Aprofitant que aquest 2011 és un any de celebracions pel vintè aniversari d’un bon grapat de treballs que en el seu dia van aconseguir canviar el rumb de la música en molts dels seus gèneres, i que a dia d’avui segueixen posseint el mateix impacte que el dia de la seva sortida, ha estat inevitable fer una mirada aquell ja llunyà 1991 per repassar el que va succeir musicalment durant aquells 365 dies. El llistat d’àlbums que van ser editats durant l’any en que va morir Serge Gainsbourg i va esclatar la Guerra del Golf és realment d’aquells que et deixen sense respiració, alhora que no deixa de resultar força curiós veure i analitzar quina ha estat la trajectòria d’aquells grups a partir d’editar alguns dels seus millor treballs. Per una banda, ens trobem amb Primal Scream, REM, Pearl Jam, Teenage Fanclub, Mudhoney, Massive Attack o Primus, els quals han mantingut una carrera coherent, i han aconseguit entregar obres superiors o com a mínim al mateix nivell que els que van parir en aquell 1991, i segueixen molt vius vint anys després. D’altres s’ha quedat pel camí, deixant un llegat igualment immillorable: Nirvana, Soundgarden,My Bloody Valentine, The Cramps o Pixies. Però els casos més curiosos són d’aquells que semblava que ara fa vint anys s’anaven a menjar el món (musicalment parlant), però que amb el temps han acabat per quedar-se sense el talent demostrat en aquelles obres, per uns motius o altres: Public Enemy (de la nit al dia és va quedar sense imaginació), Guns N’ Roses (devorats per la seva pròpia grandesa i els seus faraònics Use Your Illusion I & II), Metallica (entregaven la seva ànima al mainstream i ja no la recuperarien), Red Hot Chilli Peppers (firmant un disc brutal com Blood Sugar & Sex Magik que vist el que fan avui en dia és un autèntic oasi dins la seva discografia), U2 (que firmarien una obra majúscula que ja no superarien mai més) o Ice Cube (que poc a poc va decidir inserir-se a la societat i va perdre tota la seva mala llet).

En definitiva aquest són 50 dels millors treballs que van aparèixer en els dies en que Kurt Cobain i Bobby Gillespie van decidir que el món de la música havia de canviar el seu curs.

Durant el 2010 va aparèixer el seu darrer àlbum, Everything in Between, un àlbum que conté bombes shoegazer que combinen melòdicament amb una actitud i efervescència punk, mostrant de forma seductora la cara distorsionada, salvatge i sofisticada de l’indie rock. El sorollós duet de Los Àngeles es feia un nom dins del panorama musical independent, confirmant el que havien apuntat amb la col·lecció de singles amb la que debutaven al 2007, Weirdo Rippers, una mena d’esborrany del notable debut, Nouns, publicat al 2008. Aquest treball precisament mostrava la capacitat dels dos únics membres de No Age, el guitarra dels mil pedals Randy Randall i el bateria-vocalista Dean Allen Spunt, de recuperar textures pròpies de bandes com la liderada en el seu moment per Rachel Goswell i Neil Halstead, Slowdive, i inclús, en els moments de més efectes i reverberació, als Telescopes d’ Stephen Lawrie. Ara bé, No Age ofereixen una visió més bàsica del shoegazing, amb estrcutures simples, posant de manifest un esperit propi de la música punk, basat en ‘fés-t’ho tu mateix’, i alhora, donant un punt artie i experimental a la proposta. El cocktail resulta demolidor i addictiu.

Des de Weirdo Rippers, el vitamínic duet ensenya quines són les cartes de la banda. El tema inicial, Every Artist Needs a Tragedy, s’inicia amb una guitarra amb efectes en delay i una bateria acompanyant a través dels plats, creant una sintonia psicodèlica que de cop esclata en un riff precedeix l’entrada de la distorsió, la qual, juntament de la melodia afectada i pletòrica d’ Spunt, sentencien que ens trobem davant d’un combo que combina diferents elements de l’indie rock dels darrers trenta anys. El hardcore ralentitzat que suposa Boy Void, les experimentals I Wanna Sleep i Loosen This Job, serveixen d’explicativa carta de presentació. L’efecte que produeix Nouns, és immediat, i Miner, el tema inicial, és una peça hardcore, desbocada, però amb un so pròpiament shogazer, i una bateria que sembla a punt de desmuntar-se en qualsevol moment. Les bases del grup possiblement queden establertes amb Eraser, Teen Creeps, Sleeper Holds, Ripped Knees i Brain Burner; sense perdre un gram de contundència, les dues cançons confirmen la progressió evident del grup, perquè en elles hi trobem tots els elements propis de la banda. Dóna la sensació que a partir d’aquestes dues cançons, els dos músics minven la saturació de sons, endrecen més els elements, i doten de més equilibri a les composicions. Destaquen també la lisèrgia guitarrera de Keechie i la narcòtica Errand Boy, que personalment m’evoquen als Sonic Youth d’ I Dreamed I Dream i Satan is Boring, respectivament.

