Punk Attitude

Punk: Attitude de Don Letts (autor també de The Punk Rock Movie i The Clash: Westway to the World) s’ ha posat a la venda en dos dvd’s on, a més del documental, trobarem una bona quantita d’ extres. Tot plegat, que serveixi, per enèsima vegada, per reivindicar un moviment cultural que va golpejar tant a nivell artístic com a nivell social.

Aquest és l’enllaç que us durà a la web oficial, on trobareu tota la informació de l’ ATP. Ara només necessitem que ens toqui una primitiva.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=bAIiNUStNOA]

]]> http://www.bcncultura.cat/activitats/atp-jimjarmusch/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/cinema/all-tomorrows-parties/ http://www.bcncultura.cat/cinema/all-tomorrows-parties/#comments Wed, 28 Apr 2010 17:41:41 +0000 Daniel Bossio http://www.bcncultura.cat/?p=18324 [...]]]>

Quan la cultura jove és monopolitzada pel negoci, què ha de fer la joventut?
Jo crec que haurien de d’enderrocar el procès industrial que destrossa la cultura juvenil a través de la comercialitat paranoica que la controla, i el primer pas és acabar amb les companyies musicals.

Thurston Moore a The Year Punk Broke

Opinions com la de Thurston Moore demostren que encara queden persones que dubten de tot; paraules així posen de manifest la mentalitat d’artistes incorruptibles que creuen en un art lliure d’un sistema que té com a prioritat altres assumptes. Festivals com All Tomorrow’s Parties evidencien la necessitat d’un art en mans de creadors i del públic, on la prioritat màxima són precisament els músics i el públic.

All Tomorrow’s Parties (ATP) neix a partir del festival Bowlie Weekender celebrat al 1999, event ideat i comissariat pels membres de Belle & Sebastian a Camber Sands, municipi pertanyent a Sussex, al Sud Est d’Anglaterra. A l’any 2000 es posà en marxa el primer ATP a Camber Sands, i des de llavors, el festival ha anat creixent de manera que s’ha instaurat en diferents dates de l’any i diferents localitzacions, prioritàriament Anglaterra i els EUA, sense oblidar que des de fa uns uns anys hi ha una sèrie de grups del Primavera Sound que arriben a Barcelona de la mà del mateix ATP. Cada any, per tant, es celebra l’ATP diferents vegades a diferents ciutats, i cadascun dels ATP està comissariat per alguna banda o autor. Des de Mogwai a Thurston Moore, passant per Warren Ellis i Matt Groening (comissari de l’ATP que es celebrarà al maig a Anglaterra) o Jim Jarmusch (comissari del que tindrà lloc als EUA al mes de setembre), els comissaris del festival són noms que se’ls suposa un criteri més que interessant. Només cal veure els diferents cartells de l’ATP a la web oficial.

Per commemorar el 10è aniversari, els organitzadors de l’ATP, Jonathan Caouette, Vincent Moon, Jason Banker i Marc Swadel s’han encarregat de crear la pel·lícula del festival. El resultat és un document emotiu pels amants de la música i fins i tot del gènere documental. És un exercici artesanal i passional on la música prèm tot el protagonisme en un documental que recupera l’atmosfera de l’escena artística dels 60′s. L’esperit de Pete Whitehead sobrevola en tot moment, sense menysprear el talent dels encarregats d’un muntatge tan sorprenent com espontani. Virats, cremats, saturació, contrast, imatges més nítides, el clàssic ‘corta i pega’, alguna que altra sobreexposició, imatges d’arxiu, ús de la multipantalla, en aquest cas útil, perquè la seqüència d’imatges sembla que ens desbordi i la tècnica permet la visualització instantània de molts moments alhora… El documental és una demostració de força visual i musical extraordinària. L’apertura, amb un tema de Battles, que posa en marxa la força visual i musical de la pel·lícula i que ja deixen a un sense parla; els talls amb Dirty Three, Grinderman, Sonic Youth, Shellac, Portishead, The Octopus Project, Patti Smith, Daniel Johnston, Animal Collective, Grizzley Bear, Boredoms, Portishead, Iggy Pop & The Stooges, per citar alguns, tots ells filmats de manera que fan sentir a l’espectador entre el públic. La filmació és bruta, imperfecta i per tant, viva, submergeixen a l’espectador al festival i al seu ambient, gràcies també en part a una producció sonora que rememora una mena de wall of sound. Com diem, moments de concert, de backstage, sempre filmats de ben aprop, sense preciosismes ni sofisticació, actitud idèntica a la dels músics que veiem en escena. Tot plegat genera una immediatesa i força que desborden i perquè no dir-ho, estimulen i emocionen.

