Que Ben Affleck és millor director que no pas actor ja ho va demostrar amb el seu film de debut, Adiós pequeña, adiós (2007). Un thriller força notable, amb una gran atmosfera, gran pols narratiu i una gran direcció d’ actors. Affleck va apuntar maneres d’ autor en aquell debut, i amb aquest nou film, sense arribar als nivells de l’ anterior, és manté fidel al tipus de cinema que proposava amb el seu debut. Amb The Town. Ciudad de ladrones, el director es decanta per una història menys fosca que la narrada en el seu debut, sobre una banda d’ atracadors de bancs (liderada per Affleck) del Barri de Charlestown (Boston). Els components del grup se senten orgullosos de ser el que són i es consideren els millors en el seu ofici; però, un detall inesperat en un dels seus robatoris provoca que la policia els hi segueixi el rastre.

El director es pren aquest encàrrec d’ adaptar la novel·la, Prince of thieves, de Chuck Hogan, com un artesà i crea un film d’ esperit clàssic allunyat de la artificiositat pròpia del cinema comercial que mana avui en dia a a les cartelleres. El seu film es situa en l’ òrbita del cinema de John Frankenheimer, o sense anar més lluny, del de Michael Mann, però sense el punt post-modern que té l’autor de Heat, que no pas de tòtems del blockbuster com Michael Bay o Tony Scott. La seva aposta per una narració clara i sense cap tipus de pretensions fa de Ben Affleck un director honest capaç de sorprendre’ns amb escenes força brillants, com la del últim atracament de la banda de Doug, o la d’un nen observant al grup d’atracadors vestits de monja dins del cotxe, que bé podrien haver estat filmades per el propi Michael Mann. Doncs, quin és el problema del film? Ben Affleck a l’ altra banda de la càmera, amb un personatge previsible fet a la seva mida: el típic delinqüent dur però de gran cor, víctima d’ un entorn que no li ha donat cap altre elecció en la vida que atracar bancs al costat dels seus colgues, fins que un dia coneix una noia i vol deixar la seva vida de criminal enrere. I d’aquí deriva a un dels altres punts fluixos del film, la història d’ amor que viuen els personatges de Ben Affleck i Rebecca Hall, basada en els pitjors clixés d’aquestes. Sembla que Ben Affleck sap dirigir a tots els actors, on destaquen Jeremy Reinner i un breu però excel·lent Chris Cooper, menys a ell mateix. The Town. Ciudad de ladrones deixa ben clar a quina banda de la càmera està el millor Ben Affleck.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=bWxEKnf3Krk]

Poc a poc, Christopher Nolan ha anat perdent la seva inicial condició d’autor, la que va mostrar a Following, Memento i Insomnio, per caure en els tics del blockbuster reventa taquilles. Amb seu anterior film, la notable El Caballero Oscuro, Nolan evidenciava que ell es movia en el terreny de la superficialitat, el que mostra i punt, i que darrera de les seves històries i els seus personatges no hi ha res més. Sense capacitat de suggestió, els seus films resulten poca cosa més que una demostració de desplegament pirotècnic.

Origen, té el pitjor de Nolan: personatges sense dibuixar (extremadament plans i lineals) i un guió que no deixa de ser un petit fil argumental que el director estira fins fer perdre l’interès per una trama simple i buida, que a mesura que avança, sembla interminable. Excessiva en el seu plantejament visual, i narrativament pretenciosa i fallida, aquesta incursió del director de Batman Begins en el món dels somnis no deixa de ser un exercici avorrit, que recorda a masses coses i careix del risc necessari per convertir-se en un film referencial, que en el fons és el que pretend. Tot i gaudir d’un primers 20 minuts esperançadors, firmats amb pols ferm, on ens mostra l’equip de Cobb (Leonardo DiCaprio) en plena acció, a partir d’aquí el film cau en un tòpic rere l’altre, i en alguns moments, semblen extrets del cinema de Michael Bay, com la meticulosa i avorrida elaboració del pla que ha d’ejecutar Cobb amb el seu equip i la part suposadament humorística dels personatges Tom Hardy i Joseph Gordon-Lewitt. Els pobres girs finals  porten a un clímax etern, on ens vol demostrar el seu gran domini del temps narratiu, mostrant-nos tres accions a l’hora que passen en diferents fraccions de temps. La narració acaba resultant poc fluïda, i la monotonia dóna pas a la pèrdua d’interés per el que succeïrà, en un final més que previsible.