I tornem al darrer treball, Everything in Between, el més rodó i polit, en un sentit positiu i artístic d’ambdós adjectius, el punk deixa més espai a la vessant pop, aconseguint equilibrar les energies dels anteriors discs. El principi de Life Prowler és prou significatiu, des de la bateria a la guitarra, passant per la melodia, tot sembla controlat i mesurat, els elements es distingeixen perfectament, i provoquen el mateix efecte d’abans, i sense necessitat de carregar en excés. Fins i tot, en aquest àlbum ja trobem hits, com ho és el mig temps emborratxat de noise, com Glitter, la germana petita que ha aparegut de Feed Me With your Kiss amb Fever Dreaming, el cop d’efecte de pop distorsionat que és la irresistible Depletation, la frescor de Common Head, possiblement el tema més harmoniós dels gravats fins el moment pel grup, fins arribar a la trepidant Skinned, on recullen els fruits d’aquests anys, en una composició més complexa i de la que en surten del tot triomfadors. El passatge psicodèlic de Katerpillar a mig disc ens condueix a Valley Hump Crush, on recorden als Pains of Being Pure at Heart del seu debut, però amb el punt d’intensitat punk-rock que aporten els canvis de to de les melodies i guitarres. I si algú encara troba a faltar a Kevin Shields, pot recórrer en cadena a Sorts, les instrumentals Dusted i Positive Amputation, en una mena de ritual d’influències, que finalment exploten en la irreverent Shred and Transcend, perquè ningú s’oblidin de què van. El punt i final, amb Chemp Trails, el podrien haver firmat els millors Yo La Tengo, tancant d’aquest manera un dels millors àlbums del passat 2010, el que presentaran dijous 31 de març a la sala Bikini, en una de les cites musicals ineludibles d’aquest any.

A continuació, us deixem amb el el videoclip de Fever Dreaming:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Jn84clPVbG4]

La veritat, no en tenia ni idea de l’existència d’aquest grup fins que el passat més d’agost els vaig escoltar per primer cop obrint en motiu del concert que The Pains Of Being Pure At Heart van oferir a la Sala Sidecar. Per raons que no vénen al cas, poc em motiven els grups teloners (exceptuant alguns casos puntuals), i menys, en un lloc com la sala Sidecar, on l’únic que desitjo és que comenci el concert del grup titular per sortir com abans possible d’aquella asfixiant cova. Un cop van pujar Odio París a l’escenari, he de reconèixer que el primer pensament que em va venir al cap va ser: espero que acabin el més ràpid possible. A mida que anava avançant el concert, havia de menjar-me una per una totes aquelles paraules. Distorsió descontrolada, melodies força encertades i carregades de melancolia, gran lectura del When you sleep de My Bloody Valentine, i per sobre de tot, una passió desfermada i contagiosa a l’hora d’executar els temes, van ser les credencials que van mostrar aquella nit el jove grup de Barcelona. Poden dir, i molt orgullosos, que van tractar de tu a tu a una de les grans bandes del moment, cosa que a poques bandes nacionals he vist fer en els últims anys.

El grup va debutar al 2009 amb una maqueta que portava per títol, Maqueta nº1. Amb una aposta clara per el so C-86 i la doctrina shoegazer, les cinc cançons que formen el seu debut recorden en el tractament de guitarres i melodies, als primers Ride, The Jesus and Mary Chain o Another Sunny Day, o per proximitat en l’idioma, a les primeres composicions de Los Planetas; però per sobre de tot mostren a una banda amb molta personalitat, carregada d’urgència i romanticisme, demostrant que el discurs musical està per sobre del posat que caracteritza a molts dels grups del panorama nacional. El passat més de gener, el grup va editar el single, Cuando nadie pone un disco, que anticipa el que serà el seu Lp de debut, previst per aquest 2011, i que editarà el segell El genio equivocado. A Cuando nadie pone un disco, el discurs del grup segueix intacte, i l’amor per la distorsió encara resulta més latent; demostrant que si no canvia res, estan destinats a convertir-se en una dels grans noms del panorama indie nacional. Per qui enyori als primers Planetas o el so brtànic dels 90, en Odio París té la solució, i segur que el seduiran temes com Don de Traci, Ya No existes, Volver o Cuando nadie pone un disco. El grup estarà actuant en la proper dia 4 de març al Let’s Festival de L’Hospitalet de Llobregat, el 9 d’abril al Music Day i el 6 de Maig a la Sala La [2] de l’Apolo.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=KlBxfArRt9E]

Alex Craig i Drenna Ian formen Big Troubles, una banda que beu del shoegazing que va treure la son de les orelles a tot el panorama musical de finals dels vuitanta des del Regne Unit. Worry és el primer LP dels dos músics de Clifton, Nova Jersey. Varen debutar en directe en un concert a Nova York, a l’agost del 2010, i des d’aquell moment, tot i que ja havien publicat un EP de quatre temes mesos abans, el boca a boca va donar peu a la publicació del disc a través d’ Olde English Spelling Bee. Un altre grup per acompanyar una sessió amb bandes com The War on Drugs, Local Natives, No Age i The Pains of Being Pure at Heart.