La frase amb la que inciem el text de Thurston Moore, extreta d’un tall del documental The Year Punk Broke que apareix a la pel·lícula de l’ATP, és exactament la base d’All Tomorrow’s Parties, idea que segurament posa els pèls de punta a persones que tots tenim en ment. Fer música, en aquest cas, es tracta de crear i fer art i viure la vida, i fer l’expressió vital, sincera, honesta, intensa i enèrgica un motiu bàsic per existir. All Tomorrow’s Parties aposta per aquesta filosofia. I així és el documental, humà, emocionant, viu, natural, directe, de caire artesanal i passional, mirant cara a cara a artistes i a un públic entregat a la vida i la música, i donant l’esquena a qui no ho viu d’aquesta manera.

Aquí teniu els deu primers minuts de la pel·lícula All Tomorrow’s Parties:

All Tomorrow’s Parties (Opening 10 Minutes) from All Tomorrow’s Parties on Vimeo

.

Jean Luc Godard segueix sent Jean Luc Godard. Aquesta obvietat és un fet intocable des de l’òpera prima amb la que es va estrenar, A Bout de Souffle, on algunes de les constants del seu cinema van irrompre de forma tan inesperada com necessària. Tot i que a França hi havien cineastes com Louis Malle, Jean Pierre Melville i Henri-Georges Clouzot, juntament amb Truffaut, el director parisí va donar aire fresc i un gir al llenguatge cinematogràfic a finals dels 50′s i principis dels 60′s. El cinema continuava oferint moments memorables, però el circ mediàtic de les majors i la mentalitat materialista i el conservadurisme dels guionistes i productors, pendents de que el projecte trïat per tirar endavant fos una mena de “grossa de nadal”, provocava l’oblit del concepte vital del cinema: que és art, i si es dóna prioritat al tema econòmic, deixa de ser art per convertir-se en un producte. Noms com Godard, Crumb, Ginsberg, Sonic Youth demostren que a un no li cal vendre’s a la indústria de l’art per sobreviure, i que si un realment vol ser fidel a l’art per l’art, o a l’art com força social, o a l’art com a mitjà de comunicació, ho és. I noms com els citats són els que permeten creure en l’art i en la supervivència d’un art intel·ligent, profund, creatiu, directe i entretingut.

Godard va crear una avantguarda cinematogràfica de la que directors com Woody Allen, David Lynch, Jim Jarmusch, Wong Kar-wai, Gus Van Sant, Olivier Assayas, Wes Anderson i Sofia Coppola, per citar-ne alguns, han begut. La Nouvelle Vague és potser la última escola de cinema, potser per una raó tan senzilla com bàsica: el cinema vist com un ofici artístic i una dedicació passional, creativa i intensa. Des d’aquesta primera pel·lícula que citàvem, l’obra de Godard no només segueix igual de vigent que el primer dia, perquè és un cinema d’una frescor i inventiva únics a tots nivells. El seu cinema està plagat de noms, moments i situacions immortals: La primera etapa, amb Anna Karina i Jean-Paul Belmondo com a grans protagonistes; el descobriment i confirmació precisament d’Anna Karina a Vivir Su Vida; la visceralitat, existencialisme i preciocisme de Pierrot El Loco; l’antibel·licisme i antipatriotisme de El Soldadito; l’aproximació a l’esperit rebel dels Stones de finals dels 60′s, amb Sympathy for the devil, l’adaptació de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, El Desprecio, amb una gran Brigitte Bardot; la gairebé definitiva Banda Aparte, homenatge esplèndid i sorprenent al referencial cinema negra; l’enfrontament divertídissim i genial home i dona a Masculino Femenino; el cop de puny polític i visual de La China, del seu periode més polític, tot i que sempre ho ha estat, accentuat amb els anys de col·laboració amb el Jean-Pierre Gorin i el grup Dziga Vertov; la seva etapa de vídeo dels 80′s, on el reivindicava per fer cinema; el seu repàs i reflexió sobre el cinema, l’enfrontament art i indústria, la història, i el significat de tot plegat a Histoire(s) du Cinema, la mirada a l’amor i a la història de Elogio del Amor i Notre Musique; Godard ha demostrat en tot moment que per ell el cinema és l’oportunitat i la necessitat d’expressar-se de manera diferent, atrevida, espontànea i natural, sense estar pendent de si agrada o no agrada, de si ven o no ven: com a autor, plasma amb una personalitat única la seva mirada sobre l’amor, la mort, els ideals i en general, una mirada tan referencial com intemporal dels detalls i dels grans temes de la vida.

