Prenent com a referència John Locke i el seu concepte d’enteniment humà, veiem com, contradient a Descartes, afirma aquest que prové de l’experiència, i avisa de la conveniència de prescindir de tot el que no provingui de l’experiència. En el seu Assaig sobre l’enteniment humà, també parla de sensacions i reflexions: la primera neix de com un percep les coses; la reflexió arribaria després, que donaria pas al procés de traslladar el pensament en llenguatge, i la formació de coneixement. El procés no s’entén, no obstant, si no tenim eines per confrontar dues idees, i aquí és on arriba Locke per decidir que les persones tenim un coneixement limitat, perquè ens basem en la realitat, i tot i l’intent de les paraules per assolir-la, i l’èmfasi dels sentits per detectar la realitat, entra en escena la probabilitat de les coses. Cadascú arriba on arriba segons l’experiència, podríem concloure, sr. Locke? Sentim que comprenem la realitat i que el nostre discurs intenta dir la veritat?
L’any 2010 varen sortir a la llum Huy, porqué todo el mundo debe dinero a todo el mundo y nadie puede pagar (Anagrama), del periodista entre d’altres de The Observer, The Guardian i The New Yorker i escriptor John Lanchester, i Y después de la crisis, qué? (Deusto) de Juan Rosell, líder la Patronal Catalana en aquell moment i actual president de la CEOE, i Joaquín Trigo Portela, que és, per exemple, Doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB, i autor de més de 20 llibres sobre economia i nombrosos treballs i articles. El primer és un assaig que analitza la darrera crisi, explicat amb un llenguatge planer i proper, de manera, que constitueix un amè retrat del darrer crack financer. Lanchester ens explica com funciona l’economia lliure de reguladors basada en l’especulació per assolir el màxim lucre i crear deute en els clients, i aconsegueix que tots ens assabentem del perquè de la crisi, oferint un llibre divertit, didàctic i que qüestiona l’actual sistema econòmic. La segona obra, en canvi, un treball de dos economistes com Rosell i Portela, té un enfoc productivista, i ofereix solucions per oblidar la crisi, mirar endavant i tornar a arrencar, i intentar salvar el mercat financer a base de reformes que serveixin per obtenir més beneficis any, rere any, i créixer econòmicament més cada any, com succeïa abans de que el sistema bloquegés. Per tant, l’obra de Lanchester vol saber perquè hi ha hagut aquesta crisi, i aprofita, per riure-se’n dels seus protagonistes i dels mètodes utilitzats pels ludòpates corporativistes. Rosell i Trigo Portela donen eines per tornar a on estàvem abans, cercant la fòrmula perquè l’economia torni a situar-se en números verds, però sempre tenint en ment la borsa i el mercat, perquè potser confien que si això va bé, tots estarem salvats un altre cop.
Al 2011 ens trobem amb Después de la crisis: Por un futuro sin marginación, d’Alan Touraine, i Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad financiera (Fondo Cultura Económica, 2011) de Carmen M. Reinhard i Kenneth S. Rogoff. Alan Touraine és sociòleg i economista, amb una dilatada obra ales esquenes amb títols com Critique de la modernité, Qu’est-ce que la démocratie?, Pourrons-nous vivre ensemble? Égaux et différents, A la búsqueda de sí mismo, i Un nuevo paradigma. Pour comprendre le monde d’aujourd’hui, on analitza les repercussions dels canvis socials i econòmics; l’any passat, va rebre, juntament a Zygmund Bauman, el Premi Príncep de Astúries de Comunicació i Humanitats. A la seva darrera obra, reflexiona sobre com afectarà a les nostres vides l’actual crisis, partint de la base de que considera que la cobdícia i l’individualisme portat a l’extrem trenca amb el model d’integració de la revolució industrial. Considera que l’actual situació financera ha separat de forma rotunda economia i societat, sent vital construir un nou model que les integri de nou per un bé comú, perquè si no és així, si la mentalitat continua sent la que ha provocat la crisi, la catàstrofe encara no ha arribat. I el segon llibre és obra de dos ex-FMI, com són Reinhard i Rogoff, autors d’aquest assaig sobre economia, amb un títol que demostra un amor per la lògica i per la raó esfereïdors. Dades i més dades, empirisme analític, on exploren diversos indicadors econòmics generats en 66 països repartits en els cinc continents durant els darrers 800 anys, en una lliçó històrica que hauria de servir per posar en evidència als necis que creen crisis per crear deute i més deute fins que l’endeutat no pot pagar. Perquè s’ha de ser molt neci per repetir la jugada una i una altra vegada -la conclusió del llibre és que on estem ara, ja hi havíem estat abans-, i a sobre, per voler fer creure que la solució és crear un deute del deute, per tapar forats, com passa amb Grècia. Reinhard i Rogoff insisteixen en deixar ben clar l’origen de qualsevol crisi: en deixar que els impagaments es vagin acumulant, creant interessos, fins que la bola es fa massa gran per la majoria, perquè una minoria sempre hi treu beneficis, evidentment. Gràfiques, números, reflexió, l’anàlisi d’aquesta obra posa en evidència que si no es canvia la manera d’entendre l’economia, sempre estarem igual, repetint la jugada; no deixa de sorprendre, però el que sorprèn és que ens sorprenem. Sembla ser que un cop instaurada una crisi, ha arribat el moment de no gastar si no és necessari. I no hauria de ser sempre així, no hauríem de considerar l’economia una eina que protegeixi la societat? Perquè hem d’entendre l’economia com l’eina per acumular riquesa a base de crèdit i especulació i empobrir la població a base de deute? D’aquí el títol Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad financiera, amb certa sorna, i amb tota la intenció.
Doncs si Locke ens explicava una mica el que era l’enteniment humà, fins o jo puc entendre, veig com hi ha sectors que veuen la crisi, i tant, però el que els hi preocupa és sortir i tornar a una droga anomenada creixement econòmic; a Inside Job, recordarem, comenten l’excitació de la cocaïna és similar a la que provoca triomfar a la borsa, perquè activen la mateixa part del cervell. Anant al cas, resulta confús entendre com percep la realitat algú que es lleva cada dia amb l’objectiu d’acumular més i més diners cada dia i existir per un impuls materialista i del lucre que ho buida tot, des de principis, ideals, moral, passant per països, continents i planetes. Afortunadament, encara hi ha lloc per la raó, per un ús racional de l’economia, i així ho comprovem quan apareixen pensadors, escriptors i economistes, com Lanchester, Touraine, Reinhard i Rogoff, que denuncien amb reflexions, fets i dades què ha passat, perquè es pugui evitar que ens tornin a enganyar. Si fos així, aquest cop la culpa també seria nostra. Per cert, notícia de l’altre dia, en relació al canvi de mandat a l’FMI: Lagarde cobrarà 467.940 dòlars l’any per dirigir el Fons Monetari Internacional, un 11% més que Strauss-Khan i un 20% més que Rato.
Other Articles
