Peró Dylan no va ser l’únic que va brillar en aquesta nova edició del ARF; el dijous 24, Jim Jones Revue, demostraven perquè són una de les millors bandes de rock del moment. Viscerals i amb instint homicida, van tocar pràcticament tot el seu disc de debut, amb brutals lectures de Cement Mixer o Rock N’ Roll Psychosis. Els britànics Kitty, Daisy & Lewis certificaven amb el seu gran concert que son un grup a tenir en compte en el futur. La seva essència rock 50 no es va perdre en l’escenari principal, i es va mostrar infalible quan van atacar amb Mean Son Of a Gun o Going Up The Country, amb una desbocada Dissy marcant el ritme. A continuació The Hold Steady es presentaven en l’escenari amb un so impecable, però la seva proposta a mig camí entre Bruce Springsteen i The Replacements, acaba fent-se repetitiva i monòtona. Però per  repetitius, monòtons, i pesats, els Gov’t Mule, de Warren Haynes. Tot en ells és pesat des del so a les composicions, i si no entres en la seva proposta en directe, ets home mort.

El dissabte 27, es va inaugurar amb un sorprenent concert d’Imelda May a la Plaza de La Virgen Blanca, en plena ciutat de Vitoria a les 13:30 hores. La cantant irlandesa va oferir una actuació irresistible i plena d’energia. Va repassar els seus dos treballs, va presenta el seu nou single (Psycho) i va tancar el concert amb una versió a ritme de rockabilly del Tainted Love de Soft Sell. Peró els grans protagonistes de la segona jornada del festival eren Kiss. Pel recinte del festival desfilaven cares i més cares amb el maquillatge dels quatre homes del espai. El primer gran nom de la jornada va ser Dan Bird & Homemade Sin, que va sorprendre a més d’un amb el seu rock americà de guitarres d’alt voltatge. El Vez, apareixia en l’altre escenari amb un look a mig camí entre Little Richard i Elvis, acompanyat per dues incansables coristes, el californià es va dedicar a divertir el personal a base de combinacions musicals, a priori impossibles, però per El Vez no hi han barreres: es va atrevir amb la Velvet Underground, Mocedades o Kiss. La seva proposta funciona i és realment divertida, i a sobre sonen molt bé. Al dia següent repetiria actuació al centre de Vitoria i allà s’atreviria amb Oasis. Després del show de El Vez, Imelda May oferia un concert pràcticament calcat al vist hores abans, però igual d’irresistible. Enorme Johnny Got A Boom Boom. Després The Saints decepcionarien amb un concert fred i amb poca potència. Després, The Damned varen arrasar el segon escenari amb una contundent actuació, on no van faltar Samsh It Up, New Rose i una sorprenet versió del Alone Again Or de Love.  Slash apareixia posteriorment a Vitòria per repassar temes de Guns N’ Roses, amb l’ajuda de Milles Kennedy, un imitador d’Axl Rose i Eddie Vedder, en una actuació avorrida, previsible i molt poc inspirada. L’actual Slash està més aprop de la seva imatge del joc Guitar hero que de l’ Appetite For Destruction.

Kiss s’encarregaven de tancar la segona nit de l’AZR amb un show realment espectacular, que any rere any segueix sorprenent i que només està a l’ abast d’ells. El quatre homes de l’espai van baixar des de la part superior de l’escenari envoltats de fum alhora que interpretaven uns dels temes del seu últim disc, Sonic Boom, i a l’arribar a l’escenari van aatacar amb un dels seus grans clàssisc, Cold Gin. Tot i que el so era apagat, el concert no va decaure en cap moment gràcies a un gran repertori, on van destacar Lick It Up, una corejada Love Gun, I Was Made For Loving You, Deuce, una incisiva Detroit Rock City o la final Rock n’ Roll All Nite. Focs d’artifici, Paul Stanley volant per sobre el públic, Gene Simmons sortint disparat cap als focus de la part superior, tot i més te cabuda en un show de Kiss. Probablement, el millor espectacle de rock que es pot veure avui en dia.

