Des de You’re Not Good a Sugar Babay, des de Bob Dylan a Love and Theft, Bob Dylan. Letras 1962-2001 recull, en edició bilingüe, castellà-anglès, les lletres de les cançons composades durant quaranta anys de carrera. Tot i que hi falten els discs Modern Times, Together Through Life i el sorprenent Christmas in the Heart, obra, que no ens enganyem, no ens atrevim a criticar perquè es tracta de Bob Dylan. El llibre, publicat per Alfaguara i Global Rhythym fa uns anys, s’ha reeditat en un format més petit i, afortunadament, més econòmic. Però, tot i el tamany i la reducció de preu, segueix sent un dels regals més grans que un li pot fer a qualsevol amant de l’art i de la música. I recordar a Dylan sempre és recomanable, i més, si es fa des d’ell, des del seu art, des de les seves obres.

Cavallers, els va dir ell, no necessito la vostra organització, he deixat impecables les vostres sabates, he mogut muntanyes i he marcat les seves cartes. Però l’Edèn està ardent, o es preparen per ser aniquilats, o d’una altra manera, els vostres cors hauran de tenir coratge pel canvi de guàrdia. La pau arribarà amb tranquil·litat i esplendor sobre rodes de foc, però no portarà recompensa, excepte que els seus falsos ídols caiguin. I  la mort cruel es rendeixi amb el seu pàl·lid fantasma retirant-se entre el Rei i la Reina d’espases. Changing of the Guards

No descobrirem ara ni a Bob Dylan ni el seu talent artístic, ni com a compositor, músic i lletrista. L’autor nascut un 24 de maig de 1941 com Robert Allen Zimmerman, i que un bon dia, amb la majoria d’edat complerta, va sentir la necessitat de deixar enrere Duluth, la localitat de Minnesota on va néixer, per endinsar-se en el Greenwich Village de Nova York, ben aviat va decidir centrar-se en sí mateix i en el seu ofici. Si és parla de música, és parla de Dylan. Més enllà del beneplàcit i inclús l’adoració que existeix al voltant de la seva figura, en la majoria dels casos raonada i lògica, en d’altres, sembla ser un posat o una obligació moral dir que ets fan de Bob Dylan (i no cal citar artistes espanyols que quan parlen de Dylan sembla que parlin del seu pare), què es pot dir d’un músic que ha composat alguns dels discs i de les cançons més importants de la història del rock? Cercant informació sobre el llibre, ràpidament es troba amb sentències de col·legues de Bob Dylan, i algunes, casualment, són encertades: “Si Elvis Presley ens va alliberar el cos, Bob Dylan ens ha alliberat la ment.”, diu Bruce Springsteen; Bono, en un acte de lucidesa, afirma que “Dylan és como una veu antiga que ha vingut a dir-te que has de saber d’on véns.” Perquè més enllà de cançons senzillament irresistibles com Masters of War, Don’t Think Twice, It’s Alright, I Shall Be Free, The Times They-Are A Changin’, It ain’t Me, Babe, Subterranean Homesick Blues, Maggie’s Farm, Like a Rolling Stone, Most Likely You Go Your Way and I’ll Go Mine,… i ens aturem a Blonde on Blonde, deixant-nos masses temes pel camí, aturar-se a les lletres, en anglès, en castellà, què més dóna, fent l’esforç de seguir les seves paraules mentre es gaudeix de la forma de cantar, tocar i interpretar el seu repertori, disc per disc, permet endinsar-se no només en la cultura nord-americana, sinó en les vicissituds de la pròpia vida. L’amor, la solitud, els torracollons, els fantasmes, els canvis de rumb, els problemes lleugers i els greus, la falta d’empatia, la guerra i la lluita pel poder, els fonamentalismes, l’amor, l’odi… Bob Dylan va escriure, escriu i escriurà sobre la vida, però, no amb una impostura pròpia dels que s’esforcen en aparentar, ell escriu sobre el que té entre cella i cella, sobre el que el mou, sobre el que li preocupa, i evidentment, no el conec, però si rescatem l’impressionant No Direction Home de Martin Scorsese, o recorrem a les Cròniques, detectem a un home hipersensible que només vol escriure cançons i sortir a tocar-les, i sense que el molestin gaire, por no dir gens.

Alguns idiotes diran que s’ha equivocat de feina, i que ha d’aguantar-se. Encara que les regles estan fetes pels savis i els idiotes, jo no tinc res, noia, amb el que hi viure d’acord. It’s all right, Ma (I’m Only Bleeding). Si fos per aquests, l’esclavisme estaria ben vist. S’equivoquen, de totes totes, perquè ser músic no comporta aguantar la pallissa dels pesats de torn, o la xapa del que et vol llepar el cul, a no ser que et vagi la faràndula i el rotllo. Dylan va tastar-la tota, la faràndula; ens podem fer una idea amb Don’t Look Back de D.A. Pennebaker, filmat a la gira pel Regne Unit de 1965, on Dylan va posar-se a a prova de feromones, frivolitats vàries i de la histèria dels fans. Després d’abraçar el rock n’ roll, amb polèmica inclosa, com sempre, provinent dels fanàtics amb poca oïda, Dylan va protagonitzar l’anomenada controvèrsia elèctrica en el famós concert de Newport Folk Festival (no perdre’s el film de Murray Lerner, The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival). Acompanyat del guitarra Mike Bloomfield, el teclista Al Kooper, i els companys de Bloomfield a la Paul Butterfield Blues Band, el baixista Jerome Arnold i el bateria Sam Lay, a més de Barry Goldberg al piano, el concert, cinc dies després de l’aparició del single Like a Rolling Stone, va suposar un punt i a part prou evident. Ja no estàvem davant de l’oracle folk i hippie que volia canviar el món juntament amb Joan Baez. Bob Dylan volia ser Bob Dylan, un simple músic, que s’ha acabat convertint en un dels artistes més importants del segle XX. Ara, que el seu estil de vida, passant de la premsa, de fer el panoli o fer-se l’enrotllat, tot i alguna patinada, com el dia que va cantar davant del Papa (però, qui no patina en aquesta vida?), és el el fa encara més gran i autèntic. Si Kerouac cercava l’autenticitat a A la carretera era perquè encara no existia Dylan. Perquè el seu Never Ending Tour, iniciat el 7 de juny de 1988, i que l’ha dut per tots els racons del món, a un ritme frenètic, gairebé sempre en locals petits o mitjans, o en festivals, generalment, poc coneguts, i en indrets no massa turístics, defineix qui és Bob Dylan. Un músic que només vol composar, tocar, cantar, fer concerts, i un cop ha acabat, plegar, i cap a l’autocar, i a un altre lloc, que l’art no està per romanços.

