lletres de les cançons composades durant quaranta anys de carrera. Tot i que hi falten els discs Modern Times, Together Through Life i el sorprenent Christmas in the Heart, obra, que no ens enganyem, no ens atrevim a criticar perquè es tracta de Bob Dylan. El llibre, publicat per Alfaguara i Global Rhythym fa uns anys, s’ha reeditat en un format més petit i, afortunadament, més econòmic. Però, tot i el tamany i la reducció de preu, segueix sent un dels regals més grans que un li pot fer a qualsevol amant de l’art i de la música. I recordar a Dylan sempre és recomanable, i més, si es fa des d’ell, des del seu art, des de les seves obres.

Cavallers, els va dir ell, no necessito la vostra organització, he deixat impecables les vostres sabates, he mogut muntanyes i he marcat les seves cartes. Però l’Edèn està ardent, o es preparen per ser aniquilats, o d’una altra manera, els vostres cors hauran de tenir coratge pel canvi de guàrdia. La pau arribarà amb tranquil·litat i esplendor sobre rodes de foc, però no portarà recompensa, excepte que els seus falsos ídols caiguin. I  la mort cruel es rendeixi amb el seu pàl·lid fantasma retirant-se entre el Rei i la Reina d’espases. Changing of the Guards

No descobrirem ara ni a Bob Dylan ni el seu talent artístic, ni com a compositor, músic i lletrista. L’autor nascut un 24 de maig de 1941 com Robert Allen Zimmerman, i que un bon dia, amb la majoria d’edat complerta, va sentir la necessitat de deixar enrere Duluth, la localitat de Minnesota on va néixer, per endinsar-se en el Greenwich Village de Nova York, ben aviat va decidir centrar-se en sí mateix i en el seu ofici. Si és parla de música, és parla de Dylan. Més enllà del beneplàcit i inclús l’adoració que existeix al voltant de la seva figura, en la majoria dels casos raonada i lògica, en d’altres, sembla ser un posat o una obligació moral dir que ets fan de Bob Dylan (i no cal citar artistes espanyols que quan parlen de Dylan sembla que parlin del seu pare), què es pot dir d’un músic que ha composat alguns dels discs i de les cançons més importants de la història del rock? Cercant informació sobre el llibre, ràpidament es troba amb sentències de col·legues de Bob Dylan, i algunes, casualment, són encertades: “Si Elvis Presley ens va alliberar el cos, Bob Dylan ens ha alliberat la ment.”, diu Bruce Springsteen; Bono, en un acte de lucidesa, afirma que “Dylan és como una veu antiga que ha vingut a dir-te que has de saber d’on véns.” Perquè més enllà de cançons senzillament irresistibles com Masters of War, Don’t Think Twice, It’s Alright, I Shall Be Free, The Times They-Are A Changin’, It ain’t Me, Babe, Subterranean Homesick Blues, Maggie’s Farm, Like a Rolling Stone, Most Likely You Go Your Way and I’ll Go Mine,… i ens aturem a Blonde on Blonde, deixant-nos masses temes pel camí, aturar-se a les lletres, en anglès, en castellà, què més dóna, fent l’esforç de seguir les seves paraules mentre es gaudeix de la forma de cantar, tocar i interpretar el seu repertori, disc per disc, permet endinsar-se no només en la cultura nord-americana, sinó en les vicissituds de la pròpia vida. L’amor, la solitud, els torracollons, els fantasmes, els canvis de rumb, els problemes lleugers i els greus, la falta d’empatia, la guerra i la lluita pel poder, els fonamentalismes, l’amor, l’odi… Bob Dylan va escriure, escriu i escriurà sobre la vida, però, no amb una impostura pròpia dels que s’esforcen en aparentar, ell escriu sobre el que té entre cella i cella, sobre el que el mou, sobre el que li preocupa, i evidentment, no el conec, però si rescatem l’impressionant No Direction Home de Martin Scorsese, o recorrem a les Cròniques, detectem a un home hipersensible que només vol escriure cançons i sortir a tocar-les, i sense que el molestin gaire, por no dir gens.

Alguns idiotes diran que s’ha equivocat de feina, i que ha d’aguantar-se. Encara que les regles estan fetes pels savis i els idiotes, jo no tinc res, noia, amb el que hi viure d’acord. It’s all right, Ma (I’m Only Bleeding). Si fos per aquests, l’esclavisme estaria ben vist. S’equivoquen, de totes totes, perquè ser músic no comporta aguantar la pallissa dels pesats de torn, o la xapa del que et vol llepar el cul, a no ser que et vagi la faràndula i el rotllo. Dylan va tastar-la tota, la faràndula; ens podem fer una idea amb Don’t Look Back de D.A. Pennebaker, filmat a la gira pel Regne Unit de 1965, on Dylan va posar-se a a prova de feromones, frivolitats vàries i de la histèria dels fans. Després d’abraçar el rock n’ roll, amb polèmica inclosa, com sempre, provinent dels fanàtics amb poca oïda, Dylan va protagonitzar l’anomenada controvèrsia elèctrica en el famós concert de Newport Folk Festival (no perdre’s el film de Murray Lerner, The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival). Acompanyat del guitarra Mike Bloomfield, el teclista Al Kooper, i els companys de Bloomfield a la Paul Butterfield Blues Band, el baixista Jerome Arnold i el bateria Sam Lay, a més de Barry Goldberg al piano, el concert, cinc dies després de l’aparició del single Like a Rolling Stone, va suposar un punt i a part prou evident. Ja no estàvem davant de l’oracle folk i hippie que volia canviar el món juntament amb Joan Baez. Bob Dylan volia ser Bob Dylan, un simple músic, que s’ha acabat convertint en un dels artistes més importants del segle XX. Ara, que el seu estil de vida, passant de la premsa, de fer el panoli o fer-se l’enrotllat, tot i alguna patinada, com el dia que va cantar davant del Papa (però, qui no patina en aquesta vida?), és el el fa encara més gran i autèntic. Si Kerouac cercava l’autenticitat a A la carretera era perquè encara no existia Dylan. Perquè el seu Never Ending Tour, iniciat el 7 de juny de 1988, i que l’ha dut per tots els racons del món, a un ritme frenètic, gairebé sempre en locals petits o mitjans, o en festivals, generalment, poc coneguts, i en indrets no massa turístics, defineix qui és Bob Dylan. Un músic que només vol composar, tocar, cantar, fer concerts, i un cop ha acabat, plegar, i cap a l’autocar, i a un altre lloc, que l’art no està per romanços.

