Durant el 2011 es van estrenar 331 films. Una oferta força atapeïda i variada, que malgrat la més que discutible qualitat de moltes de les pel.lícules que van passar per les nostres pantalles, ens ha deixat un bon grapat de films que deixen constància del gran moment creatiu que viu el cinema. Superherois a punta pala, innumerables seqüeles i preqüeles, remakes amb més o menys encert, i el ja instaurat 3D, han estat algunes de les constants que hem trobat en les estrenes que ens han arribat un divendres rere l’altre, però que no han estat suficient per enterrar la veritable essència del cinema que hem pogut contemplar com batega amb força en les propostes que ens han ofert noms tant imprescindibles com els de: Takashi Miike, els germans Dardenne, Tomas Alfredson, Terrence Malick, Darren Aronofsky, Sofia Coppola, Woody Allen, els Coen, Roman Polanski, Olivier Assayas, Gareth Edwards, Steven Soderbergh, David Michod, Lee Chang-dong, David Cronenberg, Jaume Balagueró, Mathieu Amalric, Alexander Aja, Claire Denis o Manoel de Oliveira, per citar només alguns noms. Diferents generacions de directors que segueixen apostant per un cinema personal, atrevit i sorprenent, que fan que l’experiència d’entrar en una sala de cinema sigui sent emocionant i força enriquidora.

A continuació us presentem les que sota el nostre punt de vista han estat les pel.lícules (hem obviat els documentals) més destacades dels passats 365 dies. Un llistat que no deixa de ser totalment subjectiu, ja que està marcat per els nostres gustos personals, que poden ser totalment discutibles, faltaria més; però el que estar clar és que cadascun d’aquests films ens han emocionat i seduït per algun motiu o altre, i han fet que la nostre passió pel cinema segueixi creixent.

Illich Ramírez Sánchez (Venezuela, 1949), també conegut com Carlos “el Chacal”, és una figura, una de tantes, que permet obrir un debat sobre la idoneïtat o no de disparar contra el sistema. Activista, membre del Front Popular d’Alliberació per Palestina (FPLP), revolucionari maoista convençut, amb 24 anys es va estrenar com a terrorista en un intent d’assassinat al propietari de Marks & Spencers, Joseph Edward Sieff. La seva lluita armada va ser tant kamikaze, utilitzava sovint la tàctica algerina, com constant i rotunda. Segrest d’avions, irrupcions amb metralladores a consolats, ambaixades, i òrgans governamentals, el seu tarannà, visceral, passional i intransigent, el va dur a ser un enemic públic número ú pel bloc occidental. El seu odi al capitalisme era exacerbant, així com la seva capacitat de lideratge. Simpatitzant a mort amb la causa palestina, anti-sionista fins la mèdul·la, admirador del Che i de la seva lluita armada per Amèrica Llatina, Carlos somiava amb una revolució leninista-marxista mundial, a través de diferents grups para-militars que haurien de preparar i executar atemptats, i d’aquesta manera provocar el caos necessari per canviar el model polític, social i econòmic. Enderrocar el sistema capitalista a través de la dinamita és la única via que entén per acabar amb l’imperi. A les ordres dels diferents caps del FPLP, Carlos va arribar a ser un soldat que va posar en perill l’equilibri mundial que intentava insta·lar-se durant els incerts anys de la Guerra Freda; però no és així realment, perquè potser, no va adonar-se de que realment era un simple mercenari, amb ideals, sí, o més aviat, una doctrina ben fixista, amb unes conviccions i un tarannà dogmàtic que el convertien en l’assassí perfecte. On queden, per tant, les idees, la justícia, la moral, i l’ètica? Canviar el món a punta de pistola, matar a suposats culpables i a innocents, provocar el terror, és un acte revolucionari sostenible? És lícit considerar que un té la raó, la veritat, i per aquest motiu, pot endinsar-se en una espiral de violència, perquè és l’escollit per canviar el món?

El cineasta Olivier Assayas ha construït a través de Carlos un biopic que convida a la reflexió. EL director de Las horas del verano es submergeix en la figura d’Illich Ramírez, des del seu primer crim, l’any 1973, realitzant una immersió en la ideologia, accions, conseqüències i llegat d’un activista que considerava que la seva idea de societat s’havia d’implantar per les bones o per les dolentes. Evidentment, quan un pensa que tots som iguals, que tots tenim els mateixos drets, i que la riquesa ha d’existir per repartir-se i mai per acumular-se, són idees socialistes amb les que estarem d’acord, excepte els que entenguin el món com l’entenen els neo-cons, els neo-liberals, és a dir, els que per exemple, dirigeixen el sistema i els mercats. Assayas ens mostra a un soldat que ideològicament presenta una coherència, protagonitzant una lluita que l’executa des d’una coartada justa i raonable. Ara bé, matar no ho deslegitima tot? I sense anar tan lluny, no és racional plantejar grans interrogants davant d’aquesta guerra en nom del marxisme, com per exemple, qui és Carlos, per considerar que les seves doctrines són les úniques viables, les correctes i les idònies per construir una altra societat? Quina societat es construeix des de la violència?

