Dels temps de Lumière, Méliès, Porter, Blackton, Ince i Chomón, han passat més de cent anys, així com dels de Zecca, Feuillade, Albertini, Maggi i Frusta. Poc menys és el que ens separa del primer moviment del cinema alemany, amb la fundació de la UFA al 1917, i l’aparició de directors danesos com Blom, Gad, Christensen i Dreyer, així com suecs, Stiller, Sjöstrom; dos grups, molt prolífics alhora d’adaptar clàssics. La irrupció de Griffith, el pare del llenguatge cinematogràfic, de la consolidació dels independents, que s’instal·len a Hollywood per crear gran estudis, i l’aparició de von Stroheim, von Sternberg, Lubitsch i De Mille, va suposar el creixement de la indústria, i la creació d’un gran negoci, sense oblidar la figura de Chaplin. Els russos van posar de la seva part, i així ho demostra l’obra d’ Eisenstein, Kuleshov, Vertov i Pudovkin. El primer d’ells, ràpidament va ser detectat per la indústria nord-americana, i va ser un gran referent per ells. Juntament amb Griffith, els dos directors i pensadors cinematogràfics més influents. Però ens oblidem del cinema alemany, de Murnau, Lang i Pabst, sense menysprear a Wiene.

Agrupats els primers gran noms, detectem una temàtica que es mou entre l’adaptació de clàssics, el caràcter autorial de la història del món, la crisi d’identitat individual i social, i, com a conclusió, s’esbrina una intenció d’expressar emocions, reflexions i a més, ajudar a cinema i espectador a adquirir nous horitzons. Dels primers anys de Frank Borzage, Pudovkin i René Clair, i d’alguns dels citats, anem a parar a altres noms com Vidor, Hawks, Curtiz, Sirk, Ford, Walsh, Cukor i Wellman, el cine negre, per tant, als anys 30 i 40, on el fenomen de masses és una realitat. S’aposta per un equilibri entre història, reflexió i entreteniment, i la fórmula, resulta. És l’època daurada de Hollywood. En general, el bon gust i el caràcter artesanal i passional no són un impediment per l’empresari del cinema ni pel públic. Els directors de tall europeu, com Capra, Wyler, Tourneur i Wilder obren fronteres, amb un llenguatge més dinàmic i flexible. Preminger, Ray, Huston, Brooks i Mankiewicz, la generació perduda, per temàtica i actitud, acaben d’arrodonir uns temps on el sr. Hitchcock era poc menys que la gallina d’ous d’or, convertint-se en el paradigma de cinema comercial amb una profunditat temàtica, equilibrant la capacitat instintiva i reflexiva del setè art.

El cinema d’art i assaig quedava en mans de Dreyer i Bergman, per exemple, que com Hitchcock, venien del cinema mut, i al llarg dels anys, varen signar filmografies amb una influència eterna, tot i que no podem oblidar al bengalí Satyajit Ray, un dels referents de cineastes posteriors com Kiarostami, o la família Makhmalbaf, que apareixerien més tard. Ara bé, amb Welles apareix el gran monstre que ho vol devorar tot, i rebre el màxim reconeixement. Ho va tocar tot, i gairebé sempre, a un nivell extraordinari. No ens podem oblidar de Bergman a Suècia, de Buñuel a Mèxic, dels japonesos, encapçalats per Ozu, Mizoguchi, Naruse i Kurosawa, ni dels italians, des de Rosselini a De Sica, màximes figures del neorrealisme italià de la post-guerra de la 2a Guerra Mundial. Als 50, Hollywood continua a tota màquina, i són grans anys per Wilder, Lang, Kazan, un prometedor Fuller, sense que els més veterans defalleixin. Cap problema. Al país de Renoir, apareix la Nouvelle Vague, sense desmerèixer que a França ja hi eren Melville i Malle, entre d’altres, alumnes avantatjats de Robert Bresson. Godard, Truffaut i Rohmer sacsegen el cinema de dalt a baix, i tornem a començar. Als EUA, els seixanta són contaminats per cine existencialista i futurista, i la rebel·lió de Hopper, Fonda i l’imminent New Hollywood.