De manera que ara estic un altre cop, haig de trobar-la d’alguna manera, tota la gent que solíem tractar ara em sembla una il·lusió, alguns són matemàtics, altres són dones de paletes, no sé com va començar tot això, no sé que estan fent amb les seves vides, però jo, jo encara estic a la carretera, dirigint-me a una altre creuament, sempre hem sentir el mateix, només que ho veiem des de un punt de vista diferent, envoltat de tristesa. Tangled Up in Blue.

Qui tingui ganes d’endinsar-se en l’univers Dylan només ha d’anar a la botiga de discs i fer-se amb la seva discografia. Si estàs disposat a més, es pot accedir a Bob Dylan. Letras 1962-2001, per conèixer què pensa i què opina de tot plegat, i comprovar l’evolució com a músic, lletrista i com a persona. Altres opcions, a part de les citades: les biografies a càrrec de Paul Williams i Howard Sounes (es pot trobar en edició de butxaca), respectivament, Bob Dylan in America de Sean Wilentz, que explica les vivències del músic des de 1960, quan va arribar al Greenwich Village de Nova York fins la gravació de Blonde on Blonde, o Dylan, un caríssim i interessant recull d’articles de la Mojo. Qualsevol opció val la pena, per accedir al músic. Ara, que primer de tot, s’ha de donar tantes voltes com es pugui a una discografia per emmarcar, incloent els magnífics directes oficials, com l’impagable The Bootleg Series Vol. 4: Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert, o el Live at Budokan… ara, que un servidor, no pot resistir-se a la inevitable..

De jove, sabia que volia fer quelcom diferent a la resta. Volia fer alguna cosa que ningú més fes o pogués fer, i volia fer-ho millor del que ningú ho havia fet mai. No sabia a on em portaria, però a on em va portar va ser a la música folk en un temps en el que estava fora del mapa. Potser hi havia dotze persones en tot el país que coneguessin a Woody Guthrie, Roscoe Holcomb, la família Carter, Leadbelly… O, almenys, dotze persones de la meva edat. Eren esperits lliures que s’arriscaven i mai vaig desitjar acabar amb aquest esperit.

L’esperit lliure de Bob Dylan es manté intacte. El passat 24 de maig, Robert Allen Zimmerman va complir 70 anys, i lluny d’instal·lar-se en el tro de la fama i l’èxit comercial, continua amb el Never Ending Tour que el porta per tot el món amb el que ell considera realment important: pujar a l’escenari i tocar unes cançons que cobren una nova vida cada cop que són interpretades. Les 70 primaveres de Dylan van acompanyades de nostàlgia. El record del noi que se’n va anar a recórrer els EUA fins arribar a Nova York per tocar i viure de les cançons, el record dels que van viure in situ el primer gran concert de Dylan a Town Hall, el record del primer concert elèctric amb la banda The Hawk (posteriorment The Band) a Newport, el record de l’accident de moto que el va fer desaparèixer del mapa durant un temps, el record de cadascun dels seus àlbums, el record de cadascuna de les seves lletres,… ara bé, més enllà de la nostàlgia, segurament no és descabellat pensar en la generació de Bob Dylan, de Woody Allen, de Godard, (aquests dos, encara més veterans), de Martin Scorsese, de Neil Young, de l’encara més veterà Robert Frank, una generació que ha il·luminat l’art del segle XX, que sens dubte segueix il·luminant l’actual panorama artístic, i que sembla no tenir relleu. The Times They’re A-Changin’, sí, però, cap a on camina l’art? Cap a on va la música? D’aquí cinquanta anys, recordarem a algun autor per sobre dels citats anteriorment, o com a mínim, al mateix nivell? Potser la generació de PJ Harvey, Wes Anderson, Olivier Assayas, Sonic Youth… o potser tot el que acabo de dir és una banalitat d’algú que sent enyorança per una manera d’entendre l’art i la vida. Things have Changed, i sí, existeixen moviments que aposten per un canvi, hi ha autors que respecten l’art, ha aparegut Internet, que pot donar veu a artistes, tot i l’intent dels ‘senyor feudals’ de l’art, muntats a l’euro de la cultura (d’escombraries), de defensar els lobbies empresarials de la indústria cultural (i de totes les indústries) i de criminalitzar a artistes i ciutadans que volen ser i sentir-se lliures creant i consumint cultura. Les lleis que van en contra de la majoria de la ciutadania s’han de canviar. Res pot ni podrà tòrcer l’art, com res ha pogut tòrcer Bob Dylan.

