Blues Funeral, aquest és el títol del que serà el setè disc de Mark Lanegan en solitari. Un treball que sortirà el 6 de febrer de 2012, vuit anys desprès d’editar Bubblegum, i que el cantant presentarà en un gira que passarà per Barcelona, Sala Apolo, el 2 d’abril. En aquest nou disc, el gutter twin estarà acompanyat per Josh Homme, Greg Dulli, Alain Johannes i Jack Irons, que faran d’il·lustres col.laboradors en algunes de les cançons. Amb aquests noms és pràcticament impossible que no resulti un treball excel·lent.

Tot i el temps que separen Blues funeral de Bubblegum és força ampli, durant tots aquests anys el cantant ha estat en actiu, ja sigui col·laborant amb Soulsavers, UNKLE, Bomb The Bass, The Twilight Singers, Creature With The Atom Brain, Isobel Campbell, formant part de The Gutter Twins al costat de Greg Dulli, participant en la banda sonora del videojoc Rage, i  d‘I’m Not There de Todd Haynes, o presentant una nova lectura de Tonight pel disc de tribut a The Afghan Whigs. Projectes força diferents entre sí, que demostren la versatilitat del cantant, i la forma en que es pren el seu ofici, acceptant reptes, i mostrant una gran inquietud per diferents estils de música, vivint del present sense caure en l’autocomplaença.

Avui en dia el nom de Mark Lanegan provoca un gran respecte i admiració, però el cantant no ho va tenir gens fàcil. Screaming Trees no van rebre l’atenció, admiració i respecte, que realment és mereixien, segurament no era una banda massa cool per molts dels seguidors que ara abarroten els seus concerts, compren els seus discs i s’omplen la boca amb el seu nom; però Lanegan mai hagués estat qui és ara sense haver treballat al costat dels germans Conner. Per una gran majoria, l’autor de discs tant imprescindibles com Scraps at Midnight, I’ll take care of you  o Whiskey for holy ghost, no deixa de ser una gran veu (és obvi que ho és), però quedar-se amb això és tant absurd com simple; Mark Lanegan és un dels millors compositors contemporanis que ha donat la música americana i per sobre de totes les seves grans virtuts vocals estan les seves cançons. Un autor que ha sabut mirar en les arrels de la tradició americana, i sumar-les a la seva visió panoràmica de la música (com a gran melòman que és), donant com a resultat una obra tant clàssica com moderna.

Aquest any hem pogut gaudir d’ell amb el disc perdut d’Screaming Trees que per fi ha vist la llum, i el 2012 no podia començar més excitant, a nivell musical, amb el seu gran retorn.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=x27206cANiU]

Al 1999, Screaming Trees posaven punt i final a la seva carrera. La notícia agafa per sorpresa als seus seguidors però no resultava estranya, ja que el grup tot i ser una de les millors bandes sorgides de l’escena de Seattle vivia en un segon pla pel que fa a la popularitat, i el seu últim treball fins aquells dies, Dust, no havia aconseguit atraure al gran públic. Les vendes d’aquell disc no van ser les esperades i això va fer que la seva discogràfica prengués la decisió de prescindir del grup, alhora que la moral del grup començava a estar sota mínims. Mark Lanegan, el seu líder, començava ja a preparar la seva carrera en solitari, i les relacions entre els dos germans Conner, Van i Gary Lee (baixista i guitarra, respectivament), no estaven en el seu millor moment. Però malgrat aquest panorama força desolador, el grup es va tancar a l’estudi per prepar l’esperada continuació de Dust (que tot i no vendre masses còpies, va rebre unes excel·lents crítiques, i va situar-se en les llistes dels millors discs de 1996). La noticia va corre com la pólvora entre els seus seguidors, i l’excitació davant un nou treball dels de Seattle era total. Però allà és va quedar tot i el grup va desaparèixer de forma silenciosa sense mostrar mai aquell material amb el que havien estat treballant, i si tenim en compte que la seva carrera musical va anar de menys a més, i que el grup es trobava en el seu millor moment creatiu, aquella nova obra s’esperava amb els braços oberts. La carrera de Lanegan en solitari ràpidament el va convertir en un dels cantautors més respectats, i el seu nom va passar per sobre del de la seva antiga banda, i el nom de Screaming Trees només quedaven retingut en la memòria d’uns quants. Buzz factory (1989), Uncle Anesthesia (1991), i sobretot Sweet oblivion (1992) i Dust (1996), són discs que perduraran en el temps i que ja s’han convertit en obres de culte del rock contemporani. Evidentment gràcies a l’estatus del qual avui gaudeix Mark Lanegan el nom del grup ha arribat a un públic més ampli, però tenint en compte com s’ha editat aquest de Last Words: The final recordings, no al suficient; seguint mantenint-se com un dels secrets millor guardats del panorama musical de les últimes dècades al costat de Redd Kross o The Afghan Whigs, tots ells grups imprescindibles i que ens van donar alguns dels millors moments musicals, però que les seus personals i autèntiques propostes no van gaudir d’una acceptació massiva, i això tristament acaba condemnant l’existència d’un grup.