De manera que ara estic un altre cop, haig de trobar-la d’alguna manera, tota la gent que solíem tractar ara em sembla una il·lusió, alguns són matemàtics, altres són dones de paletes, no sé com va començar tot això, no sé que estan fent amb les seves vides, però jo, jo encara estic a la carretera, dirigint-me a una altre creuament, sempre hem sentir el mateix, només que ho veiem des de un punt de vista diferent, envoltat de tristesa. Tangled Up in Blue.

Qui tingui ganes d’endinsar-se en l’univers Dylan només ha d’anar a la botiga de discs i fer-se amb la seva discografia. Si estàs disposat a més, es pot accedir a Bob Dylan. Letras 1962-2001, per conèixer què pensa i què opina de tot plegat, i comprovar l’evolució com a músic, lletrista i com a persona. Altres opcions, a part de les citades: les biografies a càrrec de Paul Williams i Howard Sounes (es pot trobar en edició de butxaca), respectivament, Bob Dylan in America de Sean Wilentz, que explica les vivències del músic des de 1960, quan va arribar al Greenwich Village de Nova York fins la gravació de Blonde on Blonde, o Dylan, un caríssim i interessant recull d’articles de la Mojo. Qualsevol opció val la pena, per accedir al músic. Ara, que primer de tot, s’ha de donar tantes voltes com es pugui a una discografia per emmarcar, incloent els magnífics directes oficials, com l’impagable The Bootleg Series Vol. 4: Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert, o el Live at Budokan… ara, que un servidor, no pot resistir-se a la inevitable..

La 9a edició del Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona, l’In-Edit, ja és història. El jurats, formats per Heidi Fleisher i Julie Bergeron, per una banda, i per Quim Casas, Isaki Lacuesta i Aurora Moreno, per l’altra, han concedit, respectivament, el Premi a Millor Documental Internacional a Last Days Here, de Don Argott, i Nacional, a Next Music Station: Morocco, de Fermín Muguruza; el Premi del Públic el diran avui. Amb el palmarès enllestit, fem memòria.

Des del web de l’i In-Edit Festival s’ha reflexionat sobre quin és el criteri que han seguit per escollir els films que han protagonitzat la 9a edició. Assenyalen com sis els valors que consideren claus en la seva elecció: cinematogràfic, periodístic, històric, divulgatiu, recreatiu i tangencial. En gran part dels documentals que han omplert el programa trobem els valors indicats per l’organització del festival, i en alguns d’ells, es solapen els valors, detall de la vàlua d’un festival que any rere any mostra un compromís amb la música i amb la passió per aquesta. I quan un fa les coses amb ganes, sense estar pendent del temps i d’un mateix, sinó del festival, i amb l’amor que es detecta per part de l’In-Edit, tot és molt més senzill.

Dels documentals vistos, dels 54 programats, no hem vist ni la meitat; però, amb aquest tast, ja ens hem trobat de tot. El nivell, com cada any, és elevat, i descobrir i redescobrir figures com Michel Petrucciani, Michael Nyman, Joey Strummer, Peter Brötzmann, The Replacements, Bobby Liebling i els seus Pentagram, Blaze Foley, Miles Davis, Raimundo Amador, La Fura dels Baus, Miriam Makeba, David Bowie i Lou Reed, a través de films apassionat i apassionats, d’uan enorme càrrega emocional, amb coartada artística, és un regal pels amants de la música i de l’art. Rock n’ roll, heavy metal, jazz, clàssica, punk, pop, country… en aquest festival hi cap qualsevol estil; ara bé, no pot faltar el talent, la passió, l’ànima, el cor, el criteri i l’actitud.

És interessant traçar comprovar els punts en comú que hi trobem, per exemple, entre Michael Nyman, Joe Strummer, Peter Brötzmann, Miles Davis i Michel Petrucciani, protagonistes de Michael Nyman in Progress, de Silvia Beck, Quiero Tener una Ferretería en Andalucía, de Carles Prats, Brötzmann, de René Jeuckens, Miles Electric: A Different Kind of Blue i Michel Petrucciani de Michael Radford. Tots ells, a la seva manera, representen l’artista total: inquiets, inconformistes, i amb una mentalitat ben oberta davant la vida i el procés creatiu, la seva vida és l’obra d’art en sí. Artistes amb criteri i un punt de vista ben consolidat, i aquesta seguretat els permet interessar-se per tot el que els rodeja i per tot el que desconeixen, lluny de la mediocritat que invadeix a qui només s’interessa pel que ja coneix. Si Nyman busca a través de la fotografia i del vídeo inspiració per la seva música, ja sigui seguint el model de Dziga Vertov, cercant un complexe i poderós vehicle amb el que plasmar emocions i sensacions, a més de les exposades a través de la seva música, Strummer no troba moment per descansar la seva ment i ensumar i impregnar-se de l’art que sobrevola el sud d’Espanya, sobretot el flamenc i Lorca, situant-se més enllà de la figura del clàssic  i venerat rock star. Per l’hiperactiu i solitari Bröntzmann, serveix gairebé tot el que apuntem dels seus col·legues, i segurament trobaríem més similituds amb Nyman, però el que més emociona és la capacitat per submergir-se en la seva obra i oblidar-se de tot i de tothom. Si Nyman, Strummer i Brötzmann representen a l’artista total, perquè veuen la vida a través de l’art, què dir de Michel Petrucciani o de Miles Davis? El protagonista del documental dirigit per Michael Radford, és un d’aquells artistes, que un cop el coneixes, no te n’oblides mai, i per motius ben enriquidors. Des del seu metre d’alçada, no es pot calcular amb la mateixa exactitud la seva grandesa. Indomable i també, un altre hiperactiu, el seu llegat és formidable, tant per la seva trajectòria artística com per la seva vida i llibre d’anècdotes i cites. Nen prodigi de la música, les seves limitacions físiques no varen impedir que ben aviat fos un dels grans pianistes del segle XX. Des de la seva arribada a Nova York, al Village Vanguard, la seva carrera va ser fulminant, i tot i que va morir amb 36 anys, no li va faltar de res, a la vida. Ho va fer tot, ho va tastar tot, es va posar fins les celles de tot, i els seus discs i actuacions parlen per sí sols. Va gaudir d’uns anys de jazz brutals, compartint escenari amb gairebé tots dels grans noms del moment, i a la vegada, aquests varen compartir-ho amb Petrucciani, un dels mestres del piano de sempre. Murray Lerner (un dels protagonistes de l’In-Edit, homenatjat a través de nou dels seus films, entre d’altres, clàssics com Festival!, els que va fer dedicar a les actuacions a l’ïlla de Wight de Hendrix, Cohen i The Who, així com Message To Love: The Isle of Wight Festival, o més recents, com The Other Side of the Mirror: Bob Dylan at The Newport Folk Festival i Amazing Journey: The Story of The Who), per la seva part, penetra als anys elèctric de Davis, qui, interessat per Jimi Hendrix, Santana, Led Zeppelin i el rock n’ roll, va fusionar aquest estil i el seu, el jazz, per donar forma i sentit a una etapa creativa que el va permetre endinsar-se en la cultura rock. Les imatges de la seva actuació anomenada per ell mateix Call it Anything a la ïlla de Wight ho expliquen tot. La música del segle XX no es pot explicar sense parar atenció en la la personalitat, llegat i actitud de mites del calibre de Nyman, Strummer, Brötzmann, Petrucciani i Davis. Un re-pòquer de caràcters i personalitats imparables.