Perquè estàvem i estem amb l’autor de Freewhelin’, Bringing it all back home, New Morning, Blood on the Tracks, Street Legal, Oh Mercy, Time out of Mind i Modern Times, entre d’altres, i reivindicant la les diferents maneres de redescobrir a Bob Dylan. Es pot acudir directament als seus àlbums, a les seves lletres, i posteriorment, o bé a les Cròniques, a la biografia de Howard Sounes, a les entrevistes de Dylan sobre Dylan, o al formidable No Direction Home d’Scorsese; o bé, recordant-lo i vivint-lo intensament com cadascú vulgui. Per qui senti passió pel còmic, apuntar que a finals del 2010, es va publicar en castellà Bob Dylan Revisited, on tretze autors del món del novè art reten homenatge a Dylan a través de 13 historietes dedicades a 13 cançons del músic: Blowin’ in the wind per Thierry Murat, A Hard Rain’s a Gonna-Fall per Lorenzo Mattotti, I Want You per Nicolas Nemiri, Girl from the North Country per François Avril, Lay, Lady Lay per Jean-Claude Götting, Positively 4th Street per Chistopher, Tombstone Blues per Bèzian, Desolation Row per Dave McKean, Like a Rolling Stone per Alfred, Raphäelle Rio, Mael Le Mee i Henri Meunier, Hurricane per Gradimir Smudja, Blind Willie McTell per Benjamin Flao, Knockin’ on Heaven’s Door per Jean-Philippe Bramanti i Not Dark Yet per Zep. El còmic té alguns moments sublims, realment, com les parts de Mattotti i de Mckean, unes orgies de caos, color i intensitat; la d’Smudja, recordant al pobre Rubin Carter de forma austera i pletòrica; la de Flao, qui crea una sèrie d’il·lustracions viscerals i rotundes; i la formidable sèrie de Zep, qui a través de quatre pàgines plasma les més que possibles quatre etapes de Dylan: el cantant de folk, el cantant de rock, el Rolling Thunder Revue, i l’actual, a través de les lletres de la citada cançó: It’s not dark yet, but it’s getting there. Per una vegada, serem més optimistes que Dylan, tot i que la història també ens porti la contrària.

Us deixem amb un vídeo de rtve sobre aquest Bob Dylan Revisited:

.

Kick out the Jams, Motherfuckers!!!!, va ser el crit de guerra dels MC5, i per extensió, a partir d’aquell dia de diferents generacions de fans del rock n’ roll , i això només ha estat possible gràcies a l’immortal disc en directe que va editar el grup al 1969. Tota una declaració de principis per part de la banda de Detroit, que en contra de tot, va decidir debutar amb un disc en directe, presentant-se al gran públic en el seu habitat natural: sobre un escenari, el lloc on els grups passen la seva gran revàlida. Més enllà de les possibilitats que dóna l’estudi, el directe és on un grup és mostra tal com és, i posa al descobert la seva identitat i intencions. Amb el temps, malauradament, els discs en directe han anat perdent força i transcendència. Les noves tecnologies (internet) i els nous suports (primer els VHS i ara el DVD) s’han convertit en les grans alternatives que utilitzen els grups per portar els seus directes fins els menjadors de casa, però això no impedeix poder gaudir, com en els vells temps, de tota l’essència i potència d’un artista a través dels solcs que formen un vinil o de les pistes d’un cd. Aquestes gravacions ens han donat l’oportunitat de descobrir infinitat de matisos i constants, que els grups no poden fer quan es tanquen en un estudi. Així doncs, gràcies a aquests, hem pogut viure el famós 1,2,3,4 que obria cada tema de The Ramones; a Bob Dylan reinventant el seu repertori en el recinte japonés del Budokan; a Sam Cooke fent vibrar al públic d’ Harlem amb el seu Twistin’ the night away; a Motörhead incendiant el Hammersmith de Londres a base d’un so atronador; a Joe Strummer mostrant la seva actitud fent callar al públic de la part del darrere del Shea Stadium; a un Neil Young desbocat al costat dels seus Crazy Horse en la gira de Ragged Glory que recull Weld; a The Who portant al límit el seu lema de maximum overdrive, en el concert que van oferir en el recinte universitari de Leeds; o a Nirvana demostrant que la seva proposta anava molt més enllà de la distorsió i la força en el seu unplugged per l’MTV, per posar uns exemples.

A continuació us presentem el que probablement són els discs en directe que millor han reflectit el discurs d’un artista més enllà del que ens proposava en estudi, uns discs carregats de la màgia que només la música en directe aconsegueix transmetre, i que permeten per uns instants sentir-se a prop del moment, trencant en certa manera les barreres de l’espai-temps.

Difícil elecció triar 100 discs d’una dècada, i més si aquesta és la dels 60. Uns anys força agitats a tots nivells i on la música es va convertir, entre d’altres coses, en un dels principals camins per combatre tota la convulsió que es vivia, sent la gran arma d’una generació amb ganes de canviar les coses i expressar les seves idees lliurement i amb passió, donant-li al seu discurs una gran força i una credibilitat eterna. La mentalitat ha canviat amb el temps i malauradament s’ha anat perdent tot això en els grups a favor de l’immaditesa, el discurs banal i el fer diners, convertint els 60 en la dècada ideal per tot melòmen que entengui la mùsica com a art, més enllà d’un simple entreteniment.