Amb un ritme frenètic, una indubtable capacitat narrativa i una estètica que combina l’hiperrealisme amb la utopia, a través d’una fotografia hipnòtica, marca de la casa, però amb una visceralitat i nervi que tan bé s’adapten a la proposta, en la línia de Clean o Irma Vep. Són unes quantes les virtuts: Una banda sonora punk i post-punk, amb bandes com New Order, Wire, the Dead Boys i The Feelies, el treball d’Edgar Ramírez interpretant a Carlos, la posada en escena, pròxima, austera i impactant, tant d’acció com de crisi existencial per part del bàndol terrorista, l’evolució dels personatges, i, la presentació d’un home capaç de tot per presentar el seu ideari polític, així com una severa reflexió sobre una actitud, que inclús reconeixent que es podria arribar a entendre, acabar per perdre tot el sentit, perquè un individu, o un grup d’individus, no poden decidir per una majoria per les braves, finalment, el situa al límit de les circumstàncies, en una dimensió potser inexplicable i incompatible amb una idea de societat pacífica, justa i sostenible. Ara bé, sovint, quan es reflexiona sobre un terrorista com Carlos, es troben similituds amb l’actuació de governs escollits democràticament; per exemple, polítics, especul·ladors i terroristes consideren, des del seu punt de vista, que la seva missió és lícita i positiva. No és també violent i inacceptable oprimir i maltractar a una ciutadania, o bé a base de retallades, en nom del mercat i la corporació, o bé a base d’una desigualtat social i econòmica, o bé a base d’explotar continents, o bé a base d’ocupar terres en nom d’una creença, o bé a base de xantatges, manipulacions i mentides? El que és evident, és que la violència d’uns genera la violència dels altres, i com sempre, el poble, queda al mig, a l’expectativa, i sovint, resulta la veritable víctima del poder i dels que hi lluiten contra aquest amb l’art de la guerra violenta. Evidentment, cada cas s’ha de tractar de forma individualitzada: no és el mateix parlar de revolta en el cas de Fidel que en el cas de Pinochet, o d’activisme de guerrilla en el cas de Carlos o el dels maquis. El cas de Carlos és el més clar, perquè la seva lluita és contra el capitalisme, per tant, és una lluita per gairebé tot el món, i tot i un ideari contrastat, finalment, acaba sent una mena de caça-recompenses molt ben remunerat, però que acaba convertint-se en un nino a qui vol ningú un cop acabada la Guerra Freda. Ell es considera un líder militar que fa la guerra a l’opressor, com feia el Che a Amèrica Llatina, tot i que aquest tenia un enemic clar, i així va trobar la mort. Carlos sembla, finalment, que lluita per ell, perquè es considera imbatible, amb una intransigència total, que l’acaba sentenciant. Té sentit iniciar una guerra que està perduda abans de començar?

Carlos d’Olivier Assayas ha estat editada en DVD per Cameo, en una edició que inclou la sèrie de tres capítols, de 333 minuts en total, i l’adaptació d’aquesta per la gran pantalla, un film de 165 minuts.

Dos dels millor films estrenats el passat 2010, The Girlfirend Experience d’Steven Soderbergh i I’m Not There de Todd Haynes van arribar a les nostres pantalles pràcticament de rebot. La primera va ser estrenada amb més d’un any de retard i la segona, tres anys més tard. Podem donar gràcies a que les distribuïdores que van adquirir els seus drets es dignessin a estrenar-les encara que fos amb poques còpies i de forma limitada. Aquest fet pot portar a dues conclusions: la majoria de distribuïdors del nostre país poc saben que fer amb films que s’aparten dels canons comercials que més públic porten als cinemes (fruit del poc coneixement sobre cinema que tenen els grans executius que hi treballen en elles), i molts dels espectadors d’aquestes terres, poc els interessa el cinema lluny de l’espectacle que acompanya a una bona sessió de crispetes. Si sumem aquests dos elements, dóna com a resultat un binomi letal pel cinèfil, i així podem entendre perfectament perquè ens em quedat sense poder veure segons quines pel·lícules. Trobem algunes excepcions, com Avalon, Golem o Alta Films, per citar les que han estrenat films recentment (i segur que me’n deixo alguna, disculpeu). La primera és la responsable de l’estrena del documental sobre The Doors, When You’re Strange de Tom Dicillo, de Monsters de Gareth Edwards, d’Animal Kingdom de David Michod (aquestes dues del més destacable d’aquest 2011) o la recent I’m Still Here de Casey Affleck. La segona va apostar fort per un film com La Cinta Blanca de Michael Haneke i Alta Films ho va fer per Un Profeta de Jacques Audiard. A la resta (les grans multinacionals o les que volen ser com elles), poc els interessa el cinema més enllà de poder fer caixa, i a més tenen la gran coartada: al gran públic no li interessa massa el cinema més enllà del comentat anteriorment. És cert, ens agradi o no, que el cinema és un negoci, i els que inverteixen diners en ell els volen recuperar (faltaria més), però no ens oblidem que també és un art i cultura (i com a tal també genera diners), i que hi ha molta part del públic que així ho entén. El públic cinèfil té el mateix dret a poder veure el cinema que l’interessa que els seguidors d’Avatar, Pagafantas, Rocknarolla o Gordos (amb tots els meus respectes cap a ells).