Han passat dotze anys des de que Screaming Trees van deixar en l’aire la seva carrera (i ningú ha estat capaç d’omplir el seu lloc, tot sigui dit), i quan ja es donava per fet que aquelles cançons mai sortirien a la llum, Barret Martin, bateria de la banda, ha decidit recuperar-les, i juntament amb el productor Jack Endino, donar forma a l’últim treball de la banda. És obvi que aquestes cançons no haguessin sonat així, encara que tampoc s’haguessin allunyat massa, si la banda hagués editat, i seguit treballant, el disc en el seu moment, com també és obvi que si el grup s’hagués reunit avui en dia per composar nou material, tampoc haguessin sonat així. Dit això, el que està clar és que estem davant d’un treball que manté viva l’essència del grup, que probablement no arrossegarà les noves generacions, però farà gaudir a tots els seguidors del grup. Last words: The final recordings, és un tresor amagat que amaga el millor del passat més present, la passió amb la que es va viure la música en la última gran dècada del rock. L’inici amb Ash gray sunday, et transporta directament en aquells anys. La guitarra de Gary Lee Conner és inconfusible, i un cop entra la veu de Mark Lanegan, l’emoció és total, i queda palès que ningú mai a sonat com Screaming Trees, ni Screaming Trees han sonat com ningú. Aires psicodèlics dels 60, que poden recordar a The Creation, The Yardbirds o en alguns moments a The Sonics ( Anita Grey és un dels temes més garatge que han firmat mai), l’esperit de bandes americanes dels 70 com The Band; Screaming Trees ha encertat com ningú unir el millor de la tradició britànica dels 60 amb el de l’americana dels 70. Door into Summer, amb una bateria deutora del Tomorrow never knows de The Beatles i amb Lanegan interpretant una melodia carregada d’èpica tradicional; Revelator, que hagués estat un single imbatible en la línia de Nearly Lost you o All I Know; la còsmica Crawlspace; Black rose way no hagués desentonat en cap de les seves anteriors obres, i on Gary Lee Conner torna a demostrar que és un dels millors guitarres de la seva generació; l’acústica Reflections es mostra com una llavor del que desprès desenvoluparia Mark Lanegan en solitari; l’esperit pop de Tomorrow Changes;  Low life en la millor tradició del rock americà; la potent Anita Grey; i amb Last Words com el millor epitafi final possible, amb el wha wha de Gary Lee Conner dominat el tema, demostrant la grandesa i immortalitat de la banda. Les col·laboracions de Peter Buck i Josh Homme queden com a simples anècdotes al costat dels quatre protagonistes. Evidentment el disc no està al nivell de les seves dues obres mestres, però motius força obvis, per si que posen punt i final de forma magistral a una trilogia final perfecta.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_dmi_FM5ZUY]

