Greg Dulli reunirà als seus The Afghan Whigs tretze anys després de la seva separació per liderar el cartell del festival I’ll Be Your Mirror-All Tomorrow Parties, que es celebrarà a l’Alexander Palce de Londres, el dies 25, 26 i 27 de maig, i al Asbury Park de New Jersey del 21 al 23 de setembre. A Londres, The Afghan Whigs seran els encarregats de posar punt i final al festival el diumenge dia 27; mentre que a New Jersey tocaran el dia 22.

A Londres, al costat de The Afghan Whigs, actuaran: Slayer (que interpretant íntegrament el seu brutal Reign in blood), Archers of Loaf, Mudhoney, Melvins, Codeine, Mogwai (que són el comissaris convidats d’aquest any), Sleep, Wolves In The Throne,Yuck, The Dirty Three, Chavez, Yob, Floor, Siskiyou, Demike Stare i Balam Acab. De moment es desconeixen el grups que formaran part del cartell de la edició americana al costat de The Afghan Whigs, de la qual Greg Dulli és el comissari encarregat de confeccionar el cartell al costat de Barry Hogan. De fet, The Afghan Whigs només tenien previst participar a l’edició americana, però la baixa de Guided By Voices (que han decidit anul.lar la seva gira de retorn) en el cartell londinenc, ha fet que Greg Dulli i els seus ocupin el seu lloc, sent aquesta, de moment, la seva única actuació a Europa.

La noticia del retorn dels autors d’alguns dels millors discs dels 90 com Gentelmen, Black Love o 1965, no deixa de ser sorprenent, ja que Greg Dulli sempre havia declarat que The Afghan Whigs mai tornarien a tocar junts, però l’insistència de Barry Hogan, director d’ All Tomorrow Parties, des de fa temps per tenir a Greg Dulli com a comissari d’una de les edicions del festival, i de la seva dona, Deborah (autèntica fanàtica del grup), han acabat per convèncer al noir hero Greg Dulli per tornar a pujar sobre un escenari al costat de John Curley i el gran Rick McCollum. Sens dubte el retorn de The Afghan Whigs s’ha convertit per molts en la noticia més excitant dels últims anys. De moment només són dos concerts, però és evident que els programadors de festivals i les promotores de mig món ja estaran fent tot el possible per aconseguir la presencia de la banda en les sales i festivals dels seus respectius països. Esperem que el Primavera Sound o l’Azkena Rock Festival facin un esforç per portar-los. La millor banda de rock de les últimes dècades ha tornat.

Blues Funeral, aquest és el títol del que serà el setè disc de Mark Lanegan en solitari. Un treball que sortirà el 6 de febrer de 2012, vuit anys desprès d’editar Bubblegum, i que el cantant presentarà en un gira que passarà per Barcelona, Sala Apolo, el 2 d’abril. En aquest nou disc, el gutter twin estarà acompanyat per Josh Homme, Greg Dulli, Alain Johannes i Jack Irons, que faran d’il·lustres col.laboradors en algunes de les cançons. Amb aquests noms és pràcticament impossible que no resulti un treball excel·lent.

Tot i el temps que separen Blues funeral de Bubblegum és força ampli, durant tots aquests anys el cantant ha estat en actiu, ja sigui col·laborant amb Soulsavers, UNKLE, Bomb The Bass, The Twilight Singers, Creature With The Atom Brain, Isobel Campbell, formant part de The Gutter Twins al costat de Greg Dulli, participant en la banda sonora del videojoc Rage, i  d‘I’m Not There de Todd Haynes, o presentant una nova lectura de Tonight pel disc de tribut a The Afghan Whigs. Projectes força diferents entre sí, que demostren la versatilitat del cantant, i la forma en que es pren el seu ofici, acceptant reptes, i mostrant una gran inquietud per diferents estils de música, vivint del present sense caure en l’autocomplaença.

Avui en dia el nom de Mark Lanegan provoca un gran respecte i admiració, però el cantant no ho va tenir gens fàcil. Screaming Trees no van rebre l’atenció, admiració i respecte, que realment és mereixien, segurament no era una banda massa cool per molts dels seguidors que ara abarroten els seus concerts, compren els seus discs i s’omplen la boca amb el seu nom; però Lanegan mai hagués estat qui és ara sense haver treballat al costat dels germans Conner. Per una gran majoria, l’autor de discs tant imprescindibles com Scraps at Midnight, I’ll take care of you  o Whiskey for holy ghost, no deixa de ser una gran veu (és obvi que ho és), però quedar-se amb això és tant absurd com simple; Mark Lanegan és un dels millors compositors contemporanis que ha donat la música americana i per sobre de totes les seves grans virtuts vocals estan les seves cançons. Un autor que ha sabut mirar en les arrels de la tradició americana, i sumar-les a la seva visió panoràmica de la música (com a gran melòman que és), donant com a resultat una obra tant clàssica com moderna.

Aquest any hem pogut gaudir d’ell amb el disc perdut d’Screaming Trees que per fi ha vist la llum, i el 2012 no podia començar més excitant, a nivell musical, amb el seu gran retorn.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=x27206cANiU]

Greg Dulli ja té a punt el que serà el nou treball al capdavant del seus The Twilight Singers, i aquest serà un doble disc en directe que recupera l’esperit dels antics live albums, recollint una única actuació, la que van fer al Webster Hall de Nova York el passat més de maig de principi a fi, durant la gira de presentació del seu últim disc, Dynamite Steps.

El disc només es posarà a la venda a traves del web oficial del grup, www.thetwilightsingers.com, i no es comercialitzarà a botigues físiques. Tots aquells que us vulgueu fer amb una còpia d’aquest Live In New York, podeu fer ja la vostra reserva, i al mateix instant que la feu us enviaran via mail la cançó Teenage Wristband perquè aneu fent boca fins el dia 16 de novembre, data oficial del llançament del treball. Això sí, l’últim dia per fer la comanda els és dia 15 de novembre, més enllà d’aquest dia no podreu accedir a aconseguir una copia.