Des de Anglaterra, amb el free cinema liderat per Tony Richardson i Lindsay Anderson, a alemanya, amb la generació, primer de Kluge, i posteriorment, de Wenders, Herzog i Fassbinder, passant per Itàlia, amb Pasolini i Antonioni a un gran nivell, l’aparició de Bertolucci, els txecs Menzel i Forman, l’húngar Fabri, el poeta soviètic Tarkovski, els polacs Wajda i Polanski, el iugoslau Goran Paskaljevic, tota Europa agraeix l’aire fresc aportat pels francesos…i Tarkovski. Als EUA, en el cinema més clàssic, anb Mulligan, Penn, Frankenheimer, Lumet i Pakula, l’esplendor de Ford, Welles i Huston es troba a faltar. No fallen Aldrich ni Leone, i Boetticher, Fuller i Peckinpah recorden el caràcter autorial, innoven donat cert aire europeu, i l’arribada de valors de l’ Escola de Nova york i del Nou cinema americà revoluciona el mercat. Cassavetes, Morrisey i Warhol donen un salt endavant, essent el primer un nom imprescindible per entendre el cinema dels 60 i 70. No hi ha marxa enrere. Ja han arribat Coppola, Scorsese i Allen, els dos primers, a través de Roger Corman, qui, juntament amb Romero, reinventen el cinema de ciència-ficcíó, ben vist sobretot gràcies al gran Kubrick, qui podria ser considerat el nou Welles: no se li resisteix cap gènere. Hollywood respira, però els vuitanta obren la veda: el cinema comercial passa a ser cinema fet pensant primer de tot en la taquilla que farà.

Són els anys d’Steven Spielberg i George Lucas, de l’explotació del cinema més comercial, tot i que aprofitarem per introduir a cineastes d’altre països no citats fins ara, com el turc Ylmaz Güney, que va dirigir des de la presó, després de que fos empresonat després del cop d’estat que hi va haver al seu país al 1980, el senegalès Ousmane Sembene, o l’australià Peter Weir, o el compatriota de Satyajit Ray, Mrinal Sen, o els japonesos Imamura i Oshima, o els francesos Garrel i Techiné, o del nord-americà Malick. Per cert, no es pot oblidar l’aparició als 70 de directors maleïts com Cimino, Ferrara i Cronenberg, tot i que aquest últim, amb els seus darrers films, ha arribat a un públic més ampli. A Espanya, després de Buñuel, i com no, de Berlanga, als vuitanta es va consolidar la figura de Pedro Almodóvar, alhora que Carlos Saura seguia actiu, sense oblidar a Bigas Luna, Betriu i Villaronga.

Mort Pasolini al 1975, amb Godard experimentant en vídeo i Rohmer apostant pel cinema més auster, Scorsese i Coppola amb unes quantes obres mestres al sac, Wenders i un Fassbinder amb destí fatal consolidats, apareix la generació de Brian De Palma, Oliver Stone i David Lynch. Les darreres bales de John Huston, el descobriment de Robert Altman, i la irrupció de Jim Jarmusch i posteriorment de Tim Burton, són alguns dels noms destacats dels 80, així com el d’ Eastwood com a director, tot i que fins els noranta no encerta de ple. No podem oblidar a David Mamet o a Milos Forman, i els darrers anys d’Alain Resnais, a qui se l’hauria de tenir present sempre, així com a Manoel De Oliveira i Jacques Rivette. I anem arribant als noranta, i apareixen els post-soviètics, amb Mijalkov al capdavant.