Pop, C86, punk, grunge, nuggets, shoegaze, Big Troubles sumen forces i referents sense restar personalitat a un so que com ens podem imaginar conté en primer lloc, a Jesus and Mary Chain My Bloody Valentine, Slowdive i The Telescopes. A l’inrevés de Teenage Fanclub, sent nord-americans, sonen en un 87,3 % britànics. Melodies lo-fi, nostàlgia fuzz-pop-rock, des de distorsions carregades amb un aire surf de Bite Yr Tongue a l’eufòria i densitat pop de Freudian Slips, i la fugida a l’espai que suposa Astrology Screen Savers, l’homogeneïtat de la proposta no es baralla amb el to lúdic de les lletres i menys amb el pes d’unes guitarres i melodies, formant unes composicions que ens recorden, un altre cop, que crear és igual a connectar i reciclar tots els referents i influències, donar una forma personal, i plasmar-ho d’una forma o una altra. Big Troubles aporten solucions i vells aires renovats, perquè la música conté els ingredients necessaris per deixar enrere la foscor neuronal, apostar per la Modern Intimacy, sense deixar de valorar que és Drastic and Difficult, recordant el dolor que suposa Feel Nothing, i no oblidar l’efecte Boomerang de la vida. Big Troubles poden donar un cop de mà a obrir horitzons, meditar noves vies, escapar i recuperar sensacions. “Són com My Bloody Valentine! Una simple còpia”. La vida es repeteix… però la creativitat respira tranquil·la quan comprova que no és una simple i mediocre copia… ni quan cada dia un posa la mateixa cara a la vida.

Un vídeo de Big Troubles pot ajudar a entendre’ns… tot depén de les ganes…

LEMMY, de Greg Olliver y Wes Orshoski

Respectat i admirat, el líder de Motorhead es mostra en aquest documental, un altre cop, tal com és. Apassionat de la seva música, dels seus objectes personals, de les armes, de les màquines escurabutxaques, del bourbon i del seu entorn, Lemmy Kilmister repassa una trajectòria musical que s’inicia amb l’anècdota de que ell va veure en directe els Beatles abans de que publiquessin el primer àlbum. Els de Liverpool són per Lemmy la millor banda de la història, i defensa que eren durs, no com els Stones, que eren uns “estudiants d’art i aquestes coses”. Lemmy és el més dur i primari, i admira a qui té la mateixa filosofia. Ell va a la seva, i si el segueixes o estàs amb ell, Lemmy sembla ser que es converteix en un amic fidel. Així ho afirma tot l’equip que viatja amb Motorhead pel tot el món. Els seus ex-colegues de Hawkwind recorden a un jove Lemmy descontrolat, però potser, en comparació a la resta de la banda, que dóna la sensació que eren molt metòdics. Lemmy és el rock’n'roll, bé, la part més rude i agressiva. I això comporta sexe, alcohol i música. Veure’l rodejat de tots els objectes que ha anat acumulant des de que es va instal•lar a la seva estimada ciutat d’acollida, Los Àngeles, veure’l al Rainbow signant autògrafs, sortir a l’escenari amb la mateixa il•lusió i energia de sempre amb 64 anys, és evident que Lemmy viu la vida que havia volgut viure des dels temps de roadie de la Jimi Hendrix Experience. Volia pertànyer a una banda de rock ‘n’roll, i ser fidel al seu instint i ideals. Perquè per ell el rock’n'roll ho és tot. Pot estar orgullós i tranquil, fins i tot, quan mostra la seva espatarrant col•lecció d’armes i d’objectes de la primera i segona guerra mundial. Moments com el de Lemmy vestit d’oficial nazi donant una volta amb un tanc del que s a una zona militar, i provant el canó, o la seva afició per les màquines recreatives, juntament amb algun que altre comentari marca de la casa, fa d’aquest documental una versió seriosa de This is Spinal Tap. Lemmy viu de la mateixa manera que pensa i sent. Això sí, no deixa de ser curiós, ell, com home solitari i individualista, es queixi del comportament dels altres quan actuen com actua ell, com quan els companys de Hawkwind el van deixar tirat, cansats de que Lemmy els deixés tirats unes quantes vegades. No deixa de ser una anècdota insignificant, i una reflexió que res té a veure amb la finalitat del documental, mostrar la transparència i rudesa d’ un home que encarna l’estil de vida del rock ‘n’roll més primitiu. Lemmy Kilmister i el seu baix Rickenbacker és una de les imatges que ens vindran al cap quan d’aquí 50 anys es parli de rock ‘n’ roll.