Fa uns anys vaig adonar-me que el cinema no havia mostrat els camps de concentració. Se n’havia parlat, en línees generals, però no els havia mostrat [...] quan realment els camps eren prioritaris, de la mateixa manera que el fusell cronofotogràfic de Marey havia mostrat la locomoció humana o coses per l’estil. No hem volgut veure els camps de concetració. Aquí el cinema s’aturà; llavors jo vaig pensar que la nouvelle vague que no era un principi sinó una finalitat.- Jean Luc Godard

El cine com un collage, concepte artístic que exclama, amb la mateixa contundència i claredat que els habituals rètols dels films de Godard, la necessitat de crear amb un caire artesanal, experimental i honest, en una mena de “fés-ho a la teva manera, experimenta, prova d’expressar-te sense por”, per tant, fer una cosa pròpia amb total llibertat. Crear per viure; crear com una necessitat vital i expressiva, que sorgeix de cop. Evidentment, Godard fa del collage i del seu estil narratiu un exercici únic i personal, on la improvisació i el deixar fluïr sensacions i emocions brillen per la seva presència; però el que és innegable és, primer que ha creat escola, i que segon, estimula, emociona, i demostra que el cinema no es reinventa amb 3D, ni amb grans productores, ni amb contes disney convertits en productes de fira, ni mal educant a un públic que paga gairebé 11 euros per 2 hores de focs artificials de mal gust, ni promocionant històries, trames i personatges que aporten menys que un badall de la meva gata; el cinema, l’art i la vida es reinventen amb intel·ligència, atreviment, llibertat, talent i ganes d’expressar-se de forma passional, artística i natural. Com a mínim, si hi ha lloc, i molt, pel cinema de crispetes, ha d’haver el mateix lloc per Socialisme, per I’m not there (recordem que va arribar gairebé 3 anys més tard), Los Bastardos, White Material, o Fantastic Mr. Fox (només es pot veure a dues sales).

Socialisme és la darrera obra de Godard, i es presentarà al Festival de Cannes 2010 (del 12 al 23 de maig). La pel·lícula presenta a una série de personatges embarcats en un creuer: un criminal de guerra, un policia de Moscú, un pensador francès, una rockera nordamericana, un ex doble agent i un ambaixador palestí. Patti Smith, Élisabeth Vitali, Nadège Beausson-Diagne, Christian Sinniger, Lenny Kaye, Eye Haidora, Maurice Sarfati, Louma Sanbar, Olga Riazanova, Marine Battaggia, Alain Badiou, Catherine Tanvier, Quentin Grosset i Agatha Couture són alguns dels protagonistes del darrer film d’un dels artistes més importants dels darrers 50 anys.

