Després de debutar en el món del cinema amb Control, l’apassionat biopic sobre el cantant de Joy Division, Ian Curtis, i l’excel·lent thriller El Americano, el fotògraf holandès Anton Corbijn torna al món de la fotografia. Inwards an Onwards recull una sèrie de retrats que van formar part de l’exposició que va realitzar l’estiu passat a Amsterdam, i que es centrava en recollir les fotografies realitzades durant els últims vuit anys. Kate Moss, Johnny Cash, Tom Waits, Mick Jagger, Bruce Sprinsteen, Damien Hirst, Gerhard Ritcher, Ed Ruscha, Lucian Freud, Alexander McQueen, Patti Smith, Peter Doig o Anselm Kiefer són alguns dels rostres que es van posar davant la càmera del més famós retratista de cares famoses de l’actualitat. L’estil de l’autor segueix sent únic i inimitable, aconseguint portar a tots els famosos que passen per davant de la seva càmera al seu particular terreny. Els retrats de Corbijn tenen la mateixa força que els de Richard Avedon, i aconsegueix treure de context una sèrie de personatges que tenim força arrelats a una forma de ser però mantenint intacte la seva essència i personalitat. Inwards and owards és una altra excel·lent oportunitat de gaudir del treball del que segurament és un dels millor fotògrafs de l’actualitat més enllà del camp del retrat.

Durant els últims anys, segurament degut a la facilitat per a aconseguir música a través d’Internet i mantenir-se al dia de l’actualitat musical, sumat a l’eclosió de festivals d’estiu, l’afició per la música independent ha augmentat, afavorint l’aparició de noves bandes amb propostes que pretenen desmarcar-se de la música suposadament més comercial. D’aquesta forma, el circuit independent es troba molt actiu, com vàrem poder veure, per exemple, al Jack Daniel’s Music Day d’aquest mes d’Abril, on vàrem poder gaudir de “clàssics” com Nada Surf, I am Kloot o Sr. Chinarro juntament amb propostes més recents com We are scientists o Odio París. Una mica més desmarcats van estar Frankie Rose and the Outs, amb un so, i una actitud, molt més propera al noise pop i al rock que hauria encaixat mil vegades més, per exemple, en un festival com l’Azkena.

De qui si podrem gaudir a l’Azkena serà dels Arizona Baby, una banda val·lisoletana que barreja el country, el folk, el rock i la psicodèlia i que també van ser al Jack Daniel’s Music Day oferint, sense cap mena de dubte, el millor concert de la nit. Formats a Valladolid l’any 2003, Arizona Baby la formen Javier Vielba (veu i guitarra), Rubén Marrón (guitarra) i Marcos Úbeda (percussió i bateria). L’any 2005 van auto-editar el seu primer disc, Songs to sing along,  del qual van despatxar més de 2000 còpies durant els seus concerts. A partir d’aleshores van començar a rondar per festivals i a parèixer a alguns mitjans (sobretot a la ineludible Radio 3, a més d’articles a El País, El Mundo), començant a consolidar certa fama recolzada sobretot en un més que poderós directe. L’aparició, l’any 2009, del seu segon i darrer disc, Second to none, aquest cop a través de Subterfuge Records, no va fer si no fer augmentar el prestigi de la banda, portant-los a una gira conjunta amb Los Coronas, una formació madrilenya instrumental, amb el nom Dos bandas y un destino, que va tenir gran repercussió en el cercle indie i de la qual també es va editar un E.P. compost per versions com Wish you were here, de Pink Floyd o Runaway, de Del Shannon, sempre portant-les al seu terreny country-folk.

El primer que cal avisar sobre els Arizona Baby és que per saber qui són realment s’ha d’anar a un concert (com amb tots els grups, però en aquest cas especialment). Només davant del seu desplegament d’energia, de tècnica musical (el que fa Rubén Marrón amb una guitarra acústica no té nom), d’actitud i de positivisme pot un apreciar realment el que aquesta gent té per oferir. Els agrada tenir a la gent al davant. Javier Velba és un frontman entregat al seu discurs iconoclasta i ple de mala llet sense perdre el somriure. Tant li fa si presentar la següent cançó o maleir l’organització del festival per quedar-se el 20% del merchandising que venguin, animant a la gent a comprar les samarretes a un amic seu que corre per allà i no a la tenda oficial. Com ell mateix va dir “Esta noche vamos con la verdad por delante”.