The Last Poets. Made in Amerrrika, de Claude Santiago

Black Panther Party, Nation of Islam, Republik of New Africa i The Last Poets van ser els portaveus de la lluita pels drets civils de la població de raça negre a partir de la segona meitat de la dècada dels seixanta. Els seus inicis els trobem a un parc de Harlem, el Mount Morris Park, actualment anomenat Marcus Garvey Park, situat a l’East Harlem de Nova York. The Last Poets van dur la revolució al terreny de la poesia de la jazz. Els membres fundadors foren Felipe Luciano, Gylan Kain i David Nelson. Base de música jazz, i lletres dures, crítiques i parlades, creant una melodia que es considera precursora de l’estil rap, eren les armes amb les que cantaven per polititzar a la població de raça negre, orfe des de l’assassinat de Martin Luther King i de Malcolm X. Al 1969 s’hi afegiren en aquest grup de free-jazz combatiu, padrins del rap, Jalal Mansur Nuriddin (Alafia Pudim) Abiodun Oyewole i Umar Bin Hassan. The Last Poets (1970) i This is Madness (1971) van ser el primers míssils contra el sistema. El combo de poesia, funk i jazz es va convertir en un dels grups reivindicatius de més força, tot i la irrupció del programa Cointelpro, amb la que l’Administració Nixon volia dinamitar els diferents grups que lluitaven pels drets de la població afroamericana. El documental repassa lleugerament la trajectòria de The Last Poets, es troba a faltar potser dedicar més temps a l’espectre social, comentat de passada, sense fer especial èmfasi en el context. No obstant, sí queda clar l’esperit de The Last Poets, la passió i la força amb la que es prenen el seu compromís sociopolític. La revolució permanent de The Last Poets va resistir, no només a Cointelrpo, també va aguantar el boom de la música disco, del rap, del hip hop, i de l’hedonisme que es va instal•lar definitivament a occident, sigui quina sigui la raça i la religió. Aquests revolucionaris demostren que una integritat ben cohessionada està a prova de qualsevol moda, tendència i decisió política.

Brian Eno: Another Green World

Ell significat de la música, la part intel•lectual de la música, com connecta la música amb la gent, com rep el cervell la informació de la música, quines són les referències i influències que va marcar Brian Eno i el seu punt de vista de la música. Documental que es centra en la part més creativa de la música, de la mà d’un home que li dóna voltes i voltes a la música. Per exemple, reflexiona en la càrrega social i inclús política que contenia abans la música, i considera que ara no en té. Eno considera que la gent avui en dia sí que és aficionada a la música, però potser amb un esperit que poc té a veure amb el de l’època de Roxy Music. Considera que ara la música té una missió comunitària potenciada per internet que està per sobre de tot. La gent intercanvia música, i sembla ser que l’acció d’intercanviar música està per sobre del fet d’escoltar i entendre la música. Brian Eno ens mostra el seu estudi, on passa hores i hores reinventant-se, provant i buscant sonoritats des d’un punt de vista eminentment experimental. Productor d’U2 i Coldplay, entre d’altres, Eno és com un escriptor que cerca els límits de la literatura i de la sintaxi. En el seu cas, Eno es trenca el cap analitzant la música i cercant les raons de com ens afecta al nostre cervell. Aquest documental sobre Brian Eno o Brain One farà les delícies a qui vulguin un punt de vista més intel·lectual, científic i analític de la música i de la creació artística.

Soul Train, de J. Kevin Swain, Amy Goldberg

Don Cornelius va aconseguir a finals dels seixanta convertir-se en el primer afroamericà que dirigia un programa de televisió, del qual a més en tenia els drets. La idea de crear un programa de ball neix del programa de televisió que triomfava en aquell moment entre la població de raça blanca, l’ American Bandstand. Cornelius va tenir la idea de fer un programa similar, però amb músics negres, i afegint seccions mítiques com el passadís de Soul Train, per on anaven passant els hàbils ballarins del programa, els quals es van convertir en personatges claus del programa, per la seva habilitat i pel seu estrafolari vestuari, música en viu, i sempre, amb un esperit festiu i d’orgull per ser com eren. El documental explica els secrets, anècdotes i detalls de Cornelius i el seu programa, el qual aviat va tenir una repercussió a nivell nacional, assolint quotes de share que el situaven com un dels personatges televisius més influents. Soul Train va ser important també perquè va ser un element clau en la reafirmació de la cultura negra, no només a nivell artístic, sinó també a un nivell que només poden accedir els anuncis de televisió: el programa anunciava productes de bellesa exclusivament per gent de raça negre, com els de la marca Johnson, per exemple, l’Afro Sheen. El programa es va estrenar a través del canal independent WCIU de Chicago a l’agost de 1970. En un any ja era tal l’èxit que ja es distribuïa pels canals de Atlanta , Cleveland , Detroit , Houston , Los Angeles , Filadèlfia i San Francisco, i aviat, la seu va passar de ser Chicago a ser Los Àngeles. Al Green, Marvin Gaye, The Jackson Five, Curtis Mayfield, Aretha Franklin, Barry White,…els més grans volien aparèixer en el programa sí o sí, i fins i tot, alguns d’ells eren amics de Cornelius. La música disco, el hip hop, el rap també van tenir el seu lloc a Soul Train, perquè Cornelius, tot i que no respectava aquests estils de música, com a bon home de negocis, va donar pista i escenari a bandes com Public Enemy i Run DMC. Cornelius va abandonar el tren al 1993; el Peace, Love and Soul amb el que despedia el programa passava a la història. A partir d’aquest moment, el programa va adquirir una dimensió més típica, i finalment, al 2006, Soul Train va desaparèixer de la graella televisiva. Al 2008, Cornelius va vendre el programa.