Live in New York inclou 21 temes, i és un autèntic repàs a tota la discografia del grup: Last Night In Town, Blackbird and The Fox, I’m Ready, Forty Dollars, The Beginning of The End, Bonnie Brae, She Was Stolen, Don’t Call (versió de Desire), Too Tough To Die, Decatur St., Get Lucky, Teenage Wristband, Love, Annie Mae, Candy Cane Crawl, Never Seen No Devil, On The Corner, The Killer, Gunshots, King Only i Esta Noche. Probablement es troba a faltar alguna sorpresa de relleu, la inclusió d’alguna versió més, però sí el disc sona igual d’intens i explosiu que el bootleg que aquest estiu va córrer per la xarxa amb el títol de Live In Europe ( i que pràcticament portava els mateixos temes), no crec que hi hagi cap queixa sobre l’àlbum:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=0ppefeh3HWQ&feature=related]

Brian Fallon estrena nou projecte al marge dels seus The Gaslight Anthem, amb un únic còmplice, el mult-instrumentista Ian Perkins. La simplicitat de la proposta ja indicava que el que en volia mostrar-nos Fallon en aquesta nova aventura segurament s’allunyaria de la urgència, força, tensió i electricitat que caracteritza el so de la seva banda titular. L’inici amb la subtil Last rites confirma que aquest nova aventura de Fallon anirà per uns altres camins; la seva veu de acompanyada únicament per un piano i una pandereta, ens mostra que aquesta proposta era necessària i vital per tal que de per poder desenvolupar la seves inquietuds com a músic, i d’aquesta manera dur a terme passions ocultes que no tenen lloc en els seus The Gaslight Anthem. En pràcticament un minut deixa constància i sintetitza el que en trobarem al llarg dels dotze temes que formen aquest treball: soul fosc i tradició rock, però des de d’un prisma reflexiu, alhora que passional i carregat d’honestedat. Fallon es mostra com un autor amb recursos i talent que sorprèn tema a tema a mesura que el disc va arribant al seu final. L’empremta de Bruce Spreingsteen és força evident (és la seva màxima influència i referència), però la sensibilitat  soul amb la que tenyeix totes les cançons l’acosten al Greg Dulli dels dies de Gentelmen o Black Love; Sugar, I witnessed to cry, Go to tell everybody (el tema amb més força de tot el disc), Cherry blossoms, Black Betty & the moon (enorme) o Crush, tenen aquella essència que van fer grans als The AfghanWhigs de Dulli, i això no és poca cosa. Però la marca del Boss o Greg Dulli no és l’única que trobem en les noves composicions de Fallon:amb Mary Ann s’acosta al Tom Waits més contundent i amb Ladykiller ens recorda als The Cure de Desintegration, o a The Replacements amb Behold the Hurricane (una joia pop de valor incalculable) i a Mark Lanegan amb la final I belive Jesus brought us together. Però per sobre de totes aquests joc d’influències que podem trobar a la seva música (com a la bon melòman confés que és), Elsie sona a l’obra d’un autor majúscul, que sap canalitzar tota la música que l’ha enlluernat durant anys sota una mateixa direcció, formant un tot captivador, que et sedueix a mesura que va avançant fins deixar-te amb ganes de més quan sonen els últims acords del tema final.

Sincerament, en cap moment he dubtat mai de la capacitat de Brian Fallon com a compositor, i els seus The Gaslight Anthem em semblen una de les millors bandes nascudes en aquesta dècada als Estats Units, sense anar més lluny els seus dos últims treballs The 59 Sound i American Slang em semblen dos treballs impecables, amb grans cançons, i si no són dues obres mestres poc els hi falta; però l’impacte d’Elsie ha superat totes les meves expectatives, perquè no només conté algunes de les millors cançons firmades aquest 2011 (Behold the hurricane, Go to tell everybody, I witnessed to crime o Black Betty & the moon), també ens mostra un compositor que sap reinventar-se i evolucionar sense perdre la seva identitat, que mira i estima a la vella escola, aquella que marca la passió i l’honestedat com a principals valors, i que converteix el seu ofici en una necessitat. Potser és massa aviat i agosarat elevar a dia d’avui, a Brian Fallon al nivell de Greg Dulli, Mike Ness o Mark Lanegan, però segurament el temps el posarà en aquest lloc. Amb compositors com ell el futur del rock està més que assegurat.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=AMfl8i-etGo&feature=related]

Kurt Vonnegut comentava que la música és l’únic motiu per creure en Déu. A la muntanya de Kobetamendi es varen posar de manifest diferents maneres d’entendre la música, i algunes d’elles, confirmarien el que va dir l’autor de Matadero cinco. En un cartell com el del Bilbao BBK Live, el públic que segueix la música popular hi trobaria algun motiu per apropar-se a la capital d’Euskal Herria, comunitat autònoma ideal pels que ens agrada tenir-ho tot a mà. Pels que aprecien la música com ho feien els grans clàssics de la música popular, entenent clàssic com algú que ha ‘creat escola’ i que ha fet créixer l’art; pels que valoren el concepte d’stadium band i aposten per la grandiloqüència a tots els nivells; pels que busquen el hype del moment; pels que volen ballar fins que el cos aguanti; pels que aplaudeixen a bandes diguem-ne petites que es mantenen fidels a unes arrels i filosofia que els dota d’una envejable autenticitat; pels que busquen el passar-s’ho bé sense més i reconèixer aquella cançó que tant els agrada;…  Bilbao BBK Live pensa en tothom, i aposta per una diversitat que en alguns moments és del tot sorprenent, i que any rere any ha demostrat que pot ésser guanyadora. I així ha estat aquest any. La organització ha presentat uns números d’espectadors, més de 100 mil, un 26% més que al 2010, i de beneficis, uns 16 milions d’euros, que certifiquen que l’edició d’enguany ha estat un èxit d’assistència i de xifres. El festival ha rebut també el Premi Green’s Clean, pel seu compromís pel medi ambient. No falten motius per tirar coets. Ara bé, el més important ha estat poder veure a The Black Crowes fent una classe magistral de rock ‘n’ roll, a Suede deixant en evidència als grans grups de pop-rock del moment, a The Twilight Singers calentant a tot el personal a base de passió i macarreria elegant, a Les Savy Fav redefinint la paraula espectacle rock i a Seasick Steve reclamant que potser el Boss és ell. Com apuntàvem però, s’ha vist de tot, perquè aquí també tenen cabuda propostes de tot tipus, al més pur estil Glastonbury, i vist el resultat, i parlo de la quantitat de concerts que han satisfet a tot tipus de públic, aquesta edició del Bilbao BBK Live situa la cita musical entre les més importants a nivell europeu, que es diu aviat. Tot i que, de nou, tots i cadascun dels grups s’han posat al seu lloc, perquè és en el directe, on un queda retratat. Veiem-ho.