The Sacred Triangle: Bowie, Iggy and Lou 1971-1973, d’Alec Lindsell, Cracked Actor d’Alan Yentob, Ray Davies: Imaginary Man i Kinkdom Come: Dave Davies, aquestes dues de Julian Temple, s’atreveixen amb alguns dels artistes pop-rock més admirats de la dècada dels setanta, que no és poc. En el film de Lindsell apreciem la influència de la swinging London, de Warhol la Factory, de l’obra de teatre Pork, la connexió Londres-Nova York, … Aquella època va ser una explosió d’art, de passió, talent, sensualitat i sexualitat, d’eclosió d’inconformisme i rebel·lió, de posar en dubte l’autoritat, i combatre-la. I els protagonistes varen viure aquells anys al màxim, donant forma a treballs com Ziggy Stardust and The Spiders from Mars, Transformer i Raw Power. Bowie potser és qui més va aprofitar-se d’aquest triangle; abans de la connexió entre ells i diferents projectes junts, Lou Reed i Iggy Pop ja havien publicat obres mestres del pop-rock amb la Velvet i els Stooges. Ara bé, la història ja està escrita, i del record que queda, amb aquest film, amb testimonis impagables com el d’Angie Bowie, poc més es pot dir. Del film de Yentob, apuntar que es centra en l’etapa posterior al de The Sacred Triangle, anys de cocaïna i de Diamond Dogs. Estem al 1974, i veiem a un Bowie desbocat i desconcertant, durant el seu tour pels EUA, concretament a Los Àngeles. Imatges del concert a Universal Amphitheatre, el 2 de setembre, també del filmat per D.A. Pennebaker un any abans, el que va ser el darrer concert de Ziggy Stardust, serveixen per omplir més de 50′ de l’etapa del Bowie més ionqui i desenfocat. Els dos documentals de Temple dedicats als germans Kinks, o dels germans Davies, evidencia les diferències, sovint insalvables entre tots dos, deixant palès el contrast que trobem entre els dos alma màters d’una dels imprescindibles The Kinks. Retrat familiar i artístic alhora, el dedicat a Dave Davies ens presenta un músic turmentat i hipersensible. En canvi, Ray Davies sembla dissimular més i millor els seus dimonis, refugiant-se en la supèrbia i la intransigència. L’amor per la música i la necessitat d’expressar-se a través d’aquesta els va unir de forma irrevocable.

Els teòrics perdedors, com Blaze Foley i Bobby Liebling, sovint provoquen contradiccions. El film Blaze Foley: Duct Tape Messiah, de Kevin Triplett, i Last Days Here, de Dan Argott i Demien Fenton (Millor Documental de l’edició d’enguany), ens presenten, respectivament, a un cantautor de country maleït, assassinat pel fill d’un amic seu a casa d’aquest, durant una nit  d’alcohol i discussions, i al cantant del grup de doom metal Pentagram, esborrant-se a base de crack i deixant-se endur pel camí que marca la droga. Es pot arribar a pensar que tant Foley com Liebling són dos addictes a l’alcohol, a la droga, uns egoistes, uns excèntrics, que la seva història de somnis-glòria frustrada-artista bohemi és la història d’un perdedor o la d’un personatge graciós que s’entrega amb cos i ànima les seves passions. Segurament, ambdues històries són tot això, i molt més, i és per aquest motiu, i sobretot, perquè viuen (i han viscut, en el cas del difunt Liebling) cada dia com si fos el primer (o el darrer) dia de la seva vida, al límit, experimentant, patint, gaudint i exprimint la seva existència, com millor han sabut, o com han pogut, però de forma activa, no pas passiva. Aquesta actitud, tot i la gràcia que fan poden fer algunes situacions, comentaris o inclús, cares, és per prendre-se-la molt seriosament. I sí, el sentit de l’humor, que no falti mai. La fascinació que provoquen els documentals sobre músics maleïts és irresistible. En aquest cas, Last Days Here, comparable a Anvil, posa la pell de gallina, perquè finalment, l’amor pel heavy metal que senten Liebling i la seva banda ha passat per sobre de tot i de tothom. I això, és actitud. Un altre documental que podem situar en aquesta dimensió és Better than Something: Jay Reatard, d’Alex Hammond. El malaguanyat músic va morir durant una nit de descontrol, en una època que ja havia acceptat qui era i com es guanyava la vida, després de passar per anys de ràbia i ira autodestructives. La pel·li ens aproxima, a través d’entrevistes a Reatard i a uns quants amics i col·legues d’aquest, a un individu de metxa curta, que era capaç d’explotar en qualsevol moment, i a qui portar-li la contrària era discussió assegurada i una més que possible baralla. La seva visió del rock, de visceralitat punk, melòdicament pop, i apassionadament honest, són alguns dels motius per aproximar-se a un personatge que es pot considerar un híbrid de Kurt Cobain, Shanon Hoon i Mark Linkous, tot i que el seu llegat només es pot entendre des de l’univers Jay Reatard. Tan ingenu com transparent, la família d’aquest defineix una mica més el perquè de tot plegat. En aquest mateix calaix podem situar a un dels reis de la guitarra, que no és altre que el protagonista de Papagordo: En Casa de Raimundo Amador, de Laura Llamas Blasco i Víctor Morilla Rivas. Héroes en zapatillas, llegir al programa de mà, en la sinopsi del documental. Doncs sí. És una mena de ‘Vivint amb Raimundo Amador’, de qui ja hem gaudit a uns quants documentals, ja sigui en en solitari, o rememorant La Leyenda del Tiempo, o d’altres batalles musicals, com el magnífic Volando Voy (Dame Veneno). Aquí ens trobem amb una persona que respon al nom de Raimundo Amador, a qui no li cal cap presentació. Com viu aquest home que és mig humà i mig guitarra? L’hora de pel·li mostra a una persona tan genial com senzilla, amant dels seus i de les seves coses, imperfecte, sincer, i com qualsevol home de família, amb responsabilitats i obligacions que sovint provoquen discussions i conflictes, que ben portats, acaben en anècdota. Tot el que ha fet Raimundo Amador no s’explica durant una hora; però, la seva humilitat i proximitat, es detecten al minut ú de metratge. Tan gran i tan simple… i tan immens.