En aquesta tria que hem fet, segurament trobareu a faltar moltes obres força imprescindibles com Flowers de The Rolling Stones, The Exciting de Wilson Pickett, Night Train d’ Oscar Peterson,  Happy Trails de Quicksilver Messenger Service, Magical Mysteri Tour de The Beatles, In A Silent Way de Miles Davis, Days of The Future de Moody Blues, Moby Grape de Moby Grape, Or de Skip Spence, Da Capo de Love, At Folsom Prison de Johnny Cash, Boots de Nancy Sinatra, Boom de The Sonics, Younger and Yesterday de The Byrds, A Became form Mars de Kalidoscope, The Soft Machine de The Soft Machine, Spirit de Spirit, From The Begining de The Small Faces o Happy Sad de Tim Buckley, entre d’altres, però es que la quantitat de discs memorables que es van gravar durant aquells anys serviria per fer un llistat interminable.

Patti Smith, Primal Scream, Arcade Fire, Alice Cooper, Massive Attack, Bob Dylan, Isobel Campbell & Mark Lanegan, Mudhoney, Sleepy Sun,The Zombies, Kiss, Drive By-Truckers, Wovenhand, Suede, LCD Soundsystem, Dr. Dog, Sonic Youth, The Brian Jonestown Massacre, Pixies, Wilco,  Guns N’ Roses, Erykah Badu, Dinosaur Jr, The XX, Beach House, Motörhead, The Bellrays, Redd Kross, Jim Jones Revue, Manic Street Preachers, Superchunk, Jeff Tweedy, Slayer, Belle & Sebastian, Paul Weller, Faith No More, Alice In Chains, Steve Wynn, Pavement, Black Rebel Motorcycle Club, Imelda May… el llistat de noms que han passat per els escenaris del nostre país aquest any és realment interminable. A continuació us deixem amb els moments que hem trobat més representatius d’aquest 2010. 25 concerts que per alguna raó o altre ja formen de la nostra memòria.

1- Primal Scream (Razzmatazz 20/11)

2- Greg Dulli (Sidecar 10/11)

3- Drive By-Truckers (Razz 2  23/11)

4- Bob Dylan (Azkena Rock Festival 28/06)

5- Sonic Youth (Razzmataz 18/04)

6- Wovenhand (La [2] Apolo 10/12)

7- The New Pornographers (Primavera Sound 28/05)

8- Jim Jones Revue (Primavera Club Sala Bikini 27/11)

9- Imelda May (Plaça de la Virgen Blanca Vitòria-Gasteiz 27/06)

10- Isobel Campbell & Mark Lanegan (Sala Apolo 30/11)

12- Arcade Fire (Palau Sant Jordi 21/11)

13- Manic Street Preachers (BBK Live 10/07)

14- Pavement (Primavera Sound 27/05)

15- Faith No More (BBK Live 10/07)

16- Teenage Fanclub (Primavera Club Sala Apolo 26/11)

17- The Pains Of Being Pure At Heart (Sala Sidecar 15/08)

18- Dr. Dog (Primavera Sound 29/05)

19- Dinosaur Jr. (Sala Apolo 11/02)

20- Toilet Boys (Azkena Rock Festival 28/06)

21- Cracker (La [2] Apolo 20/01)

22- Beach House (Primavera Sound 28/05)

23- Alice in Chains (BBK Live 9/07)

24- Superchunk (Primavera Sound 27/05)

25- The Soundtrack Of Our Lives (BBK Live 10/07)

De nou els The War on Drugs es presenten en societat de nou com una híbrid de Bob Dylan, Jesus and Mary Chain i Spacemen 3, però sempre arrelats al primer referent, és a dir, a la música tradicional nordamericana, sense oblidar les bases rítmiques de les bandes produïdes per Phil Spector i algun que altre moment que evoca a la guitarra de John Squire dels Stone Roses.

Menys lluminosos que a Wagonwheel Blues, més irregulars, però només imaginar-se aquests temes en directe, sobretot gràcies al magnífic record que ens van deixar en el seu concert a la sala Mefisto al març del 2009, Future weather es converteix en una altra de les agradables sorpreses d’aquest prolífic 2010.

The War on Drugs són Adam Granduciel, David Hartley, Mike Zanghi, i aquest és un vídeo de l’any passat interpretant Arms like boulders, corresponent al primer treball:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Mk9HgzedvEI]

Durant els primers dies de l’In-Edit ja s’han vist una part dels excel·lents documentals que omplen la graella d’aquest any. Després d’aquest més que previsible comentari, destacar que les pel·lícules que hem vist han provocat un cúmul d’emocions molt fàcils d’explicar. No és qüestió de ser magnànim, i sí de ser clar. Els documentals, tots recomanables sobretot per la temàtica i contingut, uns recuperen el panorama del passat, com el de LENNONYC, d’altres recorden figures, com Dylan (Don’t Look Back) i Burroughs (A Man Within), sense les que és impossible entendre l’art del segle XX, i, concretament, els dos, reivindiquen la força de les accions socials per denunciar o millorar una situació, com així plasmen Breaking Rocks, on Billy Bragg dirigeix un projecte per ajudar a presos a través de la música, i Carnival!, on es recorda l’origen reivindicatiu del Carnaval de Notting Hill. En resum, documents per la història, d’ una història de la que hem d’aprendre els errors, una història que ens provoca nostàlgia, i que ens obliga a fer autocrítica. El perquè de la nostàlgia i l’autocrítica és clar: amb els temps que corren, i les figures artístiques mediàtiques no es diuen Bob Dylan ni John Lennon; responen a noms que tots sabem i que l’esperit social que mostren no és ni nul, és negatiu; d’altre banda, la premsa dominada pels grans grups empresarials de la indústria de la informació no fa ressò de l’art i la cultura que desafia o provoca, només parla de l’art i de la cultura que col·labora oferir uns models i valors alienats amb la societat de consum, sense oblidar que aquesta mateixa premsa, banalitza i criminalitza moviments socials d’una forma tan interessada com intel·ligent; i per últim, destacar i exaltar l’actitud que mostraven alguns artistes més seguits del moment, mostrant-se sense màscares i amb cap intenció d’agradar a tothom, sense oblidar les que directament es mullaven en qüestions polítiques.