Arizona Baby neden entre mil aigües i no renuncien a res (com demostra la seva col·laboració amb la banda mallorquina L.A. fent una original versió del Standing in the way of control de Gossip o la gira amb Los Coronas). Ells mateixos reconeixen que la seva influència és la música anglo-saxona (aclaració que sobra, només cal escoltar-los) i tot en ells ho demostra. Des de Love, passant per Allman Brothers, Led Zeppelin, Johnny Cash, i arribant a Calexico, el seu temari engloba tot l’espectre. Des del country més crepuscular (Ouch), passant per una psicodèlia surenya (majestuosa X’ed Out), aires de Rockabilly i foxtrot ballable (The truth), temes am un clar aroma indie (Ballad of A), country-folk al més pur estil Townes Van Zandt (Runaway) per a acabar amb A tale from the west, on sorgeixen uns aires flamencs i recorden de passada als Eagles. Sense oblidar-nos de Shiralee, el seu nou himne, corejat sempre amb força pel seu públic i que encaixaria perfectament a la banda sonora d’una pel·lícula de Sergio Leone.

El directe, queda clar, és totalment aclaparador. Són tres en un escenari, la bateria és mínima i només toquen en format acústic, però quan comencen a sonar poden amb tot. Es diu que alguna banda elèctrica ha tingut certs dubtes havent de sortir després d’ells en algun concert. Si realment això fos cert, no seria d’estranyar. Ho donen tot, potser perquè saben que el reconeixement exigeix suor, i el seu missatge i discurs brillen per la seva coherència. Grans dosis d’humilitat i cap por a enfrontar-se a qui sigui damunt d’un escenari fan la resta.

A continuació podeu el tema Shiralee, de l’àlbum Second to none, interpretat durant el seu concert a Radio 3:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=kR2Qjs-Nf1o]

Kick out the Jams, Motherfuckers!!!!, va ser el crit de guerra dels MC5, i per extensió, a partir d’aquell dia de diferents generacions de fans del rock n’ roll , i això només ha estat possible gràcies a l’immortal disc en directe que va editar el grup al 1969. Tota una declaració de principis per part de la banda de Detroit, que en contra de tot, va decidir debutar amb un disc en directe, presentant-se al gran públic en el seu habitat natural: sobre un escenari, el lloc on els grups passen la seva gran revàlida. Més enllà de les possibilitats que dóna l’estudi, el directe és on un grup és mostra tal com és, i posa al descobert la seva identitat i intencions. Amb el temps, malauradament, els discs en directe han anat perdent força i transcendència. Les noves tecnologies (internet) i els nous suports (primer els VHS i ara el DVD) s’han convertit en les grans alternatives que utilitzen els grups per portar els seus directes fins els menjadors de casa, però això no impedeix poder gaudir, com en els vells temps, de tota l’essència i potència d’un artista a través dels solcs que formen un vinil o de les pistes d’un cd. Aquestes gravacions ens han donat l’oportunitat de descobrir infinitat de matisos i constants, que els grups no poden fer quan es tanquen en un estudi. Així doncs, gràcies a aquests, hem pogut viure el famós 1,2,3,4 que obria cada tema de The Ramones; a Bob Dylan reinventant el seu repertori en el recinte japonés del Budokan; a Sam Cooke fent vibrar al públic d’ Harlem amb el seu Twistin’ the night away; a Motörhead incendiant el Hammersmith de Londres a base d’un so atronador; a Joe Strummer mostrant la seva actitud fent callar al públic de la part del darrere del Shea Stadium; a un Neil Young desbocat al costat dels seus Crazy Horse en la gira de Ragged Glory que recull Weld; a The Who portant al límit el seu lema de maximum overdrive, en el concert que van oferir en el recinte universitari de Leeds; o a Nirvana demostrant que la seva proposta anava molt més enllà de la distorsió i la força en el seu unplugged per l’MTV, per posar uns exemples.

A continuació us presentem el que probablement són els discs en directe que millor han reflectit el discurs d’un artista més enllà del que ens proposava en estudi, uns discs carregats de la màgia que només la música en directe aconsegueix transmetre, i que permeten per uns instants sentir-se a prop del moment, trencant en certa manera les barreres de l’espai-temps.