D’altra banda, després d’aparèixer l’etiqueta de nouvelle vague du Québec, van aparèixer una sèrie de directors que sí tenien certes semblances formals per intentar agrupar-los sota un mateix moviment, al coincidir tots ells en citar com a referents cinematogràfics els cineastes de la nouvelle vague dels Godard, Truffaut i companyia, formant d’aquesta manera l’anomenada nouvelle vague québecoise (que no és el mateix que la nouvelle vague du Québec). Sota aquesta etiqueta de nouvelle vague québecoise hi trobem els noms de Philippe Falardeau (La moitié gauche du frigo, 2000), Denis Chouinard (Clandestins, 1997, L’ange de goudron, 2001), Louis Bélanger (Post Mortem, 1999, Gaz Bar Blues, 2003), Émile Gaudreault (Nuit de noces, 2001, Mambo italiano, 2003) i Jean-François Pouliot (La Grande Séduction, 2003). Aquests sí estan influenciats pel sentit artístic i passional, i per la valentia formal de l’autèntica nouvelle vague, però sense cap intenció de canvi com si tenien els francesos, capaços de revolucionar la indústria amb el seu art i amb la seva actitud. Evidentment, Godard i Truffaut, són únics i irrepetibles; llur filmografia i llur influència ho diuen tot. Formalment han creat escola, no només a Canadà. Des de Gus Van Sant a Wong Kar-wai, passant per Jarmusch, Kitano i Wenders, sense oblidar el cinema francès posterior d’Assayas, Denis, Cantet i Desplechin. És difícil entendre el cinema contemporani sense recordar obres com Vivir su Vida (1960), El desprecio (1963), Banda Aparte (1964), Pierrot el loco (1965), Jules y Jim (1962), Besos robados (1968), La noche vestida de negro (1968), i tantes, tantes, tantes altres.

Dimarts 23, Cine Ambigú i 100.000 retinas ens presenta À l’ouest de Pluton (2008), òpera prima de Henry Bernadet i Myriam Verreault, i situada en l’òrbita de la nouvelle vague québecoise. Hi haurà dos passis, un a les 20:30 i un altre a les 22:30, i com sempre, al Verdi Park. És un oportunitat per valorar aquesta obra i comprovar si realment són bons alumnes dels francesos. La pel·lícula es centra en la lleugeresa i la falta de preocupacions d’un grup d’adolescents amb poques coses importants en les que pensar. De factura realista i espontànea, À l’ouest de Pluton és un film coral que mostra la despreocupació pròpia dels anys en els que un té al cap banalitats que poca cosa aporten més enllà de la reflexió que un fa quan se n’adona que no es pot estar tota la vida amb les mateixes tonteries de l’adolescència i inclús post-adolescència.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=zxUzeqI4Sjg]

Malgrat això, l’art sempre sobreviu. Els 80 van deixar algunes de les obres més importants de l’història del cinema, creades per autors amb noms reconeguts que van des de Kurosawa (recordem actes i cicle de la Filmoteca en motiu del centenari del seu naixement)  a Scorsese, de Coppola a Leone, de Truffaut a Kubrick, passant per uns inspiradíssim Woody Allen, Eric Rohmer i Krzysztof Kiéslowski, uns demolidors David Cronenberg, Spike Lee o David Lynch, per la radicalitat que va mostrar aquells anys Jean-Luc Godard, o pels darrers anys de Fassbinder, Cassavetes, per citar alguns noms. Gràcies a una série d’autors allunyats de la idea de negoci com a prioritat màxima, el cine d’aquells anys presenta un nivell realment alt.

A continuació us presentem les 80 pel·lícules que creiem més imprescindibles d’aquells dies, una llista realment difícil de fer i de la que s’han quedat fora títols tan interessants com Wall Street de Oliver Stone, La Insoportable Levedad del Ser de Philip Kaufman, Videodrome de David Cronenberg, Querelle de Rainer Werner Fassbinder, Las Amistades Peligrosas de Stepehen Frears, Bitelchus de Tim Burton, El Hombre de Chinatown de Wim Wendres o Detective de Jean-Luc Godard.