I anem als diferents paradigmes de rock n’ roll que han sigut protagonistes durant l’In-Edit. El més elemental és el que s’exposa a The Libertines: There Are No Innocents Bystanders, de Roger Sarrent. El grup de Pete Doherty i Carl Barat és el que és: un bateria brutal, un baixista disciplinat i de família milionària (detall que va permetre al grup disposar de local d’assaig i tots els instruments necessaris) i dos aspirants a rock star amb carisma, i el més important, amb un talent descomunal per composar cançons punk-pop. La importància que es donen tan Doherty com Barat és curiosa Que se’ls hi dediqui un documental amb aquest to, també, tot i que com es mostra, no són més que una banda per un públic juvenil. Ara bé, qui és capaç de discutir la vàlua dels seus dos discs? Doncs potser, els que no traguen l’anhel de fama, èxit i frivolitat que sempre han evidenciat dos hedonistes com Doherty i Barat. Estimar-se massa o donar-se excessiva importància pot ser perillós. Un altre cosa és Color Me Obsessed: A Film About The Replacements, de Gorman Bechard. La banda formada per Paul Westerberg, els germans Stinson, Bob i Tommy, i Chris Mars, amb vuit treballs en estudi publicats des de 1981 i 1990, varen ser una de les bandes de culte més ben valorades durant la dècada dels vuitanta. Als seus inicis punk, hereus del so dels Ramones i dels Stooges, varen anar afegint-hi un classicisme provinent del pop-rock americà que va anar donant forma a algunes de les millors cançons (i LP’s), com a mínim, de la dècada. Venerats per Hüsker Dü (rivals de la mateixa ciutat, Minnesota) Nirvana, Goo Goo Dolls, Social Distorsion, The Gaslight Anthem, entre d’altres, la seva importància a nivell musical és indirectament proporcional al seu èxit i a la seva fama. A través de mil i un testimonis, algun d’ells prou graciós (per vanitós), entre ells, músics, productors, fans, crítics (no falta el periodista de torn que s’oblida que només és un actor passiu i prescindible de l’escena), repassem la història, discografia i anecdotari d’una de les bandes més oblidades dels darrers trenta anys; tant menyspreats com imprescindibles, el recorregut, fet com si es tractés del Por Favor, Mátame de Legs McNeil (qui també apareix), on a través de les reflexions i records dels presents un es fa una petita idea de la immensitat dels insubstituïbles The Replacements, que a més de fer grans discs, eren autèntics, catxondos i al·lèrgics a l’èxit i la fama. Més punts a favor.

La vessant sociopolítica de la música també ha ocupat el seu lloc. Per exemple, Mama Africa, de Mika Kaurismäki, Galicia Caníbal, d’Antón Reixa, i Rock Radikal Vasco, de Begoña Atutxa i They Call It Acid: A Dance Music Feature Contemporany, de Gordon Mason, apunten en aquesta direcció, tot i que el punt de vista de la majoria d’ells desprenen unes idees prou rebels i contestatàries, adjectius que haurien d’anar gairebé sempre de la mà de l’art. Miriam Makeba, Mama Africa, va sortir del seu país, Sud-Àfrica, per fer una sèrie de concerts al Village Vanguard de Nova York. La seva música, amb lletres crítiques pel racisme imperant al seu país des de sempre, i instaurat de forma legal al 1948. Makeba deia que no parlava de política, que només deia la veritat, i d’aquí la seva constant i lògica denúncia davant dels assassinats i crims racials, com per exemple, la massacre de Shaperville, al 1960. Daniel Malan va ser el primer ministre del primer govern que va instaurar el bàrbar i criminal apartheid. El seu successor, un altre il·luminat, l’advocat Johannes Gerhardus Strijdom, qui va instaurar unes quantes lleis racistes, és a dir, del tot irracionals i estúpides. El compromís de Makeba amb el seu país, el seu continent, amb la veritat, amb la humanitat, i amb tot el que signifiqués lluitar contra els energúmens que dirigien el seu país (i la majoria blanca, que hi estava d’acord, o bé per ideals o bé per ignorància), va ser total, tant des dels EUA, la seva relació amb els Black Panthers (es va casar amb Stokely Carmichael), les seves paraules a Nacions Unides al 1963 (va ser la primera artista en fer un discurs a la seu de l’ONU), reclamant l’actuació dels països, com passa sovint, indiferents quan es tracta d’un conflicte del qual no poden lucrar-se, la seva actitud i personalitat, així com les seves lletres, varen fer de l’artista un exemple per tots els africans, sobretot per la dona africana. Activista immediata, Miriam Makeba és símbol de llibertat, drets civils i humans, música i respecte pels orígens. I ens anem al nor, a través dels anys 80 viscuts a Galícia i al País Basc. Dels documentals d’Anton Reixa i de Begoña Atutxa, ens quedem amb la reivindicació que es fa del llegat artístic i sociocultural d’una generació que va entendre que la música era la millor forma per expressar-se i per criticar tot allò que no els hi agradava, actitud, que no només a Espanya, sinó a tot arreu, es troba a faltar. Os Resentidos, Siniestro Total, Golpes Bajos, a Galícia, Zarama, Eskorbuto, Hertzainak i Kortatu, entre d’altres, plasmen de forma frontal la identitat dels dos moviments. Els moviment basc va ser més dur, bel·ligerant i auto-destructiu. Passats els anys, són recordats amb la importància que es mereixen, i no deixa de sorprendre, que avui en dia, la música no s’expressi amb la força i ràbia de llavors; i motius, no en falten, com tampoc en mancaven llavors. They Call it Acid, documental sobre la música que va néixer a Chicago als anys 80, amb seu a la discoteca Warehouse, d’aquí el nom, ens permet conèixer el naixement, consolidació i explosió de l’acid house. Des de la costa est nord-americana, la connexió Chicago-Detroit, la cultura del Dj, l’arribada de l’acid house Gran Bretanya, les raves, l’obsessió del govern de Margaret Tatcher per posar fre a les festes il·legals, el moviment Freedom To Party, la por que té el poder quan la joventut se sent lliure, la importància de l’èxtasi i les pills, la Hacienda, Sunrise i altres discos del moments… el documental és un germà bessó de High on Dope, de Piers Sanderson, guanyador de l’edició de l ‘any passat de l’In-Edit.