Tret de les escenes entre Leonardo DiCaprio i Marion Cotillard (tot i que la seva història sembla treta de Shutter Island de Martin Scorsese), la resta del film, a més, és també pobre en intensitat, i més valorant les aportacions dels actors, Tom Hardy, Joseph Gordon-Lewitt, i sobretot, de la irritant Ellen Page, qui interpreta el mateix personatge de Juno sense cap mena de matís. El film té pocs valors cinematogràfics i molts comercials, convertint-se en una obra buida i efímera alhora de trascendir més enllà d’aquests temps. Tot plegat, demostra que Chirstopher Nolan no és l’autor que pretén ser, com ho són Wes Anderson, Sofia Coppola, Paul Thomas Anderson, Rob Zombie, Michael Mann, Spike Jonze o James Gray, tots ells capaços d’aportar personalitat i sorpresa als seus respectius projectes, sinó que està molt a prop dels grans asaliarats de Hollywood: Bryan Singer, Michael Bay o els germans Wachowski.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=RV9L7ui9Cn8]

Arribats a aquest punt, que millor que recordar aquelles pel·lícules que reflexionen sobre el circ empresarial. Ja sigui per un punt de vista crític a més no poder com el de Kurosawa a Los Canallas Duermen en Paz, Chaplin a Tiempos Modernos, Nicolas Klotz a La Cuestión Humana, o el mateix Godard; sigui per la lúcida visió de Fritz Lang a Metrópolis; pel sentit de l’humor i sarcasme de Billie Wilder, en aquest cas a El Apartamento; per la demostració que la unió fa la força, com a Los Camaradas de Mario Monicelli, o per un motiu tan fantàstic com el que ens dóna Jacques Tati per incloure el seu Playtime, el de l’home perdut en la sobrevalorada modernitat, que no sap ni com accedir als edificis. Tots ells són directors que plasmen en imatges una realitat, amb una mirada atractiva, intel·ligent, creativa i per tant capaç d’evocar el dia a dia, i posar sobre la taula, cadascú a la seva manera, les veritats que comentàvem al principi. Després, que cadascú li doni les voltes que vulgui o pugui a la pel·lícula, tot i que algunes voltes són increïbles, com les de posar d’exemple d’asertivitat a un curs de formació per treballadors, i es tracta d’ un cas real, a un individu com Gekko, el personatge interpretat per Michael Douglas a Wall Street. Aquestes són 30 de les pel·lícules que més s’apropen a l’univers de les empreses, oficines, bancs, i en definitiva, que ens aproximen a la rutina dels edificis des d’on es marca la pauta de l’estimada economia, i curiosament o no, totes elles ben crítiques, o com a mínim sarcàstiques, d’un món, on sembla, com indica el cartell de Syriana, ‘Tot està Connectat’, i que sovint, sembla disposat a abocar a alguns a un precipici existencial, i a d’altres, a contínues converses sobre les vendes, la televisió, el marit, els nens, els companys de feina i el temps de lleure.

A la gala d’enguany, per primer cop ens trobem amb 10 pel·lícules nominades en la categoria Millor Pel·lícula de l’any. Avatar, The Blind Side, An Education, Precious, Un Tipo Serio, Malditos Bastardos, En Tierra Hostil, Distrito 9, Up i Up in the Air són les nominades. Així que les 4 primeres són millors pel·lícules que Enemigos Públicos, Donde Viven los Monstruos, The Road, Los Límites del Control i Si la Cosa Funciona? No podem fer res davant el 3D, ni davant dels telefilms amb estrelles, i encara menys davant horterades lacrimògenes. En la categoria a Millor Actor, es fa justícia amb el gran Jeff Bridges. L’ actor de Los Àngeles ha estat nominat per cinquena vegada a la seva carrera per Corazón Rebelde. És una bona oportunitat perquè els Oscar ens facin callar i premïi la trajectòria d’un actor que ha treballat amb directors de la talla de Peter Bogdanovich, Michael Cimino, John Carpenter, Terry Gilliam i els germans Cohen. Quants poden defensar una carrera i una honestedat com la de Bridges entre els nominats? Ni George Clooney (Up in the Air) ni Morgan Freeman (Invictus); Colin Firth (Un Hombre Soltero) i Jeremy Renner (En Tierra Hostil)… res a dir, com res diuen les seves interpretacions. Si Johnny Depp ni Michael Stuhlbarg no es mereixen estar nominats com a Millor Actor, el meu nom és Lionel Messi i quan no entreno, sóc oficinista, senzillament perquè m’agrada l’olor a oficina. Com a Millor Actriu, tenim a la gran i inimitable Sandra Bullock (The Blind Side). Quina imatge si Sandra Bullock guanya un Oscar, seria tan grotesc com si Arnold Schwarzeneger es presentés a president dels EUA i guanyés. Com està el circ, la Bullock millor actriu, i ja posats, Avatar i Renner com els altres premiats. Les altres nominades són Helen Mirren (The Last Station), Carey Mulligan (An Education), Gabourey Sidibe (Precious) i Meryl Streep (Julie & Julia); totes elles interpreten personatges interesantíssims, en un premi que serà un altre dels grans Razzies de la nit. Entre els nominats a Millor Secundaris tenim per una banda a Matt Damon (Invictus), Stanley Tucci (The Lovely Bones), Christoph Waltz (Malditos Bastardos), Christopher Plummer (The Last Station) i Woody Harrelson (The Messenger). L’alemany ha de guanyar i de carrer. Penélope Cruz (Nine), Vera Farmiga i Anne Kendrick (Up in the Air), Maggie Gyllenhaal (Corazón Rebelde) i Mo’nique (Precious), són les nominades en el bàndol femení. I si guanya Avatar, Renner i la Bullock, haurien de guanyar o bé Pe o bé Mo’nique. Més Razzies.