The Extraordinary Ordinary Life of José González, Mikel Cee Karlsson i Fredrik Egerstrand

Un autor amb lletres majúscules, vivint del seu art amb una actitud que s’ajusta al que entenem per quotidianetat? Doncs sí, és possible. No tots els artistes són uns fantasmes, i José González és artista, i en aquest cas, també és una persona a qui no li cal anar de res. Ej documental ens ofereix a l’autor de Veener, In Our Nature, i el més recent Fields, sota el nom de Junip, un retrat auster i sincer d’aquest suec de pares argentins sobre el seu món i estil de vida. José González ofereix un retrat humà, i a través d’una càmera que el segueix per tot arreu, fins i tot quan fa borilles o es renta les dents, mostrant un home que viu i es desviu per la seva música, que li dóna voltes i voltes a les composicions, que es preocupa per la lentitud amb la que crea, que s’adorm tocant la guitarra, que no sap que respondre a segons quines preguntes dels periodistes, i tot i això, encara troba temps per preguntar-se perquè veiem el cel de color blau, el perquè dels pensaments cíclics o què és l’ADN i què són les hèlixs que el formen. I tot amb una normalitat i tranquil·litat d’algú que es mostra tal com és, a qui se li queda cara de circumstàncies quan li diuen que la seva música és com la de John Martyn, i que en definitiva, fa de la seva ordinària vida quelcom extraordinari. Segurament, és el secret que amaga el fet de guanyar-se la vida fent el que un vol fer, el que a un li omple, sense pretendre res més que això.

A Propósito de Rodríguez, de Sergi A. Minguell

L’ascensió de The New Raemon a la primera línia del panorama indie nacional ha esta meteòrica. Amb només dos àlbums (el tercer és un recopilatori de material inèdit) l’ex-líder de Madee, ha aconseguit el respecta i admiració de la crítica i el públic d’aquest país, un binomi difícil d’aconseguir, de forma justa i merescuda, reconeixent el treball a un dels millors compositors sorgits en els últims anys. El documental de Sergi A. Minguell, ens mostra l’altre Raemon, és a dir a Ramon Rodríguez, el gran protagonista de les histories que ens canta The New Raemon. Durant els 87 minuts que dura el document descobrirem les necessitats vitals que l’empenyen a dedicar-se a la música, a fer un punt i apart en la seva carrera per endinsar-se en un nou discurs artístic més personal per exorcitzar fantasmes del passat o superar moments difícils del present, i com tot això articula el seu nou alter ego musical. A Propósito de Rodríguez, acaba sent com un episodi pilot, marcat per uns aconteixements massa propers en el temps, i en el seu fons tant sols ens mostra la gènesis d’un artista que encara té molt a dir dins una escena que encara li queda molt per demostrar, convertint-se en un document un pel precipitat.