En definitiva, l’In-Edit és un marc ideal per reflexionar, perquè comparant i repassant la història, cadascú ha de treure les seves conclusions i decidir què fa al respecte:

Breaking Rocks, d’ Alan Miles

Al 2007, Billy Bragg va inaugurar el projecte Jail Guitar Doors. Furgoneta, compra de guitarres, i pintades amb el logo i missatge de la iniciativa, i a moure fils per introduir-se en el sistema penitenciari britànic, amb la finalitat d’ obrir una porta a presoners interessats en la música. Bragg pretén amb aquesta iniciativa, per una banda, reprendre el concepte de la paraula rehabilitar, que prové de la paraula habilis, que significa recuperar la dignitat com a persona, i d’altra banda, oferir a persones que paguen per un error comès la possibilitat de descobrir noves sensacions i emocions a través d’una guitarra i de la música. El documental s’inicia amb la seqüència de El hombre de Alcatráz on el reclús Stroud, interpretat Burt Lancaster, i l’alcaid Shoemaker, interpretat per Karl Malden, parlen de rehabilitació; Stroud posa els punts sobre les i en el tema, reivindicant el dret de l’home a reincorporar-se a la societat i refer la seva vida, però no sota repressives normes i actituds d’una societat que tanca portes per culpa d’una educació conservadora i poc compassiva amb els oblidats, i sí amb un tarannà empàtic i socialment obert, com en aquest cas, representa Billy Bragg i el projecte Jail Guitar Doors. El documental s’inicia d’aquesta suggerent forma, continua amb l’inici dels tallers de música de Billy Bragg i col·laboradors, i realitza un seguiment d’una tasca que s’ha prolongat fins l’any passat, en una acció social de gran valor reconeguda per funcionaris de presons i el propi ministeri d’interior britànic. De fet, Bragg va descobrir persones amb talent, però el que és més important, va ensenyar una manera d’enganxar-se a la vida a gent acostumada a viure en els límits més perillosos de l’existència. Recordar que Jail Guitar Doors és un tema de The Clash dedicat a Wayne Kramer, i de fet, Bragg utilitza el nom en homenatge a Joe Strummer i a una banda que ha cantat pels drets dels presos, dels obrers, dels treballadors, i de la humanitat en general, i també al propi Wayne Kramer, qui després de l’autodestrucció d’ MC5, va acabar amb els ossos a la presó.

Doni’t Look Back, de D.A Pennebaker

Bob Dylan tenia 24 anys i havia publicat Bob Dylan, The Freewheelin’ of Bob Dylan, The Times They are a-Changin‘, Another Side of Bob Dylan i Bringin’ it All Back Home. L’èxit, la fama i el terrabastall mediàtic que provocava llavors era immens. El documental és un exercici del tot intemporal, perquè el treball de Pennebaker (i de Pete Whitehead, recordat a l’In-Edit 2009) té continuació avui en dia gràcies a Vincent Moon. Don’t Look Back està gravat càmera en mà, amb tot l’encant i passió d’una gravació austera realitzada per un fanàtic de Dylan amb bon gust. Moments íntims, com Dylan composant o preparant-se abans d’actuar; situacions delicades però típiques pel context, com la festa a un pis que acaba amb un got de vidre rebentat al sostre d’un cotxe, fet que provoca l’enfrontament de Dylan amb el presumible responsable; moments on s’evidencia com era Dylan i l’actitud ‘jo sóc així, penso d’aquesta manera i tinc aquest punt de vista, i si no t’agrada, m’és absolutament igual‘; situacions divertides, relacionades amb el punt anterior, quan marca la ratlla a joves enterats que busquen el seu moment de glòria al costat de l’estrella del rock, o un veterà periodista del Times que intenta desarmar al músic, el qual respon frontalment i sense embuts a tots aquells que busquessin el que ell no estigués disposat a oferir. Bob Dylan es mostra en tot moment com un jove amb les idees clares, a qui el que l’omplia era composar cançons i cantar-les, i més en un temps que semblava que es volia allunyar definitivament dels moviments que el volien definir com una mena de gurú social. Documental imprescindible, per entendre l’evolució de Dylan, tant a nivell social com musical, just abans de gravar el punt i a part que va ser Highway 61 Revisited. La reflexió i la nostàlgia, tot i no haver viscut aquells anys, actuen amb un efecte depriment notori: quaranta-cinc anys després, només  els terribles productes discogràfics que tots tenim al cap mouen a la gent que movien els Beatles, Dylan o els Stones. Els fets són els fets, i defineixen perfectament el nivell social, cultural i intel·lectual de la societat d’abans i d’ara.