Un tant decepcionant ha resultat George Harrison: Living in a Material World, de Martin Scorsese (i el seu equip) rememora la vida, obra i gairebé tot del beatle més místic i, potser, outsider. El film està format per dues parts, la primera basada en l’etapa pre-beatle i beatle, cometada en gran part per talls de la meravellosa sèrie documental sobre els Beatles, l’Anthology. La segona part explica la gestació i èxit d’All thing must pass, el fort lligam amb la cultura i religió hindù, la relació amb els Monthy Phyton, el seu tarannà i filosofia de vida, tot i que sempre presents durant gran part dels més de dos cents minuts de metratge, queden molt més clars durant la segona part, i els seus darrers anys. Queden clares moltes coses: que George Harrison tenia un talent brutal, la grandesa, en tots els sentits, del que varen significar els Beatles, la importància de la India a la vida de Harrison, i que al documental, d’Scorsese, poc hi ha, més enllà de la melomania (més que justificada) que desprén el film i de l’aparició del seu nom als crèdits. Ara bé, hi ha coses que són poc menys que intocables, més enllà d’encerts, errors, fìlies o fòbies (tot i que en algun moment, Paul McCartney és massa Paul McCartney). Sí, segurament, els Beatles, George Harrison i Martin Scorsese formen part d’aquest grup.

Acción! The Story of La Fura dels Baus, de Christoph Goldman i Leif Karpe resulta interessant per diferents motius, entre ells per conèixer la història de la gestació d’un monstre com La Fura, així com la visió externa que es té d’ells. Quatre amics, Carles Padrissa, Marcel·lí Antúnez , Quico Palomar i Pere Tantinyà, als que després s’afegirien Alex Ollé i Jürgen Müller, entre d’altres, per formar un nucli de nou membres, que ben aviat varen situar el seu nom al panorama europeu del teatre, gràcies a Accions i Souz/o/Souz. Els primers anys, primeres funcions, canvis, disputes internes, el comiat de Marcel·lí Antúnez, la definició del projecte, primers èxits, assimilació de l’èxit, el salt mortal que suposa la inauguració dels JJOO de Barcelona, popularitat vs. identitat, les diferents personalitats del grup, el respecte entre ells… Més enllà del talent, sacrifici, dedicació, passió, genialitat, i tot el que es pugui afegir com a claus de l’èxit de la Fura, destaca el compromís, capacitat de sacrifici, solidaritat i ganes de tirar del carro de tots els Fureros; si algú es preocupava més del seu melic que del projecte, o reaccionava, o porta. L’individualisme col·lectiu, o el col·lectivisme individual de La Fura dels Baus, i la seva voluntat per pencar les hores que calguin, sense quiexar-se de la seva sort, són alguns dels atributs claus per entendre el seu èxit.

Recordem els valors que apunten l’In-Edit com claus per entendre l’elecció dels documentals del festival: cinematogràfic, periodístic, històric, divulgatiu, recreatiu i tangencial. Després d’haver gaudit d’uns quants, no ens queda cap dubte de que aquests valors hi són. Bones pel·lis, bona música, i Long Live In-Edit.

Encara falten unes setmanes, però ja podem anticipar algunes de les pel·lícules que podrem veure al proper Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, el càlid i passional In-Edit, que aquest any es celebrarà del 27 d’octubre al 6 de novembre. S’han desvetllat alguns títols, així com el nom de l’homenatjat, que aquest any serà Murray Lerner, un altre dels grans precursors del documental musical. Com cada any, tot i que encara s’ha de tancar la programació, hi haurà molt per veure, amb pel·lis que tocaran molts noms i pals, però que tindran, com a mínim, el mateix leitmotiv, que és l’emoció i l’amor per la música, uns sentiments que cada any respira Barcelona gràcies a l’In-Edit, que enguany complirà el novè aniversari.

Anem a la programació, secció per secció quins són els primers títols que s’han presentat:

Secció Oficial Internacional trobem els següents títols: Blaze Foley: Duct Tape Messiah, de Kevin Triplett; Bröntzman: Der Film, de René Jeuckens, Bury The Hatchet, d’Aaron Walker,  Color Film Obssessed: A film about The Replacements, de Gorman Bechard, Michel Petrucciani: Body and Soul, de Michael Radford, O Samba que Mora em Mim (The Samba Within Me), de Georgia Guerra-Peixe, Passione. A Musical Adventure, de John Turturro, Tahlina Sky: The Story of Kings of Leon, d’Stephen C. Mitchell i Trobadours, de Morgan Neville i Last Days Here, de Don Argott i Demian Fenton.

Secció Ofical Nacional: Jaime Urrutia: La Fuerza de la Costumbre, de Carlos Duarte Quin, Next Music Station: Morocco, de Fermín Muguruza i Papagordo. En Casa de Raimundo Amador, de Laura Llamas i Víctor Morilla.

Secció Excedlents: George Harrison: Living in a Material World, de Martin Scorsese, Michael Nyman in Progress, de Silvia Beck, The Ballad of Genesis and Lady Jaye, de Marie Loser, Toots and The Maytals. Reggae got Soul, de George Scott i Who Took the Bomp? Le Tigre on Tour, de Kerthy Fix.

London’s Backstage: Maratón Nocturno (From London To Wight): Blue Wild Angel: Jimi Hendrix at The Isle of Wight, Leonard Cohen: Live at the Isle of Wight, i Listening to You: The Whot at The Isle of Wight, totes tres de Murray Lerner.

Homenatge a Murray Lerner: Festival!, From Mao to Mozart: Isaac Stern in China, Message to Love: The Isle of Wight Festival, i Miles Electric: A Different Kind of Blue.