El proper dia 2 d’agost per fi sortirà a la llum el disc que Screaming Trees van gravar entre 1998 i 1999, i que mai va ser publicat per culpa de l’impossibilitat del grup de trobar una discogràfica que es fés càrrec del llançament, i per la posterior dissol·lució de la banda. El disc va ser produït per el propi bateria del grup, Barrett Martin, i va ser gravat en els estudis del guitarrista de Pearl Jam, Stone Gossard. Precisament, Barrett Martin ha estat el principal impulsor de treure a la llum el desitjat material de la que probablement va ser una de les millors bandes de la dècada dels 90; ha comptat amb l’ajuda de Jack Endino (mític productor de l’època), qui s’ha encarregat de la mescla final de les cançons. El disc serà editat sota el títol de, Last Words: The Final Recordings, i té com a convidats especials a Josh Homme (que en aquella època feia de guitarra d’acompanyament de la banda) i a Peter Buck.

Desprès de la gira de presentació de Dust (1996), en la qual és va incorporar com a segon guitarra Josh Homme (just desprès de la ruptura de Kyuss), el grup es va tancar a l’estudi per preparar el que seria els seu novè treball (tercer per la multinacional Sony). Les poques ventes que va obtenir Dust va fer que Sony rebutges les cançons i trenques el seu contracte amb el grup. Sense trobar cap altre segell que volgués editar el treball, la banda va decidir separar-se; poc després, Mark Lanegan es va centrar en la seva carrera en solitari, que l’havia iniciat al 1990 amb The Winding Sheet. Tenint en compte que Screaming Trees vivien el seu millor moment creatiu, segellat amb dues obres mestres com Sweet Oblivion i Dust, el seu nou treball era un dels discs més esperats d’aquells anys, però la inesperada ruptura de la banda ho va interrompre tot. Quinze anys després escoltarem per fi el què ens tenien preparat Mark Lanegan, els germans Van Conner, Barret Martin i Josh Homme, amb aquest Last Words: The Final Recordings, posant d’aquesta manera el gran punt i final que es mereixia la banda. Malauradament, no hi haurà cap reunió del grup sobre els escenaris.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=SAg0StcVTZ0]

El món de l’art i de la cultura viu moments que se suposen vitals pel futur d’un dels motors de la societat. Ni l’art ni la cultura són paraules esmentades gairebé mai pel circ polític, circumstància que hem pogut comprovar durant les darreres eleccions; però sí que en parlen quan es tracta de de lleis i de defensar el negoci creat al voltant de la propietat intel·lectual. Crear, ser autor d’una obra, és copiar i reciclar, fer collage a través d’altres obres. El nivell d’innovació quin és realment? On és la diferència entre autor i consumidor? El copyright protegeix al món artístic, però s’adapta als canvis que afortunadament la humanitat provoca de tant en tant. Seria positiu trobar una forma de retribució justa per creadors i productors, i com apunta Creative Commons, que permeti un ús racional i legítim dels drets d’autor així com un accés determinat pel públic, deixant de banda el famós ‘tots els drets reservats’ del copyright i donar pas a ‘alguns drets reservats’ de Creative Commons. El propi Lawrence Lessig i Radiohead són dos exemples clars de que una actitud altruista no és enemiga de la rendibilitat, sense oblidar que cadascú té un punt de vista de la vida, la propietat inte·lectual i els diners: Per l’SGAE i companyia serà una, i per Jean-Luc Godard serà una altra, per exemple.