Aquí teniu alguns exemples de films que segueixen inèdits en el nostre país (ni tant sols s’han editat en dvd, encara que alguns d’ells s’han pogut veure en algun festival o han estat recuperats per algun cinema com el Maldà): Irma Vep (1996) d’Olivier Assayas, Following (1998) de Christopher Nolan, Chelsea Walls (2001) d’Ethan Hawk, Equilibrium (2002) de Kurt Wimmer , The Brown Bunny (2003) de Vincent Gallo , Romance and Cigarretes (2005) de John Turturro, Go Go Tales (2007) d’Abel Ferrara, Synedoche,New York (2008) de Charlie Kaufman, Surveillance de Jennifer Lynch (2008), Halloween 2 i The Haunted World of El Superbeasto de Rob Zombie, les dues del 2009; A Women, A Gun and A Noodle Shop (2009) de Zhang Yimou (remake de Sangre Fácil dels germans Coen), Triangle (2009) de Christopher Smith o A Serbian Film de Srdjan Spasojevic (2010); i dos films que corren el perill de caure en aquest trist sac, com són Somewhere (2010) de Sofia Coppola, i el divertit i irreverent remake de Piraña de Joe Dante que ha fet Alexander Aja, Piraña 3D (2010), on l’efecte 3D està més que justificat i reforça les intencions del director. Aquests últims són dos films sense data d’estrena en el nostre país (esperem que arribin a les nostres pantalles encara que sigui tard), per ser productes que no encaixen en el perfíl de rendibilitat ni de consum massiu. Evidentment el gran argument que ens diran és que tot és culpa de la pirateria i les descarregues il·legals (l’autocrítica gairebé no existeix en els grans executius), i segons quins films no donen els beneficis que ells volen, i menys amb l’actual panorama econòmic. Què fem amb el cine que no ens arriba, o ho fa molt tard? Què podem fer els que volem veure aquestes pel.lícules? No tenim dret a poder gaudir d’elles com Déu mana?

Les solucions per poder visionar totes aquestes, i més pel·lícules inèdites, de moment només en són dues: adquirir alguna bona edició en dvd d’importació (cosa que no està a l’abast de totes les butxaques) o la que tots sabem però millor no dir no sigui cas que ens tanquin el web. Amb això no vull dir que tothom busqui el cinema a la xarxa, ni molt menys (el cinema s’ha de gaudir a les sales, i sinó a casa però amb una bona edició en dvd), però aquesta a vegades és l’única opció que ens queda, i per la tant, la única forma gaudir de films que mai arribaran. Per tant, m’agradaria que tot el problema no es concentrés en les descàrregues, i que és faci una mica d’autocrítica per part de les distribuïdores i que entenguin que  pagar una entrada de cinema per veure productes tant penosos (és una opinió) com The Tourist, No Controles, Red o Carne de Neón, és un autèntic atracament. L’oferta cinematogràfica és desproporcionada (amb massa producte de pobre qualitat cinematogràfica) i no s’arriba a tot, i més, quan els preus de les entrades pugen cada any, i els sous de la gran majoria d’espectadors no. Demano més interès i preocupació pel producte que ofereixen (sobretot les edicions en dvd) i que respectin una mica més el cinèfil, que al cap i a la fi, és qui acabarà anant als cinemes o qui adquirirà els seus productes.

El film de David Fincher, La Red Social, ha estat la gran guanyadora dels premis Globus d’Or d’aquest any, emportant-se’n quatre dels sis als que estava nominada; els corresponents a Millor Pel.lícula Dramàtica, Millor Director, Millor Guió (Aaron Sorkin) i Millor Banda Sonora per Trent Reznor i Atticus Ross, imposant-se en les principals categories a les seves màximes rivals: Cisne Negro de Darren Aronosfky, The Fighter de David O’Russell, El Discurso del Rey de Tom Hooper i Origen de Christopher Nolan, la gran perdedora d’aquesta edició al no aconseguir cap premi en les diferents categories en les que estava nominada. El film de Lisa Cholodenko, The Kids Are Alright, ha estat la guanyadora en la categoria de Millor Pel.lícula Còmica o Musical, cosa que tenia bastant fàcil vist el nivell de les seves rivals, The Tourist de Florian Henckel Von Donnersmarck, Red de Robert Schwentke, Alicia En El País de Las Maravillas de Tim Burton i Burlesque de Steve Antin.

El britànic Colin Firth, amb la seva acadèmica actuació a El Discurso del Rey, ha estat el guanyador en la categoria de Millor Actor en drama, imposant-se a Jesse Eisenberg per La Red Social, James Franco per 127 Horas, Ryan Gosling per Blue Valentine i Mark Wahlberg per The Fighter; Paul Giamatti ha obtingut el mateix premi en la categoria de Millor Actor en comedia o musical, cosa que tenia força a mà si ens basem en el nivell del les interpretacions del seus rivals: Johnny Depp, amb dos nominacions, una per Alicia En El País de Las Maravillas i l’altre per The Tourist (probablement les seves dues pitjors interpretacions de tota la seva carrera), Kevin Spacey per Casino Jack i Jake Gyllenhal per Amor y Otras Drogas. En la categoria de Millor Actriu en drama, Natalie Portman ha estat la justa vencedora per la seva gran interpretació a Cisne Negro, i tot sembla indicar que por ser la gran guanyadora en la pròxima ediciò dels Oscar. Al costat de Natalie Portman, també hi havien nominades les actuacions d’Halle Berry a Frankie y Alice, Nicole Kidman a Rabbit Hole, Jennifer Lawrence a Winter’s Bone i  la de Michelle Williams a Blue Valentine. En l’apartat de Millor Actriu en comèdia o drama, el premi se l’ha endut Annette Bening per The Kids Are Alright, derrotant a Julianne Moore, nominada per el mateix film, Angelina Jolie per The Tourist, Emma Stone per Rumores y Mentiras i Anne Hathaway por Amor y Otras Drogas.