LENNONYC, de Michael Epstein

Tot i la carregant Yoko Ono, qui es converteix en la co-protagonista del documental, és just destacar l’efecte hipnòtic i alhora irritant que provoca veure un documental del John Lennon emigrant 30 anys després del seu assassinat. Per què setze ous el van matar? Qui el va matar? Preguntes estúpides, segurament. On són els Jerry Rubin, John Lennon, Timothy Leary i Abbie Hoffman d’avui en dia? Pregunta més estúpida, encara, perquè estem al 2010, i la premsa, o bé censura els moviments socials de protesta, o bé els criminalitza, de forma rotunda i fins i tot, manipuladora. En canvi, durant els anys 70, es protestava, com potser encara fan els francesos avui en dia. John Lennon se’n va anar als EUA a l’any 71, es va introduir en moviment antibel·licistes, en moviments per la pau, i durant quatre anys va ser un personatge que va donar molta força a accions socials imprescindibles per estar satisfets amb la democràcia d’un país. Els EUA de Nixon i J. Edgar Hoover van intentar fer fora a Lennon i a Yoko Ono durant quatre anys. Finalment, al 1974,  va aconseguir la carta verda de ciutadà dels EUA, gràcies a l’entrada de Gerald Ford a la Casa Blanca, després del cas Watergate. Discs inoblidables com Imagine, Mind Games, o el darrer Double Fantasy, donen fe d’una època convulsa, reivindicativa i bipolar, on trobem el Lennon més desfasat, sobretot quan va marxar un temps a Los Àngeles i va coincidir amb Harry Nilsson, en una demostració de que segurament tenia una dependència emocional cap a Yoko Ono. La parella de Lennon, criticada sovint per la seva actitud durant els darrers anys dels Beatles i per com està utilitzant el llegat del seu marit, venent cançons amb missatge a campanyes publicitàries de cotxes i d’altres productes que res tenen a veure amb la lletra Imagine o Mother, demostra que ho tenia tot lligat, exceptuant el tràgic desenllaç. El seu tarannà fred i calculador sembla ser que era vital per Lennon. L’estabilitat del beatle més rebel va tornar quan es van reconciliar; el Lennon més seré el trobem quan neix Sean. L’assassinat va esgarrar-ho tot. En definitiva, el Lennon social, alcohòlic, desequilibrat, vulnerable, i sobretot, el Lennon artista i familiar, són les diferents facetes d’aquest documental que farà les delícies dels que pensin que qualsevol temps passat va ser millor.

William S. Burroughs: A Man Within, de Yoni Leiser

L’home imperfecte, incorrecte, amoral, sensible, lúcid, primitiu, visceral, profund, sincer, introspectiu. L’autor de Marica i Ionqui és potser un dels autors que millor representen la condició humana, des de la vessant més autèntica, real i artística. Willam S. Burroughs va fer de la seva vida una gran cursa d’obstacles. Infància cruel, no per qüestions econòmiques, perquè era de família acomodada, sí per temes d’afecte i amor, inclús se sospita que va patir abusos sexuals quan era menor; caràcter complicat, marcat pel que comentem, i per un punt de vista de la vida crític, cru i fins i tot hiperrealista. L’excel·lent documental indaga en la sexualitat, alcoholisme, drogoaddicció i literatura de Burroughs, endinsant-se sense por en els pantanosos terrenys d’aquest experimental escriptor, a qui observem realitzant reflexions sobre l’art (Artista és aquell qui observa el que ningú observa) i sobre la literatura (Les paraules són imprecises, per molt que un vulgui ser precís escrivint). Des dels experiments amb drogues, que li servien per anar als límits de la ment, la relació amb Brion Gysin, el seu paper com a mentor i actiu imprescindible de la Generació Beat, el seu amor per Allen Ginsberg, la influència exercida en la música punk amb la seva actitud i llibres, la obsessió per les armes i la heroïna, amb la que tenia una relació d’amor-odi semblant a la que tenia amb la seva sexualitat, la pel·lícula és un intens viatge per la vida i obra del primer autor que va escriure sobre ser heroïnòman, homosexual, que va representar ben bé el contrari a la societat del ‘jardí amb piscina’ i del ‘cap de setmana al centre comercial’, però que va trobar el seu racó, evidentment minoritari, però fidel i autènticament segur de defensar una manera de ser. I és evident que és vital actuar d’acord amb uns ideals, valors i punt de vista, i no seguir les formes i maneres d’una majoria per por a la llibertat i a la individualitat. La vida és dura, però un primer pas per afrontar-la és trobar un lloc. I Burroughs ho va fer, i res el va aturar, ni els garrafals errors que va cometre. La proximitat entre el que un pensa, fa i sent marca la vida d’una persona. I el fet de no ser covard, perquè vivim una sola vegada. Burroughs és un exemple. Jack Kerouac, Allen Ginsberg, Bryon Gysin, Patti Smith, Bob Dylan, Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon, Kurt Cobain, Iggy Pop, Lou Reed, Andy Warhol, Viktor Bockris, John Waters, David Cronenberg, Michael Stipe, entre d’altres, el van tenir o el tenen com un referent ineludible. Com a mínim, és significatiu.