I és aquí on establim el present, amb directors amb una filmografia consolidada, o gairebé. Oblidat el Dogma, autors com els germans Coen, Tarantino, Yimou, Wonk Kar-Wai, Wes Anderson, Audiard, Haneke, Fincher, Mendoza, Winterbottom, Thomas Anderson, Zvyagintsev, Nobuhiro Suwa, Fincher, Park Chan-Wook, permeten als cinèfils respirar. I és així com recordem el cinema, amb grans noms, que respecten el cinema i el públic. Ens hem deixat noms, d’abans, d’ara i sobretot, de demà, però sí detectem que el cinema, tal i com l’han entès els grans mestres, està més viu que mai, o millor dit, tan viu com el van deixar els cineastes dels quals mai ens hem d’oblidar i que any rere any, hem d’anar revisant, per respecte a l’art i a nosaltres mateixos.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=GvmTyzMrEXU]

Woody Allen, Martin Scrosese, Clint Eastwood, Terrence Malick, David Cronenberg, Darren Aronofsky, Danny Boyle, germans Coen, Hiromasa Yonebayashi, Clotilde Hesme, Sofia Coppola i el duet Doherty i Gainsbourg protagonitzant Confession d’un Enfant du Siecle i l’adaptació en 3D de Ghost in the Shell (aquests dos últims, projectes en panyals) són alguns dels noms que ompliran els cartells de les sales de cinema durant els pròxims mesos, tot i que sempre haurem d’esperar els problemes que tenen algun tipus de propostes per sortir a la llum, com ha succeït amb El demonio bajo la piel de Michael Winterbottom, que finalment s’estrenarà el 21 de gener, o amb En el centro de la tormenta de Bertrand Tavernier, per no parlar de La doctrina del shock, del mateix director de El perdón.

El 21 de gener s’estrenarà, a més del film de Winterbottom, Más allá de la vida de Clint Eastwood i Monsters de Gareth Edwards. De la resta d’estrenes de gener, destaquem Miel de Semih Kaplanoglu, Mil cretins de Ventura Pons i Red de Robert Schwentke.

Febrer: Almas condenadas de Wes Craven, Guest de José Luis Guerin, 127 horas de Danny Boyle, Valor de ley dels germans Coen, Inside Job de Charles Ferguson,  Cisne negro de Darren Aranofsky, El estudiante de Roberto Girault, Don’t be afraid of the dark de Troy Nixey, Made in Dagenham de Nigel Cole, Secretariat de Randall Wallace, Winter’s bone de Debra Granik, Animals United de Reinhard Klooss i Holger Tappe, Woman without men de Shirin Neshat i Shoja Azari.

Març: Lola de Brillante Mendoza, Destino oculto de George Nolfi, Nowhere Boy de Sam Taylor-Wood, Rango de Gore Verbinski, ¡Españoles! de Carlos Iglesias, El mundo según Barney de Richard J. Lewis, La deuda de John Madden, Potiche de François Ozon.

Abril: En el centro de la tormenta de Bertrand Tavernier, En un mundo mejor de Susanna Brier, Carta blanca dels germans Farrelly, Sangre Fácil de Zhang Yimou, Winnie the Pooh d’ Steve Anderson i Don Hall. Maig: Rompecabezas de Paula Smirnoff.

Durant els mesos de maig, juny, juliol i agost ens trobem amb una llista de noms que van de Piratas del Caribe 4 a Capitán América, passant per Thor, Soul Surfer, X-Men: First Class, Cars 2, The Hangover 2, Transformers, Harry Potter, Linterna Verde, el documental Senna, Los Pitufos, Prom, Your highness, The Change-Up, Cowboys & Aliens i Crazy, Stupid i Love, entre d’altres.

Setembre: War horse d’ Steven Spielberg i Grandes felinos africanos. El reino del coraje de Keith Scholey i Alastair Fothergill.

Octubre: Intruders de Juan Carlos Fresnadillo, The Thing de Matthijs van Heijningen, Las aventuras de Tintín: El secreto del unicornio d’ Steven Spielberg.

Novembre: Contagion d’ Steven Soderbergh, The Help de Tate Taylor i Immortals de Tarsem Singh.

Desembre: Los hombres que no amaban a las mujeres de David Fincher i We bought a Zoo de Cameron Crowe.