Christian Bale i Melissa Leo, tots dos per The Fighter, han estat els premiats com a Millor Actor i actriu de repartiment, respectivament. El primer s’ha imposat a Michael Douglas per Wall Street: El dinero nunca duerme, Andrew Garfield per La Red Social, Jeremy Renner per The Town. Ciudad de Ladrones i Geoffrey Rush per El Discurso del Rey; mentre que la segona, en una categoria molt igualada, ha aconseguit superar amb la seva interpretació al film de David O’Russell, a Helena Bonham-Carter per El Discurso del Rey, Jackie Weaver per Animal Kingdom, Mila Kunis per Cisne Negro i a Amy Adams també per The Fighter. Toy Story 3 com a Millor Pel.lícula d’Animació, la danesa In a Better World com a Millor Pel.lícula de parla no anglesa, derrotant Biutiful d’Alejandro González Iñárritu , You Haven’t seen The Last Of Me de Diane Warren, un dels temes del film Burlesque, com a millor cançó i Robert De Niro que ha rebut el premi honorífic Cecil B DeMille per la seva trajectòria (no serà pas per les seves últimes interpretacions) completen el palmarès pel que fa a l’apartat de cinema.

La serie Boardwalk Empire, produïda per Martin Scorsese ha estat la guanyadora en la categoria de Millor Serie de Tv dramàtica, derrotant a Dexter, Mad Men, la serie de zombies The Walking Dead i The Good Wife; i Glee ha estat premiada com a Millor Serie de comèdia. Carlos, el biòpic dirigit per el francès Olivier Assayas, sobre el terrorista veneçolà Illich “Carlos” Ramírez, ha estat premiat com a Millor Miniserie o film rodat per TV.  Pel que fa a l’apartat actoral, Al Pacino per la seva interpretació en la tv movie No Conoces a Jack, Steve Buscemi per la seva creació del polític corrupte que campa a les seves durant l’época de la llei seca a Boardwalk Empire, Claire Danes per Temple Grandin, Jim Parsons per Big Bang, Laura Linney per The Big C, Katey Sagal per Hijos de la Anarquía, Chris Colfer per Glee, i Jane Lynch també per Glee, han estat els guanyadors en els diferents apartats.

La carrera cap als pròxims premis Oscar ha començat i de moment sembla que David Fincher amb la seva excel.lent La Red Social és la que està millor posicionada per endur-se la desitjada estatueta.

Nobuhiro Suwa

Aquesta trama, senzilla i transparent, Suwa i Girardot l’expliquen amb una honestedat pròpia de l’edat de Yuki i Nina. El punt de vista és infantil, perquè en tot moment la posada en escena gira entorn de Yuki i/o de Nina, principalment de la primera, així com els diàlegs. El títol del film és una mostra més de la claredat de l’ exercici. Recorda a Los 400 Golpes de Truffaut pel rerefons de la història, perquè aquí també ens trobem amb uns nens que volen deixar enrera els maldecaps dels grans, i com que no poden fer res per canviar les coses, escapen per buscar un horitzó més lluminós, tot i que el cas d’Antoine Doinel és certament més dramàtic. La història també guarda similituds amb el relat Donde Viven los Monstruos de Maurice Sendak, adaptada a la pantalla gran per Spike Jonze: els monstres dels nens, a Yuki & Nina, això sí, són reals.

Nobuhiro Suwa va debutar amb 2/Dúo (1997) i es va consagrar amb Una Pareja Perfecta (2005). M/Other (1999), H Story (2001), A Letter to Hiroshima (2002) (un dels tres curts és seu), el segment Place Des Victoires de Paris, Je T’Aime (2006) i el documental Democracia entre Hombre y Mujer (2007) completen la filmografia d’aquest director nascut a Hiroshima al 1960. Hippolyte Girardot, actor que ha treballat amb Jean-Luc Godard (Nombre: Carmen), Hou Hsiao-Hsien (El Vuelo del Globo Rojo) i Arnaud Desplechin (Un Cuento de Navidad), debuta en la direcció amb aquest film, on també interpreta al pare de Yuki.

Una Pareja Perfecta (A Couple Parfait) és el film on Nobuhiro Suwa demostrava que era un cineasta en constant creixement. Forma part del grup de cineastes influenciats per la Nouvelle Vague i el cinema indie. Suwa beu de John Cassavetes, de Jim Jarmusch i d’ Olivier Assayas, per tant, beu de Jean-Luc Godard i de François Truffaut, de la mateixa manera que aquests ho feien dels seus grans referents, com ho eren, per citar alguns, Murnau, Ophüls, De Sica, Fuller, Hawks i Rossellini. Directors que es fixen en altres directors en la manera d’entendre el cinema, i que afortunadament, utilitzen el cinema amb respecte, valorant la potència instintiva i reflexiva que conté. Suwa dota al seu cinema de la naturalitat que respira el cinema de Godard, Truffaut i Rohmer. Retrata la vida, de forma clara, i el caire autorial  del seu cinema evidencia una personalitat i entusiasme a l’hora de narrar amb la intenció, com deia Robert Bresson, de conduir a l’espectador cap a la història. El director de Yuki & Nina ho fa amb una mirada que substitueix el món pel món que ell voldria realment que fos, i d’aquí, per exemple, el viatge que fa Yuki pel bosc, on el film s’eleva en forma de plec narratiu, aprofitant d’aquesta manera el poder del cinema per canviar la realitat. Tan transparent com suggerent, la filmografia de Suwa mostra a un director amb una idea clara de cinema. Algú que s’atreveix a fer un òptim remake d’Hiroshima Mon Amour (H Story), i posteriorment realitza un excel·lent film com Una Pareja Perfecta, deixa clar quina és la seva manera d’entendre el setè art, perquè en els seus films observem com proritza la capacitat reflexiva i de pensament del cinema per damunt de tot, sempre amb una estètica sòbria i elegant. Sempre amb unes constants formals i temàtiques, Suwa se situa en l’òrbita dels cineastes cinèfils (com els de la Nouvelle Vague, els de New Hollywood, o la generació de Sofia Coppola, Wes Anderson i James Gray).

