El western Django Unchained serà el nou film de Quentin Tarantino, que està previst que s’estreni de cara a finals del 2012. El nou film del director de Kill Bill és un lliure remake de l’spaghetti western, Django, film de 1966 dirigit per Sergio Corbucci i interpretat per Franco Nero, i del qual Takeshi Miike ja va fer un remake (força lliure, tambè) al 2007 amb el propi Quentin Tarantino interpretant a un dels personatges, titulat Sukiyaki Western Django. Amb el guió ja està llest, ara falta tancar els actors que participaran en el film. De moment estan confirmats: Christoph Waltz, Samuel L. Jackson i Michael Fassbender, i es dóna per pràcticament feta la participació de Leonardo Di Caprio, que interpretarà el dolent de la pel.lícula, Calvin Candie (recordar que Di Caprio va ser la primera elecció de Tarantino per interpretarar a Hans Landa en el seu anterior film, Malditos Bastardos), i les de Keith Carradine, Treat Williams i Franco Nero. El que falta per concretar és qui interpretarà a Django, personatge que en un principi apuntava que seria per Will Smith, però que al final sembla ser que no serà així (menys mal), i els noms que sonen a hores d’ara són els de Jamie Foxx (Collateral), Idris Elba (The Wire) i Chris Tucker (que ja va treballar amb Tarantino a Jackie Brown).

La història de Django Unchained està ambientada en plena època de l’esclavitud als Estats Units, i gira entorn a un ex-esclau convertit en caça-recompenses, Django, que ha de salvar a la seva dona de les mans d’un despistat terratinent, Calvin Candie, el qual apart de posseir enormes plantacions regeix un local anomenat Candyland on obliga a dedicar-se a la prostitució a les dones i a mortals lluites als homes, que treballen com esclaus en les seves terres. El rodatge del film començarà a finals d’estiu.

Poc a poc, Christopher Nolan ha anat perdent la seva inicial condició d’autor, la que va mostrar a Following, Memento i Insomnio, per caure en els tics del blockbuster reventa taquilles. Amb seu anterior film, la notable El Caballero Oscuro, Nolan evidenciava que ell es movia en el terreny de la superficialitat, el que mostra i punt, i que darrera de les seves històries i els seus personatges no hi ha res més. Sense capacitat de suggestió, els seus films resulten poca cosa més que una demostració de desplegament pirotècnic.

Origen, té el pitjor de Nolan: personatges sense dibuixar (extremadament plans i lineals) i un guió que no deixa de ser un petit fil argumental que el director estira fins fer perdre l’interès per una trama simple i buida, que a mesura que avança, sembla interminable. Excessiva en el seu plantejament visual, i narrativament pretenciosa i fallida, aquesta incursió del director de Batman Begins en el món dels somnis no deixa de ser un exercici avorrit, que recorda a masses coses i careix del risc necessari per convertir-se en un film referencial, que en el fons és el que pretend. Tot i gaudir d’un primers 20 minuts esperançadors, firmats amb pols ferm, on ens mostra l’equip de Cobb (Leonardo DiCaprio) en plena acció, a partir d’aquí el film cau en un tòpic rere l’altre, i en alguns moments, semblen extrets del cinema de Michael Bay, com la meticulosa i avorrida elaboració del pla que ha d’ejecutar Cobb amb el seu equip i la part suposadament humorística dels personatges Tom Hardy i Joseph Gordon-Lewitt. Els pobres girs finals  porten a un clímax etern, on ens vol demostrar el seu gran domini del temps narratiu, mostrant-nos tres accions a l’hora que passen en diferents fraccions de temps. La narració acaba resultant poc fluïda, i la monotonia dóna pas a la pèrdua d’interés per el que succeïrà, en un final més que previsible.