El proper dimarts 23 de novembre, el grup d’Athens (Georgia), Drive-By Truckers, presentaran el seu últim treball, The Big To-Do, a la sala Razz 2, en la que és la seva primera visita a la ciutat fora del marc d’algun festival, en la que promet ser una nit de gran càrrega elèctrica i emocional. Considerats, per mèrits propis i més que evidents, com una de les millors bandes de rock americà del moment, i amb la condició de banda referencial més que guanyada, per fi podrem gaudir de tot el poder del directe dels d’Athens en una sala petita, lloc ideal per una proposta que en les distancies curtes no falla. A més, el concert del proper dia 23 servirà perquè el grup presenti algunes de les noves cançons que formaran part del seu nou treball, que durà per nom, Go-Go Boots, i que es publicarà el proper dia 15 de febrer del 2011.

Formats al 1996 i amb deu àlbums a les seves esquenes (comptant els dos directes i el recull de cares b), el grup liderat per Patterson Hood i Mike Cooley, s’ha convertit en una de les formacions referencials d’aquest nou mil·leni, més enllà del gènere del country rock. Amb un so que s’alimenta del poder de les guitarres de Neil Young i els seus Crazy Horse, unes melodies vocals que miren The Flying Burrito Brothers o Johnny Cash, i les maneres de les grans bandes dels 70 com Lynyrd Skynyrd o Allman Brothers, els d’Athens recuperen la millor escènica del rock tradicional americà. El seu debut amb Gangstabilly (1998), el va mostrar com un grup a tenir en comte dins el panorama del country rock americà; desprès vindrien, Pizza Deliverance (1999), i el directe, Alabama Ass Whuppin’ (2000). Després d’aquest vindria el seu treball més ambiciós fins aquells dies, Southern Rock Opera (2001), disc que va posar el nom de la banda en la primera divisió del rock. És amb aquest que desenvolupen el so tan poderós que els caracteritzarà fins al dia d’avui. Amb l’entrada al grup de Jason Isbell, el grup gravaria els que probablement són els sus millors treballs: Decoration Day (2003), The Dirty South (2004), A Blessing and a Curse (2006), aquest últim un disc de diferent acceptació entre els seus fans, ja que el grup aposta per un so diferent amb un intent de demostrar que son més que una banda de country rock, apostant per un rock d’escola més Stones o The Faces, encara que sense abandonar la seva essència, i amb un que altre tema descaradament pop, com la joia que firma Jason Isbell, Daylight, convertint-se en el disc més directe que ha firmat mai el grup. Amb Brighter Than Creation’s Dark (2008), amb Isbell fora del grup i amb la seva ex-dona Shonna Tucker encarregant-se del baix i aportant presència vocal, els Truckers entreguen un treball d’esperit més proper a The Dirty South, un disc excel·lent, d’atmosfera fosca i on el grup no nota en cap moment la baixa d’Isbell. Encara que The Big To-Do (2010), no està al nivell de les seves excel·lents obres del passat, si que és un treball realment notable, amb grans moments com After The Scene Dies o This Fucking Job, les dues amb clares influencies de Neil Young, i mostra el grup en plena forma. La cita del 23 pinta a gran nit.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=tPihc9a_3vI]

Greg Dulli és d’aquells artistes que tenen l’audiència dels seus concerts guanyada amb tant sols posar els peus sobre l’escenari, i la Sala Sidecar no va ser una excepció vista la resposta de la seva audiència un cop l’ex-líder de The Afghan Whigs va aparèixer sobre el petit escenari de la sala de la Plaça Reial. Greg Dulli en estat pur, per primer cop interpretant els seus temes en format acústic i en la seva autèntica essència, circumstància que fa uns anys semblava impensable, però que la pròpia inèrcia creativa del cantant li ha obligat a fer, desprès dels nous horitzons explorats amb Mark Lanegan. Acompanyat per Dave Rosser a la guitarra i Rick Nelson al violí i violoncel, el cantant va repassar tota la seva carrera, obrint el concert amb St. Gregory i God’s Children. Després vindrien una intensa Black bird & The Fox (nou tema de The Twilight Singers, i que apareixerà a Dinamyte Steps, treball de la banda que s’espera per febrer’2011) i Bonnie Brae. Tot seguit, les versions de  A Love Supreme (John Coltrane) i Please Stay (Marvin Gaye); amb aquesta última, el concert agafaria la dimensió de nit inoblidable que ja no abandonaria fins un cop acabat.