Així doncs, els 90 ens van deixar imatges per sempre: un personatge amb tisores en lloc de mans, una pluja de granotes, alguns dels assassins més despiatats mai vistos fins el moment, a un grup d’atracadors de bancs vestits com si haguessin sortit de Banda Aparte de Jean Luc Godard, a John Travolta i Uma Thurman ballant al ritme de Chuck Berry, l’estafa del corrent dogma liderat per Lars Von Trier, a un dels policies més corruptes i decadents vist mai en una pantalla de cine, a Scorsese entregant un dels millors films d’època mai realitzats i una perfecta radiografia del món dels gàngsters, al salvatge  Max Cady, a Benicio del Toro i Johnny Depp en un descapotable camí de Las Vegas, a Woody Allen firmant dues de les seves obres més contundents sobre l’home actual i la relació de parella, l’explosió del cinema xinès emulant a la Nouvelle Vague francesa per demostrant que no tot són arts marcials, a David Cronenberg provocant als espectadors de mig món amb la seva adaptació d’ una obra de J.G. Ballard, a noves formes d’entendre el terror ideades per les ments de David Lynch o Michael Haneke, a un hereu d’ Akira Kurosawa com és Shohei Imamura, a la recuperació del cine rus gràcies a figures com Aleksandr Sokurov i Nikita Mikhalkov, les imatges de Michelle Pfeiffer o Maggie Cheung vestides de làtex negra, a Jeff Bridges creant un dels presonatges més divertits i carismàtics mai ideats per els germans Cohen, o a Edward Norton i Helena Bonham-Carter agafats de la mà mentres observen com s’ensorren les bases del sistema…

Evidentment falten títols del nivell de The Addiction d’Abel Ferrara, Misterioso Asesinato en Manhattan de Woody Allen, Hard Boiled de John Woo, Velvet Goldmine de Todd Haynes, Ju Dou de Zhang Yimou, Morir Todavia o Hamlet de Kenneth Branagh, Wonderland de Michael Winterbottom, L. A. Confidential de Curtis Hanson, En el Nombre del Padre de Jim Sheridan, El Rey Pescador de Terry Gilliam (per culpa d’un irritant Robin Williams) o Amor a Quemarropa de Tony Scott, però creiem que els que venen a continuació són els que il·lustren millor els 10 anys que van des del 1990 fins el 1999, o almenys són els que millor record ens han deixat.

]]> http://www.bcncultura.cat/cinema/90-films-decada-90/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/activitats/claire-denis/ http://www.bcncultura.cat/activitats/claire-denis/#comments Thu, 18 Feb 2010 08:00:12 +0000 Daniel Bossio http://www.bcncultura.cat/?p=13997 [...]]]> Cine Ambigú ens ha permès veure el cinema de Claire Denis, fins el moment inèdit al nostre país. A través d’una retrospectiva de 3 pel·lícules, Trouble Every Day, Vendredi Soir i 35 rhums, tres treballs de la passada dècada de la directora nascuda a Paris al 1948. Claire Denis, qui va viure fins l’adolescència per l’Àfrica perquè el seu pare era administrador colonial, és una autora que es va estrenar a l’any 1988 amb Chocolat. Una infància nòmada, els primers referents literaris, com Jack London, Stevenson i Jim Thompson, els seus primers records cinematogràfics, on destaquen referents de la talla de King Vidor i Satyahit Ray, el seus anys d’assistent de Jim Jarmusch, Wim Wenders, Jacques Rivette i Costa-Gravras, en definitiva tota la seva vida conflueix en la seva filmografia, on ens trobem amb un cinema espontani, diàfan i suggerent, i tan recomanable com oblidat per les distribuïdores del nostre país.

Trouble Every Day (2001) és una història d’amor caníbal protagonitzada per Vincent Gallo, Tricia Vessey, Beatrice Dalle i Alex Descas (un dels actors recurrents de Denis, juntament amb Isaac de Bankolé).Els dos primers són un jove matrimoni de lluna de mel trencada per la història d’amor caníbal que arrossega el personatge de Cassell  cap el suposat segon plat d’aquest, el personatge de Dalle. És d’alguna manera la història de Dràcula, reduïda al matís d’una l’atracció fatal cap el mal que anul·la la possibilitat d’amor. L’elegant mirada de l’ autora aconsegueix que cada fotograma sigui una fotografia tan artística com explicativa. Les seqüències oníriques, el to tan aspre com íntim, uns colors degradats i una aparença en línees generals molt lynchiana, i la banda sonora de Tindersticks com a guinda, fan d’aquest exercici una obra extrema i visceral, i que trenca d’alguna manera amb el seu habitual to, però sent sempre fidel al seu estil narratiu i visual: intensitat i subtilitat a parts iguals, on el que importa és el subtext.