Tret de les escenes entre Leonardo DiCaprio i Marion Cotillard (tot i que la seva història sembla treta de Shutter Island de Martin Scorsese), la resta del film, a més, és també pobre en intensitat, i més valorant les aportacions dels actors, Tom Hardy, Joseph Gordon-Lewitt, i sobretot, de la irritant Ellen Page, qui interpreta el mateix personatge de Juno sense cap mena de matís. El film té pocs valors cinematogràfics i molts comercials, convertint-se en una obra buida i efímera alhora de trascendir més enllà d’aquests temps. Tot plegat, demostra que Chirstopher Nolan no és l’autor que pretén ser, com ho són Wes Anderson, Sofia Coppola, Paul Thomas Anderson, Rob Zombie, Michael Mann, Spike Jonze o James Gray, tots ells capaços d’aportar personalitat i sorpresa als seus respectius projectes, sinó que està molt a prop dels grans asaliarats de Hollywood: Bryan Singer, Michael Bay o els germans Wachowski.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=RV9L7ui9Cn8]

Programa:

Dijous 26

• Taller d’astronomia per adolescentes, El Sol: font natural d’energia, a les 10 del matí, al Hall del CCCB.
  Curs a càrrec d’Anna Artigas, d l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC-CSIC). Vol exposar la temàtica del sol com a font d’energia principal des de dos punts de vista: Si el sol té alguna relació amb el canvi climàtic i com podem utilitzar de fomra més eficient la seva energia.
• Curt: A Beginners Guide to Giving a Damm, a les 17.30, a l’Auditori-CCCB.
  Animació de 8′ que proposa un canvi de rutina diària per reduir el nostre impacte en el canvi climàtic.
• Pel·lícula: No impact Man, de Laura Gabbert i Justin Schein
  Colin Beavan és un escriptor que demostra que es pot viure sense “comoditats” incòmodes pel planeta.
• Debat: Les últimes hores del Sol Antic, amb Thom Hartmann. Moderat per Marc Gavaldà. A les 19.30 al Hall.
  Thom Hartmann és un comentarista polític i escriptor que reflexiona sobre com podem viure, quins canvis culturals i socials han d’haver per crear un estil de vida realment saludable per tothom, sobretot per planeta.

Divendres 27

• Taller sobre com viure d’una manera ecològica: Open Sailing, a les 10 del matí al Hall
  Open Sailing és un grup interdisciplinari que desenvolupa noves tecnologies que ajuden a crear nous estils de vida. www.opensailing.net
• Taller d’energia minieòlica, a càrrec de Navitas Paradigma, a les 17 h. al Hall
  Taller que vol donar a conèixer les múltiples possibilitats de l’energia eòlica en entorns urbans i com es pot fabricar un generador per proporcionar energia per al consum propi.
• Curt: Switch On. Switch Off, de Chris Bran, a les 17.30 a l’Auditori del CCCB
  El mode standby suposa el 5% del consum energètic domèstic. Si apaguem els aparells, reduiríem el consum energètic. En 2′, aquest curt intentarà convèncer d’aquesta trampa per gastar aquesta mica d’energia.
• Pel·li: Here Comes the Sun: the Solar Energy Revolution, de Ron van Hattum, a les 17.32 a l’Auditori-CCCB
  Cada mitja hora de sol sobre la Terra proporcionoa la suficient energia per al món sencer al llarg d’un any. Cal on no cal un canvi d’estil de vida i aprofitar aquesta energia?
• Debat: Autonomia Energètica, a càrrec de Hermann Scheer. Moderat per Josep Puig. A les 19.30 al Hall
  El subtítol del debat és “Les raons econòmiques, socials i tecnològiques per fomentar les energies renovables”; és prou explícit. Hermann Scheer, galardonat amb l’anomenat ‘Nobel Alternatiu’, el premi Right Livelihood Award, és consultor en energia i mediambient, i vicepresident d’Eurosolar.