My Time Has Come, una intensa Let me Lie to You, tema recuperat dels primers dies amb The Afghan Whigs, amb Dave Rosser apoderant-se de la part final de la cançó amb la seva guitarra, i una brutal Forty Dollars, van precedir els tres grans moments de la nit: Step Into the Light, If I Were Going i Summer’s Kiss. Rock executat amb ànima soul, passional i autèntic. Follow You Down, The Stations i un nou tema de The Twilight Singers, Never Seen No Devil, posarien punt i final a la primera part del concert. Per començar el bis, Candy Cane Crawl i la versió de José Gonzales, Down The Line, amb Greg Dulli al piano, i per rematar el concert, unes enèrgiques 66, Teenage Wristband (amb Pinball Wizard de The Who pel mig) i The Twilight Kind, posant així punt i final a un dels concerts viscuts aquest any. Una nova demostració de que el rock ha de viure de le la passió i l’emoció, alhora que ha de ser totalment imprevisble, com ho són els concerts de Greg Dulli, un artista capaç de sorpendre’ns un cop rera l’altre, i que el temps acabarà per posar-lo al lloc que és mereix en la història de la música rock, un lloc perdut entre Johnny Cash i Marvin Gaye.

El film s’estrena el 17 de setembre al nostre país.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=4ywmoXZwkA0]

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=X8YiIArDgaQ]

Eli Paperboy Reed serà l’encarregat d’obrir aquest 2010 el proper dia 8 de gener a la Sala Apolo. El nordamericà ha estat comparat amb el gran Otis Redding gràcies a la seva veu i els seus potents directes. El dia 22 del mateix més David Lowery i els seus Cracker estaran a la Sala La [2] de l’Apolo per presentar el seu nou treball, Sunrise in the land of milk and honey, un disc de potents guitarres i grans melodies que els allunya una mica del country alternatiu que els caracteritzava per acostar-se al rock de l’escola The Replacements. Giant Sand seran els pròxims en visitar-nos, concretament el 26 de gener. Els de Howie Gelb, estaran a la sala Apolo en un concert un pel atípic ja que interpretaran íntegrament el disc At Sant Quentin de Johnny Cash, en la que promet ser una gran nit.

El mes de febrer començara a ritme del stoner rock dels californians Fu Manchu, que estaran presentant el seu nou disc el dia 3 a La [2] i un dia més tard, el dia 4, a la Sala Bikini, Backyard Babies celebraran el seu 20è aniversari en un concert on repassaran tots els seus hits a mig camí entre el punk i l’ A.O.R.. Artic Monkeys tornaran a la ciutat el dia 6 del mateix més de febrer, al Sant Jordi Club, per intentar recuperar tots aquells fans que han perdut amb el seu avorrit nou disc Humbug. El dia 11 serà el torn de Dinosaur Jr., amb la formació original per primer cop i amb un dels seus millors treballs sota el braç, Farm, que ompliran de distorsió la Sala Apolo. Una nit íntima és la que ens oferirà el crooner Richard Hawley, qui presentarà el seu últim disc, Truelover’s Gutter, el dia 16 a la Sala Bikini. Per tancat el mes, el Minifestival de Música Independent de Barcelona, amb Mark Gardener i Antonio Arias al cartell, entre d’altres.

El març hi haurà la gira de reunió dels The Cranberries al Pavelló Olímpic de Badalona del dia 15. Quatre dies més tard, el 19, Yo La Tengo, pujaran a l’escenari de la Sala Apolo per presentar en directa les cançons del seu excel·lent últim disc Popular Songs. I el 23 d’Abril, dia de Sant Jordi, The Brian Jonestown Massacre, amb el gurú psicòdelic Anton Newcome al capdavant, presentaran a la Sala Apolo el seu imminent nou disc Who Killed Sgt. Pepper?. Un concert, que tenint en compte el currículum d’ Anton Newcome, es presenta totalment imprevisible.

Els festivals també ja s’han posat en marxa i han començat a anunciar les seves principals estrelles. Pixies, Wilco, Pavement, Dr. Dog, Superchunk, The XX i The New Pornographers són alguns dels noms més destacats de la nova edició del festival Primavera Sound (27,28,29 de maig); Air i LCD Soundsystem, són els primers noms anunciats per l’edició d’ enguany del Sonar (17,18,19 de juny); Kiss seran les grans estrelles de l’Azkena Rock Festival (24,25, 26 de juny) i Pearl Jam i Rammstein del Bilbao BBK Live.

També cal destacar l’única actuació que oferiran Iggy and The Stooges per aquestes terres, 30 d’ abril a la Sala La Rivera de Madrid, un concert on interpretaran Raw Power en la seva totalitat i on podrem veure al costat d’Iggy al guitarra James Williamson. Això sí, el preu és desorbitat: 52€.