Dijous 7

El nostre particular festival l’iniciàvem a l’escenari 2 (recordarem que és un festival amb dos escenaris principals, un més gran que l’altre, i quan acaba un concert, comença el següent a l’altre escenari), amb la banda de Gernika Ken Zazpi i el seu pop-rock melòdic i reconfortant, de lletres reivindicatives, que feia les delícies dels seus seguidors. El primer plat fort del dia venia després, amb Russian Red a l’escenari 1. Lourdes Hernández venia acompanyada d’uns senyors amb esmoquin al més pur estil banda dels 50: Manu Cabezalí, Charlie Bautista, Alberto Rodrigo i Pablo Serrano; la perícia i aplom dels músics donava solidesa a la coneguda i accessible proposta de la madrilenya, deixant ben clar que el camí triat és el dels seus adorats Belle and Sebastian, en una proposta de clara vocació indie amb reminiscències clàssiques on els temes de Fuerteventura creixen plàcidament; perquè Everyday Everynight, The Sun The Trees, January 14th, The Memory is Cruel, Tarantino i la que titula el citat darrer disc, per exemple, van sonar meravellosament. The Twilight Singers varen ser els encarregats de provocar el primer gran incendi artístic del festival. Un Greg Dulli en plena forma, acompanyat del fidel guitarra Dave Rosser, del baixista Scott Ford, del bateria Greg Wieczorek i dels multi-instrumentista Rick Nelson, des d’inici, amb Last Night in Town i Fat City, donaven motius perquè algunes llàgrimes saltessin de l’emoció de veure un cop més a un dels compositors de pop-rock més grans de les dos darreres dècades. Com és habitual, el concert va anar de menys a més, però amb el tercer tema, Gunshots, amb l’esplanada de l’escenari 2 ben atapeïda, només quedava gaudir de la classe, força i carisma de Dulli: una definitiva Bonnie Brae posava de manifest que l’ex-Afghan Whigs ha decidit cuidar-se, o almenys, aquesta és la sensació al comprovar la forma de cantar del de Cincinnati durant el concert de Bilbao. La veu arriba a on no arribava a les darreres gires, i la mare que em va parir quan va atacar sense pausa Too Tough To Die, Decatur Street (un dels moments del festival), el medley format Another Brick in the Wall+No Seen No Devil+Milez is Dead, la furiosa lectura d’Annie Mae, després d’una extraordinària Love, o l’orgasme que és On the Corner… com es podia posar fi a aquesta catarsi rock and soul? Doncs amb Esta Noche, intercalada amb Everlasting Love, i un Greg Dulli abandonant l’escenari movent subtilment la pelvis, ballant la dansa del guanyador, del que s’ho ha passat de nassos a l’escenari, del que ha emocionat i alegrat el dia al públic, mentre la banda seguia tocant fins posar el punt i final al millor concert del dijous, almenys, pels que entenem la música com l’entén el nostre home de negre.

I un servidor s’hagués anat de birres i pintxos per Bilbo, per comentar el concert una i una altra vegada, i tot i no poder seguir als suggeridors Sweet Oblivion a la petita carpa que fa les funcions de tercer escenari, resultava reconfortant saber que Greg Dulli donava el relleu a Liam Gallagher i a Beady Eye. El repàs al seu disc va ser total, i des de Four Letter World, el grup es va mostrar tan contundent com rude, mostrant la vessant més visceral de cadascun dels temes del disc. Menció especial per The Roller, per una apoteòsica Bring The Light (dedicada a Noel Gallagher) i The Morning Son, tot i que la cover de World of Twist, Sons of the Stage, Man of Misery, Millionaire i Beatles and Stones varen mantenir la línia, la d’un grup que segueix la línia d’ Oasis i que poc té a envejar als grans noms de l’escena pop-rock del moment. Per temes i actitud, no serà, i poden oblidar-se d’on vénen i mirar endavant amb garanties. Amb un frontman com Gallagher, i uns músics com Andy Bell, Germ Archer i Chris Sharrock, hi ha futur, com així ho van demostrar, oferint la xulesca versió rock dels seu notable cançoner pop.

Amb bon sabor de boca i Kobetamendi ple com un ou, l’escenari 2 esperava a Blondie. Prescindint de Panic of Girls, va tirar de clàssics: Atomic, Call me+Maria, Heart of glass, One way or another, The Tide is high, entre d’altres, varen ser motius més que suficients perquè la seva legió de fans s’ho passés pipa. Blondie no entén de modes, almenys ara, sempre està allà, amb una proposta tan coneguda com respectable, i així ho va demostrar amb Rapture, mesclada amb Fight for Your Rights de Beastie Boys. El pas del temps la manté intacte, cosa que encara no podem dir de Coldplay. La última gran banda de masses va posar en marxa el seu particular circ de luxe i lucre. Els de Chris Martin varen fer saltar a pares, mares, nens, adolescents, nois, noies, senyores i senyors amb un espectacle basat en un escenari ple d’atrezzo, tret indispensable per entendre les stadium bands, aquesta vegada, amb pantalles per veure perfectament una pel·li a casa i dreamcatchers. Les noves cançons, del seu esperat cinquè treball varen tenir el seu protagonisme. Hurts like heaven va obrir el show, amb un director de programa efectiu i entregat a la causa.

El gran moment va arribar ben aviat, amb una guitarrera lectura de Yellow, en un dels pocs moments on el protagonisme de les sis cordes permetia oblidar la resta. Després, i no per aquest ordre ben bé, In My Place, Politik, Lost, Viva la Vida, Shiver, The Scientist i Everything’s not Lost, i més nous temes, com Major minus, Us against the world i Charlie Brown. Petards, globus o pilotes gegants, explosions de papallones de paper,… el final va arribar amb Clocks, Fix You i un altres dels nous temes, Every Teardrop Is a Waterfall, en una exhibició molt apte per qui pugui vibrar amb aquest tipus de propostes. Després, arribarien Crystal Castles, i no varen faltar Not In Love, Celestica, Untrust Us i Fainting Spells varen sonar de la única manera que els pot fer sonar un grup que viu de la tendència de marcar-se una pose i fer creure que darrera hi ha una actitud. Res més lluny de la veritat, i aquest electro-pop tenebrós que fluctua constantment de textures sorolloses a més melòdiques. Els grups cool es posen en evidència en un festival, on comparar resulta tan perillós com definitiu. Per molta Alice Glass, després de l’exhibició del dia, la de Greg Dulli i els seus cantants del crepuscle, el partit ja estava guanyat des de feia hores.