Intermedio ha editat l’edició de Yuki & Nina en dvd, en un digipack d’un disc on hi trobem el film i els següents extres: ¿Dónde está Yuki?, retrat dels primers quatre dies de rodatge; Tràiler; DVD-ROM: Biografia i Bibliografia de Nobuhiro Suwa, Semblança dels directors, i un portafoli amb un text introductori d’ Alfredo Crespo.

A primer cop d’ull destaca la poca presència de cinema del nostre país, per tant, toca, primer de tot treure’s el cartellet de “No em respecten”, fer autocrítica i deixar de banda els exercicis d’ autocomplaença a base de programes de televisió que actuen d’aparador i de gales de premis poc afortunades. Els gruix dels representants del cinema espanyol són: Víctor Erice i Marc Recha en els jurats del festival, Javier Bardem (a qui veurem a Biutiful, de Alejandro González Iñarritu, que participa a la Secció Oficial Competició), Pilar López de Ayala (O estranho caso de Angélica, de Manoel de Oliveira, qui amb més de cent anys segueix al peu del canó, aquest cop a a la Secció Un Certain Regard), Antonio Banderas (You Will Meet a Tall Dark Stranger, de Woody Allen, produïda un altre cop per Jaume Roures, participa a la Secció Oficial Fora de Competició), i algunes productores com la mateixa Media Pro, a més de Mod Producciones i Eddie Saeta.

Per damunt de tot, és just destacar el bon nivell del cinema francès. A part de Jean Luc Godard, qui presentarà la que finalment rep el nom Film Socialisme (Un Certain Regard), qui segurament, amb 80 anys, tornarà a soprendre’ns, parafrasejant la frase amb la que van aplaudir la premiada Une Femme est une Femme al 1962, amb la juventut, originalitat, atreviment i impertinència del seu cinema etern o etern cinema, sempre fresc i diferent. Film Socialisme es podrà descarregar el mateix dia que es presenti a Cannes, gentilesa de Jean Luc Godard; un altre cop de puny d’aquest venerable autor a la mentalitat empresarial que clama al cel per les descàrregues. Mathieu Almalric, de qui es parla i molt bé d’alguns dels seus treballs com a director, per exemple Le Stade de Wimbledon (2001), presentarà Tournée (Secció Oficial Competició); Xavier Beauvois (Secció Oficial Competició) presentarà Des Hommes et des Dieux; Bertrand Tavernier, qui no era sel·leccionat a la Secció Oficial Competició, des de Daddy Nostalgie, competirà amb La Princesse de Montpensier; i fora de competició, entre d’altres, trobem a Olivier Assayas, qui presenta Carlos (Secció Oficial-Sessons especials), i a Fabrice Gobert, qui arriba amb el thriller Simon Werner a disparu… (Un Certain Regard), que s’estrenarà com Lights out als països anglòfons.

Dels més de 80 films que es veuran a Cannes, destaquem, a més dels ja citats, la presència dels següents noms a la Secció Oficial. En competició, trobem: Abbas Kiarostami, Palme d’Or amb El sabor de las cerezas al 1997, torna a la Secció Oficial Competició amb Copie Conforme; Takeshi Kitano, qui presentarà Outrage; Another Year, del britànic Mike Leigh, triomfador a Cannes amb Naked i Secretos y Mentiras, amb la que va guanyar la Palme d’Or al 1996; Rizhao Chongqing, de Wang Xiaoshuai, Ós de Plata i Gran Premi del Jurat a la Berlinale 2001 amb La bicicleta de Pekín; el premiat a Cannes amb Ojos Negros i Quemado por el sol, Nikita Mikhalkov, presentant Utomlyonnye Soltsem 2. Fora de competició: a la secció on trobàvem a Woody Allen, participen Tamara Drewe, d’Stephen Frears, en forma com va demostrar amb Cheri, i Oliver Stone, amb la 2a part de Wall Street, Wall Street-Money Never. A la Secció Un Certain Regard, trobem també Aurora de Cristi Puiu, I Wish I Knew, de Jia Zhang-Ke, Chatroom, de Hideo Nakata, Les Amours Imaginaires, de Xavier Dolan, i Blue Valentine, de Derek Cianfrance, entre d’altres. Dins de la 49a Setmana Internacional de la Crítica, que obrirà amb Le Nom des Gens, de M. Leclerc, trobem Sound of Noise, d’ Ola Simonsson i Johannes Stjärne Nilsson, Bi, dung so!, de Phan Dang Di, Sandcastle, de Boo Junfeng, Bedevilled, de Jang Cheol So, Armadillo, de Janus Metz, Belle Épine, de Rebecca Zlotowski, entre d’altres, a part de sessions especials. Per acabar aquest previ, destacar la presència, dins de la Quinzena dels Realitzadors, el passi del nou documental dels Rolling Stones, Stone in Exile, de Stephen Kijak, qui comptarà amb la presència de Jagger, Richards, Wood i Watts, per presentar un documental sobre la gravació d’Exile on Main Street. Hi haurà trobada Godard-Stones?