Carnival!, de Don Letts

Als anys seixanta, amb la fi del colonialisme, els països culpables van veure’s obligats a, com a mínim canviar la mentalitat respecte el tema de la immigració. Els habitants de les diferents illes del Carib van rebre un ajut del govern britànic per instal·lar-se a Anglaterra. Els habitants de Trinitat, Antigua i Jamaica es van instal·lar al desolador barri de Notting Hill. Ells esperaven trobar un ambient càlid, una feina digne. Les falses promeses i la ignorància d’algun sector de la població anglesa, juntament amb els feixistes seguidors d’un recuperat Oswald Molsey, van ser els culpables que varen provocar aldarulls a principis dels seixanta. Claudia Jones, històrica figura a favor dels Drets Humans, va idear crear un carnaval per mostrar la idiosincràsia dels nouvinguts. Pels caribenys, un carnaval és una festa de caire social i reivindicatiu abans de res, i un escenari per donar a conèixer una cultura. Amb aquesta idea, Claudia Jones va crear aquesta festa, durant els primers anys celebrada en recinte tancat, fins que a l’any 1964, es va dur a terme als carrers de Notting Hill. Els primers anys, la música dominant era el calipso i la soca. Posteriorment, les noves generacions que poblaven el barri de Notting Hill, els fills del emigrants, anglesos de naixement, van originar que el reggae, el dub, el toasting i el sound system s’apoderés del festival, iniciant-se un clima de protesta, exigint respecte, drets, i, denunciant la crisi que patia el Regne Unit. Tot va explotar durant l’any 1976. Els mesos previs al carnaval d’aquell any, la policia feia la guitza a la gent de raça negra, emparant-se en la llei de sospitosos de l’època, sota la qual podien detenir a qualsevol transeünt que realitzés un moviment que ells no consideressin correcte. Al dia següent de la batalla campal provocada pel govern i executada per la policia, la premsa i l’opinió púbica més manipulada i obedient va criminalitzar al Carnaval. Els posteriors anys, amb l’aparició, primer dels teddy boys, i posteriorment dels rude boys, va encendre alguna edició del Carnaval, embrutant-ne encara més la imatge. No obstant, res ha pogut amb el Carnaval, ni la pressió mediàtica, ni política, ni el pas del temps, on es va anar imposant el caràcter hedonista de la societat de consum. L’aparició de músics com Soul II Soul, la confirmació d’un so més convencional però que no esborrava els orígens de la festa, ha donat un nou impuls durant els darrers anys. Al 2002, la Reina d’Anglaterra va assistir-hi, i fins i tot va condecorar amb la medalla de l’Imperi Britànic a dos dels protagonistes del Carnaval. No obstant, com cita un testimoni, el més important és recuperar per sempre el motiu pel qual es va crear aquest festival, recordar eternament l’origen, i no perdre el significat social que té.

Mark Oliver Everett

La història que ens narra l’alma màter d’Eels segueix un ordre cronològic. Primer ens resumeix ràpidament la seva vida, i posteriorment, la desglossa capítol a capítol. De pare i mare corrents, és a dir, pares que tenen fills i que es preocupen del que es preocupen la majoria dels pares: menjar, escola, roba i oci. Pares que no escolten i que no valoren les inquietuds dels fills; pares passius, prou cansats de la vida i de la feina, que no s’interessen per com són realment els fills. Pares que donarien la vida pels seus fills però que no arriben on arriben els fills, ni s’aturen a pensar com pensen, què opinen i quin punt de vista tenen sobre la vida. És a dir, pares que s’han d’estimar com són, com finalment accepta Everett, però amb els que un no té res a veure, cosa que s’ha de reconèixer. Com diu B. Traven a La nave de los muertos,  el món potser seria millor si trenquéssim totalment amb el que ens ensenyen els pares; això seria un altre tema. A Everett se li mor primer el pare, i passa a ser l’home de la casa. La mare no deixava de ser una nena petita, i la seva estimada Liz, sa germana, una jove que suplia la falta d’amor paternal amb tot tipus de drogues, estava en una altre món. Posteriorment, Everett marxa de casa. Se’n va a Califòrnia amb vint anys per fer realitat el somni de ser músic. Incís: abans, queda clar sempre ha sigut aficionat a la música, gràcies a Liz, qui ja de ben petit li havia fet apreciar a Bob Dylan, Neil Young, Grateful Dead i els Beatles. Everett va començar a tocar la bateria a l’escola; posteriorment, a l’adolescència, passa a tocar la guitarra, començant a composar temes sol, apanyant-se, com a fet sempre, d’altra manera. Reprenem el fil, i com deia, marxa de casa, deixa a sa mare (sa germana va de casa en casa, de paio a paio) concretament a Los Àngeles, i es guanya la vida fregant plats, servint cafès, és a dir, ‘currant’. Les hores lliures les dedica a tocar i composar cançons. Al cap de quatre anys, sona la flauta, marcant l’inici de la seva carrera com a músic, primer com a E i posteriorment amb Eels. El suicidi de sa germana, Liz, després de molts intents, és un shock que ha d’assimilar juntament amb l’èxit desproporcionat de Beautiful Freak. La mort de sa mare, de càncer, la mort d’una amiga, de càncer, i alguna que altra desgràcia pròpia de la vida, completen la llista negra del músic. Ell ho enfoca com que la vida és la que et toca viure, i que ell és el resultat de tot el que ha viscut. Evident.

És digne d’admirar que ell no es lamenta de res, ni es queixa de res del que li ha tocat viure. Amb la música, Everett dóna la sensació que desconnecta de tot, o més ben dit, és el mitjà a través del qual exterioritza les penes. Es desprèn que sent la vida com realment és, un patiment, però que té moments pels quals val la pena. No cau en el victimisme ni fa una muntanya de res; tot el contrari. És directe, sí, i explica les coses com són, sense donar més importància a res. Perquè la vida és la que és, tant agradi com no, i finalment, la lliçó podria ser que un ha de tenir una vàlvula de fugida que ajudi oblidar-se de tot. Si no, la vida es pot convertit en un infern per la persona, i aquesta persona, un malson pels qui l’han d’aguantar. I Mark Oliver Everett, serà un solitari, això diu, una persona que evita les aglomeracions i el soroll (lògic i normal), però a través de la música es relaxa i viu. A criticar: que vagi d’estrany, que s’auto-anomeni boig, de la mateixa manera que anomena a les seves ex-nòvies boges, en un capítol, el 9, prescindible perquè no aporta gaire; i el capítol final, el 16, on recorda que és músic i que ho ha aconseguit després de tants anys; potser no calia. Després de 14 capítols (he exclòs el de les nòvies), queda clar que ha estat a prop de la mort, que ha vist el costat menys agradable de la vida, que la música ho és tot per ell, i que finalment, ha superat tot per ser qui és. Aquest capítol 16 és un auto-homenatge, i Everett es posa la medalla, i redunda en tot el que havia dit abans, i rememorant un concert, explica el que sent quan està a l’escenari, i com li agrada ser el líder d’una banda i que li paguin. Certament, potser és enveja, però considero que és impertinent; no cal que ens digui que ell és molt afortunat per ser músic i guanyar-se la vida fent el que li dóna la gana. Ja havia quedat més que clar abans, ara i sempre. Fins aquí el meu disgust.