Divendres 8

Era el dia de Suede. I així va ser. Abans, Zarama inundaven de punk-rock transgressor el festival. Roberto Moso desprèn carisma i inconformisme vital, i tema rere tema, la potència de la banda acaba per hipnotitzar. Passió i guerrilla es donen de la mà. Varen atacar, entre d’altres, Bidea Eratzen, Dena ongi Dabil, Gasteizko Gaua i Euritan, col·locant de forma visceral l’adrenalina al seu lloc, convertint-se en un primer plat ideal per despertar neurones i consciències. Varen emocionar a la gent de Subversion -X (amb la versió d’Eskizofrenia), de Seiurte i seguidors en general de la banda, que no són pocs. A continuació, The Noisettes, desconeguts del tot per un servidor, varen posar sobre la taula una proposta que intenta combinar els sons propis de bandes com les Ronettes i aromes pop-rock actuals. El guitarra Dan Smith va demostrar que els seus dits funcionen, i Shingai Shoniwa doncs té la seva gràcia. Optimisme retro pop prou efectiu.

A l’escenari 1 arribava el primer gran del dia: The Mars Volta. Els de El Paso, liderats per Omar Rodríguez-López i Cedric Bixler-Zavala, o a l’inrevés, no varen donar lloc a que hi hagués queixa per l’horari que els havia tocat, a les sis i vint, a ple sol. Però, això és un festival, ni més ni menys, i així són les coses. I des del primer segon, si algú havia trobat a faltar les guitarres, una base rítmica demolidora, un so aclaparador, allà estaven els texans per solucionar-ho. Els falsets de Bixler-Zavala, el magnetisme d’Omar, el so, tot plegat irradia una descomunal potència; Teflon, Aegis, Goliath i sobretot Tarantism i Inertiatic ESP varen ser una demostració de rock barroc en el que s’hi troben influències més clàssiques fins a les més actuals, sempre amb una energia que va posar les piles als que sí van saber valorar la seva proposta. Una llàstima haver-los vist sense el seu repertori ben assimilat.

I si fins el moment aquest havia estat el concert de més volum i plecs del dia (i potser del festival), a l’escenari 2, Tv On The Radio estaven a punt de fer la permanent a tots els presents. Implacables i nítids, amb Tunde Adebimpe, Kyp Malone i David Sitek al capdavant, des del principi, amb Halfway Home, es varen mostrar intractables. Contagiaven ràbia i lluminositat a parts iguals, amb el volum a tope, amb un so tan cru com harmoniós, i sense donar treva. Repetition, Red Dress, Caffeinated Consciousness, Will Do, Staring at the Sun, The Wrong Way, Dancing Choose, i un brutal final amb Wolf Like Me, no només va donar motius per moure’s en tot moment, sinó que varen reivindicar (i de quina manera) totes les vessants de la seva proposta, tant la pop com la jazzística i la més rock ‘n’roll, i a un volum tan alt podia incomodar als més delicats.

Tocava canvi de terç, i a l’escenari 1 apareixien Vetusta Morla, que no varen poder començar millor, amb una intensa i voluminosa lectura de la notable Los días raros del seu darrer treball, Mapas, on es troben The New Raemon, Standstill i Arcade Fire, amb un final de cançó, amb tots els músics entregant-se a les notes finals com si tanquessin el festival, que sens dubte va suposar el gran moment del dia fins el moment. La tendència a l’himne de la banda és del tot celebrada pels seus seguidors, que no són pocs, i així es va demostrar durant un recital on no varen faltar peces del primer treball, com Sálvese quien pueda, Copenhague i La cuadratura del círculo. En el Río, Lo que te hace grande, Escudo Humano, El hombre del saco varen ser corejades sense respir per un públic entregat a un grup que proposar un pop-rock èpic, de lletres elevades, que no oblida que la visceralitat ajuda a contrastar propostes com la seva. A l’escenari 2 teníem cita amb Kasabian, que no van enganyar a ningú i varen deixar ben clar fins on arriben. Els de Tom Heighan varen arrencar amb Club Foot, provocant l’eufòria a través de la psicodèlia i esplendor pop amb la que van assaltar un repertori on no van faltar Shoot The Runner, Empire, Where Did All The Love Go?, Underdog, Vlad The Empaler, Fast Fuse allargada amb Misirlou de Dick Dale, sense oblidar Switchblade Smile, que apareixerà en el seu proper disc, Velociraptor! El final, amb Fire, posava la guinda a un grup que com a màxim, s’assembla a Primal Scream en dues coses: són britànics i tenen influències del pop-rock psicodèlic.

Suede, per fi, apareixia a l’escenari gran, i de quina manera.  The Drowners per començar, i un servidor, es va oblidar de tot: Beautiful Ones, She, We are the Pigs,  Can’t Get Enough (un altre dels moments del festival), So Young, Metal Mickey, Animal Nitrate, Trash, Filmstar, We are the Pigs, Everything Will Flow, Saturday Night, The Wild Ones,… i per morir-se de gust. Brett Anderson, inflamable com si estigués presentant el primer treball, liderava un recital, acompanyat pels carismàtics i mesurats Simon Gilbert, Mat Osman, Richard Oakes i Neil Codling, que no es mereixen res més que una reverència, de la mateixa manera que li podríem fer a Amy Winehouse, perquè la seva baixa va permetre comprovar com s’ha d’executar un directe si de veritat vols ser una de les millors bandes de pop-rock. Ells ho han estat durant els darrers vint anys, amb parèntesi inclòs: què dir de les cançons, només cal sentir-les i apreciar la qualitat. Ara bé, com les interpreten, això és grandiós. Potents, delicats, rugosos, elegants, viscerals, elegants, càlids, sofisticats,… Suede ens varen regalar la segona catarsi musical, i era la segona en dos dies, i per uns moments, ens van deixar muts, meravellats i amb el sincer dubte de marxar, perquè, el que havíem vist, era almenys per aquella nit, insuperable. Al cap de no sé quant, Kaiser Chiefs varen saltar a l’escenari, al mateix, on alguns encara vèiem a Suede, amb una lona que col·locava el seu nom a l’escenari, sent tan redundants com ho és la seva proposta. D’inici, una corejada Everyday I Love You Less And Less, i la sensació de que sempre es repeteixen, però bé, són els Kaiser Chiefs,… Ruby, Never Miss a Beat, I predict a Riot, Angry Mob, la vacil·lada entonant Rehab d’Amy Winehouse, en l’enèsima exhibició de rock juvenil, enganxós i enèrgic dels de West Yorkshire. I el final de festa va ser per Nic Offer i els seus !!!, mostrant-se menys frenètics que abans, però tan intensos i imparables com sempre. Must Be the Moon, The Hammer, Jamie, My Intentions Are Bass i Heart of Hearts, realment, demolidors, però alguns encara teníem entre cella i cella el concert de Suede, i així ens vàrem anar al catre, amb la plenitud que sent un després de veure el recital els autors del grup liderat per un animal de l’escenari anomenat Brett Anderson.

