Dean Wareham a les veus i guitarra, Naomi Yang al baix i Damon Krukowski a la bateria i percussió, formaven Galaxie 500. Es van conèixer a NYC al 1981, i finalment, després d’alguna anècdota com la de que Krukowski no tenia bateria i tocava amb la de l’actual showman de TV Conan O’Brien, company d’universitat, van gravar la maqueta Shimmy Disc amb Mark Kramer, per aquells temps ex-membre de Butthole Surfers, i posteriorment , músic i productor, col·laborador de John Zorn, productor precisament de Galaxie 500, White Zombie, de la versió d’Urge Overkill per Pulp Fiction del tema de Neil Diamond, Girl, You’ll Be A Woman Soon i descobridor de Low, entre d’altres activitats. Posteriorment van gravar el single Tugboat i el ‘flexi disc’ Oblivious. Immediatament després, a través d’Autora, Galaxie 500 van publicar el seu primer LP, Today, publicat al 1988, considerat per Thurston Moore un dels discs de la dècada dels 80′s. La banda va arribar a girar pel Regne Unit, van signar amb Rough Trade, i van gravar On Fire (189). La banda va gravar un parell de sessions amb John Peel, i al 1990, graven el darrer àlbum, This Is Our Music, on temes com Hearing Voices confirmaren que Galaxie 500, tot i la imminent separació, havien madurat en el seu so i que passaven a formar part del grup de bandes inoblidables d’aquells abrumadors anys.

Després de separar-se, Galaxie 500 es van escindir en dues bandes, Luna i Damon & Naomi. La primera banda és la que va liderar el cantant de Galaxie 500, Dean Wareham, fins que es van separar a l’any 2005. Al 1992, apareixen Lunapark, primer disc de Luna, i More Sad Hits, el primer de Damon & Naomi. Luna va destacar gràcies a discs com Lunapark (1992), Penthouse (1995), on toquen Tom Verlaine (a Moon Palace i a 23 minutes to Brusselas) i Laetitia Sadier d’Stereolab, i The Days of Our Nights (1999), on fins i tot s’atreveixen amb una versió de Sweet Child o’Mine de Guns and Roses. Luna es van dissoldre després de l’àlbum Rendezvous (2004), després de tretze anys i un total de set àlbums en estudi, realitzant un concert final al Bowery Ballroom de NY el febrer del 2005. De Luna trobem un documental del 2006, Tell Me Do You Miss Me, editat en dvd. Per la seva banda, Damon & Naomi durant aquells anys van publicar àlbums destacables com The Wondrous world of Damon i Naomi (1995), The Playback Singers (1998), With Ghost (2000) i The Earth is Blue (2005), amb el directe gravat a San Sebastià Song To the Siren pel mig (2002), com la cançó de Tim Buckley del disc Starsailor (1970), una de les seves grans influències, de la que fan una versió excel·lent (escolta-la!). Damon & Naomi, qui també han treballat sovint amb Mark Kramer, complerten la seva discografia amb Within these Walls (2007), i un recopilatori publicat al 2009 dels seus anys a Sub Pop, The Sub Pop Years (2009).

Amb Luna dissolts, Wareham es va centrar en un projecte iniciat al 2003 amb Britta Phillips, la seva dona i membre de Luna, amb qui ja gravà al 2003 l’àlbum de versions (Indian Summer dels Doors i I Deserve it de Madonna, entre elles) i temes propis, L’Avventura, a partir del qual Peter Kember aka Sonic Boom (Spacemen 3, Spectrum i Electric Audio Research) va fer els remix de cinc dels temes per crear un EP amb la parella, Sonic Souvenirs, i produit per Tony Visconti. Dean & Britta tenen fins el moment dos LP’s, tots dos produits també per Toni Visconti, el citat L’Avventura (2003), Black Numbers (2007), EP’s i el recent dvd 13 Most Beautiful…Songs For Andy Warhol’s Screen Tests, en col·laboració amb The Andy Warhol Museum: són 13 retrats silenciosos que Warhol va fer a Nico, Lou Reed i Denis Hopper entre d’altres entre 1964 i 1996 al Warhol’s Factory Studio de NYC, i a partir dels quals Dean & Britta han creat el que és la BSO d’aquestes proves de càmera d’Andy Warhol. al 2009 varen participar a Pictures of You, tribut a The Cure, on versionen Friday I’m in Love. Britta Phillips, qui apareix al film Satisfaction (1988) de Joan Freeman, també és coneguda per participar activament en BSO de films destacables com The Squid and the Whale, dirigida per Noah Baumbach i produïda per Wes Anderson, Clean, d’Olivier Assayas, on apareix el seu tema Knives from Bavaria, i A/R Andata e Ritorno, de Marco Ponti, director italià que entre els seus múltiples treballs trobem un llibre sobre el cinema de Quentin Tarantino. Britta també ha col·laborat en la defensa dels drets de les dones, participant en projectes de beneficiència com Cinnamon Girl, Women Artists Cover Neil Young For Charity, versionant I Am A Child.