Al web de l’In-Edit trobareu tota la informació sobre el festivall, així com l’aprecidada graella. Ara us deixem amb Leonard Cohen interpretant The Partisan a The Isle of Wight:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=QjzDl93HIFo]

]]> http://www.bcncultura.cat/activitats/in-edit-2011-primers-acords/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/cinema/martin-scorsese-documental-sobre-george-harrison/ http://www.bcncultura.cat/cinema/martin-scorsese-documental-sobre-george-harrison/#comments Mon, 05 Sep 2011 07:33:02 +0000 toni http://www.bcncultura.cat/?p=40617 [...]]]> El proper mes d’octubre el famós canal HBO estrenarà, Geroge Harrison: Living in a Material World,  el documental que ha preparat Martin Scorsese, al costat de la vídua d’Harrison, Olivia. El documental serà presentat en dues parts degut a la seva extensa durada, tres hores i mitja, i s’emetrà els dies 5 i 6 d’octubre, posteriorment, el dia 10 del mateix mes, sortirà a la venda en versió DVD i Blu-Ray. Geroge Harrison: Living in a Material World, és un recorregut per la vida del música, des dels seus inicis a Liverpool fins als seus dies finals, a través d’imatges mai vistes fins ara i entrevistes amb la gent més propera a ell, com Paul McCartney, Ringo Starr, Phil Spector, Yoko Ono o George Martin. Si hi ha un director idoni per aquest tipus de documentals centrats en les estrelles del rock o el món de la música, aquests és, sense cap mena de dubte, Martin Scorsese, com ja ha demostrat amb The Last Waltz, Shine a Light o el millor documental que ha firmat fins a dia d’avui, No Direction Home, centrat en la figura de Bob Dylan. Malgrat que el seu proper film, Hugo, on el director dóna el salt al cinema infantil i familiar, ha estat un petit shock per als seguidors del director de Toro Salvaje, queda clar que Scorsese seguirà oferint-nos grans moments, com promet ser aquest George Harrison: Living in a Material World.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Xnx87LIDO9k]

Martin Scorsese debuta en el cinema infantil i en 3D amb Hugo, adaptació del conte per nens, The invention of Hugo Cabret de Brian Selznick, on es relata la història d’Hugo, un nen que viu en una estació de tren en el París dels anys 30, i es troba enmig d’un misteri relacionat amb el seu pare, una clau i un robot, elements que el portaran a viure una gran aventura. El film està interpretat per Asa Butterflield, Sasha Baron Cohen, Chloe Moretz, Ben Kingsley, Jude Law, Ray Winstone, Helen McCrory, Frances de la Tour, Emily Mortimer, Richard Griffiths, Christopher Lee i Michael Stuhlbarg.

Aquest film suposa un canvi radical d’estil respecta els últims films realitzats per el director de Taxi Driver, al costat de Leonardo Di Caprio (Gangs of New York, El Aviador, Infiltrados i Shutter Island), i vist el primer tràiler el film podria haver estat firmat per Chris Columbus, però tractant-se de Martin Scorsese, no cal dir que el film és pràcticament de visió obligada. Hugo s’entrenarà el proper 23 de novembre.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=qBg-TdpTCbw]

El film de David Fincher, La Red Social, ha estat la gran guanyadora dels premis Globus d’Or d’aquest any, emportant-se’n quatre dels sis als que estava nominada; els corresponents a Millor Pel.lícula Dramàtica, Millor Director, Millor Guió (Aaron Sorkin) i Millor Banda Sonora per Trent Reznor i Atticus Ross, imposant-se en les principals categories a les seves màximes rivals: Cisne Negro de Darren Aronosfky, The Fighter de David O’Russell, El Discurso del Rey de Tom Hooper i Origen de Christopher Nolan, la gran perdedora d’aquesta edició al no aconseguir cap premi en les diferents categories en les que estava nominada. El film de Lisa Cholodenko, The Kids Are Alright, ha estat la guanyadora en la categoria de Millor Pel.lícula Còmica o Musical, cosa que tenia bastant fàcil vist el nivell de les seves rivals, The Tourist de Florian Henckel Von Donnersmarck, Red de Robert Schwentke, Alicia En El País de Las Maravillas de Tim Burton i Burlesque de Steve Antin.

El britànic Colin Firth, amb la seva acadèmica actuació a El Discurso del Rey, ha estat el guanyador en la categoria de Millor Actor en drama, imposant-se a Jesse Eisenberg per La Red Social, James Franco per 127 Horas, Ryan Gosling per Blue Valentine i Mark Wahlberg per The Fighter; Paul Giamatti ha obtingut el mateix premi en la categoria de Millor Actor en comedia o musical, cosa que tenia força a mà si ens basem en el nivell del les interpretacions del seus rivals: Johnny Depp, amb dos nominacions, una per Alicia En El País de Las Maravillas i l’altre per The Tourist (probablement les seves dues pitjors interpretacions de tota la seva carrera), Kevin Spacey per Casino Jack i Jake Gyllenhal per Amor y Otras Drogas. En la categoria de Millor Actriu en drama, Natalie Portman ha estat la justa vencedora per la seva gran interpretació a Cisne Negro, i tot sembla indicar que por ser la gran guanyadora en la pròxima ediciò dels Oscar. Al costat de Natalie Portman, també hi havien nominades les actuacions d’Halle Berry a Frankie y Alice, Nicole Kidman a Rabbit Hole, Jennifer Lawrence a Winter’s Bone i  la de Michelle Williams a Blue Valentine. En l’apartat de Millor Actriu en comèdia o drama, el premi se l’ha endut Annette Bening per The Kids Are Alright, derrotant a Julianne Moore, nominada per el mateix film, Angelina Jolie per The Tourist, Emma Stone per Rumores y Mentiras i Anne Hathaway por Amor y Otras Drogas.

Christian Bale i Melissa Leo, tots dos per The Fighter, han estat els premiats com a Millor Actor i actriu de repartiment, respectivament. El primer s’ha imposat a Michael Douglas per Wall Street: El dinero nunca duerme, Andrew Garfield per La Red Social, Jeremy Renner per The Town. Ciudad de Ladrones i Geoffrey Rush per El Discurso del Rey; mentre que la segona, en una categoria molt igualada, ha aconseguit superar amb la seva interpretació al film de David O’Russell, a Helena Bonham-Carter per El Discurso del Rey, Jackie Weaver per Animal Kingdom, Mila Kunis per Cisne Negro i a Amy Adams també per The Fighter. Toy Story 3 com a Millor Pel.lícula d’Animació, la danesa In a Better World com a Millor Pel.lícula de parla no anglesa, derrotant Biutiful d’Alejandro González Iñárritu , You Haven’t seen The Last Of Me de Diane Warren, un dels temes del film Burlesque, com a millor cançó i Robert De Niro que ha rebut el premi honorífic Cecil B DeMille per la seva trajectòria (no serà pas per les seves últimes interpretacions) completen el palmarès pel que fa a l’apartat de cinema.