El paradigma socioeconòmic és el que és. Les formes són les que són. No obstant, aquest any que acaba posa sobre la taula un debat que de nou, posa en evidència les diferents maneres d’entendre la vida. Finalment, es pot resumir tot a dues vies: una, la de tancar totes les portes a la cultura, amb l’opció d’obrir-les amb diners, i l’altra, obrir unes quantes portes de forma gratuïta i convidar a la gent a accedir a la cultura de forma oberta, de manera que arribin a consumir-ne i fins i tot, a participar d’ella també com a creadors. Fomentar el gust per l’art i la cultura, molt més enllà del simple acte de pagar per accedir a una estona d’oci. Educar i posar la cultura a l’abast de la gent no donaria pas a una societat més intel·ligent i sensible amb l’art i tot el que comporta? Protegir l’art és aplicar lleis que només protegeixen a una de les parts? Potser també seria hora de plantejar-nos si el que importa és la humanitat i el seu creixement intel·lectual, o bé, el que realment importa és l’economia i la defensa dels drets d’unes elits que volen continuar essent intocables. El debat ha d’existir. Quo Vadis, estimat món?

I què ha donat de sí la cultura durant aquest 2010? Els lectors de BCNCultura.cat ho veuen d’aquesta manera:

10 films

10 discs

10 llibres

5 activitats

Patti Smith, Primal Scream, Arcade Fire, Alice Cooper, Massive Attack, Bob Dylan, Isobel Campbell & Mark Lanegan, Mudhoney, Sleepy Sun,The Zombies, Kiss, Drive By-Truckers, Wovenhand, Suede, LCD Soundsystem, Dr. Dog, Sonic Youth, The Brian Jonestown Massacre, Pixies, Wilco,  Guns N’ Roses, Erykah Badu, Dinosaur Jr, The XX, Beach House, Motörhead, The Bellrays, Redd Kross, Jim Jones Revue, Manic Street Preachers, Superchunk, Jeff Tweedy, Slayer, Belle & Sebastian, Paul Weller, Faith No More, Alice In Chains, Steve Wynn, Pavement, Black Rebel Motorcycle Club, Imelda May… el llistat de noms que han passat per els escenaris del nostre país aquest any és realment interminable. A continuació us deixem amb els moments que hem trobat més representatius d’aquest 2010. 25 concerts que per alguna raó o altre ja formen de la nostra memòria.

1- Primal Scream (Razzmatazz 20/11)

2- Greg Dulli (Sidecar 10/11)

3- Drive By-Truckers (Razz 2  23/11)

4- Bob Dylan (Azkena Rock Festival 28/06)

5- Sonic Youth (Razzmataz 18/04)

6- Wovenhand (La [2] Apolo 10/12)

7- The New Pornographers (Primavera Sound 28/05)

8- Jim Jones Revue (Primavera Club Sala Bikini 27/11)

9- Imelda May (Plaça de la Virgen Blanca Vitòria-Gasteiz 27/06)

10- Isobel Campbell & Mark Lanegan (Sala Apolo 30/11)

12- Arcade Fire (Palau Sant Jordi 21/11)

13- Manic Street Preachers (BBK Live 10/07)

14- Pavement (Primavera Sound 27/05)

15- Faith No More (BBK Live 10/07)

16- Teenage Fanclub (Primavera Club Sala Apolo 26/11)

17- The Pains Of Being Pure At Heart (Sala Sidecar 15/08)

18- Dr. Dog (Primavera Sound 29/05)

19- Dinosaur Jr. (Sala Apolo 11/02)

20- Toilet Boys (Azkena Rock Festival 28/06)

21- Cracker (La [2] Apolo 20/01)

22- Beach House (Primavera Sound 28/05)

23- Alice in Chains (BBK Live 9/07)

24- Superchunk (Primavera Sound 27/05)

25- The Soundtrack Of Our Lives (BBK Live 10/07)