Per tant, Luna, ja dissolts, Damon & Naomi (estaran a Barcelona el 10 de Maig, a l’Heliogábal) i Dean & Britta són els hereus de Galaxie 500. Els primers eren els més semblants Galaxie 500, tot i que les melodies de Wareham s’apropaven definitvament al Lou Reed en solitari. Damon & Naomi s’apropen més al dream pop i al folk que a la lisèrgia de Galaxie 500, que sí mantenen Dean & Britta. El que és segur és que els membres de Galaxie 500 ha continuat amb projecte més que recomanables, com ho va ser Luna, i com ho són Dean & Britta i Damon & Naomi , mantenint totes tres bandes el so càlid i envolvent de la banda predecessora.

I tornem a Galaxie 500. La reedició dels tres discs en estudi del grup, ens permet recuperar a una banda que va marcar el camí de bandes com The Brian Jonestown Massacre (el motiu de que tinguin un àlbum anomenat …And This is Our Music ja ens podem imaginar quin és), The Warlocks, The New Pornographers i Dead Meadow, per citar-ne tres, gràcies a temes com Flowers (prèm i escolta), Pictures, Tugboat, Temperature’s rising (versió de Luna), It’s Getting Late, Oblivious, Tell Me, King of Spain, When You Will Come Home (videoclip!), Descomposing Trees, Cold Night, Melt Away, Fourth of July (vídeoclip!), Snowstorm, Blue Thunder (versió de Dean & Britta) versions com Ceremony de Joy Division i Here She Comes Now de la Velvet Underground (tema que també versionava Nirvana, com podeu escoltar aquí mateix o a la caixa From the With the Lights Out), Isn’t it a Pity de George Harrisson i Don’t Let Our Youth Go To Waste, de Jonathan Richman (una altre de les gran influències dels de Boston) entre d’altres, sense oblidar la versió en directe de Rain dels Beatles que apareix a la caixa de 4 cd’s que Rykodisc va editar al 2004 sota el nom de Uncollected, on trobem material inèdit, rareres, versions i revisions dels seus propis temes. Destacar que en aquestes edicions de luxe, trobem temes extres. En les edicions de luxe de Today, trobem un bon grapat de temes inèdits com la versió de Cheese and Onions (de la pel·li The Turtles dels Monty Phyton) i I Can’t Believe It’s Me, entre d’altres. En la d’ On Fire, trobem a més de les gravacions amb John Peel de temes propis com Blue Thunder i Flowers, entre d’altres, les versions de Submission dels Sex Pistols, el ja citat Don’t Let Our Youth Go To Waste i Moonshot de Buffy St. Marie. A l’edició de luxe de This Is Our Music (títol, per cert, “robat” de l’obra d’Ornette Coleman amb el mateix títol, publicada al 1960), trobem un segon disc de versions diferents dels temes del disc.

Perquè el més important no és ni guanyar ni perdre, no és ni vendre ni no vendre; el més important és el llegat que deixes, i el dels Galaxie 500 és digne de valorar i molt. Qui encara tingui algun dubte sobre si recuperar o iniciar-se en la música de Galaxie 500, us deixem amb el tema Strange, del seu segon àlbum, On Fire, i que apareix a la BSO de Greenberg (2010), dirigida precisament per Noah Baumbach:

A continuació us deixem amb aquest exercici de nostàlgia musical, on repassem les 100 cançons, que varen aperèixer single, i que més bon record ens van deixar, i a la fi i al cap, les que més ens van impactar en aquells anys, i que ara ja formen part de la història de la música.