El Vez repetia actuació al mig de la ciutat, obrint així l’ última jornada, la del diumenge 27, on esperaven les actuacions dels britànics The Cubical, amb una proposta propera a grups com 13th Floor Elevators o Captain Beefheart, que va entretenir sense anar més enllà. Al igual que la de Robert Gordon a l’escenari principal, on el veterà cantant va repassar clàssics del rock acompanyat per una banda formada per autèntics supervivents del rock com, Slim Jim Phantom, Chris Spedding i Greasy Carlisy. Després era el torn de Bob Dylan, i un cop acabada la seva actuació, els Toilet Boys ho tenien realment difícil en l’altre escenari vist a Dylan. Però els de Miss Guy, un híbrid entre Deborah Harry i Michael Monroe, van sortir a matar amb un so poderós i potent oferint un concert carregat de tensió, on els seus temes de glam rock de clavaguera van sonar potents un rere l’altre sense pausa, reivindicant l’ésperit Ramones. Chris Issak apareixia instants després a l’escenari principal en el mateix moment que la pluja feia acte de presència. Elegant i professional, va repassar els seus grans èxits, i no van faltar Somebody’s Crying, Speak oF the Devil o Wicked Game. Els suecs The Hives i els californians Bad Religion s’encarregaven de tancar aquesta nova edició del ARF: el millor festival de rock que podem trobar a l’estat espanyol.

És probablement aquesta dècada, juntament amb la dels 60, els temps on es van marcar les constants de la música contemporània, ja que en aquells dies la llibertat creativa encara estava permesa i les bandes es prenien cada disc com un nou repte. Només cal donar una ulla als 100 discs que us presentem a continuació per adonar-nos de l’importància d’aquells anys. Tots ells igual d’efectius i vigents a dia d’avui, convertint-se en autèntiques obres referencials màximes en els seus respectius gèneres.

Imatges com la de Johnny Cash desafiant al món amb el gest de rebel·lió del dit mig cap amunt, o la de Jimi Hendrix cremant la guitarra al Festival de Monterrey, la càmera de Marshall fou de les primeres en capturar els esdeveniments musicals més importants, fundant d’aquesta manera una activitat fotogràfica, el fotoperiodisme musical, que tants i tants moments inoblidables ens ha regalat, així com una manera d’entendre la fotografia que ha creat escola.

Marschall, qui vivia actualment a San Francisco, es trobava a Nova York amb la intenció de promocionar un nou llibre amb el seu treball, Match Prints, amb la col·laboració de Timothy White, així com una exposició que s’havia d’inaugurar el 26 de març. Segons Henry Dlitz, co-fundador de The Morrison Hotel Gallery (qui representa el treball de Marshall), el fotògraf nascut a Detroit sabia com captar l’essència de la persona en el moment de fer la captura, gairebé sempre amb la seva petita Leica.

El pare dels Corbijn, Leibovitz i tants i tans altres, es mereix, per tot el llegat que deixa, que no s’oblidi el seu nom, com així serà, gràcies, com comentem, a la quantitat de material immortal que ens ha deixat.

* Totes les fotografies són propietat de Jim Marshall

Bob Dylan

Només recordar un detall; qui sigui dylanmaníac i encara no hagi vist I’m Not There, l’excel·lent biopic dirigit per Todd Haynes, que que s’acosti ràpidament al cine abans de que sigui massa tard i caigui de la cartellera.

Les entrades pel concert de Barcelona ja estan a la venta i els abonaments per l’Azkena Rock Festival, també.

A continuació, us deixem amb 100 discs de la dècada dels 80 que creiem varen contribuir a canviar el rumb de la música i van lluitar contra els new-romantics, l’A.O.R., cantants de fira milionaris, el pop estil Roxette, els Level 42, Whitney Houston, Bros, les balades d’ Scorpions, les hair-bands de Los Angeles, i els solos de guitarra de Mark Knopfler.