Upside Down: The Story of Creation Records, de Danny O’Connor

Un cop Creation Records va editar el single, Why does the rain? (1984) de The Loft, el segell d’Alan McGee no va trigar en convertir-se en el gran eix que articularia l’escena indie britànica. Després d’aquests vindrien The Jesus and Mary Chain, Primal Scream, The House of Love, Ride, Teenage Fun Club, My Bloody Valentine fins arribar a Oasis. No és cap casualitat que una sola discogràfica, tant petita en aquells dies, aconseguís reunir aquesta gran quantitat de noms que a la llarga per algun motiu o altre s’han convertit en els grans noms que van reinventar, dominar, i marcar el futur de la musica pop rock britànica, i és que això només ho podia fer una persona que entengués la musica com una autèntica passió, com una forma de viure més enllà d’un simple negoci per omplir-se les butxaques, impregnant el seu segell d’una hiperactiviat poc vista en aquells dies, i mirant sempre cap endavant amb un imparable esperit de renovació. McGee anava a buscar a les seves futures estrelles en petits clubs, sabent que allà era on es gestava la música més autèntica, tal i com l’entenia ell, anticipant-se així a totes les grans multinacionals del negoci musical. El director Danny O’Connor ens explica tot això través del testimoni dels seus protagonistes: Alan McGee, Bobby Gillespie, Jim Reid, Kevin Shields, Andy Bell, Noel Gallagher, Marc Gardener, etc, que combinades amb imatges d’arxiu de l’època, ens ofereix un document sense cap tipus de pretensió artística, on el director queda en segon pla donant tot el protagonisme a qui van viure el somni d’aquells grans anys de rock n’ roll. Tot i que el final va ser tràgic, en cap moment del documental és mostra cap tipus de rencor entre els seus protagonistes, a excepció de les ferides obertes que mostra encara la relació entre Kevin Shields i Alan McGee des de la gravació de Loveless, revivint cadascú d’ells amb autèntica joia tots aquells anys, i mostrant-se orgullosos d’haver format part al costat d’Alan McGee d’aquella gran família que va acabar sent Creation Records.

David Bowie And The Spiders From Mars, de D.A. Pennebaker

Era la nit final de la gira d’Aladdin Sane, Bowie venia de triomfar per tot el planeta i aquella nit del 3 de Juliol de 1973 seria l’última del personatge de Ziggy Stardust. L’inquieta i crua càmera de D.A. Peennbaker és va encarregar de ser el testimoni d’una de les nits més grans de rock n’ roll de la història, en contingut i forma, i on el glam-rock adquiriria un estatus d’inmortalitat. Bowie es mostra com un ésser arribat d’una altre planeta, dominant l’escena i sorprenent al públic en cada una de les actuacions de les cançons, acompanyat per un Mick Ronson intractable a la guitarra, deixant anar riffs memorables, un rere l’ altre, fent encara més poderosa la figura de Ziggy, i demostrant d’aquesta forma qui era el gran líder de les aranyes de Mart. Pennebaker combina imatges de backstage, amb la seva càmera sempre pròxima a l’acció, centrant-se en el moment que viuen els seus protagonistes, amb les imatges del desenvolupament del concert. Una nit que pocs es creien que seria la última d’un dels personatges més fascinants de la història del rock fins que el propi David Bowie just abans d’intepretar l’últim tema del concert, un profètic Rock ‘n’ Roll Suicide, va dirigir-se al públic dient “aquest no només és l’últim concert de gira; és l’últim show que farem“. Ziggy Stardust havia mort.

Sota el marc del Festival In-Edit 2010, és projectarà Upside Down: The Story of Creation Records, documental sobre el segell de música independent més important de la dècada dels 90, fundat a Londres per l’escocès Alan McGee l’any 1983, qui va ser el responsable de donar a conèixer per primer cop la música de grups com: Oasis, Teenage Funclub, Primal Scream, My Bloody Valentine, Ride, The Jesus and Mary Chain, The Telescopes, Saint Etienne, The Boo Radleys, House of Love, Super Furry Animals, o Adorable.

Dirigit per Danny O’Connor, i amb la col·laboració directa del fundador del segell, el documental busca mostrar l’autèntic esperit independent de Creation Records. Des dels seus humils inicis editant singles de uns joves The Jesus and Mary Chain, Upside Down (1984), passant per els dies de glòria i éxit amb el shoegazer de Ride o la psicodèlia rock de Primal Scream, fins arribar als turbulents dies de la gestació de Loveless de My Bloody Valentine o el salvador naixement d’Oasis, arribant al punt potser més fosc de l’aventura, que va ser l’acte de hipotecar o vendre la seva ànima al dimoni de la multinacional Sony. Aquí va començar la decadència de Creation Records. El documental ho explica tot a través dels seus protagonistes: Bobby Gillespie, Andy Bell, Andrew Innes, Jim Red, Liam Gallagher, Noel Gallagher i Norman Blake, entre d’altres, amb excepció de Kevin Shields, que encara manté una relació força tensa amb Alan McGee, després de la gran despesa, i bronca, que va ser Loveless de My Bloody Valentine, i que va deixar molt tocada l’economia del segell.