Entre els descartats, de forma dolorosa, cal destacar temes com Creep (Radiohead), Shine on (The House of Love), Lady In The Front Row (Redd Kross), Live Forever (Oasis), Satan (Orbital), The Fly (U2), Hey Boy Hey Girl (The Chemical Brothers), A Design for Live (Manic Street Preachers), Down in a Hole (Alice in Chains),  Feel the Pain (Dinosaur Jr.) o Bull in the Heather (Sonic Youth).

Aquí us presentem 100 discs que des del nostre punt de vista són els més representatius d’aquells dies. Els dies on la música seguia sent un element perillós i transgressor, i la llibertat creativa estava per sobre de tot. Els anys de Kurt Cobain, les camises de quadres, dels The Afghan Whigs de Greg Dulli , del Festival de Reading, de PJ Harvey, de Public Enemy i el millor hip hop, de Layne Stanley, de Sonic Youth, de Chris Cornell i els seus Soundgarden, les martins, Mark Lanegan amb Screaming Trees, el metal visceral, de Phil Anselmo, del Killing in the name de Rage Against the Machine, dels ambients fumejants del trip hop, Redd Kross, de Ride i el shoegazing, del Grace de Jeff Buckley, de la revolució electrònica, de la salvatge actuació de Nine Inch Nails al Festival de Woodstock, de Pavement, del Cannonball de The Breeders, del Lollapalloza, de l’invasió del pop britànic, del Bittersweet Symphony de The Verve, de Beck cantant “soy un perdedor“, etc…

A les 20.15 apareixien en escena l’altre ex-Spacemen 3, Jason Pierce i els seus Spiritualized. Acompanyats per dues coristes, als anglesos només els hi va faltar dir “Ladies and Gentlemen, we are floating in space“. Els temes més terrenals del seu darrer treball, Song in A&B, van arrencar els aplaudiments de la gran majoria. A destacar l’enorme èxit de Soul of fire, tema que ha donat a conèixer una banda amb una recomanable trajectòria que comença al 1992.

A les 21 vam anar pitant cap a l’escenari Pitchfork. Era l’hora de la novetat indie de l’any, els The Pains Of Being Pure At Heart. Els de Nova York, amb un guitarra de recolzament, van interpretar gairebé tot el seu àlbum amb algun tema nou, i van oferir un gran concert, demostrant que encara és possible fer bons temes, reciclant i readaptant vells però atemporals conceptes musicals. Temes com Young adult friction o Stay Alive no inventen res; però si un tema és bo i sona com sonen ells en directe, qui vol inventar?

I disparats cap a la cua de l’Auditori; segona oportunitat a My Bloody Valentine. I menys mal que li vam donar. Ens mengem les paraules del primer dia. Quan van arrencar amb I only said, muts i a la gàbia. Com va sonar el Loveless o temes d’Ep com Cigarrettes in your bed o el tema final You made me realize…un deliciós esclafament de so. No tenim paraules pel que de moment és el concert del festival: per proposta, arriscadíssima, i pel resultat, aclaparador i exquisit pels amants del shoegazing. Feed me with your noise, estimats MBV.

Després de gaudir del beneït desgast auditiu i psicològic que suposa veure els de Dublin, era moment per fer un mos, relaxar-se i comentar la jugada. Què podem anar a veure després de veure un concert que ens ha deixat meravellosament extasiats? Vàrem decidir apropar-nos a veure al gentleman de la classe obrera, Jarvis Cocker. Amb un darrer disc més contundent produït per Steve Albini (sí, ens vam pedre Shellac), el de Sheffield, va oferir un concert on va repassar els seus dos àlbums amb solitari, i on va confirmar que els temes del seu Further Complications sonen encara millor en directe.

No hi havia forces per més. Avui… Sonic Youth.