Aquí us presentem 100 discs que des del nostre punt de vista són els més representatius d’aquells dies. Els dies on la música seguia sent un element perillós i transgressor, i la llibertat creativa estava per sobre de tot. Els anys de Kurt Cobain, les camises de quadres, dels The Afghan Whigs de Greg Dulli , del Festival de Reading, de PJ Harvey, de Public Enemy i el millor hip hop, de Layne Stanley, de Sonic Youth, de Chris Cornell i els seus Soundgarden, les martins, Mark Lanegan amb Screaming Trees, el metal visceral, de Phil Anselmo, del Killing in the name de Rage Against the Machine, dels ambients fumejants del trip hop, Redd Kross, de Ride i el shoegazing, del Grace de Jeff Buckley, de la revolució electrònica, de la salvatge actuació de Nine Inch Nails al Festival de Woodstock, de Pavement, del Cannonball de The Breeders, del Lollapalloza, de l’invasió del pop britànic, del Bittersweet Symphony de The Verve, de Beck cantant “soy un perdedor“, etc…

Bob Dylan

Todd Haynes recrea en forma de gran collage la vida d’un dels mites més importants del rock, a partir de les seves múltiples reencarnacions. Per aquest motiu el nom de Dylan no apareix en cap moment en el film, ni la seva veu en cap de les cançons que formen l’excel·lent banda sonora, formada per temes de Dylan, evidentment, però interpretades per diferents artistes, que van des de Cat Power a Sonic Youth, passant per Mark Lanegan, Calexico, Karen O, Stephen Malkmus o Charlotte Gainsbourg, entre molts d’altres, i el film es converteix en una desconstrucció del personatge més que una recreació del mite; així Haynes a partir de sis cares diferents forma un sol personatge: Cate Blanchett es Jude, una estrella del rock que viu al límit; Ben Wishaw es Arthur, un poeta ; Christian Bale es Jack, un cantant folk i contestatari que acaba sent absorbit per la religió catòlica; Richard Gere es Billy, un vell foragit; Heath Ledger es Robbie, un artista en plena crisi de parella i l’actor, Marcus Carl Franklin es Woody, un nen que va recorrent el país a l’única companyia de la seva guitarra. Sis personatges que es complementen i que mostren les diferents cares de Dylan, i la seva constant evolució com artista i persona.

Partint d’aquesta “ficció”, Todd Haynes recrea de forma totalment fidel i realista l’univers Dylan,  des d’entrevistes a portades de discs, arribant a moments realment memorables com la recreació del concert en el Festival de Newport, amb una actuació impressionant de Cate Blanchett, on va ser xiulat pel públic i catalogat de Judas, pels seus fans més radicals, un cop va decidir va passar de la guitarra acústica a l’elèctrica. I’m not there no es un biopic a l’ús ni corrent, com tampoc ho ha estat la carrera de Bob Dylan; la pel·lícula de Todd Haynes és un film carregat de personalitat autoral, la mateixa personalitat que ha demostrat i caracteritzat a Dylan al llarg dels anys.

El film s’estrenarà, finalment, el proper dia 19 de febrer.