A Millor Pel·li Estrangera trobem Un Profeta, La Cinta Blanca, Ajami, La Teta Asustada i El Secreto de tus Ojos. Un Profeta ha de guanyar aquest Oscar. I La Cinta Blanca per la seva banda ha de guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula tot i no estar nominada, en la que diuen que podria ser una de les sorpreses de la nit, en el supòsit el director del certamen fos un servidor. A Millor Pel·li d’Animació, lluitaran pel títol Up, Fantastic Mr. Fox, The Princess and the Fog, The Secret of Kells i Coraline, en un premi assegurat per l’obra mestra de Pete Docter i companyia, sense desmerèixer cap de les altres. A Millor Direcció Artística, els agraciats són Avatar pel control absolut de la tècnica, barata però efectiva del hiperrevolucionari 3D, Nine, perquè mira que ballen bé, el renovat Sherlock ‘MTV’ Holmes, The Young Victoria i el Parnassus de Terry Gilliam. Com a l’ex-Monty Phyton no li donaran, tenim un altre Razzie en camí. A Millor Fotografia, Avatar (què dirà Christopher Doyle…tot i que en aquest té la pinta que els Oscar li rellisquen…), Harry Potter XXVIII, En Tierra Hostil, Malditos Bastardos i La Cinta Blanca. Em sap greu per Tarantino, però La Cinta Blanca ha de guanyar. Harry Potter guanya l’Oscar a Millor Cinematografia…, quin titular…potser aquest Razzie, pensant-ho bé, és gairebé insuperable. A Millor Director, com Michael Mann, els germans Cohen i Michael Haneke són realment jugadors de bàsket, i Woody Allen tenista, han quedat fora. James Cameron, Quentin Tarantino, Kathryn Bigelow, Lee Daniels i Jason Reitman són els que opten al gran premi individual. Què podem dir… que pobre Tarantino. A Millor Muntatge, Avatar s’endurà un altre Razzie, per sobre de Distrito 9, Precious, En Tierra Hostil i Malditos Bastardos. Com a nominats a Millor Guió Adaptat, tenim una altra de les pel·lis recomanables del certamen, In the Loop, An Education, Precious, Distrito 9 i Up in the Air. A Millor Guió Original trobem Malditos Bastardos, En Tierra Hostil, The Messenger, Up i Un Tipo Serio. I Avatar no està nominat? Els fans ja tenen tema de debat.

Ens deixem alguns Premis, els podeu consultar a la web oficial dels Oscar, on també podreu veure totes les nominacions, totes les pel·lis nominades i el full de ruta de la gala en format ideal per imprimir i seguir aquests Oscars i/o Razzies còmodament a la matinada de diumenge a dilluns. Recordar que Avatar i En Tierra Hostil acumulen 9 nominacions, i es presenten com les gran favorites d’aquest show de la indústria del negoci cinematogràfic. Malditos Bastardos, amb 8, Precious i Up in the Air amb 6, Up amb 5, i Distrito 9, Nine i Star Treck amb 4, són els films quer parteixen com a favorits en la festa del glamour més mediàtic, productiu i comercial.