A les 20.35 comencaven a sonar els The Vaselines a l’escenari Rockdelux. Un repàs a les seves melodies i a uns temes que Kurt Cobain va posar en boca de tots, però que per si sols ja haurien de tenir prou reconeixement. Després de Jesus don’t want me for a sunbeam, era l’hora de fer cues i gastar encara més pasta: hi havia set i gana, per tant, a perdre temps i a escurar-se les butxaques. Pert, cert, fent un mos sentíem a The Tallest Man On Earth, una mena de Dylan del S.XXI cansat de tot, però que sonava interessant, potser massa dens, però apuntarem el nom.

A les 21.45 teníem a Yo La Tengo a l’escenari Estrella Damm. Presenten disc al mes de setembre, i amb el seu eclecticisme habitual, van oferir algun tema nou i també van aprofitar per fer memòria de la seva discografia, amb un so que per moments et feia pensar que estaves a un recinte tancat i petit. Funk, pop, noise, folk, tot en un, i tot només amb tres músics sobre l’escenari que van sonar de primera.

A les 23.20 Phoenix omplien l’escenari Rockdelux, on la gent va poder disfrutar dels temes del seu darrer treball. Els francesets van confirmar el seu bon moment de forma, i tot i que tenen temes amb certa gràcia i melodies agradables, quan se’ls compara (injustament) amb altres bandes, encara tenen un llarg marge de millora.

00:20.My Bloody Valentine es plantaven amb la seva muralla infranquejable de so amb un volum i una distorsió excessives per aquells que quan van a un concert volen reconèixer tots i cadascun dels temes. Kevin Shields sembla decidit a fer els temes de MBV però amb un massa proper a Experimental Audio Research. Per tant, al quart tema, cap a l’escenari ATP, on ens esperaven el descobriment de l’any, els Dead Meadow. El trio de Washington, amb un so que suma l’stoner i la psicodèlia, van fer el tema del dia: At Her Open Door. Crus, senzills, autèntics, i capaços de crear una atmosfera verdosa i el·líptica propera al nirvana musical.

Per acabar la nit: The Horrors. Enormes. El seu darrer treball els confirma com la millor banda nova del moment. Ni un so lamentable va frenar la banda, que durant una hora ens va hipnotitzar a tots gràcies al seu creuament perfecte entre Ramones i Joy Division. Who Can Say o I Can’t Control Myself van ser dos dels moments de la primera jornada.

Ara dos anys després The Horrors es reivindiquen amb aquest, més que notable, Primary Colours. Les mires de la banda s’amplien i posen la vista al Kraut-rock en el primer single Sea Within Sea, a Spacemen 3 en la psicodèlica i arrossegada I Can’t Control Myself , a My Bloody Valentine en un dels millors temes del disc Three Decades o a Joy Division en el tema que obre el disc Mirror’s Image i en la frenètica Who Can Say; però sense abandonar la seva pasió pel so garatge i l’actitud punk, que fa que els temes tinguin personalitat propia . El nou discurs de The Horrors té l’autenticitat que li falta a la majoria de bandes que avui en dia es dediquen a plagiar el so dels 80, i deixa en evidència la poca creativitat de White Lies, Glassvegas o Interpol.

El responsable d’aquesta mutació i resurrecció artística, apart de la pròpia banda evidentment, ha estat el Portishead Geoff Barrows, qui s´ha encarregat de la producció del disc, apostant per un so cru i sec, i atorgant a la banda la personalitat que li faltava en el seu debut. Primary Colours es un treball arrogant i ambiciós, però també una de les millors relectures del post-punk que s’ha fet en els últims anys.

De la resta de grups que formen part del cartell, hi ha 85 confirmats i uns quants noms per tancar, dels que destaquen The Jayhawks, que per primer cop actuaran amb la formació original composta per Gary Louris i Mark Olson al capdavant, l’ex- Pulp Jarvis Cocker i uns recuperats Spiritualized. Noms clàssics dels 90 com Yo la Tengo, Throwing Muses o The Vaselines, i noms més actuals com els americans Deerhunter, els britànics Bloc Party o els francesos Phoenix. El hip hop serà representat per Ghostface Killah, membre dels Wu Tang Clan, i la música electrònica per Aphex Twin i Squarepusher.