A la llista trobem de tot, des de llibres que poden ajudar a canviar el sistema i la societat, com l’assaig socioeconòmic de Serge Latouche, fins a entreteniments sobre l’actualitat, com el còmic periodístic que posa sobre la taula situacions vergonyoses, com el de Joe Sacco; un clàssic irreverent com Kurt Vonnegut, sempre amb ganes de dir les coses pel seu nom; un clàssic català com l’estimat Sebastià Sorribas, de qui destaquem la seva panoràmica de l’escombrat barri xino; l’últim o penúltim gran escriptor de novel·la negra, John Connolly; relats divertidíssims sobre bandes de rock com Combustión Espontánea; l’especial autobiografia de Robert Crumb; un dels cop de puny de Naomi Klein; el talent narratiu de Houellebecq; les reflexions inestimables de Fromm; la denúncia contra el tracte salvatge dels humans vers els animals i la natura per part de Marta Tafalla, i l’evidència de que l’educació falla per totes bandes, per no fer autocrítica, i en definitiva, per creure’ns els reis d’una terra que dia a dia devastem per culpa d’un estil de vida tan destructiu com autodestructiu. BCNCultura us ofereix els 30 llibres que més ens han fet pensar, riure, aprendre, o senzillament, gaudir, durant la dècada 2000-2009.

1. Un home sense pàtria. Kurt Vonnegut

Un dels millors escriptors contemporanis, i segurament dels més sarcàstics i sincers; el títol i la bandera pirata ho diuen tot. Va allistar-se a l ‘exèrcit per acabar amb els nazis, va viure el bombardeig de Dresde, va patir el suicidi de sa mare quan només tenia 22 anys. Autor de Matadero 5 i El desayuno de los campeones (adaptades al cinema amb poca fortuna) ofereix en aquest recull d’assajos bén àcids i honestos on noms com Hitler, Marx, Al-Qaeda, Shakespeare, Bush, Semmelweis, Jerry Garcia, l’esglèsia catòlica, van passant per la ploma esmolada d’un autor enyorat només dos anys després de la seva mort. Impregnat de l’humor negre marca de la casa, Vonnegut li canta les quaranta a tot allò que no li agrada. “Hem vingut al món a perdre el temps; que ningú us convenci d’una altra cosa”; “Les guerres serveixen per convertir a milionaris en multimilionaris”; “De jove, era tan ingenu que considerava possible que poguéssim convertir-nos en els EUA Humans…”. Provocador, realista, per tant pessimista, no obstant, Vonnegut opta per riure de tot i acceptar que el món no canviarà mai. L’humor i l’art és el que ens pot donar aire, ens diu; Vonnegut ho demostra.

2. Plataforma. Michel Houellebecq

Turisme sexual, consumisme, agències de viatges, ‘borreguisme’, revistes de moda i noves tendències, conflicte de sectors i economies, etc…Houellebecq es despatxa i a gust contra un sistema que engendra éssers que poden passar-se el dia gastant o les vacances tapant forats de dones que no tenen cap altre opció que obrir-se de cames davant d’energúmens sense cervell però amb la butxaca mig plena. Els excessos d’una societat malalta, en evidència amb la classe i la mala llet habituals del gran Michel Houellebecq. Crític sobretot amb el sexe masculí, a qui acusa de buscar dos tipus de dona, o bé la dona-mare, o bé la dona-amant insaciable, observa les relacions com operacions mercantils on els diners tenen la última paraula, com a la majoria de les coses d’aquest món. Cínic i pessimista, ens parla d’una societat on les desigualtats són tan insultants com la mentalitat dels que troben que aquesta societat és prou habitable o digne per una majoria. I tot plegat, sense cap mena de judici moral: cadascú aguanta com pot i/o sap.

3. Petit tractat del decreixement serè. Serge Latouche

Latouche aposta per un canvi de model de vida, de mentalitat, de societat, com ho vulgueu dir. Reavaluar, reconceptualitzar, reestructurar, relocalitzar, reduir, reciclar, redistribuir i reutlitizar són les seves paraules clau. El temps lliure és el més important per Latouche, ja que diu que treballem de més perquè els de dalt, els que ho reventen tot i ens enganyen, acumulin i ens facin creure que cal créixer perquè sí, quan el que creix és la fam, la violència, la ignorància i el nombre d’armes i de pobres; afirma que hauríem de treballar 4 hores al dia per poder dedicar-nos la resta del dia a viure, a ser lliure i a aprendre a respectar el planeta i a les persones. Latouche aposta per treballar menys, gastar menys, consumir menys; per una educació radicalment diferent; pensar més, riure més, culturalitzar-se més. La teoria del decreixement és una opció de canvi, i un llibre per adonar-se que ningú és tan atrevit com Latouche, i que les coses no canvien perquè… Sí, bingo! perquè no interessa.