Dissabte 9

Ben d’hora ens quedàvem gratament sorpresos amb el concert de Japanese Vouyeurs a l’escenari ú. J Mascis canta un tema en el seu imminent primer treball, i era motiu més que suficient per apropar-se a Kobetamendi. I com les gasten aquests londinencs, proposant un rock dur que recorda a White Zombie i als primers Dinosaur Jr. Primitius, brutalment rudes, i una frontman, Romily Alice, que dota de la melodia necessària a unes textures denses i contaminades per ritmes frenètics de bateria, teclats i baix, i per unes notables harmonies de guitarra, tan poderosos com addictives. Per cert, Yolk, títol del seu debut, surt en uns dies. Sacsejats i de valent per aquest descobriment, a l’escenari 2 ens trobaríem el gran descobriment del festival, que no és altre que Seasick Steve. Després de que KC Douglas l’ensenyés a tocar la guitarra, aquest es va dedicar a fer de músic d’acompanyament i a produir discs, entre ells a Modest Mouse, però afortunadament, al 2004 va publicar el seu primer treball, Cheap, amb 63 anys. I a donar autèntics recitals de blues, folk, rock, i més d’una lliçó, sense voler-ho, de la vida.

Doncs aquest home té 70 anys, i dubto que es pugui ser més natural i autèntic que ell, i és una pena que la seva manera d’entendre la vida no sigui elogiada ni imitada avui en aquests temps on el que triomfa és l’aparença i anar per la vida com un zombi addicte a les modes, tendències i marques. Amb instruments elèctrics de corda únics i totalment artesanals, i com ell va anar presentant, la Three-String Trance Wonder, com una Fender de tres cordes que les ha vist de tots colors, One-Stringed Diddley Bow, una fusta rectangular amb una corda, i la Morris Minor Guitar, guitarreta de tres cordes fabricada amb dues llantes de cotxet i un pal d’escombra, es va fer amo i senyor del festival amb una lliçó magistral de boogie-woogie, però, sense piano. Les guitarres de Seasick Steve i la bateria de Dan Magnusson són els únics instruments i músics en escena. Com va dir Steve, per ser només dos no està gens malament. Blues, folk, bluegrass,…aquest home pertany a una altra època…Va presentar el seu darrer treball, You Can’t Teach An Old Dog New Tricks, on hi col·labora en un tema John Paul Jones, i després de descobrir-lo, doncs confirmar que els seus discs recuperen l’essència de Robert Johnson i Woody Guthrie, ni més ni menys, i així va ser en directe, on vàrem fer un retorn al passat, i vàrem reviure els anys on la música era una forma de viure tan autèntica com transgressora, i un sentiment que no es pot descriure, però sí viure, com ho viu Seasick Steve, en un concert que servia de perfecte preludi pel que ens oferirien hores després els grans corbs negres.Immediatament després, en estat de shock després d’haver-se trobat amb el gran Seasick Steve, com qui no vol la cosa, sense cap mena d’opció a fer una pausa, Tim Harrington no trigava ni un minut en ensenyar totes les cartes de la pròxima partida.

Les Savy Fav feien acte de presència a l’escenari gran, i el gran dissabte anava agafant més i més forma. El cantant dels del NY es va desfasar molt més que en el Primavera Sound de fa dos anys. Aquí tenia tota una muntanya per ell sol. I així va ser. A l’escenari va deixar dues maletes plenes de disfresses, perruques i tot tipus d’atrezzo amb els que va tornar bojos al públic, als responsables de l’escenari i a tot quisqui que es posés per davant. Va recórrer l’esplanada diverses vegades, buscant el contacte continuu amb el públic, es va tirar a sobre d’un xaval que estava estirat a uns 50 metres de l’escenari i que es va atrevir a desobeir a Harrington quan aquest va dir que volia a tothom dret… no va para ni un moment, amb una hiperactivitat que va hipnotitzar a la majoria. I aquesta banda no és només un cantant amb ànima de pallasso (i dels bons, per cert). Amb temes com What Wolves Would Do, Lips n’ Stuff, Let’s Get Out of Here, Appettites, Dirty Knails, Patty Lee, Excess Energies, alguns dels que varen tocar, i que van sonar tots ells atronadors; i per qui no vulgui mirar a Harrington, té com a mínim dos motius per anar a veure a Les Savy Fav, i responen al nom de Seth Jabber i Syd Butler, els dos guitarres i autèntics capitans d’aquesta banda de punk-post-rock (?) que recorda a Fugazi, a Built to Spill, i que gràcies als tres membres citats, resulten poc menys que irresistibles. No perdem la calma. Serenem-nos, perquè immediatament després, a l’escenari 2 apareixia la banda liderada per Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, és a dir, M-Clan, que presentaven el seu darrer treball, Para no ver el final. Amb una descarada vocació de reivindicar el rock ‘n’ roll de tall clàssic, es varen guanyar el respecte i l’aplaudiment de tota l’esplanada; agradaran o no, però són fidels a un estil, i així ho van demostrar amb Miedo, Roto por dentro, Maggie despierta, la versió de Baba O’ Riley i Pasos de equlibrista, amb la que van tancar el seu concert. Són honestos, no van de res, i a sobre, només els va faltar posar-se de genolls quan van parlar dels Black Crowes. I si uns es mereixen tot el respecte, Jared Leto i els Thirty Seconds to Mars, només el tindran d’aquells que entenguin la seva proposta. Es tracta de la versió pop-rock dels que entenen la vida com una mena de Second Life, on es tracta d’aparentar, d’anar d’estrella, d’estar catxes, ser guapo, i de voler semblar perfecte. Quan el malson protagonitzat pel protagonista de Réquiem por un sueño, a l’escenari 2 la música va tornar, de la mà de Jack Johnson. I almenys, desapareixien els fantasmes.