En definitiva, no ens quedem amb el meu regust amarg del final de llibre, no s’ho mereix ni molt menys. Honestedat i autenticitat, prosa fàcil, història pròxima i quotidiana, situacions divertides, crítiques merescudes a pares i a indústria discogràfica (sí, la única cosa que els interessa són els diners), i un llibre, en definitiva, entretingut, divertit i suggerent. I em quedo amb una reflexió que fa quan mor sa mare: Ahora era consciente del poco tiempo de que dispone una persona sobre la faz de la tierra. Irrebatible. A Everett li va quedar clar que cal aprofitar el temps amb estímuls enriquidors, alliberadors i constructius; perquè com també suggereix, demà no sabem què passarà. Cosas que los nietos deberían saber, i coses que hauríem de saber tots.

Hawk, es el títol del tercer treball d’ Isobel Campbell al costat de Mark Lanegan. Des de que l’any 2004, l’ex-cantant de Belle & Sebastian, va convènçer a l’ex-líder dels Screaming Trees, perquè col·laborés amb ella en l‘ep Time Is Just The Same, les seves carreres han quedat lligades per sempre. Després d’ aquest, vindrien Ballad of a Broken Seas (2006), Sunday At The Devil Dirt (2008) i l’ep del mateix any, fins arribar al recentment publicat Hawk. Un treball que segueix les pautes marcades en les seves anterior obres, però sumergint-se cada cop més en el so de sempre de la música americana. Des del blues amb You Won’t Let Me Down Again , a la cançó tradicional amb Eyes of Green, passant per el rock n’ roll a Get Behind Me, una revisió del Sunrise del propi Lanegan (del disc Whisky For Holy Ghost) a càrrec d’Isobel Campbell, o el country amb aires pop de Time of The Season. De fet, l’ esperit del millor Dylan és el que trobem sobrevolant alguns dels millors temes d’ aquest Hawk; només cal escoltar el tancament del disc amb l’impresionant Lately. I per acompanyar les inspirades composicions firmades per Isobel Campbel, un parell de versions de Townes Van Zant: Snake Song i  No Place To Fall. Millor retorn, impossible.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=zC_R9zs-Tu4&feature=related]

La tasca de tots dos en el món del documentals és més que reconeguda gràcies a obres com Don’t Look Back, film centrat en la figura de Bob Dylan, i rodat durant la gira d’aquest per Anglaterra el 1965, concretament  en el que seria el darrer concert acústic del músic; Monterey Pop (amb l’ajut de Richard Leacock i Albert Maysles), document sobre el festival on hi van actuar Big Brother and the Holding Company amb Janis Joplin, Jefferson Airplane, Hugh Masekela, Otis Redding, Ravi Shankar, The Mamas & the Papas, The Who i The Jimi Hendrix Experience; Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, pel·lícula que gira entorn del darrer concert de l’alter ego de Bowie al Hammersmith l’any 1973; i 101, documental sobre el concert 101 (el títol també fa referència al nom d’una carretera pròxima a on es va celebrar el concert) de Depeche Mode al Rose Bowl corresponent a la gira de Music for the Masses. Precisament, aquests quatre documentals són els primers que s’han confirmat per aplaudir l’obra de Pennebaker i Hegedus. Apuntar que, a més dels films citats, presenten una filmografia amb títols com Two American Audiences, amb Jean-Luc Godard, rodada l’any 1968 amb el mateix concepte que Un Film comme les Autres del mateix Godard i el grup Dziga Vertov, Sweet Toronto (Keep on Rockin’), amb Lennon i Ono de protagonistes, A Stravinsky Portrait, Shake-Otis at Monterey, The Energy War i The War Room, entre d’altres.

La seva forma de narrar, diàfana, sense cap mena de protagonisme, directa i sense pompositat, amb càmera en mà i llum, la que hi hagi, ha donat lloc a una sèrie de retrats naturals de figures tan dispars com Bill Clinton o Ziggy Stardust. Donn Alan Pennebaker és el veterà. Va iniciar-se als anys 60, tot i que al 1953 va fer un curt. Al 1959 va entrar a Drew Associates, i al 1967, arriba el primer documental, amb l’esmentada Don’t Look Back. Al 1976 comença la col·laboració amb la seva futura dona, Chris Hegedus. The Energy War, Delorean, Rock Baby, Down form the Mountain, Only the Strong Survives són altres dels treballs de la parella, que de moment, són els primers protagonistes de la propera edicició de l’In-Edit Beefeater 2010, un festival que es celebra a Barcelona, i també a Chile, Argentina, Mèxic i Brasil.

Us deixem amb un tall de Ziggy Stardust and the Spiders from Mars:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=cD51cxqY_uQ]