Els documentals intenten plasmar una realitat generalment camuflada per la gran majoria dels mitjans de comunicació més llegits, o almenys els més venuts. Oferir alternatives, o més ben dit, altres punts de vista rigurosos per adquirir una visió global de qualsevol tema (com fa John Pilger en el seu excel·lent The War on Democracy), podríem dir que és una de les funcions més importants que hauria de tenir tot documental seriós. Sigui sobre política, història o art, els documentals han d’ajudar a aprofundir en qualsevol dels temes que tractin. Aquesta dècada, prou moguda per factors que tots coneixem, ha donat a la llum una sèrie de documentals imprescindibles, sobretot amb temàtica social, ecològica, política i cultural.

L’11-S va marcar la dècada; un allau de documentals, alguns més seriosos que altres, l’han observat des de gairebé tots els angles possibles,  com per exemple Loose Change i Farenheit 9/11. Segurament, els documentals  més destacables són els que parlen del sistema; alguns donen informació per assolir i assimilar els canvis o possibles canvis que han de venir, altres han intentat explicar-nos on estem ficats (The Corporation, Zeitgeist The Movie i Zeitgeist Addendum); també en trobem que posen ‘els punts sobre les i’ sobre el tema ecològic i canvi climàtic, i en general com maltractem el nostre planeta (la trilogia Home, Tierra i The 11th Hour); La Pesadilla de Darwin i Nosotros alimentamos al mundo demostren com la globalització ‘juga’ amb els aliments amb l’únic objectiu de generar beneficis. Eichmann, La traques des nazis (tots dos fora del rànquing), per citar dos exemples dels nombrosos documentals sobre la 2a G.M que van apareixent, recorden la barbàrie nazi amb detalls fins ara poc coneguts; i per acabar, recordem la importancia dels documentals culturals del nivell de The Filthy and the Fury, Lynch (one), Leonard Cohen: I’m Your Man i Soul Power; alguns d’aquests no els trobem entre els 30 que hem trïat, però que tots ells confirmen que sense artistes crítics, atrevits i de nivell, l’art i la cultura seria un objecte més de consum massiu sense cap mena de missatge ni contingut, com ja ho és en molts casos. Ens hem prés la llicència d’incloure un documental de ficció com Muerte de un Presidente en detriment de Viva Zapatero!, considerant que tots dos posen de manifest l’excés de poder que pot acumular un president en una hipotètica democràcia.

Terrorisme, crisi, canvi climàtic, dictadura capitalista, manipulació dels mitjans de comunicació, fam, guerres, indústria alimentària, religió, corporació, capitalisme, cultura i art, educació,…en defintiva, un repàs al món de la darrera dècada a través dels documentals que  considerem més representatius des del punt de vista de BCNCultura; els que millor expressen o defineixen què ha passat durant la dècada que finalitzarà el 31 de desembre de 2009 a les 23.59.

1. Home

Yainn Arthus-Bertrand

Bertrand és segurament l’ecologista més capaç de posar als ulls del món la lamentable situació d’un planeta que agonitza per culpa d’un estil de vida i d’uns hàbits que maten l’atmosfera, espècies d’animals i en deifinitiva, el planeta. Partint de la base que no som més que fills de la Terra, com la fauna i la flora, Bertrand treu els colors a base d’una veu en off que diu veritats com punys i d’una fotografia tan preciosa com depriment; els únics culpables de tot som nosaltres. El documental, que recordem que es pot veure gratis a la xarxa, considerem que és el millor documental per tot el que diu i per tot el que no diu. Evident i suggerent; preciós i demoledor; veritats i més veritats que haurien de convèncer tothom per canviar la mentalitat i l’enfoc de la vida d’una punyetera vegada. Curt, intens, directe, cada minut de Home és un minut menys que manca per aquest canvi tan necessari pel nostre planeta.