La serie Boardwalk Empire, produïda per Martin Scorsese ha estat la guanyadora en la categoria de Millor Serie de Tv dramàtica, derrotant a Dexter, Mad Men, la serie de zombies The Walking Dead i The Good Wife; i Glee ha estat premiada com a Millor Serie de comèdia. Carlos, el biòpic dirigit per el francès Olivier Assayas, sobre el terrorista veneçolà Illich “Carlos” Ramírez, ha estat premiat com a Millor Miniserie o film rodat per TV.  Pel que fa a l’apartat actoral, Al Pacino per la seva interpretació en la tv movie No Conoces a Jack, Steve Buscemi per la seva creació del polític corrupte que campa a les seves durant l’época de la llei seca a Boardwalk Empire, Claire Danes per Temple Grandin, Jim Parsons per Big Bang, Laura Linney per The Big C, Katey Sagal per Hijos de la Anarquía, Chris Colfer per Glee, i Jane Lynch també per Glee, han estat els guanyadors en els diferents apartats.

La carrera cap als pròxims premis Oscar ha començat i de moment sembla que David Fincher amb la seva excel.lent La Red Social és la que està millor posicionada per endur-se la desitjada estatueta.

Woody Allen, Martin Scrosese, Clint Eastwood, Terrence Malick, David Cronenberg, Darren Aronofsky, Danny Boyle, germans Coen, Hiromasa Yonebayashi, Clotilde Hesme, Sofia Coppola i el duet Doherty i Gainsbourg protagonitzant Confession d’un Enfant du Siecle i l’adaptació en 3D de Ghost in the Shell (aquests dos últims, projectes en panyals) són alguns dels noms que ompliran els cartells de les sales de cinema durant els pròxims mesos, tot i que sempre haurem d’esperar els problemes que tenen algun tipus de propostes per sortir a la llum, com ha succeït amb El demonio bajo la piel de Michael Winterbottom, que finalment s’estrenarà el 21 de gener, o amb En el centro de la tormenta de Bertrand Tavernier, per no parlar de La doctrina del shock, del mateix director de El perdón.

El 21 de gener s’estrenarà, a més del film de Winterbottom, Más allá de la vida de Clint Eastwood i Monsters de Gareth Edwards. De la resta d’estrenes de gener, destaquem Miel de Semih Kaplanoglu, Mil cretins de Ventura Pons i Red de Robert Schwentke.

Febrer: Almas condenadas de Wes Craven, Guest de José Luis Guerin, 127 horas de Danny Boyle, Valor de ley dels germans Coen, Inside Job de Charles Ferguson,  Cisne negro de Darren Aranofsky, El estudiante de Roberto Girault, Don’t be afraid of the dark de Troy Nixey, Made in Dagenham de Nigel Cole, Secretariat de Randall Wallace, Winter’s bone de Debra Granik, Animals United de Reinhard Klooss i Holger Tappe, Woman without men de Shirin Neshat i Shoja Azari.

Març: Lola de Brillante Mendoza, Destino oculto de George Nolfi, Nowhere Boy de Sam Taylor-Wood, Rango de Gore Verbinski, ¡Españoles! de Carlos Iglesias, El mundo según Barney de Richard J. Lewis, La deuda de John Madden, Potiche de François Ozon.

Abril: En el centro de la tormenta de Bertrand Tavernier, En un mundo mejor de Susanna Brier, Carta blanca dels germans Farrelly, Sangre Fácil de Zhang Yimou, Winnie the Pooh d’ Steve Anderson i Don Hall. Maig: Rompecabezas de Paula Smirnoff.

Durant els mesos de maig, juny, juliol i agost ens trobem amb una llista de noms que van de Piratas del Caribe 4 a Capitán América, passant per Thor, Soul Surfer, X-Men: First Class, Cars 2, The Hangover 2, Transformers, Harry Potter, Linterna Verde, el documental Senna, Los Pitufos, Prom, Your highness, The Change-Up, Cowboys & Aliens i Crazy, Stupid i Love, entre d’altres.

Setembre: War horse d’ Steven Spielberg i Grandes felinos africanos. El reino del coraje de Keith Scholey i Alastair Fothergill.

Octubre: Intruders de Juan Carlos Fresnadillo, The Thing de Matthijs van Heijningen, Las aventuras de Tintín: El secreto del unicornio d’ Steven Spielberg.

Novembre: Contagion d’ Steven Soderbergh, The Help de Tate Taylor i Immortals de Tarsem Singh.

Desembre: Los hombres que no amaban a las mujeres de David Fincher i We bought a Zoo de Cameron Crowe.

Repassant la llista de films que encara no tenen data d’estrena, ens trobem amb més d’una sorpresa. Aquestes són algunes que tenen pendent saber quan s’estrenaran: Midnight in Paris de Woody Allen, 28th Amendment de Florian Henckel von Donnermarck, A dangerous method de David Cronenberg, Haywire d’ Steven Soderbergh, Islands in the stream de Tommy Lee Jones, Keep coming back de William H. Macy, Mientras duermes de Jaume Balagueró, My week with Marilyn de Simon Curtis, Naked Beauty: A Love Story that Feeds the Earth de Louie Schwartzberg, Passion play de Mitch Glazer, La chica más feliz del mundo de Radu Jude, A little game d’ Ang Lee, A walk in the woods de Barry Levinson, Against all enemies de Robert Redford, La redada de Rosalyn Bosch, La piel que habito de Pedro Almodóvar, Alien Prequel de Ridley Scott, Código fuente de Duncan Jones, Confucio de Hu Mei, Dusty Springfield de Michael Cunningham, Gucci de Ridley Scott, El hombre de al lado de Mariano Cohn i Gastón Duprat, La Misión del director de recursos humanos de Eran Riklis, El mundo es grande y la felicidad se encuentra en cualquier esquina d’ Stefan Komandarev, El páramo de Jaime Osorio Márquez, El perfecto anfitrión de Nick Tommay, Conspiracy of fools de Robert Schwentke, Blue Valentine de Derek Cianfrance, Bel Ami de Declan Donnellan i Nick Ormerod, Leaves of grass de Tim Blake Nelson, A few best men d’ Stephan Elliot, Dream house de Jim Sheridan, Fangland de John Carpenter, Los amos de Brooklyn d’ Antoine Fuqua, La puerta de no retorno de Santiago A. Zannou, La vida útil de Federico Veiroj, Pequeñas mentiras sin importancia de Guillaume Canet, Restless de Gus Van Sant, Riot de John Carpenter, Route Irish de Ken Loach, The Boston Stranglers de Brian de Palma, The Conspirator de Robert Redford, The Host d’ Andrew Niccol, The invention of Hugo Cabret i The Rise of Theodore Roosevelt de Martin Scorsese, The Killer Elite de Gary McKendry, Xerxes de Zack Snyder, The Man who Killed Don Quixote de Terry Gilliam, The Rum Diary de Bruce Robinson, The Sigma Protocol de Jose Padilha, The Strange Adventures of H.P. Lovecraft de Ron Howard, The Tree of life de Terrence Malick, The Wolverine de Darren Aranofsky, The Tree de Julie Bertucelli,… i més títols que potser ens deixem o oblidem. De qui no ens oblidem és de Somewhere de Sofia Coppola: darrer Lleó d’Or, sense estrenar i sense data al nostre país… assumptes propis del show bussiness.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=8JF84IzHf74]