Alan McGee passarà a la història pel seu gust musical, i també per la seva gran habilitat per fitxar els grups després de llargues i intenses nits de festa, que res tenien a envejar a les de Tony Wilson de Factory Records. Habilitats naturals que a la llarga li ha servit per escriure gran part de la història del pop rock actual.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=quC36o_9ZLo]

Dean Wareham a les veus i guitarra, Naomi Yang al baix i Damon Krukowski a la bateria i percussió, formaven Galaxie 500. Es van conèixer a NYC al 1981, i finalment, després d’alguna anècdota com la de que Krukowski no tenia bateria i tocava amb la de l’actual showman de TV Conan O’Brien, company d’universitat, van gravar la maqueta Shimmy Disc amb Mark Kramer, per aquells temps ex-membre de Butthole Surfers, i posteriorment , músic i productor, col·laborador de John Zorn, productor precisament de Galaxie 500, White Zombie, de la versió d’Urge Overkill per Pulp Fiction del tema de Neil Diamond, Girl, You’ll Be A Woman Soon i descobridor de Low, entre d’altres activitats. Posteriorment van gravar el single Tugboat i el ‘flexi disc’ Oblivious. Immediatament després, a través d’Autora, Galaxie 500 van publicar el seu primer LP, Today, publicat al 1988, considerat per Thurston Moore un dels discs de la dècada dels 80′s. La banda va arribar a girar pel Regne Unit, van signar amb Rough Trade, i van gravar On Fire (189). La banda va gravar un parell de sessions amb John Peel, i al 1990, graven el darrer àlbum, This Is Our Music, on temes com Hearing Voices confirmaren que Galaxie 500, tot i la imminent separació, havien madurat en el seu so i que passaven a formar part del grup de bandes inoblidables d’aquells abrumadors anys.

Després de separar-se, Galaxie 500 es van escindir en dues bandes, Luna i Damon & Naomi. La primera banda és la que va liderar el cantant de Galaxie 500, Dean Wareham, fins que es van separar a l’any 2005. Al 1992, apareixen Lunapark, primer disc de Luna, i More Sad Hits, el primer de Damon & Naomi. Luna va destacar gràcies a discs com Lunapark (1992), Penthouse (1995), on toquen Tom Verlaine (a Moon Palace i a 23 minutes to Brusselas) i Laetitia Sadier d’Stereolab, i The Days of Our Nights (1999), on fins i tot s’atreveixen amb una versió de Sweet Child o’Mine de Guns and Roses. Luna es van dissoldre després de l’àlbum Rendezvous (2004), després de tretze anys i un total de set àlbums en estudi, realitzant un concert final al Bowery Ballroom de NY el febrer del 2005. De Luna trobem un documental del 2006, Tell Me Do You Miss Me, editat en dvd. Per la seva banda, Damon & Naomi durant aquells anys van publicar àlbums destacables com The Wondrous world of Damon i Naomi (1995), The Playback Singers (1998), With Ghost (2000) i The Earth is Blue (2005), amb el directe gravat a San Sebastià Song To the Siren pel mig (2002), com la cançó de Tim Buckley del disc Starsailor (1970), una de les seves grans influències, de la que fan una versió excel·lent (escolta-la!). Damon & Naomi, qui també han treballat sovint amb Mark Kramer, complerten la seva discografia amb Within these Walls (2007), i un recopilatori publicat al 2009 dels seus anys a Sub Pop, The Sub Pop Years (2009).

Amb Luna dissolts, Wareham es va centrar en un projecte iniciat al 2003 amb Britta Phillips, la seva dona i membre de Luna, amb qui ja gravà al 2003 l’àlbum de versions (Indian Summer dels Doors i I Deserve it de Madonna, entre elles) i temes propis, L’Avventura, a partir del qual Peter Kember aka Sonic Boom (Spacemen 3, Spectrum i Electric Audio Research) va fer els remix de cinc dels temes per crear un EP amb la parella, Sonic Souvenirs, i produit per Tony Visconti. Dean & Britta tenen fins el moment dos LP’s, tots dos produits també per Toni Visconti, el citat L’Avventura (2003), Black Numbers (2007), EP’s i el recent dvd 13 Most Beautiful…Songs For Andy Warhol’s Screen Tests, en col·laboració amb The Andy Warhol Museum: són 13 retrats silenciosos que Warhol va fer a Nico, Lou Reed i Denis Hopper entre d’altres entre 1964 i 1996 al Warhol’s Factory Studio de NYC, i a partir dels quals Dean & Britta han creat el que és la BSO d’aquestes proves de càmera d’Andy Warhol. al 2009 varen participar a Pictures of You, tribut a The Cure, on versionen Friday I’m in Love. Britta Phillips, qui apareix al film Satisfaction (1988) de Joan Freeman, també és coneguda per participar activament en BSO de films destacables com The Squid and the Whale, dirigida per Noah Baumbach i produïda per Wes Anderson, Clean, d’Olivier Assayas, on apareix el seu tema Knives from Bavaria, i A/R Andata e Ritorno, de Marco Ponti, director italià que entre els seus múltiples treballs trobem un llibre sobre el cinema de Quentin Tarantino. Britta també ha col·laborat en la defensa dels drets de les dones, participant en projectes de beneficiència com Cinnamon Girl, Women Artists Cover Neil Young For Charity, versionant I Am A Child.