Dissabte 28

• Taller d’Arquitectura Autònoma, a càrrec d’ Open Sailing, de 10 a 17 h. al Hall.
  Sessió adreçada a professionals i estudiants de cursos universitaris superiors. Es donaran a conèixer tecnologies i criteris de disseny i es participarà de forma activa en la construcció pròpia d’unitats quep ermetin la vida autònoma i sostenible al mar.
• Curt: Think, de Robert Jones, a les 17 h. a l’Auditori-CCCB
  Quant esforç representa canviar un hàbit? Mirada irònica a un tema clau: pensar i canviar el xip.
• Pel·lícula: The 11th Hour, de Nadia Conners, a les 17:04 a l’Auditori-CCCB.
  El documental narrat per Leonardo Di Caprio és una mirada crítica i dura sobre la crisi ecològica que vivim. Inclou, a més, solucions pràctiques. Dolorsament sincer i realista.
• Debate: El Siglo Solar, a càrrec de Jeremy Leggett, moderat per Marta Pahissa. L’activista Jeremy Leggett presenta aquest debat que reflexionarà sobre el passat, present i futur de l’energia que canviarà el món.

Més informació a la web de Now Solar.

Indagant en la seva biografia, observem com aquest grup va néixer amb la única intenció d’expressar la indignació que sentien amb l’actitud dèspota i inhumana de l’anomenada corporació. Un bon exemple és quan van aconseguir que les accions de la química Dow Chemichal baixessin 2 milions d’euros, després de que un tal Jude Finisterra, un yes man que es va fer passar per un executiu de Dow, reconegués la seva culpa en el cas Bophal. En aquest vídeo s’explica el cas:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=HVUMjI1vqic]

The Yes Men, que dóna un cop de mà a qui creu necessari canviar el sistema i de pas, intenta despertar les ments anestesiades. Les dues pel·lícules que han fet fins el moment, The Yes Men i The Yes Men Fix The World, són dos clars exemples de crítica cap a les empreses que no coneixen cap límit alhora d’obtenir beneficis i de lucrar-se a qualsevol preu.

The Yes Men, Oliver Stone, Noam Chomsky, Serge Latouche, Enric Duran, The Black Angels, Michael Moore, John Pilger, Colin Beavan, Leonardo Di Caprio, Eco-Site, Concern Worldwide, Peter Joseph, Eerie Investigations i d’altres, cadascú a la seva manera, però tots amb una mateix missatge, ofereixen un altre punt de vista, totalment diferent a l’establert.

The Yes Men intenta despertar consciències, crear dubtes, i donar a conèixer qui domina el sistema i com el domina. És més senzill no pensar en res i viure amb el pilot automàtic encès, aliens a preocupacions que creiem que no ens afecten directament. Però si sou dels que considera que s’ha de canviar d’estil de vida, dijous 27 al Verdi Park podreu veure The Yes Men Fix The World.

Per acabar, un exemple de com empenyen a la gent a pensar per sí mateixos:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=GgCukij2mtg]

A Orphan narra les terrorífiques experiències d’ un matrimoni interpretat per Vera Farmiga (Infiltrados) i Peter Sarsgaad (In the electric mist) que després de perdre un fill adopta a Esther, una nena orfe que com diu un dels cartells de la pel·li, sembla que té algun problema. És un thriller piscològic que gira cap al terror indirecte, amb una protagonista que recorda al dimoniet Damian. Collet-Serra pretèn que l’espectador es vegi amenaçat per un personatge tan inquietant com dolç. El propi Di Capri comenta que “estàvem entusiasmats amb el projecte perquè sentíem que oferia molt més que la típica pel·lícula de gènere. Gran part del seu atractiu està relacionat amb que amaga un drama psicològic enmig dels sobresalts tradicionals“.

A més d’aquests dos títols englobats a la Secció Oficial, també destaquen The Countess i Grace. The Countess, dirigida i protagonitzada per Julie Delpy, a qui l’acompanyen William Hurt i Daniel Brühl, és una tragèdia centrada en el personatge de l’aristòcrata húngara Elizabeth Bathory, la qual va matar joves per embadurnar-se tota ella amb la seva sang i així tenir vida eterna. Grace és la última sorpresa de Sundance; és l’ òpera prima de Paul Solet, qui fa patir de valent a Jordan Ladd (Grindhouse), qui interpreta a la sra. Matheson, una mare que se les veurà de tots colors per alimentar el seu fill amb la única cosa que accepta menjar: sang.