Els jurats estan plagats de noms destacats. El Jurat Oficial, presidit per Tim Burton, està format per Kate Beckinsale, Giovanna Mezzogiorno, Alberto Barbera, Emmanuele Carrere, Benicio del Toro, Victor Erice, Shekar Kapur i Alexandre Desplat. L’anomenat oficialment Jurat de Cinefondation and Short Film, està presidit per Atom Egoyan, i en ell hi participa Marc Recha, entre d’altres. El Jurat Un Certain Regard està presidit per Claire Denis.

Cine, cine i més cine a Cannes, en un festival, com pot suggerir la foto del póster oficial d’enguany, reclama una artesania i espontaneïtat que sembla ser que no estan de moda, però que realment són virtuts imprescindibles per escriure amb imatges històries lluminoses, fresques i que arriben a l’espectador amb una immediatesa que només l’art passional aconsegueix.

Qui vulgui tota la informació en castellà sobre el festival de Cannes, pot anar a la web oficial.

Jean Luc Godard segueix sent Jean Luc Godard. Aquesta obvietat és un fet intocable des de l’òpera prima amb la que es va estrenar, A Bout de Souffle, on algunes de les constants del seu cinema van irrompre de forma tan inesperada com necessària. Tot i que a França hi havien cineastes com Louis Malle, Jean Pierre Melville i Henri-Georges Clouzot, juntament amb Truffaut, el director parisí va donar aire fresc i un gir al llenguatge cinematogràfic a finals dels 50′s i principis dels 60′s. El cinema continuava oferint moments memorables, però el circ mediàtic de les majors i la mentalitat materialista i el conservadurisme dels guionistes i productors, pendents de que el projecte trïat per tirar endavant fos una mena de “grossa de nadal”, provocava l’oblit del concepte vital del cinema: que és art, i si es dóna prioritat al tema econòmic, deixa de ser art per convertir-se en un producte. Noms com Godard, Crumb, Ginsberg, Sonic Youth demostren que a un no li cal vendre’s a la indústria de l’art per sobreviure, i que si un realment vol ser fidel a l’art per l’art, o a l’art com força social, o a l’art com a mitjà de comunicació, ho és. I noms com els citats són els que permeten creure en l’art i en la supervivència d’un art intel·ligent, profund, creatiu, directe i entretingut.

Godard va crear una avantguarda cinematogràfica de la que directors com Woody Allen, David Lynch, Jim Jarmusch, Wong Kar-wai, Gus Van Sant, Olivier Assayas, Wes Anderson i Sofia Coppola, per citar-ne alguns, han begut. La Nouvelle Vague és potser la última escola de cinema, potser per una raó tan senzilla com bàsica: el cinema vist com un ofici artístic i una dedicació passional, creativa i intensa. Des d’aquesta primera pel·lícula que citàvem, l’obra de Godard no només segueix igual de vigent que el primer dia, perquè és un cinema d’una frescor i inventiva únics a tots nivells. El seu cinema està plagat de noms, moments i situacions immortals: La primera etapa, amb Anna Karina i Jean-Paul Belmondo com a grans protagonistes; el descobriment i confirmació precisament d’Anna Karina a Vivir Su Vida; la visceralitat, existencialisme i preciocisme de Pierrot El Loco; l’antibel·licisme i antipatriotisme de El Soldadito; l’aproximació a l’esperit rebel dels Stones de finals dels 60′s, amb Sympathy for the devil, l’adaptació de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, El Desprecio, amb una gran Brigitte Bardot; la gairebé definitiva Banda Aparte, homenatge esplèndid i sorprenent al referencial cinema negra; l’enfrontament divertídissim i genial home i dona a Masculino Femenino; el cop de puny polític i visual de La China, del seu periode més polític, tot i que sempre ho ha estat, accentuat amb els anys de col·laboració amb el Jean-Pierre Gorin i el grup Dziga Vertov; la seva etapa de vídeo dels 80′s, on el reivindicava per fer cinema; el seu repàs i reflexió sobre el cinema, l’enfrontament art i indústria, la història, i el significat de tot plegat a Histoire(s) du Cinema, la mirada a l’amor i a la història de Elogio del Amor i Notre Musique; Godard ha demostrat en tot moment que per ell el cinema és l’oportunitat i la necessitat d’expressar-se de manera diferent, atrevida, espontànea i natural, sense estar pendent de si agrada o no agrada, de si ven o no ven: com a autor, plasma amb una personalitat única la seva mirada sobre l’amor, la mort, els ideals i en general, una mirada tan referencial com intemporal dels detalls i dels grans temes de la vida.