El que va començar com un simple flirteig amb l’ep Time Is Just The Same (2004), va acabar per convertir-se en un idil·li amb Ballad of the broken seas (2006) i Sunday at the devil dirt (2008), fins arribar al recent i meravellòs Hawk (2010), que consolida la seva relació artística com un amor autèntic. Mark Lanegan i Isobel Campbell confirmen la teoria que els pols oposats s’ atreuen, per una banda la foscor densa i impenetrable del gutter twin, i per l’altra, la delicadesa i lluminositat de l’ escocesa. La cita del pròxim dia 30 de novembre a la Sala Apolo serà tota una constatació d’ aquest amor entre l’ ex-component de Belle and Sebastian i l’ ex-líder dels imprescindibles Screaming Trees. Tres discs a les seves esquenes els confirmen com una parella plena d’estabilitat, amb un discurs al marge de les tendències, com uns Bonnie and Clyde de la música contemporànea, amb una Isobel Campbell en estat de gràcia com a compositora, que ha encertat de ple adaptant el seu discurs pop-folk a les maneres de Lanegan. Amb els tres discs publicats el que ens trobem és una col·lecció de cançons que recuperen el millor de la tradició musical americana, la que va del blues al country, però posant també la mirada en el pop de Serge Gainsbourg i les seves muses o el de Lee Hazelwood i Nancy Sinatra. El binomi Lanegan/Campbell està sense cap mena dubte en el seu moment més esplendorós, i el millor de tot, sembla ser que el seu amor serà etern.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=9E8BKjoE-5s]

Greg Dulli és d’aquells artistes que tenen l’audiència dels seus concerts guanyada amb tant sols posar els peus sobre l’escenari, i la Sala Sidecar no va ser una excepció vista la resposta de la seva audiència un cop l’ex-líder de The Afghan Whigs va aparèixer sobre el petit escenari de la sala de la Plaça Reial. Greg Dulli en estat pur, per primer cop interpretant els seus temes en format acústic i en la seva autèntica essència, circumstància que fa uns anys semblava impensable, però que la pròpia inèrcia creativa del cantant li ha obligat a fer, desprès dels nous horitzons explorats amb Mark Lanegan. Acompanyat per Dave Rosser a la guitarra i Rick Nelson al violí i violoncel, el cantant va repassar tota la seva carrera, obrint el concert amb St. Gregory i God’s Children. Després vindrien una intensa Black bird & The Fox (nou tema de The Twilight Singers, i que apareixerà a Dinamyte Steps, treball de la banda que s’espera per febrer’2011) i Bonnie Brae. Tot seguit, les versions de  A Love Supreme (John Coltrane) i Please Stay (Marvin Gaye); amb aquesta última, el concert agafaria la dimensió de nit inoblidable que ja no abandonaria fins un cop acabat.

My Time Has Come, una intensa Let me Lie to You, tema recuperat dels primers dies amb The Afghan Whigs, amb Dave Rosser apoderant-se de la part final de la cançó amb la seva guitarra, i una brutal Forty Dollars, van precedir els tres grans moments de la nit: Step Into the Light, If I Were Going i Summer’s Kiss. Rock executat amb ànima soul, passional i autèntic. Follow You Down, The Stations i un nou tema de The Twilight Singers, Never Seen No Devil, posarien punt i final a la primera part del concert. Per començar el bis, Candy Cane Crawl i la versió de José Gonzales, Down The Line, amb Greg Dulli al piano, i per rematar el concert, unes enèrgiques 66, Teenage Wristband (amb Pinball Wizard de The Who pel mig) i The Twilight Kind, posant així punt i final a un dels concerts viscuts aquest any. Una nova demostració de que el rock ha de viure de le la passió i l’emoció, alhora que ha de ser totalment imprevisble, com ho són els concerts de Greg Dulli, un artista capaç de sorpendre’ns un cop rera l’altre, i que el temps acabarà per posar-lo al lloc que és mereix en la història de la música rock, un lloc perdut entre Johnny Cash i Marvin Gaye.