Tanta roba cara i parafernàlia per què? Perquè es parli de com van vestits els artistes i per omplir pàgines de premsa rosa? Els Oscar d’aquest any, més que mai, són els veritables Razzies.

La nostra quiniela particular:

-Millor Pel·lícula: Un Tipo Serio i Malditos Bastardos, ex aequo
-Millor Director: Quentin Tarantino
-Millor Actor: Jeff Bridges
-Millor Actriu: Helen Mirren
-Millor Actor Secundari: Christoph Waltz
-Millor Actriu Secundària: Maggie Gyllenhaal
-Millor Pel·lícula d’Animació: Up
-Millor Direcció Artística: The Imaginarium of Doctor Parnassus
-Millor Fotografia: La Cinta Blanca
-Millor Vestuari: The Imaginarium of Doctor Parnassus
-Millor Documental: ?
-Millor Curt Documental: ?
-Millor Muntatge: Malditos Bastardos
-Millor Pel·lícula Estrangera: Un Profeta i La Cinta Blanca, ex aequo
-Millor Make Up: Il Divo
-Millor Música Original: Up
-Millor Cançó Original: “The Weary Kind”, de Corazón Salvaje
-Millor Curt Animat: ?
-Millor Curt: ?
-Millor Edició de So: Malditos Bastardos
-Millor So Mixing: Malditos Bastardos
-Millors Efectes Especials: Distrito 9
-Millor Guió Adaptat: In the Loop
-Millor Guió Original: Un Tipo Serio

Així doncs, els 90 ens van deixar imatges per sempre: un personatge amb tisores en lloc de mans, una pluja de granotes, alguns dels assassins més despiatats mai vistos fins el moment, a un grup d’atracadors de bancs vestits com si haguessin sortit de Banda Aparte de Jean Luc Godard, a John Travolta i Uma Thurman ballant al ritme de Chuck Berry, l’estafa del corrent dogma liderat per Lars Von Trier, a un dels policies més corruptes i decadents vist mai en una pantalla de cine, a Scorsese entregant un dels millors films d’època mai realitzats i una perfecta radiografia del món dels gàngsters, al salvatge  Max Cady, a Benicio del Toro i Johnny Depp en un descapotable camí de Las Vegas, a Woody Allen firmant dues de les seves obres més contundents sobre l’home actual i la relació de parella, l’explosió del cinema xinès emulant a la Nouvelle Vague francesa per demostrant que no tot són arts marcials, a David Cronenberg provocant als espectadors de mig món amb la seva adaptació d’ una obra de J.G. Ballard, a noves formes d’entendre el terror ideades per les ments de David Lynch o Michael Haneke, a un hereu d’ Akira Kurosawa com és Shohei Imamura, a la recuperació del cine rus gràcies a figures com Aleksandr Sokurov i Nikita Mikhalkov, les imatges de Michelle Pfeiffer o Maggie Cheung vestides de làtex negra, a Jeff Bridges creant un dels presonatges més divertits i carismàtics mai ideats per els germans Cohen, o a Edward Norton i Helena Bonham-Carter agafats de la mà mentres observen com s’ensorren les bases del sistema…

Evidentment falten títols del nivell de The Addiction d’Abel Ferrara, Misterioso Asesinato en Manhattan de Woody Allen, Hard Boiled de John Woo, Velvet Goldmine de Todd Haynes, Ju Dou de Zhang Yimou, Morir Todavia o Hamlet de Kenneth Branagh, Wonderland de Michael Winterbottom, L. A. Confidential de Curtis Hanson, En el Nombre del Padre de Jim Sheridan, El Rey Pescador de Terry Gilliam (per culpa d’un irritant Robin Williams) o Amor a Quemarropa de Tony Scott, però creiem que els que venen a continuació són els que il·lustren millor els 10 anys que van des del 1990 fins el 1999, o almenys són els que millor record ens han deixat.

]]> http://www.bcncultura.cat/cinema/90-films-decada-90/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/cinema/les-25-pelicules-del-2009/ http://www.bcncultura.cat/cinema/les-25-pelicules-del-2009/#comments Thu, 31 Dec 2009 07:00:48 +0000 toni http://www.bcncultura.cat/?p=10913 [...]]]>

L’any 2009 ha significat l’arribada del pressumible salvador del cinema per tots els públics, el 3D, tècnica que permetrà mantenir els sous estratosfèrics del ‘mundillo’; afortunadament, autors com Michael Haneke, Michael Mann, Jim Jarmusch, Wong Kar-Wai, i clàssics com Clint Eastwood i Woody Allen, han demostrat el cine entès com un entreteniment actiu i no passiu, és a dir, com un exercici de reflexió a través d’una història, és i serà el concepte autèntic de l’art; i pels autors, l’art és la prioritat.