Ara bé, nosaltres estàvem a les primeres files de l’escenari 1, on faltaven més d’una hora perquè aparaguessin els Black Crowes. Passaven cinc minuts de la mitjanit, quan Chris Robinson, Rich Robinson, Steve Gorman, Sven Pipien, Luther Dickinson i Alan McDougall sobrevolaven l’escenari. Ja res importava, era un autèntic punt i a part. Salutacions, reverències, èxtasi, i un somriure, el de Chris Robinson, que va il·luminar-ho tot. Els primers acords de Jealous Again varen certificar que allò era veritat, que allò estava passant, que només quedava gaudir, somriure com el cantant dels corbs negres,… només és rock ‘n’ roll, però com encén i com ens fa vibrar, i Chris Robinson aplaudint, movent-se i cantant com només ho feien Mick Jagger, Jim Morrison, John Lennon, Sam Cooke, … La tercera catarsi en tres dies era una realitat, i Hotel Illness va encendre tot el que encara no estava encès. La banda sonava de meravella. La veu, les guitarres, amb un virtuós com el North Mississipi AllStar, Luther Dickinson, amb Rich Robinson a l’esquerra comandant el grup de forma silenciosa, amb el seu germà, i la base rítmica, amb Pipien i Gorman donant forma i marcant la pauta, què més es podia demanar. Doncs un Good Morning Captain, Soul Singing, on ja es van deixar anar del tot, i un Wiser Time que va ser el gran moment del festival. Quan un es troba amb un grup així, si t’agrada la música, és poc menys que tocar el cel. Són els nostres Led Zeppelin. per actitud, discografia, llegat, i potser ja no els veurem més, potser sí… El Poor Elijah – Tribute to Robert Johnson, cançó de Delaney Bramlett, Jim Ford i Leon Russell, així com Been a Long Time (Waiting on Love), segon i darrer tema que van interpretar del seu últim treball, l’excel·lent Before the Frost…Until the Breeze, varen convertir el BBK Live en una festa, a través d’unes jam sessions que varen posar la pell de gallina a qui s’exciti amb la música a pèl, com va demostrar un embogit Seasick Steve mentre seguia el concert bocabadat. I que es pot afegir? Només dir Thorn in my Pride, Hard to Handle, She Talks to Angels, No Speak No Slave, i el bis, Remedy, amb la que van posar punt i final al millor concert del festival… impressionant, com van sonar cadascuna d’elles, mostrant que les Majestats dels Rock són ells, i així s’escriu la història. Aquest va ser el setlist donar continuació i final a un concert que recuperava l’essència de la música en viu, de la música rock, i de la passió per l’art, i perquè bandes d’aquest calibre mai s’oblidin, i si és possible, mai deixin d’existir. Com es mou i com canta Chris Robinson, quines melodies, quina naturalitat, classe i calidesa, com toca Luther Dickinson, és una màquina de fer riffs i solos, com domina l’escenari i el tempo Rich Robinson… D’aquí uns anys, quan nomenem als més grans de la història del rock, entre ells, direm The Black Crowes,… varen fer-nos volar durant gairebé noranta minuts, i encara estem flotant.

Doncs sí, ha estat un BBK Live 2011 intens, inclús superb, almenys pels que hem vibrat amb la música en estat pur. I cadascú dirà la seva, com és recomanable… i se’m passava totalment, no deixarem de mencionar a Chemical Brothers, que amb un concert gairebé calcat al d’un Summercase a Barcelona, al 2007, en una sessió excessiva, i més després de qui van tocar, on no van faltar Hey Boy Hey Girl i un final alienígena amb Block Rockin’ Beats, van provocar una eufòria gairebé contagiosa. Però, el meu eclecticisme té límits. I després de veure a la increïble colla dels germans Robinson, el punt i final, gloriós i inoblidable, ja estava posat. Personalment, per molta nau espacial que muntin, per molt pallasso malèfic a les pantalles, el poder de les guitarres, de l’electricitat més artesanal, del talent natural i humà que és veure a uns músics tocar uns instruments i executar els seus temes de forma pròxima i genial, com van fer tots els grups que no ens hem cansat d’elogiar, és definitiu. I així ho van demostrar, sí, els corbs negres, els primers de la classe, però també varen contagiar energia i entusiasme The Twilight Singers, Suede, Seasick Steve, Les Savy Fav, Tv on The Radio i Japanese Vouyeurs. Són bandes, entenc, que a través de la música, contagien vida, amor i art, i sense focs d’artifici, sense accessoris i sense parafernàlia excessivament cara, només amb instruments i una passió ben honesta. I sí, cadascú sent la vida, l’amor i l’art a la seva manera. I que així sigui, any rere any, a un festival de música, com el Bilbao BBK Live.

Els propers dies 7,8 i 9 de juliol es posarà en marxa la sisena edició del festival Bilbao BBK Live. Amb tant sols cinc edicions ja s’ha convertit en un dels esdeveniments musicals ineludible per tots el amants de la música en directe, gràcies en part a l’aposta pels grans noms que dominen el panorama musical, sense tancar-se a cap tipus d’estil i tendència. El cartell de l’edició d’enguany es pot considerar el més eclèctic de tots els que ha presentat fins ara, la presència de grups i artistes descaradament comercials com són Coldplay, Amy Winehouse o The Chemical Brothers, es combinen amb noms de culte com els de The Black Crowes, The Twilight Singers (dos noms que ja justifiquen el festival), i amb altres força efectius com els de The Mars Volta, Beady Eye, Blondie, !!!, Les Savy Fav, TV On The Radio o Russian Red.

A hores d’ara l’única incògnita que es planteja és l’actuació d’Amy Winehouse, encara que de moment l’organització assegura que la seva presència a Bilbao el divendres dia 8 de juliol no corre cap perill; però el cert és que la britànica ha suspès els concerts que tenia prevista realitzar a Istanbul el dia 20 de juny i el 22 a Atenes, just abans d’aterrar al BBK Live, desprès de la seva accidentada actuació a Belgrad el el dissabte 18 de juny, on la cantant va haver d’abandonar l’escenari enmig de xiulets i crits desprès de que es presentés amb més d’una hora de retràs i en un estat etíl·lic considerable. La seva actitud desganada i l’interpretació patètica de les cançons va acabar amb la paciència del públic que la va escridassar i ella va abandonar l’escenari, i de pas suspendre els següents concerts. El de Bilbao serà la primera presència en públic que farà després de la seva vergonyosa actuació i la cancel·lació dels concerts d’Istanbul i Atenes, cosa que li dóna força morbo a la seva actuació, tot sigui dit. Passi el que passi amb Amy Winehouse, la veritat el seu nom queda força eclipsat al costat d’altres, que per mèrits propis, són les veritables estrelles d’aquest BBK Live 2011.

THE TWILIGHT SINGERS

A aquestes alçades Greg Dulli és ja un llegenda viva del rock, un artista majúscul fet d’una pasta diferent. El seu directe carregat de passió, electricitat i classe és de les millors experiències que es poden viure avui en dia. Han passat cinc anys (massa temps) des de l’última visita de l’ex-líder de The Afghan Whigs amb el seus The Twilight Singers a l’estat. Arriben amb Dynamite Steps, una nova mostra de que el talent de Dulli no té límits, un disc ideat per explotar sobre un escenari. Serà On the corner el gran moment del festival?