Pocs dies abans d’embarcar-se en la seva primera gira en solitari, que el portarà a Barcelona, Greg Dulli ha ultimat el que serà un nou treball de The Twilight Singers, que s’editarà a principis del 2011. Cinc anys desprès de l’edició de Powder Burns (2006), i l’ aventura amb Mark Lanegan anomenada The Gutter Twins pel mig inclosa, The Twilight Singers tornaran a tenir vida amb un disc encara sense títol, però del que ja se sap que estarà format per 11 temes i que durarà 43 minuts. Segons paraules del propi Greg Dulli, la meitat d’aquest nou treball recordarà al so que de sempre de la banda; l’altra meitat és totalment sorprenent, amb sonoritats inèdites fins ara en el grup. El disc ha estat produït per el propi Dulli i hi apareixen com a col·laboradors Mark Lanegan, Ani di Franco, Joseph Arthur, Petra Haden i l’ex-guitarra de The Verve, Nick McCabe.

Per qui no pugui esperar, el grup ha fet públic un dels temes que formaran part del disc, Blackbird and the fox (amb la participació d’ Ani Di Franco).

D’altra banda, el passat dia 8 d’octubre, Greg Dulli va inaugurar la seva gira en solitari a Nova Orleans, amb un repertori on no hi falten temes de The Afghan Whigs, The Twilight Singers o The Gutter Twins, a més de versions de Basement Jaxx, Bjork o Big Star.

Aquest va ser el set list:

St. Gregory
Powder Burns
God’s Children
Blackbird and the Fox
The Lure Would Prove Too Much
Bonnie Brae
Lights Go Down (Basement Jaxx)
Let Me Lie to You
Forty Dollars
Decatur St
Step Into the Light
Gunshots
Hyperballad (Bjork)
If I Were Going
Summer’s Kiss
Follow You Down
The Station
New Song
What Jail is Like
Candy Cane Crawl
Teenage Wristband
The Twilite Kid
Take Care (Big Star)

Us deixem amb Forty Dollars.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=FSj3cg87Ylw]

Palm Desert, marihuana, psicodèlia, i unes textures a mig camí entre el metal i el rock, entre Black Sabbath i Jimi Hendrix, van obrir un camí als noranta, que els citats Kyuss van dur a cotes ben altes gràcies als treballs Blues for the Red Sun (1992), Welcome To Sky Valley (1994) i …And the Circus Leaves Town (1995), i primera banda d’un Josh Homme va marxar de casa i ho va deixar tot per dedicar-se al que volia, i amb 16 anys ja formava part de Kyuss. Al llarg dels anys, que per cert li han donat la raó i l’enhorabona per aquella decisió, han donat un sal qualitatiu que els situa per sobre de l’etiqueta stoner rock, i directament han passat a ser un dels noms imprescindibles de l’escena rock ‘n’ roll. Arguments, des de l’àlbum de debut, homònim, fins el darrer Era Vulgaris, passant per Songs For The Deaf, Lullabies to Paralyze, i aquest reeditat Rated R. És a dir, els cinc àlbums de la discografia de la banda són els motius.