Un altre dels projecte catalans que es presentarà a Sitges és Ingrid, d’Eduard Cortés. El director nominat als Goya per La vida de nadie, en una producció de Televisió de Catalunya, retrata nou mesos de la vida d’una jove que vol ser artista que es posa en contacte amb persones com ella a través dels portals de contacte d’internet. La pel·li narra com Ingrid s’endinsa en aquest univers paral·lel gràcies a les anomenades xarxes socials, en una de les primeres pel·lis que parlen sobre aquest fenomen imparable.

Tornem al principi i mirem el tràiler d’ Orphan:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=2ywOPNNii9w]

En postproducció ja es troba Shutter Island (novel·la de Dennis Lehane, autor també de Mystic River o Gone Baby gone), la que serà la seva quarta col·laboració amb Martin Scorsese. Di Caprio interpretarà a un marine que ha de trobar a una suposada assassina que s’ha escapat de l’hospital psiquiàtric on la tenien retinguda. L’acompanyaran Michelle Williams, Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Emily Mortimer i Max Von Sydow.

A Freeedom within the heart, de Mark Mahon (també en producció) interpetarà al Gran Rei d’Irlanda, Brian Boru, qui va lluitar contra l’ ocupació vikinga fins el final dels seus dies. Amb aquest projecte, Di Caprio s’endinsa en el cinema històric; creuarem els dits amb el que serà el resultat final de la pel·li. Comentar que Vinnie Jones participa en el projecte.

El tema es posa més interessant amb The rise of Theodore Roosevelt, dirigida també per Martin Scorsese. Aquest projecte, encara sense dates, és un biopic on Di Caprio interpretarà 26è president dels EUA i narra el seu camí fins arribar a la Casa Blanca. És l’adaptació de la biografia d’Edmund Morris, amb la que va guanyar el Pulitzer, i es centra en la infància i educació de Roosevelt, els sues viatges per Europa i Àfrica, la creació dels Rough Riders a la guerra contra l’imperi espanyol i el breu periode com a vice-president.

Al 2010 també s’espera la col·laboració de Di Caprio amb Christopher Nolan: Inception. El director de The Dark Knight deixarà els ratpenats per un temps i dirigirà una pel·li de ciència-ficció escrita per ell i el seu germà. Només sabem que la pel·li tracta s0bre la ment i que Michael Caine tindrà un petit paper.

De moment, recordem The 11th hour,  documental on Di Caprio narrava la situació de la humanitat i del món:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=7IBG2V98IBY]

Frank i April Wheeler tenen una casa fantàstica a Revolutionary Road. En Frank treballa a una oficina i té un sou digne. L’April s’ocupa de la casa. Tenen dos nens preciosos. Són una parella jove, guapa i simpàtica que ho té tot per viure amb un fals somriure a la boca. Ells volien ser diferents, però ja formen part de la màquina social: una màquina que tritura els cors, que anul·la l’esperit, que esborra la creativitat i fomenta l’estupidesa, l’apatia i la corrupció. L’April sent l’angoixa de no ser el que diuen ser i intenta obrir els ulls del seu marit; però en Frank és un materialista més: només es preocupa per l’aparença, la comoditat i el patrimoni.

Sam Mendes adapta l’obra de Richard Yates (editat en català per Proa) per retratar el buit irremediable que suposa no ser el que un creu ser. El sistema viu de com ens eduquen: obeïr, produir i cosumir, quan la vida té altres al·licients menys anestiants. La vida és quelcom més que resignar-se al fals benestar que ens proposen. No és qüestió de voler ser diferent; és qüestió d’aturar-se a pensar qui ets i com vols viure. Per què l’Acadèmia ha menyspreat totalment la pel·lícula?

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=L-4pYA7zC1I]