El món de l’art i de la cultura viu moments que se suposen vitals pel futur d’un dels motors de la societat. Ni l’art ni la cultura són paraules esmentades gairebé mai pel circ polític, circumstància que hem pogut comprovar durant les darreres eleccions; però sí que en parlen quan es tracta de de lleis i de defensar el negoci creat al voltant de la propietat intel·lectual. Crear, ser autor d’una obra, és copiar i reciclar, fer collage a través d’altres obres. El nivell d’innovació quin és realment? On és la diferència entre autor i consumidor? El copyright protegeix al món artístic, però s’adapta als canvis que afortunadament la humanitat provoca de tant en tant. Seria positiu trobar una forma de retribució justa per creadors i productors, i com apunta Creative Commons, que permeti un ús racional i legítim dels drets d’autor així com un accés determinat pel públic, deixant de banda el famós ‘tots els drets reservats’ del copyright i donar pas a ‘alguns drets reservats’ de Creative Commons. El propi Lawrence Lessig i Radiohead són dos exemples clars de que una actitud altruista no és enemiga de la rendibilitat, sense oblidar que cadascú té un punt de vista de la vida, la propietat inte·lectual i els diners: Per l’SGAE i companyia serà una, i per Jean-Luc Godard serà una altra, per exemple.

El paradigma socioeconòmic és el que és. Les formes són les que són. No obstant, aquest any que acaba posa sobre la taula un debat que de nou, posa en evidència les diferents maneres d’entendre la vida. Finalment, es pot resumir tot a dues vies: una, la de tancar totes les portes a la cultura, amb l’opció d’obrir-les amb diners, i l’altra, obrir unes quantes portes de forma gratuïta i convidar a la gent a accedir a la cultura de forma oberta, de manera que arribin a consumir-ne i fins i tot, a participar d’ella també com a creadors. Fomentar el gust per l’art i la cultura, molt més enllà del simple acte de pagar per accedir a una estona d’oci. Educar i posar la cultura a l’abast de la gent no donaria pas a una societat més intel·ligent i sensible amb l’art i tot el que comporta? Protegir l’art és aplicar lleis que només protegeixen a una de les parts? Potser també seria hora de plantejar-nos si el que importa és la humanitat i el seu creixement intel·lectual, o bé, el que realment importa és l’economia i la defensa dels drets d’unes elits que volen continuar essent intocables. El debat ha d’existir. Quo Vadis, estimat món?

I què ha donat de sí la cultura durant aquest 2010? Els lectors de BCNCultura.cat ho veuen d’aquesta manera:

10 films

10 discs

10 llibres

5 activitats

Taschen presenta una edició molt cuidada d’aquest llibre, i limitada a 1.000 còpies. Tota una peça de col·leccionista, amb pròleg firmat pel propi Martin Scorsese, amb un format de 29 x 44 cm, però a un preu realment prohibitiu (al voltant d’uns 500 €, que es diu ràpid), convertint-se en un producte només apte per butxaques carregades de diners o d’esperit kamikaze. Per qui estigui interessat en adquirir el llibre que passi per la llibreria Kowasa, que li portaran sense cap problema. I per qui no pugui, o vulgui, fer-se amb una d’aquestes còpies, com un servidor, i sigui seguidor del film d’ Scorsese, i de pas li agradi la fotografia, doncs remenant per Internet podreu trobar moltes de les excel·lents imatges que formen part d’aquest llibre.

Llibre disponible a Kowasa.

Poc a poc, Christopher Nolan ha anat perdent la seva inicial condició d’autor, la que va mostrar a Following, Memento i Insomnio, per caure en els tics del blockbuster reventa taquilles. Amb seu anterior film, la notable El Caballero Oscuro, Nolan evidenciava que ell es movia en el terreny de la superficialitat, el que mostra i punt, i que darrera de les seves històries i els seus personatges no hi ha res més. Sense capacitat de suggestió, els seus films resulten poca cosa més que una demostració de desplegament pirotècnic.

Origen, té el pitjor de Nolan: personatges sense dibuixar (extremadament plans i lineals) i un guió que no deixa de ser un petit fil argumental que el director estira fins fer perdre l’interès per una trama simple i buida, que a mesura que avança, sembla interminable. Excessiva en el seu plantejament visual, i narrativament pretenciosa i fallida, aquesta incursió del director de Batman Begins en el món dels somnis no deixa de ser un exercici avorrit, que recorda a masses coses i careix del risc necessari per convertir-se en un film referencial, que en el fons és el que pretend. Tot i gaudir d’un primers 20 minuts esperançadors, firmats amb pols ferm, on ens mostra l’equip de Cobb (Leonardo DiCaprio) en plena acció, a partir d’aquí el film cau en un tòpic rere l’altre, i en alguns moments, semblen extrets del cinema de Michael Bay, com la meticulosa i avorrida elaboració del pla que ha d’ejecutar Cobb amb el seu equip i la part suposadament humorística dels personatges Tom Hardy i Joseph Gordon-Lewitt. Els pobres girs finals  porten a un clímax etern, on ens vol demostrar el seu gran domini del temps narratiu, mostrant-nos tres accions a l’hora que passen en diferents fraccions de temps. La narració acaba resultant poc fluïda, i la monotonia dóna pas a la pèrdua d’interés per el que succeïrà, en un final més que previsible.

Tret de les escenes entre Leonardo DiCaprio i Marion Cotillard (tot i que la seva història sembla treta de Shutter Island de Martin Scorsese), la resta del film, a més, és també pobre en intensitat, i més valorant les aportacions dels actors, Tom Hardy, Joseph Gordon-Lewitt, i sobretot, de la irritant Ellen Page, qui interpreta el mateix personatge de Juno sense cap mena de matís. El film té pocs valors cinematogràfics i molts comercials, convertint-se en una obra buida i efímera alhora de trascendir més enllà d’aquests temps. Tot plegat, demostra que Chirstopher Nolan no és l’autor que pretén ser, com ho són Wes Anderson, Sofia Coppola, Paul Thomas Anderson, Rob Zombie, Michael Mann, Spike Jonze o James Gray, tots ells capaços d’aportar personalitat i sorpresa als seus respectius projectes, sinó que està molt a prop dels grans asaliarats de Hollywood: Bryan Singer, Michael Bay o els germans Wachowski.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=RV9L7ui9Cn8]