Fa uns anys vaig adonar-me que el cinema no havia mostrat els camps de concentració. Se n’havia parlat, en línees generals, però no els havia mostrat [...] quan realment els camps eren prioritaris, de la mateixa manera que el fusell cronofotogràfic de Marey havia mostrat la locomoció humana o coses per l’estil. No hem volgut veure els camps de concetració. Aquí el cinema s’aturà; llavors jo vaig pensar que la nouvelle vague que no era un principi sinó una finalitat.- Jean Luc Godard

El cine com un collage, concepte artístic que exclama, amb la mateixa contundència i claredat que els habituals rètols dels films de Godard, la necessitat de crear amb un caire artesanal, experimental i honest, en una mena de “fés-ho a la teva manera, experimenta, prova d’expressar-te sense por”, per tant, fer una cosa pròpia amb total llibertat. Crear per viure; crear com una necessitat vital i expressiva, que sorgeix de cop. Evidentment, Godard fa del collage i del seu estil narratiu un exercici únic i personal, on la improvisació i el deixar fluïr sensacions i emocions brillen per la seva presència; però el que és innegable és, primer que ha creat escola, i que segon, estimula, emociona, i demostra que el cinema no es reinventa amb 3D, ni amb grans productores, ni amb contes disney convertits en productes de fira, ni mal educant a un públic que paga gairebé 11 euros per 2 hores de focs artificials de mal gust, ni promocionant històries, trames i personatges que aporten menys que un badall de la meva gata; el cinema, l’art i la vida es reinventen amb intel·ligència, atreviment, llibertat, talent i ganes d’expressar-se de forma passional, artística i natural. Com a mínim, si hi ha lloc, i molt, pel cinema de crispetes, ha d’haver el mateix lloc per Socialisme, per I’m not there (recordem que va arribar gairebé 3 anys més tard), Los Bastardos, White Material, o Fantastic Mr. Fox (només es pot veure a dues sales).

Socialisme és la darrera obra de Godard, i es presentarà al Festival de Cannes 2010 (del 12 al 23 de maig). La pel·lícula presenta a una série de personatges embarcats en un creuer: un criminal de guerra, un policia de Moscú, un pensador francès, una rockera nordamericana, un ex doble agent i un ambaixador palestí. Patti Smith, Élisabeth Vitali, Nadège Beausson-Diagne, Christian Sinniger, Lenny Kaye, Eye Haidora, Maurice Sarfati, Louma Sanbar, Olga Riazanova, Marine Battaggia, Alain Badiou, Catherine Tanvier, Quentin Grosset i Agatha Couture són alguns dels protagonistes del darrer film d’un dels artistes més importants dels darrers 50 anys.

Avalon

Amb una trama senzilla i una temàtica on la crítica social és contundent per la reflexió i suggerent formalment a través de panoràmiques de com viu la gent, incloent plànols a l’estil La Ventana Indiscreta d’Alfred Hitchcock i d’imatges que contrasta l’estil de vida d’ una majoria pobríssima i una minoria amb els típics luxes de la societat del benestar, l’exercici de Tran Anh Hung és un crit de desesperació i d’angoixa, amb notables notes de lirisme (incloent poemes narrats en veu en off), silencis explícits, posant de manifest els seus referents, entre els que destaquem els ja citats i sobretot la mirada a l’existencialisme, dolor i pintures de Pierrot Le Fou de Jean-Luc Godard. Provocadora, bella i suggerent, la banda sonora també és recomenable, amb una combinació de la cançó tradicional del país barrejada amb passatges on Rollins Band i Radiohead, com el que podrem veure a continuació:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=jdOPQj8ccPA]

]]> http://www.bcncultura.cat/breus/cyclo/feed/ 0 http://www.bcncultura.cat/cinema/cine-ambigu-29-marc/ http://www.bcncultura.cat/cinema/cine-ambigu-29-marc/#comments Tue, 30 Mar 2010 06:05:24 +0000 Daniel Bossio http://www.bcncultura.cat/?p=16512 [...]]]> Quan André Turpin (Zigrail, 1995), Denis Villeneuve (Un 32 aout sur terre, 1998) i Manon Briand (La turbulence des fluides, 2002) van filmar Cosmos a l’any 1996, de la mà del productor Robert Frappier, el nom de nouvelle vague du Québec va aparèixer per primer cop. Aquesta etiqueta neix únicament per la irrupció d’una fornada de cineastes que podien revitalitzar el cinema del seu país. Canadà és un país que ha donat cineastes tan dispars com James Cameron, David Cronenberg, Atom Egoyan, Jason Reitman i Sarah Polley, però tots ells apareguts de forma aleatòria i en diferents moments. Ens hem d’aturar forçosament si parlem de David Cronenberg i Atom Egoyan, dos dels millors cineastes del moment, tot i que són uns veterans de la indústria. Dient Scanners (1981), Videodrome (1983), La mosca (1986), Inseparables (1988), El almuerzo desnudo (1991), M Butterfly (1993), Crash (1996), Una historia de violencia (2005), Promesas del este (2007), poca cosa més cal dir del sr. Cronenberg. En quan a Egoyan, potser menys conegut per raons que se’ns escapen, però pel·lícules com El Liquidador (1991), Exotica (1994), El dulce porvenir (1997), El Viaje de Felicia (1999), Ararat (2002), Adoration (2008) i la recent Chloe (2009), fan d’aquest canadenc nascut a El Cairo un cineasta imprescindible. Tant Cronenberg i Egoyan no s’engloben dins de cap moviment; simplement són autors amb un segell propi que suposen una gran influència per cineastes de tot el món.