2. Dig!

Ondi Timoner

Courtney Taylor i Anton Newcombe, les dues cares d’una mateixa moneda, mostrant les seves personalitats tal qual, sense embuts, i les diferents formes de tirar endavant una banda de rock. El primer, lider dels Dandy Warhols, banda de pop psicodèlic que es mostra disposat a vendre l’ànima al diable per tenir èxit. El segon, l’incorruptible lider dels Brian Jonestown Massacre, la banda bandera de la psicodèlia, capaç de tot menys de canviar el discurs i l’autenticitat que demostra amb la música de la seva banda. El duel entre aquests dos amics està servit: guanyador? Només cal sentir els discs de les bandes; mentre els Dandy Warhols perden frescura disc rere disc, els Massacre enamoren gràcies a la seva capacitat per reinventar-se. Divertit i hilarant, el documental respira rock’n'roll per tot arreu.

3. The Corporation

Maud Barlow

En què consisteix triomfar en aquesta societat? Feina respectada amb un bon sou que permeti ser fidel a gran escala a l’estil de vida de la societat consumista. Si consideres que és evident que tots hem de lluitar per aquest triomf, no miris aquest documental que deixa en evidència aquesta màquina ‘perfecte’, aquest monstre insaciable, i que respon al nom de Corporació, que és precisament una organització destinada a un objectiu comú: devorar sensen cap mena de límit. Com pot ser que les corporacions mai tinguin prou i sempre busquin noves formes per guanyar més diners cada any? Alguns diran que apartir d’un motiu egoista es busca el benefici de la societat. A The Corporation expliquen que privatitzar els béns comuns és robar riquesa. Que cadascú trïi, si riure o plorar…o intentar sortir de la roda d’un sistema CAPAÇ DE TOT per augmentar el lucre.

Dins la Secció Excedlents, destaca Johnny Cash’s America, on personatges de la talla de Bob Dylan, Ozzy Osburne o Snoop Dogg, parlen de la influència de la música de Johnny Cash; Marc Bolan: The Final Word, el documental definitiu de l’estrella glam per excel·lència; Neil Young: Don’t be Denied, on es repassen els 40 anys de carrera del músic canadenc; One Fast Move or I’m Gone: Kerouac’s Big Sur on Sam Shepard, Tom Waits o Patti Smith s’encarreguen de revisar Big Sur de Jack Kerouac, amb música de Jay Farrar (Son Volt) i Benjamin Gibbard (Death Cab For Cutie); Paul Weller: Into Tomorrow, tot un repàs a la carrera de Paul Weller, des de l’època The Jam fins avui en dia; R.E.M. This is Not a Show, les cinc nits que el grup de Michael Stipe es va tancar a l’Olympia Theater de Dublín, immortalitzades en un excel·lent blanc i negre; The agony and the ecstasy of Phil Spector, on es combina l’història del productor amb una entrevista recent.

El festival també dedica un especial al director britànic Peter Whitehead amb la projecció de tres obres: Led Zeppelin Live at the Royal Albert Hall, un retrat de la banda de Robert Plant en estat pur; The Peter Whithead Pop Promos, un recull dels seus videoclips dels anys 60, i Tonite Let’s All Make Love in London, document imprescindible sobre el Swinging London.

A la secció nacional cal destacar la projecció de 1,2,3…Standstill, documental sobre el grup indie català. També destacar que aquest any s’inagura la Secció Imperdible, amb la projecció del film de culte de Rob Reiner, un fals documental, sobre un grup de Heavy Metal: This is Spinal Tap, un film únic.

Més imformació a: www.in-edit.beefeater.es