Repassant la llista de films que encara no tenen data d’estrena, ens trobem amb més d’una sorpresa. Aquestes són algunes que tenen pendent saber quan s’estrenaran: Midnight in Paris de Woody Allen, 28th Amendment de Florian Henckel von Donnermarck, A dangerous method de David Cronenberg, Haywire d’ Steven Soderbergh, Islands in the stream de Tommy Lee Jones, Keep coming back de William H. Macy, Mientras duermes de Jaume Balagueró, My week with Marilyn de Simon Curtis, Naked Beauty: A Love Story that Feeds the Earth de Louie Schwartzberg, Passion play de Mitch Glazer, La chica más feliz del mundo de Radu Jude, A little game d’ Ang Lee, A walk in the woods de Barry Levinson, Against all enemies de Robert Redford, La redada de Rosalyn Bosch, La piel que habito de Pedro Almodóvar, Alien Prequel de Ridley Scott, Código fuente de Duncan Jones, Confucio de Hu Mei, Dusty Springfield de Michael Cunningham, Gucci de Ridley Scott, El hombre de al lado de Mariano Cohn i Gastón Duprat, La Misión del director de recursos humanos de Eran Riklis, El mundo es grande y la felicidad se encuentra en cualquier esquina d’ Stefan Komandarev, El páramo de Jaime Osorio Márquez, El perfecto anfitrión de Nick Tommay, Conspiracy of fools de Robert Schwentke, Blue Valentine de Derek Cianfrance, Bel Ami de Declan Donnellan i Nick Ormerod, Leaves of grass de Tim Blake Nelson, A few best men d’ Stephan Elliot, Dream house de Jim Sheridan, Fangland de John Carpenter, Los amos de Brooklyn d’ Antoine Fuqua, La puerta de no retorno de Santiago A. Zannou, La vida útil de Federico Veiroj, Pequeñas mentiras sin importancia de Guillaume Canet, Restless de Gus Van Sant, Riot de John Carpenter, Route Irish de Ken Loach, The Boston Stranglers de Brian de Palma, The Conspirator de Robert Redford, The Host d’ Andrew Niccol, The invention of Hugo Cabret i The Rise of Theodore Roosevelt de Martin Scorsese, The Killer Elite de Gary McKendry, Xerxes de Zack Snyder, The Man who Killed Don Quixote de Terry Gilliam, The Rum Diary de Bruce Robinson, The Sigma Protocol de Jose Padilha, The Strange Adventures of H.P. Lovecraft de Ron Howard, The Tree of life de Terrence Malick, The Wolverine de Darren Aranofsky, The Tree de Julie Bertucelli,… i més títols que potser ens deixem o oblidem. De qui no ens oblidem és de Somewhere de Sofia Coppola: darrer Lleó d’Or, sense estrenar i sense data al nostre país… assumptes propis del show bussiness.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=8JF84IzHf74]

Valorant que La Cinta Blanca va ser per nosaltres el millor film del 2009, tot i ser estrenada al gener, acceptant carències, films sense veure, que només és una llista més, i que en aquest país encara no han arribat films elogiats com, per exemple, Des hommes et des dieux de Xavier Beauvois, El infierno de Luis Estrada i Winter’s bone de Debra Granik, a continuació us oferim una sel·lecció de 30 pel·lícules que més ens han empés a parlar de cinema, i de forma positiva. És la llista de BCNCultura.cat, no pretén res més que oferir el nostre punt de vista sobre el que ha estat un any en el que s’ha parlat i molt de noves tecnologies, del futur de setè art i de directors que dignifiquen el blockbuster. Hi ha motius per creure en la supervivència d’un cine que intenti transmetre una visió del món, i que a més, intenti transgredir en les formes. Un film com Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas de Apichatpong Weerasethakul recorda les arrels de l’art d’explicar una història amb imatges; Jean-Luc Godard fa la seva, i segueix sent l’autor més jove i vanguardista; i sí, reconèixer que hi ha directors, com el mateix A.W, Jacques Audiard, Wes Anderson, James Gray, Koreeda, per exemple, i de forma més convencional però amb caràcter autorial, David Fincher, asseguren la continuació del cinema dels Lang, Welles, Huston, Ozu, Rossellini, De Sica, Godard, Truffaut, Fassbinder, Coppola, Scorsese i Woody Allen, per citar alguns dels representants d’una forma de veure la cinematografia.