Vendredi Soir (2002) és realment el divendres nit que passen els personatges interpretats per Valérie Lamerie i Vincent Lindon. La primera és Laure, una dona de trenta i pocs que està en plena mudança perquè té previst anar-se a viure amb la seva parella pròximament. Saturada per tot el procés, surt a sopar a casa d’uns amics, però el trànsit de la ciutat, col·lapsada per una vaga de trasnports públics, provoca la trobada amb Jean (Vincent Lindon). Aquest, puja al cotxe de Laure, qui accepta obeïnt així a una crida ciutadana a recollir a vianants que necessitin transport. La connexió és immediata, i la nit la passen com una parella recentment enamorada. Aquesta història tan mínima, Denis la narra amb una capacitat per suggerir i per plasmar sentiments i emocions que omplen la pantalla i abrumen de tanta sensibilitat visual. De Vendredi Soir es diu que recorda a In the Mood for Love, de la mateixa manera que ens recorda a Lost in Translation. Denis pertany a la categoria dels cineastes que han buidat el cinema de recurssos efectistes i que narra directament a través de la deconstrucció de personatges mitjançant enquadres que creen poesia i metàfores.

35 rhums (2008) és un exemple de la Claire Denis més social. La forma de narrar segueix intacta, però en aquesta obra parla de les relacions humanes, sobretot la d’un pare vidu (Alex Descas) i la seva filla (Mati Diop), i la d’aquests amb els seus respectius amors/amics/veïns. El primer veu com la vida se li escapa sense recuperar l’amor, mentre la seva filla, acabant els estudis universitaris, no vol deixar el primer tren per sortir de la rutina on considera que està instal·lada. Diàlegs més explicatius, situacions quotidianes, i els petits detalls que mai falten en el seu cinema, marquen la pauta d’aquesta crònica de l’extraradi parisenc amb aromes d’Ozu i Jarmsuch. La localització també desprèn vertigen i resignació, sentiments que es personalitzen en els personatges, sobretot en el de Descas i els seus companys de feina, ‘casualment’, conductors de tren. Les necessitats afectives i emocionals dels personatges són el gran leitmotif del film, on la fotografia d’Agnes Godard, l’habitual directora de foto de Denis, no perd importància, sinó que s’acopla a una història plena de melancolia i reflexió sobre el pas del temps i la dificultat per trobar cadascú el seu lloc al món.

Ara només falta esperar que arribi als cinemes White Material, la nova pel·lícula de Claire Denis, protagonitzada per Isabelle Huppert i Issak de Bankolé, que s’estrenarà a França al març del 2010. Esperem que les distribuïdores es barallin per comprar-la i que s’ estreni a totes les sales de Barcelona. Per demanar cinema, i en aquest cas, de Claire Denis, que no quedi.

Los Condenados

La trama s’inicia amb el retorn als origens de Martín (un supèrb Daniel Fanego), un argentí resident a Barcelona. Una trucada de Raúl, un vell amic i camarada, el fa viatgar a un altre país, que deduïm que és Argentina gràcies al seu espanyol. Raúl ha iniciat de forma clandestina una expedició per la búsqueda del cadàver d’Ezequiel, amic de tots dos, i mort durant una revolució del passat, que bé podria ser la dels Montoneros, grup armat que va lluitar con la dictadura de Videla i cia. Altres personatges, també antics combatents, com Andrea, la dona d’Ezequiel, i alguns fills d’ex-combatents, col·laboren en la recerca del cadàver. D’ Ezequiel no podem saber del tot cert si és un heroi, un màrtir, o un traïdor, subtrama que obre Lacuesta hàbilment; és l’eix de la trama, esdevenint l’element desencadenant definitiu, ja que a partir d’ell arriben les veritats. L’aparició de Sílvia, la filla d’Ezequiel i Andrea, persona que no no vol sentir-se esclava dels ideals dels seus pares, permet, gràcies a la seva visió dels fets i dels guerrillers, externa i prou objectiva, reflexió que acaba per engrandir la pel·li. Tant Martín com la resta d’antics revolucionaris es veuen superats per les circumstàncies i per la veritat, que posa en dubte la seva història de combatents purs i solidaris, i també la seva condició humana.