Una nova generació de cineastes, representada per Isaki Lacuesta, Spike Jonze, Duncan Jones, Tomas Alfredson, Nobuhiro Suwa (Yuki i Nina finalment no ha entrat), Lisandro Alonso, Amat Escalante (autor de l’excel·lent Los Bastardos, vista a L’Alternativa) i Catalin Mitulescu (autora rumana de Cómo celebré el fin del mundo, confirmant el gran moment del cinema del seu país) consoliden la idea de que darrera d’una obra hi ha un autor amb un punt de vista i un enfoc, tant de la vida com del cinema.

La Cinta Blanca, Enemigos Públicos, Revolutionary Road i Si la Cosa Funciona són obres mestres per l’espectador que entén el cinema de la manera que hem comentat; són obres amb un autor darrera, amb tot el que comporta. La Cinta Blanca és Michael Haneke de la mateixa manera que Si la Cosa Funciona és Woody Allen. Quan primen la tecnologia i els interessos econòmics, o el fet de que algú faci una pel·li, un llibre o un disc amb la idea de fer-se millonari, l’art es devalua, Però sembla ser que avui en dia el que entreté i ven, desgraciadament, és no pensar; d’aquesta manera, La Cinta Blanca (vista al darrer Festival de Cinema Negre de Manresa), Synecdoche New York (obra de Charlie Kaufman del 2008), Mr. Nobody, de Jaco Van Dormael, Kinatay, de Brillante Mendoza (amb Raya Martín, directors filipins a seguir) o Thirst de Park Chan-Wook, encara no s’han estrenat a les grans sales del nostre país.

Les obres, els fets i les paraules serveixen en aquest cas per explicar i argumentar el criteri i l’exigència de cadascú. De la mateixa manera que una persona és el que diu, el que fa en el seu dia a dia, les pel·lis que mira, llibres que llegeix o música que escolta i del que n’extreu, els artistes s’expressen a través de la seva obra: des de l’omnipresent Haneke fins a Soderbergh (gran 2a part del Che, gran Benicio Del Toro, però sense lloc a la nostra llista), passant per Arnaud Depleschin, Gus Van Sant (director de la irregular Paranoid Park, amb fotografia de Christopher Doyle), Quentin Tarantino i Hirokazu Koreeda, seguidors i fidels a Lubitsch, Renoir, Ozu, Bergman, Fuller, Aldrich, Dassin, Godard i Truffaut, se’ls hi detecta una profunditat temàtica i de personatges; de la mateixa manera que al director de la divertida Zombieland, Ruben Fleischer, se li observa una naturalitat per fer cinema honest i divertit, a Lars Von Trier se li nota un superego excessiu, i a directors com PJ. Hogan, Mark Waters, Todd Philips se’ls hi veu d’una hora lluny que només busquen o esperen un guió poc menys que estúpid que els serveixi per reventar la taquilla, com si juguessin al bingo.

Hem descartat finalment Cuestión de Honor, de Gavin O’Connor, amb aromes de La Última Noche d’Spike Lee i Katyn d’Andrzej Vajda, qui despulla les vergonyes de la intervenció russa a Polònia durant la 2a Guerra Mundial. Button, Slumdog Millionaire i obres amb aquest tarannà no entren perquè considerem que són pel·lis fetes exclusivament per guanyar un Oscar; són propostes efectistes que per dir poc necessiten massa. Tot el contrari de propostes com Up, obra que conté un flashback inicial genial d’uns 5 minuts on explica de forma brillant i mesurada tota la vida del vell protagonista. I Up sí hi és entra les millors.

Aquestes són les 30 millors pel·lícules de l’any:

1. Lost in Translation

Sofia Coppola

La segona pel·lícula de la noia que de petita sopava amb Kurosawa entre d’altres monstres del cine, és l’exemple més evident de la necessitat de referents cinematogràfics de qualitat, que un cop assimilats i amb un punt de vista personal, poden dur a oferir una bona obra. Lost in Translation supera les expectatives, gràcies a una frescura i ritme que a base de silencis, contrallums, desenfocs i genialitat que col·locaven a la guia d’imprescindibles a la pròpia directora, a Scarlett Johansson, i alhora reivindicava a un dels grans actors de sempre, Bill Murray. Aromes de la nouvelle vague, del cinema asiàtic contemporani, del nordamericà dels 70′s; i tot plegat amb una mirada indie on suggerir ho és tot.