QOTSA es varen formar al 1997. Josh Homme, Matt Cameron, John McBain de Monster Magnet i Van Conner d’Screaming Trees són els noms de la primera formació, publicant l’EP Kyuss/Queens of the Stone Age. El nom ve d’una broma de Chris Goss, que al sentir un assaig, els va dir que sonaven com les reines de l’edat de pedra. A l’any següent, Homme es va quedar sol, però va reclutar al bateria Alfredo Hernández, al seu amic Mark Lanegan, i es va apanyar per gravar el primer LP de la banda, The Queens of the Stone Age, on tots els temes estan composats per ell, i va ser editat per Loosegroove Records, segell fundat per Stone Gossard. Rated R va ser gravat als estudis Sound City de Los Àngles, on gravaven Kyuss. Registrat amb dos 16 pistes analògics, va publicar-se el 6 de juny del 2000. Produït per Johs Homme i Chris Goss, en ell hi varen participar convidats com Rob Halford,  els guitarres Dave Catching i Brendon McNichol, de Masters of Reality, els bateries Gene Trautman (Desert Sessions) i Nick Lucero, qui també havia tocat amb Masters of Reality, el mateix Chris Goss en tasques de multi-instrumentista, i un Mark Lanegan que va entrar com a membre oficial, situació que va durar fins el 2005. El títol del disc fa honors a la polèmica generada per les lletres de l’àlbum, sobretot les del tema Feel Good Hit of The Summer, amb la referència a la nicotina, valium, vicodina, marihuana, éxtasis, alcohol i la cocaína. Auto Pilot, The Lost Art of Keeping Secrets, Monsters in the Parasol, Tension Head, I Think I Lost My Headeache, temes tots ells que senten les bases apuntades a Queens of The Stone Age, i que avui sonen com fa 10 anys. Partint del l’atemporalitat del rock ‘n’roll en estat pur, Homme dota a la seva música d’uns riffs, melodies i repeticions de guitarres i armonies identificables, per tant d’una personalitat pròpia, que com dèiem, ja des del primer treball de Q.O.T.S.A, potser l’únic on sí s’aprecia encar la influència de Kyuss, ha trascendit d’una etiqueta, en aquest cas l’stoner rock, per convertir-se en una de les puntes de llança del panorama rock ‘n’roll, i esperem-ho, en una font d’inspiració de noves generacions.

La reedició de luxe de Rated R està formada per dos discs. El primer vinil és l’àlbum. El segon vinil està format per cares b i temes en directe, corresponents al Festival Reading del 2000. Ode To Clarissa apareixia a l’edició japonesa de Rated R, en una edició limitada, i també com a cara b del single The Lost Art of Keeping a Secret. You ‘res so Vague és un tema paròdia del You’re So Vain de Carole King, amb una títol que ho diu tot. Never Say Never i Who’ll Be The Next In Line, són dues versions de temes de Romeo i The Kinks, respectivament. Aquesta darrera, excepcional, és una mostra de l’atemporalitat del rock ‘n’ roll. Born To Hula, és un dels primers temes de la banda que han tornat a agravar per l’ocasió. Els temes en directe, corresponents a Reading 2000 són: Monster In The Parasol, Feel Good Hit Of The Summer, The Lost Art Of Keeping A Secret, Better Living Through Chemistry, Quick And To The Pointless, Ode To Clarissa, Regular John, Avon, You Can’t Quit Me, Baby i Millionaire, un tema de les Desert Sessions.

Anys més tard, i ara amb Troy Van Leeuwen, Joey Castillo, Dean Fertitam i Michael Shuman a la banda, els Q.O.T.S.A de Josh Homme segueixen sonant així:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=T12BbH7GfX0]

Hawk, es el títol del tercer treball d’ Isobel Campbell al costat de Mark Lanegan. Des de que l’any 2004, l’ex-cantant de Belle & Sebastian, va convènçer a l’ex-líder dels Screaming Trees, perquè col·laborés amb ella en l‘ep Time Is Just The Same, les seves carreres han quedat lligades per sempre. Després d’ aquest, vindrien Ballad of a Broken Seas (2006), Sunday At The Devil Dirt (2008) i l’ep del mateix any, fins arribar al recentment publicat Hawk. Un treball que segueix les pautes marcades en les seves anterior obres, però sumergint-se cada cop més en el so de sempre de la música americana. Des del blues amb You Won’t Let Me Down Again , a la cançó tradicional amb Eyes of Green, passant per el rock n’ roll a Get Behind Me, una revisió del Sunrise del propi Lanegan (del disc Whisky For Holy Ghost) a càrrec d’Isobel Campbell, o el country amb aires pop de Time of The Season. De fet, l’ esperit del millor Dylan és el que trobem sobrevolant alguns dels millors temes d’ aquest Hawk; només cal escoltar el tancament del disc amb l’impresionant Lately. I per acompanyar les inspirades composicions firmades per Isobel Campbel, un parell de versions de Townes Van Zant: Snake Song i  No Place To Fall. Millor retorn, impossible.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=zC_R9zs-Tu4&feature=related]