Per tant, Luna, ja dissolts, Damon & Naomi (estaran a Barcelona el 10 de Maig, a l’Heliogábal) i Dean & Britta són els hereus de Galaxie 500. Els primers eren els més semblants Galaxie 500, tot i que les melodies de Wareham s’apropaven definitvament al Lou Reed en solitari. Damon & Naomi s’apropen més al dream pop i al folk que a la lisèrgia de Galaxie 500, que sí mantenen Dean & Britta. El que és segur és que els membres de Galaxie 500 ha continuat amb projecte més que recomanables, com ho va ser Luna, i com ho són Dean & Britta i Damon & Naomi , mantenint totes tres bandes el so càlid i envolvent de la banda predecessora.

I tornem a Galaxie 500. La reedició dels tres discs en estudi del grup, ens permet recuperar a una banda que va marcar el camí de bandes com The Brian Jonestown Massacre (el motiu de que tinguin un àlbum anomenat …And This is Our Music ja ens podem imaginar quin és), The Warlocks, The New Pornographers i Dead Meadow, per citar-ne tres, gràcies a temes com Flowers (prèm i escolta), Pictures, Tugboat, Temperature’s rising (versió de Luna), It’s Getting Late, Oblivious, Tell Me, King of Spain, When You Will Come Home (videoclip!), Descomposing Trees, Cold Night, Melt Away, Fourth of July (vídeoclip!), Snowstorm, Blue Thunder (versió de Dean & Britta) versions com Ceremony de Joy Division i Here She Comes Now de la Velvet Underground (tema que també versionava Nirvana, com podeu escoltar aquí mateix o a la caixa From the With the Lights Out), Isn’t it a Pity de George Harrisson i Don’t Let Our Youth Go To Waste, de Jonathan Richman (una altre de les gran influències dels de Boston) entre d’altres, sense oblidar la versió en directe de Rain dels Beatles que apareix a la caixa de 4 cd’s que Rykodisc va editar al 2004 sota el nom de Uncollected, on trobem material inèdit, rareres, versions i revisions dels seus propis temes. Destacar que en aquestes edicions de luxe, trobem temes extres. En les edicions de luxe de Today, trobem un bon grapat de temes inèdits com la versió de Cheese and Onions (de la pel·li The Turtles dels Monty Phyton) i I Can’t Believe It’s Me, entre d’altres. En la d’ On Fire, trobem a més de les gravacions amb John Peel de temes propis com Blue Thunder i Flowers, entre d’altres, les versions de Submission dels Sex Pistols, el ja citat Don’t Let Our Youth Go To Waste i Moonshot de Buffy St. Marie. A l’edició de luxe de This Is Our Music (títol, per cert, “robat” de l’obra d’Ornette Coleman amb el mateix títol, publicada al 1960), trobem un segon disc de versions diferents dels temes del disc.

Perquè el més important no és ni guanyar ni perdre, no és ni vendre ni no vendre; el més important és el llegat que deixes, i el dels Galaxie 500 és digne de valorar i molt. Qui encara tingui algun dubte sobre si recuperar o iniciar-se en la música de Galaxie 500, us deixem amb el tema Strange, del seu segon àlbum, On Fire, i que apareix a la BSO de Greenberg (2010), dirigida precisament per Noah Baumbach:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_m0rbistOm0]

A continuació us deixem amb aquest exercici de nostàlgia musical, on repassem les 100 cançons, que varen aperèixer single, i que més bon record ens van deixar, i a la fi i al cap, les que més ens van impactar en aquells anys, i que ara ja formen part de la història de la música.

Entre els descartats, de forma dolorosa, cal destacar temes com Creep (Radiohead), Shine on (The House of Love), Lady In The Front Row (Redd Kross), Live Forever (Oasis), Satan (Orbital), The Fly (U2), Hey Boy Hey Girl (The Chemical Brothers), A Design for Live (Manic Street Preachers), Down in a Hole (Alice in Chains),  Feel the Pain (Dinosaur Jr.) o Bull in the Heather (Sonic Youth).

Aquí us presentem 100 discs que des del nostre punt de vista són els més representatius d’aquells dies. Els dies on la música seguia sent un element perillós i transgressor, i la llibertat creativa estava per sobre de tot. Els anys de Kurt Cobain, les camises de quadres, dels The Afghan Whigs de Greg Dulli , del Festival de Reading, de PJ Harvey, de Public Enemy i el millor hip hop, de Layne Stanley, de Sonic Youth, de Chris Cornell i els seus Soundgarden, les martins, Mark Lanegan amb Screaming Trees, el metal visceral, de Phil Anselmo, del Killing in the name de Rage Against the Machine, dels ambients fumejants del trip hop, Redd Kross, de Ride i el shoegazing, del Grace de Jeff Buckley, de la revolució electrònica, de la salvatge actuació de Nine Inch Nails al Festival de Woodstock, de Pavement, del Cannonball de The Breeders, del Lollapalloza, de l’invasió del pop britànic, del Bittersweet Symphony de The Verve, de Beck cantant “soy un perdedor“, etc…