D’altra banda, després d’aparèixer l’etiqueta de nouvelle vague du Québec, van aparèixer una sèrie de directors que sí tenien certes semblances formals per intentar agrupar-los sota un mateix moviment, al coincidir tots ells en citar com a referents cinematogràfics els cineastes de la nouvelle vague dels Godard, Truffaut i companyia, formant d’aquesta manera l’anomenada nouvelle vague québecoise (que no és el mateix que la nouvelle vague du Québec). Sota aquesta etiqueta de nouvelle vague québecoise hi trobem els noms de Philippe Falardeau (La moitié gauche du frigo, 2000), Denis Chouinard (Clandestins, 1997, L’ange de goudron, 2001), Louis Bélanger (Post Mortem, 1999, Gaz Bar Blues, 2003), Émile Gaudreault (Nuit de noces, 2001, Mambo italiano, 2003) i Jean-François Pouliot (La Grande Séduction, 2003). Aquests sí estan influenciats pel sentit artístic i passional, i per la valentia formal de l’autèntica nouvelle vague, però sense cap intenció de canvi com si tenien els francesos, capaços de revolucionar la indústria amb el seu art i amb la seva actitud. Evidentment, Godard i Truffaut, són únics i irrepetibles; llur filmografia i llur influència ho diuen tot. Formalment han creat escola, no només a Canadà. Des de Gus Van Sant a Wong Kar-wai, passant per Jarmusch, Kitano i Wenders, sense oblidar el cinema francès posterior d’Assayas, Denis, Cantet i Desplechin. És difícil entendre el cinema contemporani sense recordar obres com Vivir su Vida (1960), El desprecio (1963), Banda Aparte (1964), Pierrot el loco (1965), Jules y Jim (1962), Besos robados (1968), La noche vestida de negro (1968), i tantes, tantes, tantes altres.

Dimarts 23, Cine Ambigú i 100.000 retinas ens presenta À l’ouest de Pluton (2008), òpera prima de Henry Bernadet i Myriam Verreault, i situada en l’òrbita de la nouvelle vague québecoise. Hi haurà dos passis, un a les 20:30 i un altre a les 22:30, i com sempre, al Verdi Park. És un oportunitat per valorar aquesta obra i comprovar si realment són bons alumnes dels francesos. La pel·lícula es centra en la lleugeresa i la falta de preocupacions d’un grup d’adolescents amb poques coses importants en les que pensar. De factura realista i espontànea, À l’ouest de Pluton és un film coral que mostra la despreocupació pròpia dels anys en els que un té al cap banalitats que poca cosa aporten més enllà de la reflexió que un fa quan se n’adona que no es pot estar tota la vida amb les mateixes tonteries de l’adolescència i inclús post-adolescència.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=zxUzeqI4Sjg]

Així doncs, els 90 ens van deixar imatges per sempre: un personatge amb tisores en lloc de mans, una pluja de granotes, alguns dels assassins més despiatats mai vistos fins el moment, a un grup d’atracadors de bancs vestits com si haguessin sortit de Banda Aparte de Jean Luc Godard, a John Travolta i Uma Thurman ballant al ritme de Chuck Berry, l’estafa del corrent dogma liderat per Lars Von Trier, a un dels policies més corruptes i decadents vist mai en una pantalla de cine, a Scorsese entregant un dels millors films d’època mai realitzats i una perfecta radiografia del món dels gàngsters, al salvatge  Max Cady, a Benicio del Toro i Johnny Depp en un descapotable camí de Las Vegas, a Woody Allen firmant dues de les seves obres més contundents sobre l’home actual i la relació de parella, l’explosió del cinema xinès emulant a la Nouvelle Vague francesa per demostrant que no tot són arts marcials, a David Cronenberg provocant als espectadors de mig món amb la seva adaptació d’ una obra de J.G. Ballard, a noves formes d’entendre el terror ideades per les ments de David Lynch o Michael Haneke, a un hereu d’ Akira Kurosawa com és Shohei Imamura, a la recuperació del cine rus gràcies a figures com Aleksandr Sokurov i Nikita Mikhalkov, les imatges de Michelle Pfeiffer o Maggie Cheung vestides de làtex negra, a Jeff Bridges creant un dels presonatges més divertits i carismàtics mai ideats per els germans Cohen, o a Edward Norton i Helena Bonham-Carter agafats de la mà mentres observen com s’ensorren les bases del sistema…

Evidentment falten títols del nivell de The Addiction d’Abel Ferrara, Misterioso Asesinato en Manhattan de Woody Allen, Hard Boiled de John Woo, Velvet Goldmine de Todd Haynes, Ju Dou de Zhang Yimou, Morir Todavia o Hamlet de Kenneth Branagh, Wonderland de Michael Winterbottom, L. A. Confidential de Curtis Hanson, En el Nombre del Padre de Jim Sheridan, El Rey Pescador de Terry Gilliam (per culpa d’un irritant Robin Williams) o Amor a Quemarropa de Tony Scott, però creiem que els que venen a continuació són els que il·lustren millor els 10 anys que van des del 1990 fins el 1999, o almenys són els que millor record ens han deixat.

]]> http://www.bcncultura.cat/cinema/90-films-decada-90/feed/ 0