A Europa i Amèrica tenim noms com Michael Haneke, Olivier Assayas, Jim Jarmusch i Tim Burton (malgrat Alicia), els asiàtics, encapçalats per Zhang Yimou, Wong Kar-Wai i  Park Chan-Wook. Focus inspiradors, també hereus dels grans clàssics citats anteriorment, com els germans Coen, Steven Soderbergh, David Fincher, Paul Thomas Anderson, Wes Anderson, James Gray, Spike Jonze, Charlie Kaufman, i sí, com sempre, a Amèrica Llatina, no ho passem alt, compromesos amb la causa, amb noms que van des de clàssics com Ponce i Cavalcanti fins a contemporanis com Lisandro Alonso, pròxims al minimalisme de Raya Martin, Manoel de Oliveira, Pedro Costa i el mateix Isaki Lacuesta, o alguns dels directors dels films destacats, confirmen que el panorama cinematogràfic segueix respectant a autors que van més enllà de realitzar un producte. Cadascú dirà la seva, segons el que un esperi del cinema i de la vida.

Com es parlarà del cinema en els pròxims anys? Continuarà la crítica i l’analisi del mateix? O s’ha convertit, com la fotografia, en un camp on gairebé tothom sap de foto? El cinema, no obstant, no són matemàtiques, i cadascú apostarà per un gust o una visió. Però dóna la sensació, que cada any que passa, és més estrany considerar el cinema com una creació, amb un punt de vista determinat sobre el propi cinema i la vida. El cinema sembla tenir una única finalitat: passar el temps i pensar poc. Segurament, com amb tot, seria positiu ser molt més exigent.

I amb les ganes de seguir gaudint del setè art, a continuació us oferim la llista de pel·lícules de les que nosaltres considerem que ens enrecordarem per bé d’aquí uns anys.

…i 5 documentals

La II edició de Mecal Air torna el pròxim 4 de juny per oferir una programació de curts a la fresca acompanyats de música i barbacoa.

La cita? les tardes i nits dels divendres d’estiu de 20 a 02h. On? a la Plaça del Baluard d’El Poble Espanyol. També podreu trobar un espai chill out amb hamaques des d’on pots disfrutar d’una selecció musical i audiovisual que cada setmana variarà.

Aquí teniu les temàtiques de cada jornada:

04-jun: Inauguració (es presentarà una selecció del millor de Mecal)
11-jun: Burlesque
18-jun: Terror al bosc
25-jun: Hard core animació
02-jul: Terror al bosc
09-jul: Tòcam aquí. Aquí no, aquí -Especial sexe
16-jul: Bang Bang- Especial gangsters
23-jul: No t’estic venent res -Especial spots publicitaris creatius
30-jul: Sóc especial, en comptes de parlar canto – Especial musical
06-ago: Les 3 S: Sea, sex and sun- Especial verano
13-ago: T’estimo. Per cert, ¿com et diuss? – Especial amor
20-ago: Nouvelle vague
27-ago: ¡Quina òstia m’has donat!- Especial esports de pegar
03-sep: Por al bosc
10-sep: Els millors curtmeratges de l’estiu

Clausura

On: Poble Espanyol: curtmetratges, música i barbacoa
Poble Espanyol, Plaça Baluard. Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia nº13
Quins dies? Divendres de juny, juliol, agost i septembre (fins el dia 10), 20h-2h.
Quant? 5€, 2€ ambflyer (Facebook del Poble Espanyol o www.mecalbcn.org)

