Dies de pop, dies de Real Estate

DAYS. REAL ESTATE

Hi ha discs que un se’ls agafa amb algun que altre prejudici, que com sempre, embruten l’experiència, o inclús, l’eviten. Quan un s’apropa a un LP com el segon de Real Estate, Days, amb una portada que sembla extreta d’un fotograma d’una pel·li dels Coen, la ignorància pot jugar una mala passada. Tot i que el seu debut homònim, amb peces com Black Lake i Green River ja varen deixar ben clar quina lliga jugaven, que no és altre que la de Galaxie 500 (s’hi aproximen i molt), Girls i Kurt Vile, per tant, la de pop hipnòtic, subtil i amb algun que altre aire lisèrgic, amb la melodia i les harmonies com a màximes prioritats. Tampoc oblidarem l’EP Reality, on apareixen joies pop com una versió implosiva de la magnífica Younger than Yesterday o Dumb Luck. Un notable LP de debut, un EP brillant… i d’on sorgeixen els dubtes? De la por a caure en la trampa del grup de moda, sovint inflats i sobrevalorats, i de manera increïble els colen per tot arreu… però, afortunadament, no és el cas. Ben bé el contrari. Real Estate es confirma, amb Days, com un dels noms a seguir sí o sí dins del panorama pop-rock. Martin Courtney traçant melodies, uns arranjaments brillantment el·laborats, uns dúctils i càlids, puntejos de guitarra, i una deliciosa i compacte base rítmica, són alguns elements que combinen a la perfecció per oferir un cançoner lluminós, obert i irresistible.

Days s’obre amb Easy, una cançó diàfana, transparent, que recorda als Teenage Fanclub més pausats, i continua amb l”excepcional i hipnòtica Green Aisles, on cal detenir-se: delicats, suggeridors i equilibrats, és  un tema pop rodó que inclou uns moments bateria i melodia excel·lents; It’s real resulta fresca i immediata, com uns Pains of Being Pure at Heart sense distorsió; la instrumental Kinder Blumen ens endinsa de nou paratges onírics i bondadoses, i arribem a un altre moment àlgid, Out of Tune, on evoquen als Television de cançons com Guiding Light del Marquee Moon, tot i que sense tanta teatralitat. A Municipality i Three Blocks tornen a treure el cap els Galaxie 500, i a Wonder Years els Yo La Tengo; Younger than Yesterday és el tercer gran moment, on a través d’un punteig van construint un itinerari de pop-rock amb crescendo al més pur estil Kurt Vile, però, de forma més neta i directa. Per tancar, All the Shame, i en aquest cas, es detecta una influència de R.E.M de la primera etapa, i dels Pavement menys sorollosos.

En definitiva, pop-rock que no deixarà indiferent als que sentin passió per les bandes citades. Hi ha un altre nom a la llista: són els Real Estate, i són Ridgewood, New Jersey.

Sona a… Galaxie 500 + Girls.
El Millor… Green Aisles, It’s Real, Out of Tune, Municipality, Wonder Years, Three BLocks, Younger than Yesterday, All the Shame.
El Pitjor… desconfiar d’ells.