THE BLACK CROWES

Convertits en un banda carregada de maduresa, el germans Robinson viuen una segona joventut. Quan pràcticament tothom els donava per morts, ells van i entreguen una obra monumental com Before the frost…Until the freeze. Són uns dels grans clàssics del rock contemporani, però lluny de caure en el més previsible, els seus concerts continuen sent sorprenents i imprevisibles com en els seus inicis. Aquest és la seva última gira abans que el grup s’agafin un descans indefinit. Un cop acabi la seva actuació la sensació serà que durant tres dies nomes ha tocat una banda (amb permís de Greg Dulli): ells.

BLONDIE

Als seus 65 anys Debora Harry segueix amb el seu carisma intacte i la seva presència sobre un escenari. És d’aquelles que enlluernen. Tot i que el seu últim treball, Panic Girl, no està a l’alçada de la llegenda (normal a  aquestes alçades), el que oferiran Blondie serà un repàs dels seus grans èxits, un grapat de cançons que ocupen un lloc privilegiant en l’univers del rock. A Debora Harry li sobren les bones maneres escèniques, si Amy Winehouse està per allà que agafi un paper i llapis, i apunti: tindrà una lliçó d’actitud gratuïta.

BEADY EYE

El seu debut Different gear, still speeding ha rebut més elogis que els que van rebre els últims quatre discs d’Oasis junts. Liam Gallagher ha tret pit després de demostrar que el talent no era tant sols propietat del seu germà Noel, i fins i tot s’ha atrevit atacar a Bob Dylan. Que ningú s’esperi escoltar algun hit de la seva anterior banda, tot i que els qui acompanyen a Liam són els membres de l’última formació d’Oasis. Amb tots els seus efectes i encara més defectes, sempre és un atractiu veure el petit dels Gallagher sobre un escenari.

THE MARS VOLTA

Els d’ El Paso són un punt i a part. Recuperen l’essència de les grans jam bands dels 70 però imprimint als seus directes un punt de visceralitat punk que fa que no perdis de vista cap dels moviments d’Omar Rodríguez-López i Cedric Bixler-Zaval, autèntiques feres desbocades sobre un escenari. Imprevisibles com poques bandes de l’actualitat, els seus concerts són un tour de force que no saps on et portarà, una autèntica muntanya russa carregada de tensió elèctrica que et deixa sense alè.

THE CHEMICAL BROTHERS

Han aconseguit que a la gent que no li agradi l’electrònica ni sent massa passió per la música de ball no deixi de moure’s quan aquests dos germans químics es posen al control de les seves màquines. Fa temps que no entreguen cap disc notable, però el seu poder sobre un escenari a l’hora de tancar un festival segueix sent infal·lible. La seva música està feta a mida pels grans festivals o els festivals fets a mida per la seva música, sigui una cosa o l’altre, el que és evident és que convertiran el festival en una enorme pista de ball.

!!!

El seu punk dance és imparable. A base de baixos corpulents i actitud desafiant, sobre un escenari la seva fórmula guanya forces punts. Amb tres discs s’han convertit en un dels grups de culte del moment, i tot i que la seva última obra no ha rebut els elogis que es mereixia per part de la crítica que en el seu dia es va rendir davant el seu poder rítmic, les constants vitals del grup segueixen latent amb força i clamant: balleu balleu, maleïts.

ÚLTIMA HORA: FINALMENT, AMY WINEHOUSE HA CANCEL·LAT LA GIRA EUROPEA.

No descobrim res al dir que Patterson Hood i Mike Cooley es prenen la seva música com una necessitat i no pas com una obligació. Els dos són compositors insaciables als qui els agrada explorar nous camins, i d’aquí la gran riquesa del cançoner de Drive-By Truckers.

Les cançons que formen aquest nou treball del grup d’Athens, formen part de les mateixes sessions de gravació de la seva anterior obra, The Big To-Do, però si en aquell disc el grup apostava per entregar el seu disc més rock i purament elèctric fins aquell moment, amb Go-Go Boots el grup aposta per ensenyar-nos una altra cara, la més reposada, però aquest cop endinsant-se en alguns moments per terrenys que fins ara no havien estat massa explorats pel grup, com el soul o el pop, convertint-lo en un disc més imprevisible que el seu predecessor. La inicial I Do Believe, és probablement el tema més pop i lluminós que ha firmat Patterson Hood. Un tema d’aquells que t’enganxen a la primera, de ritme insistent, melòdicament irresistible i amb unes guitarres contingudes que poc a poc van carregant el tema d’intensitat; la segueix Go-Go Boots, un blues pantanós dominat per un hammond hipnòtic, que demostra perfectament que Hood és un cul inquiet en busca de noves sonoritats. Hood s’erigeix com el gran protagonista d’aquesta nova d’entrega de cançons dels Trucker, mentre que Mike Cooley és limita a escriure tres temes en la seva línea més country i Shannon Tucker aporta dues balades que probablement són la part més fluixa del disc, Hood s’atreveix amb el soul amb la sorprenent Everybody Needs Love o el funk amb Used To Be a Cop, un tema que podria haver firmat el mateix Greg Dulli; per altre banda ens entrega composicions amb els seu segell de sempre com Ray’s Automatic Weapon, The Fireplace Poker, Mercy Buckets, Assholes i The Thanksgiving Filter, temes que podrien haver encaixat sense problema en Brighter Than Creation’s Day.

Go-Go Boots, supera al seu predecessor The Big To-Do, però la sensació final és que si haguessin fet una sola entrega, amb el millor de cada àlbum, ara estaríem parlant d’un dels millor treballs del grup. Encara que per nosaltres, cap problema.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=kvJ-lWOZMYg&feature=related]

Dels títols que pròximament tindrem sobre la taula, destaquem: Valhalla Dancehall de British Sea Power; Smart Flesh de The Low Anthem; The Cosmic Birth And Journey Of Shinju TNT de The Akron/Family; Go-go Boots de The Drive-by Truckers; Dynamite Steps de The Twilight Singers; David comes to life de Fucked Up; The King Is Dead de The Decemberists; Hard Times and Nursery Rhymes de Social Distortion, Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai; Tao of the Dead de …And You Will Know Us by the Trail of Dead, Hotel Shampoo de Gruff Rhys, Alone de The Morning After Girls, The People’s Key de Bright Eyes, Dead Reckoning de The Builders and the Butchers, Smoke Ring For My Halo de Kurt Vile, Collapse into now de R.E.M; Let England Shake de P.J Harvey, Hot Sauce Committee, part ú i part 2, de Beastie Boys, Spiritual, Mental, Physical de Death, Mine is Yours de Cold War Kids, Deerhoof vs. Evil de Deerhoof, Kaputt de Destroyer, Rolling Blackouts de The Go! Team, He Gets Me High (EP) de Dum Dum Girls, Good Day Today/I Know Remix (EP) de David Lynch, Red Barked Tree de Wire, Kiss Each Other Clean de Iron & Wine, Content de Gang of Four, White Wilderness de John Vanderslice, Daydreams and Nightmares de Those Dancing Days, Several Shades of Why de J Mascis, Dancing Backward in High Heels dels New York Dolls, Awesome As Fuck de Green Day, All Eternals Deck de The Mountain Goats, Nightingale de Erland & The Carnival i Computers and Blues de The Streets.