Els records i els errors del passat, la lògica i desitjada evolució de les persones en el transcurs del temps, els rencors i les veritats mai dites, i en definitiva, els moments en els que un s’atura a fer balanç de la vida, en un context ideològic i vital; Los Condenados parla de l’existència, de la supervivència de les idees, i de la lluita amb un mateix. Sense cap intenció de donar cap mena de lliçó moral ni de fer una disecció precisa i heroica sobre la figura del combatent, rebel o revolucionari, Lacuesta et transporta a un indret que no és enlloc, i alhora és tot arreu, creant d’aquesta manera un relat universal.

La mirada neta i realista d’un grup de persones que observen com defensar a mort les idees pot provocar l’oblit dels éssers estimats, per tant, d’ un mateix. El personatge de Sílvia, la filla del difunt Ezequiel, el personatge invisible idealitzat a través del qual s’inicia la història i a la vegada suggereix el concepte del mite i sobre el fet divinitzar algú, endreça els diferents elements de l’obra, situant al seu pare i a la seva mare com ella els sent: eterns desconeguts que no han pensat què necessitava la seva filla, capaços de donar la vida i matar per defensar llur ideologia. Quin preu té mantenir-se aferrat a uns ideals que poden dur a l’individu a perdre de vista la realitat i les necessitats existencials d’un mateix i dels seu voltant?

A BCNCultura.cat convidem al teu acompanyant a veure la pel·lícula. Vols saber com pots aconseguir el 2×1?

1. Lost in Translation

Sofia Coppola

La segona pel·lícula de la noia que de petita sopava amb Kurosawa entre d’altres monstres del cine, és l’exemple més evident de la necessitat de referents cinematogràfics de qualitat, que un cop assimilats i amb un punt de vista personal, poden dur a oferir una bona obra. Lost in Translation supera les expectatives, gràcies a una frescura i ritme que a base de silencis, contrallums, desenfocs i genialitat que col·locaven a la guia d’imprescindibles a la pròpia directora, a Scarlett Johansson, i alhora reivindicava a un dels grans actors de sempre, Bill Murray. Aromes de la nouvelle vague, del cinema asiàtic contemporani, del nordamericà dels 70′s; i tot plegat amb una mirada indie on suggerir ho és tot.

2. El Regreso

Andrey Zvyagintsev

L’òpera prima del rus, hereu directe de Sokurov, és una pel·lícula tan minimalista com contundent. Terror familiar, amb un color ratllant el blanc i negra, on l’aspresa i mala llet d’un pare poc més que invisible calen profundament en uns fills sense lligams i pletòrics d’inseguretat. En canvi, la seguretat en la direcció neta i tan visceral com elegant de Zvyagintsev captiva des del primer fotograma. Autor d’una de les històries de New York I Love You, potser amb El Destierro no manté un nivell tan alt, però si confirma que estem d’enhorabona amb l’aparició d’aquest rus subtil i delicat.

3. Mulholland Drive

David Lynch

Què dir de Lynch que no s’hagi dit. Simplement, treure’s el barret amb l’altíssim nivell que manté; no oblidem que Inland Empire podria ser-hi perfectament entre les 10 primeres, però no hem permès que el sr. Lynch s’emporti un protagonisme excessiu que segurament es mereix. Ell segueix al seu ritme i amb el seu punt de vista tan personal com genial. Per si no es conformés amb fer grans obres, amb Inland Empire s’atreveix a renovar el gènere cinematogràfic. Un dels més grans.