Les 26 institucions implicades oferiran més de 100 activitats que a Barcelona han començat amb la Filmoteca de Catalunya, una programació disponible del 22 al 28 de març. Demà 23 de març, també a la Filmoteca, es presenta el llibre, que inicialment era el catàleg d’una exposició de dibuixos de Kurosawa, Akira Kurosawa. Mirada del samurái. Del 20 de novembre al febrer de 2011 a l’Alhóndiga de Bilbao es celebra l’exposició La mirada del samurái: Los dibujos de Akira Kurosawa, en el context de la 52ª edició del Festival Internacional de Curtmetratges i Cine documental de Bilbao ZINEBI. L’exposició reunirà per primera vegada cent vint dibuixos originals pertanyents als storyboards de Kagemusha, La sombra del guerrero, Ran, Los sueños de Akira Kurosawa, Rapsodia en agosto, Espera un poco i El mar que nos mira; vestuari original dissenyat per Kurosawa per al rodatge de Ran, així com la projecció dels films i una important col·lecció de cartells de la seva filmografia.

Del 12 al 16 d’abril a l’ESCACC es celebra las setmana Kurosawa i a la Fundació Japó de Madrid, en motiu de la seva inauguració es pot visionar Teatre Noh, influència clara a l’obra de Kurosawa, de la mà d’una escola amb seu a Kyoto els dies 14, 15, 16 d’abril a Madrid i 19 i 20 d’abril a Barcelona.

Del 13 de maig al 3 de juny es celebra a Casa Àsia un cicle de 5 conferències, seguides per un cicle de pel·lícules del 10 de juny al 8 de juliol i un altre del 14 d’octubre al 4 de novembre.  Del 7 al 28 de juny a la Universitat de Barcelona també fan un cicle de conferències amb Aldo Tassone, Manuel Vidal Estévez, Antonio Santos i Silvia Rins.

El Festival de cinema Fantàstic de Catalunya que es celebrarà del 7 al 17 d’octubre també es suma a la iniciativa projectant: Los sueños de Akira Kurosawa (1989), Kagemusha.La sombra del guerrero (1980), La fortaleza escondida (1958) i Trono de sangre (1957).

Zack Snyder

Què podem esperar d’un director com Snyder i d’uns actors com els que hem anomenat? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions a partir del dia 6 de març. Alan Moore se n’ha desentès totalment del resultat final de la pel·lícula; el seu bagatge i obra ens fa confiar més en la seva opinió que en l’esperança de veure una pel·lícula que s’apropi a la qualitat d’un còmic crític amb un sistema que espera forrar-se amb l’obra d’Snyder.

Aquí podeu veure un dels tráilers:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=2VLA0tg5yI0]

El director de Trainspotting ens presenta l’adaptació del llibre  ¿Quiere ser millonario?, de Vikas Swarup.  Com reconeix el propi Danny Boyle, el llibre de Suketa Mehta, Ciudad total. Bombay perdida y encontrada (editat per Mondadori), ha estat fonamental per donar forma al guió de Simon Beaufoy (Full Monty). Després d’arrassar en els premis BAFTA, WGA (Sindicat de guionistes de Hollywood), Globus d’Ors, entre d’altres, ja és la gran favorita pels premis de l’Acadèmia.

El projecte és ambiciós, dinàmic i convencional. El guió de la pel·lícula és excepcional; el muntatge, brillant; la fotografia, d’Anthony Dod Mantle (Manderlay, 28 semanas después, El último rey de Escocia) és espectacular; però el punt de vista del director minimitza el resultat final. Danny Boyle reconeix que les pel·lícules no són un bon mitjà per la reflexió. A Slumdog millionaire és el que trobem a faltar. El regust final és semblant al de la sobrevalorada La vida es bella de Roberto Benigni. El temps la posarà al seu lloc.