2. El Regreso

Andrey Zvyagintsev

L’òpera prima del rus, hereu directe de Sokurov, és una pel·lícula tan minimalista com contundent. Terror familiar, amb un color ratllant el blanc i negra, on l’aspresa i mala llet d’un pare poc més que invisible calen profundament en uns fills sense lligams i pletòrics d’inseguretat. En canvi, la seguretat en la direcció neta i tan visceral com elegant de Zvyagintsev captiva des del primer fotograma. Autor d’una de les històries de New York I Love You, potser amb El Destierro no manté un nivell tan alt, però si confirma que estem d’enhorabona amb l’aparició d’aquest rus subtil i delicat.

3. Mulholland Drive

David Lynch

Què dir de Lynch que no s’hagi dit. Simplement, treure’s el barret amb l’altíssim nivell que manté; no oblidem que Inland Empire podria ser-hi perfectament entre les 10 primeres, però no hem permès que el sr. Lynch s’emporti un protagonisme excessiu que segurament es mereix. Ell segueix al seu ritme i amb el seu punt de vista tan personal com genial. Per si no es conformés amb fer grans obres, amb Inland Empire s’atreveix a renovar el gènere cinematogràfic. Un dels més grans.

Michael Mann, basant-se en el llibre de Bryan Burrough Public Enemies: America’s Greatest Crime Wave and the Birth of the FBI, 1933-34, aconsegueix amb Enemigos Públicos no només la seva millor pel·lícula, sinó una lliçó de virtuts cinematogràfiques. La personalitat i l’estilisme alhora de narrar, prioritzant en el com es narra l’acció, és motiu més que suficient per valorar la seva feina com una de les més valuoses dintre del panorama cinematpgràfic nordamericà dels darrers quinze anys.

Johnny Depp, Christian Bale i Billy Crudup, interpreten a John Dillinger, Melvin Purvis i J. E Hoover; són els tres grans protagonistes de la pel·lícula, amb menció especial per l’excel·lent treball de Marion Cotillard i per la resta dels secundaris, en especial Jason Clarke, Stephen Graham (This is England) i Giovanni Ribisi (Lost in Translation, i pròximament a Los diarios del ron). Depp interpreta a un Dillinger segur de sí mateix, honest i amb ganes de ser lliure, d’escapar de les cadenes de l’engranatge social. Viu al marge de la llei i de la justícia; una llei ferma que vol defensar l’estat de dret, com Melvin Purvis (Christian Batman Bale), i una justícia violenta i capaç de tot per el·liminar com sigui a qui no s’adapti a la societat, representat per J. E Hoover (Billy Crudup). Dillinger no enganya, però no roba a qualsevol; fins i tot es posa en contra al sindicat del crim, perquè segons aquests, un lladre ha de robar sense consciència; Dillinger roba a qui roba. Melvin Purvis és un policia que creu en els valors dels guardians del poble; a la vida real es va sucidar. J. E Hoover era dels qui confón tenir poder amb tenir la capacitat d’esclafar tot el que emprenya.

Michael Mann treu tot el suc a les imatges, a l’ enquadrar de forma visceral però metòdica, en consonància amb les necessitats dramàtiques. Amb l’elecció de la càmera digital d’alta definició s’allunya de l’aspecte oníric i preciosista, li permet penetrar en el món dels anys 30; els primers plans amb càmera en mà suggerint nerviosisme i tensió quan cal remarcar l’angoixa del personatge, per exemple quan Billie Frechette (Marion Cotillard) espera notícies de Dillinger o durant el seu interrogatori; els silencis, la música i el so en general accentuen en tot moment l’acció, sempre amb un sentit. Tot té el perquè. Insistim en l’ús del la càmera digital, que tal com pretenia Mann, observa des de dintre el drama, i treballa amb l’enquadrament i el moviment dels personatges, provocant interessants contrastos de llum i de color i aconseguint una visió hiperrealista que ens submergeix en el drama, reinventant així la història de Dillinger sense caure en l’homenatge.

Enemic públic número ú o heroi existencial. Atracador de bancs implacable o Robin Hood de la crisi econòmica dels trenta. Criminal o rebel. Que cadascú jutgi segons el grau d’estima que li tingui a la societat, als bancs, a la policia i a la realitat en general. Del que no queda cap tipus de dubte és de que Enemigos Públicos és una de les pel·lícules de l’any.