Altres noms que tenen previst publicar nou àlbum durant el 2011 són: la nova banda de Liam Gallagher, Beady Eye, Blur, Queens Of The Stone Age, Sonic Youth, Rage Against The Machine, Fleet Foxes, Death Cab for Cutie, My Morning Jacket, Iron & Wine, Radiohead, Foo Fighters, The Strokes, Bon Iver, The Shins, U2, Coldplay i Amy Winehouse.

Ara només falta concretar noms i dates, i no oblidar noms com els de Anna Calvi, Cults, Odd Future, Creep, The Material, Cloud Nothings i Jam City.

Patti Smith, Primal Scream, Arcade Fire, Alice Cooper, Massive Attack, Bob Dylan, Isobel Campbell & Mark Lanegan, Mudhoney, Sleepy Sun,The Zombies, Kiss, Drive By-Truckers, Wovenhand, Suede, LCD Soundsystem, Dr. Dog, Sonic Youth, The Brian Jonestown Massacre, Pixies, Wilco,  Guns N’ Roses, Erykah Badu, Dinosaur Jr, The XX, Beach House, Motörhead, The Bellrays, Redd Kross, Jim Jones Revue, Manic Street Preachers, Superchunk, Jeff Tweedy, Slayer, Belle & Sebastian, Paul Weller, Faith No More, Alice In Chains, Steve Wynn, Pavement, Black Rebel Motorcycle Club, Imelda May… el llistat de noms que han passat per els escenaris del nostre país aquest any és realment interminable. A continuació us deixem amb els moments que hem trobat més representatius d’aquest 2010. 25 concerts que per alguna raó o altre ja formen de la nostra memòria.

1- Primal Scream (Razzmatazz 20/11)

2- Greg Dulli (Sidecar 10/11)

3- Drive By-Truckers (Razz 2  23/11)

4- Bob Dylan (Azkena Rock Festival 28/06)

5- Sonic Youth (Razzmataz 18/04)

6- Wovenhand (La [2] Apolo 10/12)

7- The New Pornographers (Primavera Sound 28/05)

8- Jim Jones Revue (Primavera Club Sala Bikini 27/11)

9- Imelda May (Plaça de la Virgen Blanca Vitòria-Gasteiz 27/06)

10- Isobel Campbell & Mark Lanegan (Sala Apolo 30/11)

12- Arcade Fire (Palau Sant Jordi 21/11)

13- Manic Street Preachers (BBK Live 10/07)

14- Pavement (Primavera Sound 27/05)

15- Faith No More (BBK Live 10/07)

16- Teenage Fanclub (Primavera Club Sala Apolo 26/11)

17- The Pains Of Being Pure At Heart (Sala Sidecar 15/08)

18- Dr. Dog (Primavera Sound 29/05)

19- Dinosaur Jr. (Sala Apolo 11/02)

20- Toilet Boys (Azkena Rock Festival 28/06)

21- Cracker (La [2] Apolo 20/01)

22- Beach House (Primavera Sound 28/05)

23- Alice in Chains (BBK Live 9/07)

24- Superchunk (Primavera Sound 27/05)

25- The Soundtrack Of Our Lives (BBK Live 10/07)

Greg Dulli és d’aquells artistes que tenen l’audiència dels seus concerts guanyada amb tant sols posar els peus sobre l’escenari, i la Sala Sidecar no va ser una excepció vista la resposta de la seva audiència un cop l’ex-líder de The Afghan Whigs va aparèixer sobre el petit escenari de la sala de la Plaça Reial. Greg Dulli en estat pur, per primer cop interpretant els seus temes en format acústic i en la seva autèntica essència, circumstància que fa uns anys semblava impensable, però que la pròpia inèrcia creativa del cantant li ha obligat a fer, desprès dels nous horitzons explorats amb Mark Lanegan. Acompanyat per Dave Rosser a la guitarra i Rick Nelson al violí i violoncel, el cantant va repassar tota la seva carrera, obrint el concert amb St. Gregory i God’s Children. Després vindrien una intensa Black bird & The Fox (nou tema de The Twilight Singers, i que apareixerà a Dinamyte Steps, treball de la banda que s’espera per febrer’2011) i Bonnie Brae. Tot seguit, les versions de  A Love Supreme (John Coltrane) i Please Stay (Marvin Gaye); amb aquesta última, el concert agafaria la dimensió de nit inoblidable que ja no abandonaria fins un cop acabat.

My Time Has Come, una intensa Let me Lie to You, tema recuperat dels primers dies amb The Afghan Whigs, amb Dave Rosser apoderant-se de la part final de la cançó amb la seva guitarra, i una brutal Forty Dollars, van precedir els tres grans moments de la nit: Step Into the Light, If I Were Going i Summer’s Kiss. Rock executat amb ànima soul, passional i autèntic. Follow You Down, The Stations i un nou tema de The Twilight Singers, Never Seen No Devil, posarien punt i final a la primera part del concert. Per començar el bis, Candy Cane Crawl i la versió de José Gonzales, Down The Line, amb Greg Dulli al piano, i per rematar el concert, unes enèrgiques 66, Teenage Wristband (amb Pinball Wizard de The Who pel mig) i The Twilight Kind, posant així punt i final a un dels concerts viscuts aquest any. Una nova demostració de que el rock ha de viure de le la passió i l’emoció, alhora que ha de ser totalment imprevisble, com ho són els concerts de Greg Dulli, un artista capaç de sorpendre’ns un cop rera l’altre, i que el temps acabarà per posar-lo al lloc que és mereix en la història de la música rock, un lloc perdut entre Johnny Cash i Marvin Gaye.