És l’any de les produccions optimistes, alegres i efectistes. Després de rebre 58 nominacions i 31 premis, el duel amb El curioso caso de Benjamin Button pels premis de l’Acadèmia està servit. Per tant, ni Revolutionary Road ni Gran Torino s’emporataran el gat a l’aigua. L’any passat va ser diferent, perquè aquest any sí ha vençut el cinema del gran públic.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=AIzbwV7on6Q]

La pel·lícula té forma de documental muntat amb flashbacks d’una memòria perduda pels protagonistes i desconeguda per la gran majoria. La manipulació dels fets i el desconeixement de la història sempre han creat opinions errònees producte dels interessos creats. En el seu palmarès apareix el Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera; categoria a la que ha estat nominada pels Oscar. I en aquest cas no serà una altra col·laboració entre estats amb la potestat per ocupar i/o bombardejar països en nom de la seva pau i de la seva veritat.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_J9uoLMhMhs]

Aquest any encapçalant les llistes de nominacions dels premis Razzie hi trobem El Gurú del Buen Rollo de Mike Myers amb set i la parodia de 300, que es va estrenar amb el títol de Casi 300 amb sis. La peculiar versió del apocalipsi que va rodar M. Night Shyamalan, sota el títol de El Incidente, en té quatre.

Entre moltes altres nominacions cal destacar, en l’apartat de pitjor actor la presència del cada cop més al·lucinant Al Pacino amb els seus pentinats, nominat dos cops, per 88 Minutos i Asesinato Justo, on el veiem més desbocat que mai. Juntament amb Pacino hi trobem a Mark Wahlberg, també amb dos nominacions, per El Incidente i Max Payne. Pel que fa a la categoria de pitjor actriu l’ensucrada Kate Hudson amb dos nominacions és la més ferma candidat; competirà amb tot el repartiment femení de The Women, encapçalat per Meg Ryan. Pierce Brosnan i Burt Reynolds són els principals candidats per aixecar el premi a pitjor actor secundari, gràcies a les seves interpretacions a Mamma Mia! i In the name of the king, respectivament. I pel que fa a la pitjor actriu secundària Paris Hilton, Carmen Electra o la companya de repartiment de Pacino a 88 Minutos: Leelee Sobieski, són les principals candidates a emportar-se un Razzie cap a casa.

Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal, com a principal candidata a pitjor seqüela i premi honorífic d’aquest any a la pitjor carrera, que serà pel director Uwe Boll, responsable de “joies” com Alone in the dark o In the name of the king, considerat l´Ed Wood alemany, completen el més destacat d’aquesta 29ª edició dels premis més temuts per la gent del cinema.
Benvinguts siguin els Razzie, una forma de combatre l´autocomplaensa dels seus premis antagònics, els cada cop més avorrits Oscar.

La 59a edició de la Berlinale es va posar en marxa el passat 5 de febrer i finalitzarà el proper dia 15. El jurat, presidit per Tilda Swinton,  està format per Isabel Coixet, Henning Mankell i Wayne Wang entre d’altres. De les diferents seccions del festival, a més de l’ oficial, a destacar l’homenatge a Claude Chabrol, la restrospectiva de cine alemany, la secció 30 years of programming i una anomenada After winter comes spring, centrada en el cine produït a l’est d’europa.

La faràndula festivalera és atractiva, però ho és més fixar-se en les pel:lícules que es presentaran durant el festival. Algunes de les destacades ja les tenim en cartellera (Milk, The Reader). En la web oficial (a sota teniu el link) trobareu tot el programa. N’ hi ha moltes que semblen prou interessants per aquells que no tinguin prou amb la cartellera habitual. Destaquem les següents:

Adam resurrected, de Paul Schrader

Absolute evil, de Ulli Lommel

10 sekunden, de Nicolai Rodhe

Chéri, de Stephen Frears

Éden is west, de Costa-Gravras

Garapa, de Jose Padilha

In the electric mist, de Bertrand Tavernier

The dust of time, de Theo Angelopoulos

Members of the funeral, de Baek Seung-Bin

Palermo shooting, de Wim Wenders

Més informació a [+]